Kitabı oku: «El mas i la vila a la Catalunya medieval», sayfa 8
MAPA 2
La difusó de les ferreries a les comarques del Vallès (segles XI-XIV)
Entre les diverses eines que el ferrer es dedicava a llossar a la seva ferreria es comptaven genèricament el que les fonts anomenen les ferramenta quae ad usum laboracionis et agriculture pertinent i, més concretament: els elements de ferro de l’arada (particularment, les relles); les eines de la llaurada, les eines de la collita, les eines per a treballar la fusta i la pedra i altres eines com els agullons de l’agullada, les tisores i els raors. Es tractava en tots els casos d’instruments que experimentaven un fort desgast quan eren utilitzats: respecte a les relles, per exemple, no és sobrer recordar que l’arada més simple gastava cada any un nombre considerable de relles. Aquest desgast dels elements de ferro reduïa l’efectivitat de les eines i la productivitat del treball. Aquest desgast, a més, es produïa just en aquell moment del cicle agrícola (llaurada, collita, verema) en el que resultava una urgència poder disposar d’unes eines ben preparades.
La reparació dels artefactes esmentats no necessitava de mitjans tècnics excessivament complexos i cars. Pel que podem deduir de les fonts iconogràfiques i escrites, el ferrer treballava amb un conjunt d’eines (aparatuum fabrice) certament senzilles: les tenalles (tenayles), per a aguantar la peça de ferro que escalfava al forn (tenalles de fornal) i per subjectar la peça de ferro que el ferrer treballava sobre l’enclusa (tenalles de mà); els martells i els malls (mallos), martells grossos i de mànec llarg; els talladors (tallatores), martells de mànec llarg i ferro molt tallant que es feien servir per a tallar les barres de ferro; la manxa (manxia, manxer, mantega), per a donar aire (manxar) al forn; l’enclusa (encluga, includa), feta de pedra o metall, situada al sòl o sobre un tronc, damunt la qual el ferrer treballava el ferro a cops de martell i de mall; els furgadors, barretes de ferro per a furgar el foc del forn; les destrals, per tallar la fusta i la llenya; i l’esmoladora (esmoladora), de pedra o metall, per esmolar les eines de tall. A més, el ferrer acostumava a tenir una o més bèsties per carregar i transportar el ferro i el carbó necessaris per a mantenir en marxa la ferreria. Quant al forn del ferrer, diguem que mai no s’evoca de manera explícita a les fonts escrites. En conseqüència ho ignorem tot quant a les seves característiques, la seva capacitat i el seu rendiment. S’ha dit que fins al segle XI el treball del ferro a l’àmbit rural degué realitzar-se a una simple cavitat al sòl. També s’ha dit que la difusió de les ferreries sembla haver coincidit (tot i que això no deixa de ser una hipòtesis encara a verificar) amb un desenvolupament d’un forn tecnològicament més complex. Amb tot, no resulta indispensable vincular la difusió de la ferreria amb un desenvolupament tecnològic del forn: al ferrer li bastava per calfar el metall i llossar les eines un forn força simple. En qualsevol cas el forn estava sempre instal·lat a l’interior d’una edificació específica (domos fabrice), la qual acolliria, a més, l’obrador del ferrer i el conjunt del seu einam (aparatuum fabrice).
Per funcionar la ferreria necessitava ferro com a matèria primera i carbó com a combustible.[181]El subministrament del ferro, pel que es dedueix de les nostres fonts, era garantit pel propi senyor de la ferreria. Per a procurar-se aquest ferro el senyor disposava de diverses possibilitats: si era propietari de mines de ferro, podien ser aquestes mines les que proporcionaven el ferro necessari per alimentar les seves ferreries. Així, sembla plausible pensar que les mines de ferro comtals del Conflent, documentades per un capbreu de l’any 1151, subministraren amb ferro les ferreries pertanyent al comte que ens consten per a aquesta mateixa data a diversos llocs del nord-est català (Terrassa, Vilamajor, Caldes de Montbui, Llagostera, Palau-sacosta, Caldes de Malavella i Llofriu). Si el senyor no era propietari de mines, el que degué ser el cas més freqüent, podia comprar el ferro als mercats urbans. (L’obligació del ferrer de lliurar peces de ferro al seu senyor es pot documentar, però no sembla una obligació gaire difosa).[182]Aquest ferro comercialitzat en forma de barrells i lingots (ferre no obrat) podia procedir de les mines senyorials. Però, cal tenir en compte que juntament a aquestes vetes metàl·liques, l’explotació de les quals exigia la inversió de notables recursos, existien aquelles reserves de ferro de superfície (ferro pisolític, com la limonita) que podien trobar-se disperses en múltiples indrets i que, donats uns mínims quant a la seva composició mineral (contingut de ferro i manganès), resultaven més fàcils d’explotar. Aquest ferro no necessàriament havia d’elaborar-se a càrrec dels senyors. Es pot pensar (malgrat el silenci de les fonts) que aquest va entrar en els circuits comercials com a resultat d’una metal·lúrgia portada a terme a petita escala per especialistes en l’extracció, reducció i forja del ferro de superfície. Serien aquests especialistes (entre els quals es pot comptar el mateix ferrer) els qui portarien el ferro als mercats urbans, específicament als mercats de les petites ciutats que començaren a proliferar a partir del segle XII arreu del nord-est català.
Pel que fa al carbó vegetal (carbonem), el combustible indispensable per a una reelaboració adequada del ferro, sabem que s’elaborava als boscos (carboneres), en alguns casos a compte del senyor. Així, l’any 1213 els templers de la comanda de Palau-solità, al Vallès, es reservaren enfront del receptor d’un mas de Martorelles la facultat de fer carbó a les terres del mas quan volguessin.[183] En el cas que el carbó no fos produït en el marc dels dominis senyorials, podia ser comprat, al igual que el ferro, als petits productors (carbonaires) que l’oferien als mercats urbans. Finalment, tinguem en compte al respecte que l’elaboració del carbó al bosc (el carboneig) es considerava com una facultat associada al dret d’empriu, o sigui, al dret de lliure explotació dels espais incultes (usum carbones faciendi).[184]
7.2.3 La senyoria sobre les ferreries
Com veurem, la difusió de les ferreries cal interpretar-la com una iniciativa dels senyors la finalitat de la qual era posar a disposició dels agricultors un servei que garantís unes eines més eficaces (i també unes peces i uns engranatges més resistents als molins). No pot sorprendre, doncs, l’estreta associació que s’observa de manera repetida entre la presència de les ferreries i l’existència de dominis senyorials de certa entitat geogràfica. Un exemple evident en aquest sentit el proporciona un capbreu comtal de l’any 1151 on es constata que a l’honor de Terrassa hi havia un total de cinc ferreries; els honors de Vilamajor i Caldes de Montbui disposaven, respectivament, d’una ferreria; a Caldes de Malavella hi havia tres ferreries, de les quals el comte recaptava el seu lloçol, salvant els drets del seu ferrer; l’honor comtal de Llagostera, per últim, disposava de dues ferreries. Observem, a més, que el lloçol el cobrava el comte als altres honors localitzats a les comarques de la Selva i del Baix Empordà: Quart, Llofriu i Palafrugell.[185] La mateixa associació de ferreria i dominis s’observa també per a altres senyories i altres contrades: la ferreria de Ripollet, per exemple, pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès i servia als nombrosos masos que el monestir tenia a l’entorn d’aquella localitat. La ferreria de Vilanova del Vallès pertanyia al capítol catedralici de Barcelona i treballava per a la trentena de masos que la pabordia de desembre tenia a la vall de Vilanova.
Al senyor de la ferreria corresponia garantir el que les fonts denominen el servicium fabrice et ferrarii. Això volia dir que el senyor tenia una sèrie d’obligacions envers aquells que acudien a la seva ferreria. Entre aquestes obligacions figurava que el senyor havia d’instituir en el seu ofici al ferrer. A aquest, freqüentment, el senyor li atorgava un lloc on habitar i unes terres per a conrear (mansum in quo abitat faber). El senyor havia de vigilar, així mateix, el treball del seu ferrer i garantir que aquest es realitzés de manera correcta. El senyor havia de finançar la construcció de la ferreria (domos fabrice) i l’adquisició de les eines necessàries per al treball del ferrer. A més, el senyor havia de proporcionar les matèries primeres necessàries per a mantenir l’activitat permanent de la ferreria: el ferro i el carbó, el transport dels quals cap a la ferreria era imposat a vegades com obligació als habitants dels masos que hi llossaven les seves eines.
El ferrer era un home de prestigi, admirat pels seus coneixements i per les seves habilitats. Freqüentment era un home (casat) que havia heretat l’ofici i l’obrador del seu pare o d’algun altre familiar.[186] El ferrer era instituït en el seu ofici pel senyor de la ferreria mitjançant un contracte escrit. El ferrer acostumava a dependre de manera estricta del senyor i havia de guardar-li fidelitat sòlida i prometre-li de romandre a la seva ferreria com home afocat.[187] Així mateix, el ferrer havia de comprometre’s a mantenir la ferreria ben preparada i equipada i a realitzar el seu treball a satisfacció dels usuaris (bene lauceare, servire bene fabrica). El ferrer acostumava pagar una entrada en moneda a l’hora de rebre la ferreria de mans del senyor. Així, el 1228 el ferrer de Sant Sadurní de l’Heura va pagar al sagristà i paborde del mes de juny del capítol de Girona cent sous de Barcelona per veure confirmada la titularitat de la ferreria que havia heretat del seu pare. A més d’aquesta entrada, el ferrer podia ser obligat a pagar determinats censos al seu senyor i al batlle d’aquest. Així, el ferrer de Mollet del Vallès havia de pagar al bisbe de Barcelona un cens pro ferraturis.[188]L’any 1289, per altra part, el ferrer Pere havia de pagar al monestir de Sant Cugat del Vallès per la ferreria de Ripollet anualment un cens d’una unça de pebre.[189] El 1293, finalment, l’abat del monestir de Sant Pere de Galligants atorgà al ferrer Berenguer i la seva esposa Benvinguda la ferreria de Santa Eugènia, al Gironès. Com a cens Berenguer donaria cada any a l’abat dos coltells caulers i dos falçons en Pasqua. El batlle del monestir rebria del ferrer altres dos coltells i dos falçons.[190]
A vegades, el ferrer s’havia de comprometre a reparar i fabricar les eines no sols dels agricultors sinó també les eines pertanyent al senyor de la ferreria i que aquest necessitava per a les seves terres d’explotació directa. A l’esmentat ferrer de Santa Eugènia l’abat del monestir de Sant Pere de Galligants l’exigia fabricar i llossar totes les relles, els caveguells, els rastells i perbocar els agullons de l’agullada que el monestir necessitava per explotar el seu domini de Santa Eugènia. A canvi d’aquest servei prestat al monestir, el ferrer rebria cada any, a més del ferro necessari per a portar a terme el seu treball, diverses quantitats de cereal. A més, els monjos es comprometien a proporcionar al ferrer un repàs el dia que havia de fabricar les relles del monestir.[191] El ferrer de Palol de Revardit havia de fer totes les obres de ferro (operas de ferro) al seu senyor, Bernat de Palol, el qual, per la seva banda, es va comprometre l’any 1311 a proporcionar-li carbó per a l’obra i aliments.[192]
7.2.4 El destret
La ferreria era un monopoli senyorial i en virtut del destret associat al monopoli, el senyor podia obligar als agricultors a acudir exclusivament a la seva instal·lació per a fer llossar les seves eines (fabrica de districtu) i demanar per això una taxa anomenada lloçol. A l’hora d’atorgar de manera contractual la ferreria el senyor es comprometia amb el ferrer d’exercir el seu destret (districte facere) per tal d’obligar als homes sotmesos al seu domini a fer llossar les seves eines a la ferreria. De manera complementària, el senyor podia garantir al ferrer que no permetria l’existència d’una altra ferreria en el veïnatge immediat: així, l’any 1228 el sagristà i paborde del mes de juny del capítol de Girona va prometre al seu ferrer de la parròquia de Sant Sadurní de l’Heura que no permetria l’existència a la parròquia d’una altra ferreria.[193] L’obligació d’acudir a la ferreria senyorial afectava tant als homes vinculats al senyor de la ferreria com a la resta d’homes que residien i llauraven en el terme d’una o més parròquies, independentment (això sembla) del senyor a què estaven sotmesos. Així, per exemple, quan l’any 1255 els monjos de Sant Cugat del Vallès atorgaren un mas a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor, van demanar al titular en concepte de lloçol anualment una quartera d’ordi, a lliurar segons la mesura que empraven els altres parroquians per fer efectiu el lloçol. A canvi, els monjos acordaren que el ferrer li faria el servei que acostumava fer a la resta dels parroquians de Sant Sebastià.[194] L’exempció del destret havia de fixar-se de manera expressa i podia venir contemplada a l’establiment atorgat a un home de mas pel senyor del mas i de la ferreria. Així, l’any 1257 el monestir de Sant Cugat va establir el mas Trilles, de la parròquia de Sant Cebrià d’Aiguallonga, fixant que el titular del mas no havia de lliurar cap exigència en concepte de mulneria i ferreria, podent elegir lliurement la ferreria i el molí quan necessités reparar les seves eines i moldre el seu gra.[195]De manera semblant al cas dels molins i de la molineria, la finalitat del destret de la ferreria era establir un privilegi d’exclusivitat en el context d’una demanda limitada del servicium fabrice et ferrarii. Aquest privilegi, al seu torn, permetia, assegurar la clientela i la rendibilitat d’una instal·lació que requeria del senyor unes notables inversions per a la seva construcció i el seu manteniment.
7.2.5 El lloçol
En tant que monopoli senyorial, a la ferreria quedaven afectats una sèrie d’usos. Entre aquests podem citar els censos en formatges i ous cobrats l’any 1293 a Santa Eugènia per la reparació de determinats objectes domèstics, com els raors i les tisores.[196]Tanmateix, l’exigència que gravava més propiament el servei de la ferreria era el lloçol (locidum). Es tractava d’un cens que gravava sobretot la reparació dels elements de ferro dels que estaven proveïts els instruments de treball i la difusió del qual va ser contemporània a la difusió de les ferreries. A partir del segle XIII el lloçol es trobava ben consolidat com una exigència vinculada a la ferreria i s’havia convertit en una notable font de beneficis per al senyor de la ferreria, un fet que explica que hagi estat una obligació curosament registrada als capbreus pels senyors de la ferreria.[197]Entrat el segle XIII, per altra part, el lloçol començà a fixar-se com a exigència en les clàusules dels contractes d’establiment.[198]Consolidat d’aquesta manera com exigència pròpia de la ferreria, el lloçol no era sols una manera d’aprofitar financerament el monopoli de la ferreria. Des de l’òptica del senyor era també una aportació feta pels usuaris de la ferreria amb la finalitat de garantir el sosteniment material de la ferreria. Des de l’òptica dels pagesos s’entenia el lloçol com una exigència lliurada a canvi del servei prestat pel ferrer.
El lloçol era un cens pagat pels agricultors i llauradors. En el domini que el monestir de Sant Llorenç del Munt tenia a Matadepera, per exemple, era costum l’any 1200 recaptar el lloçol de cada propietari d’una parella de bous.[199]El costum de recaptar el lloçol segons l’espècie i el nombre de les bèsties de llaurada (iuxta numerum seu quantitatem animalium aratoriorum cum quibus colunt possessiones) pot constatar-se en diversos altres dominis.[200]Però, el que semblava més corrent era establir com a índex del lloçol cadascun dels masos (i cadascuna de les bordes) d’una o més parròquies. Així, una carta del final del segle XII fa constar de manera expressa que tots els masos que la comunitat de Sant Feliu de Girona tenia a Llagostera havien de donar el lloçol al comte.[201]El monestir de Sant Cugat del Vallès i el seu paborde de Palautordera, per la seva part, pretenien l’any 1205 cobrar a la parròquia de Santa Maria de Palautordera el lloçol de trenta-set masos que eren alou del monestir.[202]Per a 1275 i 1290 s’han conservat dos capbreus que mostren com els senyors de la casa forta Canalies recaptaven el lloçol sobre una seixantena de masos de la parròquia vallesenca de Santa Perpètua de Mogoda.[203]Una forma mixta s’aplicava a Sant Feliu de Llobregat, on l’any 1263 Romeu Durfort va atorgar a Maria i al seu marit, Bernat Ferrer, la ferreria de la vila de Sant Feliu de Llobregat, la qual ja l’havien tingut els antecessors de Maria. Romeu va prometre als receptors que exerciria el seu destret per obligar a acudir a la ferreria els seus homes de Sant Feliu i de les parròquies de Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Santa Creu d’Olorda. Tots aquests homes estarien obligats a llossar a la ferreria de Sant Feliu com era costum. Maria i Bernat podrien recaptar pel seu treball anualment diverses quantitats d’ordi de divuit homes i vint-i-tres masos enumerats nominalment a la carta d’atorgament de la ferreria. Malgrat tot, la mateixa carta afegeix que tots els homes i les dones que en el futur vinguessin a residir a la vila de Sant Feliu o als masos i honors que Romeu Durfort tenia a les parròquies esmentades, estarien obligats a fer efectiu el lloçol de la manera següent: els que llaurarien amb un parell de bous, lliurarien una quartera d’ordi al ferrer; els que no estarien en condicions de reunir la parella de bous, lliurarien un lloçol l’import del qual estaria en funció de la grandària de les seves possessions.[204]
El lloçol era sempre un cens fix i anual que, a Sant Feliu de Llobregat, per exemple, es pagava una vegada portada a terme la collita del cereal (tempore messium). Quant a la seva forma material havia diversos tipus de lloçol, segons el producte que s’imposés: el més estès era el locidum de pane, es a dir, el lloçol cobrat sobre les collites dels diversos cereals (blad, annona, cibaria), entre els quals es citen específicament l’ordi i l’espelta. D’aquest locidum de pane es distingia el locidum vini, recaptat en vi (vinum) o en càrregues de raïms (racemos). Un locidum carnis sembla haver existit, tot i que no deixà de ser un tipus de lloçol excepcional. A molts indrets, tanmateix, acabà per imposar-se una combinació del lloçol del cereal i del lloçol del vi com a exacció específicament vinculada a la ferreria. Així, a la parròquia de Sant Pere de Reixac l’abat de Sant Cugat demanava el 1261 d’un mas dues quarteres de cereal sense especificar i mitja quartera d’espelta, a més de dues quarteres de vi. Tot seria fet efectiu per sant Miquel a canvi de rebre el servei de la ferreria.[205]El 1271 i a la mateixa parròquia l’abat de Sant Cugat exigia a un altre mas una mitgera de cereal en concepte de lloçol i fixava que el ferrer de Ripollet rebria, per la seva part, un quarter de vi blanc i un quarter de vi vermell. A canvi l’abat prometia al titular del mas que li faria llossar les seves eines tal com ho manava el costum.[206]Tant l’import com la forma material del lloçol acostumava a ser variable i estava fixada pel costum local (secundum terre consuetudinem, sicut mos est patrie). En el marc d’un mateix domini, tanmateix, s’observa una notable uniformitat. Al domini capitular de Vilanova del Vallès, per exemple, hi havia un mas exempt del lloçol, però altres tretze lliuraven en concepte de lloçol una mitgera d’ordi i altres nou masos lliuraven una quartera d’ordi.[207]No tant uniforme resulta el lloçol degut per la trentena de masos i bordes que el monestir de Sant Esteve de Banyoles tenia a l’entorn de la vila homònima, tot i que aquest es cobrava sempre en blat i ordi, productes als quals podia afegir-se una certa quantitat de raïms o de vi.[208] El cens demanat el 1263 als homes i masos de Sant Feliu de Llobregat consistia en la majoria dels casos en una quartera o una punyera d’ordi.[209] El 1275 la senyora Elisenda de la casa forta de Canalies i el seu fill, Bernat de Canalies, van fer capbrevar el lloçol que recaptaven a la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda. En presència de diversos testimonis, el sacerdot de l’església de Santa Perpètua va rebre les confessions de tots aquells que estaven obligats a donar el lloçol als senyors de la casa forta. En total es compten seixanta-cinc confessions, de les quals seixanta corresponen a titulars d’un mas emplaçat a la parròquia. En la gran majoria d’aquests casos el lloçol representava el lliurament d’una o mitja quartera d’ordi. Tan sols en alguns casos l’exigència s’incrementava a dues quarteres o a una quartera i mitja d’ordi.[210] Per a l’any 1290 s’ha conservat un segon capbreu que manà redactar l’esmentat Bernat de Canalies, per deixar constància del lloçol que podia recaptar a la parròquia de Santa Perpètua. El capbreu enumera seixanta-sis confessions, de les quals seixanta-dues són realitzades per titulars d’un mas. Les exigències en ordi es corresponen a grans trets amb les de l’any 1275. Però, ara es sumen a aquestes en quaranta-set ocasions unes exigències en vinum, fixades en quasi tots els casos en un quarter de vi. Una i altra exigència s’havien de pagar el primer dia del mes d’agost.[211]
QUADRE 1
El lloçol recaptat pels senyors de Canalies l’any 1275 a Santa Perpètua de Mogoda
Font: ACA. OR, Lligalls grans, Montalegre, 241, De Moguda XXXXIII, 23-24 i 145-146
Remarquem que es tractava en els casos ara esmentats dels rèdits que podia pretendre percebre el senyor. Perquè el lloçol es distribuïa segons taxes fixades pel costum entre el ferrer, per una part, i el senyor, per altra. Ocasionalment, aquesta distribució es va fer segons taxes fixes. Així, l’any 1289 l’abat de Sant Cugat del Vallès atorgà al ferrer Pere la ferreria de la parròquia de Sant Esteve de Ripollet, que era alou del monestir, amb tot el seu einam. Pere rebria pel treball que realitzaria al seu obrador divuit quarteres de cereal, a compte del lloçol que el monestir recaptava a la parròquia de Ripollet dels masos i dels molins. A més, l’abat li atorgava tot el vi que els parroquians lliuraven en concepte de lloçol.[212]En altres casos podem constatar una distribució proporcional dels rèdits en concepte de lloçol. La part corresponent al senyor de la ferreria acostumava a variar entre un quart i la meitat del que els agricultors donaven en concepte de lloçol. Romeu Durfort, per exemple, es va reservar l’any 1263 una quarta part de tot l’ordi que rebria per la ferreria de Sant Feliu de Llobregat. Les tres quartes parts restants correspondrien al ferrer.[213] En un plet del 1205 el paborde de Palautordera i els monjos de Sant Cugat es queixaven de que Guerau, el ferrer de la ferreria de la parròquia de Santa Maria de Palautordera, emplaçada a l’alou de Sant Cugat, no lliurava al monestir sinó deu peces de ferro, al temps que recaptava en benefici propi el lloçol de trenta-set masos que eren alou del monestir benedictí. Els monjos calculaven en més de quaranta quarteres de cereal els ingressos que la ferreria recaptava anualment en concepte de lloçol. A més els monjos afirmaven que Guerau no podia demostrar haver rebut la ferreria del monestir i que per això el lloçol que lliuraven el homes de Sant Cugat havia de correspondre al monestir. El ferrer, per la seva part, argumentà que durant més de trenta anys ni ell mateix ni el seu pare ni els seus antecessors no havien lliurat cap exigència al marge de les deu peces de ferro ja esmentades. A això els monjos respongueren que Guerau no disposava de cap títol (cartulam donationis) per a demostrar que havia rebut la ferreria de Sant Cugat i que era un costum general (generalis consuetudo) que tot receptor d’una ferreria havia de donar la meitat del rèdits d’aquesta al seu senyor. La sentència que va posar fi al plet va donar la raó al paborde de Palautordera i va fixar que la meitat del lloçol seria percebuda pel monestir de Sant Cugat i l’altra pel ferrer pro sua locidacione. A més, aquest va quedar obligat a continuar pagant les deu peces de ferro, o sigui, el cens que el monestir cobrava pel fet d’estar la ferreria emplaçada a l’alou del monestir.[214]
8. RESUM
El mas, tal com es va difondre al nord-est català a partir del segle XII, representava una explotació que reunia un estoc bàsic i recurrent de edificacions, construccions i pertinences: cases, horts, parcel·les dedicades al conreu de farratges, cereals i vinyes, entre altres. A això cal afegir una arboricultura casi omnipresent. L’accés als espais incultes, garantit a cada mas en virtut del dret d’empriu, proporcionava uns recursos diversos i indispensables per a la bona marxa de l’explotació pagesa. La cabanya mínima d’un mas degué composar-se d’una parella de bous, algun ase o mul, un nombre indeterminat i segurament variable d’ovelles, cabres i aus de corral. Entre l’einam ocupava el lloc central l’arada, a la que s’afegien les diverses altres eines per al conreu i el treball de matèries primeres com la fusta. L’opció per aquest estoc d’elements econòmics corresponia, en primer lloc, a unes estratègies de subsistència ben definides. Els inconvenients del conreu dels cereals, una cultura de baixa productivitat per les condicions climàtiques i per les limitacions tecnològiques imposades a l’agricultor, eren compensades amb el conreu de plantes arbustives i arbòries, resistents a la sequera de primavera i estiu, i amb una dedicació destacada als horts. D’aquesta manera s’associaven a les cultures de caràcter extensiu altres que demanaven una notable dedicació per part dels agricultors. En conjunt estem davant una agricultura basada en un policultiu que exigia una important inversió d’energies, temps i recursos i que explotava terres de naturalesa i emplaçament diversos. La seva integració amb la ramaderia, per altra part, no deixà de ser deficient.
Aquestes estratègies productives han de ser enteses en bona part com una adaptació a un ecotip mediterrani, un ecotip que imposa rigorosos límits a qualsevol desenvolupament tecnològic preindustrial. La incapacitat estructural de superar aquests límits expliquen la fonamental continuïtat de l’agricultura medieval respecte a les tradicions antigues, tant en el que es refereix a l’equipament i l’estoc d’espècies vegetals i animals, com en relació a les tècniques aplicades per a l’explotació dels espais cults.[215] Evidentment, no volem postular un manteniment inalterat de la tecnologia grecoromana. Però, tampoc volem interpretar els canvis que s’observen en els segles medievals com una ruptura en els aspectes fonamentals. Un assaig recent subratlla que la visió corrent de considerar que a l’alta Edat Mitjana i pel que fa a la civilització material es va donar un nou començament a una escala més baixa respon bàsicament a prejudicis polítics contemporanis i a una defectuosa interpretació del registre arqueològic. Per superar aquesta visió corrent es postula un procés d’assimilació creativa de la tecnologia antiga.[216] Això sembla plausible. De fet, els segles medievals es caracteritzaren menys per les innovacions pròpiament dites que per l’adopció i difusió massiva de tecnologies tradicionals. El molí pot considerarse un exemple d’aquest fet. Com ho demostren els estudis de Örjan Wikander, la seva difusió s’inicià durant l’Antiguitat tardana i els primers segles medievals.[217] En el segle XI el molí no constituïa, doncs, cap novetat. El que veritablement resultà innovador va ser l’escala de la difusió constatable entre els segles XI-XIII i la disponibilitat general de la instal·lació com a servei auxiliar de l’economia pagesa. Aquesta difusió i disponibilitat va ser el producte d’una iniciativa senyorial i, per consegüent, d’una reorganització de les relacions socials. El que hem dit del molí, per altra banda, pot aplicar-se també a les ferreries. Una i altre institució, malgrat les exigències que gravaven el seu servei, van pemetre als agricultors un estalvi de temps, energies i recursos que podien ser destinades a les laborationes.
La veritable ruptura respecte a l’Antiguitat es produí, doncs, en les estratègies en funció de les quals es recombinaren els elements de la producció agrària i, probablement, en l’opció per promoure determinats conreus a costa d’altres: el «desequilibri» de l’economia del mas vers la cerealicultura i la viticultura sembla corroborar aquest punt. En qualsevol cas, cal retenir que l’estudi del procés d’assimilació creativa de la tecnologia ha de complementar-se necessàriament amb l’anàlisi de la dimensió social i política que emmarcava l’explotació camperola. Això equival a postular la necessitat ineludible d’estudiar el mas com un element de la senyoria.
[1] Per als precedents antics vegeu S. Isager i J. E. Skydsgaard, Ancient Greek Agriculture. An Introduction, Londres 1995; K. D. White, Roman Farming, Ithaca i Nova York, 1970; A. Ferdiere, Les campagnes en Gaule romaine, 2, Les techniques et les productions rurales en Gaule (52 a. J. C.-486 ap. J. C.), París, 1988; F. Favory i J. L. Fiches (dir.), Les campagnes de la France méditerranéene dans l’Antiquité et le haut Moyen Âge, París, 1994; Ph. Leveau, P. Sillières i J. P. Vallat, Campagnes de la méditerranée romaine. Occident, París, 1993. Per una síntesi de la investigació arqueològica vegeu K. Greene, The Archeology of the Roman Economy, Berkeley, 1986. Per a les pautes del consum vegeu M. Montanari, L’alimentazione contadina nell’alto Medioevo, Nàpols, 1979; del mateix, Alimentazione e cultura nel Medioevo, Roma i Bari, 1988. Per una visió general vegeu K. F. Kiple i K. C. Ornelas (eds.), The Cambridge World History of Food, Cambridge, 2000.
[2] Per als diferents aspectes tecnològics de la producció agrària poden consultar-se obres de síntesi com Ch. Parain, La Mediterranée. Les hommes et leurs travaux, París, 1936. Per a les premisses antigues vegeu K. D. White, Agricultural Implements of the Roman World, Cambridge, 1967; del mateix, Farm Equipment of the Roman World, Cambridge, 1975; M.-C. Amouretti, Le pain et l’huile dans la Grèce antique: de l’araire au moulin, París, 1986, pp. 79-110. Per a estudis fets des d’una perspectiva etnològica vegeu J. Caro Baroja, Tecnología popular española, Madrid, 1983; J. L. Mingote Calderón, No todo es trabajo. Técnicas agrícolas tradicionales, Salamanca, 1995; del mateix, Tecnología agrícola medieval en España. Una relación entre la etnología y la arqueología a través de los aperos agrícolas, Madrid, 1996.
