Kitabı oku: «Dels orígens a l'abolició», sayfa 6

L’organisme de gestió fiscal del General del Regne de València va prendre, doncs, major complexitat en aquells moments, tot i que de manera provisional, atés que a les darreries de 1343 es va tornar a dissoldre, amb la fi de l’ajuda promesa a la Corona. Tres anys més tard, però, quan a principis de 1347 es van rebre notícies d’un possible atac marítim i terrestre del soldà marínida, Pere el Cerimoniós va convocar novament a València els membres de tots els estaments, sembla que en un parlament o reunió semblant a la de 1340, amb la intenció exclusiva de demanar un subsidi per a la defensa contra els musulmans: «pro consentiendo et firmando ea que in dicto colloquio ad tuicionem et defensionem fidei et regni predicti fuerint ordinata».³⁴ Tanmateix, els «prelats, richs hòmens, cavallers, ciutadans et hòmens de viles», juntament amb els síndics de la ciutat de València, que es van aplegar a la capital, van respondre amb fermesa al monarca, en un context de malestar que duria a penes tres mesos després als inicis de la revolta de la Unió:

Ab reverència deguda respon lo General del parlament ací en la ciutat de València a present de manament vostre justat que, com al dit parlament no sia çert complidament del apparellament del dit rey de Marrochs et vós, senyor, per saber certenitat dels dits afers entre les altres coses et per reffermar pau et treva ab lo dit rey de Marrochs enviets vostres missatgers, los quals senyor vos portaran certenitat dels dits afers, et portaran axí mateix o pau o guerra, si la senyoria vostra ha pau del dit rey o treva, no cal senyor treballar vós matexs ne les vostres gens debades de treballs ne despeses, car seria dampnós et supèrflue.³⁵

En conseqüència, cap subsidi va ser aprovat aleshores i, més encara, a la fi de la guerra contra la Unió el mateix monarca va tractar d’evitar que es repetiren les negociacions polítiques i fiscals en les assemblees parlamentàries i que el General tornara a disposar d’un organisme mancomunat de gestió de la hisenda. Així les coses, les corts de València de 1349 es van destinar exclusivament a organitzar la repressió contra els revoltats unionistes; les diverses campanyes militars contra Sardenya dels anys subsegüents es van finançar amb peticions monetàries fetes per separat als membres dels estaments valencians i les corts de València de 1354 únicament es van convocar per tal que l’infant Joan rebera el jurament dels braços com a hereu de la Corona, davant els perills que comportava l’expedició personal del rei a l’illa sarda: racione viagii quod apud regnum Sardinie disposuimus facere de presenti.³⁶ No obstant això, l’inici de la guerra contra Castella a partir de 1356 va obligar Pere el Cerimoniós a recórrer novament a l’ajuda del conjunt del General, primer intentant mantenir una posició de força, però més tard, a mesura que avançaven el conflicte i les dificultats, des d’una posició de feblesa pròpia i de fortalesa del General, segons es pot observar en l’evolució de les successives reunions parlamentàries que van haver-hi entre 1357 i 1363.

En primer lloc, en el parlament que el rei va convocar a València el febrer de 1357 per rebre «consell e ajuda» dels estaments, el Consell municipal de la mateixa capital valenciana es va negar a pagar un subsidi si la contribució no es feia i es gestionava conjuntament per tot el braç reial: «d’ací avant no vulla que ajuda alcuna sia demanada a la dita ciutat singularment, mas si alcuna ajuda convenia ésser feta, que aquella sia feta generalment per totes les ciutats, viles e lochs del Regne de València».³⁷ De fet, un any després, a començaments de 1358, el monarca no només va haver de reunir unes corts a València que van tornar a negociar qüestions legals i polítiques, amb l’aprovació consegüent de nombrosos furs nous, sinó que, a més a més, també va permetre que cada estament s’encarregara de recaptar els seus propis diners, mitjançant la forma fiscal que estimara convenient, per a satisfer el compartimentum que fou establert per als dos anys següents: el braç militar pagaria 200 homes a cavall armats, el reial 190 i l’eclesiàstic 110, que en conjunt podien costar 1.200.000 sous a l’any. Amb tot, de moment encara no es va recuperar cap mena de comissió interestamental d’administració del diners, sinó que cada estament va haver de traspassar les sumes obtingudes a un oficial de la governació general de la Corona, Juan de Olite, que era qui després distribuïa la moneda obtinguda per ordre de dos oficials reials: el mestre racional Berenguer de Codinachs i el jurista Arnau Joan.³⁸

Tanmateix, davant els enormes impediments per contenir els diversos i exigents fronts bèl·lics, la situació va haver d’anar canviant per tal d’atorgar cada vegada més autonomia a les accions mancomunades del General. Així, a l’abril de 1359 l’infant Ferran va presidir un parlament a València en el qual es va aprovar l’avançament de dos mesos i mig del donatiu de les corts de l’any anterior que romania en vigor, per a la qual cosa es van nomenar «los diputats dejús scrits per cascun dels dits braçes», que eren Bernat Ordi per l’Església i Arnau de Valleriola per les universitats reials –mentre que el de la noblesa va quedar vacant, atés que alguns barons van mostrar el seu dissentiment a tal avançament. I aquells escollits pels braços serien els que invertirien els diners obtinguts en els afers de la guerra «a ordenació dels dits senyors rey o infant, o del Consell de aquells resident en València, e dels dits deputats, ço és, en cas de neçessitat, la qual neçessitat sia a coneguda dels damunt dits». Per tant, ara per primera vegada es donava un cert marge d’autonomia a les decisions preses –en cas de necessitat– pels representants dels estaments, que a més a més també van rebre poders per a decidir de quina manera s’havien de recaptar els diners corresponents «a cascun dels dits braços o singulars de aquells».³⁹

Això, en conseqüència, va establir el precedent del que va ocórrer a partir de l’any següent, quan en les corts de València de maig de 1360 es va aprovar un nou donatiu general d’altres 500 cavallers armats durant dos anys, amb un cost d’1.300.000 sous anuals, també a recaptar segons els tipus d’impost que cada braç decidira per separat. En concret, tot i no posar-se d’acord en la quantitat que havia de pagar cadascú, sí que ho van fer en les característiques bàsiques de la gestió, que va passar a mans de dotze «síndichs e deputats per lo General del Regne de València a distribuir e aministrar lo sou d’aquells D hòmens a cavall»: l’abat del monestir de Santa Maria de la Valldigna Arnau Saranyó, el clavari de l’orde de Santa Maria de Montesa Juan López de Espejo, el majoral de Quart Bernat Monestir i el canonge de la seu de València Pere de l’Abadia per l’estament eclesiàstic; els nobles i cavallers Gilabert de Centelles, Ramon de Vilanova, Blasco Fernández de Heredia i Pasqual Maçana per l’estament militar; i els ciutadans de València Guillem Abelló i Francesc Marrades, el ciutadà de Xàtiva Francesc Carbonell i el prohom de Morella Bartomeu d’Allepuz per l’estament reial. I ara no només s’havien de limitar a recaptar els diners, sinó que també van rebre amplis poders per a decidir sobre el seu destí per a la defensa del regne, amb l’assessoria d’uns consellers escollits igualment en les corts i sense retre més tard comptes al monarca, sinó a uns oïdors escollits pels mateixos estaments.⁴⁰

En concret, segons els capítols de les ofertes presentades, aquells dotze diputats podien rebre i negociar préstecs, controlaven el reclutament i el pagament dels cavallers armats de l’exèrcit valencià i es quedaven amb part del botí obtingut pel mateix exèrcit, per tal de reinvertir-lo en la defensa del territori, en nom de totius Generalis regni.⁴¹ De fet, l’any següent, pel juliol de 1361, els estaments van escollir els oïdors que havien de revisar els comptes dels diputats,⁴² sense intervenció del rei, qui havia perdut, doncs, la capacitat exclusiva de decidir sobre la destinació dels diners, que ara també requeia en part sobre els representants del General, amb unes noves funcions en el cas de la hisenda que anirien consolidant-se a partir d’aleshores. En aquest sentit, com és sabut, la següent gran novetat es va produir ja en les corts generals de Montsó, de 1362-1363, amb la creació, tant a València com a Catalunya i Aragó, d’uns nous imposts sobre la producció i el comerç tèxtils, les «generalitats», que a partir de llavors serien una de les principals fonts d’ingressos dels diputats del General i que amb el temps acabarien donant també nom a aquella mateixa estructura de recaptació i administració fiscal. Havia nascut la Diputació del General o Generalitat, resseguint les passes d’altres experiències prèvies que hem vist fins ací.

3. Conclusions

Tant la Diputació del General del Regne de València com les seues homòlogues de Catalunya i Aragó, que van donar peu a la formació d’institucions de gestió fiscal en mans dels estaments, van nàixer en la dècada de 1360, en el context dels esforços fiscals i bèl·lics exigits per la guerra dels Dos Peres. Amb tot, en aquells tres territoris ja abans s’havien donat casos de donatius generals que havien estat administrats pels representats de la comunitat política, a Catalunya i Aragó entre finals del dos-cents i principis del tres-cents i a València durant el segon terç del mateix segle XIV, segons hem vist amb cert detall ací mateix. En aquest sentit, aquella diferència cronològica inicial va estar sobretot marcada pel greu enfrontament que va haver al territori valencià entre els partidaris dels Furs d’Aragó i els partidaris dels Furs de València, que va impossibilitar durant molt de temps la concessió de donatius generals i fins i tot la mateixa aparició del concepte de «General del Regne», que només va començar a desenvolupar-se a partir de la unió foral aconseguida gràcies als acords presos en les corts de 1329-1330. En tot cas, just a partir d’aquell moment es van succeir diversos donatius aprovats i també gestionats per tots els estaments, com els de 1330-1334, 1340-1343, 1358-1360 i 1360-1362, que mostren una evolució clara cap a l’assumpció de més poder de decisió per part de la comunitat política del regne.

Així, per exemple, els dos subsidis de la dècada de 1330 i 1340 comparteixen alguns aspectes, però es distingeixen en altres. Pel que fa als primers, en aquells moments es constata que els administradors estamentals no tenien potestat per a invertir els diners de manera autònoma, sinó que havien d’atendre tothora les ordres del rei, alhora que tenien una composició representativa que diferia del que més tard es consolidaria, ja que en la pràctica es dividien en quatre grups: el de l’Església, el de la noblesa, el de la ciutat de València i el de les viles reials, possiblement perquè el reialenc en aquells moments representaria més de la meitat de la població del regne i per tal de marcar la preeminència de la capital, que llavors era l’únic municipi amb el títol de ciutat dins de l’estament reial, abans de l’elevació de Xàtiva a aquella dignitat el 1348. Quant a les diferències entre els dos donatius, val a remarcar que en el cas de 1340-1343 es van prendre mesures per tal d’assegurar que, si més no, els diners es destinaren exclusivament als usos aprovats pel General del regne, com ara fer jurar i obligar els implicats en la qüestió o triar uns comptadors propis, que eren els que finalment havien d’auditar-ne la gestió. Al mateix temps, la comissió interestamental derivada de les assemblees parlamentàries també va enfortir llavors la seua personalitat jurídica al poder accedir al guany del botí de les galeres que finançava.

Amb tot, certament, aquell camí va quedar interromput per la revolta de la Unió de 1347-1348 i els posteriors intents de Pere el Cerimoniós d’evitar l’acció mancomunada dels estaments, de manera que l’administració del primer gran donatiu general aprovat a l’inici de la guerra de Castella, el 1358, va quedar fortament controlat pels oficials reials. Per contra, a partir de l’any següent ja es va plantejar un traspàs de poders als representants dels braços i, en efecte, el donatiu de 1360 va comportar la formació d’un entramat administratiu estamental molt més complex i el desenvolupament d’un marge d’autonomia que ja anunciava el que finalment passaria el 1363 i les dècades posteriors, amb la creació i institucionalització de la Diputació del General del Regne de València, en mans de dos diputats de l’Església, dos de la noblesa i dos de les universitats reials. En tot cas, com hem vist, la seua aparició, no naixia del no-res.

_____________

1. Arxiu del Regne de València (ARV), Generalitat, 2963, f. 2v (22-III-1418).

2. Josep Martínez Aloy: La casa de la Generalitat del Regne de València, València, Editorial Valenciana, 1920; Ramon Ferrer Navarro i Sergio Urzainqui Sánchez (eds.): Libre de diverses ordinacions fetes per los diputats del General del Regne de València, València, Generalitat Valenciana, 2007; Laura Peris Bolta: «Els orígens i el desenvolupament de la Diputació del General del Regne de València», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura 30, 2019, pp. 43-52.

3. És el període en el qual es va centrar fonamentalment l’estudi de María Rosa Muñoz Pomer: Orígenes de la Generalidad Valenciana, València, Generalitat Valenciana, 1987.

4. No hi ha constància explícita de la condició de la reunió, però probablement, per la importància dels afers tractats, van ser, en efecte, unes corts. Vicent Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada: els orígens del contractualisme al Regne de València (1238-1330), Barcelona, Fundació Noguera, 2014, p. 155.

5. Vegeu, al respecte: Miguel Gual Camarena: «Contribución al estudio de la territorialidad de los Fueros de Valencia», Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón 3, 1957-1948, pp. 262-289; Sylvia Romeu Alfaro: «Los Fueros de Valencia y los Fueros de Aragón: jurisdicción alfonsina», Anuario de Historia del Derecho Español 42, 1972, pp. 75-116; V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder…, pp. 156-160; Enric Guinot Rodríguez: «De los fueros locales al Fuero de Valencia en el marco del proceso de instauración de la sociedad feudal del siglo XIII en el Reino de Valencia», Studia historica. Historia medieval 35 (2), 2017, pp. 37-62; Vicent Garcia Edo, «La “Costum de la ciutat i Regne de València” de 1238», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura 30, 2019, pp. 9-22.

6. V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…; ídem: Els valencians, des de quan són valencians?, Catarroja-Barcelona, Afers, 2016.

7. Josepa Cortés Escrivà: Liber privilegiorum civitatis et regni Valencie, València, puv, doc. 64 (12-IV-1261).

8. V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…, pp. 165-169.

9. Novament, tot i que no hi haja constància explícita, probablement van ser unes corts, ateses les matèries tractades: ibídem, pp. 195-196.

10. Arxiu de la Corona d’Aragó (aca), Reial Cancelleria, reg. 18, f. 80r (27-IV-1271).

11. V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…, pp. 194-202.

12. Vegeu-ne, al respecte: V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…, pp. 252-260, 268-284 i 300-305.

13. ACA, Reial Cancelleria, reg. 51, f. 9v (11-IV-1284).

14. V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…, pp. 326-332

15. ACA, Reial Cancelleria, reg. 55, f. 56r (1292); Vicent Baydal Sala: «“Que vengués a emparar et reebre los dits regnes e terres sues”. La naturaleza diversa de los pactismos territoriales de la Corona de Aragón a la llegada al trono de Jaime II (1291-1293)», Actas IV Simposio Internacional de Jóvenes Medievalistas. Llorca, Múrcia, Universidad de Murcia, 2009, pp. 27-38.

16. V. Baydal Sala: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada…, pp. 361-408, 468-476 i 552-558.

17. Luis González Antón: Las uniones aragonesas y las Cortes del reino (1283-1301), Saragossa, Escuela de Estudios Medievales, 1975, pp. 288-298; Manuel Sánchez Martínez i Pere Ortí i Gost (eds.): Corts, parlaments i fiscalitat a Catalunya: els capítols del donatiu (1288-1384), Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1997; Vicent Baydal Sala: «El cabeçatge, un desconegut servei de les corts valencianes de 1301-1302», Anales de la Universidad de Alicante. Historia medieval 18, 2012-2014, pp. 227-270.

18. José Ángel Sesma Muñoz: «La fijación de las fronteras económicas entre los estados de la Corona de Aragón», Aragón en la Edad Media 5, 1983, pp. 141-163; M. R. Muñoz Pomer: Orígenes de la Generalidad…; Manuel Sánchez Martínez: El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles XII-XIV), Vic, Eumo / Universitat de Girona, 1995; Antoni Furió Diego, Manuel Sánchez Martínez i José Ángel Sesma Muñoz: «Old and new forms of taxation in the Crown of Aragon (13th-14th centuries)», dins La fiscalità nell’economia europea (sec. XIII-XVIII). 39 Settimana di Studi dell’Istituto Internazionale di Storia Economica «Francesco Datini» di Prato, Florència, Firenze University Press, 2008, pp. 99-130.

19. Sylvia Romeu Alfaro: «Los Fueros de Valencia…».

20. ACA, Reial Cancelleria, Cartes reials, Legislació, llig. 7, núm. 18 (1330).

21. Arxiu Municipal de València (AMV), Lletres missives, 1, ff. 11r (29-VII-1334) i 16r-17r (11-VIII-1334); V. Baydal Sala: Els valencians, des de quan…, pp. 124-126.

22. Vicent Baydal Sala, «“La dita Cort General representa tot lo Regne de València”. El desenvolupament jurídic i parlamentari valencià entre 1238 i 1370», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura 30, 2019, pp. 23-34.

23. ARV, Varia, Llibres, 583, f. 31r (29-X-1336).

24. ACA, Reial Cancelleria, Cartes reials, Legislació, Capsa 6, Lligall 10, f. 9v (9-II-1349).

25. Sobre aquest donatiu, vegeu: Manuel Sánchez Martínez: «La contribución valenciana a la cruzada granadina de Alfonso IV de Aragón (1327-1336)», dins I Congrés d’Història del País Valencià, València, Universitat de València, 1981, pp. 579-598, María Rosa Muñoz Pomer: «Bases municipales de un impuesto general: las Cortes de Valencia de 1329», Saitabi 33, 1983, pp. 85-95; María José Carbonell i Andrés Díaz Borrás: «Determinación y definición de cuentas de las Cortes de 1329 en 1332: antecedentes de la Generalidad valenciana. La fiscalidad territorial y las imposiciones locales», Anuario de Estudios Medievales 34:2, 2004, pp. 713-745; Vicent Baydal Sala: Els orígens de la revolta de la Unió al Regne de València (1330-1348), València, PUV, 2013, pp. 22-130.

26. ACA, Reial Cancelleria, reg. 480, ff. 69r-70r (10-I-1330).

27. Els retiments de comptes dels successius equips d’administradors estamentals es troben a: ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, 634, ff. 57v-61 (16-II-1333), 179r-181v (28-II-1335) i 183r-186v (4-IV-1335). Van ser publicats per: M. Sánchez Martínez: «La contribución valenciana a la cruzada…».

28. Sobre els coronatges, vegeu: Esther Redondo García: «Coronatges i maridatges a la Corona d’Aragó (segles XIV i XV). El procediment administratiu dels subsidis extraordinaris», dins M. Sánchez Martínez, J. Morelló i Baget, P. Ortí i Gost, P. Verdés i Pijuan (coords.): Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval: estudis dedicats a Manuel Sánchez Martínez, Barcelona, Institució Milà i Fontanals, 2018, pp. 61-93. Quant al parlament de València de 1340 i el subsidi promés: V. Baydal Sala: Els orígens de la revolta…, pp. 175-189; la cita prové de la convocatòria reial de l’assemblea: ACA, Reial Cancelleria, reg. 1377, f. 44r (1-V-1340).

29. ACA, Reial Cancelleria, reg. 1377, f. 61v (2-VI-1340).

30. Totes aquelles informacions i cites a: ACA, Reial Cancelleria, reg. 1377, ff. 61r-62v (2-VI-1340).

31. amv, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, 41 (31-XII-1342). Sobre aquella modificació del subsidi de 1340, vegeu: V. Baydal Sala: Els orígens de la revolta…, pp. 189-210.

32. No en coneixem els detalls, però en un retiment realitzat pel canvista del donatiu s’afirmava que en la seua taula, després de pagar les galeres de l’estret i les de Mallorca, havien sobrat 88.491 sous 11 diners, «segons que appar per lo compte que·ls aministradors de la dita almoyna han donat»: ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional Llibres d’albarans, 640, f. 26r (6-VI-1348).

33. AMV, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, 41 (31-XII-1342).

34. ACA, Reial Cancelleria, reg. 1497, ff. 172r-184r (1-II-1347).

35. AMV, Manuals de Consell, A-6, f. 119r (24-II-1347).

36. ACA, Reial Cancelleria, reg. 1540, f. 53v (20-III-1354). Sobre el finançament per separat de les campanyes sardes, vegeu: Vicent Baydal Sala: «L’aportació fiscal valenciana a les campanyes sardes de 1353-1355», dins dins M. Sánchez Martínez, J. Morelló i Baget, P. Ortí i Gost, P. Verdés i Pijuan (coords.): Renda feudal i fiscalitat a la Catalunya baixmedieval: estudis dedicats a Manuel Sánchez Martínez, Barcelona, Institució Milà i Fontanals, 2018, pp. 21-59.

37. AMV, Manuals de Consell, A-13, mà 1ª, ff. 65v-66v (13-II-1357).

38. Sylvia Romeu Alfaro: «Aportación documental a las Cortes de Valencia de 1358», Anuario de Historia del Derecho Español, 43, 1973, pp. 385-427; María Rosa Muñoz Pomer: «La oferta de las cortes de Valencia de 1358», Saitabi, 36, 1986, pp. 155-166.

39. Totes aquelles informacions i cites es troben a: ACA, Reial Cancelleria, reg. 1382, ff. 9r-13r (30-V-1359).

40. ACA, reg. 1383, ff. 229v-230r (21-X-1360). Vegeu també: Sylvia Romeu Alfaro: «Cortes de Valencia de 1360», Anuario de Historia del Derecho Español, 44, 1974, pp. 675-711.

41. ACA, Reial Cancelleria, reg. 1505, ff. 82r-90r (2-VI-1360).

42. AMV, Manuals de Consell, A-14, mà 2ª, ff. 13v-14r (17-VII-1361).