Kitabı oku: «La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió»
LA PREMSA A CATALUNYA
DURANT
LA GUERRA DE SUCCESSIÓ
LA PREMSA A CATALUNYA
DURANT
LA GUERRA DE SUCCESSIÓ
Xevi Camprubí
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta obra va obtenir el XXXè Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics (Edició Extraordinària 2014), convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana. El jurat va estar integrat per Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro, Josep Fontana, Josep Maria Muñoz, Vicent Olmos, Josep Maria Salrach i Sebastià Serra.
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.
© Xevi Camprubí i Pla, 2016
© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2016
Publicacions de la Universitat de València
http://puv.uv.es publicacions@uv.es
Il·lustració de la coberta:
Premsa i documents sobre la Guerra de Successió a Catalunya
Maquetació: Textual IM
ISBN: 978-84-9134-066-9
ÍNDEX
PRÒLEG, d’Agustí Alcoberro
INTRODUCCIÓ
I. LA IMPREMTA CATALANA AL TOMBANT DEL SEGLE XVII
II. ELS IMPRESSORS EN LA BARCELONA MODERNA
III. L’ORIGEN DE LA PREMSA A CATALUNYA
IV. LA CONSOLIDACIÓ DE LA PREMSA PERIÒDICA
V. EL CORREU, CLAU DE VOLTA DE LA PERIODICITAT
VI. AMBAIXADORS I ESPIES: LA FONT DE LA INFORMACIÓ
VII. ELS GASETERS I LA VERACITAT DE LES NOTÍCIES
VIII. EL PERIODISME EN L’ÈPOCA MODERNA
IX. UN PRODUCTE DE CONSUM POPULAR
X. EL CONTROL DE LA INFORMACIÓ EN TEMPS DELS ÀUSTRIA
XI. LA PREMSA SOTA LA MONARQUIA BORBÒNICA
XII. RAFAEL FIGUERÓ, L’IMPRESSOR DEL REI
XIII. BARCELONA, UN CENTRE EUROPEU DE COMUNICACIÓ
XIV. LA PROPAGANDA DELS RESISTENTS
XV. LA GUERRA VISTA PER LA PREMSA INTERNACIONAL
XVI. LA PREMSA DESPRÉS DEL 1714
EPÍLEG
APÈNDIX DOCUMENTAL
FONTS ARXIVÍSTIQUES I BIBLIOGRAFIA
PRÒLEG
És ben sabut que, en els darrers anys, els estudis sobre la Guerra de Successió han viscut una important renovació arreu dels Països Catalans. Aspectes diversos, com la dimensió internacional de la contesa, els projectes polítics enfrontats, l’abast de la repressió o l’exili han rebut aportacions rellevants. El resultat de tot plegat és una visió del tot nova d’aquell episodi decisiu de la nostra història. L’obra de Xevi Camprubí que aquí presentem s’insereix en aquesta línia i n’assenyala una fita de gran importància.
Efectivament, la Guerra de Successió, en tant que guerra moderna, es va lliurar també en l’àmbit de la impremta i de l’opinió pública. Els diversos estats enfrontats arreu d’Europa, i els dos bàndols en conflicte en la monarquia hispànica, van generar els seus propis mitjans de comunicació i van publicar en paral·lel tota mena de materials propagandístics, des de tractats polítics de grans dimensions, fins a romanços de cec i pasquins. No cal buscar la veritat positiva en cap d’aquests, ni tan sols en el contrast entre els uns i els altres. Simplement la constatació de la seva existència constitueix ja per si mateix un fet històric rellevant. I l’estudi dels seus promotors, de la seva intencionalitat política i / o comercial i de la seva difusió real resulta un objecte de recerca de gran interès.
Les publicacions periòdiques de Londres, París, Amsterdam, Lisboa o Viena, per esmentar els centres editorials d’alguns dels estats implicats en la contesa, van mantenir un interès constant per la Guerra de Successió d’Espanya, que va augmentar i es va focalitzar en Barcelona en els darrers compassos.
Tanmateix, com explica Xevi Camprubí, la capital del Principat, com a «centre europeu de comunicació», va entomar el repte plantejat i va ser capaç de generar un relat comunicatiu propi, fins i tot en les circumstàncies dramàtiques del setge de 1713-1714. Això va ser possible per la coincidència d’un seguit de circumstàncies: unes institucions de govern capaces de construir un discurs polític; l’existència d’una borsa de població alfabetitzada i polititzada (és a dir, d’allò que hem anomenat «opinió pública»), i una indústria editorial madura, quantitativament nombrosa i amb un elevat grau d’expertesa.
El llibre de Camprubí documenta sobretot aquests dos darrers elements, i ho fa amb una gran quantitat d’informació nova i rellevant. D’aquesta manera, el lector descobreix el funcionament de la indústria editorial a la Barcelona de la ratlla del 1700, els canals d’arribada de la informació, les xarxes de distribució de la premsa i el seu impacte real. Campubí ens presenta també la figura de Rafael Figueró, la personalitat més destacada del món editorial català d’aleshores, que l’autor coneix bé ja que va ser l’objecte central de la seva tesi doctoral.1
L’obra és, doncs, també, un estudi de les primeres passes de la premsa periòdica a Catalunya, un tema del qual fins ara sabíem molt poques coses. Una premsa que, per les circumstàncies del moment, va haver d’exercir ben aviat un caràcter militant. La concantenació de monòlegs que suposen els quaranta-dos números de la Gaceta de Barcelona, o Continuación del Diario del Sitio y Defensa de Barcelona, impresos per Rafael Figueró a la ciutat assetjada, i la Relación diaria del sitio de Barcelona, capital del Principado de Cataluña, impresa a la Girona borbònica després de l’11 de setembre il·lustren prou bé aquesta realitat.2
En aquest, com en altres àmbits, la desfeta del 1714 va suposar un retrocés amarg. La revifalla de la premsa barcelonina, a les acaballes de la divuitena centúria, es va fer sobre unes bases polítiques i empresarials noves –però, molt probablement, sobre un teixit industrial que manifestava algunes importants línies de continuïtat.
El treball de Xevi Camprubí és, a més, una peça que es fa llegir. L’autor, llicenciat en Ciències de la Comunicació i doctor en Història, té l’habilitat, encara massa inhabitual en aquestes contrades, de combinar de manera aparentment natural rigor científic i amenitat. El lector té aquí, doncs, una bona ocasió per complir el vell ideal clàssic d’aprendre tot gaudint.
AGUSTÍ ALCOBERRO
1 Xevi Camprubí, L’impressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a la Catalunya del seu temps, Barcelona, Fundació Noguera, 2016.
2 Diario del sitio y defensa de Barcelona (1713-1714). Edició facsímil. Edició de Mireia Campabadal. Estudi introductori d’Agustí Alcoberro i Xevi Camprubí, València, Edicions 3i4, 2009.
INTRODUCCIÓ
L’octubre de 1701, enmig d’una gran expectació, el rei Felip V feia l’entrada pública a la ciutat de Barcelona. La visita del nou monarca, que havia estat coronat a Madrid a principi d’aquell any, fou, en el context de l’època, un esdeveniment de primera magnitud. El darrer viatge d’un rei a Catalunya havia tingut lloc el 1632, en temps de Felip IV, per bé que, en aquella ocasió, el monarca se’n tornà sense presidir les Corts i aquestes no es conclogueren. Per aquesta raó, el viatge de Felip V, conjuntament amb l’aprovació, per primera vegada en més de cent anys, d’unes noves constitucions, va ser considerat per les autoritats del país com una fita que calia pregonar als quatre vents. La Diputació del General i el Consell de Cent van publicar la narració dels actes que es van fer a Barcelona; unes relacions que contenien, entre altres coses, els sermons, les oracions i els villancets celebrats en diferents esglésies, però, sobretot, recollien una crònica detallada de la rebuda del rei, així com també del viatge que va fer a Figueres, on es va casar amb la reina Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. De la relació pagada per la Generalitat, titulada Festivas demonstraciones y magestuosos obsequios con que el muy Ilustre y Fidelíssimo consistorio de los diputados y oydores del Principado de Cataluña celebró la dicha que llegó a lograr con el deseado arribo y feliz himeneo de sus católicos reyes D. Felipe IV de Aragón (…) y Doña Maria Luisa Gabriela de Saboya, Rafael Figueró en va imprimir 1.500 exemplars; mentre que de la del Consell de Cent, que portava per títol Devotos obsequiosos cultos y leales festivas aclamaciones con que celebró la Excelentíssima ciudad de Barcelona la gloriosa translación de Olaguer, su santo, y la regia venida de su cathólico monarca Felipe IV en Aragón (…) y su feliz consorcio con la Sereníssima Señora Doña Maria Luisa, princesa de Saboya, l’impressor en va fer 2.500 còpies.
L’impacte informatiu i propagandístic que va suposar la posada en circulació de 4.000 exemplars d’aquelles dues cròniques en una ciutat que amb prou feines arribava als 40.000 habitants fou, per tant, considerable. Tot plegat mostra la importància que la impremta –en tant que instrument de reproducció d’informació a gran escala– havia adquirit a Catalunya a principi del segle XVIII. Poc després, en esclatar la Guerra de Successió, la premsa de Barcelona va dur a terme un seguiment continuat dels moviments de l’exèrcit de Felip V –sobretot durant la campanya d’Itàlia– i posteriorment, a partir del 1705, dels progressos de les tropes de les potències que formaven la Gran Aliança de La Haia.
Aquest llibre es proposa mostrar que a la Catalunya dels segles XVII i XVIII hi havia una estructura informativa capaç de posar a l’abast de la gent notícies sobre fets ocorreguts en indrets d’arreu del continent europeu i de fer-ho, a més, amb una rapidesa relativa, tenint en compte els mitjans de l’època. L’objectiu, per tant, és estudiar l’origen i la implantació de la premsa periòdica a Catalunya a partir de l’anàlisi dels principals factors que la van fer possible, com eren, sobretot, l’existència d’un sistema de correu a escala europea i d’una indústria editorial perfectament desenvolupada.
El naixement de la premsa arreu d’Europa fou una conseqüència de la invenció de la impremta de tipus mòbils a mitjan segle XV i de l’aposta que van fer els impressors per incorporar les notícies –que circulaven manuscrites des de molts anys abans– a la producció editorial. A Barcelona, el fenomen de la premsa va agafar la velocitat de creuer a partir del darrer quart del segle XVII, coincidint amb una fase de recuperació econòmica que fou aprofitada per una generació d’impressors, nascuda o madurada al llarg dels anys posteriors a la Guerra dels Segadors (1640-1652), que va veure en la premsa una possibilitat de diversificar el negoci.
L’obra, en qualsevol cas, no se centra únicament en el període de la Guerra de Successió (1701-1714), ja que per entendre el paper que la premsa va tenir al llarg d’aquest conflicte cal retrocedir vint o trenta anys enrere, quan la difusió de notícies de forma periòdica es va consolidar a Catalunya. La importància que aquest fenomen va adquirir a principi del segle XVIII va ser el resultat de l’experiència acumulada pels impressors de Barcelona al llarg de conflictes precedents, sobretot durant la Gran Guerra Turca (1683-1699) i la Guerra dels Nou Anys (1688-1697).
La recerca s’ha dirigit cap a tres àmbits: el dels productors, el del producte i el de la seva difusió. Així, en primer lloc, la investigació se centra en l’estudi de les impremtes i dels impressors, com a responsables de la publicació de fulls de notícies, fent-ho, a més, des d’una aproximació pluridisciplinar, és a dir, tenint en compte els factors econòmics que van condicionar el desenvolupament de la indústria editorial, però també el context social i polític del moment. En segon lloc, s’ha dut a terme l’anàlisi del conjunt dels fulls de notícies impresos a Barcelona que s’han conservat en arxius catalans d’accés públic, els quals figuren, llevat d’algunes excepcions, en el Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes (CUCC). Fruit d’aquesta tasca han estat identificats un total de 1.493 fulls de notícies –entre gasetes, relacions i pamflets d’opinió–, publicats a Catalunya entre 1653 i 1724. A més de l’anàlisi quantitativa, aquest fons ha permès estudiar el contingut de la premsa catalana del període.
El llibre que el lector té entre les mans és un treball de síntesi fruit de la tesi doctoral titulada L’impressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a la Catalunya del seu temps, que ha tingut com a objectiu l’estudi de la premsa i de la impremta del període comprès entre la fi de la Guerra dels Segadors i la dècada posterior al final de la Guerra de Successió. Per facilitar la lectura, he prescindit de les notes al peu i de les referències específiques a la documentació d’arxiu, que hom trobarà, si ho desitja, en la tesi doctoral. Pel que fa als emprèstits manllevats d’altres autors, les obres citades han estat degudament senyalitzades entre parèntesi i referenciades al final en l’apartat corresponent a la bibliografia.1
1 La tesi doctoral titulada L’impressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a la Catalunya del seu temps, dirigida per Agustí Alcoberro, fou defensada el gener del 2014 a la Universitat de Barcelona, davant d’un tribunal format per Jaume Dantí, catedràtic d’Història Moderna d’aquesta universitat; Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra, i Joan Manuel Tresserras, professor d’Història del Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona. El tribunal va considerar el treball mereixedor de la qualificació d’Excel·lent Cum Laude. La tesi ha estat editada l’any 2016, gràcies a l’obtenció de la beca que concedeix anualment la Fundació Noguera.
I. LA IMPREMTA CATALANA AL TOMBANT DEL SEGLE XVII
A les acaballes del segle XVII la impremta catalana va viure una situació excepcional. L’any 1699 obria les portes el taller de Gabriel Bro, un jove immigrant d’origen occità que havia arribat a Catalunya durant la Guerra dels Nou Anys, formant part de l’exèrcit francès. Amb això, la quantitat d’impremtes que hi havia a Barcelona arribava a la dotzena, una xifra mai vista fins aleshores. Segons una acta notarial de l’agost del 1700, els tallers tipogràfics que aleshores funcionaven a la ciutat eren els de Rafael Figueró, Joan Jolis, Josep Llopis (regentat per la seva vídua), Anton Ferrer i Baltasar Ferrer (llibreters), Antoni Lacavalleria, Josep Moyà (també llibreter), Josep Texidó, Josep Cormellas (advocat), Martí Gelabert, Jaume Surià, Francesc Guasch i, finalment, la de Gabriel Bro.
La indústria editorial catalana va experimentar un creixement espectacular a partir del darrer terç del segle XVII, coincidint amb la fase de recuperació econòmica que Pierre Vilar (1964: 373) va definir com el «segon redreçament». És significatiu, en aquest sentit, que la impremta de Jacint Andreu, el primer taller tipogràfic fundat a Barcelona després de la Guerra dels Segadors, obrís les portes l’any 1671. Tenint en compte que en aquell moment hi havia un total de sis impremtes, des d’aleshores i fins a final de segle, la ciutat va veure com la quantitat de tallers es doblava. L’any 1707, en el marc d’un plet judicial, Jaume Sala, treballador d’una de les impremtes de Barcelona, parlava del creixement que havia experimentat el sector i com això havia esperonat l’exportació de llibres:
Per ocasió del crescut número de impressors y llibraters que y ha hagut desta part de vint y sinch anys (…) se ha imprès major número de llibres, obras y papers, no sols per establir-los per lo present Principat y ciutat, sinó també per altres regnes y províncias, que no se havia experimentat antes.
La situació del sector editorial barceloní contrasta amb la que es vivia a la resta del Principat, on la quantitat d’impremtes era molt més reduïda. En el cas de Girona, segons Enric Mirambell (1988: 36), durant la segona meitat del segle XVII hi hagué en funcionament un sol taller tipogràfic, el de Jeroni Palol, que el 1703 fou adquirit per Francesc Oliva. Aquell mateix any, Gabriel Bro es va traslladar a aquesta ciutat, de manera que a principi del segle XVIII a Girona hi havia dues impremtes. Una cosa semblant succeïa a Lleida, on, segons que apunten Romà Sol i Carme Torres (1996: 64) entre els anys 1658 i 1707 hi va treballar un sol impressor. A Tarragona, al llarg de la segona meitat del segle XVII també hi va haver només una impremta, que va funcionar del 1680 al 1684, i ja no se’n va obrir cap altra fins a l’any 1746 (Del Arco, 1916: 160). Pitjor ho va tenir la ciutat de Tortosa, on el 1657 va tancar l’únic taller tipogràfic que hi havia; no n’hi hagué cap més fins al 1780 (Querol, 2006: 88). Per tot plegat, no és gens escabellat referir-se exclusivament a la impremta de Barcelona per parlar de la indústria editorial catalana.
El creixement que la impremta catalana va experimentar a partir del darrer terç del segle XVII es constata a través de l’estudi de la producció. Segons el fons conservat, entre els anys 1653 i 1660 les cinc impremtes que aleshores hi havia a Barcelona van editar un total de 20 llibres, cosa que representava una mitjana de menys de tres a l’any. Aquesta situació va millorar a partir del 1660 i, sobretot, va augmentar de forma significativa cap a final de la dècada del 1670, quan la producció de llibres va superar la barrera dels 20 títols anuals. Fins i tot, l’any 1685 es va assolir la xifra de 26 llibres, una quantitat que es va repetir el 1700, coincidint amb el màxim històric d’impremtes en funcionament. Això significa que al llarg del darrer terç del segle XVII la quantitat anual de títols publicats es va incrementar en un 271%.1
A més d’un increment en el nombre de títols, al llarg del segle XVII s’hi detecta també un creixement important dels tiratges. Jordi Rubió (1955, 89) va apuntar que la tirada més alta documentada abans del 1553 era de 700 exemplars. Cent anys després, en canvi, el més habitual era que els tiratges fossin de 1.250 exemplars, una xifra que es corresponia amb l’anomenada «jornada de Barcelona». Es tractava d’una norma consuetudinària importada de França, a través de la qual s’establia el nombre de fulls que un premsista era capaç de tirar en un sol dia, cosa que acabava determinant també la quantitat d’exemplars d’una edició.
L’augment del nombre d’exemplars va anar, però, en detriment de la qualitat. Pere Bohigas (1933: 103) apunta que a partir del segle XVII els llibres van perdre elegància, fruit de la utilització d’uns marges i un interlineat més estrets, però, sobretot, com a resultat de l’ús d’un paper de menys qualitat i d’uns tipus de lletra molt gastats. Això no vol dir, tanmateix, com afirma Bohigas, que aquell fos el segle de la decadència de la impremta, principalment si és te en compte el creixement que el sector va experimentar a partir del darrer terç. El resultat més evident de l’augment de la producció fou l’abaratiment del preu dels llibres, cosa que, al cap i a la fi, va contribuir a l’augment del consum. L’oficial impressor Simó Vila assegurava en una declaració feta a la Reial Audiència el 1707 que al llarg dels anys precedents havia vist, «per la molta abundància de obras impressas, (…) donar-las molt més baratas del que les acostumavan donar».
Un dels factors que va contribuir a la popularització del llibre va ser l’adopció de formats més petits, com el quart i l’octau, que van permetre reduir les despeses de producció –sobretot per l’estalvi de paper que comportava– i, per tant, va permetre rebaixar-ne el preu de venda. El segle XVII fou també l’època de la consolidació dels impresos de poca extensió com a fenomen popular, l’anomenada «literatura de cordill», que es venia al carrer a preus molt assequibles. Això explica el perquè, segons el fons conservat, els llibres van representar el 17% de la producció editorial feta a Catalunya entre els anys 1653 i 1725, mentre que els opuscles i els plecs solts (obres de menys de 12 pàgines) es van repartir els restants 25 i 58%, respectivament.
La producció d’obres de poca extensió fou un tret característic de la indústria tipogràfica en tots els regnes hispànics peninsulars. A Castella, per exemple, la manca de capital suficient per fer front a la inversió que requeria l’edició de llibres va comportar que les impremtes subsistissin gràcies als plecs solts, que asseguraven uns ingressos gairebé immediats i minimitzaven el risc de pèrdues. Per aquesta raó, les impremtes castellanes van créixer en quantitat, però no en dimensió (Cruickshank, 1978: 815). A Catalunya es va viure una situació semblant. La major part dels dotze tallers que hi havia oberts a Barcelona l’any 1700 eren petits, ja que només posseïen entre una i tres premses, mentre que en dos dels casos, les impremtes Lacavalleria i Cormellas, en tenien quatre. L’excepció fou Rafael Figueró, que amb sis premses va bastir la impremta més important de la Catalunya moderna, equiparable als tallers de mida mitjana-alta que hi havia als grans centres de producció editorial europeus com, per exemple, París.
Això no obstant, la capital catalana no es podia comparar, ni de bon tros, amb els majors centres editors d’Europa. Un informe del 1666 mostrava que a París hi havia un total de 79 tallers oberts, que disposaven, entre tots, de 216 premses i donaven feina a 222 oficials i 69 aprenents (Martin, 1999: 678). A Barcelona, en canvi, al tombant del segle XVII, en el moment de més esplendor, hi havia aproximadament entre 25 i 30 premses repartides per tota la ciutat. Tenint en compte que un taller acostumava a necessitar dos premsistes i un o dos componedors per cada premsa, es pot determinar que pels volts del 1700 la indústria tipogràfica de Barcelona ocupava, pel cap baix, uns 75 impressors, entre caixistes i premsistes. A tall d’exemple, l’any 1701 el llibreter Joan Pau Martí, propietari de la impremta que havia estat de la família Cormellas, que tenia tres premses, assegurava que donava feina a 11 oficials impressors.
Un dels factors que va contribuir al desenvolupament de la impremta catalana al llarg de la segona meitat del segle XVII fou la disponibilitat de mà d’obra. Com a conseqüència de la Guerra dels Segadors i, sobretot, de l’epidèmia de pesta del 1651, Barcelona va patir una important davallada demogràfica. La migració del camp a la ciutat va permetre que a principi del segle XVIII la capital catalana recuperés el nivell de població que havia tingut abans de la guerra (Garcia Espuche, 2009: 56). Així doncs, no és estrany que del centenar d’individus identificats que al llarg de la segona meitat del segle XVII i primer quart del XVIII van exercir l’ofici d’impressor a Barcelona –comptant-hi mestres i treballadors–, només el 32’5% fos nascut en aquesta ciutat. A més, el cas de Gabriel Bro mostra que la capital catalana era, pel 1700, una ciutat que oferia oportunitats als nouvinguts, fins i tot per a un immigrant que havia format part de l’exèrcit francès.
El creixement del sector editorial català responia en gran mesura a la inversió que els empresaris amb recursos econòmics –com eren, per exemple, Antoni Lacavalleria o Sebastià de Cormellas– van fer per millorar la infraestructura dels tallers, principalment a través de la compra de premses i de tipografia. Cal destacar també l’esforç d’alguns propietaris per millorar la indústria de la foneria de tipus. Pel 1693 el fill de Rafael Figueró (Rafael Figueró i Jolis) va viatjar a Venècia per aprendre aquest ofici i comprar matrius; per bé que, finalment, els Figueró, juntament amb Josep Cormellas, van fer venir Tommaso Plongari, un fonedor d’aquella república. En una súplica presentada al Consell de Cent el 1701, alguns impressors asseguraven que amb els seus diners havien fet créixer la impremta de Barcelona i augmentat la seva reputació, tot i que per aconseguir-ho havien «consumit sos patrimonis, pera fornir las estampas de totas sorts de lletras».
És important destacar també el paper emprenedor d’alguns individus amb menys recursos, que van arriscar el capital per fer portar llibres de fora amb l’objectiu de reeditar-los a Barcelona. Per exemple, la societat que Anna Llopis, vídua de l’impressor Josep Llopis, va formar l’any 1699 amb el llibreter Joan Piferrer i el notari Marià Catús. Aquest darrer, actuant com a testimoni en un plet a la Reial Audiència, parlava de «la molta abundància de llibres que se han imprimit en Barcelona, lo que antes no se feya». El notari, a més, explicava davant del jutge que ell i els seus dos socis «feyan venir molts altres llibres que no se imprimian en esta ciutat, fent-se ben equos de aquells, lo que ha ocasionat lo molt negoci que vuy en dia hi ha en Barcelona respecte de llibres».
El paper dels grans empresaris i de les societats d’inversors en el desenvolupament de la impremta desmenteix l’afirmació de Carlos Blanco (2010: 608), segons el qual l’Església hauria estat el motor de la indústria editorial catalana, «desarrollando el doble papel de promotor y de consumidor». Si bé és cert que els llibres de contingut religiós representaven un percentatge molt elevat del total, cal tenir en compte que la majoria dels llibres religiosos editats a Catalunya eren reedicions d’obres publicades prèviament a Castella o a l’estranger, fetes a Barcelona a compte dels impressors i dels llibreters. Més que un motor, l’actitud de l’Església espanyola –en connivència amb la monarquia– fou del tot restrictiva, sobretot pel temor a la capacitat de la impremta per a la difusió d’idees i de coneixements. Caldria, però, un estudi a fons per determinar en quina mesura la Contrareforma va impedir l’existència d’un sector editorial en els regnes hispànics equiparable al d’alguns països europeus on la religió protestant era tolerada. Cal recordar, com apunta Elizabeth Eisenstein (1994: 143), que el protestantisme fou el primer moviment que es va servir de la impremta per a la difusió d’idees; cosa que, lògicament, va afavorir el desenvolupament d’aquest sector als països on la Reforma va triomfar. La repressió del protestantisme per part de l’Església catòlica fou, de fet, la causa que Venècia perdés, a partir de la segona meitat del segle XVI, la seva condició de centre editorial més important d’Europa en detriment d’Holanda (Burke, 2005: 72).
Per tot plegat, el veritable motor de la indústria editorial catalana foren els empresaris que van invertir en el sector. Alguns, com Sebastià de Cormellas i Antoni Lacavalleria, gaudien d’importants recursos econòmics; altres, com Rafael Figueró o el llibreter Joan Piferrer, tenien una gran visió de negoci. El creixement del sector s’explica també per la gran quantitat de societats que van formar els impressors i els llibreters amb l’objectiu d’editar llibres, una fórmula que, pel que fa a l’economia en general, fou considerablement eficaç, com ha assenyalat Albert Garcia Espuche (2009: 55). Tots plegats, sens dubte, van saber aprofitar el creixement que va viure el país en el darrer quart del segle XVII.
No es pot menystenir tampoc el paper que les institucions polítiques van tenir en el desenvolupament de la impremta, principalment la Generalitat i el Consell de Cent, que fins i tot disposaven del seu «estamper de la casa». Les institucions van apostar per un ús del paper imprès de forma generalitzada en àmbits com l’administratiu, el jurídic o el diplomàtic. Formularis, ordinacions i altra reglamentació interna, documents de caràcter legislatiu –com les constitucions–, al·legacions jurídiques o memorials de súplica adreçats al rei i als seus ministres, eren enviats regularment a la impremta. D’aquesta manera, la nova tecnologia permetia reproduir una gran quantitat de documents, ràpidament i a un preu més baix que la còpia manuscrita. La despesa pública en impressions va assolir xifres importants. Entre els anys 1652 i 1714 el Consell de Cent es va gastar un total de 7.611 lliures, mentre que la Generalitat va tenir una despesa de 32.842 lliures. A més, cal destacar les 12.517 lliures pagades per l’edició de la compilació de les constitucions de Catalunya, de la qual se’n van fer 4.000 exemplars el 1704. Sens dubte, aquesta magna obra va donar un bon impuls a les impremtes de Joan Pau Martí i de la vídua de Josep Llopis.
1 El recompte ha estat elaborat partint de la informació bibliogràfica continguda en el Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes (CUCC) i en el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español (CCPB). La consulta fou feta el mes d’octubre del 2012.
II. ELS IMPRESSORS A LA BARCELONA MODERNA
En general, la historiografia ha tendit a destacar l’aportació que la impremta va fer a la societat en termes exclusivament culturals. D’acord amb aquesta idea, quan es parla de la revolució de la impremta (Eisenstein, 1994), s’acostuma a emfasitzar l’impacte que l’edició de llibres a gran escala va tenir en aspectes com la transmissió de coneixements, els hàbits de lectura o en l’alfabetització. En canvi, s’ha donat poca importància als avantatges que la invenció de la tipografia va aportar en àmbits més relacionats amb la vida quotidiana, com, per exemple, en el funcionament de l’administració, de la justícia o de les institucions religioses.
En el terreny polític i administratiu, per exemple, tant la Generalitat com el Consell de Cent repartien exemplars impresos de l’ordenament jurídic entre tots el funcionaris, com les constitucions i els capítols de cort, o bé les ordinacions i la normativa de caràcter intern. En les Corts de Barcelona del 1599, durant el regnat de Felip III, s’hi va aprovar una llei que obligava a la Generalitat a fer imprimir les constitucions, «perquè aprofitaria poc fer noves lleys y constitucions sinó se posaven en observança y tinguessen execució». D’aquesta forma, els diputats del General ordenaven la impressió de la legislació que emanava de les Corts per, tot seguit, fer-la arribar a través de correus o traginers als diputats locals i als jurats o consellers de tots els pobles i les ciutats del Principat. L’objectiu no era altre que el d’assegurar que cap autoritat pogués al·legar un desconeixement de l’ordenament jurídic.
Semblantment, en ocasions, les cartes reials rebudes per les institucions eren impreses immediatament i repartides per tot el país. Com ara, la carta que la reina Marianna va enviar el novembre del 1700 als tres comuns (Generalitat, Consell de Cent i Braç Militar) per informar-los de la mort del rei Carles II. D’aquesta carta, que contenia també les clàusules del testament del difunt monarca referents a la successió del duc Felip d’Anjou, la Generalitat va encarregar-ne la impressió de 5.000 exemplars a Rafael Figueró. A continuació, els diputats van ordenar que el document, juntament amb la resolució d’acceptar la continuïtat del príncep de Darmstadt com a virrei de Catalunya, fos enviat a tots els representants locals, «pera que distribuescan en tots los pobles de sas col·lectas tots los papers impressos que se’ls remeten a effecte de que estigan ab la deguda intel·ligència».
Un altre exemple de la importància de la impremta en l’àmbit polític i administratiu l’aporta una carta que el rei Carles III va adreçar a la Generalitat el desembre del 1707, amb l’objectiu de demanar al país una contribució per a la formació d’un regiment de 5.000 soldats per continuar la guerra. Tot seguit, els diputats van enviar una carta circular a tots els pobles i les ciutats de Catalunya, incloent «a cada una de ellas còpia impresa del dit Reial despaig, a fi de que sia a totom notòria la dita Real disposició». Rafael Figueró va rebre l’encàrrec d’imprimir 3.000 còpies de cada una de les cartes.
A banda d’això, la impremta fou també utilitzada abastament en l’àmbit judicial. Era molt freqüent, sobretot en el marc dels plets que enfrontaven membres de la noblesa o persones amb alt poder adquisitiu, la publicació d’extensos memorials en dret o al·legacions jurídiques –que acostumaven a contenir entre 50 i 100 pàgines–, a través dels quals les parts exposaven els seus arguments. En aquest sentit, el paper imprès a part d’assegurar una ràpida i més extensa difusió, revestia els memorials d’una certa solemnitat. Tot i que el més habitual era que se’n publiquessin entre 100 i 150 còpies, a vegades se’n feien fins a 300, cosa que mostra la importància de la impremta en l’àmbit judicial. Era també habitual que el guanyador d’un plet fes plantar còpies impreses de la sentència en llocs públics, principalment a les cantonades dels carrers més cèntrics.
Encara dins del terreny judicial, cal destacar també la importància que va tenir la publicació de les anomenades «decisions», uns reculls de jurisprudència elaborats per alguns dels jutges més destacats del país, com Miquel de Cortiada o Miquel de Calderó. Entre els anys 1659 i 1701, atenent a una llei aprovada a les Corts celebrades a Montsó el 1542, la Generalitat va assumir l’edició de fins a dotze volums de decisions, la qual cosa va representar la impressió d’un total de 8.545 exemplars i una despesa de prop de 10.000 lliures.
A la vegada, les institucions religioses també van aprofitar la capacitat publicitària que els oferia la impremta, com per exemple a l’hora d’anunciar les indulgències concedides pel Papa. Una altra pràctica habitual era la impressió de sentències d’excomunió, les quals s’acostumaven a plantar també en llocs visibles de la ciutat. Per exemple, l’any 1690 el cavaller Joan Argila va encarregar a Vicenç Surià la impressió de 200 còpies d’una sentència que el nunci apostòlic havia dictat, a instància del noble, contra uns lladres de llibres. A més, l’impressor va cobrar una lliura i 10 sous per la feina de «fixar i plantar aquestes lletres d’excomunicació o paulinas per diversos llocs de la present ciutat de Barcelona».
Les parròquies i els convents se servien de la impremta per repartir sermons, oracions i altres textos de caràcter religiós entre els feligresos. Entre aquests impresos destacaven els villancets, que eren cantats a les esglésies amb motiu d’esdeveniments importants. Per tal que tothom hi pogués participar, eren impresos prèviament en una quantitat que sovint arribava al miler d’exemplars. L’any 1683, amb motiu de l’alliberament de Viena del setge turc, es van cantar uns villancets a la capella del Palau de la Generalitat, compostos pel mestre Joan Barter, dels quals Rafael Figueró en va fer 1.000 còpies. Un cas semblant són els 1.500 villancets, impresos per Figueró, que es van repartir a la capella de Sant Jordi, el novembre del 1701, amb motiu de la translació del cos de Sant Oleguer. Encara en trobem un darrer exemple en els villancets cantats al convent de Santa Caterina per la festa de Sant Tomàs de Aquino el 1712, compostos pel mestre de capella Francesc Valls. D’aquests, el prior del convent en va encarregar 1.400 exemplars a l’impressor Bartomeu Giralt.
La impremta, d’igual forma, va facilitar el desenvolupament d’algunes activitats administratives, gràcies a l’ús extensiu de les anomenades «butlletes», uns formularis de la mida aproximada d’una octaveta que contenien un text imprès i uns espais en blanc per afegir-hi un nom, una data o una quantitat de diner. Era habitual, per exemple, que els oficials de la bolla del General deixessin constància del registre de les peces de roba lliurant al propietari una butlleta d’aquest tipus, en la qual es feia constar el nom, el dia i la quantitat pagada per l’impost. De la mateixa manera, les institucions polítiques utilitzaven les butlletes per avisar de la celebració d’actes oficials, com les reunions del plenari o del trentenari del Consell de Cent. Així, l’any 1666 el govern municipal va pagar quatre lliures a la impremta Mathevat per la impressió d’una raima de butlletes per convocar als jurats al Consell. En una altra ocasió, l’any 1668, aquesta impremta va facturar set lliures per la impressió de dues raimes de butlletes per convocar el trentenari, «conforme se acostuma, per ser acabats los que eran fets». Aquest mateix compte contenia un càrrec de tres lliures i deu sous per la impressió d’una raima de «papers de monitori als ciutadans per a que fessen escurar les clavegueres devant llurs cases». Igualment, el Consell de Cent va manar imprimir el 1676 a la impremta Cormellas una raima de «bolletas del morbo, per convidar per fer guarda als portals», amb l’objectiu de reforçar la vigilància de les entrades a Barcelona davant el perill de contagi de la pesta. D’una raima de paper, que equival a 500 fulls, en sortien, depenent de l’extensió del text, unes 4.000 butlletes.
També es van fer servir butlletes en la convocatòria que el Braç Militar va fer a la noblesa catalana a final del juliol del 1708, per anar a rebre la reina Elisabet Cristina de Brunswick a Sant Andreu de Palomar, on va fer parada en el viatge de Mataró fins a Barcelona. Rafael Figueró va rebre l’encàrrec d’imprimir unes 400 butlletes que contenien aquest text:
Senyor, lo Excel·lentíssim senyor protector del Excel·lentíssim y Fidelíssim Braç Militar convida a V.M. per Bras, per demà dimars als 31 de juliol a las dos horas puntual, per anar a besar la mà a la Reyna nostra Senyora (que Déu guarde) en Sant Andreu de Palomar, y se servirà aportar cotxe.
Una de les repercussions de l’aposta generalitzada de l’ús del paper imprès per part de les institucions polítiques i religioses fou que la impremta va adquirir un prestigi i una consideració social superior a la d’altres oficis mecànics. Aquesta idea, de fet, ja es detecta a mitjan del segle XVI en alguns dels grans centres d’edició europeus. Tal com explica Natalie Zemon Davis (1993: 21), els impressors de Lió estaven convençuts que la impremta feia una tasca que tenia un gran valor social. En la mateixa línia, el 1619 el corrector Gonzalo de Ayala va presentar a Madrid una al·legació a l’ajuntament d’aquesta ciutat per demanar que la impremta fos reconeguda com una art liberal. En un text aparegut poc després, Ayala assegurava
que en el arte de la impressión concurren todos los requisitos que en las demás liberales (…) porqué es en ella muy superior la parte intelectual y especulativa a la operación manual.
A Barcelona la defensa de la impremta com a art liberal es detecta el 1638, quan el mercader Sebastià de Cormellas s’enfrontà amb els cònsols de la Llotja de Mar perquè aquests s’oposaven que tingués un taller tipogràfic de propietat, amb l’argument que, tractant-se d’un ofici mecànic, era poc honrós per a un home del seu estament. Els advocats de Cormellas, entre els quals s’hi trobava l’eminent Joan Pere Fontanella, van plasmar les virtuts de l’art d’imprimir, sobretot les del caixista i les del corrector, en un memorial en què, entre altres coses, asseguraven que per exercir l’ofici d’impressor era
necessari saber moltes sciènties, y com aquellas de sa naturaleza sian lliberals, segueix-se de aquí que rebent la mateixa naturaleza la dita art de imprimir se ha de dir y judicar per lliberal.
Tanmateix, l’obra que més va ressaltar el caràcter liberal de la impremta fou el Discurso legal, histórico y político en prueba del origen, progressos, utilidad, nobleza y excelencias del arte de la impremta, publicada a Madrid l’any 1675 per l’advocat Melchor de Cabrera. L’autor feia una aferrissada defensa de la impremta com a art liberal i la situava per sobre de l’ofici dels llibreters. L’obra de Cabrera, en efecte, va exercir una gran influència sobre els impressors de Barcelona, en un moment en què aquests havien pres consciència de la importància de l’ofici. Un any després, un grup d’impressors presentava una súplica al Consell de Cent en què, parafrasejant alguns dels arguments plantejats per l’advocat madrileny, reivindicaven que la seva feina era de gran «concideració y utilitat per lo bé públich y de tanta necessitat en qualsevol república de las ben governades». Per aquesta raó, van sol·licitar als consellers el reconeixement de la impremta com una art liberal i que, en conseqüència, els fos autoritzada la creació d’un col·legi d’estampers. Els impressors consideraven que el seu lloc en la jerarquia urbana es trobava en l’estament dels artistes, del qual en formaven part professionals que exercien arts liberals com eren, per exemple, els notaris o els adroguers.
Es tractava, en qualsevol cas, d’una estratègia amb la qual els impressors pretenien, en primer lloc, aconseguir formar part de la jerarquia estamental. La germandat dels estampers tenia caràcter purament assistencial i de devoció, sense cap reconeixement de tipus polític, cosa que no els permetia optar a càrrecs i a oficis públics a través de la insaculació. Al marge d’això, els impressors perseguien regular l’accés a l’ofici i evitar l’intrusisme professional, principalment per part dels llibreters, ja que alguns d’aquests, sense conèixer l’art d’imprimir, havien obert tallers tipogràfics a Barcelona. En cas que el Consell de Cent hagués autoritzat la creació d’un nou col·legi, els impressors s’haurien situat per sobre dels llibreters en la jerarquia urbana, una posició des de la qual haurien pogut defensar les seves reivindicacions amb una quota més elevada de poder.
El conflicte que els impressors i els llibreters van mantenir al llarg del darrer terç del segle XVII tenia les arrels en el mateix origen de la impremta. Com fa veure Elizabeth Eisenstein (1994: 35), l’aparició d’aquesta nova tecnologia, a mitjan segle XV, va comportar una reorganització de les activitats relacionades amb el món del llibre, la qual cosa va suposar la desaparició d’alguns oficis i el naixement d’altres de nous, com els de componedor, premsista o fonedor de lletres. A París, per exemple, l’arribada de la impremta hi va provocar un conflicte amb els il·luminadors, els copistes i els escrivents, temorosos de perdre la feina (Chauvet, 1959: 4). D’una forma semblant, l’aparició de l’ofici d’estamper –nom amb el qual eren coneguts també els impressors en aquella època– va comportar la incorporació d’un nou grup d’artesans a l’estructura social barcelonina, en la qual els diferents col·lectius que la integraven eren poc receptius als canvis i molt recelosos de perdre els privilegis.
A pesar que, inicialment, l’art de la impremta era exercit per alguns llibreters, amb els anys es va establir una especialització i una separació entre tots dos oficis; de tal manera que, a la llarga, la competència va fer que la situació derivés en conflicte. El punt d’inflexió es va produir l’any 1553 amb la creació de la confraria dels llibreters de Barcelona, sota la invocació de Sant Jeroni. Gràcies a un privilegi reial, els llibreters van obtenir unes ordinacions que, a més de regular l’activitat, impedien l’exercici d’aquest ofici a qualsevol persona que no fos membre de la confraria. El privilegi, a més, atorgava als llibreters el monopoli de la venda pública de llibres al detall.
D’aquesta forma, quan a partir del darrer terç del segle XVII va començar a augmentar el nombre d’impremtes –acompanyat, lògicament, d’un increment de la competència–, els impressors de Barcelona van reclamar una part més gran del negoci, principalment a través de reivindicar el dret a vendre llibres a la porta del taller. L’any 1671, en una reunió de la germandat dels impressors, l’oficial Josep Soler es va adreçar als seus companys per proposar-los iniciar un plet a la Reial Audiència contra els llibreters, «demanant que dits llibraters no·ns impedescan lo poder vèndrer llibres en nostras casas (…) per ésser los estampers los verdaders llibraters».1
El moment culminant del conflicte va arribar l’any 1684, quan els impressors van aconseguir que el Consell de Cent autoritzés la conversió de la germandat en una confraria amb caràcter polític. A més a més, aquest reconeixement anava acompanyat de la concessió d’unes ordinacions que, entre altres coses, reconeixien el dret dels impressors a vendre llibres al detall a les portes del taller i, a la vegada, impedien que cap persona que no formés part de la nova confraria pogués obrir una impremta a la ciutat. Evidentment, aquesta decisió va causar un gran enrenou en el sector, fins al punt que les queixes dels llibreters van forçar al Consell de Cent a nomenar una comissió d’experts per tal de revisar si les ordinacions concedides a la confraria dels estampers entraven en contradicció amb les dels llibreters. Un any després, seguint el dictamen de la comissió, el Consell Ordinari de 36 va considerar que, efectivament, gràcies al privilegi reial que tenien concedit des de 1553, els llibreters eren els únics que tenien potestat per vendre llibres de forma pública a Barcelona.
A més, el govern municipal va anular la potestat dels impressors de prohibir tenir tallers tipogràfics a les persones que no formaven part de la confraria, ja que això era «perjudicial per a la utilitat y benefici públich». En aquest sentit, la comissió d’experts va determinar que en efecte la impremta era una art liberal i que, per tant, la podia exercir qualsevol persona, independentment de la posició estamental. Els experts sostenien que no es podia obligar un artista, un mercader o un cavaller que volgués obrir un taller tipogràfic a formar part de la confraria dels estampers, ja que això hauria suposat una vexació. Per aquestes raons, l’any 1685 el Consell de Cent va revocar l’autorització per crear la confraria dels estampers i la va retornar a l’estat anterior; és a dir, com a germandat de devoció, a la vegada que anul·lava també les ordinacions que els havien estat concedides. Els més beneficiats foren els llibreters, ja que, a més de conservar el monopoli sobre la venda de llibres, van veure també reconegut el dret a tenir impremtes pròpies.
Així doncs, a pesar del prestigi que la impremta havia adquirit al llarg del segle XVII, els professionals d’aquest sector foren incapaços de situarse, com pretenien, al nivell dels artistes. La reivindicació de la impremta com a art liberal es va girar en contra dels mateixos interessats ja que, al cap i a la fi, va acabar justificant l’intrusisme professional. Al capdavall, la incapacitat dels impressors per ser reconeguts com a part de la jerarquia estamental s’explica pel fet que, quantitativament, era un collectiu reduït i amb poca capacitat de pressió, cosa que els va impedir traspassar el mur que la tradició i els privilegis havien creat a l’entorn dels oficis al llarg dels segles.
1 Sobre la disputa que els impressors i els llibreters de Barcelona van mantenir en el darrer terç del segle XVII vegeu també: Xevi Camprubí, «Llibres i lliure comerç a la Barcelona moderna: els conflictes entre l’impressor Rafael Figueró i la confraria dels llibreters (16711711)», Recerques, 65, 2012, pp. 75-107.
III. L’ORIGEN DE LA PREMSA A CATALUNYA
L’abril del 1493 el capellà Pere Posa, propietari d’una impremta a Barcelona, signava l’acta de naixement de la premsa a Catalunya. Aquell mes apareixia publicada, en una edició atribuïda a Posa, la carta en què Cristòfol Colom explicava el primer viatge que va fer a Amèrica a Lluís de Santàngel, escrivà racional del rei Ferran II. Al llarg dels mesos següents la carta fou reproduïda en altres ciutats, com ara, a Roma, París i Anvers. Es tracta del primer cas conegut a Catalunya en què un document informatiu de caràcter privat era reproduït diverses vegades amb l’ajut de la impremta i, tot seguit, traspassant el llindar de l’esfera pública, difós entre un gran nombre de persones.
La reproducció de notícies a gran escala fou una altra de les grans aportacions de la impremta. La utilització del nou invent amb finalitats informatives va tenir, al meu parer, un impacte superior al del llibre imprès, en la mesura que els fulls informatius, molt més breus, es podien publicar en poques hores amb un cost molt baix, mentre que l’edició d’un llibre requeria més temps i diners. Com ha assenyalat Johannes Weber (2006: 387), en els seus inicis el mateix Gutenberg va treballar com a jobbing printer, això és, imprimint fulls de poca volada de fàcil sortida comercial. Precisament, una de les primeres obres publicades per l’inventor de la impremta fou un full periodístic, aparegut el desembre del 1454, cosa que, segons Weber, va marcar el naixement de la premsa política. Es tracta d’un exemplar dels anomenats «turkenkalender», uns pamflets que cridaven als governs europeus a reconquerir Constantinoble, que havia caigut en poder dels turcs un any abans.
La publicació de notícies impreses fou una constant a tot Europa des de poc temps després de l’aparició del nou invent. A França, segons Jean-Pierre Seguin (1983: 34), les primeres relacions –fulls de notícies que contenien la narració d’un únic esdeveniment– van aparèixer l’any 1494, durant la campanya militar del rei Carles VIII a Itàlia. Arran d’aquest conflicte, els impressors de París, Lió i Rouen van començar a publicar fulls de quatre pàgines que recollien la informació més destacada que els arribava per correu, com va ser la presa de Roma aquell mateix any o la de Nàpols l’any següent. Es tractava, en qualsevol cas, d’una pràctica que tenia l’origen en els «avisos» manuscrits, que circulaven des de feia anys per tot Europa, principalment en l’àmbit diplomàtic. En aquest sentit, Mario Infelise (2005: 34) ha identificat una sèrie de casos que mostren que a mitjan segle XV els ambaixadors florentins i venecians residents a les principals capitals europees enviaven cartes que contenien reculls de notícies als respectius governs. Segons l’autor (Infelise, 1999: 117), a partir de la segona meitat del segle XVI es va instaurar a Venècia una xarxa organitzada a través de la qual es difonien més o menys regularment notícies manuscrites sobre fets polítics i militars. Tal com apunta Weber (2006: 390), els avisos foren la culminació d’un procés d’evolució de la correspondència. Les cartes anaven acompanyades de notícies, a mode de suplement, de manera que es podien separar fàcilment de la comunicació principal, per copiar-les després i distribuir-les de forma independent. El resultat de tot plegat fou el naixement dels primers setmanaris de notícies manuscrites, que a principi del segle XVII s’havien establert pràcticament arreu d’Europa.
A Catalunya, la producció de notícies impreses va tenir continuïtat durant la primera meitat del segle XVI, per bé que de forma molt limitada, almenys segons el fons conservat. Hom ha atribuït a l’impressor barceloní Carles Amorós (Norton i Wilson, 1969: 8) la publicació d’un full titulat Carta de la gran victoria y presa de Oran, en la qual una remitent anònim explicava a un conegut els detalls de l’expedició que el 1509 va portar al cardenal Cisneros a conquerir Orà.
Al llarg de la segona meitat d’aquell segle es van publicar algunes notícies a Catalunya sobre la guerra contra els turcs al Mediterrani. Destaca, en aquest sentit, la publicació l’any 1557 de la relació més antiga coneguda escrita en català, que portava per títol Còpia de les noves de Ytàlia per letres de Gènova. Segons Joan Torrent i Rafael Tasis (1966: 22), aquest full va ser molt probablement obra dels impressors barcelonins Jaume Cortey o Claudi Bornat. D’igual forma, cal esmentar una relació sobre la victòria cristiana en la batalla de Lepant que Pau Cortey i Pere Malo van publicar a Barcelona el 1571.
A l’inici del segle XVII es va produir una fita de gran importància en la història de la premsa a Europa. El 1605 apareixia a Estrasburg el que ha estat considerat com el primer periòdic de la història (Weber, 2006: 391), reconegut, fins i tot, per la World Association of Newspapers. Es tractava d’un setmanari que portava per títol Relation aller fürnemmen und gedenckwürdigen historien, publicat per l’impressor Johann Carolus.
Còpia de les noves de Ytàlia per letres de Gènova. Es tracta de la notícia escrita en català més antiga que es conserva, publicada l’11 de juny del 1557. BC.
Posteriorment, entre els anys 1609 i 1618 van sorgir a Alemanya almenys unes altres quatre publicacions setmanals, concretament a les ciutats de Wolfenbüttel, Frankfurt, Berlín i Hamburg (Schröder, 2001: 123). Això no obstant, el gran impuls de la premsa periòdica es va produir a Holanda a partir de la dècada de 1620, un moment en què el país es va convertir en el gran centre de difusió de notícies de l’Europa occidental. El primer setmanari holandès, publicat el 1618 a Amsterdam per Joris Veseler, amb el nom de Courante uyt Italien Duytslandt, va tenir tanta acceptació que dos anys després va començar a traduir-se al francès i a l’anglès. Al llarg dels anys següents, altres ciutats de les Províncies Unides, com Leiden, La Haia o Rotterdam, van seguir l’exemple d’Amsterdam en la publicació de gasetes en francès, l’idioma hegemònic de l’Europa del moment (Bots, 1983: 287).
L’èxit de les gasetes holandeses va tenir efectes gairebé immediats en altres indrets d’Europa, on ben aviat foren imitades o traduïdes directament a les llengües locals. Per exemple, partir del 1622, van començar a publicar-se a Londres uns fulls de notícies setmanals amb el títol genèric de weekly newes, els quals recollien informació procedent d’Holanda i de França (Morison, 1932: 13). De la mateixa manera, en aquesta època, el cardenal Richelieu, ministre d’estat francès, va posar en marxa una «oficina de premsa» que tenia com a objectiu respondre els pamflets contraris als interessos de Lluís XIII, principalment els que provenien d’Holanda (Grand-Mesnil, 1947: 10). La culminació d’aquest desplegament propagandístic va arribar l’any 1631, quan Richelieu va encomanar al metge Théophraste Renaudot la publicació de la Gazette, considerada l’òrgan oficial de la monarquia francesa.
La popularització de la premsa periòdica arreu d’Europa va tenir efectes a Catalunya. És possible, en aquest sentit, que l’any 1624 s’imprimís una gaseta setmanal a Perpinyà. Segons Torrent i Tasis (1966: 29) es tractaria d’una imitació del Mercure François, cosa força improbable; ja que aquesta publicació, apareguda a París el 1605, no era una gaseta, sinó un compendi de notícies en format de llibre amb una extensió propera al mig miler de pàgines i d’aparició anual. Aquesta suposició s’origina en l’obra d’Antoni Palau i Dulcet (1947: VI, 9), que va deixar constància de l’existència d’una gaseta publicada l’any 1624 a Perpinyà per l’impressor Lluís Roure, de la qual, segons el llibreter, se’n van publicar diversos números. Malauradament, però, l’obra de Palau no indica el fons on es conserva aquesta gaseta, de manera que mai s’ha pogut localitzar, tal com apunta Mercè Comas Lamarca (2007: 79). Una hipòtesi plausible és que es tractés de la traducció d’una de les gasetes en llengua francesa publicades a Holanda. En cas de comprovar-se l’existència dels exemplars esmentats per Palau, la gaseta de Roure es convertiria en la primera publicació periòdica apareguda a Catalunya, atès que en aquell moment Perpinyà formava part de la monarquia hispànica.
Sigui com vulgui, el que és segur és que a principi del segle XVII els impressors catalans van impregnar-se dels corrents europeus. Això explica, molt probablement, el motiu pel qual al llarg de les primeres dècades d’aquell segle es va registrar a Barcelona un increment de la producció de fulls de notícies –tot i que no amb caràcter periòdic–, com es desprèn del repertori aplegat per Henry Ettinghausen (2000) corresponent al període 1612-1628. Uns pocs anys després, coincidint amb l’inici de la Guerra dels Segadors, Catalunya va viure un altre increment de la publicació de notícies, com mostra una altra obra d’Ettinghausen (1993), on hi figuren les reproduccions facsímils de prop de 350 fulls informatius –la majoria dels quals escrits en català– publicats entre els anys 1640 i 1659.
Fou en aquell temps quan va tenir lloc una de les fites més importants de la història de la premsa catalana. L’any 1641, en un moment en què Catalunya estava sota sobirania francesa, l’impressor barceloní Jaume Romeu es va proposar reproduir la Gazette que Théophraste Renaudot publicava setmanalment a París des de feia deu anys. Ja des del primer número, titulat genèricament Gazeta, Romeu anunciava que cada setmana posaria a l’abast dels lectors les notícies arribades de París i, a més, hi feia una veritable declaració d’intencions: «la curiositat dels impressors de França me ha donat ocasió de quels imite, perquè lo que és bo sempre és imitable». Alguns experts en la història de la premsa, com Jaume Guillamet (2003: 19), han considerat que la gaseta de Romeu va suposar la introducció de la periodicitat a Catalunya. En canvi, d’altres com d’Ettinghausen (1993: 29), no hi coincideixen amb l’argument que falten proves que demostrin que Romeu va arribar realment a produir publicacions amb regularitat periòdica.
La manca d’un reconeixement unànime al valor de la iniciativa de Jaume Romeu ha estat conseqüència de considerar, erròniament, que només s’havia conservat un sol número de la Gazeta. Comparant la producció de Romeu amb la Gazette francesa, conservada a la Bibliothèque Nationale de France, es comprova que la Gazeta impresa per Romeu era efectivament una traducció de la Gazette publicada a París i, en concret, de la que portava data del primer de juny del 1641. És probable que l’impressor barceloní en publiqués la traducció dues setmanes després de l’aparició de l’original, que era el temps que el correu procedent de París trigava a arribar a la capital catalana.
La setmana següent, Romeu va publicar una altra gaseta, aquesta vegada anomenada Novas ordinàrias del primer de juny mil siscents quaranta hu, que consistia en una traducció de les Nouvelles Ordinaires du premier Juin 1641, una gaseta que Renaudot publicava conjuntament amb la Gazette. La traducció de Romeu, però, incorporava una reproducció parcial de la Gazette del 8 de juny, cosa que fa pensar que les Novas ordinàrias van publicar-se una setmana després de la primera Gazeta. Fins i tot, les vuit pàgines d’aquestes Novas anaven numerades del 9 al 16, precisament perquè eren la continuació de la Gazeta, paginada de l’1 al 8. Es tracta, inequívocament, d’una mostra de la voluntat de l’impressor de donar una continuïtat a la publicació de gasetes.
Gazeta, impresa per Jaume Romeu el 1641, la primera publicació periòdica apareguda a Catalunya. BC.
A més, Romeu va publicar la Gazeta vinguda a esta ciutat de Barcelona per lo ordinari de París, vuy a 28 de maig, any 1641, la data de la qual, potser per error, no es corresponia amb la real, ja que era una traducció de la Gazette de París apareguda el 25 de maig. De fet, tal com el propi Romeu indicava en el colofó, es tractava d’una còpia de la reedició de la Gazette que es feia a Lió amb el permís de Renaudot (Feyel, 1982: 9), datada el 29 de maig. Paral·lelament, Romeu va reproduir les Nouvelles Ordinaires du vingt-cinquiéme May 1641, amb el títol de Novas ordinarias del vint y sinch de maig mil sis cents quaranta hu. Les quatre gasetes publicades per Romeu entre final de maig i principi de juny del 1641 es corresponien amb els números 58, 59, 60 i 61 de la col·lecció anual de la Gazette i de les Nouvelles Ordinaires, impreses pel Bureau d’Adresse, l’agència creada per Théophraste Renaudot.
Al llarg de l’any 1641, Jaume Romeu va continuar publicant la traducció de les gasetes parisenques. Així doncs, hi ha constància que va reproduir, encara que parcialment, la Gazette i les Nouvelles Ordinaires que portaven data de 19 d’octubre; tot i que, en aquest cas, les va aplegar en un sol imprès, titulat Relació verdadera dels bons successos de las guerras de Llevant. Poc després, va reproduir un número de l’Extraordinaire del 14 de novembre, publicat també per Renaudot, per bé que Romeu el va titular Novas ordinarias de nou de noembre. D’una forma semblant, existeixen dues gasetes de 1641 impreses per Romeu amb els títols de Novas ordinàrias vingudas ab la estafeta de París, que són reproduccions de la Gazette i de les Nouvelles Ordinaires del 16 de novembre del 1641, respectivament.
A banda d’això, l’anàlisi de la Gazette parisenca ha permès comprovar que Jaume Romeu no fou l’únic impressor de Barcelona que va publicar-ne traduccions. Gabriel Nogués va reproduir la Gazette que portava data de 22 de juny del 1641, a pesar que la va titular Gazeta de Venècia, als dos de juny mil siscents quaranta y hu. L’explicació rau en el fet que l’impressor, per descuit o per diferenciar-se de Romeu, va titular la gaseta partint de la primera de les notícies que contenia l’edició francesa, sota un epígraf «De Venise, le 2 juin 1641». De forma semblant, Jaume Mathevat, un altre dels impressors de Barcelona, va reproduir l’Extraordinaire del 27 de novembre, amb el títol, també incoherent pel que fa a la data, de Noves extraordinaries de 17 de noembre de 1641.
D’aquest estudi comparatiu se n’extreuen algunes conclusions que, al meu parer, contribueixen a aclarir les divergències a l’entorn de l’aportació feta per Jaume Romeu a la història de la premsa catalana. En primer lloc, no es pot considerar que la publicació impresa per Romeu el juny del 1641 amb el nom de Gazeta fos l’inici d’una capçalera. Com es pot comprovar a partir dels exemples anteriors, les traduccions de la Gazette francesa fetes per Romeu apareixien amb títols diferents cada vegada. Una possible explicació és que l’impressor barceloní no tingués l’autorització de Renaudot per reproduir la Gazette, com estaven obligats a fer els impressors d’altres ciutats franceses on es reeditava. Cal tenir en compte que, en aquell moment, Barcelona estava sota el domini de França.
En segon lloc, encara que el fons conservat sigui més aviat pobre, l’existència de diversos números apareguts al llarg de l’any 1641 –alguns correlatius– d’una reedició catalana de les gasetes publicades a París per Renaudot, converteix Jaume Romeu, sense cap mena de dubte, en l’introductor de la premsa periòdica a Catalunya. La declaració d’intencions, el juny del 1641, en què anunciava que es proposava imprimir cada setmana les notícies arribades de París i el fet que hi havia traduccions de números correlatius de les gasetes franceses dels mesos de maig i juny, així com d’octubre i novembre, fan pensar que efectivament Romeu va portar a terme el seu propòsit. Això no obstant, a tenor del fons conservat, durant els anys de la Guerra dels Segadors la premsa periòdica no va mantenir una continuïtat. La consolidació de la periodicitat, com veurem en el capítol següent, trigaria encara gairebé mig segle a arribar a Catalunya.
En canvi, a Castella la premsa periòdica va aconseguir, des de bon principi, mantenir una aparició regular durant un període prolongat de temps. La Gazeta Nueva, fundada a Madrid l’any 1661, va publicar-se de forma mensual fins al 1663 a la impremta de Julián de Paredes (Varela Hervias, 1960: 35). Cal donar la raó, per tant, a Henry Ettinghausen (1998: 359) quan assenyala que aquest fou «el primer projecte realment aconseguit de publicació periòdica a Espanya».
La creació de la Gazeta Nueva fou una iniciativa de Joan Josep d’Àustria, fill bastard del rei Felip IV, amb motiu de la guerra contra Portugal. Amb tot, el responsable era Francisco Fabro Bremundan, a qui l’infant havia conegut a Flandes uns anys abans, durant la seva etapa com a governador. Es tractava d’un home culte, que parlava diversos idiomes, a més d’un expert gaseter, bon coneixedor de la premsa europea i de les tècniques propagandístiques de l’època. Per aquesta raó, quan l’any 1677 l’infant Joan Josep va esdevenir primer ministre, una de les primeres actuacions de Fabro (que aleshores va passar a ocupar la Secretaria d’Estat), fou la de potenciar la premsa com a instrument polític. El resultat fou l’aparició de la Gaceta ordinaria de Madrid, aleshores amb periodicitat setmanal. Així doncs, a diferència de Catalunya, on l’aparició de les primeres gasetes va ser una iniciativa particular dels impressors –en definitiva, del sector privat–, a Madrid la premsa periòdica va néixer amb caràcter oficial, tal com havia succeït a França trenta anys abans.
Entre els motius pels quals la premsa periòdica no va aconseguir arrelar a Catalunya durant la primera meitat del segle XVII hi ha, en primer lloc, la manca de suport institucional. Altres factors, també decisius, foren la situació de guerra que es vivia al Principat en el moment en què Jaume Romeu va proposar-se la publicació de gasetes, amb les repercussions que el conflicte generava sobre l’economia i la circulació de la informació. Caldria estudiar també en quina mesura la inseguretat dels camins va afectar la regularitat del servei de correu, peça clau en el manteniment de la premsa periòdica. El bandolerisme, molt implantat a Catalunya des de la segona meitat del segle XVI, de ben segur que va suposar un entrebanc. Citant un testimoni de l’època, Fernand Braudel (1976: II, 124) apuntava que l’any 1567 era «inútil tratar de ir de Barcelona a Zaragoza por la posta». Segons aquest historiador (1976: I, 475), a vegades el correu ordinari quedava interromput perquè els correus, «asustados por los asaltos de los bandoleros, se tornaban de pronto prudentes y decidian no viajar de noche». Per tant, no es pot menystenir el possible impacte d’aquest fenomen en el desenvolupament de la premsa a Catalunya, ja que, a principi del segle XVII, quan la periodicitat començava a agafar forma per tot Europa, els bandolerisme català vivia el seu moment més àlgid. Posteriorment, en acabar la Guerra dels Segadors, la inseguretat es va mantenir en gran part del territori, amb l’anomenada «guerra dels miquelets», cosa que va impedir la normal circulació dels correus ordinaris gairebé fins a la dècada del 1660.
En aquell moment, va tenir lloc un altre fet important pel que fa a la implantació de la premsa periòdica a Catalunya. Com en altres ciutats peninsulars, com Sevilla o Saragossa, a Barcelona també es va reeditar la Gazeta Nueva que es feia a Madrid. Almenys hi ha constància que el número 9, que portava per títol Gazeta Nueva de los sucessos políticos y militares de la mayor parte de la Europa, hasta fin de julio deste año de 1661, fou reproduït a la impremta d’Antoni Lacavalleria. Assumint la possibilitat, malgrat la manca de més números conservats, que la Gazeta Nueva s’hagués publicat a Barcelona al llarg dels mesos anteriors o posteriors, es tractaria del segon intent documentat, després de la gaseta de Romeu, de publicar un periòdic –en aquest cas mensual– a Catalunya.
Una situació semblant es va donar en la dècada següent, quan alguns impressors de Barcelona van apostar per reeditar les gasetes holandeses. Així doncs, es conserven almenys dos exemplars solts de la Gazeta de Amsterdam, publicats en castellà per Jacint Andreu i Rafael Figueró els mesos d’abril i juny del 1673, respectivament. Tot i la manca de continuïtat en el fons conservat, l’existència d’aquestes gasetes demostra l’interès dels impressors catalans per reproduir la premsa periòdica europea, una pràctica que es va consolidar definitivament a partir de la dècada del 1680.
IV. LA CONSOLIDACIÓ DE LA PREMSA PERIÒDICA
El gran impuls de la premsa catalana va arribar a partir del 1683, com a conseqüència d’un fet que va tenir lloc a centenars de quilòmetres de Barcelona. El setge que els turcs van posar a la ciutat de Viena l’estiu d’aquell any –i el posterior alliberament per part de l’exèrcit imperial– va despertar un gran interès per la «guerra santa» contra els otomans (Molas, 1996: 263), cosa que es va traduir en un increment de la publicació de gasetes. De fet, com apunta Infelise (2001: 216), l’inici de la Gran Guerra Turca va causar un impacte comunicatiu sense precedents a tot Europa. Segons l’historiador, mai un esdeveniment militar –ni tant sols la victòria cristiana del 1571 en la batalla de Lepant– havia generat tanta expectació arreu del continent, ni hi havia hagut tants redactors de notícies que treballaven per satisfer la curiositat de la gent.
L’interès per la guerra contra els turcs es va incrementar encara més a partir del 1686, arran de la participació catalana en el setge que l’exèrcit imperial va posar a la ciutat hongaresa de Buda. Responent a una crida del papa Innocenci XI al març d’aquell any, segons un cronista anònim de l’època, almenys una seixantena de catalans van viatjar fins a Hongria:
Als 10 de mars se publicà jubileu pleníssim concedit per nostre Sant Pare Innocencio 11 per los que assistirian a la guerra de Ungria ab sas personas o limosnas, recullint-ne moltas, assistint en dita guerra personalment més de 150 personas catalans, de las quals més de 60 assistiren al siti de Buda, essent los primers assaltaren la plaza.
Martí Gelabert, un dels impressors de Barcelona que es dedicava a la publicació de notícies, explicava en una declaració feta a la Reial Audiència l’impacte que aquell conflicte havia tingut en la premsa. Hi assegurava que
en temps que lo senyor Emperador tenia la guerra contra lo turch, per los bons progressos de la Augustíssima casa de Àustria contra dit turch, anaven los estampers ab competència qui més aviat podia tràurer las gasetas.
Durant la Gran Guerra Turca, del 1683 i del 1699, es van publicar a Barcelona com a mínim uns 400 fulls de notícies, entre gasetes i relacions, cosa que supera la producció periodística que es conserva de la Guerra dels Segadors. De fet, pràcticament tots els enfrontaments més rellevants –com foren els setges de Viena (1683) i de Buda (1686), la batalla de Mohács (1687), la presa de Belgrad (1688) i les batalles de Slankamen (1691) i de Zenta (1697)– es van veure reflectits en la premsa publicada a la capital catalana.
La gran diversitat de gasetes que s’hi conserva permet constatar que la premsa periòdica es va consolidar de forma definitiva a Catalunya durant els anys de la Gran Guerra Turca. D’entrada, han perviscut alguns exemplars solts publicats per diverses impremtes de Barcelona a partir del 1684, amb el nom de Notícias generales de Europa. D’una forma semblant, s’han conservat almenys tres números d’una gaseta titulada Noticias principales i verdaderas, impresos de forma discontínua l’any 1685 pel llibreter Josep Moyà. En aquest cas, molt probablement es tractava de la reedició d’una gaseta en castellà que Pierre de Cleyn publicava a Brussel·les amb aquest mateix nom i que era reproduïda també a Sant Sebastià per l’impressor Pedro de Huarte (Díaz Noci, 2001: 228). L’interès dels impressors de Barcelona per reeditar les gasetes que es publicaven a Flandes i a Holanda es constata també per l’existència d’un exemplar de la Gazeta de Amsterdam, publicada el 1689 per Martí Gelabert. Segons Díaz Noci, es tractava possiblement d’una còpia de la gaseta que el sefardita David de Castro Tartás imprimia en castellà en aquella ciutat.
La publicació setmanal i continuada de gasetes es registra a Barcelona a partir del 1687, com ho mostra l’existència de gairebé una quarantena de números d’una gaseta que Rafael Figueró imprimia amb el títol de Noticias generales de Europa, venidas a Barcelona por el correo de Francia. En un dels primers números advertia als lectors que «se irán continuando dichas noticias todas las semanas assí como llegare el correo». Es tractava, de fet, de la traducció al castellà de notícies extretes de la Gazette parisenca, seguint la mateixa pràctica que Jaume Romeu havia portat a terme el 1641. Parallelament, Figueró reproduïa una altra gaseta, Noticias generales de Europa, venidas a Barcelona por el correo de Flandes, que era còpia de la que es publicava a Saragossa; com, per exemple, es constata en la que porta per títol Noticias generales de Europa, venidas a Zaragoça por el correo de Flandes a sábado 28 de mayo de 1689, reproduïda per Figueró amb data del 3 de juny.
Noticias generales de Europa, venidas a Barcelona por el correo de Francia, una reproducció de la Gazette de París, feta per Rafael Figueró, que a partir del 1687 va suposar la consolidació de la periodicitat a Catalunya. AHCB.
Al seu torn, les gasetes de Saragossa eren reedicions de les que es publicaven a Madrid i a Sant Sebastià, les quals contenien informacions procedents de Brussel·les, que arribaven per Irún amb el correu ordinari de Flandes.
Com es pot comprovar, Barcelona –com Sant Sebastià, Saragossa o Sevilla– funcionava com un centre reproductor de notícies. Les gasetes impreses a la capital catalana no s’elaboraven a partir d’informació pròpia, sinó que contenien informació que havia aparegut prèviament a Madrid o a París. És evident, en aquest sentit, que hi havia una dependència informativa envers les ciutats que eren seu d’una cort monàrquica on, lògicament, es generava la major part de les notícies. Amb tot, des d’un punt de vista informatiu, fins i tot Madrid patia una gran dependència de Brussel·les, el principal centre comunicatiu de la monarquia hispànica. Segons Fernand Braudel (1976: II, 402), «las noticias llegaban antes a Bruselas que a Madrid, ya partiesen de Milán, de Nápoles o de Venecia, sin hablar de Alemania, de Inglaterra o de Francia».
A Barcelona, la producció pròpia de notícies continuava reservada a les relacions, no periòdiques, que apareixien en funció dels esdeveniments. En diversos moments de la segona meitat del segle XVII, les impremtes de Barcelona van publicar notícies pròpies, gairebé sempre relacionades amb fets que tenien lloc a indrets propers. Per exemple, l’any 1674 durant la campanya que l’exèrcit comandat pel duc de San Germán, virrei de Catalunya, va dur a terme contra els francesos al Rosselló, en el marc de la Guerra d’Holanda (1672-1678), es van publicar diverses relacions. Hi destaca una relació impresa per Rafael Figueró sobre la presa de Morellàs, que fou reproduïda poc després a Saragossa a la impremta de Juan de Ibar.
Una cosa semblant va succeir amb motiu de l’alliberament de Girona del setge francès, l’any 1684, durant la Guerra de les Reunions (1683-1684). Sobre aquest esdeveniment es van publicar almenys quatre relacions a Barcelona, una de les quals, obra del llibreter Josep Moyà, fou impresa en català amb el títol de Relació verdadera del feliz succés que han tingut las armas cathólicas del nostre rei (…) en lo siti y combat que donà lo exèrcit francès en la ciutat de Girona a 12 de maig 1684.
D’igual forma, la Guerra dels Nou Anys, que va iniciar-se l’any 1688, va permetre a la premsa de Barcelona avançar-se en ocasions de la resta de ciutats peninsulars. Per exemple, el 1691, amb motiu d’una victòria que les tropes imperials comandades pel duc de Savoia van obtenir contra els francesos, Rafael Figueró va publicar una notícia procedent de Gènova, reproduïda posteriorment a Saragossa titulada Relación verdadera de la victoria que han alcançado las armas de la Alteza Real del señor duque de Saboya contra franceses, venida a esta ciudad de Barcelona por una embarcación genovesa y a Zaragoça el martes a 13 de febrero de 1691. De fet, era molt habitual que, gràcies a la connexió marítima, Barcelona fos el punt d’arribada de les informacions que es publicaven a Itàlia. Així, per exemple, la notícia de la victòria imperial a la batalla de Slankamen, l’agost del 1691, en el marc de la Gran Guerra Turca, fou publicada a Barcelona per Rafael Figueró amb el títol de Relación veridica de la señalada victoria alcançada de las Armas Cesáreas, bajo el mando del Serenissimo Principe Luis de Baden contra el immenso poder otomano, bajo el mando del primer Visir, en Salankement, en la Esclavonia, a 19 de Agosto de 1691, venida de la corte de Viena en la de Roma. Es tractava de la traducció d’una notícia que Giovanni Francesco Buagni havia imprès a Roma, titulada Relazione verídica et essatta della segnalata vittoria ottenuta dalle armi cesaree sotto il comando del seren. Prencipe Ludovico di Baden contro le ottomane sotto il primo visir, appresso Salankement in Schiavonia alli 19 di agosto 1691, venuto dalla Corte di Vienna, coll aggiunta delle feste fatte in Roma.
Ara bé, l’episodi que va donar lloc a la publicació d’un nombre més gran de notícies fou la campanya que el veguer de Vic, Ramon Sala i Sassala, va protagonitzar contra els francesos la primavera del 1695. Sobre aquest fet es van imprimir a Barcelona almenys vuit relacions, entre les quals destaca la publicada per Rafael Figueró a principi d’abril, en què es narraven les victòries que els miquelets capitanejats pel veguer van obtenir a Castellfollit de la Roca i a Besalú. Fins i tot, la notícia fou reproduïda a Sevilla cap a final d’aquell mes, dins d’un full titulat Relación y gazeta general de la sangrienta batalla que ha avido en Cataluña.
Fruit d’aquest interès per la campanya contra els francesos, el 1695 es va produir un dels esdeveniments més importants de la història de la premsa catalana: el naixement de la Gazeta de Barcelona. El primer número d’aquesta publicació setmanal va sortir, segons el fons conservat, el 24 de maig i es va mantenir almenys fins al juliol. La particularitat d’aquesta gaseta era que, per primera vegada, estava formada exclusivament per informació pròpia, és a dir, no es tractava d’una reedició. L’aparició de la Gazeta de Barcelona va significar, doncs, el naixement de la premsa periòdica catalana genuïnament autòctona.
La gran quantitat de gasetes que es van publicar al llarg de les dues darreres dècades del segle XVII, coincidint amb la Gran Guerra Turca i la Guerra dels Nou Anys, mostren que en aquell moment la periodicitat es va consolidar definitivament a Catalunya. Tot i que una de les principals raons fou l’interès que van generar els conflictes, és obvi que el desenvolupament de la premsa periòdica fou possible pel bon moment que vivia el sector editorial, esperonat pel creixement econòmic que havia experimentat el país.
Gazeta de Barcelona, creada per Rafael Figueró el 1695, el primer periòdic català amb continguts totalment propis. BC.
V. EL CORREU, CLAU DE VOLTA DE LA PERIODICITAT
L’aparició de la premsa periòdica fou possible gràcies a l’existència d’una gran xarxa europea de correu, formada per una seixantena de rutes que unien les capitals i els ports més importants del continent. Entre les principals, cal destacar-hi la que unia Roma amb el port flamenc d’Anvers, amb ramificacions que anaven cap a Viena i París. D’igual forma, Madrid estava comunicada amb Roma per l’anomenat «correo de Italia», que sortia per Irún en direcció a Lió i, a la vegada, per via marítima, a través dels ports de Barcelona i de Gènova. El recorregut més important, tanmateix, era el «correo de Flandes», que enllaçava Madrid amb Viena passant per París i Brussel·les, amb sortida de la península també per Irún (Montáñez, 1953: 97).
El primer país a crear un sistema postal va ser la República de Venècia, que ja en el segle XIV disposava d’una companyia de correus. Posteriorment, la família Tasso, de Bèrgam, va establir un servei ordinari que unia les ciutats de Venècia, Roma i Milà (Burke, 2002: 391). Una branca d’aquesta família, els Thurn und Taxis, va rebre l’encàrrec de gestionar el servei de correu de l’imperi Romanogermànic. La monarquia hispànica, sobretot a partir del regnat de Felip II, va perfeccionar el sistema, establint correus regulars entre els diversos territoris hispànics (Alcázar, 1928: 177).
La circulació de correus per tot Europa fou possible gràcies a l’existència d’acords internacionals. L’any 1516 l’emperador Carles V va negociar un tractat amb el rei Francesc I de França per assegurar el manteniment de la ruta de Flandes a Madrid, de manera que el trànsit de correus pel territori francès quedés garantit. Posteriorment, l’any 1601, els governs d’Espanya i França van signar un altre conveni postal per regular la circulació de la correspondència que viatjava de Madrid a Itàlia per la ruta que passava per Lió (Alonso García, 2004: 74).
En qualsevol cas, el salt qualitatiu del sistema de correu es va produir cap a final del segle XVI, amb l’establiment d’un servei ordinari obert al públic, l’anomenada «estafeta». Aquesta innovació va incrementar-hi la circulació constant i regular d’informació i, a la vegada, això va permetre alimentar les gasetes de continguts. Per tot plegat, en el seu moment, l’aparició de l’estafeta va representar un salt en l’àmbit comunicatiu comparable a la revolució que suposaria la invenció del telègraf elèctric dos segles després.
L’estafeta entre Madrid i Barcelona es va implantar a principi del segle XVII, amb l’entrada en funcionament d’un correu setmanal que unia totes dues ciutats. Aquest servei funcionava gràcies als correus «de peu» que viatjaven «a la posta»; és a dir, es rellevaven en llocs predeterminats, generalment hostals, repartits al llarg del recorregut. D’aquesta forma, cada dissabte al vespre sortia un correu de Madrid que arribava a la capital aragonesa en quatre dies i a Barcelona, en altres tres; mentre que, també en dissabte, s’iniciava el camí en sentit invers. A la vegada, hi havia una estafeta que sortia de Madrid els dissabtes i arribava a València els dimecres, i que hi retornava aquell mateix dia (Alcázar, 1928: 113). A diferència del correu reial, que s’utilitzava per a missions exclusivament oficials i el pagava la Hisenda Reial, l’estafeta es mantenia gràcies a l’ús que en feien els particulars. Amb el temps, l’augment de l’ús privat del correu va comportar un abaratiment del preu del servei, que, de retruc, va fer incrementar notablement l’enviament de cartes (Montáñez, 1953: 134).
En qualsevol cas, l’estafeta va continuar convivint amb el correu reial, així com també amb els anomenats «propis» o «extraordinaris» –no necessàriament sotmesos a una ruta ni a un horari preestablert–, que eren utilitzats habitualment per les autoritats, amb més recursos econòmics per pagar-los. A més, quan es tractava de correus propis «a cavall» el servei era evidentment molt més àgil. Per exemple, el 1672 el comte de Pötting, ambaixador imperial a Madrid, se sorprenia que un correu li havia portat una carta de Viena en 15 dies, «que pareçe cossa sobrenatural», escrivia (Nieto, 1990: II, 277). El juny del 1693, Antoni Garau, un correu a cavall enviat a Madrid pels consellers de Barcelona, va cobrir el trajecte en 76 hores. Fins i tot, com assegura Francesc de Castellví (1997: I, 87), la notícia de la mort del rei Carles II, el novembre del 1700, va arribar a la cort de París en quatre dies, gràcies que l’ambaixador francès previsorament havia ordenat doblar el relleu de cavalls al llarg de tot el recorregut.
La circulació de la informació es veia complementada pels correus marítims, que, depenent de l’estat de la mar, eren encara més ràpids. L’any 1672, com que el pas per França es trobava barrat per la guerra, el correu ordinari de Flandes va fer el trajecte per mar en diverses ocasions a través dels ports d’Ostende i de Sant Sebastià; cosa que, segons el comte de Pötting (ambaixador imperial a Madrid), rebaixava la durada del trajecte en tres dies (Nieto, 1990: II, 252). D’una forma semblant, Josep Monfar, ciutadà honrat de Barcelona, va anotar en el seu diari el gener del 1687 que un vaixell procedent de Marsella que transportava llibres havia arribat a la capital catalana en 27 hores, «por haver unos buenos levantes».
La combinació dels correus ordinaris i marítims va permetre que el desenllaç d’alguns dels episodis bèl·lics més importants ocorreguts al llarg de la segona meitat del segle XVII arribessin a Catalunya amb gran celeritat. Així, la notícia sobre l’alliberament de Viena del setge turc el 12 de setembre del 1683, es va saber a Barcelona 17 dies després, gràcies a una faluga procedent de Sicília. De forma semblant, la presa de Buda per part de l’exèrcit imperial, el 2 de setembre del 1686, es va conèixer a Barcelona al cap de 12 dies, per un correu que l’ambaixador espanyol a Viena, el marquès de Borgomanero, va adreçar a la cort de Madrid per via de Gènova.
Amb tot, cal dir també que la via marítima era més insegura. L’abril del 1673 el duc de San Germán escrivia als consellers de Barcelona des de Sardenya per demanar-los si sabien alguna cosa del seu nomenament com a virrei de Catalunya. Tot i que un secretari seu li ho havia notificat des de Madrid, el document oficial no va arribar a Càller perquè el vaixell que el portava va naufragar. Per aquest mateix motiu, com apunta Nieto (1990: II, 363), els despatxos que la cort imperial de Viena enviava a l’ambaixador a Madrid acostumaven a duplicar-se i a trametre’s també per via terrestre.
El principal entrebanc dels correus ordinaris era el mal temps, sobretot en els mesos d’hivern, quan el fred i la neu provocaven retards. Josep Monfar, en una nota escrita en el seu diari el novembre del 1687, deixava constància que l’estafeta procedent de Madrid que havia d’arribar a Barcelona el divendres al vespre, no ho va fer fins al diumenge al migdia, «por razón de las grandes aguas que ha havido en Castilla, Aragón y Cataluña». Així mateix, Benito de Pelegrí, agent del Consell de Cent a la cort castellana, escrivia als consellers el gener del 1695 i els advertia que no rebia les cartes de Barcelona perquè feia quatre dies que no parava de nevar, «que parece impossible estén los caminos de calidad que el correo pueda passar». També a causa del mal temps, el juny del 1697, la Generalitat va haver de tornar a enviar unes cartes que havia fet repartir per tot el Principat per demanar voluntaris per defensar Barcelona del setge de l’exèrcit francès. Jacint Blanc, oïdor reial, explicava als diputats que havia hagut d’enviar un altre correu, «avent tingut notícia de que un de ells avia perdut las cartas en un barranc a ocasió de las aiguas».
A vegades les interrupcions del servei de correu obligaven els impressors a publicar notícies de poca actualitat o, fins i tot, antigues. L’hivern del 1691, després d’una nevada que va impedir l’arribada del correu, Rafael Figueró va optar per imprimir una suposada carta enviada pel sultà Solimà al destronat Jaume d’Anglaterra, sense cap altra raó que la de no perdre lectors:
(…) por no cortar el hilo de las noticias se prosigue con esta carta, digna de qualquiera bien intencionada cuirosidad. (…) La causa de no continuar esta semana con las novedades de Europa es aver faltado los correos, a quienes ha malogrado el paso la mucha nieve que en partes ha igualado los valles con los montes. Suplirá la carta siguiente, que se ideava ya dar a la prensa.
Com s’hi pot comprovar, els impressors tenien molt en compte la importància de no interrompre la publicació periòdica de notícies per no perdre clients.
D’igual forma, el concepte d’immediatesa era molt present en la ment dels impressors ja en aquella època. El 1691, amb motiu de la victòria del príncep Lluís de Baden contra els turcs a la batalla de Slankamen, Rafael Figueró es mostrava partidari de difondre les notícies al més aviat possible, encara que fossin incompletes i calgués esperar el correu següent per verificar-les. Així, sense esperar-ne la confirmació, l’impressor va publicar una notícia molt breu de la batalla; ho va justificar amb l’argument que «las buenas nuevas no se han de dilatar, mas se han de participar a todos con la mayor presteza que se pueda».
Entre les raons que podien provocar un trencament en la regularitat de la publicació de notícies hi havia també la inseguretat dels camins. Els assalts als correus podien alterar el bon funcionament del servei i, fins i tot, provocar la pèrdua de cartes. L’octubre del 1695 l’agent del Consell de Cent a Madrid, Benito de Pelegrí, demanava excuses als consellers per una carta perduda i atribuïa el fet a un robatori: «veo [que] no llegó a sus manos la [carta] que escriví en aquel correo, y sin duda es la causa el haverle desbalijado al salir desta Corte». Curiosament, aquell mateix mes Josep d’Aguilar, jurat de Balaguer, escrivia als diputats per dir-los que havia hagut de pagar el viatge de tornada a un correu del General,
al qual en Tàrrega li robaren los diners que aportave en lo hostal, y per tro-bar-se imposibilitat, sens nengun diner pera tornar-se’n, me vingué que li donar dos lliures i dos sous.
Un cas semblant va patir el correu Francesc Noguer quan, l’agost del 1696, va ser enviat pels consellers de Barcelona a portar una carta al virrei de Catalunya, el marquès de Gastañaga. Poc després de partir-ne, va ser assaltat per tres homes, que «li prengueren las cartas, partes y diners, fentli amanassa de matar-lo». En un altra ocasió, l’octubre del 1701, segons el dietari del convent de Santa Caterina de Barcelona, uns soldats van robar una maleta al correu reial. Fou recuperada poc després en un prostíbul de la ciutat: «lo diner se trobà dins poch temps en casa de rameras, [però] los papers foren cremats», assegurava el cronista dels frares predicadors.
Durant la Guerra de Successió, els soldats de tots dos bàndols van provocar greus alteracions en la circulació de les cartes. Juan Antonio Gascón, un correu que va arribar a Barcelona el setembre del 1706 procedent del front aragonès, es queixava del bloqueig dels camins, «que es la causa de no passar fácilmente correos». Aquesta situació, sens dubte, afectava l’aparició setmanal de gasetes. En una relació impresa el 1707, Rafael Figueró advertia als lectors que la interrupció del servei de correu provocava que de vegades arribessin a Barcelona les notícies noves abans que les velles.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
