Kitabı oku: «Els valencians, poble d'Europa», sayfa 5

El valencianisme de Miquel Adlert Noguerol (1911-1988)

Àngel Calpe Climent

Acadèmia Valenciana de la Llengua

Miquel Adlert Noguerol (Paterna, 1911 - València, 1988) pot ser considerat un dels teòrics més influents del valencianisme a pesar que la seua figura siga relativament desconeguda o que se’l cite en ocasions d’una manera superficial. Això no obstant, la seua obra –i la seua biografia–, han sigut determinants en l’evolució del valencianisme de postguerra i en l’aparició del valencianisme autoctoniste o particulariste que s’oposà a les propostes fusterianes durant la Transició.

Una obra teòrica relativament desconeguda

Cal destacar que no és fàcil accedir als texts de l’autor. Adlert entra en contacte amb el valencianisme ben jove, als catorze anys, i s’incorpora al partit dretà i catòlic Acció Nacionalista Valenciana en 1934, amb vint-i-tres. Però no és fins a la postguerra que comença a publicar narrativa quan funda l’Editorial Torre amb Xavier Casp. Encara que codirigix les edicions, només hi publica dos obres seues (i una tercera en una altra editora, totes de narrativa) a pesar de tindre nombrosos originals (una trentena segons confessa), que en bona part quedaren inèdits. L’autor es justifica dient que mai ha volgut fer valencianisme «personal» ni «personaliste» i que en les èpoques més dures del franquisme era preferible donar a conéixer l’obra poètica de Casp, a qui admirava, i animar i editar nous valors literaris per a evitar la falta de continuïtat de la cultura valenciana en valencià.¹ Caldrà esperar a la Transició per tal que Adlert, que consuma un gir radical en la seua concepció del valencianisme, del valencià i de com s’ha d’escriure este, comence a traure a la llum les seues reflexions teòriques i passe a reeditar les seues obres literàries adaptades als nous criteris lingüístics que propugna. En tot cas, les tirades foren curtes i en molts casos a expenses de l’autor, cosa que fa que els seus llibres siguen difícils de trobar inclús en el mercat de segona mà o en les biblioteques. No ha sigut fins a la reedició en 1998 de tres de les seues obres més representatives que les generacions més actuals han pogut accedir directament als seus texts, encara que siga parcialment.²

Per altra banda, trobem a faltar una reelaboració global del pensament adlertià feta pel propi autor. Únicament en l’obra En defensa de la llengua valenciana se n’esbossa un panorama general, si bé amb un clar predomini de les qüestions lingüístiques que justifica l’autor per la peculiar situació del valencianisme coetani a l’aparició del llibre. El mateix Adlert emplaça els lectors en el pròleg a una obra inèdita que diu estar redactant, Retorn a la fidelitat valenciana, en la qual vol explicar amb més extensió les seues idees així com donar-ne més detalls històrics i lingüístics.³ L’autor se sent amb l’obligació moral de divulgar el valencianisme con ell l’entén i alguns punts significatius de la història valenciana prou desconeguts per al gran públic. Per això Adlert diu fugir del cientifisme i el rigor acadèmic per a acostar el seu pensament al poble,⁴ la qual cosa li ha valgut, en certs àmbits, crítiques superficials al seu treball.

Però, probablement, estes crítiques estiguen més relacionades amb algunes característiques de l’estil i del llenguatge adlertià que no amb el seu caràcter divulgatiu. En efecte, en ocasions l’autor sona conservador, beat i passat de moda. Les constants mencions al patriotisme evocaven en la Transició un llenguatge propi del franquisme, el qual s’havia apropiat de tal manera de la simbologia patriòtica espanyola que per a molta gent i molts polítics, com encara hui, patriotisme espanyol i franquisme anaven units. Com vorem, Adlert preferix el concepte de patriotisme al de nacionalisme perquè el primer naix de la vinculació emocional amb la terra pròpia, no implica sentiment de superioritat respecte a uns altres pobles ni necessita teorització, encara que ell era un nacionaliste racional i convençut i podria haver usat sense càrrec de consciència una terminologia més homologable amb la que circulava en la política espanyola del moment. Fins i tot les continues referències al «poble» en compte de la «societat» allunyen l’autor de les modes i formes de l’època. A açò s’afig el catolicisme militant d’Adlert que apareix ara i adés en els seus texts d’una manera ben palesa. Esta característica el distancia de corrents europeus com la democràcia cristiana, que tot i defendre polítiques pròpies del cristianisme social respecta escrupolosament la separació entre l’esfera política i l’àmbit religiós. Per contra, per a Adlert el catolicisme no pot ser separat de l’acció política nacionalista, de manera que per a ell és perfectament vàlid concloure De la meua catacumba amb una pregària,⁵ o establir símils entre térmens polítics i religiosos.⁶ A més del problema d’estil, en ocasions s’oblida que reculls com Del periodisme meu, que abracen articles escrits des de l’època republicana, requerixen coneiximents històrics previs per part del lector per a contextualitzar-los i entendre’ls amb plenitud.⁷

Amb independència dels problemes comentats d’accessibilitat a la seua obra i de les peculiaritats estilístiques del discurs de Miquel Adlert, el fet és que fou el cap més clar del valencianisme de la Transició que volia enllaçar amb els antecedents anteriors a la Guerra Civil i un teoritzador fonamental del patriotisme valencià, si bé amb la innovació relativa de reclamar una llengua valenciana diferent de la catalana. La seua convicció nacionalista per un costat i antipancatalanista per un altre li crearen adversaris fins i tot entre els qui, a priori, podrien considerar-se «dels seus» –a sovint, els més acarnissats. Allò que començà com un cisma entre valencianismes va ser aprofitat per certs elements procedents del franquisme tardà vinculats a la dreta valenciana, que aconseguiren una mobilització popular sense precedents en el que es coneix com a «Batalla de València». No és objecte d’este estudi abordar el fenomen del blaverisme, un moviment populiste que controlaren en tot moment les forces vives per a evitar que poguera esdevindre un moviment nacionaliste estructurat i coherent. Però sí que interessa destacar que els qui controlaven el blaverisme posaren especial esment en marginar tant com pogueren els intel·lectuals valencianistes més rigorosos i compromesos, entre ells Miquel Adlert, que era particularment incòmode des del punt de vista d’estes forces vives per la seua trajectòria nacionalista, la seua capacitat de treball callat –que deixava en evidència els nombrosos oportunistes que s’hi apuntaren–, la seua coherència racional i el seu innegable compromís patriòtic.

En efecte, ha sigut notòria la marginació sistemàtica que patí Adlert des d’allò que podríem anomenar valencianisme particulariste «oficial» o, per a ser més precisos, «institucional», situació de la qual l’autor es queixa amargament al final de la seua vida.⁸ Resulta paradoxal que l’autor que havia legitimat i raonat la reacció contra el pancatalanisme i havia assentat les bases ideològiques i lingüístiques del valencianisme particulariste de la Transició ençà haguera de publicar pel seu compte, com hem dit, bona part de la seua obra en els últims anys de sa vida⁹ o que li vetaren l’entrada en l’Acadèmia de Cultura Valenciana.¹⁰

A l’altra banda de l’espectre, Adlert resultava massa dretà i massa religiós per a poder ser acceptat en els cercles d’esquerres. Per exemple, en l’article «Explicació política» (Murta,¹¹ octubre de 1982), Adlert queda en evidència alertant dels perills del marxisme que atribuïa erròniament a l’esquerra valenciana i espanyola del moment quan s’intuïa la victòria per majoria absoluta del PSOE.¹²

Per altra part, patí també el rebuig d’aquells valencianistes – evolucionats cap a l’esquerra, el laïcisme i el pancatalanisme– que havia protegit i tutelat durant el franquisme al voltant de l’editorial Torre,¹³ els quals no pogueren acceptar el canvi radical en qüestió de llengua que féu i promogué Adlert. És més, alguns autors han arribat a suggerir que el trencament dels qui havien mantingut la flama del valencianisme durant l’època franquista es devia a motius personals.¹⁴ Tal interpretació implica ignorar els debats al voltant del nom de la llengua, del nom del país, del model de llengua literària i del grau de «concessions» a les variants valencianes que calia o convenia fer, que coneixem a partir de la correspondència privada entre Sanchis Guarner i Fuster¹⁵i que esclatà públicament per primera vegada en el debat mantingut en la revista Serra d’Or entre 1960 i 1961 sobre el camí que havia de prendre el valencianisme i que acabà en ruptura.¹⁶

Fonaments del pensament adlertià

Adlert és un patriota valencià amb una visió global de la realitat i del món, que defén una visió des de l’ésser valencià de tots els aspectes de la societat i que es manifesta políticament com a nacionaliste, tradicionaliste, particulariste i catòlic. La seua formació li permet passar fàcilment del sentiment patriòtic a la teorització racional del nacionalisme valencià, sent així un dels primers teòrics del valencianisme particulariste.¹⁷ Com a juriste catòlic, llibertat,¹⁸ democràcia, cultura, honestedat i sentits de la justícia i del deure cívic formen una cadena que fonamenta el seu pensament.¹⁹ Com a patriota, trobarà en el nacionalisme valencià i en el valencianisme la seua expressió política i vital. En una frase resumix la seua aspiració: «[…] simplement, ser un ciutada. He dit aspiració perque he dit ciutada, no subdit.»²⁰

Teorització valencianista

Una de les característiques del valencianisme tradicional ha sigut la falta d’un cos teòric elaborat i coherent que fóra conegut i admés per una majoria de valencians i que servira de contrapunt a les propostes fusterianes que el rebatien per regionaliste i folkloritzant. La qüestió lingüística ha complicat encara més el panorama, amb l’aparició de corrents valencianistes que el reivindiquen tant des del particularisme com des del policentrisme lingüístics. El primer tendix a funcionar per reacció al que fan uns altres. El segon, revisa aspectes parcials del paradigma fusterià però sense atrevir-se a ser coherent amb totes les conseqüències. Però sense teorització i sense confrontació civilitzada d’idees, els valencianismes estan condemnats a no entendre’s i a viure pendents de les contingències, incapaços de col·laborar en un marc de futur compartit. ¿Com pot ser possible un projecte de futur comú sense haver consensuat cap a on es va? ¿Com pot ser viable un projecte que no confie en la societat valenciana o que visca de la dialèctica contra uns altres? Adlert era ben conscient d’eixe problema.²¹ La Batalla de València mobilitzà multituds però no donà lloc a un valencianisme madur sinó a un populisme fàcilment manipulable.²² La falta d’ideari o, per a ser més exactes, l’extrema simplificació que es va fer del que hi havia,²³ originà un predomini dels elements «anti» que no es compensava amb afirmacions constructives en positiu. Adlert lluità amb poc d’èxit contra esta situació²⁴ i, de fet, quan el valencianisme polític crescut a l’ombra de la URV –que esdevingué Unió Valenciana– tocà poder, este es trobà tan desorientat de quins havien de ser els seus objectius immediats i estratègics que no sabé aprofitar-se’n de la situació i acabà per pagar molt car les seues carències ideològiques. Adlert sabia que sense conviccions sòlides i fonamentades no hi havia eixida.²⁵ Però a pesar dels seus esforços no aconseguí que el corrent del valencianisme a què havia donat naixença –ni popularment ni la gran majoria dels seus «dirigents»– s’impregnaren de cultura valencianista, cosa que féu que, a la llarga, acabara desenrotllant un marcat complex d’inferioritat intel·lectual encara no superat.

La influència cristiana

Hem comentat anteriorment el component religiós que de tant en tant sura en els escrits adlertians. Certament, el caràcter de catòlic convençut i practicant de l’autor determina decisivament el seu pensament. Des d’este posicionament exalta virtuts com la discreció i la humilitat –que exercirà durant tota sa vida i de les quals donà bon exemple–, l’esperit de sacrifici i la bona voluntat, la fidelitat –pròpia dels fidels catòlics–, l’amor –caritat– i el sentit de la justícia –en oposició a traïció–, que no ve només de la seua formació jurídica sinó també de la creença en la veritat absoluta en sentit cristià i en la justícia divina que modula i corregix la humana. Paral·lelament, troba una sèrie de vicis o pecats que critica durament des de la seua superioritat moral, com ara la mentira i l’orgull –vanitat–. Tota esta percepció de la realitat a través de la moralitat cristiana es transmetrà constantment a les obres d’Adlert.

La teorització nacional valencianista de Miquel Adlert

Havent viscut –i patit– la Segona República, la Guerra Civil i la Postguerra, no pot estranyar que, per a Adlert, el nacionalisme valencià haja de ser contrari a la temptació totalitària i excloent. Esta posició és ben primerenca i ja critica la violència i el feixisme en un article escrit un any abans de l’esclat de la Guerra Civil, amerat, com no podia ser d’una altra manera en ell, d’un profund cristianisme.²⁶ Però esta postura de respecte als altres no vol dir de cap manera falta de convicció per a defendre les pròpies idees ni que estes no siguen elaborades i raonades. De fet, és el racionalisme de l’autor el que l’impulsa a documentar i teoritzar sobre els diversos aspectes que abraça la seua visió de València i el valencianisme.

Patriotisme i nacionalisme

El patriotisme –la Pàtria– és el nucli bàsic del pensament adlertià i la raó de ser del seu valencianisme.²⁷ És –ha de ser– previ al nacionalisme. Si est últim naix de la ideologia, el patriotisme naix del sentiment d’amor a la Pàtria, a la pròpia terra.²⁸ El seu caràcter sentimental i emotiu permet considerar el patriotisme, quan és autèntic al màxim, una fe.²⁹ Recordem que la fe, des d’una perspectiva cristiana, és una gràcia que suposa el cim del compromís personal i que, establint el paral·lelisme, permet entendre l’esperit de sacrifici dels patriotes i la fidelitat que mantenen a la Pàtria per damunt de consideracions ideològiques.³⁰ No obstant, Adlert és realiste i sap que a sovint la gent renuncia al seu compromís per les circumstàncies adverses o, simplement per comoditat. Sap que la valencianitat no és una condició inamovible sinó més bé fràgil i trencadissa.³¹

En tot cas, l’apel·lació al mòbil sentimental no ens ha de fer creure que l’autor es queda en l’aspecte més folklòric i superficial. Ell mateix critica el que podríem dir valencianisme de botifarreta en faves, de paella diumengera, de traca i fum, etc., expressions totes elles que al·ludixen a la trivialitat de certa emotivitat costumista valenciana. Per contra, a més de la identificació primària amb els costums populars –també important–, defén l’orgull de poble que els valencians poden retrobar en pouar en la seua història, la seua llengua i literatura i les gestes del seu passat.

Si el patriotisme és el nucli, el nacionalisme és l’expressió que cal donar-li:

El nacionalisme es la proyeccio politica del patriotisme, el qual no es sino un sentiment d’amor a la Patria, la qual es la suma de tot allo que el patriota pot dir que es lo seu. Igualment que la Patria, te sa proyeccio politica en la nacio, la plenitut de la qual es la nacionalitat, que es constituix en subjecte del dret a l’estat. I, com tot subjecte assistit d’un dret, [la nacionalitat] està dotada de l’acció que pot eixercir en demanda de reclamació de l’efectivitat de son dret. Eixercici d’acció que constituix el nacionalisme.³²

Adlert no té cap dubte que València és una nacionalitat,³³ encara que defenga una adaptació del nacionalisme a la conjuntura del seu temps i modere en última instància les seues reivindicacions.³⁴ Com a juriste, distingix perfectament entre posseir un dret i renunciar al seu exercici.³⁵ Esta posició li permet no demanar un estat propi per a València circumstancialment sense renunciar per això al dret que esta té com a nacionalitat a decidir lliurement el seu futur polític.

Valencianitat, dret i institucions forals

¿En què consistix la valencianitat? Com hem vist, Adlert va més allà de les manifestacions folklòriques més o menys superficials. De fet, poques vegades en parla. Ell va als trets definitoris del poble valencià com a nacionalitat històrica diferenciada amb set segles de vicissituds. Per a l’autor, el fet nuclear de la personalitat valenciana es la transformació o refundació del Regne de València com a estat diferenciat dins de la Corona d’Aragó, en rang igual al del propi Aragó i per davant del Comtat de Barcelona.³⁶ La base d’eixa diferència és un ordenament jurídic privatiu, els Furs de la Ciutat i Regne de València, distints dels Furs aragonesos o dels Usatges i Costums catalans. És per això que per a Adlert la llengua, sent molt important, no és el factor definitori primordial de la valencianitat: «La valencianitat te una determinació no filologica sino juridica: la constitucio, pel Rey [sic] Don Jaume, del Regne de Valencia independent d’Arago i de Catalunya, én llegislació i organisació pròpies.»³⁷

En efecte, Jaume I decidix que les noves terres conquistades constituïsquen un nou territori que mantinga l’equilibri dins de la seua Corona. En 1240 atorga el nucli d’uns Furs (els coneguts com a Furs Vells) creats ex-novo i inspirats en el Dret romà. En ells es delimita el Regne i es garantix la seua integritat territorial, constituint així l’acta fundacional del Regne de València cristià.³⁸ Per això Adlert considera que, quan els reis juraven els Furs, juraven respectar la integritat territorial de l’estat valencià, la qual cosa explicaria fetes com la de Vinatea que comentarem més avant. És important fer notar que els Furs Vells s’atorgaren inicialment a la Ciutat i algunes viles i llocs amb la intenció que es territorialitzaren, és a dir, per a que s’estengueren a tot el Regne. I com hi havia prou de viles que s’havien repoblat a Fur aragonés i alguna a Costum català i fins a Fur morisc, s’establí una pugna entre els nobles –que perdien privilegis amb els Furs de València– i el Rei i les autoritats de la Ciutat. En paraules d’Adlert, «La historia de la lluita del Dret valencià contra el Dret aragones, es la guerra de la independencia valenciana.»³⁹ En concloure l’extensió dels Furs, el Regne de València tindrà una unitat i una cohesió estatal que no tindrà, per exemple, Catalunya, així com una legislació pròpia i única, moneda pròpia, etc. Per altra banda, l’extensió progressiva dels Furs de la Ciutat al restant del Regne il·lustren un fet cabdal que s’oblida a sovint: que la València medieval s’organitzava com una ciutat-estat –d’ací la denominació clàssica Ciutat e Regne de València–, a semblança d’alguns estats italians com Gènova, Venècia, Florència, etc.

L’estructura de ciutat-estat es fa palesa en uns fets tan significatius com l’actuació de l’heroi civil valencià Francesc de Vinatea front a Alfons II (1333). Com és sabut, el rei volgué fer donació de diverses viles situades al llarg i ample del Regne al fill de la seua dona Elionor de Castella, cometent així un contrafur. Els representants de les viles afectades acudiren a les autoritats del cap i casal del Regne per tal que les defengueren de la segregació. Així, els Jurats de la Ciutat triaren entre ells a Vinatea com a portaveu del Regne i este es presentà davant d’Alfons II. Recolzat en el Dret, el morellà no dubtà en arriscar la vida per a exigir amb cortesia i fermesa al rei que respectara les lleis i que mantinguera la integritat territorial del Regne de València, demanda que fon sàviament atesa. Per a Adlert, els valencians comptem amb un heroi civil i civilitzat que protagonitza un dels primers triomfs a Europa del constitucionalisme, sense escampament de sang ni ús de la violència, amb la força de la raó –i de la intimidació.⁴⁰ L’autor relativitza les amenaces al rei, que no deixà d’actuar coaccionat, un fet que matisa la idealització que es fa a sovint del pactisme en la nostra historiografia.

El fet de Vinatea permet a Adlert reivindicar la tradició política valenciana de caràcter pactiste i basat en el respecte al Dret, tan diferent de la vigent a Castella. La importància del dret torna a manifestar-se en un esdeveniment de tanta transcendència com va ser el compromís de Casp (1412). En el llibre El compromis de Casp, qüestio juridica Adlert argumenta que l’elecció de l’hereu de Martí l’Humà es féu per criteris estrictament jurídics i no polítics⁴¹ –com apunta generalment la historiografia catalana, que veu en la decisió dels jutges un intent conscient d’emparentar les monarquies hispàniques– i és a més una de les mostres més clares de la personalitat nacional pròpia de València com a membre entre iguals dins de la Corona d’Aragó. De fet, un conflicte que afectava tots els estats de la Corona es resolgué entre ells «segons normes i procediments del Dret Internacional d’aquella epoca.»⁴² També en este cas Adlert «oblida» –o desconeix– que hi havia tropes castellanes en la frontera que reforçaren la posició del pretendent de la casa d’Antequera. El pactisme, matisat pels fets una vegada més.

En la mateixa línia es troba la reivindicació del Dret Civil valencià per ser, com diu, el que més respon a les característiques pròpies de cada poble. La importància que Adlert dona al Dret Civil és tal que, en Notes sobre els Furs de Valencia, li dedica dos capítols a sengles temes característics del nostre antic i derogat codi: la llibertat per a testar i l’afillament. Com diu l’autor: «Si el Dret Civil es el que més respòn a les característiques pròpies de cada poble, dins del Dret Civil es el dret de família, pot ser, el que més vinculàt està a la idiosincràsia del país respectiu. Per això les grans diferències que en l’afillament es troben entre el Dret castellà, contingut en el Codic Civil, i el Dret valencià, segóns nos ho mostren els Furs.»⁴³

Cal tindre present que Adlert reivindica les institucions forals més com a font de memòria històrica i com a motiu d’orgull nacional que com a elements que es puguen incorporar tal com eren a la legislació actual. És conscient que l’evolució dels temps n’ha fet moltes obsoletes. La seua importància, en realitat, radica en el fet que, gràcies a eixes institucions i als Furs que les fonamentaven, el Regne de València gojà d’una autonomia política sobre la qual es basaren la prosperitat dels seus habitants i la creació de la consciència de poble. D’ací els reiterats intents que haurien fet aquells que no volen una València forta en fer oblidar o menysprear les referides institucions.

En consonància amb la reivindicació de les institucions forals està la defensa del nom València⁴⁴ com el que correspon a la nostra nacionalitat, si bé reclama també l’ús potestatiu de Regne de València per la necessitat de reafirmar la consciència històrica a la qual l’autor dóna tanta transcendència. La qüestió del nom de la Pàtria és tan rellevant per a Adlert que li dedica un capítol sencer dins del llibre En defensa de la llengua valenciana. Cal fer notar que l’autor preferix les denominacions anteriors en compte de les de Nació, Nacionalitat o Estat⁴⁵ i que, en tot cas, rebutja País Valencià per considerar-la despersonalitzadora i políticament malintencionada. Per a Adlert, la denominació País Valencià relega a l’oblit les institucions antigues i el passat com a regne independent, a més d’afeblir la percepció de la capitalitat del cap i casal, dos punts que l’autor considera fonamental reivindicar per a aconseguir la recuperació de la consciència nacional valenciana. Per altra banda, Adlert estima que si el catalanisme aposta decididament per País Valencià és perquè així «rebaixa» l’estatus de València entre els altres pretesos Països Catalans i aconseguix invertir l’orde jeràrquic tradicional atés que, protocol·làriament, un regne te preeminència front a un principat o a un comtat, com queda palés en l’enumeració tradicional dels títols dels reis de les Espanyes en la qual el regne de València (i els d’Aragó, Nàpols, Sicília, Mallorques, etc…) apareix primer que el comtat de Barcelona, sense que es faça cap menció al principat de Catalunya.

A més de la qüestió onomàstica, l’autor reclama uns altres símbols referencials per als valencians. D’acord amb la fórmula històrica ciutat e regne considera que la senyera coronada és pròpia de tot el territori valencià, no sols del cap i casal. També li dóna rellevància simbòlica al Monestir del Puig o, si encara existira, al Palau Reial de València.

Llengua

No és este el lloc per a analitzar els aspectes més purament lingüístics i filològics –molt rellevants– de l’obra adlertiana, sinó per a explicar la gran importància que la llengua té per a l’autor com a tret característic però no definitori de la valencianitat. Adlert seguix una tradició valenciana, que, a pesar d’identificar-se majoritàriament amb la llengua pròpia privativa dels valencians, ha sabut conjugar tres llengües principals en una sola cultura: «En la cultura del poble valencià es dona, en l’aspecte llingüistic, una tricotomia dels idiomes valencià, llati i castellà. […] la llengua castellana en la que han escrit [Guillem de Castro, Azorín, Miró, Blasco Ibáñez] si no es “la” llengua valenciana, si que es “una” llengua valenciana tambe, perque es la llengua dels valencians de quasi el quaranta per cent del territori valencià.»⁴⁶

Així, en un article publicat en 1963 critica, sense nomenar-les, les naixents tesis fusterianes que a partir de consideracions lingüístiques pretenen l’exclusió de les àrees valencianes castellanòfones, defenent la valencianitat dels «xurros».⁴⁷ Adlert no dubta, per tant, de la legitimitat de l’ús del castellà entre valencians encara que haja sigut sempre defensor de l’oficialització i normalització social del valencià.⁴⁸

Per altra banda, no deixa de ser contradictori que accepte que dos llengües siguen compatibles amb una sola identitat nacional –és a dir, rebutge l’equivalència essencialista entre llengua i nació– mentres que, com analitzarem més avant, sent la necessitat de proclamar una llengua valenciana diferent de la catalana per a preservar la identitat dels valencians.

L’acció i l’actitud valencianistes

Actitud política del patriota

Encara que és possible rastrejar l’actitud del nostre autor per tota la seua obra, sens dubte és en el llibre De la meua Catacumba (1984), recull de pensaments breus que anava arreplegant de tant en tant, la font més rica per a acostar-nos a la manera d’actuar que proposa, els vicis del valencianisme que critica i les possibles solucions a estratègies provadament incorrectes. Sense ser exhaustius, seguixen algunes d’estes consideracions.

Per a Adlert el valencianisme –patriotisme– és acció. No concep una altra possibilitat. Rebutja que siga vàlid quedar-se en casa repetint-se que s’és valencianiste sense fer res més que exaltar-se i plorar quan toca anar a un acte més o menys festiu o emotiu. Afirma que no es pot guanyar res estant a la defensiva, però sap que tal compromís actiu no és confortable, sinó que exigix sacrifici. Per això és conscient de les flaqueses dels valencianistes, critica la perea i el deixament i alaba la constància, que per a ell és una heroïcitat. No perd de vista tampoc l’existència d’elements que, darrere d’una cara amable, en realitat només volen impedir la consecució dels objectius valencianistes. L’acció adlertiana es basa en el diàleg i el respecte als altres des de la fermesa en les pròpies conviccions. L’autor rebutja la violència per ser contrària al seu sincer sentit de la justícia⁴⁹ i de l’ètica cristiana,⁵⁰ encara que sense renunciar al dret a la llegítima defensa.⁵¹ És per això que critica a qui es comporta agressivament en el camp de la política i, a més, considera ineludible evitar els excessos dels correligionaris massa exaltats i corregir-los quan calga.⁵²

Cientifisme i intel·lectualitat

En els últims anys de sa vida Adlert es veu decebut per la utilització de l’autoritat moral que la ciència i els científics –els universitaris–tenen en la societat per a justificar posicions ideològiques que, per ser-ho, són científicament discutibles: «Es una perversio insolita i contra natura servir-se de la ciencia i de la cultura en contra de la Patria.»⁵³ Per a l’autor, durant la «Batalla de València» es donen casos d’intel·lectuals que, bé per deficiències metodològiques, bé per raons doctrinàries, amaguen o deformen fets i dades històrics. En un article publicat en la revista Murta, Adlert s’erigix com a autoritat de referència.⁵⁴ Ací es nota la ingenuïtat epistemològica adlertiana, que creu en una veritat única i completa i que la ciència ha de descriure fidedignament, quan la sociologia i la filosofia de la ciència han assumit de fa temps l’enorme importància que els factors extracientífics –socials, culturals, econòmics, polítics, religiosos, i un llarg etc.– tenen en la producció científica, per no parlar de l’evidència que la pàtria no és un fet natural, sinó un constructe social i, en conseqüència, subjecte al canvi. En tot cas, Adlert no desconfia de la ciència o de la intellectualitat en general, sinó que rebutja les pràctiques vicioses que les aparten de l’objectivitat. Ben al contrari, l’autor insistix repetidament en la necessitat de difondre la memòria històrica i en la lluita contra la incultura en el si del valencianisme.

Les relacions entre València i Catalunya

i el gir a l’antipancatalanisme

Com hem dit adés, en els anys quaranta i primers cinquanta del segle XX el cercle d’Adlert inclou jóvens valencianistes que posteriorment seran grans referents del valencianisme catalanòfil quan no obertament pancatalanista (el mateix Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Alfons Cucó, Francesc de P. Burguera, Enric Valor, etc.). Per a Adlert, llengua i política van unides i, junt al seu amic Xavier Casp, manté uns vincles estrets amb els intel·lectuals compromesos de Catalunya i les Illes Balears. De fet, des de l’Editorial Torre usa i propugna una llengua de compromís que evita les formes patrimonials del valencià, català i balear donant preferència a aquelles formes lingüístiques comunes encara que puguen semblar arcaïtzants o alienes en algun dels territoris. És tracta d’una admirable aposta federal per a refer l’antiga koiné literària amb un model lingüístic que siga de tots sense ser de ningú, que resulta inviable per la negativa dels escriptors catalans a fer les concessions que els corresponen.⁵⁵ En un viatge a Barcelona amb Casp en juny de 1951 Adlert s’esglaia de l’evolució que està experimentant el catalanisme.⁵⁶ Durant el franquisme el catalanisme somnia el futur, i en eixe futur ideal les fronteres entre catalanisme estricte i pancatalanisme es fan difuses. El nacionalisme català adopta el model del nacionalisme alemany en què la llengua és l’expressió de la nació subjacent, i abraça una visió cada vegada més centralista i uniformista a imitació dels nacionalismes espanyol i francés, en els quals les diferències regionals són percebudes com una amenaça potencial al projecte nacional. En conseqüència, esta ideologia propugnarà una llengua nacional catalana, desitjablement uniforme que, encara que partix de la llengua medieval –i, per tant, dels clàssics valencians–, es basa en el català central, modalitat lingüística a què les altres s’haurien de subordinar per a quedar relegades al que, eufemísticament, es dirà àmbit restringit.