Kitabı oku: «Els valencians, poble d'Europa», sayfa 7

1976. L’exclusió valenciana de la reforma política espanyola

Ramon Aznar i Garcia

Universidad Internacional de Valencia-VIU

Introducció

A la mort del general Franco tres opcions competien al tauler polític espanyol; a saber: continuïtat, reformisme i ruptura. Els esdeveniments ocorreguts l’any 1976 –en els quals es centra aquest article– van resultar decisius en la decantació de l’opció que acabaria sent hegemònica: el reformisme. Les forces polítiques de l’oposició democràtica valenciana tractaren d’influir, unitàriament, en aquella pugna d’interessos. Com veurem, el resultat fou decebedor.¹ S’iniciava així una convulsa transició política ordida amb sonores distincions constituents –les tres nacionalitats– i, més avant, amb sorolloses querelles estatutàries. A conseqüència d’aquelles decisions, la integració politicoconstitucional de l’autonomia valenciana va quedar lluny de resultar òptima.

La coordinació dels demòcrates

El 25 de gener de 1976 es van celebrar a més de quatre mil municipis espanyols les primeres eleccions municipals –indirectes de segon grau– des de la II República.² Als pocs dies, el govern decretà la pròrroga de les corts franquistes, les quals anaven a continuar legislant fins l’estiu de l’any següent.³ En seu parlamentària, el president Arias Navarro propugnà una democràcia «española, no copiada, desarrollada por nosotros mismos, a partir de nuestras necesidades, experiencias y modo de ser»; és a dir, l’evolució reglada del règim i una via espanyola a la democràcia.⁴ També, la necessitat que «todas las regiones de España dispongan de una organización institucional».⁵ De resultes d’aquesta voluntat descentralitzadora, els polítics valencians més destacats del règim es reuniren a Madrid en la Casa Regional de Valencia «como respuesta de colaboración de las demandas del gobierno» i amb el propòsit de tractar «la posible elaboración de un Estatuto Regional».⁶ Aquella iniciativa ben prompte es traslladà al plànol institucional i així, l’1 d’abril, diversos procuradors en corts valencians sol·licitaren formalment al govern l’«autonomía económica, administrativa y cultural de la región valenciana».⁷ Per descomptat, també l’oposició es movia en un sentit autonomista i la Junta Democràtica del País Valencià i el Consell Democràtic del País Valencià iniciaren una campanya en favor de l’estatut d’autonomia, en el context de la qual es redactaren els avantprojectes d’estatut d’Elx i del Consell.⁸ Aleshores, el govern designà Mariano Nicolás García governador civil de València.⁹ Mentrestant, la Junta Democrática de España i la Plataforma de Convergencia Democrática –els principals organismes unitaris d’oposició d’àmbit estatal– acordaren constituir Coordinación Democrática.¹⁰ Sorgia així la idea de ruptura pactada.¹¹

Quan les incipients organitzacions polítiques valencianes cooperaven per tal d’influir en l’escenari estatal, Joan Fuster, que havia esdevingut un intel·lectual de referència per a bona part de l’esquerra local, publicava Un país sense política (reflexions valencianes). L’assagista –fent ús d’una hermenèutica marcadament iconoclasta– considerava palmària la despersonalització col·lectiva dels valencians, als quals ridiculitzava considerant-los «una societat arcaica amb televisors». Des del seu punt de vista, l’únic referent vàlid s’hi trobava a Catalunya.¹² Amadeu Fabregat, qui ressenyà el llibre i estava al corrent del conflicte que originà l’àcida crítica fusteriana, es va referir a la «processó de les frustracions col·lectives», destacadament «la catalanitat discutida i indiscutible dels valencians».¹³ Una altra novetat editorial –La via valenciana d’Ernest Lluch– sostenia, en canvi, que «aquest ha estat un país amb política, política d’una burgesia sòlida i coherent». La discrepància entre ambdós autors coexistia, això sí, amb una coincidència fonamental: la comparació dels processos sociohistòrics valencià i català, i l’accentuació de les carències valencianes –reals o suposades–.¹⁴ Fruit d’aquesta òptica foren certes consideracions que Lluch realitzà arran de la presentació del seu llibre: «sí, aquí la gent és menys seriosa que a d’altres bandes. No diguem ja al Principat! També crida més i es vesteix fins i tot d’una altra manera. Àdhuc els polítics són diferents, com bé dius: són més joves i no tenen al darrera una gran tradició política, malgrat que en un any s’ha fet un gran avenç en aquesta qüestió».¹⁵

La col·laboració entre les organitzacions de l’oposició democràtica valenciana es va concretar en la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià.¹⁶ L’organisme «unitari, autònom i independent de qualsevol altre» exigia participar en l’apertura del procés constituent de l’Estat espanyol, el reconeixement de la personalitat política diferenciada del País Valencià, la immediata cooficialitat del valencià i la creació d’una Generalitat provisional.¹⁷ També es proposava la constitució de l’Assemblea del País Valencià, organisme al qual haurien de sumar-se les forces polítiques, sindicals, socials, i les individualitats amb significació democràtica.¹⁸ Al temps que sorgia la Taula, Coordinación Democrática assumia la reivindicació de l’oposició democràtica catalana de restablir un govern provisional.¹⁹

La presentació pública de la Taula va coincidir amb la I Reunió d’Escriptors dels Països Catalans, la visita dels ministres d’Educació i Ciència –Carlos Robles Piquer– i de Relacions Sindicals –Rodolfo Martín Villa–, i la conferència de Jordi Pujol, organitzada per l’Instituto Social Empresarial –molt vinculat al PDLPV–. La trobada dels escriptors es va caracteritzar per la seua intensa politització. Per als assistents, els Països Catalans constituïen una comunitat nacional.²⁰ El ministre d’Educació anuncià que en determinades regions l’educació dels xiquets seria no solament bilingüe sinó també bicultural.²¹ Per la seua banda, Pujol reivindicà l’especificitat catalana en dos qüestions cabdals: la unitat de l’oposició i el pactisme polític.²² I en matèria autonòmica demanà per a Catalunya i el País Valencià el «dret a protagonitzar una nova política dins un Estat lliure i democràtic».²³ El polític català no entrà en precisions sobre l’oposició democràtica valenciana –amb representants de la qual va sopar en acabar la seua conferència–, però sí sobre la situació de les entitats financeres catalanes presents a la regió valenciana.²⁴ Eixa mateixa nit, el ministre Martín Villa clausurava a València l’assemblea nacional de la Unió d’Empresaris de Banca, Borsa i Estalvi.²⁵

La visita del líder de Convergència Democràtica de Catalunya es va realitzar la vespra de la primera cimera entre la Taula i Coordinación Democrática.²⁶ La Taula reclamava la instauració d’una Generalitat provisional des del moment de la ruptura democràtica. Però la declaració comuna feta pública en acabar l’encontre es va limitar a incloure –en el punt sisé– «el reconocimiento del derecho del pueblo valenciano a su autonomía y a estructurarla mediante un Estatuto de Autonomía, con el alcance y el contenido que el pueblo libremente decida, dotándose de la organización política correspondiente dentro del propio proceso constituyente».²⁷ L’ens estatal qüestionava la solvència de la reivindicació valenciana, a la qual no li atribuïa ni l’evidència, ni la historicitat dels processos català, basc i gallec.²⁸

El mes de juliol s’inicià amb una reunió entre Coordinación Democrática i les distintes instàncies opositores –entre elles la Taula– en la qual s’acordà celebrar la Setmana de l’Amnistia. El PSPV organitzava a València el seu primer míting, en el qual van intervindre Alfons Cucó, Joan Garcés –que acabaven de publicar Valencianismo y estatutismo, i Allende y la experiencia chilena–, Joan Reventós i Antonio Rojas Marcos. En el llibre de Cucó s’analitzaven els diversos projectes d’estatut d’autonomia elaborats durant la Guerra Civil. El interessos historiogràfics i polítics de l’autor convergien, i aquest tractava d’assentar en el passat la reivindicació estatutària del present. Front a l’argument historicista de la tramitació parlamentària pretèrita, Cucó proposava el contra-argument –també de base historicista– de l’existència, en 1936, d’un principi d’acord entre els representants polítics de les tres províncies valencianes.²⁹ Per la seua banda, Rojas Marcos declarà: «lluitem per l’autonomia del poble andalús que s’ha de produir al mateix temps que la ruptura democràtica. Igual com la del poble valencià. No podem mirar enrera i perdre’ns en disquisicions sobre antics estatuts d’autonomia. La situació ens ve imposada per l’avui». Eixe mateix dia, Felipe González, Jordi Pujol, José María Gil Robles i Joaquín Satrústegui coincidiren en un homenatge a Dionisio Ridruejo i, a l’endemà, Adolfo Suárez era designat president del govern.³⁰ Es posava així en marxa l’operació que –a finals d’any–acabaria possibilitant la convergència de l’oficialisme governamental i de l’oposició disposada al pacte. En els mesos següents, l’esquema reformista combinaria el protagonisme ministerial, l’homologació democràtica del centre-dreta de procedència autoritària i la legalització dels partits polítics democràtics.³¹ Certament, la idea de ruptura havia predominat entre els socialistes. No debades François Miterrand declarà, en 1971, que «celui qui ne consent pas à la rupture avec l’ordre établi […] avec la société capitaliste, celui-là je le dis, il ne peut pas être adhérent du Parti Socialiste».³² No obstant, el procés de reforma política anava a comptar amb la participació del socialisme espanyol renovat a Suresnes.

A València, la Setmana de l’Amnistia va concloure amb una multitudinària manifestació.³³ La Taula i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya reclamaven el «restabliment» a Catalunya i l’«establiment» al País Valencià «dels òrgans de govern autònom des del primer moment de la ruptura democràtica».³⁴ Amb ocasió de la Mostra Spagnola de la Biennal de Venècia, José Antonio Noguera internacionalitzava la demanda autonomista de l’oposició valenciana.³⁵ Aleshores, el PSPV tractava de garantir que el País Valencià fóra reconegut com una «nacionalitat compartida amb tots els països catalans».³⁶ En aquest sentit, Vicent Ventura –que acabava de llegir Un país sense política– criticava la «manipulació» de les elits, l’«oportunisme» dels emergents líders polítics catalans i la «ignorància» popular valenciana. Ni els primers ni els segons acceptaven, per raons diverses, la «catalanitat» dels valencians en què creia ell. A falta de «referències juridicopolítiques a al·legar en una hipotètica negociació amb el poder central sobre la restauració del passat immediat», i en absència de «prou consciència» de «país català», el dirigent socialista feia gravitar l’estratègia autonomista dels socialistes al voltant de la suposada evidència històrica: «No s’inventa la història. Hi ha la que hi ha. I la nostra és la que és».³⁷ Per la seua banda, Ernest Lluch –membre també del PSPV– defenia la necessària transversalitat de la reivindicació valenciana. Altrament –advertia premonitori– «hay capas medias muy directamente valencianas que no podrán ser atraídas» i que seran «objeto de cualquier regionalismo a medias tintas».³⁸

A mesura que passaven els mesos s’ampliava la incomprensió que patia la Taula. Primer, per part de Coordinación Democrática. Després, pel Comité Central del PCE, el qual demanava des de Roma la formació immediata de governs autònoms en Catalunya, País Basc i Galícia.³⁹ L’Assemblea de Catalunya va fer seu el criteri dels comunistes reunits a la capital italiana i s’encengué la polèmica:

Con un importante enfrentamiento, fruto de serias divergencias, se acabó el pasado domingo el encuentro en Valencia entre la Taula de Forces Polítiques y Sindicals del País Valenciá y la Asamblea de Catalunya. El fondo del desacuerdo estriba en que el PSUC y Comisiones Obreras consideran que en Catalunya se trata de reinstaurar unos principios, mientras que en Valencia no existe este precedente y se trata por tanto de una instauración.⁴⁰

Així les coses, la Taula va manifestar no sentir-se ni reconeguda ni recolzada per l’òrgan unitari català.⁴¹ La crisi sorgida va tindre un gran ressò i va ocasionar un allau de posicionaments públics. Amadeu Fabregat carregà contra la «telepatía Carrillo-PSUC» i es dolia que «las bofetadas nos llegan a los valencianos precisamente desde Cataluña».⁴² El jurista gandienc Gonçal Castelló escrivia que «aquesta vegada la incomprensió no ha vingut de l’altiplà; la ignorància, la intransigència no ens ve dels mesetarios; les posicions contra les aspiracions del poble valencià vénen de gent de la nostra llengua, ètnia, història» i afegia «després de quaranta anys han passat moltes coses; cal pensar que els esquemes històrics dels anys trenta són un antecedent, però no són vinculants».⁴³ També Vicent Ventura es mostrà molt crític amb els qui, des de Catalunya, entrebancaven la «catalanitat» valenciana. Des del seu punt de vista –«com he dit fent brometa»–, el que calia defensar era «una sola nacionalitat i tres Estatuts distints». Al marge d’aquest criteri, la negociació i el pacte no li resultaven admissibles. Estava en joc –dirà– «la identitat que tenim. No en disposem d’altra. No podríem triar, encara que volguérem». I sostindrà que els comunistes valencians avalaven l’incompliment dels acords constitutius de la Taula.⁴⁴ En opinió de Carles Dolç –MCPV–, la demanda d’una Generalitat valenciana provisional es sostenia en el creixent moviment autonomista i en la voluntat majoritària de les forces democràtiques. Limitar la solució als casos de Catalunya, País Basc i Galícia no li semblava «un argument des de cap punt de vista». A falta d’un estatut republicà, els valencians tenien una tradició secular d’autonomia política i un moviment en favor de l’autogovern més sòlid que el dels anys trenta. Si la reivindicació de la Taula era percebuda com un obstacle a la negociació, també ho eren –afirmarà– les demandes d’amnistia sense exclusions i de reconeixement de tots els partits polítics sense discriminacions. I conclourà: «quan es rebutja la Generalitat provisional valenciana com a reivindicació dura, hom té present el que en pensen els enemics de la llibertat i hom no té en compte les aspiracions i les necessitats d’un poble, el valencià».⁴⁵ Cucó denuncià el sectarisme i la intransigència del PSUC.⁴⁶ També Pujol va atribuir la manca d’acord a la vinculació del PSUC al PCE.⁴⁷ Finalment, les mostres de solidaritat amb la Taula arribaren d’Unió Democràtica de Catalunya, la Federació Socialista de Catalunya (PSOE) i el Consello de Forzas Politicas Galegas.⁴⁸

Arran de totes aquestes reaccions de suport, els dirigents comunistes valencians van precisar que la discrepància amb la Taula es circumscrivia al «moment» de l’autonomia del País Valencià. Aquesta no podia ser immediata i havia de sotmetre’s a les prioritats de la ruptura pactada.⁴⁹ Carles Caussa –representant del PSUC– afirmava que la dreta governamental no estava disposada a acceptar la immediatesa de l’autonomia valenciana i balear.⁵⁰ El realisme polític imposava el sacrifici de la principal reivindicació valenciana.⁵¹ Eixe era també el parer de les joventuts del PSP, de Joaquim Muñoz Peirats i d’Antonio García Miralles, els quals coincidiren en què l’autonomia valenciana havia de ser subsegüent al procés constituent espanyol.⁵² La Taboa Democrática de Galicia es limità a incidir en la necessitat d’una estratègia global de ruptura.⁵³

Finalment, l’Assemblea de Catalunya va acabar rectificant i atorgà el seu ple suport a la principal demanda de la Taula.⁵⁴ No obstant, el PSUC es mantingué en la seua negativa. L’exigència d’una Generalitat provisional des del moment de la ruptura democràtica era vàlida tractant-se de Catalunya; no en el cas del País Valencià.⁵⁵ Aleshores, es complien set-cents anys de la mort del rei Jaume I i Joan Fuster escrivia que «catalanes seguimos siendo, aun sin querer».⁵⁶ Eixa era l’opinió d’Amadeu Fabregat qui no obstant era conscient de l’ampli rebuig social –«o les tesis de Nosaltres els valencians, o el buit i el no-res».⁵⁷ Així pensaven també dos destacats dirigents del PDLPV: Joaquim Muñoz Peirats –«la catalanitat del País Valencià és un fet evident»– i Francesc de Paula Burguera –«ningú mitjanament culte o intel·ligent no pot negar […] la realitat indefugible dels Països Catalans».⁵⁸ No obstant aquesta rotunditat, la validesa del plantejament fusterià era qüestionada a Catalunya: «vist des de Barcelona […] un cas com En Fuster recorda els dels grans homes del divuit, prou lúcids per a demostrar que tot un món s’acaba, incapaços de preveure el nou món».⁵⁹

L’opció per la ruptura

A les primeries de setembre, es va celebrar a Madrid una cimera de l’oposició democràtica.⁶⁰ L’organisme unitari valencià acudia a la reunió amb la premissa del seu «rebuig generalitzat del reformisme», postura que, en canvi, no explicitaren l’Assemblea de Catalunya, l’Assemblea Democràtica de Mallorca ni l’Assemblea de Menorca.⁶¹ El debat –a porta tancada– resultà difícil sobretot a causa de la incomprensió que suscitava el plantejament federalitzant de la Taula.⁶² Aquest es concretà en la següent proposta clarament rupturista i distanciada dels esquemes del govern i de l’oposició moderada:

L’inici d’un període constituent amb la creació de les formes de govern provisional a nivell de l’Estat, de les nacionalitats i de les regions, que les forces democràtiques unitàriament reivindiquen. Durant aquest període constituent, els pobles de l’Estat espanyol decidiran la forma d’estat i de govern i, així mateix, aprovaran autònomament els corresponents estatuts d’autonomia o aquelles altres formes d’autogovern que caracteritzaran al [sic] seu propi futur lliure i democràtic.⁶³

Al final de la reunió es va acordar –a proposta de la Taula– la creació d’una comissió d’enllaç integrada per dos representants de cadascuna de les instàncies unitàries. Es tractava d’instaurar un únic instrument d’actuació conjunta de l’oposició i de l’aprovació d’«un programa polític unitari de ruptura democràtica que òbriga un període constituent».⁶⁴ Segons va declarar a la premsa Joaquín Ruiz-Giménez, el principal objectiu de la trobada havia estat explorar les possibilitats d’una estratègia unitària. Per la seua banda, Enrique Múgica –presentat per la premsa com lloctinent de Felipe González– va traslladar als mitjans els tres requisits que, a criteri del PSOE, possibilitarien un pacte amb el govern, a saber: legalització de tots els partits i sindicats, negociació d’un calendari d’actuacions i obertura d’un procés constituent. En contra del criteri de la Taula, Múgica va sostenir que no era necessària la constitució d’un govern provisional.⁶⁵ Tampoc la idea valenciana d’organitzar mobilitzacions populars en favor dels drets nacionals i de l’amnistia sense exclusions li semblaven acceptables.⁶⁶ Ernest Sena –UDPV–, Carles Dolç –MCPV–, Josep Lluís Blasco –PSAN– i Joan Garcés –PSPV– eixiren malhumorats de la reunió. La qüestió de les nacionalitats havia quedat ajornada, la qual cosa augurava creixents tensions al si de la Taula. Únicament Doro Balaguer –PCE– es pronuncià en termes més optimistes: «la reunió apropa i possibilita la ruptura».⁶⁷ El Consell de Forces Polítiques de Catalunya –integrat per organitzacions de centre i dreta– no va assistir a la reunió. L’ens unitari català havia optat per negociar separadament amb el poder central.⁶⁸

La vespra de la Diada de Catalunya, Adolfo Suárez anuncià l’aprovació governamental del projecte de llei per a la reforma política. A l’endemà mateix, Vicent Ventura afirmava que «el resurgir de la conciencia nacional del País Valenciano es muy parecido al de Catalunya, aunque, en definitiva, se trata de una misma área cultural e histórica».⁶⁹ Eixe era també el punt de vista del democristià Vicent Miquel, el qual sostindrà que «el mot valencianista […] està ple de connotacions reaccionàries» i que «la nostra nacionalitat és la dels Països Catalans».⁷⁰ Poc després, Vicent Ventura abandonava el PSPV. La seua decisió venia motivada per «alguna actitud del PSPV a la Taula rebaixant les exigències de l’Estatut» i pel fet que alguns militants destacats hagueren «posat en dubte que els Països catalans existeixin».⁷¹

Poc després, es van celebrar a Peníscola i València dos actes d’abast estatal i amb significació política oposada. Per una banda, José Luis Pérez Tahoces, delegat nacional de províncies de la Secretaría General del Movimiento, inaugurava un curs sobre el regionalisme.⁷² Per altra, al Nou Estadi del Llevant Unió Esportiva de València s’aplegaven trenta mil persones en la Trobada dels Pobles. A diferència de la reunió dels hòmens del règim, l’«acte de germanor de totes les nacionalitats de l’estat espanyol», la «gran manifestació de tota la valencianitat democràtica en lluita per la llibertat» –que comptà amb el suport de la Taula i la presència de Simón Sánchez Montero– va ser objecte de tota mena d’entrebancs. L’explosió uns dies abans de dos artefactes, la prohibició de la cavalcada anunciadora, la concessió el mateix dia de l’autorització governativa i la suspensió de l’acte per ordre de Mariano Nicolás posaren en evidència la contrarietat dels medis oficials. Curiosament –o no tant– les reticències procediren també de certs ambients catalans.⁷³ Arran de la prohibició, els representants de la Taula no pogueren fer públic el seu comunicat ni assumir el protagonisme que els organitzadors els havien reservat. Sense haver de patir cap interrupció, al curs de Peníscola s’exposaren les directrius governamentals en matèria territorial, les quals passaven pel reconeixement de «la importancia del hecho regional», «la diversidad de pueblos integrados en la unidad indisoluble de España» i «la conveniencia de crear aquellos instrumentos que propicien la representación y gestión de los propios intereses por parte de cada una de las Regiones».⁷⁴ El tractament oficial de la qüestió valenciana no era acceptat per la Taula: «els nostres drets com a poble continuen essent-nos negats com ha quedat ben evidenciat en el darrer discurs del president del govern». Així les coses, l’ens unitari anuncià la celebració, el 9 d’octubre, del Dia Nacional del País Valencià. Amb la programació d’aquest acte de masses, la Taula insistia en la seua principal demanda: «aconseguir el nostre estatut d’autonomia i la nostra Generalitat».⁷⁵

En el curs de Peníscola, George Pierret, secretari general de la Conferència de les Regions Perifèriques Marítimes d’Europa –òrgan consultiu de la Comunitat Econòmica Europea– va afirmar que «la política regionalista no es sólo una coordenada del problema político interior, sino que es también, tal vez, una necesidad impuesta por la política internacional» i va insistir en el doble caràcter –representatiu i instrumental– que les regions tenien a Europa. La diversitat de la CEE es feia efectiva a través de les regions. Aquestes frenaven la tendencial concentració de l’activitat econòmica en les zones industrials pròximes al Rhin. Països com Gran Bretanya i Irlanda havien condicionat el seu ingrés a l’existència d’una autèntica política regional. Recentment, s’havia creat un Fons d’Inversió Regional. Preguntat sobre la relació entre regionalisme i la integració espanyola en la CEE, George Pierret va contestar:

El regionalismo es una oportunidad no sólo para resolver problemas, sino para plantear el destino de nuestros pueblos de una forma armónica. El peor peligro que puede ocurrirle a nuestro continente sería una uniformización.⁷⁶

La primera reunió de la comissió d’enllaç dels organismes unitaris de l’oposició es va celebrar a València.⁷⁷ Malgrat estar convocats, no hi van assistir els representants del Consello de Forzas Políticas Galegas –entre les qüestions a tractar a València no es trobava l’opció federalista–, ni els del Consell de Forces Polítiques de Catalunya –rebutjaven l’estratègia negociadora conjunta– ni les forces opositores basques –no tenien cap instància unitària.⁷⁸ A més a més, no es va admetre la intervenció d’un portaveu –Emilio Ruiz Pérez– de tres organitzacions polítiques no integrades en Coordinación Democrática de Andalucía.⁷⁹ La comissió d’enllaç va acordar la formulació d’un programa polític, recollit en el document La alternativa para la democracia.⁸⁰ Així mateix, va decidir la constitució de la Plataforma d’Organismes Democràtics, l’organisme unitari de l’oposició amb la base representativa més ampla de tots els existents.⁸¹ El representant de l’Assemblea de Catalunya va sostindre que «la defensa de los intereses de Cataluña pasa por la unidad de la oposición y no por negociaciones hechas por el Gobierno».⁸² De nou, la principal reivindicació de la Taula va resultar ser la més controvertida:

[…] las principales dificultades las presentó la Delegación valenciana, que, de acuerdo con el mandato que tenía, exigía la constitución de un Gobierno autónomo provisional desde el momento de la ruptura democrática.⁸³

Sense dubte, la Taula havia aconseguit situar la qüestió valenciana com a peça crítica de l’escenari polític estatal.⁸⁴ La vespra de la reunió, el PSPV acordà una estratègia amb la UDPV en matèria estatutària, així com l’inici de converses amb el MCPV i el PCV per tal d’articular una coalició electoral d’esquerres.⁸⁵ Mentrestant, a Peníscola continuava el curs sobre el regionalisme. En la seua ponència, Manuel Thomás de Carranza va afirmar que nacionalisme i regionalisme no s’havien de confondre. En el passat i sense resultats satisfactoris, l’Estat havia intentat la descentralització a través de les províncies. També calia superar l’apoliticisme del període tecnocràtic, el qual no integrava adequadament la participació ciutadana.⁸⁶ L’Estat havia de ser el gran instrument moderador que potenciara –a través de la transferència de fons– el desenvolupament equilibrat de totes les regions. Per la seua banda, Rafael Ossa Echaburu –redactor en cap de La Gaceta del Norte– va abordar la qüestió del regionalisme basc. En la seua opinió, en aquelles províncies existia una majoria sociològica procliu a conciliar la unitat amb la diversitat. Les lleis havien de reconéixer l’existència d’una regió i dotar-la d’un règim especial. Amb caràcter general, resultava urgent la necessitat d’«institucionalizar las regiones, alejando el peligro de pasar de un centralismo a una hemorragia de particularismo».⁸⁷ En consonància amb aquestes idees, el ple de la Diputació Provincial de Castelló acordà demanar al govern la concessió d’un estatut d’autonomia per al País Valencià.⁸⁸ Així mateix, la Taula sol·licità al govern civil el permís necessari per a celebrar, el 9 d’octubre, un míting en la Plaça de Bous de València commemoratiu del Dia Nacional del País Valencià.⁸⁹

La comissió executiva de Coordinación Democrática havia d’analitzar el document aprovat a València. Però l’operativitat d’aquest organisme unitari estava sent seriament qüestionada. Per uns perquè aglutinava forces polítiques amb enormes diferències ideològiques i de representativitat.⁹⁰ Per altres, atés el seu plantejament en matèria de nacionalitats i regions.⁹¹ Així les coses, ID, PSP i PSOE ni assistien a les reunions ni ratificaven el document La alternativa para la democracia. Aquestes organitzacions al·legaven tenir problemes amb la presència d’Antonio García Trevijano –circulava un dossier suposadament comprometedor en relació a la seua intervenció en el procés d’independència de Guinea Ecuatorial.⁹² La Taula sí va manifestar la seua adhesió al document de València, l’aprovació del qual valorava com «un paso adelante en la unidad de la oposición para la ruptura democrática y la conquista de la libertad y la autonomía del País Valenciano».⁹³ De les setze organitzacions integrades en l’ens opositor, solament UDPV es va negar a signar el document. També van ratificar el text aprovat a València l’Assemblea de Catalunya, la Taboa de Galicia, el Consell de les Illes i Coordinación de Fuerzas Políticas de Canarias.⁹⁴

Aleshores, l’ambaixador Manuel Thomás de Carranza –fent de portaveu del govern– declarava a Peníscola que la voluntat de «crear hechos diferenciales absurdos» amb la finalitat de comprometre la unitat del país representava un «atentado de lesa Patria» que havia de ser «indiscutiblemente perseguido y repudiado». La pròxima convocatòria d’eleccions generals exigia reforçar la intensitat dialèctica enfront dels particularismes nacionalistes. Els delegats provincials del Movimiento –els quals estaven cridats a col·laborar democràticament amb el govern– havien de ser-ne ben conscients.⁹⁵ En l’acte de clausura del curs de Peníscola, Pérez Tahoces va recordar la decisió governamental d’encomanar a les pròximes Corts la institucionalització de les regions. Des de l’òptica del govern, la qüestió regional quedava indissociablement unida a les properes eleccions generals.⁹⁶ Probablement, aquesta voluntat oficial d’ajornar la qüestió va motivar la prohibició dels actes del 9 d’octubre.⁹⁷ La tensió ocasionada pel recent assassinat del president de la Diputació Provincial de Guipúscoa, el desplegament d’un fort dispositiu policial, i la incomoditat generada per la pluja acabaren de dissuadir els convocants.⁹⁸ Els mitjans de premsa d’àmbit estatal ABC i El País no es van fer ressó de la prohibició. Per la seua banda, l’editorial Curial publicava un nou llibre de Joan Fuster: La decadència al País Valencià.⁹⁹

L’hegemonia de l’esquema reformista

Després de setmanes d’ajornaments, es va reunir la comissió executiva de Coordinación Democrática. El pols mantingut entre García Trevijano i ID, PSOE i PSP es va resoldre en favor d’aquestes organitzacions polítiques. En la reunió es tractà el document aprovat a València per la comissió d’enllaç. La filiació política dels integrants de la comissió –cinc comunistes, tres independents, dos socialistes i dos maoistes– suposava un greu entrebanc per a les organitzacions reformistes.¹⁰⁰ Entre elles, s’hi trobava Izquierda Democrática, que va acordar no ratificar ni el preàmbul, ni diversos aspectes programàtics del document. Aquesta organització democratacristiana es comprometia a impulsar una rectificació substancial de l’estratègia de Coordinación Democrática. En concret, ID anava a maniobrar en favor del «reconocimiento expreso del proceso electoral libre como momento clave de la ruptura democrática» i «la aceptación de un principio de “tregua” con renuncia a las movilizaciones callejeras por motivos políticos durante el proceso de negociación Gobierno-oposición».¹⁰¹ Novament, l’aspecte que més polèmica va suscitar va ser el referit a l’autonomia de les nacionalitats i regions. Les organitzacions grans –PCE, PSP, ID i PSOE– estaven d’acord en limitar el caràcter de nacionalitat a Catalunya, País Basc i Galícia i s’oposaven a les reivindicacions de la Taula. A més a més, proposaren la creació d’una comissió negociadora amb el govern integrada per deu membres.¹⁰² Aquesta iniciativa suposà un punt d’inflexió. L’esquema subjacent a la Plataforma d’Organismes Democràtics quedava impugnat. En aquest sentit, Josep Melià va escriure que «Coordinación Democrática, definitivamente, es ya un cadáver».¹⁰³