Kitabı oku: «La Mallorca de 1812 i el pare Traggia»

Yazı tipi:

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Textual IM

Correcció: Pau Viciano

Coberta:

Il·lustració: Francisco de Goya, Que se rompe la cuerda (c. 1810-1815). Madrid, Biblioteca Nacional

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-7623-2

Depósito legal: M-3729-2010

ePub: Publidisa

Capítol 1
INTRODUCCIÓ

La relació de Manuel Traggia Uribarri amb Mallorca no ha estat estudiada amb profusió. Només ha interessat a la historiografia mallorquina alguna que altra referència de la seva publicació a Palma el 1812 El Amigo de la Verdad. Però, per exemple, no s’ha elaborat cap treball d’anàlisi únicament i exclusiva del seu paper periòdic. Tampoc no s’ha intentat conèixer més a fons el personatge que es va refugiar a l’illa. Així, més bé el seu estudi sempre ha estat circumstancial, en relació a les altres publicacions de l’època i al debat polític que es produí a l’illa durant la Guerra del Francès o Primera Revolució.

Miquel dels Sants Oliver no ens aporta molta informació sobre l’hoste de la cartoixa de Valldemosa. Tan sols ens ha transmès una part d’allò que va escriure el carmelita descalç a les seves publicacions a l’illa. Si fa no fa, els altres investigadors illencs han seguit l’estela del campanater. Per altra banda, malgrat ser un personatge conegut a la seva època a la seva terra, tampoc no ha estat objecte d’un estudi exhaustiu des del punt de vista periodístic i polític. Sobre el P. Manuel Traggia comptam amb la tesi doctoral publicada d’Alberto Pacho Polvorinos, Del antiguo régimen a la España moderna: Manuel Traggia, protagonista e intérprete del tránsito (Pacho, 1979). Aquesta analitza més detingudament la seva vessant teològico-religiosa i recull allò més significatiu del llibre de José Navarro Cabanes, El padre Traggia. Memorias autógrafas ineditas de este célebre fraile carmelita aragonés, con notas bibliográficas. I també comptam amb el llibre de Pedro Pascual sobre la influència de Traggia sobre les guerrilles amb el seu Pla de Croades (Pascual, 2000).

Per entendre la tasca del P. Traggia i les seves opinions sobre la gent de Mallorca, en primer lloc, convé conèixer com era l’illa a l’època, abans de la seva arribada el gener de 1812. De la Mallorca de l’època sí que comptam amb més referències i estudis, malgrat que la historiografia tampoc no sigui tant abundant com requereix. Per això, la primera part d’aquest treball serà una aproximació a la Mallorca de llavors, i s’hi introduiran alguns elements nous que obliguen a discrepar en algunes de les valoracions fetes per alguns historiadors. En segon lloc, es passarà a exposar una breu biografia del P. Traggia i una anàlisi del seu paper periòdic que publicà a Mallorca, El Amigo de la Verdad. I finalment es transcriurà el seu manuscrit, Intriga filosófica contra el P. Traggia; o memoria para la historia de la rebolución de España contra la religión y sus ministros año 1812 y 1813, seguit d’un estudi del mateix.

No totes les persones que han investigat la història mallorquina han comptat amb la mateixa visió sobre nosaltres en aquesta època. Per una banda, en certa manera, hi trobam els que mantenen l’opinió de Miquel dels Sants Oliver, i una part de la nostra historiografia, d’una societat fonamentalment tancada, aïllada i tradicional. Per aquests, la visió que ens descriuen de la Mallorca de la fi de l’Antic Règim, del final del XVIII i principi del XIX, és la d’una illa on la vida econòmica estava determinada per l’autosuficiència, amb unes comunicacions precàries i insegures, amb una infraestructura molt endarrerida i una economia anquilosada, la qual havia rebut una empenta modernitzadora per part de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País (SEMAP). I un dels estendards d’aquesta Mallorca tradicional era la ciutat de Palma, la qual

voltada de muralles, simbolitzava l’esperit tancat dels seus habitants dividits en classes socials hermètiques, sobre les quals els convents exercien, ni que fos aparentment, una influència dominant. El que era circumstancial i intranscendent tenia més importància que tot el que significàs anar endavant, i eren lleis els costums tradicionals i formes pecatti tots els altres (Barceló, 1964: 8).

Un dels millors treballs sobre aquesta època és el de Lluís Roura i Aulines, L’Antic Règim a Mallorca. Abast de la Commoció 1808-1814. En certa manera, aquest autor també segueix les tesis conservadores. Referint-se als liberals de l’època, en un dels paràgrafs assegura:

En línies generals ens trobem, doncs, davant un grup que presenta més les característiques d’una «élite» progressista, en el marc d’una societat no renovada, que no pas les d’un ferment de transformació social (Roura, 1985: 286).

És a dir, perllongant les opinions de Miquel dels Sants Oliver, la gent de Mallorca no es prenia el primer liberalisme seriosament, ja que per mor de l’aïllament la gent donava suport íntegrament a les tesis reaccionàries. Com deia Oliver,

Y Mallorca, por su aislamiento, por su falta de comunicaciones, por el mismo carácter de sus habitantes, reacio a la novedad y a la lucha, persistió con mayor firmeza que las regiones peninsulares (Oliver, 1901: 215).

Emperò, d’altra banda, i sobretot per part dels historiadors que investiguen el funcionament de l’economia de l’època, no es té la mateixa percepció d’aquest anquilosament tan aclaparador. Per exemple, en el treball més recent sobre una Història de les Illes Balears, Miquel Deyà tanca el capítol sobre l’economia mallorquina de l’Antic Règim amb les següents paraules:

Cal concloure que l’economia mallorquina del segle XVIII no sols presenta gran vitalitat, sinó que molt possiblement arribà al màxim productiu que es podia aconseguir sense reformes estructurals que suposessin la fi de l’Antic Règim. Qualitativament el pes de la tradició era molt més fort que el de les novetats, però per continuar amb el creixement era indispensable un autèntic desenvolupament (entesos creixement i desenvolupament amb l’accepció que fou emprada per P. Vilar), de manera que la vella economia seguia vigent però no garantia el futur (Deyà, 2004a: 32).

Així que ens reflecteix una societat no tan hermètica, que ha sabut aprofitar al màxim les oportunitats del seu sistema econòmic i alhora –fet important– se n’adona de la necessitat d’un canvi per acarar el futur. És a dir, la necessitat que la llavor de la renovació germini.

Carles Manera, quan analitza la importància del capital comercial mallorquí a la seva Història del creixement econòmic a Mallorca (1700-2000), va una mica més enllà i assegura:

La conseqüència més evident de la funció del capital comercial és el poder decisiu, de caràcter eminentment econòmic i financer, que assoleix la Mallorca del segle XVIII: impostos, negociació de mercaderies clau, formes de transport, mecanismes crediticis, capital circulant i una part considerable de les produccions principals de l’economia insular es troben, de forma directa o indirecta, en mans dels comerciants. No es gaire arriscat pensar que la visió del pes hegemònic de la noblesa, social i econòmic, presentat com a característica quasi inamovible de la formació social mallorquina, és molt més feble d’allò que en un principi es podria suposar (Manera, 2001: 107).

O sigui, que l’estabilitat i compartimentació social inamovible, de fet, s’havia mogut. Això sí, sense gaire enrenou.

Per tant, constatam diferents opinions sobre l’època en què nasqué i s’arrelà el liberalisme a Mallorca. Aquestes dues visions es poden veure reforçades, o debilitades, en funció també de l’opinió dels personatges de l’època. Per això, en la primera part d’aquest estudi, s’aprofundeix en la visió de la Mallorca de l’època, des del 1800 fins el 1812 –moment en què arriba el P. Traggia a Mallorca–, sobre la base d’estudis publicats i de fonts primàries. La intenció és aproximar-nos més, conèixer quin era l’ambient social i l’opinió dels ciutadans envers als canvis polítics que vivien aleshores. En els documents que es passaran a analitzar en la segona part es comprovarà que la visió de la Mallorca del 1812 que ens dóna el P. Traggia –que crec que podem avançar– no concorda tant amb la visió que ens ha llegat la historiografia clàssica fins avui. Això vindria a reforçar la necessitat d’aprofundir i ampliar els coneixements sobre l’època.

Per tant, aquest treball –que potser formarà part d’un estudi més ampli sobre les publicacions de l’època a Mallorca– té com a pretensió aportar un gra d’arena a una tasca imprescindible: aprofundir en els inicis dels mass media a Mallorca, la seva incidència social i política, i en els orígens de la nostra contemporaneïtat. En aquest cas concret, de la mà del P. Traggia.

Capítol 2
LA MALLORCA DE 1812 QUE ES TROBÀ EL P. TRAGGIA
1. ANTECEDENTS: MALLORCA ABANS DE LA SUBLEVACIÓ DE MAIG DE 1808

Un element imprescindible a conèixer és com es veien els mallorquins de l’època. Com pensaven que havien d’acarar el futur. Aquesta informació ens permetria sospesar si el mite de la Mallorca reàcia a qualsevol novetat era assumit per la població o no. Certament que una investigació exhaustiva seria un treball d’unes dimensions i d’una profunditat que no es l’objectiu d’aquest estudi. Ara bé, amb tot i això sí que podem donar des de diferents àmbits una pinzellada d’aquestes opinions. Anem així en primer lloc a copsar com veien els mallorquins la situació econòmica de l’illa, si era bona o de crisi.

Antònia Morey ha analitzat els interrogatoris que va manar a fer el ministre d’Hisenda de Carles IV, Gaietà Soler i Rabassa, entre 1800 i 1802, als pobles de Mallorca –i també a tots els ajuntaments i Cossos Patriòtics de la monarquia hispànica–, sobre població, agricultura, industria, comerç, ensenyament públic i producció. L’objectiu era d’intentar cercar una solució als límits del creixement econòmic del país i a la mala situació de la hisenda pública. D’aquestes respostes en destaca les opinions crítiques següents: la necessitat de millorar els camins i les vies de comercialització, la conveniència d’introduir nous conreus, la necessitat de millorar els mètodes de cultiu, les escasses inversions fetes pels terratinents a les seves possessions, la importància d’eliminar les aigües pantanoses que infeccionaven l’aire i provocaven malalties a la població, la conveniència d’abolir els vincles i els mayorazgos –institucions perjudicials pel desenvolupament agrari seguida dels avantatges que se’n derivarien d’establir en petites porcions aquelles finques fideïcomissades a les quals els seus posseïdors no hi dedicaven l’atenció necessària–, la preocupació per fomentar les indústries rurals complementàries, l’entrebanc dels gremis pel desenvolupament de determinades activitats, la seva pròpia dificultat per introduir nova maquinària, etc. (Morey, 2002: 67 i ss.). I, també, assegura que s’hi troba reflectida la preocupació sobre «el lliure comerç de cereals, la llibertat de comerç amb la Península i les colònies, i la fundació de companyies per comerciar amb Amèrica» (Morey, 2002: 93).

Hi observam unes respostes preocupades per millorar –dintre del marc de l’Antic Règim. Però, també algunes propostes diferents a les receptes tradicionals d’aquest sistema polític. Les hem d’observar amb cautela, d’acord amb l’advertència que ens fa l’autora del treball a recordar-nos que, potser, les respostes no constitueixen una font fiable. Els col·lectius que responien sabien qui els ho demanava –la hisenda pública– i sabien que, en funció de la seva resposta, podria tenir conseqüències fiscals. Ara bé, amb tot i això, «hem pogut comprovar que la visió de conjunt obtinguda a partir d’aquests interrogatoris coincideix, a grans trets, amb les que han donat altres estudiosos de la mateixa època a partir d’altres fonts» (Morey, 2002: 95). Fixem-nos així: en la necessitat d’abolir els fideïcomisos, la llibertat de comerç, l’entrebanc de les institucions i la normativa gremial.

Segons Pere Fullana –membre també de l’equip redactor de la darrera Història de les Illes Balears editada–,

Tot i l’existència d’una elit reformista, culta, moderadament optimista i sensibilitzada pels canvis, la transició del mil set-cents al mil vuit-cents es caracteritzà com una conjuntura de crisi econòmica davant la qual l’Estat borbònic hagué de plantejar mesures impopulars (Fullana, 2004: 78).

És clar que l’interès primordial de Gaietà Soler quan va promoure l’interrogatori era la hisenda, perquè la situació era força complicada. Segons Josep Fontana basta donar una ullada als ingressos fiscals de la monarquia espanyola en el segle XVIII per comprovar el fracàs de la hisenda. Carles IV havia heretat del seu pare uns costosos compromisos de la seva política internacional, amb uns recursos insuficients, de manera que comprovava que les seves despeses es multiplicaven molt més que els ingressos (Fontana, 2002: 18). El 1805, el ministre Soler va crear un nou impost sobre el vi –a part d’haver de pagar aquest producte l’impost per introduir les mercaderies a Ciutat– i el delme de tots els fruits, verdures, animals de tota espècie que fins llavors no havien pagat. Però, l’aplicació era anacrònica, ja que el nou impost del vi no es carregava sobre el consum, sinó que s’assignava una quantitat a cada poble i dins aquest a cada persona, ocasionant una distribució injusta.

Els ajuntaments reberen la notícia amb resignació. Podem aportar, per exemple, allò que succeí en un poble de Mallorca, Binissalem, el 29 de desembre de 1805. Aquest poble repartí l’impost de la següent forma:

la quota correspondiente a esta Villa en cantidad de nuevecientos y diez y ocho libras por el Real impuesto temporalmente sobre el consumo de vino de esta villa y que para establecer el méthodo de hacer efectivo el cobro de esta cantidad (...) Se cobrara seis dineros de cada libra de carne de qualquier especie que sea que se venda por menor en esta villa tan en la carnisería como en qualquier otra casa de particular, y nueve sueldos de cada persona que qualquiera sepa que sea moradora o vesina de esta villa y su jurisdicción desde la edad de quinze años cumplidos arriba, pudiendo pagar qualquiera persona cada año, tres sueldos cada quatro meses durante el impuesto de otro año (AMB, sig. S30, p. 164).

És a dir, efectivament l’impost es carregava sobre tota la població i no sobre els consumidors de vi. Hi degué haver queixes sobre la decisió de Binissalem. Al cap de poc més d’un mes, el 9 de febrer de 1806, rectificaren el repartiment entre la població discriminant homes de dones, disminuint la quantia d’aquestes i incorporant a l’impost els productors i venedors de vi, de la següent forma:

se rebaxe de cada persona femenina tres sueldos, y por consiguiente se cobrará de ellas solo seis sueldos; que cada fabricante de vino tinto que huvo en esta villa en la última cosecha y habrá en cada cosecha siguiente se cobre una libra por cada año; que de cada quartín de vino que se venderá en esta villa y su término por consumpción se cobre del vendedor qualquiera que sea un sueldo (AMB, sig. S30, p. 166).

Amb tot i això les queixes no es feren esperar. L’agricultura es veié perjudicada amb aquesta mesura i el maig de 1807 es va produir una reacció pagesa impedint l’entrada de vi a Ciutat. Quan els pagesos gosaven protestar en el règim absolutista, significava que la situació començava a ser força preocupant per a la població. Anem a copsar l’opinió dels de Binissalem en aquesta època i sobre els efectes d’aquest impost. En un acord de l’ajuntament dirigit a l’intendent, li deien el 9 d’agost de 1807:

Que los vecinos de este Pueblo son buenos vasallos de Nuestro... Monarca (que Dios guarde) desean cumplir en quanto puedan sus Reales Ordenes haciendo los mayores sacrificios que puedan para las urgencias de la corona. Pero a fin de que no hayan de abandonar sus casas y familias y dexar incultas sus viñas en que únicamente pueden afianzar su subsistencia desea este Ayuntamiento, que no llegue a este Pueblo tan miserable ruyna, pues ya se empiezan a ver muchas viñas con ningún o poquísimo cultivo, muchos pobres algunos días sin jornal, y los pocos que lo tienen es muy barato que no les basta para pagar su precisa comida, y los cosecheros en anquilándose en sus posibles, respecto que los taverneros de Palma en donde se consume casi todo su vino los dexaron tantos dineros que pagan los mismos [que los] taverneros en Palma y resulta no quedarles bastantes para su costísima y precisa manutención a que se ciñen para no dexar de alguna manera el cultivo de sus viñas. Por estos motivos considera este Ayuntamiento que la cota que Vd. señala a este Pueblo es escesiva para poderse cobrar y efectuar por otros arbitrios; y confiando de la bondad de S. I. y que notoriamente siempre ha procurado los alivios de nuestra patria y de las fambrades con que V. S. se halla revertido que se servira minorar otra cota y minorada no duda este Ayuntamiento en substituir arbitrios menos gravosos y más fáciles de realizarse. Por todo lo qual suplica este Ayuntamiento a V.I.M.I. con la más debida atención que sea de su mayor agrado hacer otra minoración a lo menos en una tercera parte de la misma cota y hecha propondrá este Ayuntamiento luego a V.S. otros arbitrios (AMB, sgt. 30, p. 172).

No ens interessa ara averiguar com van acabar les peticions dels de Binissalem. Si constatam que a Binissalem, on hi havia una gran quantitat de pagesos que posseïen vinya pròpia i on a prou d’ells no els bastava per viure i treballaven de jornalers, la situació els va repercutir negativament. Com sabem, la situació social i la repercussió de la política econòmica del final del regnat de Carles IV fou prou complicada pels mallorquins i creà un fort malestar.

El descontent social, com veurem, s’anava mesclant amb una situació política canviant. La primavera del 1808 s’iniciava d’una forma complicada. El mes d’abril, el setmanari de la SEMAP de dia 9 informava sobre l’abdicació del rei, per motius de salut, a favor del seu fill Ferran VII. I en un suplement del mateix dia informava a la població en un Extracto del proceso formado al Rey N.S. siendo Príncipe de Asturias; y demás Personas complicados en él: con su Sentencia, s’intentava eximir a Ferran VII del seu intent de cop d’estat la tardor de l’any anterior. Un dels arguments per exonerar Ferran era:

viéndose S.M. reinante arrestado y sin comunicación, le pareció conveniente manifestar lo que había hecho hasta entonces por el bien de la patria, y salir de la opresión en que se hallaba; y por ante el Marqués Caballero en el dicho día y otros siguientes declaró los deseos que tenía de hacer feliz la España enlazándose con una princesa de Francia... y hacerles conocer los perjuicios que les ocasionaban la absoluta confianza en Godoy (SEMAP, 1808, suplement de 9 d’abril).

Aquesta princesa, malgrat que no se’n digui el nom, se sap que era de la família Bonapart. La setmana següent continuava el setmanari informant sobre la caiguda en desgràcia de Godoy i la confiscació de tots els seus béns. Caure Godoy significava caure el ministre Soler i amb ell, potser, els imposts que tant havien molestat. Així que ben bé podria ser que fos això el que promogués en part la ira popular. Anaven contra les persones que donaven suport a aquesta política impositiva i impopular que ens han retratat Miquel dels Sants Oliver i també l’historiador Miguel Ferrer Flórez (Ferrer, 1974). El 23 d’abril publicava el setmanari el Real comunicado por el Ministerio de Estado al Gobenador interino del Consejo, sobre la amistad y alianza de nuestro nuevo Monarca con el Emperador de los Franceses. Publicada en el Diario de Barcelona del 30 de Marzo de 1808. I el dia 30 d’abril, com a conseqüència d’avalots –ja que els imposts continuaven amb vigor–, un ban on es demana tranquil·litat a la població,

para no exponer al Govierno a tomar unas disposiciones que al mismo tiempo le serán dolorosas no podra evitarlas, al tenor de su obligación y obedecimiento a las rigurosas leyes promulgadas para casos semejantes (SEMAP, 1808: 71 de 30 d’abril).

Mentrestant, s’anaven preparant les festes per celebrar la pujada al tron del nou monarca.

Més que fixar-nos en els esdeveniments, emperò, ens interessaria veure com se sentia la població. En el cas dels fets d’abril de 1808, prèviament als aldarulls, sembla ser que feia dies que es venien anunciant amb pasquins. Qui els promogué? Amb quina intenció? Un simple ciutadà que fos un enemic declarat del ministre Soler se n’alegraria de la seva caiguda, la celebraria, però, per què decidir-se a editar pasquins i penjar-los per les cantonades?

Per altra banda, la gent de Mallorca observava dos fets: per una banda la política impositiva dels darrers anys, la qual com hem vist havia provocat un gran malestar i renous. S’evidenciava un govern emprobit, gairebé en fallida, que posava uns imposts forts que provocaven protestes, rebuigs i també la decadència de l’economia amb la conseqüent pèrdua de poder adquisitiu. D’altra banda la debilitat de la corona. L’intent de cop d’estat de Ferran VII, l’octubre de 1807, el processament, el perdó del seu pare. I ara un nou cop d’estat, l’abandonament del poder de Carles IV, el pacte de Ferran amb Napoleó, insinuant la seva boda amb una «princesa francesa». Potser perplexa, la població constatava la lluita interna entre els que regien el país, pare o fill i la seva pugna pel tron. A més: ja fos Carles –amb Godoy– o Ferran, ambdós pretenien a Napoleó. Aquest era l’home fort i posaven el país en les seves mans. ¿I aquesta situació de debilitat de la corona no els podia anar a favor en les seves pretensions i aspiracions de millora?

Sabem que a mitjan mes de maig continuen les accions de protesta als pobles. Per què? Probablement perquè comprovaren que malgrat els canvis de govern i de monarca la situació impositiva era la mateixa i, per tant, la injustícia persistia. Per a Antoni Moliner,

La actitud del pueblo era muy clara, tanto en la capital como en el campo. La inestabilidad política fue aprovechada por los campesinos para protestar por la injusta presión fiscal impuesta a que estaban sometidos. La postura de las autoridades fue muy dura, reprimieron con fuerza los conatos revolucionarios que se habían producido. La actitud de la nobleza, por su parte, fue de pasividad, apoyando solamente los aspectos folklóricos (Moliner, 1980: 140).

Front la continuïtat de la protesta, com sabem, la reacció de les autoritats fou la repressió. Aquest nus es rompé el dia 28 de maig de 1808 amb l’arribada d’un vaixell de Benidorm que portava la notícia de la sublevació de València. Havia arribat l’hora de definir-se, cosa que havien evitat les autoritats oficials mallorquines. Ara s’havia d’optar per un dels dos bàndols: l’oficial o la insurrecció, obeir a l’oficial francès que tenien al port amb les ordres de Murat o sumar-se al moviment.

Al finalizar el mes de mayo las posturas de las autoridades y pueblo quedaron bien manifiestas. Por una parte, los militares y la Audiencia todavía permanecían indecisos ante el levantamiento de la península pero estaban dispuestos a reprimir cualquier revuelta popular en nombre de la legalidad vigente, por otra, la actitud revolucionaria del pueblo proclamando el nuevo rey Fernando y exigiendo la libertad de los campesinos encarcelados. No creo se pueda justificar la postura indecisa del Capitán General (Moliner, 1980: 143).

Per a Miquel Artola, fou l’aixecament de València el detonant que promogué el de Palma.

El día 28 de mayo se recibió un oficio firmado por el capitán general, regente y arzobispo de Valencia comunicando la noticia del levantamiento. Vives [aleshores capità general] convocó el acuerdo, y después de varias horas de reunión, se recibieron órdenes de Murat, con lo que, a pesar de la presencia de una multitud vociferante a sus puertas, no se tomó partido alguno, salvo el consabido de aconsejar tranquilidad. Al día siguiente nuevos correos informan a Palma de la extensión del movimiento a Murcia, Cartagena y Aragón. En una nueva reunión, en que, según costumbre, se convoca a más gente para diluir la responsabilidad, y en tanto «un gentío incalculable rugía a las puertas de la Almudayna» y tras muchas horas, ya en la madrugada del 30, se alzó el partido de la guerra, y en la misma mañana se constituyó la junta que presidía el capitán general Vives, a la que se reunieron más tarde representantes de otras islas (Artola, 1975: 159).

Hem de confrontar aquesta indecisió de les autoritats, fins la matinada de dia 30, amb la postura explícita de la gent del poble. Així, comprovam que el mateix dia 28, quan arriba la notícia, el poble es comporta d’una forma clara i llampant contrari a la indecisió. Vegem el que explica l’acta del mateix dia del capítol de la Seu de Palma:

Haviendo acudido a esta santa iglesia un numeroso gentío al tiempo de causarse dispersar forzado las puertas del campanario subido al mismo, y puesto a repicar todas las campanas, se congregó medianamente el cabildo (...) ignorando el motivo que tenía el pueblo para esta extraordinaria demostración, asegurando a V.E. [el capità general] que las puertas del campanario las havía abierto una multitud de hombres a quienes no se pudo contener, y así que el Cabildo no havia cooperado en nada a esta acción violenta de repicar. Bueltos los señores comisionados a la Aula Capitular dixeron que havían informado a S.E. de todo lo ocurrido y que la santa iglesia estava llena de sin número de gentes que gritavan «Viva Fernando VII» y que pedían de cantase Te Deum y una salve a la Virgen (ACSCM, Actes Capitulars 1808-1810, sig. 1672: 72-2 de 28 de maig de 1808)

Si continuem amb l’opinió d’Antoni Moliner,

el 29 de mayo «todo fue bulla y algazara». Ante la indecisión de las autoridades el pueblo pasó a la acción, ya no sólo exigía con gritos la libertad de los campesinos detenidos sino que se dirigió a la cárcel dispuesto a liberarlos. Este hecho hizo que el capitán general soltara a cinco presos de Manacor, encarcelados por la cuestión del impuesto del vino, sin embargo no fue suficiente para calmar los ánimos de la multitud que pedía la liberación de todos ellos. Ante la posibilidad de alteraciones del orden público por parte de los concentrados en la plaza de Cort y la formación de varios piquetes dispuestos a forzar la puerta de la cárcel, el capitán general ordenó a las 13 horas el toque de generala, sin que consiguiese aplacar el tumulto. Después, a las 15 horas, accedió a liberar a todos los campesinos presos, seguramente por el consejo del resto de oficiales del ejército que lo convencerían de acceder a las peticiones del pueblo. Según Bover en estos hechos participaron los «licenciados» (estudiantes eclesiásticos) en número de 600, que lucían escarapela, junto con el pueblo, no sin antes haberse asegurado que el obispo (persona de talante liberal) que no les privaría por llevarla de las ordenes sagradas (Moliner, 1980: 144).

O sigui, la sublevació era per canviar una mala política i, entre d’altres coses, treure els innocenst que hi protestaren. Com sabem, la pressió popular funcionà.