Kitabı oku: «Mosaic»

el primer remordiment

El joc de les ànimes i ses reaccions davant els esdeveniments quotidians sovint sovint és imprevist i desconcertant. Tantost petites causes hi produeixen grans efectes, tantost responen amb fredor i indiferència a les més formidables descàrregues emotives. De primer antuvi se podria sospitar que falla, en aquells casos, el factor lògica, i que tot l’entrellat funciona a l’atzar, a la bona de Déu, com enginy governat i regit per l’absurde; tan abscondides o disfressades s’hi presenten les lleis fonamentals reguladores.

Per orientar-se en les dreceres de tan estrany fenomen, requeriria llarg temps d’estudi, considerable espai i, per damunt de tot, facultats diverses que les nostres. No tractarem, doncs, de fixar en aquestes ratlles, com nota personal íntima, uns minúsculs incidents de dit ordre.

Durant la meva infantesa i la meva joventut el lloc del jardí que coneixem per “sota l’acàcia” exercia en mi gran atracció. Aquell indret, del qual ja he parlat altres vegades, ombrívol i arrecerat, solitari la major part del dia, tenia un encís fantàstic i misteriós de grota submarina, que convidava al repòs i a la meditació. Les branques de l’acàcia, aleshores altíssima, que havia plantat la meva mare quan tenia sis anys, abrigaven, gairebé del tot, al llorer centenari que li feia costat, i traspassant les parets de tanca, a migdia i llevant, desbordaven sobre el pati veïner i el carrer de darrera de casa, s’estenien, després, com un dens i aromós velàrium, sobre el sortidor, i, abans d’anar a reposar els extrems vibràtils en la cleda ornamental de fusta pintada de verd que tancava el petit clos, xuclaven i retenien entre l’atapeït fullatge, per destriar-los, a l’acte, en finíssim ruixat, els fils de crestall que engegava a l’aire, amb dolcíssim parrupeig, el llarg fibló d’aram.

Al sòl, la molsa, amb son aglutinant felpós, temperava, com una catifa, la cruesa i la grisor cadavèrica del pedreguet, i els aucells —pardals, cardines, verdums, rossinyols, bosquetes, reis, merlots, lluers, etc., etc.— s’hi congregaven a voladúries, a milers, i, sobretot quan trencaven les albes i a la baixa hora, és dir, quan se llevaven i quan anaven de retirada, hi movien un xivarri deliciosament eixordador. Era una font de temptacions i de gaudi, el nostre “sota l’acàcia”, per a tot aquell qui tingués un argent d’esperit dins del cos i molt més per a una criatura imaginativa que, al tombant de la primera infància, començava ja a gustar els nèctars de la solitud, feconda en sorpreses i emocions trasbalsadores.

No és estrany, per tant, que, tot just llevada i agençada, prengués el llonguet de l’esmorzar —generalment sens companatge, car en matèria de boca no era gens exigent— i anés a menjar-me’l sota l’acàcia, fent cruixir la grava amb mos passets menuts, al caminar amunt i avall per la placeta-caminal, duent el primer paper que em queia als dits, així que vaig començar a desxifrar la lletra d’estampa, o embastant petits projectes puerils, o, encar, jugant amb mos amics els gats. De tant en tant, un d’aquests, expulsat, com per catapulta, de dins del paller, esbotzava violentment aquella mena de segell, més fosc que l’ombra circumdant, que posava en la paret el finestró, barrat de través pel llangardaix de ferro forjat, i caient a mos peus, amb veueta manyaga com un bel d’ovella, me demanava un mos —tots els gats del barri me coneixien prou i em tenien confiança—, o bé, empaitat per un consemblant, muntava, esgarrapant a tot batre d’unglots, pel tronc de l’acàcia i anava a fondre’s en el sobredit pati veí, corresponent a ca la Mercè Ambrossa —una bona dona que a mi me causava una esma de basarda perquè, mancada sempre de salut i amb els colors trencats, solia portar sota el mocador del cap un altre mocador negre, embenant-li el front, i plena de mal humor, rondinava de tot, així de les irrupcions felines en sos dominis, com de l’aldarull que movia la mainada al carrer jugant a cuit o a bales.

Certa migdiada estava jo asseguda en un dels bancs de rajols de València que havia fet fer allí la meva mare... Oh, aquells bancs, que mereixien un poema, tan nets, tan polits i fresquívols a tot temps, que posaven una regalada nota clara en l’ombradiu, tantost l’acàcia fullava, o l’enriquien amb miroteigs i reverberacions àuries quan el sol, passant entremig de les branques despullades dels arbres, trencava sos raigs en angles i espurnalls llumínics sobre els tocoms propers, quin agraïment i quina bona memòria guardo de vosaltres!

Una migdiada, com deia, estava jo asseguda en un d’aquells bancs de rajola blanca i blava de sota l’acàcia, entretinguda amb no sé què, quan, sens mirar-ho, puix tenia els ulls fixes en lo que feia, vaig veure que una formiga grossa i negra me pujava cama amunt per sobre la mitja blanca. Se’m suspengué de seguida l’atenció, atreta per la formiga. Vaig contemplar, per uns moments, amb les celles frunzides, son gambejar estrambòtic per escalar penosament, tal com hauria pogut fer-ho un esforçat explorador per escalar els pics de l’Himalaia, els fils gruixuts i retorts de la mitja —aleshores no les portàvem pas fines com un tel de ceba, sinó revingudes, dins sa correcció, amb consistència i densitat a prova d’anys i bugades—, mes, com aquella ascensió treballosa me destorbés de lo que tenia entre mans, d’una crusca suau vaig fer caure la formiga a terra, tornant seguidament a la meva tasca. Passà un minut... Ne passaren dos... De repent i altra volta sens mirar, vaig reparar de nou la formiga bellugant sobre ma cama dreta.

“Alabat sia Déu!” Almenys, a l’estimbar-se, l’ardida alpinista no havia pres cap mal... Valia més així! Aleshores vaig fixar-me més en ella. Tenia un cap d’enormes proporcions, donat son tamany total —¿qui sap si no fóra un exemplar hidrocèfal de l’espècie?— i no era negra, no, com m’havia semblat al primer cop d’ull, sinó d’un bonic color d’avellana, lluent, com envernissat. El movia, aquell caparró disform, a dreta i esquerra seguidament, sobre el peduncle, gairebé invisible, del coll, com si examinés el terreny que trepitjava i mesurés les dificultats de l’empresa. Darrera el coll filiform, arrossegava, com el furgó les altres seccions d’un carril, un cosset com un pic de puça i un abdomen oblong i inflat, que semblava de metall polit. Trescava, la intrusa, delerosament, aferrant-se i encresterant-se en els relleixos que li eixien al pas o sumint-se en les pregoneses de qualque punt fluix del teixit, guaitant sempre arterament d’una banda a l’altra, amb sos mi- lers d’ulls invisibles —jo havia sentit dir als grans que les formigues ne tenien molts, d’ulls, i an aquella ciència m’atenia—, agitant, ensems, neguitosament, els ganxets de les antenes... Ja es trobava cap a la meitat del trast entre clivilla i genoll, quan vaig donar-me compte de que l’insecte, amb sa perfidiosa reincidència, havia tornat a fer-me perdre la lliçó. I ho dic així, perquè ara, rememorant l’escena, m’apar que lo que jo tenia als dits devia ésser un d’aquells llibres insípids e incomprensibles que, durant un curt —sortosament curtíssim!— període de ma vida de crisàlide, constituïren per a mi un declarat suplici. Allò no podia anar! La distracció era la distracció —i el passeig de la formiga m’hauria distret d’allò més, si no hagués tingut altra cosa a fer—, però el deure s’imposava. De resultes de tal imposició —per això crec que no devia tractar-se d’una tasca lliure i espontània, sinó forçada—, se repetiren, per la meva part, la crusca amiguèvola i un nou capgirell de la delinqüent. I, de seguida, la tornada al dos por dos, cuatro de l’aritmètica, als enigmàtics masculino, femenino y neutro de la gramàtica o a qualque altre problema insoluble per l’estil... portant a reressaga una corrua de punts suspensius... Aquesta vegada el compàs d’espera, amenitzat pels enconats esforços en concentrar l’atenció, fou considerablement més llarg, però s’estroncà també, de repent, quan, a l’aixecar els parpres, com demanant al cel adjutori en el compliment de ma obligació, amb sorpresa indignada vaig reparar que la formiga, en pugna heroica i baldera —tota vegada que res útil per a ella podia cercar en aquells indrets—, tornava a enfilar-se per la meva cama.

Si alguna volta un llegidor benèvol arriba a passar els ulls per aquestes ratlles, no sospiti, l’hi prego, que brodo, que dic mentidetes puerils per exornar la poquetat d’aquest íntim pueril retret. No; lo únic que aquest tindrà, ben segur, ha d’ésser la simplicitat i la sinceritat amb què he procurat traduir en lletra les impressions reals, viscudes per un infant retret i isolat enmig la munió aqueferada o indiferent que l’enrondava.

Sí; anc que sembli increïble, l’animaló disform tornava, per tercera volta!, a fer de les seves prenguent per camp d’esports la meva cama.

Molts animals, petits i grossos, intel·ligents o mers nuclis d’instint amb òrgans, són estranyament, però positivament, tossuts. Tot aquell que els haja tractat i estudiat de manera directa pot donar-ne fe, del que dic. Jo no he conegut homes entestats que guanyessin en entestament, quan s’hi posaven, per exemple, a nostre ruquet argelí Martinoi, a nostra vella tortuga Marieta, al canari —vivíssim!— que s’embrutava, a dretes, la cara, sens que renys, i fins picots, logressin desvesar-l’en, a certes gallines, quines picardies metòdiques no tenien fi ni compte...

Sempre, ja de molt petita, he estat persona de gran paciència, tolerància i miraments en tot i amb tothom, bèsties inclòs; però aquell dia, amoïnada per lo que devia fer, fos el que fos, i que les corribandes de la formiga entrebancaven, vaig acalorar-me i, trencant el meu tarannà placèvol i equànim, en un rampell de quimera, en lloc de foragitar, simplement, com abans, a l’entremesa, vaig subjectar-li el minse coll sobre la mitja amb l’ungla del polze; mes, a la idea del contacte, un griu d’esgarrifor me resseguí tota i em féu aixecar la mà més que de pressa.

En ma vida he pogut veure escorxar un conill ni esclafar amb el peu un cuc o un escarabat. No era, doncs, el meu intent causar mal major a la infractora d’un principi autoritari que jo m’hagués empescat in mente, ni tan sols un tèrbol impuls de revenja contra una reincidència atemptatòria a ma comoditat, sinó únicament esglaiar-la una mica i escarmentar-la per sa confiança abusiva, a fi que me deixés en pau. Mes els propòsits dels humans solen ésser bons i sovint noïbles els resultats que se’n deriven, com vaig poder comprovar en aquell acte, vegent, amb immensa estupefacció, en el cloterell d’un punt el cos minúscul i l’òbol abdominal de la formiga i, al tombant del fil, el caparró color d’avellana, solt, netament seccionat. La meva ungla de nacre, fina com un tall de rasor, com són totes les ungles d’infant, havia obrat automàticament de guillotina.

Amb la cama ertament estirada i amb els ulls desorbitats fits en l’inesperat espoliàrium, en un estat d’absència mental absoluta, com si m’haguessin estabornit d’un cop de pal, vaig passar no sé quant temps... Al reprendre l’ús de mes facultats, una onada calda i extremadament dolorosa m’inundà el cor.

Tothom haurà sofert, me figuro, en qualque avinentesa desgraciada, un estup d’angúnia produït per la clara consciència d’haver comès una malifeta, una acció indeguda i censurable; i el que haja sofert un estup d’aqueixos recordarà amb basarda com és d’opressora, d’insuportable, la seva punyida. Jo mai havia passat, fins aleshores, per trànsit semblant. La meva videta de pàrvul s’esmunyia apacívola i tranquil·la com una carretera assoleiada, neta de noses i entrebancs: jamai havia fet, voluntàriament, res que me dongués compte de que era mal fet —a excepció, potser, d’endur-me’n a grapats, de la capsa, les galetes Maria, única llaminadura a bastament temptadora per a fer-me arriscar a tant, sempre que la meva àvia me feia anar a cercar quelcom al rebost, però com aquesta, la meva àvia, a l’adonar-se’n reia per sota el nas, sens mot de protesta...!—; i, en quant als animalets de Nostre Senyor, me’ls estimava ultra mesura, fraternívolament, a tots, bonics i lletjos, propis i aliens... Però, malgrat això, havia matat a la formiga, a una innocent criatura elemental que cap dany m’havia fet ni havia comès altre pecat que gambardejar per la meva mitja amb la mateixa inconsciència amb què hauria pogut fer-ho sobre qualsevol d’aquells branquillons secs que hi havia per terra!

Passada la mobilitat bulliciosa i càndia d’aucell, que fou la característica dels meus primers anys, al tombant dels quatre, poc més o menys, m’havia invadit una gran timidesa, que em tornà extremadament vergonyosa i reservada. Tot, penetes i alegries, m’ho passava a soles i en silenci. I així, res vaig dir a ànima vivent de ma facècia amb la formiga i de la inquietud trasbalsadora que se’n seguí, però, de sensibilitat precoçment desperta i sotil, n’he soferts molts, de tràngols i sotracs sentimentals pareguts, de major o menor envergadura, en el decurs dels dies, d’atacs de veritable remordiment per mancaments, gairebé sempre, en el fons, purament imaginaris i gratuïts —car he tingut tirada a donar-me culpa en tot, per a descarregar-ne als altres—; però el primer fou, sens dubte, l’originat per aquell insecticidi que vaig cometre per inadvertència, però que jo atribuí —i en això estribava lo fiblador del corrosiu— a un rampell quimerós i fora de to. Durant tres dies, tres dies sencers! —sempre més ho he tingut present—, vaig dur aquell clau roent clavat al cervell i en el cor un llac de sutge que me n’entenebrí les llargues hores, car no podia pensar en altra cosa que en la pobreta formiga decapitada contra tota llei i raó.

Setembre del 1945