Kitabı oku: «Sobre una neu invisible»

Notes d’un dietari, 2003

SETEMBRE

Passen els dies i creix dins meu la dificultat d’escriure sine ira et studio. És l’emoció la que em motiva, la que vol dirigir-me, i he de fer esforços per impedir que ho envaïsca tot, vida i escriptura. No diuen que amb l’edat sempre es perden passions i es guanyen equilibris? No, en el meu cas. Sovint, tanmateix, se’m presenten retalls del que he viscut sense pena ni glòria, i me’n penedisc. Per què, doncs, he trobat sempre un cert plaer quan m’he obstinat a fugir dels extrems? On he de cercar la resposta? No és una opció estètica, però tampoc la conseqüència de cap principi moral establert amb premeditació per dirigir la meua conducta. La verdadera esperança, i no sé si n’hi ha cap altra, és l’escriptura, una mena de recer provisional per mitigar l’erosió permanent de la memòria.

Una amiga escriptora, que passa uns dies a casa amb els seus fills, em diu que no entén les meues prevencions. Escrivim i no hauríem de tenir dubtes –afirma amb convicció– sobre la conveniència de donar-ho a conèixer amb els mitjans a l’abast. Em disgustaria que, en el meu cas, la malfiança en els camins que ara han de fer els llibres per ser editats fóra l’efecte de la por al fracàs. Però no és això el que m’ha de neguitejar perquè l’únic fracàs que ha d’importar-me és el de ser incapaç de fer res que pague la pena. De fet, ja he sabut reprendre aquest dietari, abandonat d’ençà que, convençut per persones i circumstàncies diverses, vaig decidir editar-ne una part. Si escrius dia a dia en el teu quadern, la resolució de publicar-ne un grapat de fragments i, en conseqüència, l’exigència d’esmerçar algun temps a preparar-ne l’edició –canviar un adjectiu, eliminar una anotació…– t’introdueix en un forat d’on podria ocórrer que no te n’eixires mai. En aquesta ocasió, ho he sabut evitar. Els fills de la meua amiga no han deixat de jugar amb Fosca, que ho ha celebrat cuejant festivament.

About suffering they were never wrong,

The Old Masters.

Només sobre el dolor? Auden, sens dubte, mirà l’Ícar de Brueghel amb ulls de poeta. Em pregunte si hi ha cap altra manera d’apropar-s’hi.

Ahir, nit de cinema als Babel: la pel·lícula d’Atom Egoyan, Ararat. Els jocs narratius que conté no traspassen els límits raonables. A El liquidador, es feien notar en excés. Ara, el joc de la narració dins la narració està ben concebut i realitzat. En eixir de la sala, Anna ho remarcava també. Fèiem broma fins i tot sobre els termes acadèmics que designen la maniobra. I anàvem de metadiegesi en metadiegesi fins a la mise en abîme sense deixar de somriure. Seguir els subtítols fou un martiri. L’espectador de davant meu devia tenir una alçada considerable: assegut, una bona part de l’esquena sobrepassava el respatller de la butaca i vaig haver d’enginyar-me-les per esquivar la massa que m’impedia veure la pantalla. Finalment, vaig canviar de lloc a temps de llegir que Hitler arengava els seus generals dient-los que ningú no recordava ja el genocidi del poble armeni. L’oblit facilita, doncs, que la humanitat vaja de genocidi en genocidi sense pudors. Amb el joc metadiegètic, Egoyan proposa la contraposició entre memòria històrica i memòria personal. O suggereix també de quina manera la memòria històrica repercuteix en la individual. Però sempre des de la seua visió, un recurs que va en detriment de la riquesa de la contraposició. Anna s’hi referia quan deia que la pel·lícula no arrodoneix el retrat de la tragèdia armènia. I això, a pesar del text final que recorda la bestiesa turca durant la Primera Guerra Mundial.

En els diaris de Klemperer he subratllat aquest paràgraf: «Ya no creo en la psicología de los pueblos. Todo lo que yo consideraba no alemán: brutalidad, injusticia, hipocresía, sugestión de las masas hasta la embriaguez, todo eso es lo que prospera aquí». Potser es tracta tan sols d’un recurs retòric per donar relleu a la ignomínia que Klemperer hagué de suportar. Quant a mi, no he cregut mai en la psicologia dels pobles perquè són molts els canvis que voldria introduir en la que, a hores d’ara, caracteritza el meu. Recórrer a les essències que dormen en el més profund de la història em sembla poc seriós. No hi ha essències: els pobles canvien, i ho fan amb tanta rotunditat que a vegades costa treball reconèixer-los cap tret permanent que els distingisca. Però tinc el cap en un altre lloc. Fa dies que tracte d’escriure algunes línies sobre Espriu. Les muses no m’ajuden; les fusterianes «putes dels déus» són aquests dies més aspres que mai. Potser el poema «Les paraules» n’és el responsable. Vull dir que no sé com començar la justificació que l’Espriu que sempre m’ha seduït –i ara que ho pense, tampoc cap altre poeta– no té res a veure amb mirades universals. Es relaciona més aviat amb versos concrets, poemes, reculls a tot estirar. «Les paraules» n’és un, el més important des d’aquest punt de vista, rigorosament particular i intransferible. No parle de Pla, de la seua manera de fer quan atribueix al poeta «una concepció del món en què les il·lusions són absents» o aquella altra, de referents més doctes, que, dins el marc del «realisme tètric», el lligava a l’Eclesiastès. Pla no deixa perdre mai el jo entre els seus papers. Sempre hi és, a la superfície, perquè el lector el reconega i no hi veja més interès que el d’un jo que esbrina un altre jo des del testimoni dels seus escrits o de les seues paraules. Parle, això sí, dels qui, quan parlen d’Espriu, o de qualsevol altre escriptor, interposen el filtre que eliminarà tot rastre de les subjectivitats confrontades amb la intenció, última i legítima, de trobar l’expressió ordenada d’un determinat món poètic. No tracte de traçar la ratlla entre el que és legítim i el que no ho és. Caldrà que ho recorde? El lector és amo i senyor del seu criteri, de les seues cabòries. I tothom té dret a quedar-se per sempre amb versos que no entén, però que el commouen o, al contrari, a entossudir-se a buscar un ordre, una jerarquia d’idees que done compte del tot sense ni un sol oblit. Certament, hi ha autors que permeten apropaments múltiples. Espriu n’és un. D’altres, no resistirien cap recerca de mirades universals: s’esgoten en el més concret, una frase brillant, una metàfora feliç, o un adjectiu rutilant. Apropaments múltiples que, d’altra banda, no es limiten als extrems que acabe de suggerir. Perquè, ni en l’un ni en l’altre cabria, per exemple, una lectura com la de Fuster. Com si aquest tinguera un peu a cada banda. En una, veuríem l’Espriu davant la mar saforenca pronunciant paraules que el retrataven: «Hi ha una mala bava infinita, còsmica…». En l’altra, el poeta que, davant l’espectacle d’una humanitat en essència grotesca, tracta de «traure els coturns a la vida» per deixar l’home on li correspon, de peus a terra. Fuster essencialitza així la cosmovisió espriviana, que amb coherència retorna a la mort, «al sentiment de la fugacitat del temps, i al de la inanitat de les consolacions humanes». La cosmovisió trobada, l’ordre coherent de les idees que sustenta l’obra d’un poeta ho il·lumina tot, certament. Però, ¿té sentit la lectura des de la memòria d’abstraccions semblants? Els qui així procedeixen, ¿no es perden la relació directa amb el concret, amb uns versos determinats, amb un poema com ara «Les paraules»? Llegir amb la intenció de constatar si en cada racó de l’obra d’un poeta s’acompleix l’edifici ordenat d’idees que un altre lector n’ha fet, no contribueix a empetitir-te? Reivindicar la relació directa, no és també protestar amb profit contra els lectors amb tendència a convertir en sistema filosòfic el que no és més que simple i pura poesia? I amb més motius si un fa sense vergonyes el pas des de la filosofia a la doctrina.

S’agraeix treballar amb temperatures suaus –la pluja, darrerament, cau sense parar– i encara més després d’un estiu asfixiant. Com d’habitud, la televisió local exagera les situacions d’excepció, com ara el petit tornado que ha afectat Dènia. Alguns periodistes no poden treballar allunyats de les catàstrofes, de procediments immediats i segurs d’assolir índexs d’audiència gratificants. Al canal autonòmic és ben fàcil ensopegar amb un escenari semblant. Les notícies que trien, com les transmeten, els comentaris autorials que hi introdueixen més enllà del fets…tot emana un tuf apocalíptic més aviat molest. El presentador del noticiari, un personatge que parla amb el mateix to d’una desgràcia que d’una notícia feliç, tot referint-se als darrers aiguats, ha subratllat que el pitjor encara havia de venir. Però no és un vici exclusiu de la televisió local. Telecinco, l’altra cadena en què darrerament acostume a veure els telediaris, també practica tècniques d’aquesta naturalesa. Quan ahir informaven de la detenció del cap del comando Vizcaya, ja l’havien condemnat com a culpable. La presumpció d’innocència no sembla que els importe gaire. Curiosa manera d’informar i d’educar. I presenta el telenotícies una dona que, quan la sents parlar en tertúlies radiofòniques, sembla d’allò més liberal. No hi ha dubte que el terrorisme és un assumpte major: tothom cau derrotat davant seu, amb idees incloses. Per tractar-lo només calen els tòpics i, per damunt de tot, la criminalització absoluta de qualsevol fet o persona que s’hi relacione, per bé que siga en aspectes més aviat marginals. Potser un camí políticament correcte, però moralment insostenible.

Sempre he portat darrere «Les paraules». Sempre, a més, l’he vist enganxat a molts dels qui, des del meu «prostíbul dialectal», han fet dels mots matèria de vida. (Acabe de traure de context els «prostíbuls» esprivians, però ja no hi ha remei: a hores d’ara –valga la raó per justificar la llibertat que m’he pres– alguns d’aquests dialectes ho són, sense ni un sol atenuant.) Fer parada i fonda a Mrs. Death no és, o no fou, quedar-se a mig camí, renunciar a pells de brau, sineres i setmanes santes. Tot és, o fou, més aviat un camí de tornada, el que et porta a buscar recer definitiu entre el que estimes de debò:

Hi ha tristesa darrera

les paraules, lents carros

en corrua que porten

runa de tu, molt tedi

de tarda de diumenge, temor de dany.

La relació directa amb aquests primers versos, sense el recurs a la llum que vol mostrar el tot, no només et permet fer teus la tristesa, el tedi o el temor, sinó participar també de la poètica que se’n desprèn des dels carros que els alimenten. Perquè són carros «que porten runa de tu». Com expressar millor el que justifica tota creació? La poesia és cant, sens dubte. Però el cant que traeix el «crit», el que l’inventa o el menysprea, tard o d’hora, mostra tots els paranys i descobreix l’espectacle grotesc de la buidor. I si els primers versos ja fan teu el poema, per què renunciar a uns camins que et porten fins al darrer vers? Perquè també és teu l’exili silenciós que et sorprèn quan es tanquen «els llavis de les coses» i el menyspreu que et mereixen els dictats d’«aprenents d’homes grisos». No importa si no entens de quins «difícils retorns a Déu» es tracta, perquè el que realment val la pena té a veure amb el que ets capaç d’alçar contra qualsevol adversitat. Contra la fortalesa del teu jo, l’enemic no pot fer res. Contra els teus records, ni la son té possibilitats de victòria. Per això «ferida porcellana» i «nocturna seda», concrecions de no sé quins records que sense esforç podries substituir pels que més intensament et pertanyen, t’ajuden a reclamar, forçant-les, les veus dels amics, l’«intacte vidre vell de paraules». Ara torne al principi i em pose a llegir en veu alta «Les paraules»:

Hi ha tristesa darrera

les paraules, lents carros

en corrua que porten

runa de tu…

Un diumenge típic, sense convulsions. Juliette Greco hi podria haver posat la banda sonora:

Ceux qui se lèvent de bonne heure

Pour aller à la pêche

Ceux pour qui c’est le jour

D’aller au cimetière

Et ceux qui font l’amour

Parce qu’ils n’ont rien à faire…

He visitat Lola a la residència. Sempre que hi vaig, manifesta una alegria ben natural; jo he de fer esforços per dissimular la inquietud amb què la veig anar-se’n a poc a poc. Un cotxe li trencà els timpans quan eixia de comprar el pa del forn del carrer Ample. La sordesa l’ha deixada fora del món; a ella, que era una dona sempre a punt de bromes i d’enraonies. No sé si sóc capaç d’amagar el malestar que em provoca l’ambient, impregnat d’una soledat amarga. Hi ha, sens dubte, la tendresa de qui s’ocupa d’un familiar, amb carícies i bones maneres, o les atencions del personal de la residència que els matins de diumenge, amb tantes visites, tothom exagera amb una premeditació manifesta. Però, sobretot, hi ha el dolor que cap rostre pot encobrir. I és quasi automàtic intuir l’amargor darrere dels ulls plorosos, de les mans que no deixen ni un moment de tremolar com si, d’amagat, estigueren demanant auxili. A poqueta nit, he tractat de resoldre un assumpte delicat sobre Caràcters. Tampoc no n’he tingut tants en els darrers anys, però m’emprenya haver d’esmerçar temps i esforços en insídies i malentesos. A vegades, pense que hauria de deixar de banda totes aquestes activitats complementàries. Però sempre hi he cregut, sempre he defensat que la literatura sense la reflexió crítica està malalta, fins i tot de mort. En conseqüència, també em trairia si ho oblidara. Mentre escolte Juliette Greco:

Dimanche plein de ciel bleu,

Et de rires d’enfants,

De promenades d’amoureux,

Aux timides serments…,

escric en aquest quadern i pense que dedicar-m’hi em reconforta.

No oblide les pàgines que Rosa M. Delor ha escrit sobre l’obra d’Espriu i, més concretament, sobre Mrs. Death. Les he llegides amb atenció i plaer. Però no m’allunyen ni un pam del que fa uns dies vaig escriure en aquest quadern sobre Espriu. A Mrs. Death, diu Delor, «tot hi és lligat i calculat sense error». Jo no sabria dir què afegeix a la lectura de «Les paraules» aquest tot perfectament travat i distribuït. A algú, que ara no recorde, li he llegit que «en Espriu la part conté el tot». Raó de més per haver fet d’aquests versos una de les meues passions. És cert que, quan el lector busca i troba l’explicació coherent del conjunt d’una obra, tot esdevé plàcid, per bé que s’hagen d’oblidar els moments que la constitueixen. Tanmateix, sóc dels qui prefereix recordar només fragments, mai poetes sencers. Crec, a més, que el concret, alliberat de la càrrega d’idees que el subsumeix en l’universal, esdevé més fàcilment perdurable. Com «Les paraules», que és l’Espriu que porte més endins.

Avui s’ha girat un mestral que de seguida ha fet desaparèixer el rastre més insignificant d’humitat. Les pluges dels darrers dies, que han fet molt de bé, no s’aprofitaran del tot. Es nota en les fulles de les plantes, ahir tan exuberants i avui ja eixutes, i amb una tristor groguissa que fa pena. Però aquesta època de l’any és la millor per gaudir del lloc on visc. Anna acostuma a recordar-m’ho. Avui, amb el mestral mogut, el sol ponent ha encès l’horitzó; a poqueta nit, a la terrassa, aprofitant un benestar atmosfèric que s’encomanava, he revisat els compromisos de demà. Enyore els temps en què no em calien ni anotacions ni esforços per recordar el que cada dia havia de fer. Regirant l’agenda, hi he ensopegat amb una anotació passada: «Més que una mala crítica, a EP, li fotria enormement que se li retraguera la seua impotència». La frase no és meua, sinó del mateix EP. Un dia, durant una sobretaula, satisfet de la troballa, em digué: «apunta-te-la i fes-la servir al teu gust». Ara, que ha aparegut sense anunciar-se, m’abelleix deixar-ne constància. Tot siga per a la glòria d’un EP que sol fer esforços titànics contra qualsevol manifestació de la natural decadència.

Hi ha maneres poc generoses i, des de l’òptica de la raó, ben destrellatades, que em desagraden. Un exemple: posar tothom en un mateix sac per infligir-los una mateixa, i gens rigorosa, desqualificació. No tots els de la generació dels 50-60 mereixen ser descrits com algú ho feia fa poc a la premsa diària: malfaeners, oportunistes i superficials. D’altra banda, definir els «seriosos» com «els qui reflexionen moltes hores abans de dir o fer alguna cosa» no sembla gaire definitiu. Hi ha qui es passa la vida reflexionant i el resultat, «seriós» per les hores esmerçades a pensar-s’ho, és en realitat delirant. Hi ha fins i tot qui de pensador no en té més que la ridícula posa (aquella del puny dret sota el mentó) que amb insistència adopta a les fotos. L’ànima humana sempre s’ha sentit a gust amb vestidures semblants. Ja sé que al fons de tot hi ha la maleïda necessitat de fer-se escoltar, de reclamar un gran auditori, com més gran millor, amb independència fins i tot que la majoria siga tan banal com allò que l’articulista denunciava. De fet, les seccions d’opinió dels diaris són a vegades ben divertides. Algú parlava fa poc d’un amic seu parisenc. Ja sé que està bé tenir amics a París, sobretot si et proporcionen o et faciliten parada i fonda, però no paga la pena tenir-los perquè et diguen coses com ara que «els escriptors catalans estem en una posició privilegiada perquè sabem com s’escriu des de l’extinció». Jo en tinc alguns, de Catarroja, Bellreguard o Sedaví, o del barri del Carme, que des de sempre han fet ús d’idees semblants, arrodonides amb adjectius perfilats, en les converses quotidianes, i en altres de més transcendència. El ben cert és que, d’extincions, els valencians en sabem tant com de trons de bac i de carcasses. Encara que semble mentida.

Un amic escriu avui, amb una argumentació de pes, sobre els efectes de l’onze de setembre. Un dels quals: el que subratlla el fet de la «satanització de la discrepància» a partir de la defensa a ultrança de l’ordre. És un esquema antic, el del caos i l’harmonia, que sotmet la realitat a un empobriment esborronador. Per fer camí en l’anàlisi del nou estat de coses, caldria esbrinar com i per què aquesta satanització ha posat en marxa mecanismes d’autocensura fins ara inèdits. Tot i que d’habitud sol negar-se –fet que contribueix a reforçar la naturalitat de l’engany–, l’autocensura és una pràctica habitual entre intel·lectuals, i ara potser s’aplica a continguts que delaten amb més evidència el mecanisme que l’amic esmenta en el seu article, ja interioritzat en quasi totes les consciències. Qui se’n salva? Jo? Deixem-ho córrer…És difícil trobar-te amb algú que no haja acceptat ja les teories del mal menor, que han fet passar les utopies a millor vida. La deserció ve d’abans de l’onze de setembre, però no hi ha dubte que el desastre de les Torres n’ha reblat el clau: ha portat la discussió a un terreny –ordre versus caos– on tot és sacrificable. Les idees també.

Dinar amb FD a la Sarieta. Tot i que no feia cara de tenir massa ganes de conversa, m’ha parlat del seu nou llibre: diu que l’ha acabat en uns dies, a la casa de la mar. Cada dia, un passeig per la platja buscant una rima, un motiu, un primer vers. Després, tot flueix sobre el full en blanc. Són les seues confiances amb la inspiració i el mètode. Per què no escriure sobre les meues? M’ha parlat del fet que els poemes per a infants han d’estar també carregats de denúncies. Està convençut que també els agrada llegir o sentir versos sobre el Prestige –de la «mar ferida», me’n parlava ell– o sobre les bombes d’Irak. És admirable la tenacitat de FD: la seua poesia gairebé sempre es construeix a partir de la insuportable desgràcia del món, i la denúncia consegüent. Fins i tot quan es fa més personal, més íntima, sempre té l’aire de lluita contra la ignomínia. Confesse que quan el tinc a la vora se m’encenen llums que d’habitud se’m fonen. Potser per això hem pensat convèncer els companys del gremi per exigir la participació de la Generalitat en l’Institut Ramon Llull. Callar no ens servirà de res. Però difícilment serem capaços de modificar ni un bri la superfície de la realitat. Això sí: quedarà constància de la nostra protesta. Tot i que, si vull retratar amb fidelitat el que passa, ja són un grapat respectable els qui opinen que el camí del Llull accelera la nostra extinció com a valencians. Em sembla que, en tot aquest embolic, els més raonables són els qui opinen que ens extingirem siga com siga, amb o sense el Llull.

Conversa amb FB i EP. L’assumpte central: la crítica literària, a propòsit de l’article, «Criticar el crític», que avui publica Sam Abrams, i que els he recomanat. He insistit en els meus plantejaments. És cert que cadascú porta la ràbia on vol, i que les formes poden oblidar-se. Però d’actituds així, què en podem esperar? Dir el que un opina és perfectament compatible amb les bones maneres. EP, sense afaitar, feia cara de cansat. Dins de no res apareixerà la seua nova novel·la i, tanmateix, no fa gala d’un entusiasme excessiu. Li endevine preocupacions que semblen tenir efectes notables en el seu aspecte físic. FB no deixa de produir pro pane lucrando. No hi estic del tot d’acord amb les afirmacions de Sam Abrams, però crec que posa el dit en més d’una ferida. No sóc un crític, sinó un escriptor a qui li agrada parlar de tant en tant dels llibres que llegeix. Entre aquell i aquest hi ha matisos que cal tenir en compte. El crític sempre pretén suggerir –és la seua obligació– bondats i desencerts perquè els lectors els consideren. L’escriptor que parla de les seues lectures no fa més que posar sobre el paper experiències literàries, sense intencions ordenadores, per bé que se’n puguen deduir. Si els lectors també les tenen presents, no depèn tant de la voluntat de qui les ha tingudes, com d’ells mateixos per permetre’n la influència. Quan em pose a llegir algunes de les reflexions de Pla sobre l’obra d’Espriu no hi veig cap veu crítica. Si, tanmateix, llegisc tot el que ha escrit Rosa Maria Delor sobre l’autor de Mrs. Death, hi veig amb claredat meridiana la voluntat de posar-hi l’ordre a què em referia. De vegades, les diferències entre els uns i els altres no depenen tant dels continguts com de les formes. Potser és el to el que ens fa posar-los en llocs diferents. Quan és Pla qui parla d’Espriu, no se’t permet mai l’oblit que és Pla qui parla. Quan ho fa Delor, entre enunciador i enunciat s’interposa alguna mena de filtre que ens evita qualsevol recialla d’aquell en favor sempre d’una objectivitat problemàtica, si no impossible. Comprenc la posició d’Abrams a partir de la diferència que estableix entre «crítics» i «ressenyistes» i, sobretot, a partir de les definicions que en proposa: «Un crític és un escriptor amb una vasta cultura literària clàssica i moderna, i un bon bagatge teòric, que valora i jutja obres literàries en profunditat, amb la intenció d’anar construint la seva pròpia obra en paral·lel, mentre que un ressenyista és un comentarista de l’actualitat literària, que va descrivint i avaluant els llibres que van apareixent d’una manera més epidèrmica i més efímera, perquè la seva tasca principal és promoure dia a dia la lectura.» Però comprendre idees o opinions no és compartir-les. I, mirat amb tranquil·litat, tot sembla un problema de terminologies diferents, no de posicions enfrontades. Quan ens acomiadàvem, després de la llarga conversa, he quedat amb EP per a una doble sessió cinematogràfica. Ell ha suggerit El buen ladrón; jo, Ararat. Els gustos ens retraten. Dedicarem una vesprada a totes dues. Ni a ell ni a mi ens importarà veure de nou la que per alguna raó hem recomanat.