Kitabı oku: «La mar rodona», sayfa 4

LA PEIXERA

com un silenci

dins el seu cristall

Carles Riba

Et il a fait un silence qu’il n’a rempli de rien. Rousseau

I

Va ser retirar la cortina de canonet i veure passar la síndria. Rodolava lenta i no era ben rodona. Boteruda, retxada, de les primerenques, amb aquell verd marbrat que clapejava. I ens va passar per davant en un silenci absolut. O devia ser jo, que davant la feta vaig deixar de sentir l’enrenou que hi havia dins la botiga. Encara no havien tocat migdia, però la calor era feixuga i feia com un vent avorrit que t’encenia la pell. Aquestes coses t’agafen desprevingut, no esperes sortir al carrer i veure això, com una discordança imprevista, dissonant, com una belluma sobtada que t’arrenca de manera brusca de la vida ordinària i corrent i t’enfila a l’agulla de les rareses, perquè no te’n saps avenir, tot era llis, neulit i normal, i ara, de cop i volta, sospites que t’han repuntat a un món irreal, fortuït, perquè sembla un somni estrambòtic. No te’n fies, penses que te n’han preparada alguna, que és una broma, que no han tengut altra feina que fer rodolar una síndria pel carrer Major. Que deuen ser al·lots que van de verbes i tot són rialles. Que esperen veure’t la cara de sorpresa i que faràs uns ulls com unes taronges. I guaites indiferent, sobretot no has de parèixer desconcertat, com si fos freqüent veure passar melons i carabasses o quatre grapades de prunes que roden i no s’aturen fins que van a parar al frontis de can Remirat. I tot ha succeït en un tres i no res. Perquè, quasi al mateix temps, has sentit n’Antònia Remuc que diu i ara què ha estat, espantada, Verge santa, i veus na Maria Carrau, que és en terra, al bell mig del carrer, un tros més amunt, davant la papereria, asseguda damunt els genolls a punt de tombar, mentre n’Antònia s’hi acosta de quatres, però ja no és a temps d’agafar-la i es desploma, igual que una barca que se n’anàs a la banda. Amb la correguda, n’Antònia ha perdut una de les espardenyes que duia entapinades. I ara crida com una desfermada. No sap què ha de fer i demana ajuda. Pareix que l’estopeja i li passa la mà pel front i per les galtes. Jo me n’hi vaig mentre dic a ma mare que cridin el metge o una ambulància. Encara som a temps de veure els ulls grossos de la gent que espera a la botiga, aquella mirada d’esglai que fan els que ja saben que n’ha passada una de grossa. Tothom s’arramba a la porta i si m’hagués girat hauria vist aquell tragí de dones que sortien pel portal, i darrere, els caps que guaitaven entre els canonets de la cortina, com si fossin ratolins alarmats perquè han vist un xoriguer fent l’esperit sant i a punt de llançar-s’hi a sobre en picat. I ara què té, sents que diu no saps qui, amb una veu indecisa entre l’estupefacció i un cruixit cavernós de desconfiança, perquè dubta i s’estimaria més creure que na Maria Carrau vol fer una escena. Deu ser na Clementina, que no es fia de ningú, i no pot deixar de pensar que tot això deu ser comèdia, pensa tu, un cop de calor, i què vols amb aquesta basca, saps quin baf, aquesta calrada se’n durà més d’un, t’ho dic jo, que si aquests fogots duren molt jo no passaré d’aquest estiu. N’Antònia li ha desfet la brusa i la venta amb una mà i amb l’altra li fa ombra sobre els ulls. Ja no tenia pols, estava inconscient i no respirava. Bé, quan m’hi vaig acostar va fer una alenada llarga, difícil, com si l’aire fos mal d’estirar i senties com un gemec ofegat, agut, amb xiulets. No era que alenàs espès, semblava que passàs vent acanalat per un lloc estret i en aquell cos ja no hi hagués ningú, la pell s’havia apagat, i era d’un blau violeta, però jo vaig pensar en les mores. Entre tot l’enrenou, no havien passat ni cinc minuts, i ara era en terra. Morta. Els ulls oberts i la boca d’un que no sap què ha de dir. L’he vista anar de gambirot, jo venia darrere, darrere, s’ha aturada, pareixia que havia fet un descuit. M’he girat per saludar en Jaume, el retratista, que canviava les fotos del mostrador, sense aturar-me, i ja l’he vista que s’acoquinava, i ha estat com un sac d’ametles que tombava. I només ha amollat la síndria en estar agenollada, i l’ha deixada rodar. I no hi ha estat a temps, l’he agafada per un braç però ja s’havia ajagut, tan llarga com és. Era com si s’hagués deixat anar, sense defensar-se, perquè no ha posat la mà ni el braç, o s’hagués volgut ajeure de sobines, però la força no li hagués bastat i hagués quedat talment, així com l’has vista, les cames arrufades i ajaguda de costat.

Ja no hi podíem fer res. Era ben morta. M’ha gelat la sang, deia la senyora de son Prim, sense perdre la compostura. Era alta com una perxa, anava amb el coll dret, inaccessible i vaporosa, tenia la pell molt blanca, i per les venes li corria aigua, perquè no hi havia res que l’esveràs. Badava els ulls d’un blau aigualit i entelat, com si no tengués on girar-los, i sempre estàs en descobert, a camp ras, i mirava na Maria Carrau amb la serenitat d’aquells que ja han vengut plorats. No era el menyspreu que venia d’una dona de casa bona, ni que tengués el cor empedreït, perquè era d’ençà que havia trobat la filla penjada a una biga dels sestadors, feia més de deu anys, que li havien quedat aquells llavis prims, revellits i encarcarats i aquell rictus desmenjat d’un que acaba de tastar una llepolia rància. Ja no li quedaven llàgrimes, solia dir, i el suro no s’enfonsa. Per això ningú no en va fer cas quan la varen veure partir cap a la plaça, igual que si no hi hagués hagut cap denou. Ha tornat com un baduet, ja no serà mai la mateixa, va mormolar la modista a na Magdalena de can Quaranta, que havia sortit de la perruqueria i s’havia acostat en sentir tot aquell enrenou. Primer no va dir res, però després va capejar amb els ulls perduts i les mans plegades, mentre seguia les passes lentes d’aquella dona que ja havia arribat a la placeta de la font. Quan era jove, es podien treure el capell, sempre de vint-i-un botons. I ja la veus. Tornam no res. Ningú, però, no va sentir aquella veu de cap de nas, perquè tots estaven atabalats, hauries dit que la mort els havia esperonat les paraules. Qui més qui manco cridava, i enmig d’aquell tropell de gent no sabies cap a on t’havies de girar. N’hi havia que deien que no la podíem deixar allà en terra, que s’ha vist mai, deixar un mort enmig del carrer, mentre d’altres sabien ben cert que no la podíem tocar, que havíem d’esperar el metge o la guàrdia civil. Han d’aixecar el cadàver, va dir l’amo de l’estanc. No diguis animalades, això no és un cadàver, és na Maria Carrau, ¿que no ho veus? Saps que n’has vistes de pel·lícules, tu, li va contestar madò Vermella. Quin transtorn, no fa ni deu minuts que l’he vista a la plaça, senties que deien al redol que havia quedat a l’ampit de la porta de la perruqueria, una amb el pentinador posat, l’altra amb els bigudins, i la de més enllà amb la permanent a mig fer i la laca en les mans. Del taller de ca nostra, havia sortit mon pare i semblava marejat només de veure aquella gernació que omplia el carrer. Darrere, darrere, també havien sortit les ripuntadores amb el davantal travat per una punta a la cintura. ¿Què ha estat? I les boques no bastaven, ja en tenies tres o quatre que al mateix temps t’envestien amb pèls i senyals. Semblava que fossin capaços de desfer allò que havia passat i no en poguessis treure clarícia. Els detalls d’aquella mort, de sobte, es multiplicaven, que no duia la falda de fil blau que li havia fet la modista l’estiu passat, que era aquella de mig dol que s’havia comprat a Ciutat, quan s’havia mort la sogra, i si li havia quedat arregussada, però n’Andreu de na Xineva, que és una prenda, li havia estirat perquè no importa deixar a la vista la carn a lloure d’aquelles cuixes blanques, que tenia els ulls oberts de no poder avenir-se’n, que era ben estrany, però no duia l’anell de casada, però que això no volia dir res, sempre has de cercar set cames al moix, tu, que tenia les mans balbes, com si li acabàs de caure alguna cosa, que ja tenia una edat, però no la veies gens desmotlada, tenia un cosset, que devia ser cosa del cor, no, i a ella no li venia d’avior, perquè era de la banda del seu home que hauries dit que tots patien del mateix mal, no fa ni un mes que havien ingressat el seu cunyat, i el seu sogre estava molt delicat i ja no s’aixecava del llit. Feia pensar que aquella dona s’havia desfilat en anècdotes i esvaït en menuderies, entre manotejades i galls. Però semblava que no fóssim allà, al mig del carrer, i la morta tampoc no hi fos, i allò no havia passat, només havia desfet la baga del present i ja podíem anar i venir per un temps que semblava no passar, perquè en aquest moment precís sí que no hi teníem cap feina, i era insuportable, perquè aquí i ara tots podíem fer qüec sense temps d’anar a cercar na Maria per la cuina, perquè érem al ras, ens sentíem exposats i sabíem que podíem morir, que aquesta certesa mai no s’acaba. I que en els ulls de na Maria Carrau ja no hi havia ningú i tots érem aquella llum difunta de no mirar res. Era amb les paraules que resistíem, i aquella dona ja era aquelles minúcies, la vida a la menuda, hauria pogut esser un herbari, una col·lecció de fetes i ocurrències, perquè de qualsevol altra manera era insofrible. I era un cas, totes aquelles històries eren l’inici de la seva descomposició, allò que l’havia de podrir. Com si el cos que hi havia allà en terra, fos el lloc per on avui s’esmunyís l’estranyesa d’una absència que desfés les bastes entre nosaltres i el món. I no en quedava d’altra: havíem d’alçar la veu i rondinar i seguir xerrant i anar-nos-en de la boca. Perquè en aquesta loquacitat, en la xafarderia, en aquesta manera que tenen les paraules d’esfumar-se, hi sentíem el baf de la gent, sabíem cobrar alè.

Va ser mon pare qui va prendre la decisió. No la podíem deixar allà al mig del carrer. Se’n sentia responsable, vull dir que la coneixíem, que la seva filla venia a ca nostra a fer net i quan feia falta també ripuntava al taller, sobretot quan una de les dues dones que venien havia de fer algun encàrrec o preparar les comandes de Menorca o Barcelona. Mon pare també l’enviava a l’estanc a cercar capses mitjanceres que servien per fer els paquets que enviàvem a fora i que passava a cercar en Tomeu de l’agència. I tot havia d’anar com una seda, sobretot, ara que fèiem més de quaranta parells de sabates cada dia. I emblanquinava, però això era més envant, devers el setembre. I tots teníem a la memòria el dia que va caure per l’escala, va rodolar i va quedar amarada de calç de dalt a baix. Pareixia una estàtua d’un blanc com el bessó de l’ull. Però a ca nostra tots ens vàrem regirar, la calç és càustica i no li veien ni la cara, era com si li haguessin esborrat la fesomia. Ma mare tenia por que no li hagués passat una desgràcia, quin denou si quedava cega. La varen dur al corral, però primer s’asseguraren que no s’havia romput cap os. Ella estava espantada i només repetia que no hi veia, que li feia mal un costat. Ma mare li retirava la calç de la cara amb les mans, però era tan untuosa que els dits li patinaven. La varen rabejar amb aigua, amb la mànega, i per sort no va ser res, només li coïen un poc els ulls i a cop calent no tenia mal, però li varen sortir blaus pertot i semblava que l’havien tupada. A més, mon pare també l’acompanyava al metge, anava a un psiquiatre de Palma, perquè tenia mals de caps i vertigen i li havien diagnosticat una depressió. Vull dir que la consideràvem com de la casa. Per això ningú no va trobar estrany que mon pare, decidit, l’agafàs per davall els braços i va demanar amb els ulls a n’Andreu que l’ajudàs. L’havien d’entrar a ca nostra. Però quan ja la tenien enlaire, la modista va dir que ca seva era més a prop i que a la botiga no podia estar allà enmig de la gent. Que la podrien deixar a l’habitació de davant, que ella feia servir de provador. D’ençà que la seva filla s’havia casat, la tenia buida, només hi ha una taula i un parell de cadires, perquè na Maria se’n va dur el llit i el guarda-robes. Que allà no faria nosa. Quan madò Vermella la va sentir no se’n va poder estar: ¿què dius de fer nosa? On s’ha vist mai! És una persona, no és un bolic de roba que puguis deixar onsevulla. És que sempre has estat més freda que un gel. No tens miraments. I l’altra ja l’envestia i hauria parlat amb tota la boca, si na Clementina no li hagués dit que valia més que callàs, que no eren hores d’armar una batussa. Quin poc seny, davant un mort. I va començar a xiuxiuejar, amb la cara compungida. De sobte es va fer un silenci expectant, semblava que hagués passat un àngel i sentissis remor d’ales, i la veu de na Clementina era lleugera com si en lloc de resar, allò fos una cançó senzilla. Però si li reparaves la boca, els moviments eren rutinaris i els ulls miraven en terra amb la cara conformada i distesa, com si li hagués de caure d’un moment a l’altre. Quasi ningú no va entendre si era un parenostre o una avemaria. Però després, n’Antònia Remuc, que era al seu costat, ens va recitar allò que havia sentit: Nostro Senyor l’esperi a l’hora de la salvació i mos esperi a nosaltres quan hora sia. Déu li sia en bona ajuda. I alguns, quan va acabar, varen dir amén, sense saber què havia passat, si havien de respondre alguna cosa, perquè no coneixien l’oració. Ha parlat com un capellà, va dir una de les ripuntadores, i l’altra li va pegar una colzada, perquè li va veure les intencions. Tenia coses na Clementina. És la reina de l’aflicció, havia dit en Roc Breny, el pintor, un dia que li va sentir dir que aquest món era l’excusat de l’infern. D’ençà que s’havia mort en Franco deixava caure sempre que podia que només esperava el repòs etern, que això era una soll. Només té fel a la llengua, és com un mal de queixal, remugava la modista, que s’havia arrebatat a la paret. Mon pare i n’Andreu en sentir-la havien deixat la morta una altra vegada en terra. Ara era una figura jacent. Tenia una mà plana en terra i l’altra sobre el pit, les ungles pintades d’un vermell de sang presa, pareixia que algú la hi havia col·locada així, no ho sé, perquè fins i tot els morts pareix que han de fer alguna cosa amb les mans, resar, o suggerir devoció, una pregària fervent que ens faci oblidar el silenci impassible d’un cos sense vida. Hauries dit que reposava, però ja era un cos inert, fred i encara tenia els ulls mig oberts i la boca com si acabàs d’exhalar el darrer sospir, de debò, amb massa convicció i tot, com si fos una actriu i d’un moment a l’altre s’hagués d’aixecar i saludar el públic. De vegades els morts pareix que fingeixen, que actuen per als vius, que ens graten les emocions des d’aquesta impassibilitat informe i inerta de no estar per a res ni per a ningú, malgirbats i desdenyosos. Tenia la cara demudada, que li havia caigut sobre una papada insignificant, només plecs de pell, que descansava en la clavícula dreta. Com si hagués començat a passar per ull, i era la imatge del temps que ho engoleix tot i que no salva res. I ja no hi duia res escrit, perquè la fesomia s’esborra quan ja has fet els tres alens, els ulls i el nas i els llavis ja no feien una cara, sinó l’efígie d’una absència, les faccions de l’oblit, i només quedava una lleugera torbació, com si la darrera cosa que li hagués passat pel cap fos que el malestar que sentia era inoportú, quina contrarietat, justament ara i aquí, enmig del carrer, ara que has d’anar a molestar, quin destorb, ja són ganes de fer nosa. La permanent baixa, passada de moda, tenyida d’un color daurat vell, cendrós, descolorit, que cerca no distreure, passar desapercebuda, però que amb el pes del cap en terra s’ha aplanat, com quan estires una pasta que s’infla i fa regruix per la banda de les vores, i li queda com una aurèola de pa d’or deslluït. El front distès, pàl·lid, sense aquella tibantor que en els vius fa que la pell sembli una tela que estira i ve justa, no hauries dit que fos carn, sinó part d’una màscara rígida de cartó. Enganxada a un botó destravat de la brusa, s’hi veu una cadeneta d’or amb una creu egípcia mig enterrada en la regata flonja dels pits, quasi a tocar de la mà de plom, blana, sobre aquella blancor setinada de la roba, esquitada de tulipes diminutes de color vermell. Entre dues d’aquelles florineues, s’hi posa, de sobte, una mosca que ningú no espolsa. L’anell de casada, prim i gastat, com una cinta d’or estreta, li balla al dit. L’aliança és l’única cosa que conserva l’esclat de llum, com si aquell cordonet daurat i trencadís fes memòria de les coses que importen i que el temps ha aprimat a poc a poc, fins que l’ha convertit en una tireta, una llenca de no res. I al dit anul·lar de na Maria Carrau, aquella tumbaga llisa, sense res, és allò que queda de l’ordre i de la calma goluda dels anys que han passat, mentre als ulls ja no hi ha res dolç, ni amarg, ni aquella fam maleïda que ens empeny a cercar allò que no tenim. Al canell, la corretja negra del rellotge se li afua a la carn, li ve petita i segur que li deixa marques. Aquella pell cenyida, aquell fregadís, la fa semblar viva, com si el cos encara bregàs, allà, amb el cinyell, i no volgués estar estret. La falda blava té un tros del doblec desfet que penja sobre el genoll lleugerament doblegat. I si pares atenció hi veus les nafres, les esgarrinxades i aquells dies, de nina, quan s’enfilava a una morera, o havia llenegat quan anava a cercar picornells, i aquell esclat amb la bicicleta, què sé jo, les cicatrius dolces d’haver viscut. Més avall hi ha un cop blau i les varices que li corren com una serp pel tou de la cama, de sang cansada que ja no tornarà mai més al cor. Les sabates planes, negres, de pell prima, deixen veure els galindons que li han comptat les passes fins aquí, i les soles semblen noves, acabades d’estrenar. Les mires i hi veus aquella orfenesa de les coses que els morts ja no han d’esquinçar. I no saps ben bé perquè, però les hi trauries i hi donaries una bona passada de cera i betum.

En Jaume, el retratista, havia sentit el trull i s’havia acostat sense dir res. Va començar a fer fotos a na Maria Carrau i a la gent. Era un home estrany, i enmig d’aquell guirigall, la seva discreció era una reserva natural que el feia semblar displicent, i si callava era perquè allò que tenia davant no era cosa seva. No hi havia precaució en la manera de moure’s, era més aviat que sabia com dissimular l’atenció que prestava a les coses. Podia mirar sense desitjar allò que veia i això el feia quasi transparent, sense aquella arrogància que ens rosega a tots quan estam segurs d’allò que ens ha passat davant els ulls. Era com si ell vengués després, i fos sensible a tot allò que la nostra mirada havia passat per alt, a tot allò que s’havia perdut, i sapigués retratar les traces, les restes. Miraves les fotografies i era aleshores quan hi sabies trobar la presència inquietant d’allò que passa just en aquell moment precís, quan ja no hi ha res a fer. I eres tu qui de sobte havia quedat retratat. En aquelles imatges de noces i primeres comunions, hi veies allò tal com s’havia produït, però s’hi adherien coses que hauries negat o no hauries volgut veure, una esquerperia, s’hi empeltava tot allò que ens escamoteja l’efervescència dels ulls que no tenen aturall, aquella sensació implacable d’un ja està fet. Aquelles núvies amb els ulls d’oblit, els retrats de família enrampats, un pagès que et mira com si fos l’única cosa que hagués fet en anys i tu t’haguessis convertit en estàtua de sal, o la quietud gelada d’aquells nins que devoren amb els ulls, les taules parades d’una comunió on diries que només queden els ossos que esperen les hienes, l’aire pervers de la vida que continua en les mans d’un nét que toca les galtes buides de la padrina, la claror estantissa d’una casa on només s’alça la pols i la pell morta dels qui no hi són. I sentir alhora que tot és tan familiar. En Jaume actuava com un paràsit, una rèmora. Tenia la capacitat de no cridar l’atenció i esser allà on no l’havien demanat. Hi havia alguna cosa furtiva, en les seves fotografies, semblava que robàs precisament allò que tu no trobaries a faltar. Havia arribat i esperava aquest posat de boca de n’Antònia Remuc, caçar al vol aquella mà que grata i s’estira la faixa, aquell nas que sent la mala olor de resclosit de la roba de na Clementina. Capturava la traça que deixaven els gestos, allò que quedava en suspensió de les coses viscudes, com si no volgués glapir l’experiència, sinó les seves engrunes, allò que del que havia passat ja no faries servir, però que eren escorrialles de tu que suraven i que descartaves, i no te’n temies però en allò tu hi bordaves, s’hi sentien els teus lladrucs, havies marcat el redol, com si res, coses que havies deixat anar i et sabien treure el perfil, s’apoderava d’allò que de tu deixaves més a lloure. No era que volgués agafar-te desprevengut, sinó pescar el que ben conscient havies negligit. Els retalls que abandonaves de tu, el ròssec, els trossos que no eren considerats i dels quals ja no calia ocupar-se. Li agradava mostrar-me fotos de l’arxiu que havia heretat del seu oncle, que havia fotografiat Sorolla, Manuel de Falla i Costa i Llobera. I havia estat amic d’Anglada, Joaquim Mir, Attilio Boveri i Degouves de Nuncques. El nebot era més esquerp i rapinyava els fets amb la càmera. Amb mi sempre ha estat amable, supòs que el fet de ser un estudiant d’Història de l’Art ha ajudat. Encara record aquelles fotos que havia fet, des de darrere les persianes entornades de la finestra de dalt de ca seva, quan els endolats sortien de cals veïnats. I m’havia fet aquella pregunta enigmàtica que encara ara ressona en mi: ¿què has glapit de fora i portes cap endins quan fas una foto? I mirava aquelles dones negres amb el cap baix, les camises blanques dels homes amb aquella cinta de la corbata com un tall d’atzabeja. Semblaven fugitius i alhora hi havia una distinció esvelta en aquelles figures de banquera de funeral. No es tractava d’afectació, era una elegància simple. I ell em va deixar de pedra quan em va dir que la mort sempre fa un dolor refinat que pipelleja i s’alambina, concís, d’una pulcritud exquisida. Per això és millor no fotografiar-los els ulls, perquè en els ulls l’aflicció és grollera. I veies aquells perfils enfosquits i aflautats, flotants, com si haguessin perdut el pes que els ancorava en aquell moment i ja fossin només la nuesa esquiva i impacient de gent que sap on va, i era el fet de ja només esser pinzellades de sutge que tanmateix et feien pensar en la mort. I hi vaig caure tot d’una quan el vaig veure rondar aquell esbart que érem tots plegats al voltant de la difunta, amb els ulls d’un falcó. Com si esperàs que alguna cosa sortís de mare i que no sabia, que només gosaria capturar l’atzar i la paciència. Parlava de trobar el moment d’una cara, d’un paisatge, d’un gest que ningú no ha mirat i que de sobte t’espina. És alguna cosa que és allà justament, i que no hi ha res que pugui impedir no veure-ho. Només t’hi has de donar. Com si tu fossis el menjar que dónes a un animal. I ja nedes. Aquest vertigen fascinant i repulsiu de glapir el que no és mostrador.

De cop i volta tots esperaven i no sabien ben bé què. Com peixos dins una peixera. Gent al carrer al voltant d’un cadàver. Amb tot, no havia passat més d’un quart des del moment en què havia vist rodolar la síndria per davant la botiga. No sabien cap a on havien de partir ni què havien de fer d’aquell cos estirat en terra. Tothom parlava fluix, quasi no senties el que deien. Mirau, quina desgràcia, tota sola i enmig del carrer. És que no som ningú. Déu no ho vulgui, i no cal frissar, però què vols, ja m’està bé partir d’aquesta manera. Au, una cinglada i ja ets a l’altre món i així no dónes creu. No hi ha res com morir a ca seva. Te’n vas a jeure i al matí ja et troben fred. Això és l’Havana. I no aquestes malalties humiliants que et desfan el cos en vida. I na Maria ni se n’ha temut. Més enllà encara discutien si convenia avisar el jutge, o el metge. I ma mare de sobte va pensar que calia avisar la filla. No diguis res, va dir na Clementina, espera un poc. Ja no hi ha res a fer. ¿Trobes que l’ha de veure així, i aquí enmig, com si fos un sac que ha caigut d’un carro? Després n’haurem d’estopejar una altra. No hem de fer res per més fer, pensa-hi bé abans, tu sempre has tengut eima i no t’has d’embalar entre tanta figaflor. Pensa amb el cap i deixa aquestes ploradores que ja pareixen ciris encesos en un enterrament. Una vella que no coneixia deia que el capellà ja no hi tenia cap feina, que no la podria ni confessar ni extremunciar, que ja només seria a temps d’arribar a la resurrecció si els vius resaven i li deien misses. Ma mare insistia que calia avisar la filla. Ja hi serà temps, a plorar-la, va deixar caure la modista. Digau el que vulgueu, va protestar n’Antònia Remuc, però no la podem tenir al sol, quedarà desfeta en no res. I va enviar les ripuntadores a cercar un paraigua a la perruqueria. Sempre hi havia gent que el deixava i en tenia de més. Li hem de fer ombra, va dir, almanco fins que arribi el metge o el jutge, o la puta del dimoni. Però no la podem deixar en aquest bater de sol. Vaja quin batall. No són paraules de dir davant un mort, afegí madò Vermella. Parla bé, que poc costa. I aquella li va fer una alçada de cul i d’una arrencada ja tenia dos paraigües oberts que havien duit les ripuntadores. Darrere, venia la perruquera. No sé de qui són. Fa més de dues setmanes que roden per ca nostra, des d’aquella barrumbada i l’esclat de trons i llamps que em va fer perdre el món de vista. Quina por. Aquell dia és que ni podia rentar caps. Calla un poc, li ha enflocat na Clementina. Ara què ens importa a nosaltres si posaves xampú o feies les ungles. Pots dur un pentinador i la taparem. Fa cosa veure-la així tan desemparada, entre externs. I més en feia sotjar la cara de desaprovació de na Clementina, dreta, amb el braç estirat, amb un paraigua negre a la mà, a contracor, amb els ulls estugosos, davant aquella escena sòrdida. Destil·lava una amabilitat fingida de coses fetes a desgrat. I l’entenies, perquè allà no hi havia més que aquell cos que ningú no apreciava, ni estimava, perquè era una dona mala de sofrir o perquè només sentien que s’havia esfumat, i no hi ha res més a dir. ¿Què vols? No era desdeny, però només era una feta, carn d’anècdota. I tanmateix veies en la indiferència de tots plegats com un caliu de preocupació. Era com si aquella dona morta, de sobte, deixàs a la vista coses que eren de la incumbència de tothom, que tots érem de la mateixa pasta, que en aquella mortalla ja no hi havia la misèria, la por, la conformitat que en tots nosaltres encara era ben viva. I allò era incontestable i mal d’empassar. Només podíem enviar saliva. Com si ja no fos possible haver arribat fins aquí per descuit, érem aquesta manera d’enredar i cercar excuses davant la nuesa pelada i insidiosa de l’hora de la mort. I ens deixava a tots a l’embat d’un malencert, que ens exposava a la cruesa de formar part d’un engany. Com si s’esbaldregàs un mur de contenció que ens separava de la nostra pròpia fragilitat i ens haguessin tocat el viu, i haguéssim descobert que érem més delicats que un tel de ceba. De sobte ens feia fàstic la seva obediència i aquella manera de no mirar cara a cara allò. I no era perquè la mort ens havia sortit a camí, era pànic davant el fet de no haver viscut a bastament. I aquell silenci que havíem guardat davant les coses que ara, per un moment, només per un moment, sabíem que importaven. Érem allà, tots plegats, i ens sentíem de cop i volta supervivents, com si fóssim allà per algun motiu que la casualitat no podia explicar. Ja no hi feia res, que no fóssim de la família, formàvem part de la guarda, i amb la mort de na Maria Carrau també desapareixia una part de nosaltres, s’havia clos i tancat allò que érem a través dels seus ulls. I la seva herència era un forat que hauríem de tapar. No basta el descuit i l’oblit, l’has de segellar amb memòria, perquè n’hi ha prou que t’hagis distret una mica i un surt d’angoixa t’aboca al pou del no-res, on l’has deixada caure, és la teva pròpia curiositat que t’estira cap als enfonys, amb aquella força de na Maria Enganxa que ens sotjava als pous quan érem petits. Per això ara tots xerràvem de la morta i la vetlàvem, i quan no sabíem, inventàvem, perquè ens havíem d’omplir la boca dels seus records, perquè només amb paraules obtuses i arrogants tornàvem a veure el món per aquell forat. I coneixíem tan poques coses d’aquella dona.

Eren com un gran teatre de la mort, aquelles converses de funeral. Xerràvem fort, el renouer tapava el trau de no saber què hi fèiem allà. Ningú no se n’havia anat, d’ençà que havia partit la senyora de son Prim. I del carrer que pujava a l’ermita va comparèixer monsieur Coquelet. Duia una d’aquelles camises blanques de fil bo que li feien a mida a can Bonet, a Palma, ben emmidonada, que deia a la neu fes-te enllà. Havia comprat les cases de les Entranyes, passat l’aljub de son Ferit, i venia al poble a peu perquè li agradava estirar les cames. Devia tenir els setanta fets, però ningú no ho hauria dit, no n’hi posaries més de seixanta. Era esvelt, alt, dret com un fus, i aquella pell torrada com si l’haguessin acabat de treure del forn. Havia fet construir una de les primeres piscines del poble i prenia el sol del maig al setembre. Ja feia més de quinze anys que era a Mallorca i només se’n tornava a França pel desembre, i devers el març ja el podies veure a plaça que prenia el seu cafè amb llet amb una ensaïmada. Era com un rellotge, sempre a la mateixa hora, havia d’estar cop-piu per no veure’l lliscar, com si no tocàs en terra, per davant la botiga amb aquella elegància desobedient i retreta d’un que ja no passa comptes amb ningú. Sabíem que tenia vinyes a França, que s’havia dedicat al ram de la perfumeria, però ja ho havia venut tot, s’havia retirat, i que quan anava a París vivia en un hotel. Escrivia biografies de les grans dames del segle XVIII i n’era un expert. Coneixia Louise d’Épinay, Marie du Deffand, Manon Roland o Élisabeth Vigée Le Brun i quan en parlava semblaven de la família. Deia que moure conversa amb aquelles salonnières era com esmolar-se, i que això li havia ensenyat que valia més callar de deu vegades nou. Me’n parlava quan venia a la botiga a cercar les espardenyes que li fèiem, perquè tenia un dit en urpa, i mon pare li posava un suplement de loneta prima que el feia estar al cel. Ara puc caminar sense pensar amb els peus, deia rient. Només les duia per ca seva, perquè en sortir anava sempre de vint-i-un botons: sabates fetes a l’Atelier Cattelan de París. Venia sol i deien que mai no tenia convidats. Un mussol, subratllava na Joana Banyeta, que anava a fer net a ca seva. I viu amb aquella òliba que li fa de cuinera i li renta la roba, na Françoise, perquè no volen ni que planxi, com si no en sabés, jo. I quan insinuaven que entre ells dos hi devia haver cosa, na Joana, que alçava la barra com un doctor, assegurava que era un desbarat, que aquella dona era un ca de bou, que aquella casa era un convent i tots havien fet vot de silenci. És una dona envinagrada, que no ho veis, que no s’ha fet amb ningú, sempre tota sola, com ell. Perquè viuen aquí, però ja et dic jo que podrien esser a qualsevol altra banda. Un dia, a la botiga, na Joana contava més del que sabia: havia perdut l’home a la guerra d’Algèria, que era un desertor, i l’havien afusellat. I que saps francès, tu, per estar tan segura, li va enflocar la perruquera, ¿com saps tantes bufes? I ella, ben ofesa, li va tornar la figa, que era ella que tenia la llengua llarga, que feia setmanes que l’havia trobada plorant, i que li havia explicat, així com va poder, perquè sap un poc de castellà, que era l’aniversari de les seves noces, i li va contar la història fil per randa. I ara no importa que ho diguis a tothom, tu, que pareixes un saig. I era cert, na Françoise venia, comprava i partia. La veien passejar per foravila, els horabaixes de primavera i tardor, i sempre saludava amb una cortesia seca i amb això havia acabat les paraules. Era una dona trista i abatuda, sense estar amargada, com una penitent a la qual se li repetien els dies fats i interminables, sense que això volgués dir que se sentís afligida, ans al contrari, perquè, en aquells dies insípids, s’hi trobava a recer de la vida. Només tancava la casa per Nadal, quan se n’anava a França amb monsieur Coquelet, però ella tornava tot just havien passat les festes. I anava i venia per les camades, s’atenuava fins que només era aquesta forma resignada de perdre passes i anar lluny. Deien que parlava sola, però l’única vegada que la vaig topar, devers el Garrigal, movia els llavis, i tanmateix no la sentien, com si resàs. Em vaig amagar darrere una paret mig esbaldregada i no em va veure quan va passar per la banda del camí. Una serenitat agostada li rosegava els ulls. Caminava decidida, intransigent, però amb les presses d’un que s’ha perdut i no sap ben bé cap a on va. I aquell aire de persona conforme. La dignitat impecable de les criades, havia dit la senyora de son Prim. Mirava al davant sense distreure’s, sense interès, perquè semblava que fos capaç d’oblidar-se d’ella mateixa. I era allà i eren les alzines i les mates i els portells que l’observaven i ja no era res de l’altre món, només la felicitat fusa d’esfumar-se en el paisatge. En canvi monsieur Coquelet podia ser un mussol, però sempre que el veies venir apareixia com si s’acostàs amb les mans buides, un que no té res però que es posa a la teva disposició, i tot ell fos una ofrena, aquesta inclinació a fer segons el voler d’altri. Això el feia passar per un home refinat i distingit. Quan va ser al costat de mon pare, i després de saludar amb aquella inclinació quasi imperceptible, va demanar si hi havia res de nou, i amb els ulls perplexos que fitaven el bolic de na Maria Carrau va afegir un Mon Dieu enèrgic i expeditiu. ¿I què ha estat? Amb un no res va estar al corrent del que havia succeït sense saber cap a on s’havia de girar perquè un esvalot de veus li contaven la feta. Després es va fer un silenci expectant com si anàs a dir alguna cosa, però només va oferir aquells ulls compungits fins que va deixar anar, efusiu: quina desgràcia! I allò va tenir gust de poc. La gent el mirava com si esperassin una oració fúnebre. Ell degué quedar encortat i va amollar sense preàmbuls: és això la mort. Se n’ha anat. I la seva desaparició és en nosaltres. Madò Vermella va mirar esglaiada na Clementina perquè s’havia pensat sentir una sibil·la. No hauries dit mai si era que no se’n podia avenir o esperava una traducció sensata d’allò que no havia entès. I na Clementina, amb un gest aquiescent, li va contestar: ja ho pot ben dir, monsieur Coquelet. Ningú és mort que no li sia arribada l’hora. I la modista no va voler quedar darrere: els morts obren els ulls als vius. Pareixia que allò no havia de tenir aturall, tots havien de dir la seva, però madò Vermella els va deixar sense paraules: i quan seré mort, merda per als vius. Ets allò que no hi ha, va envestir-la na Clementina, però ja no la sentien perquè varen començar a tocar de mort. Era l’escolà. I de la placeta venia el rector. Monsieur Coquelet, mentre partia, va deixar anar: les campanes que toquen per tu. Vaig acompanyar-lo un tros mentre m’explicava que topar amb aquella estampa rural li havia fet la impressió d’entrar en un quadre, l’Enterrament a Ornans de Courbet. S’havia aturat al cantó del carrer de ca la tia Maria Antònia, que solia agafar per anar al banc. Jo, mentre l’escoltava predicar sobre aquella obra, em vaig veure reflectit al mostrador de can Saler, i entre les faldes llargues que estaven de moda, les bruses estampades i les bosses de ràfia tenyida, que feien furor aquell estiu entre els estrangers, vaig reparar en mi l’ànsia de coses que no sabia, com si en els ulls que fitava d’aquell home hi hagués un mirall on em cercava la fesomia. Va pegar una altra ullada a aquell cop de gent enmig del carrer. I era cert. Podies veure-ho com una fotografia, figures que esperaven, rosegades per la vacil·lació, perplexes, en aquell aire irrespirable, menjussades per aquella claror asfixiant i llastimosa, davant la incertesa de l’irreparable d’una agonia que els entelava l’ànima i els rivetava la silueta. Qui té pena és just que plori, va dir, per acabar la seva lamentació fúnebre davant aquella llum balba de l’estampa. Però allà a ningú no li havia caigut ni una llàgrima. Vaig tornar arrere i, si paraves una atenció distreta, hi havia en aquella remor com un eco del carrer, una continuïtat de veus que no feien pensar en els crits i renou d’un desafiament, sinó en una sensació d’hostilitat. Per això, tothom va quedar mut quan el capellà, d’un tros lluny, va envestir amb aquella veu de cossi esquerdat: ¿què és això? ¿Una manifestació? I no anava de bromes. Aquell aire malagradós que l’acompanyava com una aura, la cara ingrata, les capejades, els ulls acostumats a intimidar varen desfer definitivament la falsa unanimitat que per un instant s’havia apoderat de tota aquella patuleia. De sobte el carrer va parèixer un decorat, que allà no hi havia cases, només façanes, i que tota aquella impaciència era una baula més d’aquest estiu de remors i equilibris delicats, tal com havia dit ahir horabaixa en Roc Breny, quan es va saber que el president del govern havia presentat la dimissió al rei. Tot era una farsa, havia dit el pintor, i l’apotecari de can Grenyal, que era un prodigi d’ambigüitats, li havia respost que no havia de passar pena, que tot anirà com cal, que això passarà sense ensurts i sense convulsions. Quan el capellà va ser davant la morta, ja no piulava ningú. Jo som la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell que creu en mi, no morirà mai més. I va envestir el primer parenostre.