Kitabı oku: «Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)», sayfa 3

La situació dels pagesos respecte al senyor i respecte a la terra era molt variada. Pel que fa a la dependència personal, l’espectre anava des dels serfs, que depenien personalment del senyor i tenien poca llibertat individual (estaven obligats a servir el senyor i sovint no podien abandonar la terra) fins als homes lliures. Respecte a la terra que conreaven, els pagesos podien trobar-se en condicions d’absoluta precarietat, o sigui, el senyor els en podia privar quan volgués, però també en podien arribar a ser pràcticament propietaris, sotmesos només al pagament de la renda feudal.

La diferència entre l’esclau i el serf era bàsicament jurídica: l’esclau no era considerat una persona, sinó una bèstia parlant, fins al punt que el propietari era responsable dels actes dels seus esclaus; en principi, el propietari tenia dret a matar els seus esclaus, els quals no es podien casar ni el seu testimoni era vàlid en un judici. En canvi el serf, tot i que estava subjecte al seu senyor, que el podia maltractar, disposava de personalitat jurídica, o sigui, podia formar una família, acudir a judici i disposar de béns propis.

La renda feudal permetia al senyor apropiar-se de part de la producció i del treball dels pagesos: aquests havien de lliurar una part (fixa o proporcional) de la collita, que normalment s’anomenava cens, així com altres productes (gallines, ous, formatges, pernils…) i també petites quantitats de diners en diversos moments i per diverses raons. Els pagesos també havien de participar en el conreu de les terres del senyor (reserva senyorial). Una altra imposició feudal era el delme, teòricament un impost per a mantenir l’església, fixat en una desena part de les collites; tot i la seva finalitat, sovint era cobrat pels senyors feudals, i en tot cas sempre revertia en favor de l’estament feudal, atès que els seus membres copaven els alts càrrecs eclesiàstics. A canvi de tot això, el pagès podia disposar de terra pròpia (tinença pagesa) i organitzar-ne l’explotació, i li pertanyia la part de la collita restant un cop satisfetes totes les imposicions.

A partir d’aquesta situació original relativament homogènia al conjunt d’Europa, el sistema feudal va experimentar canvis en els seus dos aspectes bàsics: la dependència personal i la propietat de la terra. Aquestes transformacions van ser molt lentes, desiguals i incompletes, amb grans diferències fins i tot dins una mateixa zona. A l’Europa occidental es va tendir a substituir les prestacions en treball i els lliuraments de parts de collita per pagaments fixos en moneda (monetització de la renda), acompanyats sovint de la introducció de noves imposicions. Paral·lelament, en molts llocs els pagesos van anar aconseguint el ple domini de les tinences, que es transformaven així en establiments. L’establiment comportava una cessió de la terra a llarg termini o fins i tot indefinida. La forma més evolucionada de l’establiment era l’emfiteusi o establiment emfitèutic, contracte indefinit que implicava de fet el repartiment dels drets de propietat sobre la terra: el senyor conservava l’anomenat domini eminent (o directe), que li donava dret a percebre els censos i prestacions que pesaven sobre la terra o el bé immoble i a recuperar-los en cas d’abandonament o de manca de pagament. Al seu torn, l’emfiteuta havia de pagar una entrada i es comprometia a millorar el bé a canvi rebia el domini útil, o sigui, la possessió de la terra i el producte de l’explotació, una vegada satisfetes les exaccions senyorials: podia deixar la terra en herència, cedir-la a altres conreadors, empenyorar-la o vendre-la. El domini eminent (del senyor) es reduïa a una espècie d’hipoteca perpètua sobre la terra.

Aquesta evolució de l’Europa occidental contrasta amb la situació de l’est d’Europa, on molts territoris van arribar al segle XIX amb un règim feudal que encara comportava prestacions en treball, pagaments de parts de collita i fins i tot servitud. De fet, la característica principal del feudalisme és l’absència de norma, el particularisme, i per tant una gran varietat de situacions.

3.3.2 El procés de diferenciació de la pagesia

A partir del moment en què els pagesos pogueren disposar de les tinences, va començar un procés de diferenciació que va permetre l’enriquiment i fins i tot l’ascens social d’algunes famílies alhora que condemnava molts pagesos a no disposar de terres suficients per a assegurar la reproducció familiar. La diferenciació es devia, en primer lloc, a l’atzar familiar: la mort o la malaltia del cap de casa, el nombre de germans on l’herència era igualitària o la despossessió dels no hereus on era concentrada, empobrien les famílies o donaven pas a explotacions insuficients. A la inversa, la fràgil demografia de l’època produïa també amb facilitat concentracions d’herències. Una segona font de diferenciació, de caràcter econòmic, procedia de l’habilitat i l’esforç de cada pagès per a obtenir més o menys producte de la seva explotació o per a obtenir més o menys guanys amb la comercialització del producte obtingut.

El fet més important és que, un cop creada, la diferenciació és acumulativa, tendeix a ser cada vegada més gran com a conseqüència del procés d’endeutament: el pagès que no podia retenir prou cereal per passar l’any es veia obligat a demanar gra en préstec a un veí ric, normalment amb la condició de tornar després de la collita una quantitat de gra que valgués tant com la que rebia. Com que el preu del gra després de la collita era més baix que el dels mesos d’escassetat, el deutor havia de tornar molt més gra del que havia rebut, i per tant era fàcil que l’any següent hagués de recórrer encara més aviat al préstec i demanar una quantitat més gran. Aquesta roda de deutes acabava sovint amb la pèrdua de la terra, per embargament o venda, en favor dels propietaris importants. Com a conseqüència d’aquest procés, la major part dels pobles d’Occident mostren aviat una estructura típica, representada per un o uns pocs pagesos rics (coqs de village), propietaris de terres i ramats, oferents de jornals i de préstecs, que dominaven la vida de la comunitat; un nombre restringit de pagesos mitjans, capaços de viure de la seva explotació, i una gran quantitat de pagesos pobres, amb explotacions insuficients o mancats de terra.

3.4 Les formes de propietat i tinença de la terra

El procés de diferenciació pagesa va comportar que alguns pagesos disposessin de més terres de les que podien conrear o tinguessin terres en llocs massa allunyats per a poder-les conrear directament; d’altra banda, alguns d’aquests pagesos enriquits van abandonar el conreu de la terra per dedicar-se al comerç o a altres activitats i, a la inversa, membres de la burgesia urbana, entitats religioses i fins i tot alguns senyors van començar a comprar tinences pageses. En definitiva, hi havia terres establertes pels senyors feudals el conreu de les quals els seus posseïdors cedien a altres persones. Aquesta cessió es feia, per regla general, en contractes a curt termini (normalment d’entre 3 a 9 anys) a canvi de pagaments en diner o a part de fruits. També els senyors van anar cedint de la mateixa manera les terres de la seva reserva. A la inversa, en alguns llocs els senyors van aconseguir recuperar la plena propietat de la terra, bé recuperant les terres abandonades o bé arrabassant als pagesos els drets inherents a les tinences, substituint així la propietat feudal de la terra (propietat compartida) per la propietat absoluta; i la tinença indefinida i amb rendes fixades, per contractes a curt termini.

Sigui quin sigui el seu origen, la cessió temporal de la terra es pot fer en arrendament o en parceria. L’arrendament és un contracte a termini curt o mitjà, pel qual l’arrendatari, a canvi del pagament de la quantitat de diners acordada, obté la plena possessió de la terra durant el període pactat: pot conrear el que vulgui i els fruits obtinguts li pertanyen plenament. La parceria és en teoria una societat temporal entre el propietari i el conreador, en la qual el primer aporta la terra i part del capital d’explotació, el parcer aporta el treball i l’altra part del capital i tots dos prenen de comú acord les decisions que afecten l’explotació i es reparteixen els fruits obtinguts segons els pactes establerts: és un contracte a parts de fruits. Quan la parceria obliga a residir en l’explotació i a dedicar-hi tota la força de treball familiar, el contracte s’anomena masoveria (métayage a França, mezzadria a Itàlia).

La renda de la terra no substituïa la renda feudal, sinó que s’hi afegia, de manera que moltes terres estaven en mans d’un tinent, obligat al pagament de la renda feudal, que les tenia cedides en arrendament o parceria a un tercer, que pagava la renda de la terra.

El manteniment de la renda feudal o la preferència per la renda de la terra depenia de dues lògiques econòmiques diferents, però amb la mateixa finalitat: la conservació o l’increment de la renda dels poderosos. La renda feudal era adequada quan hi havia més terra que conreadors, i per tant importava assegurar la permanència dels homes sobre els conreus, o bé quan la posada en conreu exigia unes despeses (en capital o treball) que el senyor no estava en condicions de realitzar; la renda de la terra era preferible quan l’oferta de treball excedia la de terra, i per tant resultava més rendible mantenir-ne el control.

El predomini de la renda feudal o de la renda de la terra permet distingir al conjunt d’Europa tres grans zones amb característiques diferents. A l’Europa oriental, el feudalisme mantingué gran part de les característiques originals: subjecció dels pagesos a la terra i renda feudal basada en l’apropiació del treball pagès per a conrear la reserva senyorial i de part del producte obtingut pel pagès a la seva tinença; a l’edat moderna, la demanda de cereals va tendir a reforçar encara més aquesta situació (segona servitud de la gleva). Aquesta renda feudal plena arribà fins al segle XIX i en alguns països, com Rússia o Romania, fins a la dècada de 1860.

A l’Europa occidental, com hem dit anteriorment, la situació més corrent va ser el repartiment dels drets de propietat entre el senyor i el tinent. Tant senyors com pagesos podien disposar lliurement de la seva part (la podien cedir, llegar o vendre), tot i que els pagesos estaven subjectes a algunes limitacions.

Tant el domini útil com l’arrendament, i en part la parceria, significaven el manteniment d’una pagesia independent en el sentit de responsable de l’explotació familiar. Normalment les explotacions eren de grandària mitjana o petita, sovint insuficients per a assegurar la reproducció de la família, que s’havia de completar per altres mitjans (jornals, treball artesà...).

En algunes zones, sobretot a partir del segle XVI, la recuperació de la plena propietat per part dels senyors feudals, de grans propietaris burgesos o d’institucions eclesiàstiques va fer perdre importància als establiments i a la renda feudal. En aquests casos les relacions entorn de la terra quedaven dominades per la gran explotació i per la renda de la terra; Anglaterra, Andalusia, Mallorca i el sud d’Itàlia mostren estructures de propietat d’aquest tipus.

A part dels pagaments per la renda feudal o per la renda de la terra, la pagesia estava subjecta al pagament de les taxes locals i sobretot de l’impost monàrquic, cada cop més important a partir del segle XIV. Taxes locals i impostos no pesaven exclusivament sobre la pagesia, sinó que afectaven tota la població no privilegiada, o sigui, la immensa majoria de la població que no formava part dels estaments senyorial i eclesiàstic.

4. El creixement agrari

Les economies agràries preindustrials eren incapaces de generar un creixement autosostingut. A partir d’una relació terra-població favorable, s’aconseguia incrementar durant un cert temps la productivitat, i per tant el creixement econòmic, però a llarg termini el mateix creixement de la població imposava una productivitat decreixent per dues raons: a) la utilització de terres de menys qualitat, i per tant de rendiments cada vegada més baixos; i b) el fet que l’afegit de treball marginal sobre la mateixa terra té, a partir d’un cert nivell, uns rendiments marginals decreixents. Per tant, el creixement de la població, que en un primer moment és un factor d’increment de la productivitat, a llarg termini la redueix (Bois, 1976 i 1988; Kriedte, 1982). El resultat és l’alternança de fases de creixement i de regressió paral·leles i relacionades amb els cicles de creixement i estancament de la població, als quals ja ens hem referit. S’ha de tenir present, però, que cada moment de crisi comporta canvis en l’orientació de l’economia i aplicació de noves tecnologies que fan que el punt de partida i el d’arribada se situïn cada vegada a nivells més alts: per tant, no hi ha creixement autosostingut, però sí una tendència general creixent. Només la difusió de la revolució agrària anglesa, fet paral·lel a la Revolució Industrial i interrelacionat amb aquesta, permetrà un creixement agrari autosostingut, però aquest és un procés que avui en dia encara no està acomplert a escala mundial. Les bases principals del creixement agrari al llarg de l’etapa preindustrial són la millora de les eines i coneixements, obtinguda i difosa molt lentament a partir de l’acumulació d’experiències, l’especialització i la introducció de nous conreus (Persson, 1989).

L’especialització depèn del mercat, aspecte que estudiarem més endavant: quan hi ha possibilitats d’intercanviar productes, un grup humà (família, poble...) pot deixar de preocupar-se per l’obtenció de productes imprescindibles però costosos d’obtenir, que poden ser canviats per altres productes per als quals es disposi d’avantatges comparatius (per exemple, es pot deixar de produir vi i obtenir-lo al mercat a canvi de llana, o a la inversa). Per regla general, el cereal bàsic queda fora d’aquest intercanvi: es prefereix assegurar-ne l’abastament, encara que produir-lo tingui un cost superior al corrent en el mercat, que córrer el perill de no poder-ne disposar o d’haver-lo d’adquirir a preus excessivament elevats els anys de mala collita. De manera que la lògica bàsica del creixement agrari preindustrial consisteix a assegurar l’alimentació de la família al llarg de l’any i dedicar la terra i el treball sobrers, quan se’n disposa, a l’obtenció d’algun o alguns productes comercialitzables. Els més corrents d’aquests, a més dels cereals, van ser el vi i les fibres tèxtils (lli, cànem) i els productes ramaders (formatges, pells, llana), tot i que en territoris concrets tenien també molta importància altres productes com el safrà o les plantes tintòries.

La introducció de nous conreus té dos moments principals amb orígens diferents: durant l’edat mitjana es tracta sobretot de plantes procedents d’Orient, aclimatades a través del món musulmà, amb gran abundància de fruites i hortalisses (taronja, préssec, meló, carxofa, albergínia...), tot i que el producte més important des del punt de vista comercial seria el sucre. Durant l’edat moderna, s’introdueixen sobretot plantes procedents d’Amèrica. La més important en un primer moment va ser el blat de moro, cereal d’estiu, de gran rendiment a les zones humides, que es va expandir a partir del segle XVII pel nord de la península Ibèrica, el sud de França, la vall del Po i diverses zones de l’est d’Europa, en gran part de les quals es convertiria en el principal cereal panificable. A llarg termini, va ser encara més important la patata, d’adopció més tardana, que proporciona més calories per unitat de superfície que qualsevol cereal; però la patata no va passar del consum animal a l’humà fins a la segona meitat del segle XVIII i sobretot al segle XIX: les grans fams que van acompanyar les guerres de la Revolució i de l’Imperi (1792-1814) van acostumar els homes a consumir un producte abans reservat bàsicament als porcs.

No cal oblidar, però, que la producció per al mercat i la introducció de nous productes requereixen condicions favorables tant des del punt de vista de l’obtenció (tipus de terra i de clima) com de la distribució (facilitat d’accés als mercats), i sovint exigien importants inversions de capital o canvis institucionals, fets que expliquen que la seva difusió fos lenta i limitada.

4.1 La revolució agrària

L’inici del creixement agrari sostingut es va deure a l’aparició d’un sistema agrari nou que va constituir una vertadera revolució, o sigui, un canvi relativament ràpid i radical, com a conseqüència de l’adopció d’unes tècniques agràries molt més productives que les de l’agricultura tradicional, però a la vegada molt més exigents en capital. La revolució agrària es basa en els canvis tècnics, però va comportar també transformacions importants en les estructures de propietat. El procés va començar als Països Baixos a les acaballes de l’edat mitjana i va culminar a la Gran Bretanya al segle XVIII.

La revolució agrària consisteix en l’especialització i en la intensificació de l’ús dels factors de producció: terra, treball i sobretot capital. La gran innovació conceptual és que l’adob, a més de ser utilitzat per a restituir la capacitat productiva del sòl, ho pot ser per a millorar-la, incrementant així els rendiments; per tant, entre l’agricultura i la ramaderia no hi ha competència, sinó col·laboració. D’altra banda, les innovacions s’adopten amb la finalitat d’obtenir el màxim benefici aprofitant les oportunitats que el mercat ofereix en cada moment.

4.1.1 L’antecedent dels Països Baixos

L’inici dels canvis es produeix modestament als Països Baixos amb l’aprofitament d’una part del guaret per a conrear lleguminoses o prats artificials: això permetia obtenir aliments per al bestiar, i per tant mantenir més animals durant l’hivern, sobretot bestiar boví, que proporcionava més fems i possibilitava, per tant, un rendiment superior dels cereals (Tits-Dieuaide, 1984). La disminució del guaret, passar del descans un any de cada tres a un any cada cinc o sis, significava augmentar la superfície conreada sense augmentar la superfície posseïda, però exigia més inversió de treball i de capital, que només era possible per la conjunció d’una mà d’obra abundant, de la disponibilitat d’una terra d’al·luvió de la millor qualitat i amb humitat suficient, de la pràctica desaparició dels drets senyorials i d’una situació sostinguda de preus elevats dels cereals com a conseqüència de la forta concentració urbana. En aquestes condicions, valia la pena invertir treball i capital en la millora de la producció.

Sobre aquestes terres de bona qualitat, més treballades i més fertilitzades, es van començar a aconseguir rendiments per gra sembrat de prop del 10 a 1, mentre que al conjunt d’Europa s’arribava com a molt al 5 per 1. Una vegada iniciat el procés, aquesta agricultura va donar mostres d’una gran capacitat d’adaptació: quan al segle XVI va començar a arribar gra dels països del Bàltic a preus més baixos, les explotacions agràries van incrementar la dedicació ramadera per a l’obtenció de carn i sobretot de lactis, exportables a mercats llunyans (com el formatge d’Holanda, de gran importància per a l’alimentació dels navegants) i també de matèries primeres industrials: lli, cànem, llúpol, plantes tintòries i fins i tot flors (tulipes). Els beneficis que proporcionava l’agricultura holandesa feien possible la costosa inversió destinada a crear noves terres mitjançant el drenatge i la construcció de dics: de 1540 a 1600 la superfície agrària va créixer així 150.000 ha (un 2% del territori). El resultat d’aquestes transformacions va ser un fort augment dels rendiments per superfície, però no un gran augment de la productivitat per treballador, atès que les noves formes d’utilització de la terra eren molt intensives en treball.

4.1.2 La revolució agrària a la Gran Bretanya

Les innovacions holandeses van ser aviat imitades i millorades a Anglaterra: a l’increment dels rendiments (per superfície) es va afegir l’increment de la productivitat (per persona), en aplicar el model holandès en explotacions molt més extenses i amb una aportació de capital més gran.

La revolució agrària anglesa no presenta cap factor nou; la novetat rau en la recerca de la combinació més favorables dels factors de producció, en l’extensió més gran de les transformacions i, en definitiva, en els resultats: el pas d’uns excedents mitjans de prop del 25% a més del 50%, fet que explica que a la primera meitat del segle XVIII la Gran Bretanya fos una gran exportadora de cereals, a pesar del fort increment de població que s’estava produint al mateix temps.

Els canvis més importants van consistir en:

1 La introducció de rotacions de conreus, amb la inclusió de lleguminoses i farratges, que incorporen nitrogen a la terra, millorant-ne així la fertilitat, i permeten la disminució del guaret fins a la seva eliminació (Wrigley, 2006).

2 La selecció de llavors i d’animals reproductors.

3 La inversió de capitals en la millora dels camps (tancament, drenatge, correcció dels sòls).

4 La preocupació pel progrés agrari, expressada en la publicació d’una gran quantitat de llibres i fulletons, i la creació de societats agràries.

Una de les innovacions principals va ser una flexibilitat més gran en l’ús de la terra: segons els preus relatius dels cereals i els productes ramaders, es dedicava més terra als conreus o a les pastures: és el que s’anomena explotació convertible (convertible husbandry). El resultat és la progressiva substitució d’una agricultura d’autoabastament, destinada a obtenir en cada explotació una part important d’allò que era necessari per a la subsistència del grup familiar, per una agricultura per al mercat, que s’especialitza en els productes que li poden oferir més beneficis en cada moment, a canvi d’haver de comprar la resta.

El procés britànic és molt complex, i barreja els canvis tècnics amb canvis estructurals representats pel procés d’enclosure o ‘tancament dels camps’ (closed fields), en oposició a l’anterior agricultura comunitària, de camps oberts (open fields). De fet, el nou sistema d’explotació era rendible sobretot en finques grans, però precisament a Anglaterra s’estava produint de temps un fort procés de concentració de la propietat en mans dels senyors, de membres de les classes urbanes elevades, de la petita noblesa rural (gentry) i de pagesos benestants (yeomen). Aquesta estructura de la propietat, i encara més de l’explotació, era diferent de la que es considera típica del continent a l’època, caracteritzada per la preponderància de la petita explotació pagesa, encaminada a l’autoabastament i poc capitalitzada. Com hem dit ja també, aquesta new husbandry requeria més inversió de capital i una certa capacitat empresarial, de manera que les grans finques van anar quedant en mans d’arrendataris que poguessin aportar a la vegada capital (diners, instruments de treball, bestiar), coneixements agraris i capacitat de gestió per a tirar endavant l’explotació.

D’aquí va sorgir la idea, difosa a través de David Ricardo, que la forma normal d’organització de l’agricultura era un propietari rendista, un arrendatari capitalista i una mà d’obra assalariada. Val la pena advertir que Ricardo (1772-1823) era un gran terratinent i que gran part de la seva teorització va destinada a justificar l’augment que experimentava la renda de la terra a la seva època, o sigui, a defensar els seus interessos de classe.

El darrer i principal episodi d’aquesta concentració de la propietat és el procés d’enclosure, de tancament de terres, que significa la destrucció de l’agricultura tradicional, comunitària (d’open fields), encaminada a l’autoabastament, i la seva substitució per l’agricultura capitalista, d’explotacions tancades (físicament i legalment, closed fields), de propietat absoluta i d’explotació sense constriccions.

Es tracta d’un procés molt llarg, que comença després de la Pesta Negra i no acaba fins al segle XIX, però la part més important correspon a l’anomenada enclosure parlamentària, que a partir del darrer quart del segle XVII permetia als propietaris de la major part de les terres del poble obtenir un decret del Parlament que obligava la resta de propietaris a acceptar el tancament i la redistribució de terres. Aquesta redistribució tenia la finalitat d’obtenir explotacions compactes i incloïa també les terres comunals, que eren repartides en proporció a la propietat de cadascú, fent així encara més grans les diferències en l’estructura de la propietat.

L’enclosure parlamentària era cara (com a mínim s’havien de tancar les terres i construir nous camins) i conflictiva (hi havia interessos contraposats i suspicàcies sobre si les terres rebudes eren de la mateixa qualitat que les tingudes abans); això explica que no es produís ni ràpidament ni de forma contínua: el tancament tendia a plantejar-se quan es preveia que la inversió necessària seria més rendible que les formes alternatives d’inversió del capital. Per tant, es pot dir que hi ha una relació directa entre el procés d’enclosure i el preu dels productes agraris i inversa respecte a la taxa d’interès corrent.

El tancament de terres facilitava la introducció de les innovacions que el propietari considerés oportunes i significa més seguretat en la inversió de capital, en el sentit que els beneficis no es veurien reduïts per raons alienes al mercat. Permetia, per exemple, organitzar lliurement els conreus o mantenir un ramat més sa, ja que no quedava exposat a possibles contagis per part d’animals tinguts sense prou cura, pràctiques que no eren possibles en una agricultura tradicional d’open field. Així s’obtenia a la vegada la màxima eficiència agrària i el màxim benefici pels propietaris. En canvi, el procés d’enclosure perjudicava gran part de la pagesia: l’arrendament familiar va desaparèixer pràcticament, molts petits propietaris van acabar venent o perdent les seves terres perquè no podien afrontar els costos del tancament (que d’altra banda eren proporcionalment més elevats en una finca petita que en una finca gran) i en especial perquè les seves explotacions eren inviables sense el recurs als comunals, dels quals obtenien pastures i llenya. Altres petits propietaris es van poder mantenir, si bé en una situació social degradada, combinant els jornals que oferien les grans explotacions amb el conreu de la terra pròpia, que gràcies a la introducció de la patata permetia assegurar en gran part l’alimentació de la família.

Les transformacions agràries van provocar un fort increment de la producció per l’augment de la superfície cultivada, amb la posada en conreu de part dels comunals i la disminució del guaret gràcies a la introducció de rotacions de conreus més llargues, i per la millora dels rendiments mitjans. Si el creixement va ser obra principalment de les innovacions tècniques (Allen, 1992) o del procés d’enclosure (Overton i Campbell, 1991) és difícil de discernir. En tot cas, la conjunció dels dos processos va portar l’agricultura anglesa a ser la més avançada de l’època i la comercialització de productes agraris va ser un factor de primera magnitud per a la transformació de l’economia britànica en una plena economia de mercat: cal tenir present que excedent agrari i economia de mercat són dues condicions bàsiques per a l’adveniment de la Revolució Industrial (Van Zanden, 2009).

Naturalment, les millores en l’agricultura no es poden deslligar dels canvis en el conjunt de l’economia, i en especial dels canvis en el comerç i la vida urbana, que són objecte del capítol següent.

Bibliografia

Bàsica

ALLEN, R. C. (2004): Revolución en los campos. La reinterpretación de la revolución agrícola inglesa, Saragossa.

BARDET, J. P. i J. DUPAQUIER (eds.) (2001): Historia de las poblaciones de Europa, vol. I, De los orígenes a las premisas de la revolución demográfica, Madrid.

EPSTEIN, S. (2009): Libertad y crecimiento: el desarrollo de los estados y los mercados en Europa, 1300-1750, València.

MALANIMA, P. (1997): Economia preindustriale: mille anni dal IX al XVIII secolo, Milà.

PERSSON, K. G. (1988): Pre-industrial Economic Growth. Social Organization and Technological Progress in Europe, Oxford.

ZANDEN, J. VAN (2009): The Long Road to the Industrial Revolution. The European Economy in a Global Perspective, 1000-1800, Leiden-Boston.

Complementària

ALLEN, R. C. (1992): Enclosure and the Yeoman, Oxford.

–(2000): «Economic Structure and Agricultural Productivity in Europe, 1300-1800», European Review of Economic History, 3.

BIRABEN, J. N. (1979): «Essai sur l’évolution du nombre des hommes», Population, XXXIV, 1.

BOIS, G. (1976): Crise du féodalisme. Economie rurale et démographie en Normandie Orientale du début du 14e siècle au milieu du 16e siècle, París.

– (1988): La crisi del feudalisme a Europa a la fi de l’Edat Mitjana, Barcelona.

BOSERUP, E. (1967): Las condiciones del desarrollo en la agricultura. La economía del cambio agrario bajo la presión demográfica, Madrid.

CLARK, G. (2001): «Common rights in land in England, 1475-1839», The Journal of Economic History, LXI.

COHEN, M. N. (1987): La crisis alimentaria de la prehistoria, Madrid.

KRIEDTE, P. (1982): Feudalismo tardío y capital mercantil, Barcelona.

LIVI-BACCI, M. (1990): Historia mínima de la población mundial, Barcelona. MCCLOSKEY, D. N. (1975): «The Economics of Enclosure: A Market Analysis», dinsW. N. PARKER i E. L. Jones (eds.): European Peasants and their Markets. Essays in Agrarian Economic History, Princeton.

NADAL, J. (1992): «La evolución demográfica europea (siglos XVI-XX)», dins J. NADAL: Bautismos, desposorios y entierros. Estudios de historia demográfica, Barcelona.

– (1996): La población española (siglos XVI a XX), Barcelona.

OVERTON, M. (1996): Agricultural Revolution in England. The Transformation of the Agrarian Economy, 1500-1850, Cambridge.