Kitabı oku: «Capbreu de la Confraria d'Òrfenes a Maridar de València (segles XIV-XVII)», sayfa 2
CONFECCIÓ I CONTINGUT DEL CAPBREU
Desconeixem en quina data va començar la Confraria a controlar el cobrament dels censos, però sí que sabem que existia un llibre en pergamí que ja en 1399 estava vell i es va decidir copiar-ho en un altre, també de pergamí, «perquè totstemps se trobàs la hordenació de la confraria e tots los sensalls que ella ha ne per temps haurà», és a dir, eixe llibre, el més important de la confraria, contenia, com a memòria de la mateixa, les ordenances de la seua institució i els censals. El mateix any, la confraria prenia consciència de la necessitat d’una bona gestió administrativa amb l’inici d’una sèrie de llibres (de comptes i de dotacions d’òrfenes) que es van guardar en el que constituiria el seu arxiu, que es va anar incrementant al llarg del temps.
El dia 30 de març de l’any 1399, festivitat de Pasqua de Resurrecció, Pere Johan, ciutadà de València, va ser elegit com a majordom de l’«Almoyna d’Òrfenes a Maridar» pels nou confrares per a un mandat anual, com era costum des de la fundació.
Havien passat poc més de cent anys des de la institució de la Confraria, tot el segle XIV, i les possessions que pagaven cens a l’almoina havien anat canviant de censataris. D’altra banda, «vigentes guerras, mortalitates et pressuras patrie»29 van fer que algunes possessions quedaren desertes i desemparades i en molts casos fins i tot se n’ignorava el propietari. Per tot això es va creure necessari saber quines possessions emfitèutiques existien, quins emfiteutes les posseïen, a quina suma o quantitat de diners ascendien els censos, en quines festivitats o en quin temps es pagaven, amb quines possessions limitaven i en quins llocs o termes estaven situades.
Per aquest motiu els confrares van acordar que es fera un capbreu de tots els censos que posseïa la Confraria en la ciutat i horta de València on s’anotara el que confessara i manifestara cada propietari i que es fera instrument públic «ad conservacionem iuris dicte laudabilis elemosine et habendum memoriam in futurum». A continuació tots aquestos censos es copiarien en un llibre que s’anomenaria cappatró censualium de dita almoyna o confraria, en el que al principi de cada pàgina s’escriuria el nom dels que manifestaven i reconeixien una possessió, amb els seus límits, quantitats censuals i festivitats en què es pagaven, i s’anirien anotant les causes i els canvis d’un a un altre que successivament es produïren.
Per a realitzar aquest treball el majordom Pere Johan va constituir procurador seu i de la dita Confraria de les Òrfenes a Ferrer Calvera, ciutadà de València, que tindria com a missió demanar, exigir, admetre i acceptar en nom seu i en el de la Confraria les dites manifestacions i confessions. El document de procuració es va fer el 8 d’abril de 1399 davant de Francesc de Monçó, notari públic de València i escrivà de l’almoina, el qual a petició del procurador va estar present en cada declaració amb la presència, a més de dos testimonis. Als pocs dies, l’11 d’agost, s’iniciava la tasca de capbrevar començant per aquells censos que es pagaven en Pasqua i continuant per les altres festes, tasca que va concloure el 9 de febrer de 1400, arribant a un total de 330 censos, que van suposar per a la confraria uns ingressos fixos de 248 lliures, 11 sous i 3 diners.
El dit treball30 es va materialitzar en un instrument públic «in viginti peciis pergameneis iunctis et sutis cum eneis seu lenquis de pergameneo»,31 escrit per Francesc de Monçó, pel qual va cobrar 10 lliures,32 i el procurador Ferrer Calvera va cobrar 20 florins.33
El llibre cappatró va costar 126 sous i 6 diners,34 compresos en aquesta despesa cinc dotzenes i mitja de pergamins, més el treball de rasurar-los, enquadernar el llibre, escriure la lletra formada, il·luminar-ho i la pell de l’enquadernació.35 L’any següent es van comprar dos pergamins més de cabrit, per sis sous que, una vegada rasurats, van servir per a copiar les ordenances del capítol celebrat en el convent de Sant Agustí en 1399.36
La vespra de Pasqua de 1470, que va ser el 21 d’abril, sent majordom Joan Gomis, es va acordar en una reunió celebrada en l’església de Santa Caterina, anomenar procurador de la confraria a Francesc Vidal, apotecari, per a cobrar les pensions dels censos i intervindre en una nova cabrevació. El nomenament es va fer davant d’Antoni Alegret,37 notari públic i escrivà de la confraria. Uns mesos després, el 9 de juliol, el mateix notari redactava el poder donat per Pere Bou, majordom, a Joan Perilles, notari, en el que ho constituïa «in iudicem dictarum Orfanarum, videlicet ad instandum, rogandum et requirendum quod fiant confessiones per detentores et possesores rerum emphiteoticalium».38 Dita cabrevació va quedar arreplega en el Capbreu que ara editem, en el qual van intervindre les següents persones, a les quals el procurador Francí Vidal va remunerar pels seus treballs: Joan Perilles, «jutge en lo cabrevar», va cobrar 100 sous en 1473;39 Pere Ballester, notari públic de València, que va dur a terme la cabrevación i al peu de cada cens copiat va afegir la seua subscripció, va cobrar 30 lliures pel seu treball realitzat en diferents dies, que «foren per port del cabrevar»;40 Joan Ferrer, escrivà, «per scriure lo dit cabreu», va cobrar 6 lliures, 1 sou i 1 diner.41 Es van comprar 82 pergamins a 14 diners la peça i es van pagar 4 diners per rasurar cada u,42 encara que també es van reutilitzar, rasurant-los, els fulls d’un llibre que hi havia en la caixa. Joan Uguet va cobrar 2 lliures i 7 sous per enquadernar el llibre;43 l’il·luminador Miquel Adzuara44 va cobrar una bestreta de 30 sous per les inicials filigranades i embotides que poden veure’s en l’abecedari del principi del llibre i al llarg del mateix al començament de cada cens.45 A Pere Crespí el Jove, pertanyent a tota una família d’il·luminadors, li van encarregar la il·luminació de la rúbrica i va cobrar 18 sous.46
El Capbreu va començar a copiar-se el dilluns 9 de juliol de 1470, continuant els dies 10 a 14, 16 a 20, 23 i 24, 27 i 28, 30 i 31, 1 i 9 d’agost i 10 d’octubre, encara que es van afegir censos de manera excepcional en 1480, 1486, 1499 i 1500. La llista s’inicia amb els censos, el pagament dels quals es feia efectiu en la festa de Pasqua de Resurrecció (festa variable cada any) (16 censos) i segueixen les altres festes de l’any com són sant Marc (25 d’abril) (1), Pasqua de Cinquagèsima (cinquanta dies després de la Pasqua de Resurrecció) (4), sant Joan (24 de juny) (constitueixen la immensa majoria, 106), Santa Maria d’agost (15 d’agost) (15), sant Miquel (29 de setembre) (46), Tots Sants (1 de novembre) (21), sant Andreu apòstol (30 de novembre) (4), Nadal (25 de desembre) (57), sant Vicent màrtir (22 de gener) (6), santa Maria de febrer (2 de febrer) (2), Santa Maria de març (25 de març) (3) i Carnestoltes (festa variable de l’any, anterior al dimecres de cendra) (1). Ja no apareix en aquest llibre la festa de sant Nicolau com anteriorment en el Capbreu de 1399.
Segons el que acabem d’exposar, les festes més tradicionals per al pagament dels censos són sant Joan i Nadal (de vegades en dos pagues iguals, una en cada festa), seguides de sant Miquel i Tots Sants. La quantia econòmica del cens solia ser de 9, 7, 18 o 14 sous, encara que també hi ha alguns més elevats, de més de 100 sous, i la quantitat està expressada en sous i diners.
Cada cens està copiat en la part recta del full de pergamí. Cada festa s’inicia amb el seu nom en valencià en el marge superior, en lletres roges afegides posteriorment pel rubricador, ja que està escrita a un costat i a l’altre de la data que ocupa dos línies en el centre mateix del marge superior. La data en què es va fer la cabrevació s’inicia en llatí amb la paraula die a qui segueix el dia de la setmana, el dia del mes en números romans, el mes i l’any també en romans expressat pel sistema de la Nativitat («anno a Nativitate Domini»). Si la data és la mateixa per al següent o següents censos s’indica per mitjà de la frase «dicta die», «dictis die et anno», «prepredictis die et anno», «iamdictis die et anno», «sepedictis die et anno», «eisdem die et anno» o «eodem die»; quan canvia el dia, però es manté l’any la frase canvia «a anno predicto» o «anno iamdicto».
Comença el formulari del cens, escrit en valencià en un sol bloc, amb una notificació («sia manifest que»), continua el procediment que es va a seguir davant del notari de València, Joan Perilles, jutge de la confraria nomenat pel majordom Pere Bou per a dur a terme la cabrevació. Segueix el nom del censatari, del qual dóna el nom, cognom, ofici o càrrec i condició de ciutadà; si aquest és una dona, n’indica el nom i diu de qui era muller i l’ofici del marit. Per mitjà de la intervenció de Francí Vidal, apotecari, síndic o procurador de la confraria, que insta la persona, aquesta «dix e confessa» la propietat (cases o terres) per la qual es paga el cens, on està situada (parròquia de la ciutat i carrer, si és una casa, o terme o partida de l’horta de València, si és una casa, alqueria o terres), que està «sots directa senyoria dels dites Òrfenes», amb qui limita la propietat, donant el nom i ofici del veí o nom dels carrers amb què limita. Segueix la indicació de l’obligació que té de pagar anualment en una festa determinada una quantitat en sous i diners, expressada en lletres, que després apareixerà en números romans al costat, en el marge dret del foli. Igualment, el censatari assumeix el dret de lluïsme i fadiga i qualsevol altre dret emfitèutic segons indiquen els furs de València.
De tot això el procurador requereix que es faça carta pública i el jutge mana que li siga lliurada. Acaba amb la fórmula de la datació, que com ja ha aparegut al principi, ara només s’escriu la frase «açò fon fet en … lo dessús dits dia e any», canviant el lloc on s’ha produït la declaració de la propietat, majoritàriament a València o en alguna casa del camí de Quart o de Morvedre, en una alqueria, en un molí, en un lloc de l’horta pròxim a València, en una partida de l’horta o en una població pròxima a València (Paterna, Burjassot, Benimàmet, Borbotó, Alboraia, Benimaclet, Russafa, Patraix, Alfafar o Benetússer).
En línia a banda i centrat en el foli s’anoten els testimonis, sempre dos, amb el seu nom, cognom, ofici o càrrec i si són veïns o habitants a València o en una altra població.
Després d’un altre espai en blanc, apareix el signe del notari Pere Ballester i la fórmula de la claudatio notarial, que s’acompanya de la seua qualificació professional («auctoritate regia notarii publici Valencie ac per totam terram et dominacionem illustrissimi domini regis Aragonum») i declaració que ell ha fet escriure i ha tancat el document («qui predictis interfui eaque scribi feci clausique loco, die et anno prefixis»).
A partir d’ací es van anotant en diferents dates fins a 1651, i excepcionalment en 1726, els diferents moviments que ha patit la propietat por herències o vendes (llicència donada pel majordom per a carregar censal, lloació de venda, imposició de censal, etc.), assentant sempre la data en què es fa la lloació de la venda, nom del majordom que va concedir la llicència per a la lloació, nom, cognom i ofici o càrrec del comprador i del venedor, preu de la venda i nom del notari que va rebre l’acte.47
Hi ha un total de 282 censos, pagats per persones pertanyents a diversos oficis i mesters, com alfondeguer (1) algepser (2), aluder (3), apotecari (2), argenter (1), assaonador (1), abaixador (1) ballester (1), barber (2), boter (2), cabanyer (1), carnisser (1), clavari de confraria (1), colteller (3), corder (3), corredor d’orella (2), corredor de coll (1), corredor de coll d’or i d’argent (1), corretger (2), draper (2), espaser (1), especier (2), ferrer (2), flassader (1), flaquer (4), formenter (1), forner (3), fuster (4), guanter (1), guarda del General (1), manyà (1), mariner (1), mestre cirurgià (1), mestre d’aixa (1), mestre d’esgrima (1), mestre en medicina (1), obrer de vila (4), pedrapiquer (2), pellisser (2), perpunter (1), porter (1), recuer (1), revenedor (1), sastre (4), seder (2), sobrestant (1), sonador (1), sucrer (1), teixidor de llana (1), teixidor de draps d’or (1), tintorer (1), traginer (1) i trompeta (1). A banda d’aquestos cal destacar els llauradors, presents en un 20’5%, seguits a molta distància pels paraires en un 4’8%, notaris en un 4’4% i mercaders en un 3’7%. Per damunt de tots ells destaca el col·lectiu femení, a què es refereixen simplement com dóna o com muller de (majoritàriament mullers de llauradors i paraires). L’estament eclesiàstic està present en un canonge, dos beneficiats, un rector, un vicari perpetu i un frare franciscà. L’estament ciutadà està representat en un 6’3% i a l’estament nobiliari pertanyen dos cavallers i un donzell. Quant a les minories, només apareixen dos mores i un moro.
Les propietats per les quals es paga el cens són immobles i propietats rústiques. Entre les primeres destaca un alberch amb les seues variants d’un «alberch ab dos portals», «un alberch e ort, un alberch e seller», «un alberch o stable» i «un alberch que són tres portals», representat en un 37’4%, una casa en un 9% o unes cases en un 5’4%, una alqueria (6) i també es paga cens per un hostal (4) i per un pati descubert (3).
Entre les segones el major percentatge correspon als dos conreus mediterranis, el de cereals (terra campa), sense especificar el tipus de grans, en un 30%, i el de la vinya, en un 15%; per a ambdós conceptes tant s’utilitza la mesura agrària de fanecades com de cafissades, oscil·lant l’extensió entre una i dèsset, sent de nou l’extensió més abundant posada a cens, seguida de dos i tres. També s’inclouen en aquest tipus de propietats els horts, que representen el 10%, situats bé dins de la ciutat o fora dels murs, propietat que sol anar unida al cens que es paga per una alqueria, una terra campa, un corral o una casa.
Pel que fa a la distribució geográfica de les cases per parròquies és la de Santa Creu la que supera amb molt a la resta de parròquies amb un 29’6% de cases «sots directa senyoria de les dites Òrfenes», sent els carrers on aquestes estan situades els següents: «Teixidors» (11); «Confraria dels Segos» (7); «carrer qui va a la plaça de l’Àlber» (4); «Tints Majors» (3); «d’en Pere Güells» (2); «la Pobla Vella; mossén Gracià de Monsoriu e huy d’en Sorell»; «en Sirera; la Carbonera»; «d’en Miró lo Calderer» i «en Baralla qui va al Carme». Li segueix Sant Andreu amb un 12’8% de cases en aquestos carrers: «davant casa de mossén Vilarasa»; «prop el forn de l’Argenter»; «placeta de mossén Boÿl»; «na Rol·lana»; «placeta d’en Pere d’Amiga»; «Trabuquet prop el fossar de Sent Andreu»; «plaçeta de les Pales»; «adzucach appellat lo carrer de l’Alguazeria» (3); «prop del bany de na Palaua»; i «al costat de la Figuera». Sant Martí amb un 12% amb cases en el carrer de «la Vedella» (4); «forn d’en Sentalines» (3); «dels Negres» (2); «camí de Sant Vicent» (2); «prop de la Coltelleria; carrer nou alias del Pont de les Ànedes»; «plaça de Sent Francesch»; «carrer qui avalla de Sent Jordi a la plaça de Sent Francesch»; «Fusina»; i «Arn prop de Sent Jordi».
Moltes de les cases pertanyents a la parròquia de Sant Salvador, representada en un 9’6%, estaven situades fora dels murs de la ciutat, sobretot en el camí o carrer de Morvedre (13), també anomenat «raval de Sant Guillem»; «en la Rambla»; «prop de l’abeurador de la Trinita»t; i «a les spalles de la casa del senyor rey»; i, dins dels murs, «davant la sglésia de Sent Jacme d’Uclés». En la de Sant Joan del Mercat, amb una representació del 7’2%, les cases per les quals es pagava el cens estaven situades en els carrers de «Conills» (2); «Aluders»; «Exarchs»; «Mercat»; «davant la Adoberia major»; i «plaça dels Alls» (2). Amb el mateix percentatge de representació estava la parròquia de Sant Esteve amb cases en els carrers de «Preÿcadors» (3); «Vall»; «Ams»; «en Grado»; «òlim dels Saigs alias de na Johana d’Alcarraç e ara de mestre Pere lo Balancer»; i «carreró qui va de la plaça de Preÿcadors al carrer de la plaça de Perpinyà». I també eixe percentatge ho té la parròquia de Sant Nicolau amb una casa en el carrer dels «Cavallers» i diverses en el «camí de Quart».
Amb un 4’8% està representada la parròquia de Sant Bartomeu amb cases en els carrers de «Roteros» (2); «Serrans alias dels Corders»; «prop lo portal de Valldigna»; i «hun carrer adzucach prop lo mur vell de la Confraria dels Assaunadors»; i igualment la parròquia de Sant Tomàs amb unes poques cases en els carrers de «Catalans» (4) i «Brunateria». Les cinc cases situades en la parròquia de Santa Caterina, dèbilment representada amb un 4%, estaven en els carrers de la «Draperia del Lli», «Manyans», «Lotga», «Pelleria» i «Tapineria»; igual ocorre en la parròquia de Sant Llorens, amb cases situades en el carrer «dels Ayguardentés, alias dels Capellans», «a les voltes de Sent Ana»; «plaça de Senta Anna» i «camí de Morvedre». Finalment, en la parròquia de Sant Pere hi havia només una casa que pagava cens situada en el carrer del «Forn qui va a la plaça de l’Erba».
DESCRIPCIÓ DEL MANUSCRIT
El Capbreu es conserva en l’Arxiu de la Catedral de València, en el fons Archivo de la Confraria d’Òrfenes a Maridar, 45, olim 318.
És un llibre dels segles XIV-XVII, de forma major (400 × 280 mm) [395 × 275 mm], format per 14 + 482 folis. La matèria és vitel·la majoritàriament i té alguns quaderns de pergamí de cabrit. Està escrit en valencià, amb alguns textos en llatí i uns pocs en castellà.
El seu estat de conservació és molt bo, encara que amb alguns deterioraments com són petits forats a causa de nucs de la mateixa matèria escriptòria en els folis 68, 84, 113, 115, 116, 118, 128, 138, 162, 199, 219, 221, 248, 249, 253, 283 i 316; tallada la punta dreta del foli en els folis 106, 127, 128, 132, 180, 193 i 217; pedaç fet amb una tira de paper cosida al pergamí en els folis 172, 194, 216, 257, 295, 304, 347, 460 i 463; cantó superior tallat en el foli 230; esquinç en la part inferior del foli 271; tall en forma de corba en la part inferior del foli 288 i un petit trencat en els folis 92, 294 i 365.
Consta de 45 quaderns més dos fulls de guarda al principi —la primera serveix de contracoberta— i una al final en paper verjurat sense filigrana. La composició dels quaderns és diversa, així són bifolis (3, 4), terns (5, 8), cuaternions (7,48 18), quinterns (12, 14, 16), sisterns (1, 2,49 6, 9, 10, 11, 20-45) i septenions (13, 15, 17, 19). Es compleix la regla de Gregory, amb alguna excepció, és a dir, en els quaderns les pàgines enfrontades presenten la mateixa cara del pergamí, una cara de pèl s’oposa a una altra cara de pèl i una cara de carn a una altra cara de carn.
El text es presenta a línia tirada i el foli està pautat a tinta per a l’escriptura i per a limitar els marges. Conté unes 29 línies per foli amb un interlineat de 10 mm; la caixa d’escriptura presenta unes mesures de 285 × 143 mm (37 mm el marge superior, 95 mm el marge inferior segons els casos, 35 mm el marge esquerre i 75 mm el dret).
La foliació és doble i està situada en l’angle superior dret en el recte del full: una antiga en números romans de color roig en què no s’observa la norma aritmètica per la qual els signes I, X, C no podien repetir-se més de tres vegades, que comprén des de l’1 fins al 482; i una altra posterior en xifres àrabs feta en el segle XVI, tal vegada quan es va enquadernar novament el llibre, situada al costat esquerre o dret de l’anterior, des del foli 13 fins al 468. Poden apreciar-se restes dels folis 4 al 12 tallats a l’enquadernar-se. Estan en blanc els folis 19r-21v, 31v-35v, 36v-38v, 55r-v, 171r-172v, 188r-194v, 242r-v, 247r-257v, 280r-295v, 301r-304v, 363r-366v, 375r-438v, 442r-447v, 454r-460v, 463r-v, 467r-471v, 474r-v, i 482r-v.
L’enquadernació, sense decoració, no és l’original, aquesta va ser renovada a mitjan segle XVI.50 És de fusta amb coberta plena de badana fina de color fosc amb taques i un poc deteriorada en la part superior, amb quatre nervis en el llom, costura en cadeneta formada per una filera de nucs que s’han cosit als quaderns en el cap i peu. Els nervis no entren en la tapa, es tallen a l’altura de la pestanya quedant l’enquadernació subjecta per les guardes i les peces de reforç. Queden quatre restes corresponents a dues cintes de cuiro clavat en les tapes amb set tatxes per a poder tancar i lligar el llibre.
L’escriptura és gòtica textual en el setè quadern corresponent a la fi del segle XIV, gòtica redona amb traços d’humanística i humanística cursiva en la resta del manuscrit. Quatre tintes: blava i roja per als encapçalaments i inicials filigranades, majúscules gòtiques arredonides procedents de l’alfabet uncial, negra per a les lletres ia manifest o només les lletres ia de la paraula Sia en els folis que segueixen als de l’inici de cada festivitat, la resta en color sépia i els afegits posteriors en tinta sépia més o menys clara i negra.
Té inicials de grans mides amb adorns alternant en roig i blau fetes després de la còpia del Capbreu, ja que els filets es fiquen per l’escriptura del text. Les parts escrites en gòtica textual porten un petit traç vertical roig en l’interior d’algunes lletres.
Els dos primers quaderns contenen un índex alfabètic o abecedari on s’arrepleguen els noms dels censataris i al costat remeten al foli on es troben assentats. És un curiós doble índex en què estan agrupats els noms en 19 lletres majúscules corresponents a l’escriptura gòtica redona de mòdul gran (A, B, C, D, E, F, G, I, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, U, X), situades en el marge superior dret del recte en tres folis, per a la A i la B, i en dos folis, per a la resta de lletres, totes en color blau sobre filigrana roja. Cada lletra porta disposada en cada foli recte i vers en dos columnes (de tres lletres, excepte la darrera que és de dues lletres, només per als folis de la A i la B, i de cinc lletres per a la resta de l’alfabet) 20 lletres també majúscules gòtiques redones (ací inclouen la I) iniciant la A en color blau sobre filigrana roja (en els folis corresponents a la A, B i C) i en color roig sobre filigrana blava en la resta de l’alfabet, alternant els colors, amb una equivocació en el primer foli de la C en què es repeteix el color blau en les lletres E i F, que a l’organitzar a partir d’aquest foli els noms en dos columnes de cinc lletres queden en paral·lel les lletres del mateix color de cada columna i alternen els colors en la mateixa columna. A partir del foli amb la lletra D, la inicial A serà roja sobre filigrana blava i les successives lletres se n’aniran alternant en els seus colors.
Al peu de cada lletra en columna escriuen en humanística cursiva el nom de la persona, el seu cognom i el foli on es troba el cens. La inicial del nom correspon amb la majúscula que està en el marge superior dret del foli i la inicial del cognom amb la lletra de la columna.51 El copista que va preparar els índexs va escriure una petita lletra minúscula d’avís en l’espai en blanc destinada a guiar el treball posterior de l’il·luminador que la dibuixaria en majúscula i que pot veure’s en l’interior de les mateixes. En alguns casos s’aprofita eixa majúscula per a iniciar el nom de la persona censatari52 i en eixe cas el nom està a la mateixa altura que la lletra i els noms que li segueixen estan en columna; en les altres lletres els noms estan en columna sota la lletra. Alguns noms porten una petita creu al marge esquerre que podria deure’s a algun recompte o alguna cosa semblant. En total, en la part d’índexs hi ha 419 majúscules que es van deixar preparades per a anar afegint els noms. L’índex es va realitzar després de copiar tots els censos53 i amb el temps se li van anar afegint més noms, per mans posteriors, a mesura que també al peu de cada registre de censos el notari anotava la persona a qui corresponia pagar el dit cens per haver-se traspassat la propietat, que en alguns casos arriba fins 1651, per la qual cosa podem dir que aquest Capbreu va estar en ús quasi dos segles, fins que a mitjan segle XVII se’n va confeccionar un altre a partir d’aquest, ja que apareixen notes al marge que així ho indiquen.54
Cada part del text comença amb una inicial filigranada pintada en blau, com la lletra H (Hoc est, f. 13r), la Q (Quoniam, f. 15r), la E (En nom, f. 22r, Encara, f. 22v, 23r, 23v, E per, f. 24r), la F (Frater, f. 24v), la R (Raimundus, f. 26r), la L (L’honorable, f. 27r, 27v) i la A (A dotze, f. 36r, Arnaldus, f. 25r) o en roig, com la lletra N (Noverint, f. 18r, 26v), la P (Primerament, f. 22v), la E (Enadim, f. 23r, Encara, f. 23r, 23v), la R (Rodericus, f. 24r), la A (Ab carta, f. 27r, Appar, f. 27v) i la L (L’Almoyna, f. 36r), sobre fons filigranat en color contrari. Apareixen dos inicials embotides sobre fons filigranat en roig i blau corresponents a la lletra L (L’honorable, f. 27r) i A (A dotze, f. 36r). En aquesta part hi ha 32 inicials pintades.
La rúbrica, que ocupa nou línies (f. 22r), està escrita en lletra formada de la fi del segle XIV i correspon a la part més antiga del Capbreu que tracta de la fundació de la Confraria. A sota hi ha la miniatura historiada que ocupa un sagnat de 13 línies i que descrivim més avant.
La part relativa a les festes litúrgiques dedicades al Senyor (Pasqua de Resurrecció i Nadal), a l’Esperit Sant (Pasqua de Quinquagèsima o 50 dies després de la Pasqua), a la Mare de Déu (Santa Maria d’agost, Santa Maria de febrer i Santa Maria de març) o als sants (sant Joan de juny, sant Miquel, Tots Sants, sant Andreu i sant Vicent Màrtir) i a Carnestoltes (festa que té lloc immediatament abans de la Quaresma cristiana, amb data variable entre febrer i març segons l’any) en les quals es pagaven els censos, està sempre copiada en el recte del foli. Com la il·luminació del llibre i l’escriptura del títol de cada part ha sigut posterior a l’escriptura del Capbreu, el títol, sempre en escriptura gòtica textual però de mòdul gran i en roig, està a un costat i a l’altre de la data que encapçala el cens, entre dos línies a tinta a manera de pauta.
El text d’aquestes parts comença amb una gran inicial embotida corresponent a la lletra S (Sia), la part grossa del qual està dividida a l’ample per una línia escotada, en dos mitats, pintades cada una d’un color diferent, blau i roig. La lletra està sobre un fons filigranat que va alternant en roig i blau. Té una sagnia de vuit línies. La còpia de cada cens comença també amb la lletra S (Sia), que és una inicial filigranada en roig i blau decorada per una xarxa densa i regular de filigranes executades a tinta negra, que té una sagnia de tres línies. Els traços en la part exterior de la lletra són espirals que s’allarguen de manera exagerada en fins tentacles. La part interior de la lletra són petits cercles alineats tancats al seu torn en altres cercles més grans. Hi ha 13 inicials embotides que indiquen cada festa i 251 de l’inici de cada cens. En total hi ha en el Capbreu 715 inicials.
Des del punt de vista de la il·luminació el més destacat del Capbreu és l’única i magnífica miniatura historiada, perfectament conservada, no així el text escrit que l’acompanya, la tinta del qual està molt desgastada a causa de l’expectació i curiositat que ha despertat esta pàgina en els diferents llocs pels quals ha anat passant el llibre.
La miniatura, de mitja caixa, que correspon a la inicial C de Com, ocupa una sagnia de 13 línies. Damunt d’ella les 9 línies de la rúbrica traçades en gòtica textual donen començament en el foli 22r a la fundació de la Confraria i, com hem comentat anteriorment, corresponen a un capbreu de 1399.
Gràcies al coneixement del contingut del text, i sabent la relació que existeix en tot còdex entre la miniatura i allò que s’ha escrit en el mateix foli en què ambdós conviuen, el tema de la miniatura simbolitza l’acte solemne de dotar una donzella amb el cot i mantell vermell, o siga, l’entrega a l’agraciada de l’aixovar personal amb què l’obsequiava la Confraria, integrat, molt especialment, per el cot o vestit i el caputxó o mantell. La referida donzella es troba en actitud orant, i està vestida ja amb el cot. També és de color roig el caputxó que va a col·locar-li un dels dos barons que figuren junt amb la promesa, i que representen, segurament, un patró i el sastre, perquè exercia, com és lògic, un paper tan important el confeccionador de l’aixovar, que primitivament era qui, amb el síndic de la Confraria, acompanyava l’agraciada en la cerimònia d’atorgament de dot i missa de casament. Els gestos i les expressions dels rostres ens ajuden a comprendre aquest moment i estan carregats de realisme. L’escena té eixe caràcter quotidià de la pintura medieval del gòtic internacional, preocupada per representar l’anecdòtic.
La caplletra té brots blaus rematats en rosa siena que forma la lletra C amb les típiques fulles de card en els seus extrems. Apareix sobre un fons daurat amb les vores lobulades rematades per perles. En el seu interior quatre figures, dos de cos sencer, el patró i el sastre, encara que no se’ls veuen els peus, dempeus sobre un sòl de rombes blancs i negres, una xica agenollada amb les mans juntes en actitud orant i una quarta que correspon a un cap d’àngel que aguaita des del cel. Pareixen enganxades sobre un fons enreixat format per petits quadrats amb una creu en aspa daurada al seu interior. Els personatges estan en tres plans distints, mantenen una postura hieràtica en posició de tres quarts i l’escena, que transcorre en una estança tancada, no té tridimensionalitat.
El patró, situat dempeus a l’esquerra i dirigint la seua mirada cap al caputxó, mostra en el seu rostre mig somrient la barba partida, el front obert i el cap descobert en què s’aprecia una calvície avançada. Va abillat fins als peus amb una gonella groga i capa curta amb caputxó del mateix color, botonada al pit i folrada de pell blanca, a sota una camisa amb mànegues ajustades de color rosa. Cenyida a la cintura en la part dreta una espasa enfundada en una beina de color rosa. Els plecs del vestit són unes línies verticals i algunes corbes per a marcar els braços estesos subjectant el mantell rectangular roig de llana que li entrega el sastre.
