Kitabı oku: «Els valencians, poble d'Europa», sayfa 6

En els anys posteriors Adlert observa de la mà de Joan Fuster els postulats i les estratègies del pancatalanisme vist des de València. Per a aconseguir l’assimilació cultural i la integració política en Catalunya, Fuster adopta una postura hipercrítica i iconoclasta que ataca les bases de la identitat «regional» valenciana que s’havia anat conformant des de la Renaixença, critica la presumpta incapacitat de la ciutat de València per a exercir de capital del país –paper que, en conseqüència, li pertocaria assumir a Barcelona–, qualifica de rural i endarrerit el territori valencià, desacredita les elits valencianes i, en resum, tracta d’argumentar que la valencianitat com s’havia entés anteriorment era inviable i que, en tot cas, només podria arribar a la plenitud a través de la catalanitat. Per a arribar a eixe objectiu caldria promoure una erosió permanent dels elements onomàstics i simbòlics que reforcen la percepció dels valencians com a poble diferenciat respecte als catalans. La radicalitat de les propostes de Fuster origina com a primera resposta col·lectiva la carta «Sobre el fet diferencial valencià» (Serra d’Or, 6, Barcelona, juny de 1961) firmada, entre altres, per Vicent i Xavier Casp, Jaume Bru i Vidal, Alfons Cucó i el mateix Miquel Adlert. En l’article es reclama l’ús de «Comunitat Catalànica» front a «Països Catalans», «València» front a «País Valencià», i es protesta per la tendència de Fuster a minimitzar la personalitat històrica valenciana i tractar-la com una mera regió dins de l’espai català. La polèmica continua dos anys més tard en ocasió de la publicació del llibre El País Valenciano en què Adlert i altres escriptors del grup de Torre senten la necessitat de desmarcar-se de la ideologia que Fuster «representa y defiende en Valencia» («Para evitar confusiones», Las Provincias, València, 6-2-1963, p. 11). A més, en el llibre Nosaltres, els valencians (1962), la identificació que fa Fuster entre catalanitat i llengua el du a afirmar que hi ha una dualitat insoluble amb les comarques castellanoparlants.⁵⁷ Adlert l’acusa de pretendre fragmentar València i assimilar el territori valencianòfon a Catalunya o, en el millor dels casos, convertir els habitants de les zones castellanòfones en ciutadans de segona, i denuncia la inviabilitat geopolítica dels postulats pancatalanistes que, senso estricto, impliquen deixar València reduïda a una estreta franja de 20 km a l’altura de Morvedre (Sagunt) i perdre vora el 40 per cent del territori.⁵⁸

A pesar d’esta divisió en el valencianisme, el fusterianisme s’expandix i triomfa entre els jóvens universitaris progressistes antifranquistes. Amb l’arribada dels primers aires de llibertat política, es fan públics i notoris els plantejaments d’eixe valencianisme fortament catalaniste, que trenca amb el valencianisme anterior i que acaba provocant una forta contestació social. És en esta època quan Adlert consuma el trencament amb la seua trajectòria prèvia, que passa a considerar un error.⁵⁹ La mobilització popular i populista que té lloc en els anys primerencs de la Transició política espanyola té molt de reaccionària, en el sentit que s’oposa a allò que interpreta com a amenaça contra la cosmovisió del valencianisme tradicional regionaliste que és el que la societat valenciana de l’època troba natural –principalment el nom i model de la llengua, la bandera, el nom del territori i germanor però distinció amb Catalunya. Els interessos polítics i els mitjans de comunicació contribuïren a engrandir el conflicte i a presentar una societat dividida per qüestions identitàries, amb conseqüències directes sobre el procés autonòmic valencià, la pèrdua de pes polític relatiu dels valencians en el marc espanyol i la instauració d’un recel anticatalà de fons que ha dificultat enormement les relacions entre València i Catalunya.

Encara que oposat al pancatalanisme, Adlert no guarda animadversió contra els catalans o contra Catalunya. En nombroses ocasions l’autor deixa clara la seua admiració i estima pels catalans, la qual cosa no té relació ni és incompatible amb el fet de no sentir-se català.⁶⁰ Adlert arriba a afirmar categòricament: «Tot lo que s’assemble a guerra, beligerancia, discordia… entre Valencia i Catalunya es contra natura.»⁶¹

Conclusions

Miquel Adlert és un patriota que promou un nacionalisme integrador estrictament valencià a partir de la identitat territorial, la recuperació de la memòria històrica basada en les institucions forals del regne de València i la idealització de la història política de caràcter pactiste dels valencians. Reivindica l’onomàstica i el símbols tradicionals privatius i la recuperació de la llengua valenciana, primer amb criteris convergents amb els catalans i al final de la seua trajectòria amb criteris estrictament particularistes, entrant en contradicció amb el fet de considerar la llengua com a tret característic però no definitori de la valencianitat. De mentalitat cristiana i jurídica, defén la lluita contra la incultura i el respecte als discrepants des de la fermesa de les conviccions pròpies com a via per a tornar al poble valencià l’orgull perdut i la plena consciència nacional. Llevat dels seus postulats lingüístics més tardans i de la falta de separació ocasional entre l’argumentari polític i el sentiment religiós, el seu pensament manté molts aspectes vigents i és un referent teòric fonamental per a entendre els valencianismes actuals. Recuperar la seua figura és un acte de justícia que pot ajudar en el procés de reconciliació cívica que necessitem encara hui els valencians.

1 Miquel Adlert, Sobre dos temes jurídics, edició de l’autor, València, 1982, pp. 19-20.

2 Amb el títol El pensament valencianiste de Miquel Adlert (1998), l’editorial l’Oronella reedità: En defensa de la llengua valenciana (1977), l’obra primordial del seu gir ideològic; De la meua catacumba (1984) i Del periodisme meu (1984). Esta última obra és en realitat un recull de diversos articles que s’estenen cronològicament des de 1935 fins a 1983.

3 Miquel Adlert, El pensament valencianiste de Miquel Adlert, L’Oronella, València, 1998, p. 39. L’obra no s’arribà a publicar.

4 Ibid., pp. 62-33.

5 «¡Senyor, Deu de les nacions!: Per les vostres infinites bondat i misericordia, digneu-vos concedir-nos que l’ancora de l’Esperança, que tan generosament nos haveu otorgat per a que nos conforte el mantindre-nos en la fe en la Patria Valenciana, siga nunci de la pronta obtenció de la palma de la Victoria que faça fructificar en Valencia a l’olivera de la Pau.» Ibid., p. 211. A l’obra De la meua catacumba podem trobar «Aixi com Deu nos dona nostre pa de cada dia, donem a la Patria Valenciana, com canta l’himne de la Mare de Deu dels Desamparats, nostre patriotisme de cada dia, que patriotisme es amor […]», ibid., p. 164.

6 Com ara: «El valencianisme patriotic es l’Evangeli de la politica valenciana», ibid., p. 165.

7 En efecte, com reconeix Aureli López; «la seua formació i preparació es fan visibles en cada articul si sabem adaptar-nos als fets i a l’any en que foren escrits.» Aureli López, «Introduccio. “Del periodisme meu”», a El pensament valencianiste de Miquel Adlert, op. cit., p. 213.

8 «¡Pero son tantes les ilusions que m’han trepijat aixi com les marginacions que m’han fet, inclus els que no devien d’haver-ho fet i dels que yo no podia mai, no ya esperar sino ni tan sols imaginar com a desbocada fantasia!» Miquel Adlert, Sobre dos temes jurídics, op. cit., p. 9.

9 L’editorial Del Cenia al Segura, que comptava amb Xavier Casp com a assessor literari i que havia publicat En defensa de la llengua valenciana, només li reedità la novel·la llarga I la pau (1953, 1983). Paraval li publica l’estudi L’espirit jurídic del Rei Don Jaume (1980) i li reedità la novel·la El dia torna (1954, 1981). Adlert es reedita o publica tretze obres pel seu compte.

10 El Centre de Cultura Valenciana, fundat per la Diputació de València en 1915, passà a denominar-se Acadèmia de Cultura Valenciana en 1978 (se li concedí el títol de Real en 1991). Adlert participava com a col·laborador en la Secció de Llengua i Literatura Valencianes, la qual prengué el seu llibre En defensa de la llengua valenciana com a base de la proposta ortogràfica, gramatical i lèxica que serà coneguda com a Normes del Puig. En l’obra Sobre dos temes jurídics l’autor atribuïx a Vicent Simó Santonja –que arribà a ser degà de la institució– el vet a la seua entrada com a membre de ple dret de l’Acadèmia. Miquel Adlert, Sobre dos temes jurídics, op. cit., pp. 15-17.

11 Revista mensual valencianista fundada i gestionada per Carles Sentí Esteve, Miquel Adlert i Xavier Casp. Comptà amb 62 números, íntegrament en valencià, publicats entre maig de 1978 i novembre de 1983.

12 El PSOE havia renunciat al marxisme com a ideologia oficial del partit tres anys abans, en el seu Congrés Extraordinari de l’any 1979 celebrat a Madrid.

13 Editorial fundada i dirigida per Xavier Casp i Miquel Adlert (1943-1966) que publicà obres de Xavier Casp, Miquel Adlert, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Vicent Casp, Joan Fuster, Emili Beüt, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Joan Valls i Jordà, Josep Iborra, Francesc de P. Burguera, Alfons Cucó, etc.

14 Com ara Francesc de Paula Burguera, «La irresponsabilidad de Casp y Adlert», El País, 29-03-2015; disponible en Internet: https://elpais.com/diario/2005/03/29/cvalenciana/1112123887_850215.html

15 Tractat parcialment per Antoni Ferrando, «Estudi preliminar», a Manuel Sanchis Guarner, Gramàtica valenciana, Altafulla, Barcelona, p. XXVI i ss.

16 Ferran Archiles, Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, Afers, Catarroja, 2012, p. 426.

17 «Adlert, a mes, es un dels primers teorics del nacionalisme valencià modern. Segurament ho ha pogut ser perque en ell s’han ajuntat dos condicions […]: sentiment com a patriota i coneiximent com a juriste.» Joan Salvador López, «Valor i valua de Miquel Adlert Noguerol», a Artur Ahuir et al., Miquel Adlert, homenage, Lo Rat Penat, València, 1990, p. 35.

18 Per a l’autor, la llibertat és un bé primordial innat a l’ànima humana, que mai pot ser roín encara que sí que ho puga ser el seu ús. Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 294. Però l’autor sap que és molt fràgil, que qualsevol tendència a l’autoritarisme, la falta d’autoritat o el pas a la demagògia la fracturen. Ibid., pp. 305-306. Resulten molt il·lustratives de la posició d’Adlert les cites que trau de Francesc Cambó: «El ataque más fuerte y más eficaz a la democracia, no viene de los tiranos futuros, sino de los demagogos presentes. Y el aspecto más funesto de la demagogia es la continua exaltación de la democracia-derecho sin hablar nunca de la democracia-deber.» Las dictaduras, Espasa Calpe, Bilbao, 3ª ed., 1929, p.136, 184; citat a M. Adlert, ibid., pp. 307-308.

19 «[…] orde, pau, justicia, dret, llibertat i democracia formen un encadenament que els condiciona mutuament, per lo que se precisa de l’existencia de tots ells.» Ibid., p. 289.

20 Ibid., p. 185.

21 «Una negacio, un “anti”, no es una ideologia, tan clarament com destruir no es construir.» Miquel Adlert, ibid., p. 179.

22 «Una multitut, per molt que brame, aixi com no constituïx un eixercit, tampoc no significa la puixança d’un ideari politic.» Ibid., p. 192.

23 L’ideari es simplificava popularment en la trilogia Reial Senyera, Regne de València, Llengua Valenciana, la qual trobava en una trilogia oposada i complementària la seua raó més immediata –Penó de la Conquesta, País Valencià/Països Catalans, Llengua Catalana.

24 «¡Que absurda i ridicula seria la posició d’un “anti” que, vencedor, no sabera qué fer!» Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., pp. 205-206.

25 Com a mostra poden bastar estes dos cites: «Quan es nega alguna cosa sense afirmar-ne una atra, s’acaba per afirmar la negada.» Ibid., p. 162. I «[…] més que refutar les idees del contrari en un temps en que la discussio no es lliure, interessa afirmar nostres propies idees.» Ibid., p. 248.

26 Miquel Adlert, «¿Forjadors de pobles?», Acció, nº67, 7-9-1935.

27 «El valencianisme, es fonamentalment, essencialment, un patriotisme.» Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 188. «Quan en el valencianisme no hi ha patriotisme, el valencianisme acaba per ser antipatriota.» Ibid., p. 157.

28 «Tres forces, principalment, mouen a l’home; el sentiment, la idea i l’interes. […] Davant del valencianisme el predomini de l’interes quallarà en la politica; el de la idea en el nacionalisme i el del sentiment en el patriotisme.» Ibid., pp. 183-184.

29 «Les grans coses han d’iniciar-se en el cor per a passar al cervell. O siga: amar abans de pensar. Per aço m’atreviria a dir que es inclus “contra natura” el nacionalisme que naix en la idea politica i no en el sentiment d’amor a la terra propia que se sent com a Patria, Mare Patria, que es el sentiment del patriotisme el qual constituïx l’amor a la Patria. O no s’ha d’oblidar que el patriotisme, quan es autentic al maxim, es tambe una fe.» Ibid., p. 195.

30 «Es mes conseqüent un amor que una ideologia. Per aixo es mes facil la fidelitat a un amor que a una idea. Com a l’amor a la Patria que a la idea de sa nacionalitat.» Ibid., p. 181.

31 «Hi ha qui creu que la valencianitat es una condició inamovible, una vegada adquirida; un atribut immutable, com si s’haguera adquirit en escriptura i que, registrada, no prescriu. I la valencianitat ¡es tan fragil! Un simple ale pot trencar-la. ¡I quantes se’n trenquen! I ara mes; cada dia mes.» Ibid., p. 155.

32 Ibid., p. 268.

33 «Valencia es i ha segut una perfecta nacionalitat.» Ibid., p. 269.

34 «En les circumstancies actuals el nacionalisme valencià ha de suspendre l’exercici de l’acció de sa ultima reivindicació [la consecució d’un estat propi].» Ibid., p. 270.

35 «Tot posseïdor d’un dret, salvo els irrenunciables –i no estem en dit cas– pot renunciar a l’eixercici de l’accio –entenga’s, no a l’accio– i suspendre’l, i, insistixc, sense renuncia a l’accio i manco al dret que la dona.» Ibid., p. 268.

36 Miquel Adlert, Valencia i Aragó i Catalunya, edició de l’autor, València, 1986, p. 26. Efectivament, més que de la creació d’un nou Regne es tracta d’una transformació i refundació de l’antic. El mateix rei Jaume I parla en la seua Crònica de la conquesta del Regne –moro– de València encara que la revolució institucional i jurídica que comporten els Furs (per a Adlert quedaria per demostrar si també hi hagué una revolució demogràfica real abans de la de 1609) justifica parlar de la refundació del Regne i del naiximent de la personalitat valenciana com l’entenem actualment.

37 Miquel Adlert, El pensament valencianiste, op. cit., p. 253.

38 Miquel Adlert, Notes sobre els Furs de Valencia, Círcul Aparisi i Guijarro, València, 1980, p. 15. Posteriorment, en 1305, Jaume II eixamplarà cap al sud les fronteres fins a fer-les coincidir bàsicament amb les actuals. València és una de les escasses nacionalitats europees que han mostrat una envejable estabilitat fronterera al llarg dels segles, facilitant també així la consciència de poble per damunt de consideracions lingüístiques. Adlert fa notar com Villena fon inicialment una vila del Regne que posteriorment passà a sobirania castellana per la confusió feudal entre imperium i dominium. Açò li permet considerar la seua incorporació a la província d’Alacant en el segle XIX com una restitució. Ibid., p. 13.

39 Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 176.

40 Ibid., pp. 257, 261.

41 «El Compromis de Casp es una qüestio juridica: un pleit de successio intestada. I com a tal qüestio juridica es com es considerà en la seua epoca; i com a tal pleit successori ab intestato es resolgue.» Miquel Adlert, El compromis de Casp, qüestio juridica, edició de l’autor, València, 1984, p. 25. El motiu pel qual només participaren jutges d’Aragó, València i Catalunya el trobem en el Privilegi de Jaume II que establix estos tres estats com a nucli bàsic de la Corona, amb rang superior al dels altres regnes –Mallorca, Sardenya i Sicília. Miquel Adlert, Valencia i Arago i Catalunya, op. cit., p. 19.

42 Miquel Adlert, El compromis de Casp, op. cit., p. 220.

43 Miquel Adlert, Notes sobre els Furs de Valencia, op. cit., p. 32.

44 En realitat, Adlert reclama escriure Valéncia, amb accent tancat, ja que reivindica l’adequació de l’ortografia a la pronunciació històrica i actual dels valencians. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua prescriu com a normativa eixa pronunciació però, com a excepció, considera que l’accent gràfic del nostre topònim principal ha de ser obert.

45 «El valencianisme, es fonamentalment, essencialment, un patriotisme. Per aixo els valencianistes sempre hem usat preferentment la designació Patria Valenciana, per sobre les de Nació Valenciana, Nacionalitat Valenciana i Estat Valencià. Perque el patriotisme es una entitat d’orde natural; s’es valencià com s’es fill del pare i de la mare. Per aixo per a dir valencià es diu fill de Valencia; pero no fill de la Nacio, ni Nacionalitat, ni Estat de Valencia. Com es diu a Valencia Mare Patria i no Mare Nacio, ni Mare Nacionalitat, ni Pare Estat.» Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 188.

46 Ibid., pp. 312-313.

47 «La valencianitat dels xurros», Las Provincias, 5 de maig de 1963. Reeditat a ibid., pp. 253-256.

48 Fins i tot en postures ben radicals, especialment de jove. Durant l’època d’Acció Nacionalista Valenciana Adlert defenia que el valencià fora llengua oficial en tot el territori. Alfons Cucó, El valencianisme polític 1874-1939, Afers, Catarroja/ Barcelona, 2ª ed., 1999, p. 237.

49 «Per la violencia es podra guanyar lo que es disputa, pero sempre es pert –inclus quan es tenia– la rao, que es la Justicia.» Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 192.

50 «Per a mi totes les guerres son infames i detestables. I no veig que puguen coordinar-se én els principis cristians.» Ibid., p. 186.

51 «En la politica no es pot, ni es deu, descartar, i sobre tot en qüestions relacionades én el patriotisme, una certa dosis de moderada acció directa, com es diu en eufemisme. Perque no pot excloure’s mai la possibilitat de trobar-se forçat a ella. A l’atac d’una ametralladora no es pot respondre én un tiradoret.» Ibid., p. 189.

52 «En el patriotisme es, no ya llicita sino molt mes: imperativa, la reaccio contra les extrallimitacions dels correligionaris.» Ibid., p. 203.

53 Ibid., p. 193.

54 «Contra la mentira», Murta, nº 23, abril de 1980. Reproduït a ibid., pp. 273-275.

55 Ibid., p. 42.

56 «[…] en juny de 1951, en un viage que fiu én Xavier Casp a Barcelona, lo que viu i oi en aquells én els que parlàrem, començà a omplir-me d’estupor. I hem féu pensar si es pretenia la catalanisació total de Valéncia, per una integral absorció per Catalunya.» Ibid., pp. 43-44.

57 «Les comarques catalanes del País Valencià representen als propis ulls –i també als dels forasters, sigui dit de passada– l’autèntica identitat de la regió. Les zones “aragoneses”, “castellanes” i “murcianes”, inscrites en la seva òrbita per la fitació medieval, són com un annex d’escassa importància.» Joan Fuster, Nosaltres els valencians, Edicions 62, Barcelona, 8ª ed., 1989, p. 105. I, més avant: «[…] en una redistribució utòpica però racional dels pobles peninsulars, les contrades no catalanes del País Valencià tindrien el lloc just en les demarcacions limítrofes amb les quals conserven una profunda afinitat: Aragó, Castella, Múrcia.» Ibid., p. 110.

58 «El nacionalisme, ara», Murta, nº 8, desembre de 1978; reeditat a Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., pp. 267-270.

59 Este procés és comentat per l’autor en diverses obres. Entre elles destaca el primer capítol d’En defensa de la llengua valenciana, intencionadament titulat «Caic en l’engany de la catalanisació i me n’ixc», i l’article «La inerme fidelitat», publicat inicialment a Murta (nº 27, setembre de 1980) i posteriorment en el recull Del periodisme meu.

60 «Admire i estime als catalans[,] pero no puc identificar-me én ells fins a l’extrem de considerar-me i sentir-me catala.» Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 188.

61 Ibid., p. 202.