Kitabı oku: «Veure dins els versos», sayfa 6

3.

Els inicis poètics en la premsa valenciana

Aquest capítol se centra en la producció poètica de Fuster publicada entre 1945 i 1949 en la premsa valenciana, que comprèn trenta-sis peces distribuïdes entre l’Almanaque de Las Provincias i les revistes Verbo, Víspera, Esclat i Pensat i Fet. El període proposat abasta des de les primeres col·laboracions poètiques en l’Almanaque de Las Provincias fins a les darreres en Verbo. Per bé que tenen l’interès indubtable de ser els poemes amb què es donà a conèixer en el món literari valencià, a penes s’han reeditat, i sempre de manera parcial. De fet, únicament s’han reunit els publicats en català en la secció «Poemes solts», dins el primer volum de la seua obra completa (Fuster 2002a: 185-220), però no els que hagué d’escriure o traduir al castellà per a Verbo, que romanen gairebé en condició d’inèdits per la dificultat de consultar la revista. Aquest obstacle, i el fet que els poemes d’aquest capítol no són presentats en el marc d’un poemari, m’han decidit a transcriure’n el text íntegre abans de comentar-los.

El corpus es troba ordenat d’acord amb la significació d’aquestes capçaleres en la trajectòria poètica de Fuster, que es correspon amb el major o menor nombre de poemes publicats en aquestes: les més influents són Verbo i l’Almanaque de Las Provincias, amb vint i onze respectivament, seguides d’Esclat, amb tres, i de Víspera i Pensat i Fet, amb només un cadascuna. Els distints blocs de poemes van precedits d’un breu estudi sobre el mitjà de premsa en què es publicaren, amb una atenció especial a Verbo, la revista que Fuster fundà i dirigí junt amb José Albi. Així mateix, els textos estan disposats cronològicament d’acord amb el número de la publicació en què aparegueren. Per últim, en els poemes publicats en castellà a partir d’originals en català, n’acare les versions, però sempre remet el lector al text primigeni. Altrament, hi ha un nombre reduït de poemes, pertanyents als inicis des d’un punt de vista cronològic, que no es publicaren en premsa, i que Fuster incorporà en Terra en la boca. D’aquests, no me n’ocupe en el present capítol.

1.VERBO. CUADERNOS LITERARIOS

No es pot concebre la creació de la revista Verbo sense referir-nos primer a l’amistat de Fuster i José Albi. Amb motiu de la designació del pare d’Albi com a secretari de l’Ajuntament de Sueca, abans de la guerra d’Espanya, la seua família s’instal·là al número 12 del carrer de Sant Josep, al costat de la casa on vivia Fuster. Veïns i alhora amics, estudiaren el batxillerat al Col·legi Politècnic, compartiren les primeres lectures i somiaren projectes literaris en comú, però amb l’arribada del conflicte bèl·lic del 1936, la família d’Albi es traslladà forçosament a Cadis i la relació s’interrompé fins que acabà la guerra i pogueren reprendre el contacte. Així recordava Albi el retrobament amb el seu amic:

El reencuentro en Sueca, una vez finalizada la contienda, va descubriendo las primeras afinidades que crean la base de una sólida, aunque ingenuamente definida, identificación, especialmente en el terreno literario que, en torno a nuestros 17 años de edad, nos deslumbraba, aunque las motivaciones y las primeras ideas se nos ofrecían difusas. Sentíamos la ambición o, mejor, la ilusión de crear, de hacer cosas. [...] Pero para nosotros lo verdaderamente importante era nuestro proyecto de revista. Soñábamos en la poesía. Nos atraía de un modo especial el cine. Y la música. (Albi 1993: 280)

Malauradament, el retrobament no durà gaire perquè la família d’Albi hagué de fer les maletes de nou i marxar, ara cap a Bilbao. Dos anys passaren fins que s’instal·laren de manera definitiva a Alacant. Tanmateix, la relació dels joves no s’estroncà en cap moment, ni tampoc l’anhelat projecte d’editar una revista literària, que esdevingué un dels temes recurrents de la seua correspondència:

Se adensó en tamaño, y pienso que en interés, nuestra correspondencia sobre temas de la cultura en general y, de manera especial, sobre el proyecto de nuestra revista, que ya empezaba a vislumbrarse como posible sobre la base de pequeños apoyos económicos. Esto sucedía en torno a la mitad de la década de los 40. Nos reunimos en Valencia y trazamos ya las líneas ingenuamente concretas de nuestra publicación. Ahora, cuando lo pienso me da la sensación de que estábamos deseando crear algo así como una pequeña isla para nuestro uso personal. No había acuerdo en el título, y acabamos tomando el camino de en medio; el más cómodo, el menos comprometido: Cuadernos Literarios. (Albi 1993: 281)

En efecte, la idea de crear una revista ocupava un lloc central en les seues vides, sobretot en els anys anteriors a la publicació del primer número. El següent fragment de la carta que Albi envià a Fuster des de Bilbao, el 16 de juny de 1944, és una mostra de l’entusiasme dipositat en l’empresa:

Tienes razón, ahora podría cuajar nuestra revistilla poética. ¿Por qué no intentarlo? Si tú dices que hay gente y afición podría prosperar nuestra idea con feliz éxito. Ya sé que siempre peco de optimista, pero peor es lo contrario. El problema es el dinero, ya lo sé, pero con un poco de buena voluntad todo se arreglaría. [...] ¿No recuerdas el presupuesto que nos hicieron en la imprenta cuando intentamos sacar a la luz aquella nuestra primitiva revista? Si te sientes con ánimo para la empresa, yo encantadísimo; se podría hacer algo que estuviera bien. (Albi 1944: s. p.)

Albi i Fuster projectaren diverses aventures literàries que no arribaren a quallar, excepte el somni juvenil de la revista, que començava a créixer a passos agegantats amb l’establiment dels Albi a Alacant. No obstant això, durant el procés de gestació hagueren de vèncer múltiples obstacles de caire administratiu, com queda reflectit en la carta del 20 de desembre de 1945 en què Albi semblava defallir: «Y ahora volvamos a nuestra tantas veces proyectada revista: hablé con el encargado de la imprenta de la Diputación: el coste de la impresión de la revista sería mínimo, pero dice que no se atreven a hacer nada sin permisos, censuras y demás adminículos.» (Albi 1945: s. p.). Gràcies, però, a la determinació dels joves lletraferits i, sobretot, als contactes del pare d’Albi aconseguiren evitar tots els obstacles que sorgien al pas. Per fi, a inicis de 1946, albiraren l’horitzó desitjat i tan sols els quedava ultimar-ne els detalls. En aquest sentit, la carta del 18 de gener de 1946 d’Albi a Fuster és simptomàtica dels dubtes precedents a la publicació de la revista, dubtes sobre el títol adient, la tècnica d’impressió, els mínims de qualitat exigibles als col·laboradors i un llarg etcètera de qüestions que palesen la barreja d’il·lusió i de presses d’última hora que devia envair-los:

Querido Fuster: Como podrás observar, en cuanto a mi pereza en escribir, es mayor el ruido que las nueces. Te contesto casi a vuelta de correo, pues hace tan sólo dos días que recibí tu carta. Lo hago, sobre todo, por el asunto de nuestra revistilla, a la que parece que, por fin, le ha llegado su hora. De nuevo hay grandes posibilidades de que pueda salir impresa. Mañana lo sabré seguro. De todas formas, bien sea a molde, bien sea a multicopista, con la cubierta impresa, como tú me dices, saldrá el primer número en los primeros días de Febrero [...] Claro que, sobre todo si sale impresa, hay que sostener un cierto nivel literario, ni que decir tiene que nada extraordinario, pero sí, al menos, decoroso. Por eso creo que debías retocar y corregir aquellas cosas que te parezcan un poco incorrectas o vulgares; claro que con el permiso de los interesados. [...] El título es lo que está más verde, quedamos en llamarla Mar, pero tiene esa palabra una eufonía que me huele mal. Cuando alguien la escuche algo desprevenido, puede sufrir la lamentable equivocación de ponerse firme, y eso sería terrible. De todas formas a falta de pan... ya sabes. Si tú encuentras algo mejor, proponlo, aunque ha de ser todo rápido. ¿Qué te parece un subtítulo? Algo así como Revista poética o Revista literaria. (Albi 1946a: s. p.)

L’afany repressor de la censura franquista dificultà la tria del títol, que havien acordat que seria Mar, però finalment no els ho permeteren, com li deia Albi en la carta del 23 de gener de 1946: «Sobre el título dijo el buen señor de que te hablo, que sería más conveniente poner algo que no suene excesivamente a revista: Cuadernos Literarios o Cuadernos de Literatura.» (Albi 1946b: s. p.). Solucionat el problema del títol, Albi informava Fuster en la mateixa carta sobre els entrebancs que retardaven l’aparició de la revista. Foren primordials, en aquest sentit, les maniobres burocràtiques que realitzà el pare d’Albi com a secretari de la Diputació d’Alacant. És per això que aquesta carta té un valor documental considerable, perquè permet conèixer els requisits que exigia la censura per a autoritzar-ne la publicació:

Ha hablado mi padre con el que se encarga aquí en Alicante de la censura, y le ha dicho que el permiso para una revista es difícil de obtener, pero que podemos hacerlo con tal que no mencionemos que se trata de una «revista periódica», y que sería conveniente que no numerásemos tampoco. De esa forma nuestra publicación podrá considerarse como una serie de folletos, y en ese caso es él mismo el que tiene atribuciones para censurarla. Así es que por fin tendremos revista impresa; mejor que mejor. (Albi 1946b: s. p.)

En efecte, sense l’actuació del pare d’Albi el projecte de la revista mai no hauria arribat a bon port. Fuster mateix ho confirmava en la carta del 28 de setembre de 1951 a Riera Llorca, que prèviament li havia sol·licitat alguns exemplars de Verbo per conèixer-la en profunditat:

Verbo és una revista que projectàrem, quan encara érem estudiants de batxiller, el que fa de director i jo. No la vam poder editar aleshores per falta de mitjans. Però en 1946 el pare d’aquest amic anà de secretari de la Diputació d’Alacant (ho era abans de l’Ajuntament de Sueca), i vam tenir «enormes» facilitats en la impremta d’una casa de beneficència d’aquella Diputació. Total, que el cost de cada número de Verbo, paper i tot, no passa d’unes cinc-centes pessetes. Si no fos per això no podria eixir, perquè el preu de venda és irrisori, sobretot comparat amb altres revistes d’aquest tipus que s’editen per ací. (Fuster 1993b: 139)

Vençudes, per fi, les dificultats inicials, el primer número es publicà en març de 1946, després d’un camí d’incerteses que Albi resumia, dos anys després, en l’editorial del número de novembredesembre de 1948:¹

Verbo nació tras una larga gestación que duró tres, o tal vez, cuatro años. Fue allá por 1941, en Valencia. Sus protagonistas: José Albi y Joan Fuster. La vocación y el entusiasmo fueron levantado proyecto tras proyecto que la realidad fue tumbando uno tras otro. Pero no hubo desaliento. Pasaron los años y se separaron los amigos. Fuster continuó en Valencia y Albi fue a caer a Alicante. Allí surgió la oportunidad cuando ya menos confiaban: facilidades de impresión, facilidades económicas... Y así nacieron, en Marzo y en Abril-Mayo de 1946 los dos primeros números de Cuadernos Literarios. La pequeña revista, en espíritu y contenido apuntaba hacia Valencia. No tenía –como nunca ha tenido– de alicantina, otra cosa que el pie de imprenta sobre el que se apoyaba. Como era natural se iniciaron relaciones con algunos elementos locales a los que se le pidió colaboración. Cuadernos Literarios aumentaron sus páginas y modificaron su título: Verbo-Cuadernos Literarios se llamaron a partir de agosto del mismo año. En el número que apareció ese mes seguía como único director José Albi. Este quiso organizar más tarde una especie de Consejo de Dirección en el que figuraron varios nombres. Pero surgieron diferencias y Albi y Fuster volvieron a monopolizar su revista. Hoy Verbo sigue dirigido, encauzado y animado por sus mismos fundadores. (Albi 1948b: s. p.)

Tot seguit mostre la versió dels fets de Fuster, que no difereix de la d’Albi, però n’aporta matisos interessants:

La història de Verbo és molt senzilla. Vaig estudiar amb Pepe Albi al batxillerat. El seu pare era un personatge fabulós. Em va aconsellar una vegada: «Juanito, has de llegir un llibre cada dia», i tant m’ho vaig creure que estic fent-ho encara. El cas és que un dia l’Albi i jo vam decidir de fer una revista literària, amb el conegut problema dels diners, d’autoritzacions, etc. i tot això només va ser possible quan el senyor Albi pare va ser secretari de la Diputació provincial. Primer editàrem 2 o 3 números que es titulaven Cuadernos literarios. Després, el senyor Albi fill, que vivia a Alacant, va entrar en relació amb el senyor [Vicente] Ramos i Manolo Molina, un poeta que va ser molt amic de Miguel Hernández i que, com aquest, era també un xicot admirable, d’aquells eixits de la terra o d’on siga, que tenien una gran expressió en la seua llengua. [...] Total que amb tot això vam anar fent aquells Cuadernos literarios amb un nou nom ignominiós: Verbo. A mi això de Verbo sempre m’ha semblat un títol ridícul, com de revista de gramàtica, una cosa per l’estil, però és igual.

I mira, vam fer, en definitiva, unes coses, no crec que siguen extraordinàries, però sí que n’hi hagué una de la qual estic content: per iniciativa de l’Albi, vam fer una antologia del surrealisme espanyol en uns anys en què el surrealisme era una cosa nefasta i prohibida... El problema és: què és –o què era– el surrealisme? O millor dit, què pensaven uns desgraciats de províncies sobre el surrealisme, quan ni Barcelona, que era un món molt estrany per a nosaltres, ni Madrid no havien tret massa sobre el tema. Total: vam fer, en definitiva, la primera antologia del surrealisme, tot i que a hores d’ara em qüestione com a surrealisme alguns dels noms o poemes que vam incloure. I la revista va funcionar uns quants anys fins que ens vam cansar de fer-la. (Fuster 2003a: 273-274)

La major part dels primers col·laboradors havien nascut a Sueca, com ara Lluís Granell, Francesc de P. Burguera, Justo Cuadrado o el mateix Fuster, o bé mantenien contactes al poble, com era el cas d’Albi. Era, per tant, una revista que, si més no en els inicis, donava a conèixer les primeres creacions literàries del cercle d’amistats suecanes de Fuster. Amb aquesta nòmina inicial de joves escriptors, i d’altres que anaren incorporant-se, Verbo es convertí en una de les revistes valencianes més prestigioses. En aquest sentit, Pérez Montaner assenyala amb encert l’actitud crítica i mancada de prejudicis academicistes dels impulsors:

Enfront a la increïble mediocritat de l’«oligarquia intel·lectual» valenciana –en frase de Fuster–, destaca l’ambició literària dels joves promotors de Verbo [...] Si més no, suposen una visió de la literatura, i de la literatura espanyola en particular, des de la perifèria; practiquen una escriptura que en alguns moments s’enfronta als criteris artístics oficialistes, o en viu al marge. (Pérez Montaner 1992: 275)

Amb cada número nou, la revista s’expandia i augmentava el nombre de col·laboradors, gràcies, sobretot, als contactes que Albi tenia a Alacant. Així, el que en principi semblava una aventura literària de joventut, prengué cos fins a esdevenir un projecte ambiciós, rigorós i ben organitzat. L’afany regenerador d’Albi i de Fuster fou imprescindible per a introduir continguts nous, sempre amb la mirada orientada al que es coïa culturalment a l’altra banda dels Pirineus. Tampoc no perdien de vista la necessitat de difondre nous valors de les literatures peninsulars, amb una atenció volenterosa a la creació en català per part de Fuster:

En el trist panorama cultural de la postguerra, Verbo pretenia erigir-se en un lloc d’encontre i recepció de les avantguardes estètiques de l’època: el realisme social, l’existencialisme i, molt particularment, el surrealisme. El punt de referència, i també la font d’alguns articles, traduïts pel mateix Fuster, són les revistes literàries franceses: L’Arche, Fontaine, La Nef, Poésie, Confluences, Les Temps Modernes, Poétes prisonniers, Esprit, Revue de Paris, Pyrinées i Europe, segons la relació de títols que Albi comunica a Fuster haver rebut l’estiu de 1947. Àvids lectors i crítics, els dos amics i codirectors teoritzen, pontifiquen i encasellen estèticament els autors, de vegades, com ara Gerardo Diego, en contra de l’apreciació dels mateixos interessats.

Verbo es publicava en castellà i s’ocupava preferentment de literatura castellana, però les seues pàgines acolliren notícies i comentaris sobre la creació en català i fins i tot originals en aquesta llengua. (Furió 1994: 60-61)

Bona prova de l’ambició i l’habilitat dels joves directors de Verbo és que aconseguiren publicar textos d’escriptors de prestigi internacional, com ara Rainer Maria Rilke, Franz Kafka, Paul Éluard, Giuseppe Ungaretti o André Gide, però també d’autors rellevants en castellà com Miguel Hernández, Gabriel Celaya o Lezama Lima, a més d’entrevistar figures de la talla de Vicente Aleixandre i dedicar un monogràfic exhaustiu a Gerardo Diego. I malgrat l’oposició d’Albi, Fuster hi donà cabuda a escriptors en català com els germans Casp, Lluís Guarner, Joan Baptista Bertran, Joan Valls, Jaume Bru i Vidal, Francesc de P. Burguera i Pere Quart, entre d’altres. Aquestes col·laboracions es combinaven amb cròniques, notícies i ressenyes de llibres i revistes. Això, pel que fa a la part literària, perquè, a més, s’hi publicaven articles sobre cinema i art, i es posava a l’abast del públic reproduccions d’artistes contemporanis Giorgio di Chirico, Antonio Saura, Marc Chagall o Henri Matisse.

La revista fou per a ambdós un banc de proves on realitzar les primeres incursions literàries amb certa regularitat, i els permeté familiaritzar-se amb els mecanismes que regeixen el funcionament d’una publicació periòdica. En concret, Fuster confegia recensions, articles culturals, notícies d’actualitat literària... Fins i tot, il·lustracions per a les pàgines interiors de la revista o la coberta dels poemaris publicats per Ediciones Verbo, la petita editorial d’Albi. Un prova de la seua confiança en les qualitats de Fuster com a dibuixant és la carta del 4 de gener de 1949 en què li requeria un dibuix per al llibre de la poetessa Mercedes Chamorro:

Querido Fuster: Dos letras para hacerte rápidamente un encarguito: un encarguito al dibujante así de grande que hay dentro de ti. Se trata de una viñetita para la portada de la señora Mercedes, con un aire primaveral y tal. Se encarece la diligencia y la urgencia, pues es el único requisito que falta para sacar a luz el cuaderno de la dicha joven. (Albi 1949a: s. p.)

No obstant això, cal reconèixer que, si bé Fuster era l’home orquestra de la revista,² Albi també en constituïa un peça important en l’engranatge. Així, en la carta que envià a Fuster el 12 de novembre de 1948 s’observa el ritme vertiginós que li imposava la publicació de cada número:

Esta vez no ha sido la pereza la que ha retrasado tanto mi carta. Estoy atareadísimo. Por un lado la revista –de la que ya tengo corregidas las primeras pruebas–; de otro el guion de cine que llevo entre manos, y que pasándolo en limpio me hace perder horas y horas, pues el plazo de entrega termina el último día de este mes; por otro, la Tesis; por otro la fastidiosa correspondencia a que me obliga la revista. (Albi 1948a: s. p.)

Gràcies a la dedicació constant d’Albi i de Fuster, la revista mantingué des de 1946 fins a 1953 una publicació regular. Només a partir del número 29, aparegut en desembre de 1954, cada entrega nova es dilatava en excés. Així, el número 30, del qual es feu una segona versió per commemorar el desè aniversari de la revista, es publicà en abril de 1956, i el número 31 en la primavera de 1958. A partir de 1963, Fuster se’n desvinculà definitivament, però les pàgines de Verbo contenen, en castellà i català, la producció poètica fusteriana més important publicada en premsa, que comprèn des de març de 1946 fins a abril de 1949.

Verbo, març de 1946

La participació de Fuster en el número inaugural conté les composicions «Poema VIII», «Jardín» i «Noches sin alma», totes signades en castellà: les dues primeres com a Juan Fuster i la tercera amb el pseudònim de Jorge F. March. Com que «Jardín» és la versió en castellà de «Jardí o melangia» –l’original en català publicat uns pocs mesos abans en l’Almanaque de Las Provincias para 1946–, serà comentat en l’apartat dedicat als poemes que donà a conèixer en l’almanac valencià, incloent-hi la reproducció acarada d’ambdós textos.

POEMA VIII

Yo tengo casa entre el día y el sueño

RAINER MARIA RILKE

Has vuelto, Amor, a mi silencio,

nueva, incierta, palpitada

en el perfil –labio– del tiempo,

en el sencillo repetirse de una estrella o una sombra

o en el aire engolfado de magnolias...

Has vuelto, Amor, a mi silencio

detallándome en la sangre estremecidas

palomas y zozobras, abiertas lejanías, en flor,

vírgenes aún.

Has vuelto, Amor y

en la caricia con temblores de voz

que se me enciende al filo de tu fragancia

se abandona, amiga y furiosa, una angustia

húmeda de clarezas,

una esperada canción, un gozado desconsuelo...

Hay en este sentirte, endulzador,

como una paz de cielo derramado y durmiente,

como una salsedumbre de rosas engañadas, añoradas:

mi sueño sin azar, presencia tuya

–¿quizá?– conseguida.

Mírame morir sabiéndote, viviéndote; morir

lleno de ti, de una tú copiada

venciéndome, doblegándome a ese viento, a ese viento lento

mordido de músicas, a ese fuego

hondo que se me desparrama

desde la sienes –nidos de tú–

a mis

últimas raíces...

(Mientras, se quiebran en mis ojos tus cielos definitivos.)

Voy uniendo a cada hora la constancia

purísima de un anhelo, la virtud o entraña

más dulce de una fuga de besos, tristeza de estío;

y voy alcanzándome

poco a poco,

llorándome sin espejo,

yo, mendigo de cimas, de savias,

de antiguos deseos largos.

Has vuelto, Amor, a mi silencio,

nueva, incierta, cavada

dentro de mí, dentro de la sombra de aquel que yo he sido

sobre tu pecho, sobre tu hombro,

para atar la ausencia de mí mismo

al vuelo de tu ausencia inderogada.

Un dels aspectes que més crida l’atenció del poema és la citació inicial de Rainer Maria Rilke si tenim en compte la desconeixença que en tenien els escriptors valencians del moment. A Catalunya el donaren a conèixer Carles Riba i, més tard, Joan Vinyoli, mentre que al País Valencià fou Xavier Casp, que encomanà a la seua esposa, Roser Montero Fischer, la traducció de la «Sisena elegia de Duino» per al segon número d’Esclat. Siga com siga, sorprèn comprovar que la citació del primer poema de Fuster publicat en castellà fos d’un poeta en alemany, tot i que ell mateix explicà l’origen de la filiació germànica en una entrevista al País Semanal publicada el 17 d’octubre de 1982 en:

Yo recuerdo una anécdota, de las primeras veces que hablé con Pla, que me dijo: «Usted es un señor de formación alemana tamizada por Ortega». Claro, aquello era una definición perfecta, porque yo era un señor que me había leído cantidades considerables –si no el catálogo completo de Revista de Occidente. Desde Husserl hasta Max Scheler, es igual, todo me lo tragaba, con una voracidad propia de la época, naturalmente, y del temperamento. Y sólo un poco después comencé a descubrir a los franceses, lo que supuso un cambio importante en mi evolución ideológica. Cuando ya pude leer Voltaire, Diderot, Montaigne, mi querido Montaigne, y pude leer a los novelistas franceses del XVII, del XVIII, etcétera.. influyeron mucho, es decir, casi fue una especie de detergente de mis lecturas germánicas y me afrancesé más tarde. (Fuster 2003a: 261-262)

La citació de Rilke pertany a un dels versos del llibre De les poesies juvenils (1897-1898) i, en efecte, la petjada del poeta de Praga s’hi nota amb força. No es tracta només de l’assimilació del lèxic rilkeà, sinó també de la recreació de l’atmosfera, atès que és una poesia tamisada de subtils clarobscurs a mig camí entre el somni i la vigília, sorgida de l’estremiment de la sang i amb la presència de l’Amor amb majúscula, tal com l’escriví en el primer poema que publicà, «Jardí o melangia». És una poesia, doncs, feta de silencis que, ja des del primer vers, evoca el record de l’estimada i l’enyor per l’absència: «Has vuelto, Amor, a mi silencio». Aquest és el leitmotiv del poema, estructurat a mode d’anàfora en l’inici de la segona estrofa (v. 6), la tercera (v. 10) i, amb una variació mínima, en l’estrofa final (v. 38). El silenci com a porta d’accés al món interior del poeta també és present en les poesies de joventut de Rilke. A més, en aquest poema, hi ha l’angoixa que magnifica el ressò ensordidor del silenci, com s’aprecia en la tercera agrupació de versos, però sobretot s’hi percep el mestratge de Rilke en la manera com reflecteix la inquietud de qui cerca la redempció a través de l’amor, que és un dels trets característics de les seues cançons juvenils.

NOCHES SIN ALMA

¡Oh, qué angustia entre mis

venas

mis arcángeles recitan!

Noches duras, altas noches

roídas de concertinas.

Noches sin pulpas ni orillas.

Noches ajadas, adrede,

sobre un terso olor a risa.

Sombra en el puerto, ondulada

mano de lejanas caricias:

el agua escupe a lo alto

faroles y estrellas frías.

Velas y escamas recientes

en los aleros anidan.

Beodos y prostitutas

–nubladas calcomanías–

resbalan, con peces y algas

en la frente y las patillas,

sobre tangos temblorosos.

¡Ay mis noches sin orillas,

noches de cenizas, duras,

clavadas en mis pupilas!

Guitarras apuñaladas,

turbias, manándome vidas,

me brotan de los costados,

de mi viento a mis encías,

para embarcarme en el lodo

de sus caballeras vivas.

¡Oh yo, vacío, sediento

en mis noches sin orillas:

noches espesas, como ésta

–noches de espera transida–!

¡Mírame, Noche, a los labios!

Me rezuman todavía

recuerdos grises de besos

soñados contra la brisa;

me suenan, dentro, recuerdos

de besos sobre la brisa

o sobre sienes ausentes

o sobre lunas vencidas.

Las horas de mil relojes

en mis dedos fructifican

y horizontes olvidados

en mi rumor resucitan.

Luces del fondo del mar

–poso de sirenas muertas–

su voz amable me guiñan.

Verlas,

beberlas,

¡oh Noche cualquiera, Noche

de las otras noches mías!

En principi és raonable pensar que «Poema VIII» i «Jardín» fossen signats com a Juan Fuster i «Noches sin alma», amb el pseudònim Jorge F. March a fi d’evitar la repetició excessiva d’un mateix col·laborador, ja que tots tres poemes es publicaren en el primer número de Verbo. No obstant això, en la carta del 2 de febrer de 1946 que Albi envià a Fuster, es deixa entreveure una motivació diferent que podria justificar-ne l’ús:

Me han gustado mucho tus tres composiciones, en particular el «Poema VIII» y las «Noches sin alma». Cada una en su estilo, encierran una abundante cantidad de valores poéticos. Esta última (el verso 14 justifica el seudónimo) es un cuadro realista, profundamente lírico y vigoroso. Además contiene la novedad de que parece que ya te has olvidado de García Lorca –cosa muy higiénica. Empleas el romance con mucha habilidad y con un sentido muy nuevo. Tus tres composiciones no solo son dignas de nuestra Revista, sino de otra de mucha mayor envergadura. (Albi 1946c: s. p.)

Malgrat que el vers esmentat per Albi de «Noches sin alma» conté els mots «beodos» i «prostitutas», ambdós políticament incorrectes, no podem assegurar que aquesta fos la raó per la qual Fuster signés amb pseudònim. De fet, a més d’emprar-ne diversos, les col·laboracions que no signava amb el seu nom no eren suficientment perilloses com per a despertar l’interès censor. Amb tot, sobta comprovar que l’altre poema que Fuster signà amb idèntic pseudònim, «Poema del suburbio», té en comú l’ambient nocturn i sòrdid. Per tant, no es pot descartar que adoptés una actitud més irreverent emparant-se en Jorge F. March. Segons apuntava Albi en la carta anterior, «Noches sin alma» és una demostració de destresa i originalitat en el conreu del romanç. Amb quasi total seguretat, és dels pocs poemes escrits en castellà originalment, ja que molt difícilment podria haver-lo traduït del català d’acord amb l’esquema mètric del romanç tradicional castellà i alhora mantenir la rima assonant dels versos parells monorims. Siga com siga, i admetent que aquesta observació no deixa de ser una conjectura, es tracta d’un romanç que segueix, en part, la mètrica tradicional, ja que, si bé n’usa l’octosíl·lab, només respecta la rima assonant dels versos parells fins al quart. A partir d’aquest vers, la rima es manté en els versos senars mentre que els parells són blancs. Tot i això, Marchese i Forradellas (2006: 355) corroboren l’existència de romanços amb rima en els versos senars, com ara La casada infiel de García Lorca. En aquest sentit, s’hi palesa la petjada de la Generació del 27. De fet, el mateix García Lorca, Rafael Alberti, Pedro Salinas o Jorge Guillén revitalitzen i doten de flexibilitat el romanç castellà, encara que Juan Ramón Jiménez ja l’havia utilitzat com a composició lírica.

Deixant al marge qüestions purament formals, els dos primers versos recorden la tercera estrofa de «Darrer madrigal», si més no en la imatge dels arcàngels que encarnen les angoixes del poeta: «Cada bocí de vespre, immolant-se’t, desvetllava / allò que els teus arcàngels et soterraren / sota el bes corbat de la sang, victòria, / oh Amor, / pluja de nueses dins aquesta llum de maig / recent, desclosa.» No són casuals els primers versos de «Noches sin alma», que inviten el lector a capbussar-se en el món convuls del poeta. Cal entendre’ls, per tant, com un llindar als neguits i angoixes que s’arboren amb l’arribada de la nit «alta», «dura» i mancada d’«orillas» a què intenta aferrar-se (vv. 3-5). A més, l’escenari portuari nocturn, construït amb «faroles y estrellas frías» (v. 11), «velas» (v. 12), «beodos y prostitutas» (v. 14), «guitarras apuñaladas» (v. 22) i «lunas vencidas» (v. 39), l’aproxima notablement a l’estètica del tango i de certs romanços de García Lorca, de qui, paradoxalment, Albi assenyala que s’havia allunyat Fuster. En resum, hi ha una evocació a través de «recuerdos grises de besos / soñados contra la brisa» (vv. 34-35) i «horizontes olvidados» (v. 42), una nit de nostàlgies romàntiques que tanca amb la metàfora que identifica les llums del fons del mar amb sirenes mortes de veu amable que esquincen l’ànima del poeta (vv. 44-46).