Kitabı oku: «El mas i la vila a la Catalunya medieval», sayfa 5
Aquesta conservació del parcel·lari, la dispersió de l’hàbitat i l’opció pel policultiu, són els tres factors que permeten explicar perquè la distribució de les cultures es va realitzar llavors a microescala, a partir del mas individual, sense arribar a configurar uns espais amplis, racionalment estructurats, coherents i articulats, propis de l’hàbitat rural concentrat. De fet no existeix en les nostres fonts un terme que pugui descriure un espai d’aquesta mena (que pugui traduir el terme francès de finage). Cal deduir, doncs, que l’espai agrari s’articulà a partir d’una suma d’opcions individuals respecte a l’emplaçament de cadascuna de les cultures. A la dispersió de l’hàbitat corresponia un espai agrari que s’estenia, sense límits precisos, sobre amplis àrees d’una vall o d’una plana i una distribució heterogènia de les cultures. Com a molt es pot observar l’agrupació a escala local de les cultures en funció de criteris diversos, d’índole tant ecològica com social i econòmica. Així, les exigències quant l’aigua i els sòls podien determinar l’agrupament dels prats, llinars i canemars a la vora de les rieres i dels torrents. Però la concentració en sectors determinats de vinyes i oliveres podia constituir una resposta tant a les propietats del medi com a la voluntat d’estalviar temps, energies i recursos. Això últim l’hem constatat per als horts emplaçats al costat de les cases. Pierre Toubert, per altra banda, ha indicat que la difusió de les vinyes degué sovint obeir menys a factors topogràfics i pedológics que a les facilitats per transportar les collites als cellers.[74]
5. L’EXPLOTACIÓ DELS ESPAIS CULTIVATS
El mas va consolidar una civilització del policultiu consistent en l’explotació de cultures diverses, freqüentment associades, que responien a necessitats diverses i exigien cadascuna les seves cures especifiques. En l’aspecte quantitatiu pot retenir-se un predomini de les cultures cerealístiques i vitícoles. Ara bé, el lloc quantitativament secundari de les parcel·les dedicades als horts i a les cultures de farratge no deu conduir-nos a conclusions precipitades. Més enllà de la seva importància numèrica, tota parcel·la i tota cultura tenia una funció en la lògica econòmica del mas, una funció que pretenia respondre a les més diverses necessitats de la unitat domèstica. Aquest policultiu descompensat, com veurem, es practicava en el marc d’un parcel·lari complex, fràgil i discontinu, en el qual la distribució de les parcel·les venia determinada per una multitud de factors: la qualitat dels sòls, la presència de l’aigua, el relleu, la incidència dels vents, la proximitat de l’hàbitat humà... L’existència mateixa d’aquest policultiu responia no sols a les necessitats i a les pautes del consum humà sinó també als imperatius senyorials (civada). Deriva també de la fragilitat del mateix ecosistema mediterrani. En aquest ecosistema l’agricultura es practicava sobre sòls moltes vegades mediocres i s’enfrontava a notables reptes climàtics, sobretot, a la sequera estival. Per això combinava el conreu del cereal amb el conreu de les vinyes, dels arbres i dels horts, seleccionant espècies vegetals resistents a un medi inhòspit i evitant la dependència de conreus massa propensos a patir les incidències negatives del clima. Això permetia diversificar les collites, distribuir-les sobre moments diferents del cicle anual i reduir així el risc de veure’s condemnat a la fam.
Tant la característica del parcel·lari com la fragilitat de l’ecosistema i la pràctica del policultiu van implicar un sobreconsum d’energies. El predomini d’un parcel·lari fragmentat i discontinu obligava a un treball parcel·la per parcel·la, que l’agricultor realitzava dedicant a cada peça de terra una atenció particular en el moment que aquesta ho requeria. La dispersió de les parcel·les, que podia a vegades ser excessiva, exigia, per altra part, una gran quantitat de temps de desplaçament i, amb això, també una despesa notable d’energies. La importància, per altra part, atorgada en el marc del policultiu a les cultures intensives requeria notables inversions en treball manual (aixada). Però també les restants cultures exigien una adaptació a la fragilitat de l’ecosistema i, amb això, una inversió d’energies i recursos per mantenir i incrementar la productivitat agrícola aplicant determinades pràctiques més o menys complexes. A aquestes pràctiques, concretament a la irrigació, a l’aterrassament i a la regeneració del sòl, en part conegudes des de l’Antiguitat, dedicarem els apartats següents.
5.1 La irrigació
A partir de segle XI, les fonts permeten constatar un tret característic de l’agricultura medieval catalana: la cerca de la proximitat de l’aigua. Una i altra vegada les fonts descriuen les parcel·les de conreu emplaçades al llarg d’un torrent o d’una riera, a les ribes i junt a una font o una rasa. Una enquesta feta a partir d’una mostra de gairebé vuit-centes compra-vendes realitzades entre els anys 900 i 1050 a les comarques del Vallès mostra que gairebé la meitat de les terras, un 49%, limitava per un o més costats amb un corrent d’aigua. El mateix es constata per un 40% de les vinyes, malloles i trilles. Als segles XII i XIII, entre les parcel·les afectades al mas, n’hi havia diverses que aprofitaven la proximitat de les corrents d’aigua: canemars i llinars, els prats, els ortos subreganeos i les terras subreganeas. Entre aquestes cal citar, sobretot, les insulas. Aquestes eren parcel·les que s’emplaçaven sempre junt a una torrent o en el mateix llit d’una corrent natural d’aigua (terra in insula de flumen, insula rieria).[75] Es tractava, doncs, de terres d’al·luvió, formades pels dipòsits de grava, sorra i codols que les corrents d’aigua havien anat acumulant en aquells paratges del curs fluvial on el desnivell era moderat i l’estuari ampli. De les fonts es dedueix que les insulas podien estar dedicades al conreu de llegums, verdures i cereals (isla de terra), que podien estar associades a prats i que podien portar arbres, vinyes i trilles.
5.1.1 Els recs
Es ben conegut que l’agricultura mediterrània es veu enfrontada a l’aridesa, sobretot, estival. En aquest context les insulas aprofitaven les condicions naturals per accedir a l’aigua. Allí, però, on no es donaven aquestes condicions, els agricultors van haver d’intentar des de molt aviat remeiar el dèficit d’aigua a través de la irrigació artificial i l’explotació intensiva dels recursos hidràulics que oferia la naturalesa. Ja per a les èpoques romana i visigoda sabem d’una irrigació a petita escala, molt senzilla en tant que obra d’enginyeria, però ben adaptada a les condicions ecològiques i topogràfiques.[76]
Les premisses, per tant, estaven donades. Les planes del Vallès i de l’Empordà, per altra part, eren recorregudes per un gran nombre de corrents d’aigua de major o menor cabal. En alguns casos es tractava de corrents contínues. Tanmateix, en molts altres casos es tractava de corrents d’aigua amb un cabdal desigualment distribuït al llarg de l’any, un fenomen molt corrent del règim fluvial mediterrani. En molts casos aquests corrents depenien d’una pluviositat molt irregular i així no pot sorprendre que la irrigació depengués així mateix de la pluviositat. Amb tot, l’ubiqüitat d’aquestes corrents irregulars afavorí, sens dubte, la creació de xarxes d’irrigació que cobrien una bona part de l’espai conreat. Les fonts realitzen des d’aviat la distinció entre el riguum i l’inriguum i la pràctica de la irrigació pot documentar-se per als segles IX i X. Als segles XII i XIII els masos estaven quasi bé sempre dotats amb recs, sèquies i palafangues i, a vegades, als seus ocupants els era reconegut de manera expressa el dret de conduir les aigües a les seves terres de conreu.
Podem distingir dos tipus de recs: per una part, havia aquells que es connectaven directament a una corrent d’aigua i es distribuïen després sobre les parcel·les d’una contrada; i, per l’altra, els recs que estaven connectats al canal d’un molí, els quals, al mateix temps que es feien servir per rotar les moles, també es destinaven a irrigar les parcel·les que s’emplaçaven en el curs inferior i superior del rec. Una resclosa instal·lada a la ribera de la corrent servia per acumular l’aigua i garantia, així i fins a cert punt, un subministrament relativament regular al llarg de l’any. Des d’aquesta resclosa partien les diverticula aquarum i els bogatells que permetien captar l’aigua i portar-la al aqua ductum. Una sèrie de comportes (destoledors, trestoledors) regulaven el subministrament d’aigües a les parcel·les. El canal en sí degué ser una construcció de poca longitud i bastant senzilla, probablement una simple rasa excavada a la terra i agençada de manera rudimentària amb pedres. Per aquesta es conduïa l’aigua, seguint la inclinació natural del terreny, cap a les terres més properes. Però a vegades els recs podien assolir una longitud notable i servir per subministrar amb aigua amplies extensions del incultum. Aquest és el cas, per exemple, del rec que vers el 1020 projectaven construir els habitants de Corró d’Amunt i que degué estendre’s al llarg de més de tres quilometres: concretament des de la vessant de la Roca Centella fins a Corró, i d’aquí, segurament, fins a la riera de Vallfiguera.[77]
La irrigació s’aplicava als conreus més diversos: tant a les cultures del cereal com a les cultures vitícoles, sobretot, quan una i altra s’associaven amb l’arboricultura. Però, la irrigació es considerava indispensable per al conreu dels llegums, dels farratges, dels prats i de les plantes industrials. En relació amb tots aquests conreus, l’aplicació de la irrigació artificial no representa sinó excepcionalment un subministrament de nutrients addicionals. El seu efecte sobre els rendiments el té com factor de creixement. Per això la irrigació era important en els moments de màxima demanda d’aigua i quan la vegetació consumia un màxim d’energia pel seu creixement. Quant a les aigües degué preferir-se la dels rius a la de les fonts, donat que aquelles contenien petites quantitats de nutrients dissolts i partícules orgàniques, al temps que estaven adaptades a la temperatura ambiental. A canvi de les possibilitats que oferia, la irrigació exigia una sèrie d’esforços: des de la construcció dels recs fins a la neteja regular dels canals quan s’havien omplert de grava i llim. Per altra part, la irrigació també requeria una regulació clara de l’accés als recursos hidràulics. Entrem, amb això, en una temàtica complexa les implicacions jurídiques i econòmiques de la qual es van plantejar de manera diversa segons les èpoques.
5.1.2 L’accés a l’aigua
Fins a la primera meitat del segle XI la construcció i l’explotació de l’ús dels sistemes d’irrigació semblen haver estat un assumpte que requeia la majoria de les vegades en els propis agricultors. L’apropiació col·lectiva de l’aigua sembla venir suggerida per una carta ja citada de l’any 1020, en virtut de la qual els habitants de Corró d’Amunt, al Vallès, compraven a la comtessa Ermessenda el dret de desviar les diverses corrents d’aigües cap al rec que pensaven construir. Aquesta, tanmateix, condicionava la venda a que la desviació de les aigües no afectés al rec dels habitants de Samalús.[78]Certament, enfront a aquesta regulació intercol·lectiva dels accessos a l’aigua, amb l’autoritat comtal com a intermediària, hi ha també evidències de grans recs construïts per iniciativa de monestirs benedictins.[79]Però en general, degué prevaler aquella apropiació col·lectiva de les aigües pels agricultors, una pràctica que per altra part venia sostinguda per la concepció tradicional que considerava les aigües corrents com un element dels espais incultes i amb això com un bé públic al que tot home lliure tenia accés.[80]Aquesta concepció s’havia expressat ja en la legislació visigoda i es tornaria a vigoritzar per part dels sobirans al segle XII en el marc d’una política més general de reactualització de les regalies.[81]Tanmateix, l’apropiació col·lectiva de l’aigua i la noció de les aigües corrents com bé públic no excloïa que el dret d’accedir a l’aigua fos concebut com un dret individual que corresponia a un propietari qualsevol. (De fet, el dret vulgar romà, malgrat concebre les aigües com un bé públic, permetia una apropiació limitada d’aquestes.) D’aquí la possibilitat d’alienar canals de rec i terres de conreu amb les aigües que, procedents dels rius i els torrents, les irrigaven. L’aigua, en aquestes transaccions i perllongant una tradició legal romana, es considerava pertanyent als predis perquè constituïa un accessori i un valor afegit d’aquests.
Aquest fet facilitaria a partir de mitjan segle XI que l’accés a les aigües de reg quedés sotmès, almenys en part, al control dels senyors. Tanmateix, cal subratllar que resulta difícil determinar la incidència d’aquest control senyorial. En qualsevol cas, aquest no va implicar tan una patrimonialització de les aigües i una limitació significativa de l’accés a aquestes, sinó més aviat un esforç per regular l’explotació dels recursos hidràulics amb la finalitat, sobretot, de garantir la irrigació dels predis pertanyent a un domini concret. Va ser, sobretot, aquesta preocupació per la marxa del domini la que sembla haver orientat l’actuació dels senyors. Reflex d’aquesta actuació eren les garanties que els senyors s’esforçaren per atorgar als seus homes de mas pel que feia l’accés a les aigües de rec (regadora, rigatura).[82]En la mateixa línia cal interpretar, a més, la proliferació dels pactes conclosos entre senyors per accedir a les aigües i consensuar el trànsit (transitum) dels recs pels respectius predis.[83]
5.2 L’aterrassament
A l’hora d’estudiar les característiques de les feixes hem comprovat la possible existència de parcel·les agençades, emplaçades de manera horitzontal sobre els vessants. La manera tradicional de portar a terme aquest agençament consistia en la construcció de murs de pedra seca que sostenien els successius bancals de sòl. L’aterrassament donava, així, la possibilitat de conrear els vessants incultes i al mateix temps que evitava l’exposició d’aquestes terres per naturalesa pobres i esquelètiques al desgast que podien provocar les pluges torrencials i els forts corrents d’aigua. Les terrasses podien sostenir pràcticament qualsevol conreu, però cal suposar que aquestes es dedicaren de manera preferent a l’arboricultura, la viticultura i a les cultures irrigades; mentre que els cereals, pels escassos rendiments que proporcionaven, no es conreaven sinó com una cultura intercalar. La llaurada sobre els bancals s’havia de realitzar en la majoria dels casos amb l’aixada.[84]
Resulta difícil provar amb certesa per al nord-est català la difusió d’una agricultura que aplicava sistemàticament el conreu en terrasses a gran escala. Sobre els precedents antics no estem millor informats: els agrònoms romans no esmenten les terrasses i no existeix un terme llatí per designar-les. Cap document relacionat amb el nord-est català ens descriu l’existència de conjunts de terrasses més o menys amplis. Malgrat això, Pierre Bonnassie creu que entre els segles X i XI hi va haver a escala regional una veritable conquesta dels vessants.[85] Com els arguments que sostenen la seva afirmació són escassament concloents, resulta més prudent considerar com provat el coneixement de tècniques d’aterrassament, tal com les hem vist aplicades en les feixes, tècniques que probablement es desenvoluparen durant els primers segles medievals. La necessitat d’un ulterior agençament a gran escala que portaria a crear les impressionants vessants aterrassades que encara avui poden observar-se en el paisatge dependria de diversos fets. Així, l’aterrassament sols podia portar-se a terme sobre determinats sòls excloent-se d’entrada els vessants argilosos, sense resistència a l’erosió, difícils d’agençar a causa de la fisuració del sòl i dels lliscaments de terrenys. Així mateix es solien descartar terrasses sobre formacions detrítiques dels vessants calcaris. A més, la construcció, el manteniment i el conreu des bancals exigien una gran quantitat de treball i la disposició de notables recursos. Per tant, havia d’existir una forta pressió per la seva difusió. Però, encara existint aquesta pressió, res obliga a suposar que l’aterrassament hagués de realitzar-se a gran escala i com a obra col·lectiva. L’aterrassament pot pensar-se perfectament com una empresa realitzada a petita escala pel mateix interessat, que a la llarga podia conduir a l’agençament de tot un vessant. La necessitat d’aquest agençament, així com la seva qualitat, depenien, a més, dels objectius que els constructors de les terrasses s’havien imposat. Oliver Rackham i Jennifer A. Moody han indicat diversos d’aquests objectius: redistribuir els sediments, crear sòls més profunds i capaços de retenir quelcom d’humitat, incrementar la possibilitat de penetració dels arrels, controlar els mants d’erosió, incrementar la capacitat dels sòls per absorbir les pluges torrencials, crear superfícies horitzontals per les cultures (irrigades)... Finalment, la necessitat de l’agençament depenia també de la sensibilitat dels vessants i aquesta, al seu torn, podia obeir a una pluralitat de factors, tant geològics com antròpics, sempre difícils de separar. En aquest sentit, no hi ha dubte que les pluges torrencials i els forts pendents determinaven en bona part aquesta sensibilitat. Però, l’amenaça de l’erosió també depenia de la cobertura del sòl i del tipus de conreu que s’hi practicava. De fet, s’ha constatat que l’erosió sol afectar sobretot els vessants d’inclinació mitjana (fins al 12-13%) i que es cultiven des d’antic.[86]
5.3 La regeneració de les terres
L’objectiu de garantir la productivitat de les terres de conreu que pertanyien al mas s’intentà assolir de diverses maneres: per exemple, mitjançant la construcció de rases per a l’evacuació de l’excés d’aigües a les parcel·les que pel seu emplaçament es podien veure afectades negativament per les pluges prolongades o per la crescuda d’un torrent veí, sobretot, quan el sòl manifestava una escassa permeabilitat, així com quan es veia afectat per l’ascens de les aigües de saturació. El mateix objectiu de mantenir la productivitat de les terres es perseguí també incidint en el continguts de nutrients del sòl, en l’estructura i textura d’aquest, així com en la seva capacitat per retenir l’humitat. No cal dir que l’estudi sobre el grau d’aplicació real d’aquestes pràctiques ha d’enfrontar-se a un decebedor silenci de les fonts. Amb tot, quelcom podem afegir a la simple enumeració de les diferents pràctiques constatables. Comencem per senyalar que ja a les Etimologies d’Isidor de Sevilla (coneixedor dels escrits agrònomics romans) trobem una descripció dels diversos processos de treball que requeria una òptima cultura agri.[87] En concret, Isidor cita la cinis, que designa (segons sembla) la crema de les males herbes perquè la terra es desprengui del seu humor inútil; l’aratio, la llaurada preparativa, realitzada dues vegades a l’any; la intermissio, el guaret aplicat en anys alterns perquè el sòl pogués recuperar la seva força; la incensio stipularum, la crema dels rostolls; la stercoratio, la dispersió dels fems pels camps; l’occatio, el treball de besllaurar, o sigui, de rompre amb l’aixada els grans terrossos una vegada realitzada la sembra; i la runcatio, l’escarda, consistent en arrancar de la terra les males herbes. Veurem que diverses d’aquestes pràctiques descrites per l’enciclopedista hispanogot ens consten que van ser aplicades també durant els segles que estudiem.
5.3.1 Els fertilitzants
L’aplicació de fertilitzants al sòl tenia la finalitat de proporcionar a aquest una sèrie de substàncies (humus) i nutrients (nitrogen, potassi, fòsfor), per tal d’incrementar així els rendiments i la qualitat de la vegetació i millorar les propietats fisicoquímiques i biològiques del sòl.[88] Entre els possibles fertilitzants es distingeixen, per una part, els orgànics (fems humans i animals, residus vegetals), designats com fimus i stercus, els quals, segons Isidor de Sevilla, amb el seu poder nutritiu fan exuberants les plantes i tornen els camps pròspers i fecunds.[89] Per altra part, estaven els fertilitzants minerals (cendres). L’ús d’un o altre tipus de fertilitzants i la quantitat a aplicar depenia de les diferents necessitats de les espècies conreades. (Concretament, les verdures exigien fertilitzants orgànics, mentre els cereals requerien una menor quantitat de substàncies nutritives que altres plantes, fet que precissament va afavorir el seu conreu extensiu.) En general, però, estem mal informats sobre les pràctiques de fertilització als segles X-XIV. Amb tot, hi ha indicis que revelen que la pràctica de fertilitzar les terres amb fems sembla adquirir una rellevància creixent en els segles XII i XIV. Ho suggereix, per exemple, la multiplicació de notícies relatives a recintes dedicats específicament a deposar i fermentar els fems (fumurilio, femoracium...). Aquests femers semblen emplaçar-se sempre a prop de les cases. Això podria fer pensar en una major difusió de les pràctiques d’estabulament, encara que el subministre de fems no depenia exclusivament del ramat estabulat. En qualsevol cas, l’existència mateixa d’aquests recintes es significativa perquè indica l’esforç d’una fertilització intensiva i curosament aplicada. En contrast, la pràctica de femar la terra deixant al ramat pasturar sobre els rostolls resultava bastant menys efectiva, perquè l’adob no es distribuïa sinó irregularment sobre els camps i perquè una part d’aquest no trigaria molt temps en ser deslavat per les pluges.
Des del segle XIII, sobretot, els senyors no sols multiplicaren les exigències relatives a la femada de les seves terres (opus ad femandum) sinó que a més començaren a insistir repetidament en els contractes agraris en l’obligació d’adobar regularment les terres que establien. L’any 1241, per exemple, el prior de Santa Maria de Terrassa va atorgar el mas Coll i va exigir al seu titular llaurar-lo adeqüadament i femar-lo cada dos anys (ad bene laborandum et meliorandum et femandum unum annum et alium non).[90] El 1250 els monjos de Sant Cugat del Vallès van exigir al titular d’un mas de Cerdanyola del Vallès femar cada tres anys les terres del seu mas (de tribus in tribus annis femetis bene terras eiusdem mansi).[91] També el contractes establerts pels propis homes de mas amb altres agricultors evidencien aquesta preocupació pel subministre d’adobs. Un contracte de parceria, per exemple, conclòs entre Pere Boscà i la seva dona Arsenda, per una part, i el seu fill Guillem, per l’altra, atorgava a aquest últim i per cinc anys, el mas familiar, a la parròquia de Sant Pere d’Octavià, amb l’obligació, entre d’altres, de reservar per a la femada de les pertinences del mas tots els fems deposats a les seves cases.[92] Però, malgrat aquestes diverses notícies resulta impossible mesurar l’efectivitat d’aquesta pràctica sobre la productivitat agrícola. Els femers que se citen com annexes d’unes cases degueren servir, sobretot, per adobar les parcel·les més properes als centres de residència, aquelles que es dedicaven als conreus més intensius: fonamentalment els horts. En general cal assumir un dèficit de matèries primeres orgàniques i fermentables, un dèficit que no podia compensar-se per pràctiques que milloressin la composició química del sòl. L’explicació d’aquest dèficit està en les pròpies característiques de l’agricultura mediterrània: en l’escassa rellevància de l’estabulament i la manca d’integració entre ramaderia i cultura de l’agre. Però, tot això no ha de conduir a conclusions excessivament pessimistes. No oblidem que la femada no era la única manera de fertilitzar les terres i que, sens dubte, es coneixien una sèrie de possibilitats alternatives: les propietats regeneratives dels ossos i de les cendres no s’ignoraven;[93] tampoc es desconeixia la pràctica d’enriquir de manera natural i restituir el vigor al sòl enterrant la palla (femare de palea) i els residus d’aquelles plantes que conserven les substàncies (nitrogen) que prenen de l’aire i del sòl (les tiges dels llegums, del cànem i del lli, els sarments i les fulles dels ceps...).
5.3.2 Les alternàncies
No hi ha dubte que els agricultors degueren ser conscients de que els rendiments dels seus camps baixaven si es conreava la mateixa planta sobre una mateixa parcel·la durant un nombre prolongat d’anys. També degueren saber que un guaret variable però generalment breu era amb el subministrament de fertilitzants la base per una regeneració de la fertilitat del sòl. L’alternància bianual de cereals d’hivern i guaret sobre una mateixa parcel·la representava el sistema tradicional a l’àmbit mediterrani, on s’associava amb una determinada estructura parcel·laria i un determinat tipus d’arada i llaurada.[94] Aquest sistema era practicat pels agricultors de l’Antiguitat i recomanat pels agrònoms romans. Isidor de Sevilla, per la seva banda, presenta la pràctica del guaret com quelcom indispensable per una òptima cultura de l’agre.[95]La seva referència al vervactum verno aratum,[96]permet precisar el guaret no com una terra abandonada a la seva sort, sinó com una terra no sembrada que mitjançant la llaurada es preparava per la sembra següent. La funció del guaret era deixar reposar un sòl esgotat i preservar les seves reserves d’humitat. (Aquesta necessitat de retenir la humitat explica, per altra part, la necessitat de treballs que permetessin mantenir el sòl polvoritzat i lliure de males herbes.) Sobre l’aplicació medieval del guaret, però, ho ignorem tot. Les obligacions contingudes als contractes agraris respecte a la successió dels conreus i a la periodicitat del guaret i de la femada no permeten deduir l’existència de sistemes de rotació observats de manera generalitzada: sobre un mateix predi podia succeir al guaret dues collites de dos cereals diferents, com l’ordi i el blat. Els mateixos contractes suggereixen, a més, que una terra en repòs no era necessariament una terra improductiva i que existien diverses modalitats del guaret: la successió de cereals d’hivern i llegums (legumen, alternis frugibus) era una pràctica de regeneració del sòl coneguda i aplicada des de temps romans. Les propietats regeneradores dels llegums s’expliquen bàsicament per la seva capacitat de fixar el nitrogen atmosfèric mitjançant acció bacterial. Però, els llegums no sols proporcionen nutrients al sòl sinó també incideixen sobre la seva estructura. Les seves fulles limiten la il·luminació excessiva i absorbeixen l’impacte de les pluges. La collita d’una planta com la fava, per altra banda, aireja el sòl gràcies a la profunditat de les seves arrels i el deixa en bon estat per una subsegüent sembra del cereal. A canvi d’aquestes avantatges els llegums exigeixen un notable subministrament de fertilitzants i aigua. Això explica que aquest tipus d’alternància degué limitar-se a un nombre molt reduït de parcel·les.
En definitiva: després del que hem dit en els apartats precedents l’únic segur és que s’era conscient de la necessitat de deixar reposar la terra després d’un període de conreu que l’havia esgotat perquè es reconstituís naturalment mitjançant el guaret. Es pot suposar que, pel que fa al conreu extensiu dels cereals, l’aplicació d’una rotació regular s’havia vist afavorida per la necessitat de reservar temps, energies i recursos al conreu intensiu de les vinyes, els horts i els arbres. (Això deixant al marge el problema que planteja un cereal de primavera com la civada.) Però, les pròpies condicions pedològiques de la nostra àrea d’estudi semblen indicar que una rotació regular dels sòls es plantejava com opció en els casos més favorables, podent associar-se aquesta rotació al conreu successiu de diferents cereals i al conreu de llegums reconstituents. En les terres menys afavorides no havia alternativa a una rotació de ritme irregular, podent passar molts anys entre la collita i la sembra. Per tal de mantenir els rendiments resultava, doncs, decisiva la fangada amb la palla i sobretot la llaurada (laboratio), realitzada amb ajuda de l’arada i l’aixada, i repetida durant l’any, mentre les terres estaven en guaret i abans de la sembra. Les virtuts d’aquesta llaurada eren vàries: gràcies a aquesta es polvoritzava i airejava el sòl perquè estigués preparat per la sembra, s’enterraven les males herbes junt a les arrels de les plantes del rostoll, s’evitava que l’aigua remuntés a la superfície per efecte de la capil·laritat i s’evaporés en l’estació seca... En definitiva: es compensava mitjançant una notable inversió d’energies la mediocritat dels sòls i la manca de fertilitzants. Per a assegurar les collites, finalment, se’ls va dedicar a les terres una cura minuciosa, com ho posen de manifest les clàusules detallades dels contractes notarials dels segles XIII i XIV relatives al manteniment de les tanques, a la construcció de rases i a la regulació del trànsit de bèsties i homes.
6. L’EXPLOTACIÓ DELS ESPAIS INCULTES
L’explotació del bosc i dels restants espais de l’inculte, inserida en el cicle anual del treball pagès, es considera sovint com un simple complement del conreu de les terres de l’agre. Això sols és cert a mitges, perquè l’incultum oferia una sèrie de recursos sense els quals resulta difícil imaginar el funcionament d’una unitat econòmica com el mas. D’això eren conscients no sols els pagesos sinò també els senyors, els quals no dubtaren en realitzar un esforç per tal de garantir l’accés dels seus homes als spacia heremarum terrarum. [97]
6.1 La composició
El conjunt de les comarques del nord-est català es caracteritzava per una dualitat orogràfica en virtut de la qual es distingia entre els espais de montanum i de planum. Al costat d’aquesta oposició orogràfica entre la plana i la muntanya, es constata a les fonts també una oposició entre el cultum i l’eremum i que va haver una tendència a associar les dues oposicions esmentades, vinculant el pla amb l’àrea conreada i la muntanya amb l’àrea no conreada. Aquesta percepció dual del paisatge continuava una tradició cultural romana que delimitava amb exactitud l’ager del saltus com a dues àrees diferenciades en termes geogràfics, però també complementaries quant a la seva explotació econòmica.[98] Com a elements associats als espais incultes s’esmenten a les nostres fonts, en primer lloc, els boscos: la silva i el boscum (ocasionalment: la mata, la nemora i la densa).[99]Silva i boscum semblen ser termes sinònims, malgrat que silva possiblement designa una massa forestal de certa amplitud. En canvi, el terme boscum podia emprar-se també per designar una arbreda emplaçada, a vegades, entre dos camps veïns (bosc intersticial). La degradació del bosc mediterrani (un bosc fràgil i que es reconstitueix amb moltes dificultats), per altra banda, pot produir diverses formacions baixes en funció de les propietats del sòl. Entre aquestes formacions vegetals pot citar-se l’alzinar degradat (Quercetum ilicis arbutetosum), un bosc secundari que es forma allí on predominen els sòls silicis i que és el resultat de l’explotació d’un alzinar típic i de la transformació del seu estrat arbustiu, que passa a ser dominat per l’arboçar. La garriga, en canvi, acostuma formar-se en els llocs on predominen els substrats calcaris, sobre sòls esquelètics, molt exposats al perill de l’erosió. Aquesta es composa d’una important varietat d’herbes i arbustos (garric, bruc, farigola, romaní, espígol, estepa), resistents tant a les altes temperatures com a l’aridesa estival. El que les fonts denominen pascuum, representa en la majoria dels casos el pastiu natural, en tant que terreny de vegetació espontània i diversa, que s’aprofitava per l’aliment del ramat (pastura), però al que no es dedicava una cura específica.
