Kitabı oku: «Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna», sayfa 3

Arribat el moment que l’heretat estigués en plena producció, és a dir, que hi hagués 1.000 moreres i 100 tafulles de vinyes plantades, torna a repetir que se’n podrien obtenir més de 2.000 lliures de renda. De nou el pantà i els seus futurs beneficis ixen en l’informe, acabar-lo o no seria determinant per al projecte iniciat. Així doncs, afirma que «Nicolás de Sona me dijo que había estado con el virrey en el pantano y que sí se hacía». Però, sembla que aquest projecte inversor no només interessava Pedro Franqueza, Damián Miralles ens conta com hi havia altres inversors: el doctor Cucar, que tenia 3.000 lliures en diners, que volia emprar en terres. Però Damián, fidel al secretari Pedro Franqueza, li diu que no li podia servir perquè estava impedit.

No obstant això, veiem com Miralles s’ocupa intensament de dur a terme els encàrrecs del secretari. Compra 50.000 sarments, meitat blancs i meitat negres, que diu que posarà soterrats enguany i els plantarà a l’altre, perquè arrelen. També adobarà 1.500 moreres, de les quals diu que «mejor tomarlas ya rejadas para que en breve den renta», i això que encara no ha dut a terme cap compra de les terres previstes. Per això s’aclama al cel i declara el següent: «espero salir bien del negocio». Negoci que ell veia segur perquè afirma que amb les 6.000 lliures que invertirà el senyor secretari en la compra de l’heretat d’Orgègia obtindrà 2.000 o 3.000 lliures de renda.

PEDRO FRANQUEZA I LA FUNDACIÓ DE VILAFRANQUESA

El totpoderós secretari Pedro Franqueza estava molt ben informat,²⁴ s’havia rodejat d’experts coneixedors del territori, que tenia al seu servei i que l’assessoraven en matèria d’explotació agrícola, de regs..., però també de les condicions d’explotació de les terres i dels seus rendiments. Per això dona instruccions a Damián Miralles per a iniciar un procés d’adquisició de terres, en què és prioritari començar per les heretats d’Orgègia i el Palamó, les dues amb cases, torre, font i bassa, terres de bona qualitat i gran superfície, seguides d’altres finques, de les mateixes partides encara que més menudes, en les quals, a més, actua com a notari el mateix Damián Miralles.²⁵

Vegem a continuació aquest procés massiu de compra de les principals heretats que es du a terme al llarg del 1590 i que s’inicia el mateix dia que Felip II autoritza la finalització immediata del pantà. Damián Miralles, el mateix que representa la ciutat d’Alacant per a aquest important esdeveniment, és qui en nom i per encàrrec de Pedro Franqueza procedeix a la compra de la propietat d’Orgègia, el nucli inicial que, juntament amb el Palamó, constitueix el gros de la nova heretat del secretari Pedro Franqueza. Tot estava orquestrat i previst:

6 maig 1590	compra d’Orgègia a Bernat Celfa	2.200 lliures
31 juliol 1590	compra de terra en Orgègia a Cristòfor Mingot	54 lliures
27 agost 1590	compra del Palamón* a Baltasar Vidanya	2.300 lliures
1 setembre 1590	compra del Palamó de Baix a Ardança	1.000 lliures
6 setembre 1590	compra una altra terra al Palamó a Bartolomé Marco	355 lliures
12 setembre 1590	compra una altra terra al Palamó de baix a Juan Planelles	30 lliures
24 setembre 1590	compra de l’Imperial a Nicolau Imperial	340 lliures
6 desembre 1590	compra (29 tafulles) en Orgègia a Gines Llinares	90 lliures 10 sous
24 desembre 1590	compra terra a Torre Roja a Isabel Juan Martínez de Fleixar	65 lliures

* Anomenada el Palamó de Dalt. Amb casa i torre, dues fonts i dues basses i altres terres. ADPCS, DCC, 4, 3, 1.

Compres a què van seguir d’altres al llarg de 1591. Un any després de la primera compra de terres, és a dir, el maig del 1591, la suma de totes les propietats adquirides per Pedro Franqueza ascendeix ja a 2.629 tafulles, havent-se pagat per aquestes 10.522 lliures, 13 sous i 9 diners²⁶ i tenint plantats 2.880 arbres vells en totes les heretats ja comprades. Gràcies a l’informe de Barber sabem amb detall els diferents arbres vells plantats a les noves heretats adquirides de Pedro Franqueza:

oliveres	57
figueres	561
garroferes	170
moreres	197
ametlers	848
magraners	462
tarongers	47
llimeres	1
pereres	15
nesprers	1
albercoquers	10
llorer	1
murtra	2
cirerers	8

Alhora que es du a terme la compra de les heretats és necessari procedir a la construcció de nova planta del lloc, que primer es va projectar com a Santa Magdalena, i que acabaria rebent el nom del seu fundador, Vilafranquesa. De fet, el primer dibuix o traça que realitza Cristòfor Antonelli està datat l’1 de juliol de 1590, és a dir, menys de dos mesos després de la primera compra. En poc més de dos anys Antonelli fa la sèrie de dibuixos i plànols descrits més amunt que ens permeten conèixer l’evolució del nou lloc i la seua configuració en el territori.

La planificació i el desenrotllament urbanístic previst va anar acompanyat per la construcció dels principals edificis necessaris per a l’establiment del lloc, com són:

– Forn de coure pa, subjecte a cens del rei. Autorització per a la construcció el 20 de juliol del 1591.

– Forn de coure teula i rajola. Autorització per a la construcció el 1591.

– Magatzem. Autorització per a la construcció el 1591.

– Molí fariner amb les seues moles, subjecte a cens del rei. Autorització el 6 d’abril del 1592.

Juntament amb aquests edificis simbòlics, com a mostra del poder del nou senyor, Franqueza, amb els objectius de la seua nova hisenda molt clars i perfecte coneixedor de la situació, dona clares instruccions o advertiments a Damián Miralles –26 en total– perquè, a més de comprar les propietats, procedisca a plantar noves vinyes, moreres i altres cultius i establisca emfiteutes en les cases noves que hi construirà.²⁷ El 4 d’octubre de 1591, difunt ja Damián Miralles, el seu fill, Ginés Miralles rep, en total, 45 instruccions o preguntes referides a les terres i els seus cultius, a la construcció de les cases, als establiments i a la situació dels regadius, en què Franquesa requereix la contestació o resposta que ha de realitzar Ginés Miralles per a informar-lo de l’evolució de la seua hisenda.²⁸ Tenint en compte que Damián Miralles, l’impulsor i ideòleg del projecte, s’ha mort, Franquesa vol saber si el seu successor, Ginés Miralles, pot i està capacitat per a portar endavant un projecte encara incipient i en procés de desenrotllament.

CONSTRUCCIÓ DE LES CASES

Ens detindrem ara en la informació relativa a la fàbrica i construcció de les cases del lloc, les incidències en la construcció, els diferents mestres d’obres i els seus problemes de pagament amb el fundador. Ens interessa especialment estudiar, a més de l’evolució de la trama urbanística del nou lloc ja vist, les traces de les cases projectades per Cristòfor Antonelli.

Deixa molt clar Franqueza en una de les seues instruccions l’objectiu de les seues actuacions: «el fin que yo tengo es hacer una población en estas heredades y para eso labrar un buen golpe de casas y para ellas será menester buscar vecinos». Per això, de les 45 preguntes que fa a Ginés Miralles l’any 1591, les nou primeres i les quatre últimes es refereixen a la construcció dels edificis i les cases, el seu cost, pertrets que són necessaris per a l’obra i la prioritat d’aqueixes per a aconseguir nous veïns. Així sabem que una de les primeres ordres va consistir a manar construir un magatzem, per a poder posar a cobert tota la fusta necessària per a la construcció de les cases. Respecte d’això, Ginés Miralles l’informa que l’obra del magatzem està quasi acabada, a falta de 50 escuts amb què acabar l’obra.

Ha manat construir 30 cases a estall, el mestre d’obres de les quals és Lázaro Gallan. L’octubre del 1591 ja s’ha delimitat el lloc per a les 30 cases, s’hi han construït els fonaments de les parets travesseres dels carrers i part de les tàpies, a què es posarà alguna defensa per a l’aigua. Els materials utilitzats per a les cases, a més de fusta, són teules, canyes, rajoles, calç pedra i arena. El cost per a acabar cada casa amb les seues portes, teules i bigues seria poc més o menys de 100 lliures i es podrien acabar les 30 cases amb 3.000 escuts. El mestre Gallan afirma que se li deuen diners perquè ha fet més del que té rebut.

Pedro Franqueza es fa càrrec de subministrar la fusta necessària per a l’obra, fusta que procedeix de les terres del comte d’Elda (1.030 bigues)²⁹ i de Monòver (864 bigues) i, per descomptat, vol estar informat de quanta fusta s’hi ha fet servir ja, quanta manca per portar-hi, quant s’ha pagat o quant falta per pagar.

També vol saber quantes teules necessita, qui les fabrica i a quin preu; el mateix amb la calç i la pedra. No obstant això, la resposta de Ginés Miralles a aquesta pregunta és un tant confusa. Sí que sabem que Lázaro ha rebut 4.919 reals per als jornals i que «fuera el destajo tiene ganados 1.000 reales, los demás por ahora no se puede sacar bien la cuenta porque tiene mucha piedra traída para dicho destajo y no está gastada».

Respecte al forn de coure teula, que ja havia d’estar en producció a l’octubre del 1591, Franqueza pretén que es done en arrendament, perquè no s’ocupe «siempre en hacer teja y ladrillo para mí» i puga obtenir la teula i rajola que hagués de menester a un preu moderat. Miralles li contesta que per via d’arrendament no es trobarà cap que el prenga, però que ha parlat amb Gaspar Córdova qui el té ara, perquè el prenga amb el conveni següent: per cada 10 teules bones se’n quedarà una³⁰ i fabricarà totes les que el senyor necessite, assumint al seu càrrec traginar la terra i tallar i traginar la llenya fins al dit forn, i en pagarà el delme.

Cristòfor Antonelli estava bastant preocupat per agilitzar la construcció de les cases així com per reduir costos, per això escriu a Pedro Franqueza per a dir-li que l’obra de les cases es fera de «tapieria porque era tan durable como de la otra manera y más breve y barata», indicació que Franqueza trasllada a Ginés Miralles, però que acompanya de l’interès a saber el preu de la les dites tàpies, si hi ha alguna feta, quantes són les cases que ja estan començades, quant falta per a acabar-les i quant costaran, si hi ha prou fusta, etc. Miralles li respon que el mestre Gallan diu que les tàpies costaran tant les unes com les altres, i que amb les que ja estan fetes de terra es tindrà la cura de cobrir-les perquè l’aigua no les faça malbé.

Finalment, en la instrucció 39 diu clarament «que se pase adelante las obras de la casas sin detención, de ello depende saber si hay personas que entren en ellas...», i en la 42 «adviértese que si para hallar con más facilidad personas a quien establecer esta hacienda conviene que yo prometa de que en caso que no sucediese bien el pantano les daré agua bastante por otra vía, se les podrá prometer en mi nombre y yo me obligaré a ello si será menester».

De nou veiem la relació estreta i directa entre la construcció de Vilafranquesa i la finalització de Tibi, encara que Franqueza sabia perfectament que no seria necessari que ell personalment fera front a cap despesa addicional per l’aigua.

Calia agilitzar per tant la construcció de les cases, però sembla que no va existir molt bona sintonia entre el mestre Gallan i els promotors de l’obra, siga Ginés Miralles com a intermediari o encarregat, o el mateix Pedro Franqueza, perquè tres anys després, és a dir, el 4 de gener de 1594, Ginés Miralles rep ordres de Franqueza perquè no li entregue més diners, perquè Gallan encara li deu diners de comptes vells, i no ha treballat al gust del promotor. Tant és així que no va ser Gallan qui va dur a terme la finalització de les obres, sinó Juan Bernaldón. El 9 de maig del 1592, el secretari Pedro Franqueza i Cristòfor Antonelli encarreguen al mestre Juan Bernaldón 30 cases que s’han d’alçar en el Palamó, per 70 lliures cadascuna.³¹

En aquests capítols les instruccions per a la construcció són molt clares. Es faran de tàpia amb la seua crosta d’argamassa, és a dir, d’argila i calç o tàpia reial. Es faran segons les traces (dibuix 8): 34 pams de llarg i 33,5 pams d’ample, incloent-hi el gruix de les parets. En l’entrada hi haurà un arc, menjador, cuina i corral, que tindrà 36 pams de llarg i 30 d’ample, i se’n cobrirà una part per a les cavalleries. La tàpia del dit corral tindrà 10 pams.

En la cuina es farà una xemeneia i un banc d’algeps per a seure, amb un armari davall de l’escala amb porta, pany i clau. Sobre l’entrada, menjador i cuina es faran dues habitacions, les quals tindran 34 pams de llarg, 13 d’ample i 14 d’alt. Les cobertes, tant de la planta baixa com de les habitacions, seran de fusta, que subministrarà el senyor secretari. Tota la resta ho posarà Juan Bernaldón, que farà les cobertes de revoltons o revoltons d’algeps i pedra, i deixarà els sòls de les habitacions plans d’algeps i pedra. En el porxo farà un pilar també d’algeps i pedra i es cobrirà a dues aigües amb fusta, canyís i teula. L’escala per a pujar a les habitacions i al porxo serà d’algeps i pedra. Cada habitació tindrà una porta de 4 pams d’ample i 7 d’alt, així com dues finestres al carrer³² i una en l’habitació que dona al corral.

La porta principal serà de 7 pams d’ample per 11 d’alt, amb un arc de lloses i algeps, un batedor de pedra picada i «las esquinas de las calles de dichas casas se harán también de piedra picada y en las tapias de trecho en trecho se hará un pilar de las dichas losas». La porta principal serà de fusta de dues peces, amb pany i clau per a tancar per dins i per fora, i una altra porta per a entrar al corral de 5 pams d’ample i 8 d’alt, amb una porta de fusta i un pany amb clau i una altra porta perquè hi entre la cavalleria, en el qual hi haurà la seua menjadora. Totes les portes seran de fusta i tindran panys i claus.

Todo lo cual se hará con toda perfección que convenga para su perpetuidad y a la satisfacción del señor secretario, señor de las dichas casa y lugar y de Christóbal Antonelli o de la persona que el dicho señor secretario ordenara. Las cuales treinta casas dará acabadas en un año desde el día que se le dará la primera paga y porque así lo cumplirá obliga su persona y bienes.

El termini d’execució del contracte era d’un any, però de nou la diligència de l’obra no va haver de ser del grat de Franqueza, perquè el 1594³³ aquest dona instruccions a Josep Ávila, el nou administrador de la hisenda, i a Ginés Miralles, perquè constrenyeren els mestres a complir el concert:

Ávila y Miralles, con mucho deseo de acertar y intentos de traer preso a Bernaldón, fueron a Ibi donde les dieron aviso que estaba (travesaron de allí a Altea que es una de las peores jornadas del reino) y hallándole vieron que quería venir a buenas y así le trajeron disimulando con el que iba a prenderle, llegaron a Alicante y emplazamos otro día domingo oída misa para juntarnos en Villafranqueza y allí al ojo verlo todo.

Antonelli, Miralles, Ávila i dos mestres amics d’Ávila, obrers d’ofici d’obra i de bon judici, van estar en l’obra des de les 7 del matí fins a les 12 mesurant-la i remesurant-la pam a pam, i en van fer els seus comptes. Antonelli opinava que s’havien d’entregar als mestres més diners, «cosa que no debe escuchar vm. aunque se lo escribiere, porque yo tengo consolado a Bernaldón en esto. Espánteme mucho como siendo oficial erró tanto en su daño diciéndome que Ávila, Miralles y Antonelli le fueron empujando asegurándole que le darían esto y lo otro y que así lo hizo, y ellos confesaron que era verdad». Tant és així que Ávila i Antonelli es comprometen el 28 d’octubre de 1594 a compensar Bernaldón:

Nosotros Josep de Ávila, acedor que soy del Sr. Pedro Franqueza, secretario de su Majestad, y Cristóbal Antonelli, ingeniero del Rey, prometemos a vos Juan Bernaldón que las treinta casas que hacéis en el Palamón conforme los capítulos tenéis hechos, a razón de 70 libras la casa en las cuales estáis obligados a hacer y si por caso perdieses algo en el precio de ellas, os prometemos rehaceros una refacción justa nuestras consciencias y yo maestre Juan Bernaldón prometo hacer dichas 30 casas conforme los capítulos tengo hechos y firmados de la mano de Joan Torres menor en 9 de mayo de 1592 y por la verdad hicimos este albarán a 28 de octubre de 1594.

Respecte a aquest document, l’autor de la missiva deixa clar a Bernaldón el seu nul valor, perquè ni s’havia fet per l’amo de la hisenda, ni amb ordre ni comissió seua, encara que concerta amb el citat mestre d’obres que el dia 6 del mes següent li començarà a lliurar els diners necessaris per a comprar els pertrets que falten per a la finalització de l’obra. Finalment, el mestre Bernaldón es compromet a deixar les cases acabades el novembre, amb l’esperança que almenys se li paguen les 70 lliures previstes en el concert, «contentándose en perder un buen golpe de dinero». A més, ha de comprometre’s a partir d’ara que «ni de las casas, ni de los carpinteros, ni de otros oficiales de tejería, ladrillos, yeso, cal... habían de ver ni tratar con nosotros, ni viceversa».

Tanmateix, gràcies a uns comptes firmats entre d’altres per Ginés Miralles, Josep Ávila, Cristòfor Antonelli i Llorenç de Rocafell, el 25 setembre de 1595, podem saber la relació de la despesa de les cases de Vilafranquesa i del muntant de l’estall de 32 cases, esbrinades totes les pretensions dels mestres.

Pel que veiem, les 30 cases incipients s’han convertit en 32, amb un preu final semblant. Encara que les cases s’han fet de major superfície, cosa que ha suposat més tàpies, més teules i dos revoltons més en cada casa pel fet de ser més amples, com que s’ha llevat un terra a cada casa, el preu final és quasi el mateix.

– 30 cases x 70 lliures/ casa = 2.100 lliures

– 32 cases x 64 lliures/casa = 2.069 lliures 16 diners

L’execució de les cases va ser laboriosa i complexa, i quedà finalitzada a finals del 1595,³⁴ tres anys després de la firma del concert i capitulacions amb Bernaldón, quatre des de les instruccions que Franqueza remet a Ginés Miralles i cinc des de la compra de les heretats d’Orgègia i el Palamó.

Durant aquest curt període de temps, van passar per la hisenda de Pedro Franqueza Damián Miralles, el seu fill Ginés Miralles i Josep Ávila. Tots van tindre a càrrec seu el projecte de compra de les terres, la transformació agrària, la construcció de nova planta de Vilafranquesa, l’atenció de les séquies i regadius, els establiments de veïns en les terres, i tots van anar rebent sengles instruccions firmades per Pedro Franqueza, en què molt clarament indicava quines eren les actuacions que s’havien de seguir en cada un d’aquests assumptes. Tots van ser fidels complidors dels desitjos, interessos i advertiments de Pedro Franqueza, que des de Madrid feia un estricte seguiment de la seua hisenda. Demostra ser un gran coneixedor de tota la problemàtica i qüestions relatives a les seues propietats, fins i tot d’índole agrària, per a la qual cosa es rodeja d’experts coneixedors de la terres i els seus cultius com en cas d’Onofre Barber³⁵ o per Pere Carratalá de la Maimona,³⁶ els quals duen a terme diversos informes sobre els cultius i arbres existents,³⁷ els millors cultius que cal plantar en funció de les possibilitats de reg i la necessitat imperiosa d’acabar la construcció del pantà. Respecte d’això Barber, en el seu informe de 28 d’abril de 1591 afirma:

Esto es lo que hasta ahora he visto, pues por el poco tiempo y lo grande de la heredad y muchos árboles solo puedo decir una cosa a mi parecer y es que todo consiste en tener esta hacienda agua... Por eso ruego a nuestro señor salga bien el pantano porque sino el agua de la huerta es poca y venir de tan lejos se han de beber mucha las acequias que son largas y han de costar mucho de conformar y esto no se puede hacer sino es siendo el provecho mucho. También sería de mucha consideración si los Palamones fuesen primeros en riego que los lugares de Muchamiel y San Juan.

Un mes després, en un altre informe del 21 de maig, torna a remarcar la importància de l’obra del pantà i els beneficis que s’obtindran en les terres:

El pantano es cosa que no se puede creer ni dar a entender su grandeza, tengo la por muy buena obra y va muy adelante y que recogerá mucha agua, solo hay el peligro de la runa y con todo aún que costase de 10 en 10 años, 12.000 ducados o más de desenrunar lo tengo por bueno y así digo que todo el ser de esta hacienda consiste en tener agua porque aunque la tierra es muy buena de si es sequisa y necesita mucho el agua, la cual si viene por la acequia que está abierta hasta el lugar que está señalado se podrá hacer un buen molino de mucho provecho y poca costa. Veamos presto el agua como se desea.³⁸

També Pere Carratalá de la Maimona, en la seua memòria de l’estat dels cultius de l’heretat del Palamó i de les millores que s’hi poden, datada aproximadament el 1591, analitza la viabilitat dels diferents cultius en funció de la necessitat o proximitat a l’aigua. Així doncs, estableix el següent:

Se mane plantar les vinyes en la terra més plana i amorosa de gra i si per ser la plantada molta, convendrà aplanar e igualar perquè la vinya bega per un igual i açò convé molt per al fruit. [...] Se planten el ametlles en les terres més fondes i grosses per ser arbres forts i que [...] amb un reg en lo any aprés que és criat fa son fruit i bon efecte. Mes convé que es planten figueres en les terres més primes per ser arbres que requereixen terra prima axí per a bé criar-los. [...] Mes convé se planten moreres en les terres fondes i planes per ser arbres que desitgen i volen la aigua molt prompte i que es planten a marge segun de a hon hi ha plantades que ja fan fruit. Mes si se han de plantar oliveres se planten en les terres més acostades al reg i céquia major que ve de la horta per ser arbre que requereix molt la aigua. [...] Garroferes, per ser arbres forts i que se sostenen amb poca agua i los fruits de aquelles és necessari per a les alimanyes mes convé se planten per los forans de les dites terres.

Sobre els fruiters diu que «se planten pereres, mangraners, preseguers, codonyers, albercoquers, pruneres, agrures de tarongers i llimoners los cuals ja ni ha molts i la terra los pren bé i se planten en la terra mes hortada i prompte del principi del lloch i cases».³⁹

Indicacions i consells que eren fidelment tinguts en compte per Pedro Franqueza, que els traslladava als seus encarregats, i que, juntament amb tota la nova organització agrària, seran objecte d’un estudi detallat en una altra ocasió.

Per determinar quines condicions havien de complir els nous pobladors, es deixa assessorar per Damián Miralles, que el 1590 afirma que «las 4.000 libras de renta de los vasallos cristianos valen más de 10.000 libras en moriscos, donde cada un día se esperan idas a Argel, quedando el hijo o la hija y las reprehesions de los predicadores en los púlpitos públicos y las de los confesores secretas y tras todo esto el buen nombre por el amor de Dios». És a dir, que han de ser cristians vells, com després dirà a Josep Ávila el 1592. També prefereix que siguen llauradors que cultiven les terres amb les seues mans front als nobles o d’extracció social elevada, «mi voluntad es que no se establezcan a hombres de capa negra sino labradores que las cultiven por sus manos y que [...] se vayan a residir con su familia a las casas que se labran en las dichas heredades».

Per a finalitzar volem destacar una sèrie d’indicacions certament sorprenents que el senyor secretari remet l’abril del 1592⁴⁰ a Josep Ávila, el nou encarregat de la hisenda, en què, a més de les conegudes instruccions per als nous cultius, noves séquies, condicions dels establiments i persones que li han de pagar rendes, posen de manifest la personalitat previnguda i un tant reservada del nostre fundador, així com una certa desconfiança amb les gents d’Alacant, a les quals cita de gandules, preferint com a pobladors els rudes veïns de les muntanyes:

Metido en su casa en la heredad ha de escusarse de ir a Alicante sino es cuando no puede más porque de esta manera se conservará mejor viendo y tratando les pocas veces. La misa en los días de precepto la podrá oír en Santa Verónica, que es un monasterio de monjas franciscanas y escusará de meterse en amistad con ellas, pues no le podrían resultar sino pesadumbres. Se le advierte de que nadie tome costumbre de comer y beber en su casa solo algún amigo muy estrecho y aun con los tales, escusando las veces que se pudiere por el ejemplo con los otros. Como en aquella tierra suelen andar algunas veces forajidos no recogerá a dormir a nadie por la ofensa que se haría a Dios y a su Majestad y la mala reputación que eso cobraría. La mujer de servicio que hubiere de tener, hay que buscarla de edad mayor y de muy buena fama para quitar ocasiones de pesadumbres y disgustos. Porque ninguna cosa da tanto disgusto como cuentas viejas le encargo que cada tres meses o cuatro me las envíe, asentando en un libro que se llevará de aquí en la forma que yo diré. Que el fin que yo tengo es hacer una población en estas heredades y para eso labrar un buen golpe de casas como verá que están comenzadas y para ellas será menester buscar vecinos y hablando lo que siento querría que los vecinos no se tomasen de la ciudad de Alicante ni de los lugares circunvecinos a tres ni a cuatro leguas sino de otros mas lejos de hacia las montañas del Reino de Valencia, porque la gente de Alicante y de los lugares circunvecinos la tengo por holgazana y la de las montañas por de más trabajo y como vendrán tierra más ruin a mejor se hallaran más fácilmente y no tendrán las guaridas de sus deudos tan cerca, llegado allá considerará esto que digo y sin fiar a nadie este secreto me irá diciendo lo que le parecerá y yo le daré persona que vaya a las montañas a buscar gente y todos han de ser cristianos viejos y si se pudieren hallar que tengan mulas importará mucho.

CONCLUSIÓ

El 6 de maig del 1590, el mateix dia que Felip II autoritza el finançament necessari per a la finalització de la construcció del pantà de Tibi, Damián Miralles, seguint les instruccions del secretari Pedro Franqueza i en nom seu, inicia un procés de compra de terres en Orgègia i el Palamó, terres que serien beneficiades amb el reg del pantà, amb l’objectiu de fundar una població en aquesta heretat. No havien transcorregut dos mesos, quan Cristòfor Antonelli realitza la primera traça de la nova població. Un procés perfectament orquestrat i organitzat que va necessitar tres actors: Damián Miralles, l’ideòleg, Pedro Franqueza, l’aconseguidor, i Cristòfor Antonelli, el realitzador.

En només cinc anys, Pedro Franqueza du a terme en les heretats que acaba de comprar una acurada planificació, acompanyada d’una profunda transformació agrària, de la parcel·lació del territori i d’un creixement urbanístic de primer ordre. El totpoderós Franqueza va saber aprofitar la informació i el seu poder en la Cort per a agilitzar la finalització del pantà de Tibi, infraestructura que va jugar un paper determinant, ja que amb les noves canalitzacions i séquies construïdes va permetre regar unes terres fins ara ermes, passant la seua propietat a ser explotada en règim de regadiu. Reg i aigua que va atorgar un valor afegit a aquesta propietat i va facilitar l’arribada de nous pobladors, que juntament amb la construcció i urbanització del nou lloc, de la mà d’Antonelli, va permetre al seu fundador obtenir, a més de grans beneficis, la sentència de la Reial Audiència de València el 1598 que li reconeixia la jurisdicció alfonsina, culminada el 10 de setembre del 1604⁴¹ quan Felip III li va atorgar la jurisdicció civil i criminal, mer i mixt imperi. Encara que aquest meteòric ascens del totpoderós secretari d’Estat tardaria molt poc a caure en desgràcia.

APÉNDIX GRÀFIC

Figura 1. Mapa general de l’heretat datat pel mateix Antonelli l’1 de juliol de 1590 (31,5 x 55,5 cm).

Figura 2. Mapa amb el plànol de la traça de Santa Magdalena datat el 18 de setembre de 1590 (55 x 41 cm).

Figura 3. Plànol de la traça de les cases del lloc de Santa Magdalena, datat el 18 de setembre de 1590 (42,5 x 29 cm).

Figura 4. Modificació del mapa amb el plànol de la traça de Santa Magadalena, sense datar, aproximadament abans de l’octubre de 1591 (55,5 x 41 cm).

Figura 5. Modificació del plànol de la traça de les cases, sense datar, aproximadament abans de l’octubre de 1591 (42,5 x 21 cm).

Figura 6. Mapa general de l’heretat datat el 10 d’abril de 1592 (55,5 x 41 cm).

Figura 7. Mapa general de l’heretat, amb descripció de les finques comprades i els seus cultius, camins, sistema de regs i l’emplaçament del lloc de Villafranqueza (110 x 76 cm).

Figura 8. Planta baixa de les cases del Palamó.

Figura 9. Alçat de la façana de les cases per als emfiteutes.

1. Eugenio Llaguno Amirola: Noticias de los arquitectos y arquitectura de España desde su restauración. Madrid, Imprenta Real, 1829, pp. 44-46.

2. Pablo Giménez Font: «Cristóbal Antonelli y la innovación de la presa-bóveda de Relleu», en Libro jubilar en Homenaje al profesor Antonio Gil Olcina, Alacant, Universitat d’Alacant, 2016, pp. 162-163.

3. Josep Vicent Boira Maiques: Las torres del litoral valenciano, València, Conselleria de Infraestructures i Transport, 2007, p. 256.

4. Armando Alberola Romá: Demanda y economía del agua en España. Las disponibilidades hídricas en la huerta alicantina: un problema tradicional, Alacant, Institut Universitari de Geografia, Universitat d’Alacant, 1988, p. 406.

5. Armando Alberola Romá: Quan la pluja no sap ploure. Sequeres i riuades al País Valencià, València, puv, 2010, p. 47.

6. Armando Alberola Romá: «La reconstrucción del Pantano de Tibi», Instituto de Estudios Alicantinos, 26 (1979) pp. 67-91.

7. Arxiu Diputació Provincial de Castelló (d’ara endavant ADPCS). Donación Conde de Cirat, DCC. 5, 2, 1).