Kitabı oku: «La Vall d'Uixó en el temps de la lloctinència de l'infant Martí», sayfa 2

Els sarraïns d’Uixó argüeixen que per acord a la carta pobla cap cristià hi pot residir. Però oficials reials, junt al rector i un taverner hi son esmentats. De fet, Pere Arnau d’Esparça està documentat, per un plet llarg amb l’aljama, com a propietari de béns immobles urbans i rústics a la Vall.⁵² És el protagonista del primer nomenament cristià en aquests anys, ja que li fou concedida l’alcaidia del castell d’Uixó en 1375 (doc. 3). En uns mesos l’infant Martí atorga la batllia d’Uixó a favor de Guillem Martorell (doc. 4) per a nomenar un any després a Jaume Castelló procurador seu especial d’Uixó i Alfondeguilla (doc. 7), substituït poc després per un altre procurador especial, Bernat d’Alpicat, jurista valencià (doc. 10). Moltes vegades els nomenaments d’oficials cristians foren breus, com el de Joan Sanxis del Càrcel, de la cúria de l’arquebisbe de Tarragona i habitant de Nules, com a batlle de la Vall d’Uixó, del 28 d’abril de 1388 fins al 4 de juny d’aquell any (docs. 144 al 146). L’infant acabà confirmant el càrrec de batlle i procurador d’Uixó al ja mencionat Pere Arnau d’Esparça, malgrat els litigis entre aquest i els síndics i aljama d’Uixó (doc. 150). Plets on també es citen els seus germans Llop i Rotlà de Esparça descrivint-los com a antics oficials en la dita Vall d’Uixó (doc. 178). Finalment, l’infant atorga a Gisbert de Talamanca l’alcaidia i procuració o batllia de la Vall d’Uixó i les seues alqueries (doc. 193). L’any 1390 se cita un sotsalcaid, Antoni de Càrcel (doc. 223) i el 1394 atorgà a Ramon de Capdebou, veí de Nules, la lloctinència de la batllia d’Uixó (doc. 289). Altres càrrecs nomenats són el d’algutzir, a favor de Andreu Martí de Vallterra (doc. 48); i el d’escrivà en els afers de la Vall d’Uixó, Joan Assín (doc. 158). Els col·lectors de les rendes d’Uixó i Eslida foren Llop de Rada i Martí Pérez Terol, ciutadà de Sogorb (doc. 134). Per administrar el segrest d’Eslida i Uixó van ser designats els oficials Aznar Pardo de la Casta, portantveus de governador de l’infant en el regne de València, Martí de Roda, notari, i Berenguer Martí, ciutadà de Sogorb (docs. 192 i 232).

El que assenyala la documentació és un clar exemple de poblament dispers en alqueries petites, unides al voltant d’una única aljama, la de la vall d’Uixó; i un castell d’Uixó senyorial, en mans cristianes. Poca és la informació aportada en els presents documents respecte al nombre d’unitats o alqueries que componien la vall. De les alqueries situades dins els límits de la vall d’Uixó només es menciona diverses vegades a Benigafull i Benissahat, i una vegada Beniabdumel (doc. 49). Consta, compresa entre les alqueries pertanyents a Uixó, la població d’Alfondeguilla.⁵³ La nota més constant és una certa independència de l’alqueria de Benigafull, en aquests anys sota domini i jurisdicció de la família Pertusa. L’autonomia, reivindicada en multitud de documents des de 1388 fins a 1396, s’evidencia al negar-se els sarraïns d’aquella alqueria a pagar una quinta part de les despeses de l’aljama d’Uixó, en concepte de taxes, messions, reparacions de ponts i camins i totes les causes i litigis d’utilitat comuna. L’aljama de la Vall replicava davant la cort de l’infant que l’alqueria de Benigafull no tenia termes propis on poder pasturar el seu bestiar, ni aigües per al regadiu, ni horta pròpia. Atès que tota aquella activitat l’havia d’efectuar dins a dels límits de la Vall, havien de contribuir a les despeses comunes (docs. 149, 196 i 295).

La dispersió de la població en una orografia complexa i la senyorialització parcial d’algunes alqueries, expliquen la manca de concreció dels documents en expressar la manera en què s’organitzava el poblament de l’aljama d’Uixó i el nombre del seus habitants. Els documents indiquen que la població resident era quasi totalment sarraïna;⁵⁴ i afegeixen algunes dades singulars que, si bé no permeten una quantificació, sí que aporten dades demogràfiques. En la carta de l’infant que, en un to dur, recriminava al notari de Sogorb, Pere Martí de Palomar, per la seua negligència en la redacció d’un sindicat signat pels d’Uixó i Eslida, s’especifica que els signants de l’acord per part de cada comunitat no arriben al quòrum, perquè sabia bé l’infant que en la Vall «habiten més de .CCCC. casats de moros e en la serra d’Eslida, més de .D.» (doc. 78). De 150 a 200 homes d’Uixó se citen en un altre document que furtaren caps de bestiar als sarraïns de Castro. La cort de l’infant temia que l’atac provocara el despoblament del terme del castell de Castro (doc. 139). De fet, s’ensuma també en altres documents la preocupació de la Corona perquè l’abandonament total o parcial del territori per part d’aquestes comunitats sarraïnes tan aïllades i disperses arreu de la Serra d’Espadà reduís els beneficis extrets dels seus impostos. La por al despoblament torna a aparèixer arran del litigi entre l’aljama d’Uixó i l’alcaid i batlle, en Pere Arnau d’Esparça; i en relació a la vexació a què la comunitat mudèjar d’Uixó fou sotmesa a causa de les protestes per l’augment d’impostos en l’any 1390 (docs. 183 i 229). Un altra dada eloqüent que revela la distribució poblacional es posa de relleu a l’hora de repartir equitativament la contribució dels 4.000 florins assignats a la Serra d’Eslida i la Vall d’Uixó per a sufragar el viatge de l’infant a Sicília, l’any 1391. Hi havia divergències de criteri entre els d’Uixó i els d’Eslida. Els primers volien en repartir-los segons el nombre de «fochs»; els segons reconeixien que les cases habitades eren més nombroses en la Serra que en la Vall d’Uixó, però protestaven que la Vall era prou més rica. Malauradament, en els documents no s’indica el nombre de focs o casals (docs. 254 i 286).

Poques mencions, i casuals i minses en detalls, es troben sobre l’urbanisme d’Uixó en aquell temps.⁵⁵ Els elements arquitectònics que es reconeixen a través de la documentació són: un bany establert a l’alqueria de Benissahat i regentat per Ferran Munyós, habitant de Morvedre (doc. 45); una rectoria esmentada en el conflicte entre els sarraïns i el rector de l’església parroquial de la vall d’Uixó (doc. 47),⁵⁶ però no s’especifica la ubicació exacta; diverses mesquites, també sense localitzar, són citades als documents quan Andreu Martí de Vallterra, algutzir cristià, va intentar gravar-les amb tributs, que no s’ajustaven a la legalitat (doc. 48); igualment es mencionen en un contenciós per la titularitat dels drets sobre les aigües que l’infant ordenava retornar al seu procurador, Pere Arnau d’Esparça (doc. 49); i, finalment, una taverna, la que Çot Hizmel, alamí d’Uixó, arrendà a Bernat Eimeric per 1.400 sous reials (doc. 179).

Una certa descripció del terme d’Uixó i les seues comunicacions es troba al document del 19 de juny de 1380. En la donació d’una vinya feta per l’infant a l’alcaid d’Uixó, n’Esparça, s’especifica que afrontava d’una part amb el camí que portava a València, i per una altra part amb la senda del camí que anava vers el llac de Xilxes (l’estany d’Almenara), tot limitant, per altra banda amb la sèquia palafanga (doc. 37). Més freqüents són els conflictes per límits de termes. Hi ha un nombre important de documents on es veu la necessària intercessió de la Corona per tal de determinar aquells límits de les respectives aljames, particularment amb els veïns de la vila de Morvedre (Sagunt), entre 1384 i 1391 (docs. 70, 235 a 237 i 240), però també amb Almenara (doc. 108). No obstant això, el conflicte pels límits del termenat era quasi crònic entre el llocs de Castro i l’aljama de sarraïns d’Uixó (inclosa l’alqueria d’Alfondeguilla), en relació als llocs de pastura (sent recurrent els documents que el citen del 16 de gener de 1388 fins al 7 de juliol de 1391, docs. 140 a 142 i 244).

De l’estat social i polític dels sarraïns d’Uixó, s’endevina que cent cinquanta anys després de la conquesta cristiana, els mudèjars reconeixen la sobirania reial i senyorial i l’obligació de pagar els tributs, amb l’esperança de veure garantides la religió, la llengua i els costums propis. Cristians i musulmans eren dos pobles separats, el primer el dominador, el segon el dominat. Ho proclama la mateixa fórmula cancelleresca de direcció que usava la Corona per adreçar-se als sarraïns o a l’aljama: a diferència del que ocorria amb els càrrecs oficials o súbdits cristians, se’ls tracta de tu i no de vos. N’és significatiu l’exemple del nomenament de Jucef Alí com alamí de la Vall d’Uixó: «Nos infans Martinus etc., confidentes ad plenum de legalitate tui Iuceff Aalii (?), sarraceni valliis nostre de Uxone, comittimus sive comendamus tibi officium alaminatus dicte vallis» (doc. 14). De fet, quan l’infant Martí es dirigeix als alamins, vells i aljames d’Eslida, Uixó, Alfondeguilla i Vall d’Almonessir, per ordenant-los que protegissen els béns i família del cadi o jutge d’Eslida, Juceff Abenap, l’escrivà va cancel·lar del tractament amb una ratlla la paraula habitual de cortesia, que se li havia «escapat»: «Infant en Martí etc., als [ratllat: amats] alamins...» (doc. 26).

El domini senyorial dels infants es veu particularment en l’administració de justícia. La situació jurídica dels mudèjars havia restat fixada en les cartes de poblament, però al llarg del segle XIV es va veure paulatinament retallada.⁵⁷ Els documents de venda i empenyorament del territori valler acostumen a estar postil·lats amb la clàusula per la qual la Corona ordena als detentors respectar els privilegis, franqueses, bons usos i immunitats de les aljames (per exemple, doc. 7), que eren confirmades reiteradament, segons havien estat concedides pels seus predecessors a tots els habitants, homes i dones, presents i futurs de l’aljama en qüestió (doc. 25). La Sunna i la Xara era invocada i teòricament respectada. Tanmateix, en la pràctica, els procediments jurídics, les imposicions legals i les ordinacions específiques que emmarcaven la convivència entre cristians i musulmans responien a un mecanisme cada vegada més coercitiu envers la minvant majoria poblacional sarraïna d’aquell territori. La divergència en religió i costums d’aquesta comunitat musulmana fou el pretext per a la seua discriminació i constrenyiment econòmic. Era tolerada en la mesura que aportava rendes, i fins i tot les penes imposades per les sentències judicials solien ser convertides en recursos pecuniaris per a la fiscalitat reial. L’absolució es pagava.

En efecte, el diplomatari documenta nombroses mitjanceries de la Casa Reial amb els mudèjars d’Uixó per evitar les condemnes. Per a la hisenda reial els rèdits derivats de la permuta de penes personals per penes econòmiques eren molt notables. Se’ls imputen delictes com no mantenir la correcció corresponent davant d’un oficial reial (doc. 167), la prostitució (docs. 170, 184 i 245) o l’heretgia (doc. 287). Les condemnes més habituals eren els que castigaven el musulmà que «immiscuistis carnaliter» amb una cristiana. Alguns en foren condemnats a mort i d’altres desterrats, però la majoria del contrafactors obtingueren un perdó degut a la magnanimitat i misericòrdia de l’infant, sempre després de pagar la pena imposada: de 70 florins fins a 2.500 florins d’or (docs. 161, 166, 173, 179 i 206). El procés que millor demostra la tutela i protecció que l’infant va exercir en la defensa de l’aljama fou el plet per l’assassinat d’un sarraí, Hamet Abutaçí, mentre aquest treballava al camp i sense disputa prèvia. L’havia perpetrat Sancho d’Esparça, nebot de l’alcaid de la Vall d’Uixó, que fou empresonat per oficials reials per evitar que poguera defugir el procés judicial al·legant que era tonsurat (docs. 211 a 216 i 218 al 220). El plet es va allargar entre març i agost de l’any 1390.

La majoria dels documents del diplomatari versen, no obstant això, sobre la rutina de l’administració senyorial. I aquesta gestió de la vall d’Uixó feta per l’infant, no sempre fou reeixida. Ja he comentat que els estats dels infants Martí i Maria dispersos arreu d’Aragó, Catalunya i València tenien una funció primordial en l’engranatge familiar i de la Corona, com a font bàsica de recursos financers,⁵⁸ que s’obtenien per tres vies principals.

La primera font d’ingressos provenia del cobrament de les rendes ordinàries i extraordinàries que havia de pagar cada vassall o cada aljama. Quan es parla en la documentació dels rèdits extrets d’Uixó, moltes vegades són poc específics i se citen genèricament. En el nomenament del nou alamí d’Uixó, Jucef Alí, l’infant Martí li encomanava especialment que procurés particularment la bona recaptació en nom seu de totes les rendes i taxes d’eixida i entrada i els altres beneficis que a l’infant i a la cúria pertanyessen. Igualment, li ordenava que tota la recaptació fos tramesa completa i íntegrament a Jordi Joan, conseller i dispenser de l’infant, i no a cap altra persona (doc. 14). Els sarraïns d’Uixó semblen pagar, ordinàriament, la primícia i delme a l’ardiaca de Tortosa i al rector de l’església d’Uixó (docs. 2 i 18). La documentació també esmenta algun altre impost peculiar, com el que sembla que només afectava els sarraïns de Benigafull, als quals l’alcaid del castell d’Uixó, Pere Arnau d’Esparça, obligava a entregar unes certes sàrries de palla, una mena de ius palearum anual (doc. 20). Dels gravàmens extraordinaris o esdeveniments destacaria la disposició del 4 de desembre de 1388, en què l’infant Martí establia que l’aljama Uixó havia de pagar anualment la desena part dels 2.500 florins d’or que corresponen als rèdits que percebia la cúria de l’infant a l’obra de construcció del monestir de Vall de Crist (doc. 164). De vegades es motivava la demanda d’un tribut especial, com en el cas de les despeses que havia d’afrontar l’infant pel casament del seu germà el duc de Girona, futur Joan I, l’any 1380 (doc. 35). Però, si hi ha un causa recurrent, aquesta és el finançament de l’expedició a Sicília. L’infant feia a l’aljama d’Uixó —com a tots els seus dominis cristians, sarraïns i jueus— persistents demandes de diners per sufragar el passatge de Sicília. L’expedició a l’illa representava una gran despesa, i els infants van haver d’empenyorar el seu patrimoni familiar per afrontar-la. De fet, el 8 de setembre de 1389 l’infant certificava que a l’aljama d’Uixó se li havia concedit llicència per imposar taxes o cises a la carn, el pa i les mercaderies, i contribuir així, segons devia, al sosteniment del viatge o campanya de l’infant a Sicília (doc. 198). Com a conseqüència, hi va haver moviments de protesta durant el mes d’agost de l’any 1390. S’hi produïren aldarulls per la negativa d’alguns sarraïns d’Uixó a contribuir en la nova talla o tribut pactat amb l’infant. La revolta fou replicada pel batlle amb l’empresonament i vexació dels sarraïns instigadors de la revolta (docs. 222, 223, 226, 227, 229). El resultat final, com en d’altres casos, fou l’indult dels inculpats de fer conxorxa o escamot després del pagament d’una multa, 110 florins d’or d’Aragó, segons disposà l’infant el 20 d’octubre de 1390 (doc. 231).

La segona font d’ingressos, fou l’emissió de censals carregats sobre la renda feudal. La garantia del pagament eren els béns dels mateixos vassalls. La penúria extrema descrita per Maria Teresa Ferrer, o la ruïna absoluta en paraules d’Enric Guinot, expliquen la necessitat dels darrers reis del Casal de Barcelona d’evitar la desfeta reintegrant totes les jurisdiccions reials alienades i redimint les viles empenyorades. El retorn al domini de la Corona era pagat pels mateixos habitants dels llocs, mitjançant el sistema censal.⁵⁹ La pràctica censalista, que tant condicionà l’economia d’aquell segle, fou definida per Arcadi Garcia com a la compra d’un dret a un crèdit, és a dir, un dret amb el qual es pot percebre una pensió o remuneració anual, garantit per una hipoteca i amb un acord de retroactivitat.⁶⁰ Els creditors que assetjaren la Vall d’Uixó (docs. 51, 104 o 119, entre d’altres), eren de tots els territoris de la Corona, i es movien entre el terreny del guany lícit i la pràctica de la usura. De les pensions dels 7.000 sous censals venuts l’any 1386 per les aljames de sarraïns d’Uixó i Eslida (doc. 108), passem en 1387 a la venda de 16.000 sous censals (7.000, d’Uixó i 9.000 d’Eslida; docs. 121 i 125). Dos anys després, el 1389, l’infant necessitava millorar els rèdits de la venda de censals i violaris de la Serra d’Eslida i d’Uixó, per aconseguir d’aquells llocs 30.000 sous per miler anuals de pensió o un preu major (a raó de 8.000 sous de Barcelona sobre els rèdits de la Serra d’Eslida, i 4.000 sobre els rèdits de la Vall d’Uixó). La pressió sobre les aljames per a fer front a les obligacions anuals era constant. Fins i tot eren forçades a la revenda de més censals morts per evitar l’increment dels interessos; un procediment autoritzat per la Corona i usat per aquelles comunitats, tot i el perill de caure en usura magna. Així pagaven el preu de la seua redempció o lluïció, que els permetia passar de mans dels senyors (els creditors dels canvistes Pasqual i Esquerit) a mans novament del patrimoni reial (docs. 192, 200, 208, 266, 276 i 279).

Finalment, la tercera font d’ingressos era la cessió de la senyoria pròpiament dita, per execució de la penyora d’un crèdit. Aquesta és la fórmula usada en préstecs grans, com el subscrit amb els banquers Pere Pasqual i Arnau Esquerit. El primer testimoni del deute de l’infant amb aquells canvistes de Barcelona el trobem el 19 de juny de 1380. El rei Pere hi reconeix que, amb l’objectiu d’armar i preparar tres galeres que el rei vol enviar als regnes de Sardenya i Sicília per a fer «ardiis negocis» essencials per a la Corona, l’infant Martí s’endeutava en 34.500 florins d’or d’Aragó amb aquells banquers. La liquidació del deute s’establí en un termini màxim de 6 mesos, i es posava com a garantia del crèdit la Vall d’Uixó i la Serra d’Eslida, i encara d’alguns llocs de la tinència de Xèrica. S’acordava així que, si els terminis del retorn del préstec s’esgotaven sense que l’infant hagués pogut liquidar-lo, s’hauria de lliurar als dits canviadors, de manera total i íntegra, és a dir, amb tots els seus termes, drets, jurisdiccions i gravàmens, la possessió de la Serra d’Eslida i de la vall d’Uixó (doc. 38).

Malauradament Martí no va aconseguir tornar el crèdit abans de la fallida de la banca Pasqual i Esquerit, amb el consegüent pas de la Vall d’Uixó i de la Serra d’Eslida als creditors.⁶¹ La liquidació d’aquell deute va significar un malson per a l’infant, que va tractar de trobar nous creditors (ho intentà, infructuosament, a València, amb la família Centelles, docs. 43 i 53); va sol·licitar al rei que li lliurés la possessió de Vila-real i alguns castells, a fi que els seus rèdits l’ajudassen a pagar el deute (doc. 43); i va suplicar insistentment al seu pare (des del 5 de març de 1381 fins a l’octubre de 1386) que pagara el deute, en un intent d’evitar el «mogobell», és a dir, un increment dels interessos. Les gestions dutes a terme en el desempenyorament d’Uixó es perllongaren anys i, com hem vist, evolucionaren des de la fórmula de remissió d’aquells llocs mitjançant la venda de censals morts i violaris (docs. 56, 58 i 59) a la fórmula del segrest, solució escollida en 1387 per liquidar el deute i redimir els drets i la jurisdicció senyorials sobre Uixó i Eslida (doc. 127). El procés estigué farcit d’entrebancs importants. Alguns foren jurídics, perquè els creditors no volien fermar els sindicats acordats i signats ja per l’infant al·legant que Uixó i Eslida eren comunitats musulmanes i no es poden sotmetre a sentència de vet, de manera que es podia restringir la possibilitat del recurs al rei (doc. 62). Altres dificultats eren personals, perquè la infanta Maria vindicà davant de la cort del governador de València que considerava Uixó i Eslida propietat seua, atès que l’any 1372 li havien estat assignats pels reis, Pere i Elionor, com a dot, amb tinença d’ús i costum d’Aragó. L’infant els havia empenyorat sense el seu consentiment i acord a Pere Pasqual i Arnau Esquerit, raó per la qual el seu patrimoni havia sofert, al seu parer, gran dany (docs. 96 i 101). En conseqüència, es mostrava reticent a fermar la venda dels censals morts de la Vall d’Uixó i la Serra d’Eslida (doc. 113). Calgué així aconseguir la seguretat de la ferma del duc de Girona, germà seu, hereu de la Corona, per a garantir la venda d’aquells censals (doc. 119). Finalment la restitució a la Corona d’aquells territoris empenyorats mitjançat la fórmula del segrest els alliberà dels canvistes i, de retruc, dels creixents interessos o «mogobells» que els creditors exigien.

Hi ha un paràgraf que ens dona la clau definitiva de la crispació personal i de la greu situació financera de l’infant Martí arran de tota aquella situació, més si es considera que pel seu patrimoni personal, hauria d’haver estat un dels homes més benestants de la monarquia. El 26 de gener de 1385, l’infant va retraure a Berenguer de Relat, mestre racional de la cort, i al tresorer reial, que no el recolzassen en els seus intents de desobligar el seu pare del deute amb els canviadors. Els recriminava els greuges que li imputaven en l’empenyorament d’or, argent, perles i pedres precioses, així com també de la Serra d’Eslida i de la Vall d’Uixó i altres llocs de València, que sumaven en total uns 60.000 sous de rendes anuals. En un to dur deixà escrit (doc. 85):

E tot açò s’és fet e·s fa per gran e desordenada favor que vós e lo dit tresorer los havets dada e dats contra Déu e justícia, e vageus lo cor que nós no som de fust que d’açò e d’àls no hajem sentiment e que per colpa vostra e del dit tresorer romanim desheretats de les millors rendes que havem, e injuriats e agreujats, e no sens causa, car no ha juheu en la senyoria del senyor rey qui u hagués sofert.

La conjuntura de la desfeta dels ingressos de l’infant i de la Corona mostra una monarquia d’ingressos esquifits. A les darreries del segle XIV els rèdits dels abundants recursos de la Corona eren insuficients: el model financer tradicional d’arrel feudal estava estructuralment esgotat, com apunta Enric Guinot.⁶² Tot per armar i sufragar l’expedició a Sicília (doc. 259). Els documents d’Uixó ens situen concretament en aquesta tessitura: finançar, amb el recolzament de les vil·les sarraïnes valencianes, les operacions bèl·liques promogudes per l’infant Martí en defensa de la regència del seu fill, Martí, en aquella illa. Una conjuntura preeminent per a la Casa reial que feu trontollar tots els fonaments del seu patrimoni.

5

El corpus documental que ací presentem, ens permetrà conèixer millor la història política de l’aljama dels sarraïns d’Uixó, emmarcada en el regim senyorial posterior a la conquesta. També precisar el nostre coneixement d’aspectes de la vida econòmica i social de les comunitats musulmanes residents al Regne de València. Igualment, pot ser útil per a investigadors especialitzats en el règim senyorial tardomedieval valencià i per als que s’endinsen en les histories locals que ací s’esmenten (la Vall, Alfondeguilla, Castro, Serra d’Eslida, i algunes de les tinències de Xèrica).

Aquest és un llibre que representa un pas en la direcció de la recuperació documental exhaustiva de la història de la Vall d’Uixó. Dic un pas, un sol pas. Des del punt de vista de les col·leccions documentals o diplomataris, la història de la Vall no té una llarga tradició, tot i haver estat objecte d’estudis monogràfics anteriorment. La recerca arxivística no pot ser el parent pobre de la història. Una vindicació de l’arxiu com a laboratori de la història ja fou feta per l’historiador francès malaguanyat en la Segona Guerra Mundial, Marc Bloch, que encara hui té vigència en col·leccions com la de les Fonts Històriques Valencianes. Aquest llibre ha ficat fil a l’agulla, ara cal continuar cosint.

CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ I EDICIÓ

1. Es conserven les grafies tradicionals.

2. Es puntuen i separen les paraules segons les convencions de la llengua moderna.

3. S’accentua el text d’acord amb les regles ortogràfiques vigents.

4. Es respecten les grafies originals, però regularitzem i/j, f/s, u/v i c/ç, d’acord amb els usos actuals. Per a les parts en llatí, igualment es procedirà amb la c/t davant d’i seguida de vocal, que es redueix a la forma c: Valencia, Valencie...

5. Simplificació de les consonants dobles a inici de paraula només.

6. Se substitueix ll per l·l, quan aquestes grafies tenen valor geminat.

7. S’aplica el criteri normatiu de l’ús de majúscules i minúscules.

8. S’usa la dièresi i el guionet d’acord amb la normativa actual.

9. Es despleguen les sigles i les abreviatures. En el cas de noms propis representats per una inicial, es desenvolupa el nom complet entre parèntesi: R(amon).

10. S’empra l’apòstrof d’acord amb la normativa actual.

11. Les formes verbals del verb ‘haver’: ‘ha’ ‘he’, quan no duen la ‘h’, van accentuades de la següent manera: ‘à’ i ‘é’.

12. S’empra el punt volat per a indicar l’elisió de vocals en aquelles reduccions que no tenen representació gràfica en la normativa actual.

13. Les xifres romanes van en versaleta i entre dos punts: .III., .IIIIº., .Vª., .II^M.

14. Les paraules, frases o paràgrafs escrits en llengua diferent a la principal del document van en cursiva.

15. Les lletres o mots omesos per l’escrivà i indispensables per al sentit, els quals són restituïts per l’editor, van entre parèntesis angulars < >.

16. Les lletres o mots que falten per deteriorament del document o forats van entre claudàtors [abc].

17. La indicació d’un blanc s’indica: (en blanc). Si és un manuscrit i hi ha un full en blanc, s’indica: ||^5r (en blanc).

18. Les indicacions com (sic) van entre paréntesis redons.

19. Les lectures dificultoses o no segures que sí poden restituir-se pel significat o per aparèixer en altre apartat del document van entre claudàtors amb tres punts [...]. També pot advertir-se mitjançant un signe d’interrogació.

20. Les notes i mots al marge del document, la indicació d’un símbol o dibuix, així com els ratllats en el text van en nota a peu de pàgina.

21. Els interliniats van al seu lloc natural en la frase indicats amb les dues barres inclinades d’aquesta manera: \abc/.

22. Els casos sovintejats d’abreviatures que sempre s’escriuen en llatí, en els documents no llatins, s’han normalitzat, com ara Barchinona per Barcelona.

23. La t tironiana, amb sentit d’et, es transcriu et o e d’acord amb l’ús de l’escrivà.

FONTS UTILITZADES

Els registres de la Reial Cancelleria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona que han estat consultats per a compilar el present diplomatari són un total de 48 volums (els números 2063 a 2110), corresponents a la lloctinència de l’infant Martí i la seu esposa Maria de Luna, que comencen l’any del seu matrimoni 1372 i finalitzen al ser nomenats reis:

Comune et curie de l’infant Martí. 17 volums, datats des de setembre de 1372 a setembre de 1393. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2063 a 2079.

Diversorum Sigilli Secreti de l’infant Martí. 4 volums, datats des de març de 1390 a febrer de 1392. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2091 a 2094.

Gratiarum et peccunie de l’infant Martí. 5 volums, datats des de desembre de 1379 a setembre de 1395. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2085 a 2088 i 2090

Guerre de l’infant Martí. Únic volum, datat des de novembre de 1389 a octubre de 1391. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2103.

Proprium de l’infant Martí.. Únic volum, datat des de gener de 1386 a març de 1390. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2102 (f. 1-48).

Sigilli secreti de l’infant Martí. 4 volums, datats des de març de 1373 a desembre de 1377. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2097 a 2100.

Tractarum regni Sicilie de l’infant Martí. Únic volum, datat des de maig de 1392 a juny de 1402. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2104.

Comune gubernacionis de l’infant Martí. 5 volums, datats des de febrer de 1387 a novembre de 1391. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2080 a 2084.

Curie gubernacionis de l’infant Martí. 2 volums, datats des de març de 1387 a gener de 1392. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2095 a 2096.

Gratiarum gubernacionis de l’infant Martí. Únic volum, datat des de febrer de 1387 a novembre de 1391. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2089.

Peccunie gubernacionis de l’infant Martí. Únic volum, datat des d’abril de 1390 a novembre de 1391. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2102 (ff. 49-56, olim 1-8).

Sententiarum gubernacionis de l’infant Martí. Únic volum, datat des de maig de 1378 a novembre de 1391. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2101.

Curie de la infanta Maria. 6 volums, datats des de setembre de 1372 a novembre de 1397. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2105 a 2110.

BIBLIOGRAFIA

APARICI MARTÍ, Joaquim, «Artesanos musulmanes de la Vall d’Uixó a fines del siglo XV e inicios del XVI», en Honori Garcia: El personatge, l’època, el centre, Castelló, Diputació de Castelló, 1997, pp. 159-170.

— «Moreries urbanes a Castelló: la integració del treball artesà musulmà durant el segle XV», en XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó: El món urbà a la Corona d’Aragó. Del 1137 als Decrets de Nova Planta, 2003, vol. 1, pp. 171-183.

ARAGó CABAÑAS, Antonio M.ª, «La escribanía de Juan I», en La Corona de Aragón en el s. XIV. Congreso de Historia de la Corona de Aragón (8. 1967. Valencia), València, [s. n.], 1973, vol. 2, pp. 269-293.

ARGUDO PÉRIZ, José Luis et al., El señorío jurisdiccional de María de Luna. Un «registro de cartes» de 1409, Saragossa, Instituto Fernando el Católico, 1988.

ARROYAS SERRANO, Magín i Juan P. GALIANA CHACÓN, La repoblación del Valle de Uxó en sus documentos, la Vall d’Uixó, CEV, 2014.

BARCELÓ TORRES, Carmen, «L’Alfondeguilla i Castro. La situación de los mudéjares castellonenses en el siglo XIII», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LVI (1980), pp. 126-139.