Kitabı oku: «Quanta, quanta guerra...», sayfa 2
II
La fugida
Entrava aire per la finestra. Així que al rellotge del menjador van tocar les tres, vaig llevar-me i es pot dir que sense rentar-me la cara, i només amb el que duia a sobre, me’n vaig anar. Després de fer una cinquantena de passos alguna cosa em va fer girar a mirar la casa. La lluna la tocava de ple. Dret al peu de l’entrada, amb mi a coll quan era petit, el meu pare em mirava. Era la primera nit que anava sol per carrers que no eren el meu barri. Corria. ¡Adéu clavells, adéu! Amb en Rossend ens havíem de trobar als Jardinets; vindria amb una camioneta que no em va saber explicar com s’havia fet seva. Sóc amic d’un capità molt important i farem el que voldrem. Als Jardinets no hi havia ni Rossend ni cap camioneta. Passés el que passés jo no podia tornar a casa. M’havia ficat al cap d’anar a la guerra i aniria a la guerra. Potser en Rossend, que també fugia d’amagat, no havia pogut anar-se’n. Després de passejar una estona per sota dels fanals blaus, em vaig asseure en un banc, em vaig aixecar del banc, m’hi vaig tornar a asseure. Vaig travessar el carrer, em vaig mig amagar en un portal perquè pujava gent. Em vaig asseure en el pedrís. Davant tenia la font, plantes, arbres. La lluna els travessava les fulles i tacava el terra de claror. Em vaig alçar del pedrís, altra vegada cap al banc. Estona i més estona no vaig parar d’anar d’una banda a l’altra. Fins que una camioneta blanca amb els costats empastifats de lletres vermelles i negres es va aturar davant meu. En va saltar en Rossend i tres nois més en el moment que van engegar les sirenes. De seguida els raigs dels antiaeris es van posar a escombrar el cel. M’hauria agradat veure caure una bomba. L’avió passava baix; se sentia el motor gairebé damunt de les cases. Els antiaeris escopien foc. Arrecereu-vos. Tots clavats a la paret, els antiaeris són més perillosos que les bombes. Aquestes sirenes... En Rossend es tapava les orelles i tancava els ulls. Un dels nois, el que semblava més jove dels tres, va dir amb una veu d’home fet, si aquestes sirenes et molesten m’agradarà veure quina cara faràs al front, que no paren. Jo en vinc, del front, va dir un altre dels nois que duia un mocador vermell al coll i un punyal a la cintura, que bombardegin tant com vulguin; no els servirà de res. Nosaltres som els més forts. Amb el poble no s’hi pot jugar. Els de l’altra banda quan ens veuen arrenquen a córrer. Paraula. S’amaguen. Em poso dret a dalt de la trinxera amb la culata del fusell apuntalada a la cuixa... Perquè et retratin, va dir el de la veu gruixuda. Calla. En Rossend va preguntar-li ¿i tiren a matar? Calla. I el noi que no havia dit res en tota l’estona va dir sense mirar-nos, si no has estat mai al front, tu. ¿Que no? I aquesta ferida que tinc a la cuixa ¿què vol dir? Es va arromangar un camal dels pantalons i ens va ensenyar una cicatriu vermella a l’alçada del genoll. Aquesta ferida te la va fer una guitza de qui sap quina bèstia. Sempre m’has de desmentir. Perquè et conec i sé que les mentides les enfiles... El motor de l’avió es sentia lluny. Els antiaeris encara rastrejaven el cel. ¡Tots a la camioneta! Ara començarem a viure, va dir en Rossend tot agafant el volant. El noi del mocador vermell es va asseure al seu costat. Els altres i jo vam pujar al darrera. En un racó hi havia mitja dotzena de fusells. Si m’havia fet gràcia anar a la guerra era, entre altres coses, per anar-hi amb en Rossend: el coneixia de petit, havíem jugat junts, érem amics, vivia vora de casa. Aquells altres no sabia d’on venien, ni on havien nascut ni qui eren els seus pares.
Em feien nosa... Si almenys en Rossend m’hagués fet seure al seu costat... M’arraconava. Els nois s’havien estirat a terra i també vaig estirar-m’hi jo. Feien pudor. Respiraven fort. El de la veu gruixuda de tant en tant feia un soroll estrany amb les dents. El sotrac de la camioneta m’adormia. ¿Per què en Rossend havia de ser tan amic del noi del mocador vermell que es posava dret a la trinxera si els altres deien que era un mentider? La son m’enterbolia el cervell i vaig començar a veure el meu pare fent-me adéu amb la mà al peu d’una casa penjada a mig aire tota enrajolada de colors lluents i amb els fanals blaus i el raig de lluna per entre fulles i tot plegat va començar a giravoltar: pare, mà del meu pare, casa lluent, raigs de lluna, fanals blaus, llances de llum contra el cel... Vaig arribar al front adormit.
III
En un bosc
M’havia perdut i no sabia cap a quina banda tirar, fins que un camí de carro es pot dir que se’m va posar al davant i vaig seguir-lo. Feia bo, feia sol, feia una tardor com no n’havia vist cap altra en la meva curta vida. Assegut, amb l’esquena contra la soca d’un pi, vaig respirar ben endins unes quantes vegades. El terra estava cobert de pinassa però no podia mirar-la tranquil: la ferida del braç em feia mal i la bena s’havia tacat de sang. A l’entrada del camí de carro vaig trobar un tros de corda gairebé nou i bastant llarg. Me’n quedaria un bocí. La vaig tallar amb el ganivet que m’havia regalat el meu pare just abans de veure per primera vegada l’home que caminava contra el tren. Era un ganivet que podia servir per moltes coses: era ganivet, cullera, estirataps, tallapapers, punxó, estisores, tornavís... La meva mare va renyar-lo: és una eina perillosa, jo la hi guardaria per quan fos més gran.
Ran de peus una corrua de formigues arrossegava un escarabat de panxa enlaire; bellugava les potes sense poder arrapar-les enlloc. Em va caure una pinya a l’espatlla. Vaig alçar els ulls per veure d’on s’havia despenjat. Un vol d’ocells travessava el cel. L’escarabat, endut mig mort per les formigues, era gros, era negre, era lluent. Panxut. Em van venir ganes de posar-lo de potes a terra i esbarriar les formigues. Una canonada va desfer el vol d’ocells. Les formigues s’anaven enduent l’escarabat. Una segona canonada va petar més lluny com si l’aire se l’hagués enduta. Dret i a punt de fugir, vaig veure passar per darrera d’unes quantes soques un noi que corria esperitat i que no semblava de debò. Amb el braç endavant assenyalava cap a la banda d’on venien les canonades. Abans de perdre’s entre els pins va cridar ¡torna a casa! Estona i més estona vaig pensar en aquell noi i en el seu crit. Però tenia gana i la gana em va distreure. D’un cop de pedra vaig esclafar la pinya. Els pinyons tenien mal gust i eren escarransits. M’hauria menjat un bou amb banyes. Feia hores i hores que dintre meu només hi havia entrat aigua d’aquell riu que passava més avall i quatre penjolls de raïm verd. Tot em feia mal: la ferida, les pales de l’esquena de tant haver hagut de fer llenya a cops de destral per la cuina dels soldats, de tant haver hagut de descarregar sacs de llenties i de patates.
En Rossend i els seus amics de seguida van desaparèixer. En Juli-Juli, el lampista que estava a la cuina amb mi i no parava de rentar olles i plats, em va explicar que se’ls havien endut de nit, a no sabia quin poble, a fer trinxera. I va dir-me ¿què has vingut a fer aquí, tan jove? Guilla, si pots.
Les formigues tenien el cau embussat per la carcassa de l’escarabat que amb prou feines si bellugava les potes i anaven boges buscant la manera de ficar-lo a dins. Vaig ensopegar amb un altre tros de corda. El primer que havia escurçat el duia a la butxaca. Tot el que tenia era el ganivet del meu pare i el bocí de corda. Un viarany que feia pendís tallava el camí de carro. Plantat entre camí i viarany vaig triar aquest darrer perquè era estret i les herbes que el vorejaven eren altes. Una darrera canonada va ressonar encara més lluny que la segona i va ser en aquest moment que vaig sentir una veu d’home que manava ¡salta, desgraciat! ¡Salta!
IV
El penjat
De dintre d’un sac molt gros, penjat a un arbre i gronxant-se, sortia el cap d’un home amb una corda recta i tibant al darrera. La pell de la cara era blanca, la llengua negra, els llavis morats. A tocar de l’arbre, sota mateix dels peus del penjat, hi havia una pedra; m’hi vaig enfilar i vaig tallar la corda. El penjat va picar de cap a terra i em vaig espantar pensant que en comptes de salvar-lo l’havia matat. Era jove, de cabell negre i celles poblades. Quan em pensava que ja havia enviat l’ànima a Déu, va obrir un ull que va tancar de seguida. No tenia prou força per mirar. Al cap d’una estona es va mig asseure i treballosament el vaig ajudar a sortir del sac. Amb una veu més ronca que si vingués de l’altre món va dir amb ràbia ¿per què m’has tallat la corda?
Va passar qui sap el temps provant de respirar, dóna’m aigua... m’ofego... Amb quatre salts vaig baixar al riu i amb un pot que havia trobat en el sarró vaig pujar aigua; li aguantava el cap amb una mà i amb l’altra la hi anava tirant gargamella avall. A cada passada tossia i quedava rendit amb el cap de costat. Tot d’una es va reviscolar, si m’he ficat a dintre d’aquest sac per penjar-me és perquè volia morir amb sudari; que els ocells carronyaires no em pelessin els ossos si ningú no em descobria a temps i m’enterrava. ¿I el cap? vaig preguntar-li. El cap, va dir, ja els el regalava. Pel que m’ha servit... Es va agafar el coll amb totes dues mans i va estrènyer. Potser així no em farà tant de mal. Tira’m més aigua a dintre. Fas cara de gana. En el sarró hi ha pa. Jo no em puc empassar ni la saliva. La llengua se m’estarrufa. Fes-me companyia. Em va fer estirar al seu costat i ens vam tapar amb el sac. Mig abaltit, voltat de totes les sentors del bosc, sentia com si vingués de lluny un enraonament sord. Ja no em recordava que dormia ajagut al costat d’una vida que havia salvat. Jo aniria pel món, ajudaria i salvaria vides. Damunt meu semblava que les estrelles s’anessin enduent la nit i això que faltava molt perquè vingués la matinada.
*
... aquest sac l’he fet amb quatre sacs que vaig robar al molí. Estirat de cara al cel el penjat parlava com en un somni. De tant en tant girava el cap i em mirava. Vaig passar el dia desfent-los les costures, després ajuntant-les d’una manera diferent amb un cordill que anava passant pels forats amb una agulla saquera. De quatre sacs n’havia de fer un. Dos forats sense cosir eren per poder-hi passar els braços, lligar-me el sac al coll i posar-me el collaret de corda amb el nus escorredor. El penjat es va posar a plorar amb molta pena, li vaig clavar un bon cop a l’esquena per trencar-li el plor i em vaig alçar. No em deixis, no em deixis... Quan ja havia decidit d’arrencar l’Ernestina de mans del botxí del seu marit em va deixar. ¡I altra vegada amb ell! Un dia em va venir a trobar el seu marit i se’m va descansar. Agenollat em va confessar que sense l’Ernestina era un home perdut. Jura’m que no me la prendràs... Dóna’m aigua. Li vaig dir que amb l’Ernestina ja feia temps que havíem trencat. I aleshores el marit va dir, en deu tenir un altre. Ens vam abraçar, vam sortir al carrer... quan la vaig conèixer duia un vestit vermell i una margarida als cabells... anàvem de taverna en taverna; a cada taverna, un xop. I va venir la sorpresa. A la taverna del Papagai vaig conèixer la Faustina. Va tossir i amb la veu que, si ja era rogallosa, a mesura que enraonava se n’hi anava fent més: i va ser com si l’Ernestina no hagués existit mai. Va estar una estona sense badar boca i quan ja em pensava que havia acabat les forces dient que malvat el dia que em va deixar entrar a casa seva va seguir endavant. El dia que la Faustina em va deixar entrar a casa seva i em va deixar que li fes un petó darrera de l’orella, se’m va entortolligar com una serp. De seguida ho vaig explicar tot al marit de l’Ernestina i ell a ella. I a la Faustina li vaig confessar que havia estimat l’Ernestina i que amb el seu marit érem com germans... i no sé encara què va passar, que al cap de poc temps anàvem tots quatre junts per les tavernes: l’Ernestina amiga de la Faustina, la Faustina amiga del marit de l’Ernestina, i tots tres enganxats amb mi. No passava una hora del dia que no em sentís vigilat, espiat, tots els meus passos seguits. Jo contra tres. Tres contra mi. L’Ernestina defensava la Paulina una nit que baixàvem tots quatre per un carrer que no recordo com es deia... Li vaig preguntar qui era la Paulina i em va dir després de rumiar una mica que s’havia equivocat, que no havia conegut mai cap Paulina que en comptes de dir Paulina havia d’haver dit Faustina... i no vaig poder aguantar més aquella vida. Ningú no feia l’amor, només em feien retrets; detestava aquella enganxamenta i no podia viure sense aquella enganxamenta fins que va venir la guerra i me n’hi vaig anar per salvar-me l’ànima. I la guerra m’ha matat. Buit de tot, voltat de morts i de sang... ja fa temps que vaig morir ¿per què he de voler respirar i tenir un cos que no estimo i que demana sense parar son, gana i tristesa? vull dir que demana alegria, encara que només sigui una mica d’alegria i només troba tristesa... ¿Per què, per què m’has despenjat? Es va tirar endavant per donar-me un cop de puny i va caure endarrera com si el cop de puny l’hi hagués donat jo. El vaig embolicar amb el sac i el vaig arrossegar fins al darrera de la roca, prop de l’arbre on s’havia penjat. De mica en mica el vaig anar cobrint de pedres. No podia fer sot per ficar-lo a dintre de la terra perquè no tenia càvec, ni pic, ni aixada.
V
El carro
El pa que havia quedat en el sarró i grapats de móres que havia anat collint pels voltants van ser la meva menja d’aquell dia. No em sabia moure de la vora d’aquell home mort. Ja negra nit vaig estirar-me pensant en la Faustina i en l’Ernestina. A l’últim em vaig enfonsar en un son neguitós fins que em va despertar, junt amb la claror, una gran piuladissa d’ocells. N’hi havia un que tenia el ventre de color de taronja, d’altres el tenien verd. A l’última branca de l’arbre del penjat un pardal va començar a cridar. Semblava que s’hagués tornat boig. Del riu va pujar una cançó i la veu que cantava era una veu de noia. Enfilat a la pedra del penjat vaig mirar avall: veia una llenca d’aigua blava. Aquella veu de noia m’havia deslligat dels records de la nit. Tot d’una venia forta com si la noia la cantés de cara a la muntanya, tot d’una es feia fosca com si la noia s’hagués girat d’esquena. El pardal cridava sense parar. I no sé per què em vaig enrecordar de les meves germanes mortes. Potser perquè la claror, potser perquè el color del cel era el mateix que dormia damunt el camp de clavells, potser perquè... la gran es deia Laieta, la mitjana Lea... la veu que pujava del riu havia callat, la petita es deia Letícia com una besàvia del meu pare que havia estat molt rica: tenia dos cotxes, sis cavalls, camps de blat, una casa amb dotze habitacions i dotze xemeneies. La Laieta tenia un geni de mil dimonis: va morir d’una enrabiada. Volia que li diguessin només Laieta. ¿On és, Laieta? ¿Què fa, Laieta? ¿Encara és al jardí, Laieta? I la meva mare i tots dèiem: ¿On és, la Laieta? ¿Què fa, la Laieta? ¿Encara és al jardí, la Laieta? Aleshores la meva mare per avesar-la a no tenir capritxos es va posar a dir-li la Lala. I tothom reia. La Lala. La Lala. A les meves germanes en el barri els deien les tres Eles. La Lala. No ho va poder aguantar i un dia va arrencar en plors i esgarips, amb les venes dels polsos inflades, amb un pam de boca oberta i pica que pica el cap contra les parets. Se li va rebentar una vena del coll i va caure plana a terra com si l’haguessin planxada. Totes tres tenien els cabells molt llargs, els ulls embadocats, en forma d’ametlla. Les altres dues van morir de malaltia. Les vam enterrar, cadascuna a la seva hora, vestides amb el vestit de la primera comunió, llarg fins als peus, voltades d’un vel com un núvol, amb corona de roses, amb els rosaris entortolligats en el braç... Quan estaven a dintre de la caixa a l’habitació del sofà vermell, si no hi havia ningú que els fes companyia, anava a mirar-les. Van al cel, deia la meva mare. Totes hauran anat al cel, i afegia amb els ulls mig en blanc, quan hi anirem nosaltres, ens vindran a rebre. Els tocava les mans ben posades damunt del pit, més fredes que el mes de gener. Els posava bé la corona de roses. Mirava aquells ulls tancats que m’havien mirat tant, més brillants que l’aigua. Jo me les hauria quedades per sempre; tan quietes, tan blanques, tan sense fer mal a ningú.
*
S’acostava un soroll de rodes de carro acompanyat per veus d’home. Mig ajupit per entre matolls vaig anar fins al revolt. S’acabaven d’aturar dos carros. Del que tenia més a la vora van saltar tres homes espitregats, escabellats, barbuts, amb cinturons carregats de bales, amb mocadors vermells lligats al coll. Al carro que havia quedat més lluny, a la part del darrera, sortien cames nues acabades en uns peus de color de cera, alguns tacats de sang. Un dels homes, el més vell, va dir que tenia una gana que l’alçava. Els altres tres i un quart que va saltar del carro dels morts, tots carregats amb motxilles, es van asseure a terra. Clavaven queixalades a uns pans llargs, una mena de barres que no havia vist mai, i a uns grans trossos de formatge. Bevien vi amb bóta. Un de gros, vermell de cara i amb la punta del nas partida pel mig, era el que tallava el pa i el formatge i l’anava repartint. El més jove va rondinar que el formatge no li agradava, que més s’hauria estimat unes quantes costelles a la brasa. Ningú no n’hi va fer cas. Deien que si la guerra encara seria llarga, que potser duraria cent anys. Mentre hi hagi carn de canó tindrem guerra. Un home que s’assemblava una mica al meu pare, però sense bigoti, deia que, al contrari, la guerra s’estava acabant, que només era cosa de mesos... que ja havia mort prou gent, que el país ja estava bastant aclarit de gentussa. I de gentassa. Van riure. El del nas partit va dir, encara que la guerra s’acabi no tornaré mai més a casa. Estic avorrit de viure fent sempre el mateix. Tip de treballar cada dia a les mateixes hores escombra que escombra places i carrers. Jo, va dir el que volia menjar costelles a la brasa, em faré pastor. ¿Pastor? Et passaràs el que et queda de vida menjant formatge. ¡Mataré ovelles! De tant veure’ls mastegar, la boca se’m feia aigua i mentre m’empassava la saliva coll avall em van clavar una empenta que em va fer caure al mig dels homes que menjaven. ¡Mireu quin conill que he enxampat! Era un home amb el cabell blanc, amb una onda que li tapava el front. Duia una escopeta penjada a l’espatlla, pantalons de vellut i botes cordades als costats amb tres sivelles. Em miraven com si fos una bèstia estranya. ¿Te la passaves bé, eh, fent d’espieta? Un d’aquells homes em va pessigar el braç, tu, va dir, has tocat el dos. Et conec. Tots faríem com tu si poguéssim i que s’anessin esllomant els altres. Vaig arrencar a córrer. Em van atrapar i a rossegons em van dur allà on havia caigut. El del nas partit va dir jo t’he vist... ¿on tens amagats els pantalons que aquesta nit has robat a en Juli-Juli? Em va clavar un mastegot amb una mà que semblava de ferro. Digues ¿on tens els pantalons robats? Vaig jurar que no havia robat els pantalons a ningú. Ells que sí i jo que no, fins que no vaig poder més i vaig cridar mentider. Mentider més que mentider. Em van caure dos mastegots més que em van sotragar el cervell. Aquesta nit has entrat a la barraca i quan dormia... Encara vaig tenir esma de dir-los que havia passat la nit vetllant un home que s’havia penjat. Es van clavar a riure tots alhora. ¿Un home que es va penjar? ¡Diu que ha passat la nit amb un penjat! Quan vaig fer el gest de fugir altra vegada perquè ja sabia que si no et volen reconèixer la raó més val que pleguis, el que repartia el pa i el formatge em va clavar la gran pallissa mentre jo anava cridant ¡covard!, ¡covard! Em va deixar bo pels gossos.
VI
La noia del riu
Per terra havien quedat closques de formatge, tres o quatre rosegons de pa. M’ho vaig menjar tot de pressa. Vaig collir més móres. I de mica en mica vaig anar baixant cap al riu. L’aigua a l’altra banda no era blava: era verda amb núvols que lliscaven pel damunt. Hauria volgut ser riu per sentir-me fort i m’hi vaig ficar. Nedava com un peix; ja no em sentia de la pallissa. El meu pare tenia uns cosins que vivien a la Barceloneta, al carrer Atlàntida. Amb els seus fills i una noia, la Mònica, anàvem a buscar petxines. Amb ells vaig aprendre de nedar i de remar. Abans de ficar-me a l’aigua m’havia arrencat la bena del braç; la carn, al voltant de la ferida, que m’havia fet un dia que vaig caure damunt una pila d’ampolles trencades, era morada. A l’altra banda del riu hi havia una estesa de joncs i de canyes i entre els joncs i les canyes la vaig veure; més maca que la vida, dreta, nua, amb una forca a la mà. Tenia els cabells del mateix ros clar que tenien els meus quan era petit; la cintura estreta, cada cuixa un respecte, com deia la meva mare dels clavells, cada clavell un respecte, tota ella un préssec madur. M’hi vaig anar acostant, em va veure i quan hi vaig arribar a la vora, rient, em va burxar amb la forca. Tenia unes dents que semblaven pedretes de riu de les més blanques. Sortia el sol. Totes les canyes, totes les fulles, es gronxaven. Va llençar la forca i es va tirar a l’aigua. Em vaig posar a nedar riu amunt amb ella al darrera.
*
Estirats al sol ens vam atipar de móres. Em mirava. Tenia els ulls violeta esquitxats d’or com els d’aquella nena veïna del gat que la seva mare ens va fer guardar. Va explicar-me que el seu pare era moliner del molí de més amunt i jo no parava de mirar-li els ulls. El seu pare feia la guerra i només el veia els diumenges. La seva mare es deia Marta. Ella, Eva. Li hauria agradat ser un noi en comptes d’una noia. Caçava ocells amb mandró. Els peixos, si els pescava massa petits, els tornava al riu i li agradava fer-ho perquè era com si els donés la vida. Els conills i les perdius els caçava amb gos i amb escopeta. Si hagués estat un noi se n’hauria anat a la guerra, que se’n moria de ganes, però el seu pare l’hauria volguda amb ell i no li hauria deixat fer el que hauria volgut. Sense que vingués a tomb em va preguntar si m’agradaven les bombolles de sabó. El que tenien de més bonic era que després de tanta paciència per veure-les sortir de la canya i de tant tornassol, mentre volaven es fonien com si les punxessin. Enraonava ajaguda, amb les mans darrera del cap i mirant el cel. Jo tenia ganes de tocar-la, d’estirar-la damunt un llit de fulles verdes arrancades a plantes de violeta. Si la guerra, que dura tant, encara dura més, em tallaré els cabells, em vestiré de noi i me n’hi aniré. Va callar perquè a l’altra banda del riu, més enllà i més avall d’on jo l’havia vista amb la forca, passava un home a cavall d’un ruc, amb un fusell penjat a l’esquena. És el meu pare, això vol dir que avui és diumenge. Vam trigar a aixecar el cap i quan el vam aixecar el moliner qui sap on parava. Un aire dels més fins jugava amb nosaltres i ens vam adormir quan sortia la lluna.
Es va despertar primer que jo i quan vaig obrir els ulls ja no era al meu costat. Nedava i jo vaig fer com ella. No em vaig poder aguantar i vaig agafar-li un peu. El peu em va lliscar dels dits com una anguila. ¡Sortim! Riu avall baixaven tres ombres. Són soldats morts. Per estalviar-se la feina d’enterrar-los els llencen daltabaix del cingle del Merlot. Els empenyo amb la forca perquè no s’encallin i no es podreixin entre els joncs i les canyes que són el meu palau.
