Kitabı oku: «Dels orígens a l'abolició», sayfa 5

Els diputats del General abans de la Diputació del General

Les comissions estamentals de gestió dels subsidis aprovats en assemblees parlamentàries al Regne de València entre 1261 i 1362

VICENT BAYDAL SALA

Universitat Jaume I

Ítem, que la Dipputació e officis dessús dits duren per tres anys, los quals feneixquen en la festa de Nadal del any mil CCCC XXII, e que ladonchs ne sien elets altres, ço és, que los del braç ecclesiàstich sien elets per los dits dipputats del braç ecclesiàstich, e los del braç militar per los dits deputats del braç militar, e los del braç reyal elegeixquen los jurats de la ciutat de València lo dipputat, clavari, administrador e comptador qui deuen ésser per la dita ciutat […] e los jurats de la ciutat de Xàtiva o vila real que aurà haver l’offici de la Depputació elegeixquen lo depputat que y deurà ésser per les dites ciutat de Xàtiva e viles reyals […]. E axí·s segueixca de trienni en trienni mentres les dites generalitats duren.¹

Aquell, en concret, era el capítol del donatiu solemnement aprovat el 22 de març de 1418 al convent de Sant Doménec de València, en la darrera sessió de les primeres Corts valencianes convocades per Alfons el Magnànim, que contenia la disposició clau del que en l’actualitat, sis segles després, s’ha commemorat: la institucionalització definitiva de la Diputació del General del Regne de València, l’organisme encarregat de recaptar i gestionar els principals impostos pagats al rei pels habitants del territori valencià després de ser aprovats en les assemblees parlamentàries. No debades s’hi va establir que els sis diputats elegits pels braços de l’Església, la noblesa i les ciutats i viles reials es renovarien automàticament de trienni en trienni mentre duraren els tributs de les generalitats, els quals eren ja pràcticament perpetus, atés que havien quedat vinculats al deute públic emés per la mateixa Diputació, de retorn total gairebé impossible. De fet, com a mostra d’aquella nova perdurabilitat assumida per tots, a partir del mateix any de 1418 es va iniciar el registre arxivístic notarial de la documentació de la Diputació del General i molt poc després es van adquirir els solars per a construir una seu estable al cor de la ciutat de València, bo i iniciant la construcció del palau que en l’actualitat alberga la moderna institució de la Generalitat Valenciana.²

Amb tot, malgrat que la institucionalització fora assolida en la segona dècada del segle XV, el ben cert és que la Diputació del General del Regne de València no havia nascut aleshores, sinó que existia des de dècades arrere i tenia unes arrels i uns precedents ben profunds, que arrancaven quasi una centúria abans. Concretament, durant el període anterior a la consolidació definitiva del 1418 es poden distingir dues grans fases: d’una banda, una etapa justament anterior, que es remunta a la dècada de 1360, ja que, com és sabut, els impostos indirectes de les generalitats es van crear en les corts generals de Montsó de 1362-1363 i precisament llavors es va començar a emprar el nom de Diputació del General per a denominar les comissions interestamentals que, tot i ser en teoria provisionals, van anar renovant-se amb molta assiduïtat;³ i, d’una altra banda, encara una altra etapa anterior, des de les corts valencianes de 1261 fins a 1362, en què de manera esporàdica es van formar comissions estamentals per a la gestió dels impostos aprovats en les assemblees parlamentàries i, de fet, es van constituir de vegades com una mena de Diputacions del General en la pràctica, almenys des de la dècada de 1330, tot i que amb certes particularitats importants respecte al que posteriorment esdevindria la institució, segons analitzarem ací mateix.

Mirarem d’observar, doncs, quines funcions van acomplir i quins poders van tenir els diputats o administradors del General abans de la Diputació del General, és a dir, abans de l’aparició d’aquella denominació l’any 1363 i del seu posterior recorregut fins a la institucionalització plena de 1418. I ho farem mitjançant l’anàlisi de la naturalesa i les característiques de la recaptació i la gestió de cadascun dels subsidis atorgats als monarques en les assemblees parlamentàries valencianes celebrades durant el període esmentat, des de 1261 fins a 1362, a partir dels treballs previs i les informacions contingudes en la documentació registrada en diverses sèries de la Reial Cancelleria i del Reial Patrimoni de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, en combinació amb les conservades en altres sèries de l’Arxiu Municipal de València i de l’Arxiu del Regne de València. Al respecte d’això, cal tenir present que, com acabem d’apuntar, dins d’aquell interval de temps es poden distingir al seu torn dues fases netament separades per l’any 1330, en plena consonància amb l’evolució de les relacions polítiques i de la fiscalitat pública al Regne de València, segons constatarem a continuació.

1. L’enfrontament foral i la manca de comissions interestamentals de recaptació (1261-1329)

La cabdal decisió de Jaume I de convocar l’any 1261 una primera assemblea parlamentària valenciana, probablement amb la condició de corts,⁴ va donar peu a l’inici d’un llarg conflicte que va enfrontar els partidaris d’aplicar el codi jurídic dels Furs de València a la totalitat del regne, encapçalats pel mateix monarca, la ciutat de València i la majoria de les viles reials, i els partidaris de fer observar també els Furs d’Aragó en aquells llocs on s’havien atorgat en temps de la conquesta, liderats pels rics homes i barons d’origen aragonés. No debades, els primers senyorius cristians formats al territori durant la dècada de 1230 van ser poblats per nobles aragonesos amb furs locals d’aquella mateixa procedència i encara més tard, ja compilats els Furs d’Aragó el 1247 –que en certa manera protegien les seues prerrogatives davant el poder reial–, ho van continuar fent fins al punt que bona part de la meitat nord del Regne de València es regia mitjançant aquelles normatives. D’altra banda, però, immediatament després de la conquesta de la ciutat de València el 1238 el rei Jaume I va promulgar els Furs de València, un codi inspirat en el dret comú i la recuperació de la forta autoritat dels antics emperadors romans, amb la intenció que fora d’àmbit general al conjunt del territori i, de fet, ell mateix el va aplicar en la immensa majoria de poblacions reials.⁵

Així les coses, atesa aquella diversitat jurídica, en l’assemblea convocada el 1261 el monarca va plantejar que tots els senyorius del regne foren poblats amb els Furs de València, a canvi de concedir certs avantatges en la possessió de la terra als senyors nobles i eclesiàstics, però si més no l’estament nobiliari, format molt majoritàriament per nobles i cavallers d’origen aragonés, es va negar per complet, atés que preferien mantenir els Furs d’Aragó, que els garantien tot un seguit de prerrogatives jurisdiccionals, territorials i fiscals a les quals no estaven disposats a renunciar. En conseqüència, la divisió que s’havia mantingut latent fins aleshores es va fer patent i es va encetar un prolongat enfrontament entre els defensors d’un ordenament normatiu i els de l’altre, que va ser especialment intens fins a començaments de la dècada de 1290 –tot arribant als xocs militars– i que no va finalitzar fins a les acaballes de la de 1320.⁶ I, en consonància amb això, l’esmentat estament nobiliari, controlat per l’aristocràcia de procedència i lligams aragonesos, es va negar de manera gairebé sistemàtica a col·laborar amb les successives assemblees parlamentàries valencianes reunides pel monarca i, per tant –amb una única excepció–, tampoc va contribuir als successius serveis promesos a la Corona. Així doncs, durant el període de 1261 a 1329, com a resultat d’aquella dura disputa, ni en la documentació coneguda es parla mai del General com la representació de la comunitat política del Regne de València a través de la unió dels tres estaments o braços, ni tampoc es van poder formar comissions de recaptació fiscal mancomunades entre aquells tres actors, segons observarem tot seguit.

Per exemple, per a la recaptació dels 100.000 sous promesos com a servei de l’assemblea parlamentària de 1261 per la confirmació reial dels furs valencians, únicament s’han pogut documentar uns collectores, probablement escollits per la ciutat de València, que havien de recaptar aquella quantitat o almenys una part, atés que el monarca havia assignat fins a 48.000 sous del subsidi per a tornar un préstec que li havia fet el mateix municipi valentí.⁷ Sabem poca cosa més d’aquella recaptació, que amb tota probabilitat degué fer-se mitjançant un tribut directe, però, en qualsevol cas, és ben segur que la noblesa no hi va contribuir, atés el seu enfrontament amb la Corona per la qüestió foral.⁸ De fet, el mateix va succeir en la següent assemblea parlamentària convocada per Jaume I, probablement unes altres corts, que es feren el 1271 i en les quals el rei, d’una banda, va revisar el procés de repartiment de les terres que s’havia realitzat des de temps de la conquesta i, d’una altra banda, va intentar novament que els senyors que aplicaven els Furs d’Aragó en els seus dominis adoptaren els de València.⁹ El principal resultat de la reunió, en tot cas, va afectar bàsicament una altra vegada l’estament de les universitats reials, que van oferir com a servei per la confirmació de les terres que tenien els seus habitants l’avançament en dos anys del tribut directe del monedatge, bo i augmentant la quantitat a pagar en el cas de les famílies amb més patrimoni –les més interessades, de fet, a posar punt final a qualsevol possible revisió de la distribució de les terres. I sabem que en aquesta ocasió els encarregats de la recaptació van ser un seguit de batles i oficials reials, ajudats per duobus bonis hominibus unumcumque ville.¹⁰ L’estament militar, per contra, no va accedir a negociar la qüestió del repartiment en aquella assemblea, ni va adoptar els furs valencians, ni va participar en el donatiu atorgat al monarca.¹¹

Així mateix, també es va donar una situació anàloga en els següents tres grans subsidis concedits al rei després de la celebració de reunions parlamentàries, com l’atorgat en el context de les corts de 1281, per a la campanya de la conquesta de Sicília, que es va materialitzar en forma de redempcions d’exèrcit demanades als nuclis reials; en el parlament de Pere el Gran amb la ciutat de València el 1283, que va donar lloc a la promulgació del Privilegium Magnum per a totes les universitats reials i l’avançament d’un nou monedatge incrementat com a servei; i en les primeres corts d’Alfons el Liberal a València i Borriana el 1286, que van motivar la confirmació dels Furs de València, tot i la disputa amb els aragonesos, i el pagament d’un nou tribut directe per part de la ciutat i les viles reials en forma de quèstia.¹² En el primer i darrer d’aquells casos, en tant que les quantitats es recaptaven mitjançant tributs reials ordinaris, la gestió va quedar en mans dels oficials de la Corona, mentre que en el monedatge augmentat de gràcia per l’estament reial sabem que hi van intervenir els prohoms locals, uns collectores seu iuratos deputatos ad illud, que després havien de traspassar els diners als porters reials.¹³ En tot cas, ni de l’estament de la noblesa ni de l’Església tenim notícies documentals de la seua participació en aquells subsidis, una situació que va continuar repetint-se durant les dècades següents, tot i que amb alguna excepció.

Una d’elles va ser, per exemple, la del servei pagat després de la celebració d’un parlament a València amb Alfons el Liberal el 1290, com a conseqüència de la divisió territorial de les corts generals de Montsó reunides l’any anterior. En aquelles s’havia aprovat la concessió d’un auxilii sive cise a pagar en totes les terres del monarca, llavors ofegat per les guerres derivades de la conquesta de Sicília, que si bé a Catalunya i Aragó va prendre la forma d’un impost indirecte recaptat per diputats, clavaris i distribuïdors triats pels estaments, a València, per contra, es va seguir recollint a través de talles directes gestionades pels municipis i els oficials reials. I en aquest cas, a més a més, el seu pagament també va ser requerit a l’estament eclesiàstic mitjançant peticions individuals realitzades a bisbes, mestres d’ordes militars, abats i senyorius, encara que en cap cas es va formar una comissió unitària de recaptació per part de l’Església, ni cap mena de conjunció amb els nuclis reials.¹⁴ Per la seua banda, els nobles valencians van quedar exempts de nou, com també va passar amb el subsidi en forma de quèstia atorgat per les universitats reials després de les corts de 1292, en les quals, de fet, el nou monarca Jaume II va voler apaivagar el conflicte entre els uns i els altres en reconéixer la dualitat foral que imperava de facto en el regne:

jurà observar furs de València e privilegis generals atorgatz a la ciutat e als altres locs e viles del Regne de València […], salv emperò ço que jurat avia als hòmens de paratge del Regne de València sobre·l fur d’Aragó a aquels, ço és a saber, d’ells qui·l volrien.¹⁵

Allò va permetre que si més no la noblesa assistira de manera menys bel·licosa a les següents reunions parlamentàries celebrades, com les corts de València de 1301-1302, 1314 i 1325, encara que finalment en cap d’aquestes es va aprovar cap fur nou que afectara el conjunt dels estaments, en consonància amb la divisió jurídica i la latència de la disputa.¹⁶ En tot cas, l’estament militar sí que va accedir a participar en el servei aprovat en l’assemblea de 1301-1302, atés que la recaptació feta en els seus dominis –un impost directe per persona anomenat cabeçatge– havia d’anar exclusivament destinada a pagar els deutes que el mateix Jaume II havia adquirit amb els nobles després de les prolongades campanyes militars de Múrcia i Sicília. Per tant, per primera vegada des de la fundació del Regne de València la noblesa va contribuir a un subsidi a la Corona, en tant que acabava revertint en els seus propis interessos, però ho va fer d’una forma que reflectia clarament la seua posició d’enfrontament amb el rei i l’estament reial per la qüestió foral. En concret, per bé que novament a Catalunya i Aragó dos donatius semblants aprovats per les corts respectives de 1299-1300 i 1300 es van recaptar a través de comissions interestamentals formades per cavallers i prohoms locals triats pels braços de la noblesa i les universitats reials, a València, per contra, tot i formar-se també comissions que gestionaven la contribució de cada estament en conjunt, aquelles van tenir un funcionament completament separat, formades per dos «collidors» nobiliaris d’una banda i quatre «collidors e reebedors» de la ciutat i les viles reials d’una altra banda –dos per València i dos per la resta de nuclis.¹⁷

Per tant, a diferència del que va succeir al territori català i a l’aragonés, on ja entre finals del segle XIII i començaments del XIV es van donar tant diversos donatius generals com experiències de gestió fiscal parlamentària comunes a diversos braços, al regne valencià, marcat per la lluita foral, en cap moment es va produir una situació anàloga, sinó que els subsidis van recaure pràcticament sempre en el braç de les universitats reials i quan hi va haver col·lectors triats pels estaments, aquests van actuar sempre de manera separada, dins del seu propi àmbit. Ben contràriament, a partir del moment en què es va desbloquejar la qüestió dels furs en les corts de 1329-1330 la situació va canviar per complet, amb l’aparició del concepte de General com a representació del conjunt de la comunitat política del regne i l’aprovació de diversos donatius generals que van ser gestionats per comissions mancomunades entre tots els estaments valencians.

2. L’aparició del General i les primeres experiències mancomunades de gestió fiscal (1330-1362)

Si bé hem vist que en època d’Alfons el Liberal i els inicis de Jaume II, tant a Catalunya com a Aragó hi van haver precedents de donatius parlamentaris generals gestionats pels estaments de forma conjunta, més endavant, en canvi, durant vora mig segle, fins a les reunions de corts celebrades en la dècada de 1350 no es van tornar a aprovar contribucions que afectaren el conjunt d’aquells territoris, sinó que la noblesa i l’Església en van quedar fora i, per tant, no es van tornar a formar comissions interestamentals de gestió fiscal. Com és sabut, però, la situació va canviar per complet a partir d’aquella data, quan, en el context de l’exigent guerra contra Pere el Cruel de Castella, en les corts generals de Montsó de 1362-1363 es van crear els impostos de les generalitats i van aparéixer les primeres formes de les Diputacions del General catalana i aragonesa, com a organismes de recaptació i administració fiscal emanats de les assemblees parlamentàries respectives.¹⁸ Va passar el mateix en el cas valencià, però ací cal destacar que, a més a més, just en les dècades prèvies, una vegada solucionat el conflicte foral que havia enfrontat els estaments, s’havien succeït una sèrie de donatius generals que van servir de precedent tant a la consolidació d’una fiscalitat pública conjunta com a la formació de la Diputació del General pròpia.

En concret, van ser les corts de València de 1329-1330, presidides per Alfons el Benigne, les que, com és sabut, van fer possible la fi pràcticament definitiva de la disputa mantinguda durant dècades entre els principals components de l’estament militar i els de l’estament reial, mitjançant l’ampliació i modificació dels Furs de València, amb la inclusió de l’anomenada jurisdicció alfonsina que atorgava certes prerrogatives als titulars dels senyorius, de manera que la immensa majoria dels nobles i cavallers que havien emprat fins aleshores els Furs d’Aragó van renunciar a ells i durant els anys subsegüents van acceptar el nou ordenament foral valencià aprovat en aquella assemblea.¹⁹ De fet, la nova situació de col·laboració entre els estaments es va mostrar immediatament a través de dos fenòmens: en primer lloc, just després de la clausura d’aquelles corts va aparéixer per primera vegada en la documentació el terme del General del Regne de València per a fer referència al conjunt dels tres estaments representats en les assemblees parlamentàries, i, en segon lloc, aquella mateixa assemblea va aprovar el primer donatiu general de la història del territori valencià, que havia de ser recaptat en tots els senyorius i gestionat per uns diputats triats pels mateixos estaments, tot encetant una via que culminaria en els fets de la dècada de 1360.

Pel que fa a la primera qüestió, el concepte fou emprat per primera vegada −que siga coneguda− en un parlament amb Alfons el Benigne a finals de 1330, en què el braç de les universitats reials va presentar diverses peticions en nom de «tot lo General del Regne de València» amb l’objectiu de vetlar per l’interés de tots els habitants del territori: «esguardants reformació del universal estament del dit regne e de la cosa pública».²⁰ Així mateix, en parlaments posteriors que van tenir lloc durant aquella dècada es van continuar exposant les reivindicacions de la comunitat política en afers que tocaven «lo bon estament de tot lo General del regne» i fins i tot es va plantejar la constitució d’un únic «síndich de tot lo regne» per tal que actuara en els tribunals reials contra aquells pocs senyors que pretenien continuar aplicant els Furs d’Aragó als seus dominis.²¹ Fet i fet, el desbloqueig de la qüestió foral no només va permetre la irrupció d’aquella idea que engloba la comunitat política regnícola, sinó que també va consolidar plenament les corts, a les quals per primera vegada tant el braç de la noblesa com el de l’Església van començar a assistir amb les seues propostes legislatives per a renovar l’ordenament foral valencià en cada assemblea.²² Així, per exemple, en el marc de la primera reunió convocada per Pere el Cerimoniós, a València el 1336, diversos síndics de les viles reials van proclamar la infal·libilitat de les Corts com a màxim òrgan representatiu del regne:

La dita Cort General representa tot lo Regne de València, car en la celebració et sollempnitat d’aquella són los prelats, religiosos et persones eclesiàstiques, qui fan I e lo primer membre, los richs hòmens, cavallers et generosos, qui fan lo segon membre, los ciutadans et hòmens de viles del dit regne, qui fan lo terçer membre de la dita Cort, e no és presumpció ne semblant de veritat ne deu alcun creure que tots los membres de la Cort, en la qual ha tantes sàvies persones e moltes en dignitat e noblea constituïdes, se acordassen ne consentissen a fer tort o prejudici a alcú.²³

Igualment, uns pocs anys després serien els procuradors dels braços nobiliari i eclesiàstic els que, en les corts de València de 1349, defensarien conjuntament el paper de l’assemblea parlamentària com a màxima institució protectora dels interessos de la comunitat política territorial:

Tots aquells qui en les dites Corts són estats e són estan per observació de furs e privilegis e reparació de aquells, e han zelat e zelen que·ls furs, privilegis, libertats e bons uses del regne, en general e en special […]. En aquestes Corts se tracten e·s façen sinó ço que fer o tractar se deu a bé, profit e bon estament del regne e és custumat de fer tractar en les altres Corts passades a observació dels furs e de privilegis.²⁴

Així les coses, aquella nova situació d’unitat jurídica, inici de la cooperació estamental i acceptació plena de les corts com a fòrum de negociació política va donar peu també al segon dels fenòmens indicats: l’aprovació de diversos donatius generals en seu parlamentària i la seua posterior recaptació de manera conjunta entre els diversos estaments. En concret, el primer d’ells va ser el de la mateixa reunió de 1329-1330, en què els braços es van comprometre a pagar a Alfons el Benigne un total de 2.200.000 sous en un màxim de sis anys, recaptats a través d’imposicions indirectes sobre el blat, el vi i la carn que s’havien d’aplicar en els mercats de pràcticament tot el regne, amb l’objectiu de destinar els diners obtinguts a la campanya de conquesta de l’emirat nassarita de Granada que el rei projectava en aquells moments juntament amb el seu cunyat Alfons XI de Castella.²⁵ Significativament, només van quedar fora de la contribució els llocs pertanyents a Jaime de Xèrica, Lope de Luna, Gonzalo García i alguns altres nobles que encara mantenien els Furs d’Aragó als seus dominis, però que a penes si representaven una escassa porció territorial del regne. Per contra, tant el braç militar com l’eclesiàstic van participar per primera vegada en la història valenciana en una comissió fiscal parlamentària conjunta amb el de les universitats reials, mitjançant la tria de nou administradors que representaven el General: el cabiscol Ramon Gener en nom del bisbe de València i el frare de Montesa Domingo de Muntanyana; Macià d’Esplugues en nom de l’infant Pere, comte de Ribagorça, i els cavallers Orrigo de Quintavall i Gil Jiménez Romeo; i dos jurats de València –en funció de l’any–, el veí de Sagunt Bonafonat de Vall-llebrera i el d’Alzira Pasqual Marçó.²⁶

Ells serien els encarregats d’ordenar la venda de les imposicions cada any i de procurar que els arrendataris dugueren els diners mensualment o setmanalment –els de la capital– a un cofre de tres claus custodiat a la sagristia de la catedral de València i d’ingressar-los en els comptes de la taula del canvista assignat per a centralitzar el donatiu, Bernat Desmàs. Amb tot, aquell disseny inicial va experimentar canvis al llarg del procés de recaptació, atés que el projecte de conquesta granadina va quedar suspés i a partir de juliol de 1332 els diners col·lectats van ser destinats a l’armament d’un estol valencià contra els genovesos, per a la qual cosa es va nomenar dos nous i únics administradors, el mercader de València, Jaume Tolsà, i el jurista de Morella, Pere de Ciutadilla, amb l’objectiu d’agilitzar-ne els preparatius. Així mateix, quan al febrer de 1333 es va acordar l’organització d’un segon estol contra els genovesos hi van haver nous canvis: d’una banda, es van ampliar les tarifes al tràfic marítim mercantil i a la compravenda d’un bon nombre de productes de tot tipus i, d’una altra banda, es van triar quatre nous administradors, bo i retornant a la representativitat estamental del General a través de l’ardiaca d’Alzira Pere d’Esplugues per l’Església, el cavaller Ramon Costa per la noblesa i el ciutadà de València Francesc de Vinatea i el veí de Sagunt Bonafonat de Santfeliu per les universitats reials. Amb tot, com apunten aquells mateixos canvis en la gestió en funció de les necessitats del monarca, cal indicar que els poders dels successius administradors estamentals estaven bàsicament limitats a la recaptació dels impostos, ja que els diners recaptats es destinaven posteriorment allà on indicava el mateix rei.

De fet, encara que inicialment no en tenien obligació segons els capítols acordats en les corts, els encarregats de la gestió del donatiu, que es va cobrar fins a l’abril de 1334 abans de la dissolució de tot aquell entramat fiscal, van acabar retent els seus comptes davant del mestre racional i, segons sabem per aquells retiments i per certes llistes d’assignacions reials fetes a compte de la recaptació, si bé una part important dels diners recollits sí que es van destinar a les campanyes contra els nassarites i els genovesos acordades amb el General, una altra part es va desviar cap al pagament de molts altres deutes pendents i interessos diversos d’Alfons el Benigne.²⁷ És per això, possiblement, que en la següent contribució general concedida a la Corona pels estaments es van prendre algunes mesures per tal d’evitar que es repetira aquella situació. En concret, no va ser en les següents corts valencianes de 1336, en el context de les quals el nou monarca, Pere el Cerimoniós, va demanar a les universitats reials una nova tipologia d’impost anomenada coronatge, sinó en el parlament de València de 1340, convocat pel rei a tots els estaments amb una única finalitat: pro exigendo subsidio generali, amb el qual finançar les flotes valencianes que havien d’anar a l’estret de Gibraltar per a combatre, juntament amb les catalanes i les castellanes, contra els marínides del Marroc.²⁸

En aquesta ocasió no es va concretar cap quantitat, però «tot lo General del Regne de València» es va comprometre a pagar l’armament de trenta galeres anuals durant tres anys, les quals –segons les estimacions fetes en el cas d’altres estols coetanis– podien arribar a costar fins a 1.200.000 sous cada any i s’havien de pagar mitjançant la recaptació d’unes imposicions indirectes que van rebre el nom d’almoina aplicades sobre el tràfic maritimomercantil i la compravenda de blat, carn, vi, oli i draps. Així, com el 1330, es van triar diversos administradors del General que gestionaven l’arrendament de les imposicions, la custòdia dels diners, el seu ingrés en els comptes d’un altre canvista, Bernat Joan, i la seua destinació on indicara el monarca: van ser, concretament, Arnau Bru, rector de l’església de Sant Salvador de València i Umbert de Tous, clavari de Montesa, pel braç eclesiàstic; el noble Gilabert Sanoguera i el cavaller Jaume Castellà, pel braç militar; i un cavaller i un ciutadà de la ciutat de València, Joan Escrivà i Bartomeu Saranyó, i dos prohoms de Sagunt i Alzira, Bonafonat Vall-llebrera i Pere de Clariana, pel braç reial. En aquest cas, però, com hem indicat, es van prendre mesures per intentar que els diners recollits es destinaren únicament i exclusivament a l’objectiu pel qual havien estat promesos: «los affers de la dita armada».²⁹

En primer lloc, el notari que havia d’actuar amb els administradors –el valentí Andreu d’Espígol– tenia especial manament d’informar «al senyor bisbe de València e als jurats de la ciutat per tot lo General» de qualsevol tipus de «frau o dampnatge» en aquell sentit. Així mateix, el vicecanceller Pere Despens, el secretari reial Ramon Sicard i diversos assessors i escrivans de la cancelleria, com Juan Fernández Muñoz, Guillem Agustí, Guillem de Vila, Bertran Desvall, Francesc de Prohom, Nicolau Martí, Domingo Jordán, Pere de Vallseca i Juan Pérez de Aterre, van haver de jurar en el mateix parlament de València que s’ajustarien a tots els capítols acordats. Igualment, els administradors que traspassaren diners al rei de manera autònoma o que els destinaren a «altres uses» diferents als de les armades, haurien de pagar el doble d’aquestes quantitats «del lur propri». I en cap cas la seua comptabilitat no estaria sotmesa al control reial, com havia passat en l’anterior i primer donatiu general, sinó que seria vigilada per «aquells que tot lo General hi assignarà», això és, huit comptadors distribuïts també de manera uniforme entre el braç eclesiàstic, el militar i el reial: el cabiscol de València Ramon Gener i el frare de Montesa Pere Soliva; els cavallers Felip de Boïl i Guillén Serrano; el cavaller de la ciutat de València Pere Colom júnior i el ciutadà Berenguer de Ripoll, el prohom de Morella Bernat Aster i el de Xàtiva Pere Daviu. A més a més, no només es van adoptar mesures per tal de defensar la voluntat del General respecte al destí dels diners, sinó que també se li va conferir una major potència institucional, atés que els mateixos administradors podrien nomenar quatre clavaris per a gestionar el guany obtingut per les galeres finançades a l’estret de Gibraltar pels estaments valencians.³⁰

Amb tot, malgrat aquell augment de l’autonomia de la comissió interestamental de recaptació del subsidi, finalment també va haver de retre compte de la seua gestió davant del mestre racional, a causa de l’evolució dels esdeveniments posteriors. En particular, en les corts de València de 1342 no només es van aprovar noves disposicions jurídiques, sinó que també es va decidir que una porció del subsidi aprovat dos anys i quatre mesos abans fora desviada a la guerra contra Jaume III de Mallorca: serien els «VIII meses» que quedaven per pagar de la part del braç militar i del reial, atés que l’eclesiàstic va al·legar que no podia dirigir els seus diners contra un monarca cristià: «no puxa consentir a la execució de la guerra del rey de Mallorques sens perill de lur honestat e estament».³¹ En conseqüència, per tal de saber què s’havia pagat i quedava per finançar de les galeres de l’estret de Gibraltar i què sobrava i es podria emprar en la campanya militar contra terres mallorquines, el mateix General va demanar en l’assemblea parlamentària a Pere el Cerimoniós que els administradors presentaren les seues xifres davant el mestre racional i els quatre comptadors triats el 1340, com efectivament es va procedir a fer.³² Així les coses, a partir d’aleshores els gestors estamentals del subsidi destinarien els diners a dos qüestions diferents: a «la guarda del estret de Jubaltar», les ordres de pagament de la qual es certificarien «ab IIII sagells, ço és, un de cascun estament» –comptant la ciutat de València i les viles reials com a dos estaments diferents–, i «la execució del rey de Mallorca», per a la qual, evidentment, no caldria la certificació eclesiàstica: «puxen fer les dites coses ab albarà tant solament de tres aministradors, remogut lo sagell del braç de la Esgleya».³³