Kitabı oku: «Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)», sayfa 2
1. Les relacions producció-població abans de la Revolució Industrial
La preocupació bàsica de qualsevol grup humà, igual que dels grups animals, és assegurar la seva alimentació, base per a la supervivència. Durant la major part de la seva història, l’home ha estat un depredador omnívor, que s’ha alimentat de les plantes i dels animals del seu entorn, de primer utilitzant només la seva capacitat corporal i més tard amb l’ajuda d’eines cada cop més complexes. L’existència de l’home es xifra com a mínim en mig milió d’anys, però només en fa uns 10.000 que algunes comunitats humanes van començar a compaginar l’activitat depredadora amb la producció d’aliments i la domesticació d’animals: o sigui, que l’home ha estat un productor només les darreres cinc mil·lèsimes de la seva existència. Aquesta revolució agrària de la prehistòria marca el començament d’un progrés ràpid en l’evolució de la humanitat.
Aquí no ens ocuparem de l’home depredador, sinó només del productor, i més en concret dels darrers mil anys i escaig d’aquest i gairebé només d’Europa, tot i que en el primer apartat farem una introducció molt general al conjunt de les economies agràries.
1. Característiques principals de les economies preindustrials
Totes les economies agràries, des de la seva aparició en la prehistòria, tenen tres característiques comunes: estan dominades per l’escassetat i són profundament desiguals, però a la vegada són capaces de generar creixement.
1.1 L’escassetat, conseqüència de l’augment de la població i de la baixa productivitat
L’escassetat és el resultat del creixement de la població: a mesura que la població es densifica, resulta cada cop més difícil obtenir l’alimentació suficient. Mantenir el creixement demogràfic obliga l’home a convertir-se en productor, esforçant-se per millorar la reproducció de determinats aliments (plantes o animals) per mitjà del treball, factor abundant, que substitueix la terra, factor escàs. Durant molt temps s’havia cregut que la relació de causa-efecte anava de la tecnologia a la població: el coneixement de noves tecnologies (en aquest cas els mitjans per millorar el cicle vital de les plantes i dels animals) comportava la seva adopció, i s’iniciava així un cercle virtuós: millora de l’alimentació, més població, descobriment de noves tècniques, millora de l’alimentació… Avui predomina la idea que la relació és inversa: la pressió demogràfica empeny a la utilització de tècniques conegudes, però que no tenen cap avantatge mentre la depredació permeti obtenir una alimentació suficient. Perquè, de fet, l’home depredador aconsegueix, amb menys esforç, més nutrients, millors i més diversificats: les escasses comunitats depredadores encara existents ho demostren clarament (Cohen, 1987). El problema és que aquestes comunitats necessiten un espai vital molt ampli: els pigmeus, 8 km2 per persona; els aborígens australians, 30 km2; els esquimals, 200 km2: s’ha calculat que el món no podria alimentar més enllà de 15 milions d’humans depredadors.
La seqüència densificació de la població - intensificació del treball va ser teoritzada per Boserup (1967): segons aquesta autora, quan la fam va començar a fer acte de presència, l’home es va veure obligat a confiar la seva subsistència en el treball, intensificant-lo a mesura que augmenta la pressió demogràfica, en una seqüència que va des de la ramaderia i els conreus esporàdics, poc intensius en treball (fer un forat, enterrar la llavor i esperar la collita) però que obliguen a canviar cada any o cada pocs anys la zona sembrada, fins a l’obtenció de diverses collites a l’any en els deltes asiàtics, però a canvi de la creació de sistemes de regadiu i d’un treball constant i molt dur.
A partir de la revolució agrària de la prehistòria o revolució neolítica, les innovacions i el progrés van procedir durant segles de les societats agràries. Com a mínim fins a mitjan segle XIX, l’agricultura va ser l’activitat econòmica bàsica en tots els països i encara ho continua sent per a moltes societats actuals.
Les pràctiques agràries i ramaderes permetien mantenir més població, però no mantenir-la gaire millor: la força de treball (humana o animal) i les tècniques disponibles eren poc eficients, de manera que la productivitat era escassa i cada grup o família topava sovint amb dificultats per a assegurar la seva alimentació al llarg de l’any, sobretot tenint en compte la gran irregularitat de les collites.
1.2 La desigualtat, causada pel predomini d’uns homes sobre els altres
L’escassetat no era deguda només a la incapacitat per a produir més; les societats agràries exigeixen el sedentarisme, que té una llarga sèrie d’efectes econòmics o culturals: la millora dels estris, les eines i els sistemes d’emmagatzematge, la divisió del treball (aparició dels primers oficis especialitzats) i les societats estructurades, que sens dubte tenien molts avantatges, però que van comportar l’aparició d’una classe dirigent que no sols vivia del treball dels altres, sinó que sovint s’apropiava d’una part important de la producció. Aquestes societats es poden dividir en societats tributàries, esclavistes i feudals.
En les societats tributàries la majoria de la població està obligada a pagar determinades quantitats (en moneda o en béns) als dirigents i als temples. En les societats esclavistes la desigualtat arribava a la possessió d’uns homes, els esclaus, per part d’uns altres, els amos, de manera que els esclaus i el producte del seu treball pertanyien als seus propietaris, com qualsevol animal de treball: els esclaus eren definits com a animals amb veu.
Les societats esclavistes, típiques del món antic (Egipte, Grècia, Roma), no es van poder mantenir després de l’ensorrada de l’Imperi romà tot i que hi va continuar havent esclaus, la producció va passar a dependre d’una nova forma d’organització social i d’explotació d’uns homes pels altres: les societats feudals, que seran les úniques societats agràries que estudiarem i que caracteritzarem amb més detall més endavant. Ara només cal dir que en les societats feudals la desigualtat i l’explotació es produeixen pel domini que els senyors exerceixen a la vegada sobre les terres i els homes, que genera l’anomenada renda feudal, molt diversa segons els moments, els llocs i les circumstàncies, però que a diferència de l’esclavisme no priva els homes de la condició de persones.
Del tercer aspecte, la capacitat de creixement, en parlarem més endavant, en l’apartat 4.
2. L’evolució de la població en les societats agràries
2.1 El model demogràfic antic
Com qualsevol espècie animal, l’home té unes pautes de comportament demogràfic estables, de manera que tota la història de la humanitat es pot encabir en dos models demogràfics: l’antic i el modern, amb una etapa de transició demogràfica entre l’un i l’altre.
El model demogràfic antic correspon al conjunt de les societats preindustrials. Les seves característiques són: unes taxes de natalitat altes, d’entre el 35 i el 40‰, i unes taxes de mortalitat també elevades, de prop del 30 al 35‰ (per tant, no massa allunyades de les taxes de natalitat), i una esperança de vida en néixer baixa: 25 anys per a un europeu al començament del segle XVIII. La mortalitat era en gran part mortalitat infantil: segons Nadal (1992), de cada 1.000 nascuts, 250 no arribaven a l’any, 250 més no complien els 20 anys, uns altres 250 morien abans dels 45 i només 10 arribaven a sexagenaris.
La mortalitat era, a més, molt irregular, amb puntes freqüents de mortalitat extraordinària a causa d’epidèmies i secundàriament de fams i de guerres. D’un any per l’altre, el nombre de morts podia fàcilment doblar o triplicar (puntes de mortalitat). Com a resultat de tot això, la població creixia en dents de serra: l’excedent de naixements sobre defuncions, acumulat durant un cert temps, desapareixia de cop engolit per una punta de mortalitat. La població creixia a curt termini, però s’estancava o creixia molt lentament a llarg termini (Nadal, 1996), i en algun moment d’epidèmies fortes i generalitzades, la població podia experimentar un descens important: és el que va passar a Europa com a conseqüència de la Pesta Negra de 1348, que va provocar la mort d’aproximadament un terç de la població. En conjunt, però, la tendència general era l’augment de la població, per bé que a taxes molt baixes. Encara que es tracta d’estimacions només aproximades, entre l’any 1 i el 1750 la població mundial es va triplicar i l’europea es va multiplicar per més de 3,5 (quadre 1.1).
L’evolució de la població depèn de la vitalitat natural, és a dir, de la diferència entre naixements i morts, i del saldo migratori, que pot ser positiu o negatiu. Com que en les societats preindustrials el control voluntari de l’embaràs era poc utilitzat, el nombre de naixements depenia de factors culturals (casaments més o menys joves, acceptació de la solteria definitiva, infanticidi) i de vegades també de factors econòmics (terres o llocs de treball disponibles). Al seu torn, el nombre de morts depenia de factors aleatoris (contagis, guerres, desastres naturals) i també de factors econòmics (capacitat de producció d’aliments i altres productes bàsics, repartiment de la renda).
QUADRE 1.1
Evolució de la població
(milions de persones)
Font: Guia pràctica..., p. 8, a partir de Biraben (1979).
2.1.1 El sostre maltusià
La limitació que la manca d’aliments suficients significa per al creixement de la població va ser vista molt clarament per un autor anglès del segle XVIII, Thomas R. Malthus en el seu Primer assaig sobre la població (1798). La seva idea bàsica és que la població d’una àrea determinada està limitada per la quantitat d’aliments de què pot disposar: aquest límit és l’anomenat sostre maltusià. Malthus afegia que qualsevol població s’atansa ràpidament a aquest sostre perquè, mentre la producció d’aliments creix en proporció aritmètica, el nombre de boques ho fa en proporció geomètrica, i els impulsos sexuals mantenen la població al màxim nivell possible, fet que condemna la major part de la població a una alimentació escassa.
Aquest plantejament pessimista ha estat objecte de dues crítiques principals: a) la dels que neguen valor a la teoria pel fet que les crisis demogràfiques es presenten molt abans d’arribar al teòric sostre maltusià, a causa del repartiment desigual de la renda, i per tant atribueixen les crisis demogràfiques a aquesta desigualtat i no al creixement de la població i b) la dels que acusen Malthus de poc observador per no haver-se adonat que les revolucions agrària i industrial, de les quals Malthus era contemporani, produïen un fort creixement de les subsistències disponibles, i per tant farien desaparèixer la limitació al creixement demogràfic. Les dues observacions són importants i encertades, però cap no afecta el fons de la qüestió: tant si el repartiment de la renda és menys desigual com si augmenta la capacitat de producció d’aliments, el sostre maltusià s’allunya, fins i tot temporalment es pot perdre de vista, però continua existint.
La tesi de Malthus té una segona part: les societats humanes tendeixen al sostre maltusià, però no hi arriben perquè, quan s’hi acosten, comencen a funcionar una sèrie de controls o frens que desacceleren el creixement de la població i fins i tot en poden significar temporalment una disminució en termes absoluts. Aquests controls, explica Malthus, són de dues classes: controls o frens compulsius i controls o frens preventius (quadre 1.2).
QUADRE 1.2
Funcionament dels frens compulsius i preventius
Font: elaboració pròpia a partir de Livi-Bacci (1990).
Els frens compulsius funcionen automàticament: l’alimentació insuficient priva el cos de defenses davant les malalties i incrementa la mortalitat, limitant així la població: durant un cert temps, la mortalitat pot arribar a ser fins i tot superior a la natalitat, sobretot si es produeix una mortalitat catastròfica. En canvi, els frens preventius minoren i poden arribar a parar el creixement de la població mitjançant la disminució de la taxa de natalitat. Els principals instruments d’aquesta disminució són històricament l’endarreriment de l’edat del matrimoni i l’augment de la solteria definitiva; només en temps relativament recents han adquirit importància les pràctiques contraceptives. En qualsevol cas, es tracta de decisions personals o familiars en què tenen, però, un pes decisiu la situació econòmica i els costums dominants en cada societat.
Encara que frens compulsius i frens preventius actuen conjuntament i que els frens preventius són el resultat de decisions personals o familiars, el predomini dels uns o els altres ve determinat per creences i costums. En les societats en què la norma és el casament universal i jove, predominen els frens compulsius. En canvi, els frens preventius són més potents en les societats en les quals no s’acostuma a accedir al matrimoni si no es disposa de mitjans de vida adequats: aquesta situació, a l’època preindustrial, era gairebé exclusiva de l’Europa occidental. Hi ha una altra forma tràgica de fre preventiu, l’infanticidi, en especial femení, utilitzada sobretot en societats de l’est asiàtic.
Com que els frens preventius comencen a actuar abans que els frens compulsius, les societats que els utilitzen queden més lluny del sostre maltusià, són societats de baixa pressió demogràfica, i per tant no arriben als nivells de pobresa de les societats on la mortalitat (fre compulsiu) és la causa principal de la limitació de la població, societats considerades d’alta pressió demogràfica.
2.2 Les grans etapes de l’evolució de la població preindustrial europea
Fins a l’època estadística, que a molts països no s’inicia fins a la segona meitat del segle XIX, no tenim dades que ens permetin conèixer amb una certa fiabilitat el nombre i l’evolució de la població. Així i tot, disposem d’unes xifres estimatives (quadre 1.1), d’acord amb les quals a partir de l’any 1 d. C. la població hauria tardat més de 1.500 anys a doblar, però després ho hauria fet en menys de 300, i d’una manera cada cop més accelerada a partir de 1800, fora ja de l’època que ara estudiem. Aquest creixement no ha estat, però, constant, ni tampoc ininterromput: la població del 1400 era inferior a la d’un segle abans, i el creixement del segle XVII va ser molt moderat en comparació amb el del segle anterior i posterior.
A partir de la caiguda de l’Imperi romà (l’etapa anterior és molt més fosca), a Europa podem distingir tres cicles de creixement demogràfic. Partint d’un mínim de població cap a l’any 650, provocat per un segle de pestes i guerres, la població sembla haver crescut ininterrompudament fins a mitjan segle XIV: a les vigílies de la Pesta Negra (1348), la població europea havia multiplicat per 3,5 el mínim de l’any 650. Aquest llarg cicle de creixement (set segles) s’explica per una relació terra-població molt favorable: la densitat europea l’any 650 era d’uns 2 habitants per km2 i només arribava a 7 habitants per km2 a la primera meitat del segle XIV; però també per l’aplicació de millores tècniques i organitzatives, senzilles però eficaces.
La Pesta Negra, una epidèmia de pesta bubònica procedent de l’Àsia central, va afectar gran part d’Europa entre 1348 i 1351. Es calcula que va provocar la mort de prop d’un terç de la població europea, si bé d’una forma molt desigual. Tradicionalment es defensava que la difusió de l’epidèmia s’havia vist facilitada per la manca de nutrició suficient de gran part de la població, que es trobava perillosament propera al sostre maltusià avui, però, es tendeix a considerar les epidèmies com a fenòmens exògens sense cap relació directa amb la fam o la situació econòmica. Tanmateix, sembla que a les vigílies de la Pesta Negra la població europea estava a punt de tocar sostre; l’epidèmia no hauria fet més que magnificar un procés que s’hauria acabat produint igualment: hi ha indicis de desacceleració del creixement de la població cap al 1280. Les conseqüències de la pèrdua brutal de població que va representar la Pesta Negra sí que van ser, però, molt importants: l’estrall principal va ser el causat per l’epidèmia, però la població va continuar caient durant aproximadament un segle.
Després comença un segon cicle de creixement demogràfic: per al conjunt d’Europa, la població anterior a la Pesta sembla haver-se recuperat al darrer quart del segle XVI. Just a partir d’aquest moment es nota un estancament de la població als països mediterranis, on aviat van reaparèixer les epidèmies, seguides de guerres, com la dels Trenta Anys, que van delmar la població del centre-nord d’Europa (1618-1648). En conjunt, la caiguda de la població i de l’activitat econòmica formen l’anomenada crisi del segle XVII, que no va ser, però, ni tan general ni tan llarga com la del segle XIV.
A partir de mitjan segle XVII s’inicia un tercer cicle de creixement demogràfic, molt més ràpid que els anteriors, que començava a donar mostres d’esgotament cap al final del segle XVIII (és el moment en què Malthus escriu la seva obra); aquest darrer cicle, però, no va ser interromput per una nova crisi: les transformacions econòmiques contemporànies (la Revolució Industrial), juntament amb millores en la disponibilitat d’aliments, la higiene i la prevenció d’epidèmies, van donar lloc a un canvi qualitatiu, l’inici del règim demogràfic modern, que estudiarem en el capítol 4.
3. Característiques de l’agricultura tradicional
3.1 Treball i producció
Com qualsevol procés de producció, l’agricultura depèn de la dotació de factors de producció (terra, treball i capital) i de les tècniques disponibles. En tota l’etapa preindustrial el capital dedicat a l’agricultura era escàs i variava molt lentament, de manera que la producció agrària es considera que depèn bàsicament dels factors terra i treball i de les tècniques disponibles.
La terra, entesa com a espai apte per a l’explotació i el conreu, és una creació del treball de l’home, però és també limitada (l’argumentació de Malthus recolza sobre aquest fet) i no homogènia: el seu valor canvia segons la qualitat (terra bona o dolenta) i la ubicació (prop o lluny de les zones poblades, de l’aigua i de les vies de comunicació).
El treball és pràcticament indissociable de les tècniques disponibles, que van des d’eines més o menys adaptades a cada feina fins a una gran varietat de coneixements: les plantes aptes per cada clima i cada sòl, el moment oportú de sembrar-les i collir-les, les operacions que ajuden al seu creixement, les tècniques de conservació dels productes, les millors combinacions de conreus, les formes de conservar la terra i utilitzar l’aigua, i un llarg etcètera (Persson, 1998).
Naturalment aquestes activitats requereixen capital, però en l’economia tradicional les inversions es redueixen gairebé a la compra d’eines o animals de treball i a la reserva d’aliments i els diners necessaris per a arribar a la propera collita. Altres activitats que considerem normalment com a exigents en capital (aportació de fertilitzants, construcció de camins o de sistemes de regadiu, per exemple), es poden substituir en gran part per treball; per tant, sense estar totalment absent, el factor capital era poc important en les economies agràries preindustrials. El capital té, però, una gran capacitat de transformació sobre l’agricultura, de manera que els avenços agraris més importants en van dependre en gran part, com veurem més endavant; de fet, la utilització massiva de capital és la principal diferència entre l’agricultura tradicional i l’agricultura moderna.
La característica principal de les economies tradicionals, que explica la major part dels seus problemes, és que es tracta d’economies orgàniques, economies on tot procedeix de la terra: l’alimentació, l’energia, les eines i els béns de consum; per tant, la terra ha d’atendre demandes alternatives, les quals dificulten el creixement econòmic. L’ampliació de la superfície conreada, resposta normal al creixement de la població, significa disminuir les pastures o el bosc: en el primer cas pateix la ramaderia (animals de treball, carn, llana, llet, cuiro); en el segon cas, sobretot la fusta per a la construcció (de bigues a mànecs d’eina) i la llenya (energia calorífica: de la llar de foc a la transformació de minerals) i, a llarg termini, si la desforestació és molt forta, varia tot l’equilibri ecològic, sobretot el règim de pluges.
3.2 L’organització de la producció
Des de la revolució agrària de la prehistòria fins als segles VIII i IX aproximadament, a Europa l’agricultura es concentrava entorn del Mediterrani, on les terres són fàcils de treballar amb una arada senzilla (l’arada romana), però poc productives i sovint afectades per la sequera. Més al nord predominaven el bosc i la ramaderia; la seva explotació es completava amb una agricultura itinerant, que aprofitava només les clarianes més assolellades (boïgues), conreades uns pocs anys amb tècniques molt primitives i abandonades llargament a continuació. Era una agricultura poc intensiva en treball, però que exigia disposar de molta terra.
El creixement de la població va provocar un doble efecte: d’una banda, l’emigració cap al sud («la invasió dels bàrbars»); de l’altra, el pas de l’agricultura itinerant a un conreu en camps estables, d’acord amb l’esquema de Boserup. La creació de camps permanents fora del món mediterrani només va ser possible amb l’adopció d’una innovació tècnica senzilla, però de gran importància: l’arada de rodes, més pesant i cara que l’arada romana, però capaç de treballar els sòls de l’Europa del nord, més compactes, però també de més qualitat i menys exposats a la sequera.
L’arada romana és un instrument barat i senzill de fabricar; és tot de fusta i només és de ferro la rella, una peça en forma de llança d’uns 30-40 cm de llargada per uns 10 d’amplada. Tot i que només obre la terra i no hi profunditza gaire, i per tant resulta poc eficaç, pot ser arrossegada per animals sense gaire força i resulta suficient per al conreu en el món mediterrani, on el seu ús encara no ha desaparegut del tot. L’arada de rodes és un invent segurament antic, però més car i difícil de construir i que exigeix més força de tracció només es va generalitzar quan l’augment de població va impulsar la creació de camps de conreu permanents. L’arada de rodes té més força perquè les rodes serveixen de punt de suport a la palanca que el llaurador fa sobre l’esteva o empunyadura de l’arada, de manera que els solcs són més profunds, i a més de la rella incorpora una peça de fusta inclinada que volteja la terra i en permet l’airejament, fet important en les terres humides.
A partir dels segles VIII-X la difusió de l’arada de rodes i l’aparició de tres innovacions més, totes elles també molt senzilles, la collera pels cavalls (que permet unir-los de manera més eficient a l’arada o al carro), la ferradura (que evita ferides i relliscades) i el molí hidràulic (que allibera força de treball), va permetre l’inici d’un llarg cicle de creixement agrari doblement extensiu: s’amplia la superfície conreada en cada lloc i al mateix temps s’ocupen noves regions i es creen nous pobles.
L’arada de rodes, la collera, la ferradura i el molí hidràulic van ser les innovacions més importants en l’instrumental agrari fins a l’aparició de la maquinària agrària al segle XIX (començant per la màquina de segar, cap a 1835), però això no vol dir que en l’entremig no hi hagués cap progrés: sobretot l’arada i el molí van experimentar millores importants.
La vella agricultura mediterrània i la nova agricultura del nord tenien unes característiques comunes i unes altres d’específiques. La característica comuna més important era l’aïllament. La població era escassa i vivia en pobles petits, molt dispersos pel territori; d’altra banda, el transport era car i perillós. Per tant, es tractava d’economies tancades, que havien de produir pràcticament tot allò que podien necessitar per a la seva subsistència: la finalitat principal de l’activitat econòmica no era incrementar la producció i la renda, sinó assegurar la reproducció humana (cereals, vi, llana, carn, cuiro, llenya) i animal (pastures) i la capacitat regenerativa de la terra mitjançant els adobs i el guaret, el descans de la terra un any per altre. El principal problema era la competència per la terra entre l’agricultura i la ramaderia, o sigui, el problema d’alimentar a la vegada els homes i el bestiar: quan creixia el nombre d’homes i es posaven en conreu més terres feien falta més animals de treball, però precisament l’ampliació dels conreus s’havia de fer sobre els espais destinats a la pastura.
La diferència principal entre el món mediterrani i el nòrdic estava en l’organització de la producció. A l’Europa mediterrània la terra de conreu era posseïda i explotada de forma individual. Els camps eren rectangulars al pla i irregulars o en bancals als costers. L’alimentació del bestiar al llarg de l’any, que era el principal problema que calia resoldre, se solucionava mitjançant la transhumància, que permetia equilibrar l’escassetat d’herba a l’estiu al pla i a l’hivern a la muntanya. Boscos i pastures podien ser comunals, o sigui, propietat conjunta dels habitants del poble, o senyorials, però en tot cas estaven a disposició dels habitants, tot i que en el segon cas a canvi d’un impost.
A l’Europa del nord, la terra era també posseïda individualment, però l’organització del treball agrari era comunitària: la comunitat de poble determinava quina terra s’havia de conrear i què s’hi havia de conrear, així com quan s’havia de realitzar cada operació. La terra disponible estava organitzada en grans camps o partides, a l’interior dels quals la terra es dividia en feixes llargues i estretes. Tots els pagesos del poble havien de tenir com a mínim una feixa a cada camp, atès que el camp sencer era destinat a un producte o deixat en guaret.
Les partides o camps de cada poble eren dos, tres o múltiples de dos o de tres. En el primer cas, el sistema utilitzat era biennal: un any es conreava cereal (blat, ordi, sègol, segons les zones), l’altre any es deixava descansar la terra. Si els camps eren tres o múltiples de tres, el sistema era triennal: se sembrava un any cereal d’hivern, l’any següent un cereal de primavera i el tercer any el camp es deixava descansar. El sistema triennal proporcionava més collites a canvi de més treball, ja que cada any es conreaven dues terceres parts de la superfície en lloc d’una meitat en el sistema biennal. Però el cereal d’hivern (blat) acostumava a valer el doble que el cereal de primavera (ordi, civada o cereals inferiors), de manera que el valor de la producció venia a ser el mateix. L’avantatge no estava en l’increment de la producció sinó en la dispersió del risc que suposa disposar de dues collites en lloc d’una: el cereal de primavera, destinat en principi a l’aliment del bestiar, podia completar la nutrició humana en cas de penúria.
L’organització en grans camps de l’agricultura a l’Europa del nord tenia com a finalitat principal disposar de més pastures a l’estiu, quan l’herba és més escassa: a l’hivern el bestiar pasturava al camp en guaret, al qual s’afegia a l’estiu, després de la collita, el camp segat (rostoll); per això s’anomenaven camps oberts (open fields), ja que estaven sotmesos a la servitud de la pastura comunitària.
El sistema triennal només era possible a l’Europa del nord: en el món mediterrani no hi havia prou humitat per a la sembra de primavera; a la inversa, però, la vinya i moltes hortalisses s’adaptaven millor al món mediterrani que al nòrdic. A tot arreu, però, l’agricultura tradicional era poc productiva: la necessitat d’obtenir localment tots els productes imprescindibles, la pobresa de l’instrumental (eines i bestiar) i l’escassetat de fertilitzants feien que tant els rendiments com la productivitat fossin baixos i, sobretot, molt irregulars.
Encara que es pot parlar de productivitat de la terra (producte per superfície) i de productivitat del treball (producte per actiu agrari), per simplificar utilitzarem rendiment per a designar la productivitat de la terra i productivitat per a referir-nos a la productivitat del treball.
3.3 La distribució del producte
La major part dels pagesos tradicionals eren molt pobres; d’una banda, pels rendiments baixos i irregulars que obtenien del seu treball, però sobretot per les exaccions a què estaven sotmesos. A l’Europa del mil·lenni anterior a la Revolució Industrial, les exaccions eren degudes de primer a l’exigència dels senyors feudals, a les quals es van afegir més tard les provinents de la propietat de la terra i dels impostos públics.
3.3.1 Les societats feudals
La caiguda de l’Imperi romà va fer impossible a la llarga mantenir el sistema esclavista que havia estat la base de la seva economia: un sistema esclavista només és possible si s’asseguren aportacions relativament constants d’esclaus mitjançant l’exèrcit (presoners o pobles vençuts) o la pirateria, i si existeix un estat prou fort per a evitar-ne la fuga. Cap d’aquestes condicions no es donaven després de la caiguda de l’Imperi, de manera que l’explotació de la major part de la població per part dels grups dominants es va produir per mitjà d’una nova forma d’organització de la societat i del treball que es coneix com a feudalisme.
El feudalisme va ser el sistema polític, social i econòmic predominant en les societats europees des del segle XI fins a la Revolució Industrial. Les seves característiques principals són:
1 Des del punt de vista polític, l’apropiació i privatització del poder públic i de les seves fonts d’ingressos (impostos, terres...) per part dels detentors de càrrecs públics (comtes, marquesos…), d’institucions eclesiàstiques (catedrals, monestirs…) i de grans propietaris, que es convertien així en senyors de terres i homes. La idea d’estat es manté, però el poder del monarca depenia sobretot de les terres i els homes que dominava com a propietari o senyor feudal.
2 Des del punt de vista jurídic, la norma principal és la desigualtat legal: els homes no són iguals davant la llei (els senyors tenen drets i els súbdits deures); a més, la privatització del poder públic implica també l’apropiació de l’exercici de la justícia per part dels senyors, cosa que permet als senyors ser jutge i part, i per tant practicar gairebé impunement la coacció i la violència.
3 Des del punt de vista econòmic, les característiques principals del feudalisme són que els senyors detenen drets de propietat sobre la terra de la senyoria, en gran part repartida en explotacions familiars, que era la forma més eficaç d’organitzar el treball agrari, ateses les condicions polítiques i econòmiques de l’època (Bois, 1976).
Els senyors feudals, emparant-se en l’exercici del poder i la força (eren els únics que disposaven d’armes i les sabien manejar) i en els seus drets de propietat sobre la terra (originaris o arrabassats), imposaven als pagesos una sèrie de prestacions en treball i de pagaments en diners o en espècie, el conjunt dels quals formava la renda feudal.
