Kitabı oku: «Una introducció a l'economia pública», sayfa 4
La corba de possibilitats d’utilitat global mostra les combinacions d’uti-litat per als consumidors dels distints punts que compleixen les condicions d’eficiència paretiana global.
GRÀFIC 2.3
Corba de possibilitats d’utilitat global. Òptim dels òptims
La forma ondulant de la corba és deguda al fet que, com se sap, la utili-tat es mesura ordinalment i no cardinalment, como s’esdevé en els nivells de producció eficient que donen lloc a la frontera de possibilitats de producció. El pendent negatiu ens indica que, com que els seus punts són òptims de Pareto, és impossible augmentar la utilitat d’ambdós individus al mateix temps. Punts en la frontera de possibilitats de producció com OJ1 i OJ2 podrien haver-nos portat a punts en la corba de possibilitats d’utilitat com ara 2 i 3. El criteri de Pareto no té res a dir-nos en l’elecció entre els punts 1, 2, 3 o 5. Tots són igualment eficients –compleixen els tres requisits de l’eficiència global– en el sentit de Pareto. Tanmateix, desplaçaments des de punts com el 4 a qualsevol punt sobre la corba GG, es consideren guanys en l’eficiència, malgrat que no tots aquests desplaçaments compleixen amb el criteri de Pareto. Aturem-nos un moment en aquesta qüestió, que ens portarà a introduir un concepte nou, el de millora potencialment paretiana.
Els desplaçaments del punt 4 al punt 2, al punt 1 o a qualsevol punt dins el quadrant delimitat per les línies puntejades, són millores paretianes si partim del punt 4, ja que milloren la utilitat d’ambdós individus o la d’un d’ells sense empitjorar-ne la del altre –per exemple, si passem del punt 4 al punt 2. Tanmateix, desplaçaments de 4 a 3 no compleixen el criteri de Pareto, ja que millora la utilitat d’Andrea a costa d’una minva de la utilitat de Joan. Això mateix podríem haver dit del desplaçament de 4 a 5, però canviant els consumidors que guanyen i perden.
La rigidesa del principi de Pareto dificultaria fer canvis des de punts subòp-tims, com el punt 4, fins a punts òptims com els que es troben sobre la corba GG. Per a fer més flexible el criteri de Pareto, els economistes han utilitzat el criteri de millora potencialment paretiana. Observem que la introducció d’una mesura política que implicara un canvi del punt 4 al punt 3, en el gràfic 2.3, sí que pas-saria el criteri de la millora potencialment paretiana, ja que els guanys d’utilitat per a Joan li permetrien compensar Andrea i encara així millorar el seu benestar, traslladant-se, amb aquesta compensació, del punt 3 al punt 2, per exemple. És a dir, hi ha una potencialitat de millora paretiana, que serà efectiva depenent de si es fa la compensació o no, perquè el que guanyen els guanyadors amb el canvi excedeix el que hi perden els perdedors.
Es considera que un canvi compleix amb el criteri de millora potencial-ment paretiana quan el que estan disposats a pagar els que guanyen amb el canvi excedeix el que estan disposats a pagar els perdedors perquè no es porte a cap el canvi.
Ara bé, com podem ordenar els punt òptims sobre la corba de possibilitats d’utilitat global? És a dir, com podem diferenciar entre els punts 1, 2, 3 o 5 del gràfic 2.3? Per a poder fer-ho, ens cal introduir un altre criteri a l’hora de valorar l’assignació de recursos. La raó és que, sent tots aquests punts eficients, per a poder ordenar-los hem d’introduir valoracions en els canvis relatius d’utilitat entre els individus, i això suposa violar un dels supòsits bàsics del criteri de Pareto, com és d’evitar les comparacions d’utilitat entre les persones. Per això, els economistes, per tal de poder valorar els distints punts òptims en el sentit de Pareto, afegeixen al criteri d’eficiència el criteri d’equitat.
El criteri d’equitat tracta de fer, precisament, el que evita el criteri de Pareto, o siga, valorar els canvis relatius d’utilitat dels individus. El criteri d’equitat és molt utilitzat en les assignacions de recursos que realitza el sector públic, i en tornarem a parlar en el capítol dedicat a la imposició. Utilitzem aquest criteri ara per fer palès el previsible conflicte que sorgirà entre els criteris d’equitat i d’eficiència, qüestió que és important deixar clara en un text d’introducció a l’economia pública.
L’instrument conceptual que ens cal per a introduir l’equitat en els proble-mes de l’assignació de recursos és el de la funció de benestar social, que mesura el benestar social com a funció dels nivells d’utilitat assolits pels individus que conformen la societat:
W = W(U1, U2, ..., Ui,...),
on Ui és la utilitat de l’i-èssim individu. Una de les àrees més conflictives de la literatura econòmica és precisament la forma precisa d’aquestes funcions de benestar social, sobre la qual no hi ha un consens com el que sí que hi ha sobre el criteri d’eficiència que acabem de veure. És per això que en podem trobar pro-postes molt diferents, que anirien des de considerar que les funcions de benestar social W=W(Ui) no són més que el sumatori de les utilitats individuals, fins a plantejaments com el de J. Rawls, per al qual el benestar social només creix en la mesura que ho faça el benestar de l’individu pitjor situat. Enmig, podem trobar posiciones intermèdies. N’és un la que es representa en les corbes W1 i W2 del gràfic 2.3. Si admetem que aquesta és la funció de benestar social, el problema de triar entre els punts paretoòptims sembla senzill. El punt 1 representaria el màxim nivell de benestar assolible, seria l’òptim –des de l’equitat– entre els òptims des de l’eficiència.
El gràfic 2.3 permet exposar d’una manera senzilla el conflicte que sorgeix entre els criteris d’equitat i eficiència. Des del punt de vista de l’equitat, un punt com el 6 seria preferible a un punt com el 5, per on passa una corba d’indiferència social de menor nivell –més a prop de l’origen. Una política redistributiva que implicara un canvi així seria, doncs, recomanable des de l’equitat. Ara bé, parem atenció al fet que el canvi de 5 a 6 no supera el criteri de millora potencialment paretiana, tot i que es valora socialment –així ho expressa la funció d’utilitat so-cial– que els guanys en el benestar d’Andrea compensen la pèrdua en el de Joan. Dit d’una altra manera, els guanys des de l’equitat es considera que compensen les pèrdues des de l’eficiència d’una política que implicara un canvi com aquest.
Ara bé, també el sector públic tindrà problemes i limitacions a l’hora de portar a cap aquestes reassignacions de recursos. Ens hi referirem breument en l’epígraf 2.2 i, amb més detall, en el capítol 5, quan parlem de les fallades i les limitacions del sector públic.
2.2 Justificació de la intervenció pública
En aquest apartat pretenem exposar una fonamentació de la intervenció del sector públic en l’economia, basant-nos en el que hem vist en l’epígraf 2.1. El primer pas serà la introducció dels conceptes de fallades i limitacions del mercat, el funcionament del qual hem exposat en l’apartat anterior. En un segon pas, ens plantegem la fonamentació de la intervenció pública basant-nos en aquestes fallades i limitacions del mercat. La qüestió clau que abordarem és si el concepte de fallades del mercat és una raó necessària que justifica la intervenció pública, si és una raó suficient, si són totes dues coses o no n’és cap. No és només una exercici de lògica, es tracta de veure si podem justificar aquesta raó de ser del sector públic des d’una altra perspectiva.
2.2.1 Concepte de fallades del mercat
L’enfocament habitual en economia és analitzar les fallades del mercat a partir del model de mercat perfectament competitiu que hem vist en la secció anterior. En la mesura que el mercat «real», és a dir, el mercat com a institució que es dóna en un lloc i en un moment precís, es desvia d’alguns dels requisits dels mercats en competència perfecta, es parla de fallades de mercat. Creiem, tanmateix, que aquest concepte pot designar massa situacions conceptualment distintes i que convé, per tant, parlar no solament de fallades, sinó també de limitacions i imperfeccions de mercat.
D’entrada, el terme «fallada del mercat» al·ludeix a una anomalia en el funcionament que el model teòric atribueix al mercat. És aquest model teòric de mercat el que garanteix l’eficiència paretiana global, com hem vist en aquest capítol. Quan la realitat del mercat amb què ens topem divergeix dels requisits que exigeix aquest model teòric de la competència perfecta, considerem més apropiat parlar d’imperfeccions del mercat. El terme fa referència al fet que el mercat «real» s’allunya del model considerat «perfecte» que es pren com a referència o fita a fi d’establir l’eficiència paretiana. Així, doncs, les divergències entre una configuració concreta del mercat i el model de la competència perfecta són un sinònim d’ineficiència. Aquest plantejament es presenta com una forma objectiva o tècnica per a analitzar la imperfecció d’un mercat.
Una altra perspectiva, tanmateix, és fixar-nos en les divergències entre els resultats que el mercat ofereix i els que els ciutadans n’esperen, d’aquest. Si la comparació de les demandes ciutadanes es fa amb una configuració concreta del mercat, en un lloc i en un moment determinats, anomenem les divergència falla-des del mercat. Però, si la comparació d’aquestes demandes dels ciutadans es fa amb el model teòric de la competència perfecta, les divergències no són fallades, sinó autèntiques limitacions del mercat, és a dir, límits d’allò que el mercat pot oferir, fins i tot en la seua versió més idealitzada de la competència perfecta, com a institució assignadora de recursos.
Distingirem tres tipus de deficiències del mercat: imperfeccions del mercat, o divergències entre el model teòric i la configuració concreta d’un mercat particular; fallades del mercat, o divergències entre les demandes ciutadanes i els resultats en l’assignació de recursos d’una configuració particular del mercat; i limitacions, o divergències entre el model teòric idealitzat del mercat competitiu i les demandes ciutadanes.
2.2.2 Les fallades del mercat com a condició necessària i suficient de la intervenció pública
Resulta si més no sorprenent el costum de dedicar un apartat en els manuals d’economia pública a justificar l’existència del sector públic i la seua participació en l’economia. Cap justificació d’aquest tipus no es trobaria en un manual de microeconomia o de teoria dels preus: ningú no veu necessari justificar l’exis-tència del sector privat.
Alguns autors, com Musgrave (1989), aborden la pregunta de per què és necessària l’existència d’un sector públic i en donen una resposta basada en les deficiències que acabem de definir i que veurem amb més detall en l’apartat següent. És a dir, conclouen que el mercat per si mateix no pot portar a cap satisfactòriament totes les funcions econòmiques d’assignació, distribució, esta-bilització i creixement que hem vist en el capítol 1 i que constitueixen les bran-ques o funcions de la hisenda pública, segons Musgrave. Per tant, és necessària la política pública per a guiar-lo, corregir-lo i complementar-lo en determinats aspectes. L’objectiu d’aquest enfocament és despolititzar la qüestió de la dimen-sió del sector públic que abordarem en aquest mateix volum, recolzant-se en les deficiències del mercat per concloure que la dimensió del sector públic serà una qüestió tècnica i no ideològica.
Uns altres autors, com Stiglitz (1988), consideren que la popularitat de l’enfocament basat en les deficiència del mercat ha portat a utilitzar-les per a justificar molts programes públics, però que una justificació d’aquest tipus no passa de ser en molts casos retòrica.
En definitiva, les deficiències pròpies del mercat porten a plantejaments distints davant la mateixa qüestió. Els plantejaments, els podem sistematitzar des d’un punt de vista lògic de la manera següent:
1. L’existència de les imperfeccions, les fallades i les limitacions del mercat són condició necessària per a la intervenció del sector públic en l’economia.
Es tracta d’una posició pròpia dels partidaris del principi de subsidiarietat del sector públic en l’economia. La presumpció, que admet prova en contra, és que, en principi, és millor l’actuació privada. Com hem vist, l’equilibri del mercat se suposa eficient en el sentit de Pareto, i solament si es demostra l’existència de les deficiències del mercat, i en funció de la magnitud d’aquestes, estarà legiti-mada l’actuació del sector públic per a corregir-les.
Caldria tenir en compte que fins i tot en el cas que no hi haguera fallades en l’assignació de recursos que fa el mercat, el sector públic pot haver d’interve-nir per a corregir l’estat de distribució de la renda i la riquesa que determina el mercat, o per a aconseguir una senda estable i desitjada de creixement econòmic, com hem vist en el capítol 1.
2. L’existència de les imperfeccions, les fallades i les limitacions del mercat són condició necessària, però no suficient, per a la intervenció del sector públic en l’economia.
Aquest plantejament parteix de la posició anterior, però afegeix que a més cal comparar, en tot cas, les deficiències relatives entre ambdós sectors, el públic i el privat. Apunta al fet a què ens referim en el darrer apartat, que no sempre la intervenció pública pot corregir la divergència observada entre el funcionament del mercat real i el model teòric o les demandes ciutadanes. El sector públic té també les seues pròpies limitacions i és incorrecte metodològicament comparar situacions reals i imperfectes, les del mercat, amb un sector públic idealitzat.
3. L’existència de les imperfeccions, les fallades i les limitacions del mercat no és condició necessària ni suficient per a la intervenció del sector públic en l’economia.
Els partidaris d’aquesta posició rebutgen qualsevol principi de subsidiari-etat en les relacions entre el sector públic i el sector privat. Ambdós sectors, junt amb el tercer sector, constitueixen mecanismes de decisió dels ciutadans d’una comunitat amb característiques, camps d’actuació i funcions pròpies. En aquest plantejament, no cal que els altres sectors tinguen deficiències per a justificar l’existència de cap sector. Es tracta de posar el sector públic al mateix pla que el sector privat.
El que sí que hi ha d’haver és una complementarietat aplicable a tots els mecanismes de decisió. És a dir, les deficiències d’un sector poden i han de ser corregides pels altres sectors. Així, el sector públic pot i ha de corregir les defi-ciències del sector privat, i a l’inrevés.
Ens sembla més atraient aquest tercer plantejament perquè ens permet abandonar una vella discussió que potser ha servit de ben poc i ha consumit molts recursos intel·lectuals, i també perquè, en última instància, tant les actuacions del sector privat, com les del sector públic, tenen com a legitimació les preferències ciutadanes.
2.3 Modalitats de fallades del mercat
Després d’analitzar el concepte de les deficiències del mercat, cal que abor-dem ara la tipologia d’aquestes deficiències. Són variats els criteris per a classificar aquestes deficiències, de manera que les agrupacions de deficiències que sorgei-xen poden canviar segons el criteri escollit. Nosaltres optem per presentar-les sense realitzar cap agrupació segons algun criteri, però sí que aclarim on rau la deficiència del mercat en cada cas i, per tant, donem al lector les indicacions de com es podrien agrupar en funció del criteri escollit. Les deficiències que hem triat, doncs, que no en suposen cap llista exhaustiva, són les següents:
1) Deficiències en la competència
2) Efectes externs
3) Béns públics
4) Necessitats tutelars
5) Informació imperfecta
6) Absència de mercats per al valor d’opció
7) La tirania de las petites decisions
8) Distribució de la renda i la riquesa
9) Desequilibris dels mercats: retards temporals
10) Deficiència en la composició i el ritme del desenvolupament econò-mic.
Vegem amb algun detall on rau la deficiència en el funcionament del mercat en cada cas, tot i que algun d’aquests es veuran més detalladament en capítols posteriors –casos de l’1 al 4.
1) Deficiències en la competència
Hem de distingir dues situacions distintes en aquest cas:
1a) Situacions degudes al reduït nombre d’empreses participants en el mercat.
Es tracta de mercats en què es donen situacions de monopoli o oligopoli per l’existència de barreres d’entrada al mercat, que poden ser de molts tipus. Es trenca ací el supòsit d’empreses preu-acceptants que no influeixen en els preus de mercat i que, per efecte de l’amenaça de la competència, igualen els preus als seus costos marginals. Es produeix una pèrdua de benestar –ineficiència–, perquè els preus tendiran a ser superiors als seus costos marginals i l’output, menor del que es donaria en el mercat perfectament competitiu. A més, l’absència de com-petència acaba introduint una ineficiència en els processos productius d’aquestes empreses a causa de la falta d’estímul per a minimitzar costos. Aquest és un clar exemple d’imperfecció del mercat real, per incomplir un supòsit clau del model teòric que produeix una clara divergència en termes de l’eficiència paretiana del mercat en competència perfecta.
La regulació pública estudia les possibilitats del sector públic de millorar la configuració concreta del mercat que pateix aquesta deficiència i les formes de fer-ho. De tota manera, en aquest punt sí que cal destacar que la deficiència no està tant en el reduït nombre d’empreses que pot haver-hi en un mercat, com en l’existència de barreres reals a l’entrada de noves empreses. Si aquestes no existeixen, un mercat amb poques empreses o fins i tot amb una de sola, pot tenir preus de competència perfecta i l’empresa instal·lada minimitzar costos evitant la ineficiència en els seus processos productius, pressionada per l’amenaça d’en-trada de noves empreses.
Finalment, cal destacar que en el món real no sempre és fàcil decidir si es produeix la imperfecció d’absència de competència real en un mercat. Quan saltem del model teòric al món real, ens adonem que aquesta imperfecció depèn moltes vegades de l’escala o de l’àmbit del mercat considerat. Allò que pot ser considerat com un mercat competitiu en l’àmbit de la Unió Europea, pot esdevenir una situació oligopolística o monopolística en mercats regionals o locals dins el mateix mercat constituït per la Unió Europea.
1b) Monopolis naturals.
En aquest cas, la deficiència rau en el fet que alguns processos productius exhibeixen costos marginals –i mitjans– decreixents, a causa de l’existència d’uns costos variables per unitat de producte insignificants en relació amb els costos fixos requerits per la infraestructura necessària per al subministrament d’aquests productes. Les empreses de distribució d’aigua, gas, electricitat, telefonia o fer-rocarrils, estan entre els exemples històrics d’aquest cas.
El cas dels monopolis naturals es tractarà amb més detall en el capítol 3. El que ens interessa destacar ara és que l’origen de la deficiència del mercat és tècnic, lligat a processos productius i que no depèn d’una mala configuració particular d’un mercat, com en el cas anterior. Així, doncs, més que d’una imperfecció com en el cas 1a), es tracta d’una limitació del mercat. En qualsevol cas, establert el monopoli de manera «natural», les conseqüències sobre l’eficiència són sem-blants al cas anterior, quant a l’augment dels preus sobre els costos marginals i la reducció de l’output d’equilibri amb la consegüent reducció del benestar.
2) Efectes externs
En aquest cas es trenca un supòsit bàsic en el model teòric del funciona-ment dels mercats, com és que les decisions de consum i producció només tenen efectes sobre els decisors mateixos. La conseqüència és que ja no hi coincidiran les magnituds socials i privades, siguen aquestes benestar per als consumidors o beneficis per a les empreses. Sense aprofundir en una qüestió que tractarem en el capítol 3, interessa destacar ara que ací hi haurà una assignació subòptima respecte a l’eficiència paretiana, ja siga per excés o per defecte en l’output d’equilibri. La catalogació d’aquesta deficiència depèn d’on s’entén que rau l’anomalia del mer-cat. Per a alguns autors, entre altres Pigou (1920), la raó es troba en l’absència d’un mercat per a intercanviar part de les conseqüències d’una decisió de producció o consum. És per això que el decisor –consumidor o productor– no interioritza –no fa seues– totes les conseqüències de la seua decisió. En la mesura que pensem que aquesta inexistència del mercat està motivada per raons tècniques, la institució del mercat mostra ací una limitació.
Per a uns altres autors (Coase, 1960), el mercat no funciona bé perquè no estan definits els drets de propietat sobre la totalitat dels recursos. Per tant, en aquest cas, es tracta d’una imperfecció del mercat que es pot solucionar.
3) Béns públics
La deficiència del mercat, en aquest cas, produeix una provisió inferior a l’òptima o fins i tot una nul·la provisió, en el cas de certs béns o serveis, tot i haver-hi una valoració social positiva d’aquests béns per part dels ciutadans. La raó de la deficiència no rau en cap imperfecció d’un mercat concret, sinó en les característiques intrínseques d’aquests béns, que estudiarem en el capítol 4. De moment, convé recordar que en el model teòric, les empreses, per una banda, produeixen aquells béns pels quals poden cobrar un preu a tots els usuaris o con-sumidors i que, per l’altra, aquests consumidors pagaran per aquells béns solament si saben que, si no ho fan, no podran gaudir dels béns a què assignen una valoració subjectiva –utilitat marginal– igual o superior al preu que se’ls demana. Si aquest supòsit elemental s’incompleix, no es podrà assolir l’eficiència paretiana.
El problema és, doncs, de nou, d’eficiència assignativa i es tracta d’una clara limitació del mercat per a la provisió d’aquests béns. Queda oberta la qüestió, en aquest com en altres casos, de si el sector públic pot corregir aquest problema d’eficiència i de si aquesta és l’única forma de fer-ho.
4) Necessitats tutelars
Es tracta d’una de les situacions de deficient assignació de recursos més polèmica des que la va introduir en la literatura econòmica R.A. Musgrave (1959). La ineficiència es troba ací en un dels supòsits més bàsics del principi de Pareto que hem estudiat en el primer apartat d’aquest capítol. En el model teòric del mercat que garanteix l’eficiència paretiana, se suposa que l’individu és el millor jutge del seu propi benestar. Si aquest supòsit no es dóna en la realitat, el mercat pot produir uns resultats aparentment eficients i, tanmateix, poden aparèixer di-vergències entre el funcionament del mercat i les demandes ciutadanes. És a dir, fins i tot en mercats ideals com els que presenta el model teòric, hi ha béns que es consumiran per excés o per defecte, i això perquè els ciutadans no semblen, en aquests casos, els millors jutges del seu propi benestar. Així, doncs, ens trobem de nou davant una clara limitació del mercat. És a dir, els supòsits de comportament humà implícits en el model teòric del mercat són incorrectes i seria excessiu, fins i tot per als més acèrrims defensors de la institució del mercat, dir que es tracta d’una imperfecció per no adequar-se el comportament humà real a allò que està implícit en el seu model. Aprofundim en aquest concepte en el capítol 4.
5) Informació imperfecta
Un altre dels supòsits clau en el model teòric del mercat és el d’informació perfecta i sense costos per a tots els participants en el mercat. Tanmateix, en el món real la informació té un cost en termes de temps i altres recursos, de manera que els ciutadans, consumidors i productors, prenen les seues decisions amb un nivell d’informació que és lluny de ser perfecte. Si comparem els resultats dels mercats reals amb els del mercat ideal o teòric, apareixeran divergències que podrien anomenar-se imperfeccions del mercat. Tanmateix, es tracta d’unes imperfeccions difícils de solucionar. Més aviat han estat els economistes els que han suavitzat part del seus supòsits per a anar adequant-los al món real en què, per exemple, la informació no és gratuïta, sinó que té un preu –ja siga de mercat o un preu ombra– i, per tant, es pot incorporar aquesta variable al model teòric, que ens donarà així nous òptims paretians, prenent ara en compte el cost de la informació.
6) Absència de mercats per al valor d’opció
Aquest és un altre clar exemple de limitació del mercat com a institució assignadora de recursos, per la incapacitat d’oferir als ciutadans la possibilitat d’expressar preferències, no per béns en concret, sinó per tenir l’opció de consu-mir-los en un moment donat. La inexistència o absència de mercats per al valor d’opció d’un bé fa que puguen desaparèixer del mercat béns pels quals sí que hi ha una demanda, però que no s’expressa en les decisions de compra habituals, ja que es tracta de béns sobre els quals l’individu el que desitja és tenir l’opció de fer-los servir en circumstàncies esporàdiques o fins i tot extraordinàries. Seria el cas de serveis com els de bombers o protecció civil. Si això és així, el mercat té un problema d’eficiència. No es maximitza el benestar, en no haver pogut expressar totes les preferències dels ciutadans per l’absència de mercats per al valor d’opció que els ciutadans assignen a certs béns.
7) La tirania de les petites decisions
Aquesta deficiència de mercat, tractada especialment per Kahn (1966), apunta a la que potser és la característica més distintiva del mercat com a ins-titució assignadora de recursos: la seua naturalesa descentralitzada. El mercat és el resultat d’una multitud de petites decisions per part dels que hi participen, consumidors i productors, i això és especialment cert si es donen els supòsits del model de mercat idealment competitiu.
Ara bé, no es pot assegurar que el resultat global de petites decisions indivi-duals preses en mercats perfectament competitius, on cada participant maximitza la seua utilitat o el seu benefici i on, per tant, res no es produeix si no és per a ser venut als consumidors, ens mene a un resultat final global desitjat pels ciutadans. El resultat final a què porta el funcionament dels mercats, a través d’incomptables decisions, tot suposant que siguen perfectament eficients i que assolisquen òptims eficients en el sentit de Pareto, no necessàriament ens porta a una situació desitjada pels ciutadans. Un dels exemples que posa Kahn és el resultat final a què, després d’aproximadament un segle, ens ha portat la indústria de l’automòbil. Què hauria passat si, en comptes d’arribar on som a través de milions de petites –almenys pel que fa a la majoria de ciutadans– decisions, hagueren plantejat als qui vivien fa més de cent anys la decisió de tenir o no automòbils, com una proposició gran, de tot o res, informant-los tant dels beneficis com dels costos?
La divergència sorgeix entre el resultat del mercat, tot i ser perfectament competitiu, i les preferències ciutadanes que, a primera vista, semblen haver-se equivocat elles mateixes, perquè el resultat global en perspectiva històrica d’un mecanisme descentralitzat com el mercat on es prenen moltes petites decisions, no necessàriament ha de coincidir amb el que s’hauria assolit mitjançant la votació d’una gran decisió col·lectiva.
Som, doncs, davant una deficiència que afecta la satisfacció de preferèn-cies ciutadanes, si n’exceptuem una perspectiva temporal que excedeix l’abast del mercat. Es tractaria, per tant, d’una limitació del mercat com a institució en què la perspectiva temporal en què es prenen les seues decisions divergeix de la perspectiva temporal adequada per a la decisió rellevant –en el nostre exemple, tenir automòbil o no tenir-ne.
8) Distribució de la renda i la riquesa
El mercat pot assolir l’òptim de Pareto i, tanmateix, els ciutadans poden sentir-se descontents amb la distribució de la renda i la riquesa que genera el mercat. En definitiva, el mercat pot portar a la societat, donada la situació de partida, a un punt com el 5 en el gràfic 2.3, que és un òptim paretià, però que no és el màxim de benestar social assolible. La deficiència que mostra ara el mercat no fa referència a l’assignació, com en els casos anteriors, sinó a la distribució del benestar.
El mercat mostra ací una clara limitació per a aconseguir el millor punt entre tots els que són òptims globals de Pareto. És clarament una institució per a l’assignació, però no per a la redistribució de la renda i el benestar. És clar que la preferència col·lectiva per un punt entre els que estan sobre la corba de possibilitats d’utilitat global en el gràfic 2.3, es puga manifestar a través d’una altra institució, com és ara el sector públic.
9) Desequilibris dels mercats: retards temporals
El model teòric suposa que els mercats sempre es buiden, atès que els preus sempre pugen o baixen suficientment, actuant com a variable d’ajustament. El supòsit en qüestió assumeix, a més a més, que aquest ajustament es fa de forma instantània. Per tant, en qualsevol moment del temps hi haurà plena ocupació dels recursos i dels factors productius.
Però, en el món dels mercats reals, fins i tot en el cas que puguen ajustar-se completament a través dels preus, aquests requereixen un lapse de temps per a portar a cap aquest ajustament, i això ha estat així en qualsevol lloc o moment històric.
Aquests retards temporals provoquen els coneguts cicles de l’economia de mercat, que s’han donat des que l’economia de mercat hi és. Aquests cicles, a la baixa o a l’alça, provoquen insatisfacció amb el que demanen els ciutadans. Es poden produir períodes de desocupació mentre es realitzen els ajustos necessaris per a eliminar excedents, i això ocasiona costos socials que poden ser molt alts. També, d’altra banda, en moments alcistes, es poden produir processos inflaci-onistes en els preus que ocasionen costos arbitraris a les famílies i les empreses. Potser en el model teòric, la variable temporal d’ajustament no siga més que una variable prescindible del model, però en el món real ocasiona grans pèrdues en termes de tota mena de recursos, incloent-hi el patiment humà.
