Kitabı oku: «Apeirògon», sayfa 8
185
Els dies molt clars, des dels punts més alts amb bona vista de Beit Jala, es pot veure tota una extensió fins al Mediterrani en una direcció, i fins al mar Mort en l’altra.
L’ull no descansa. A baix, a la vall, un verger, una torre de guaita, un camp en terrasses, la teulada d’una sinagoga, un minaret, una tanca militar, una sèrie de xarxes japoneses entre els arbres que queden.
Si t’hi estàs prou temps, mirant la vall, descobriràs que els assentaments segueixen un patró al voltant de Jerusalem: teula vermella, teula vermella, teula vermella.
Tots junts, un cercle perfecte: la vora d’un pulmó que estreny.
186
Durant els dos primers anys, fos on fos que donava una conferència, en Bassam es posava la mà a la butxaca de la jaqueta i en treia el braçalet de caramel de l’Abir.
No es volia posar el braçalet al canell per por que el cordó es trenqués, i l’agafava entre els dits, el sostenia a mig aire, l’ensenyava al públic: els blaus, els roses, els carbasses, els grocs.
–Vet aquí el braçalet més car del món –deia.
187
Tornant a casa de la conferència, sol, en un control mòbil van ordenar a en Bassam que sortís. Feia calor. El Ramadà. El sol encara era alt. Va fer un pas endavant, la seva ombra esbiaixada en la llum.
–Ensenya’m les mans, ensenya’m les mans!
La soldat era gran, amb un ble gris al mig dels cabells. Li va semblar que tenia un lleuger accent rus. Portava el rifle penjant sobre el maluc i, tot d’una, el va apuntar cap a ell.
–Què és això? Què cony és això?
En Bassam va girar la mà alçada i se la va mirar un moment. Semblava que no fos seva. Tenia el palmell tenyit de rosa. No sabia per què. Se la va acostar al nas. Feia una olor dolça.
–De genolls! Agenolla’t, collons!
En Bassam es va agenollar a terra, al voral de la carretera. Es va assegurar de posar-se de cara a l’est per si el feien estar molta estona en aquella postura: si més no, de cara a l’est podria resar.
Tres soldats més van anar cap a ell. En Bassam es va tornar a mirar la mà. Per una mil·lèsima de segon li va passar pel cap llepar-se el tint rosa, però va recordar que feia dejuni.
–Aixeca’t la camisa! Et dic que t’aixequis la camisa!
Per un instant no va sentir vergonya, ni tan sols davant d’una dona. Una onada de ràbia. Un desafiament. Es va apujar la camisa fins a les espatlles. Els soldats s’hi van acostar més.
Una punta de culata el va punxar a la zona lumbar. Li va clavar una empenta. La pols de terra a la cara. Botes negres. La dona el va emmanillar amb brides de plàstic. El van agafar pels cabells i el van tirar a la part de darrere del jeep.
188
Aquell mateix vespre, més tard, a la comissaria, després de cinc hores d’interrogatoris, la soldat es va estovar i va dir a en Bassam que li sabia greu, sí, però que el Semtex també tacava les mans d’un color rosa-ataronjat.
189
Després d’allò, en Bassam no va tornar a ensenyar mai més el braçalet de caramel a les conferències.
190
Durant el Ramadà sempre hi havia més controls mòbils que en qualsevol altra època: patrulles aleatòries que s’aturaven on volien, jeeps entravessats a la carretera, soldats ajupits, cons carbasses barrant el pas, fusells apuntant els cotxes que s’hi acostaven.
Al vespre, a punt d’acabar-se el dejuni, hi havia més controls que mai: a aquella hora els musulmans estaven irritables, cansats, famolencs, amb ganes de fumar. Les interrupcions els feien bullir la sang. A en Bassam li semblava que els soldats se n’aprofitaven. Buscaven la confrontació. Això els justificava, pensava en Bassam.
En Bassam no sabia mai on ni quan es trobaria un camió entravessat o una barricada o potser una roca enorme que havien fet rodolar fins al mig de la carretera. Va tombar la cantonada i tot el seu dia es va aturar.
Sabia que no havia de dir gaire quan va abaixar el vidre de la finestra. Res de confrontació, res de rancor, però tampoc no volia ser servil. Va assentir amb el cap, va deixar que parlessin ells. La majoria parlaven en anglès. Un parell en àrab. Rarament demostrava que sabia parlar l’hebreu, si més no, amb fluïdesa: podria ser un senyal del fet que havia estat a la presó. Els parlava a poc a poc i amb precisió.
Sempre mantenia les mans a la vista. Sabia que no havia de fer mai un moviment brusc. Es va allunyar conduint amb compte, mirant pel retrovisor.
191
Havia après que la cura pel destí era la paciència.
192
Les rutes migratòries aviàries van des del nord d’Europa fins a la Gran Vall del Rift, des de Síria al centre de Moçambic, per sobre de les plaques tectòniques en moviment del món, fins a la punta d’Àfrica.
Un ocell pot viatjar des del seu lloc de nidificació de Dinamarca fins a Tanzània, o de Rússia a Etiòpia, o de Polònia a Uganda, o d’Escòcia a Jordània, en qüestió de setmanes o potser de dies.
Bandades senceres, d’un gruix de fins a tres-cents mil ocells, de vegades tapen el cel sobre una franja estreta de terra.
Sis de cada deu no se’n surten per culpa de les línies d’alt voltatge, les torres d’alta tensió, les xemeneies de fàbrica, els focus, els gratacels, les perforadores, els pous petrolífers, el verí, els pesticides, les malalties, les sequeres, els corrents, les males collites, les armes de repetició, les trampes amb esquer, els caçadors furtius, els ocells de presa, les tempestes de sorra imprevistes, les baixes temperatures, les inundacions, les onades de calor, les tempestes, les obres de construcció, les finestres, les aspes d’helicòpter, els avions de combat, els vessaments de petroli, les onades imprevisibles, les clavegueres rebentades, les illes d’escombraries, els desguassos embussats, els alimentadors d’ocells buits, l’aigua fètida, els claus rovellats, els esquerdills de vidre, els caçadors, els recol·lectors, els perdiguers, els nois amb fones, les anelles de plàstic dels paquets de llaunes de cervesa.
193
La ruta que passa per sobre de Palestina i Israel es coneix des de fa temps com una de les rutes migratòries més maleïdes del món.
194
En algunes zones del sud d’Àfrica, dels ossos d’ocell se’n fan instruments musicals, ja que hi ha la teoria que es recupera la memòria ancestral quan es fa passar l’aire per l’os buit.
195
A la presó, els companys d’en Bassam feien instruments musicals amb qualsevol cosa que trobessin: tires de fusta i anelles metàl·liques de dutxa per als riqs, lona tibada i tires metàl·liques corbades per als dafs, fins i tot els lligaments de pollastres morts enrotllats junts, estirats i després envernissats perquè semblessin les cordes d’una lira primitiva.
Cada vegada que un pres tenia a les mans fil de pescar o fil dental, els feia servir immediatament. Qualsevol cordó de niló es considerava un tresor.
Si no trobaven res més, feien música amb les safates de la cantina o picaven rítmicament el costat de les llaunes de sopa buides.
196
Hi havia un tuf típic de la presó. A la cantina, a les dutxes, a les cabines de telèfon, fins i tot a la petita mesquita de la presó. Els ratolins es morien pels racons. Paneroles. Sargantanes. Tot l’edifici feia pudor de podrit.
Els dies se seguien com objectes en un prestatge. Els presos reflexionaven sobre l’anatomia de l’avorriment. El temps era interminable i buit. Es passaven missatges l’un a l’altre fent-los rodolar per terra, feien partides de shatranj8 picant un codi a les canonades. El tabac cargolat s’esmunyia per terra. Afaiçonaven els cigrons amb formes de cavalls, camells, torres, peons, per fer peces d’escacs.
No se’ls permetia portar cap vestit tradicional. Improvisaven kufies amb el que trobaven: draps de cuina, tovalloles, gomes dels calçotets. Passaven setmanes cosint-les, i els les confiscaven en un tres i no res.
De nit, al corredor, se sentien versets de l’Alcorà. No se’ls obriran les portes del cel, ni se’ls farà tampoc entrar en el jardí del paradís, fins que passi un gran camell per l’ull d’una agulla. Tu has negat l’Ésser suprem que t’ha creat. D’un tros de terra ha fet un grumoll i t’ha donat, després d’això, la forma humana. S’organitzaven classes de poesia i de cançó, cridant d’una cel·la a l’altra. Antar, Abu Zayd al-Hilali, Sayf ibn Dhi Yazan, i també Marx i Lenin.
Els poemes de Mahmoud Darwish es cantaven amb la regularitat de les pregàries: Una cel·la de presó amb una finestra freda. Un mar per a nosaltres, un mar contra nosaltres. Treballo amb camarades en una pedrera. Perfuma’m amb aigua d’alfàbrega.
En Bassam podia suportar les pallisses. La majoria a la cantina. Els guardes hi anaven amb l’equip antidisturbis. Feien posar els presos en fila. Els manaven que es traguessin la roba. Es quedaven despullats. En Bassam va fer servir una safata de plàstic com a escut. Es va partir exactament per la meitat, ben bé sobre el seu cap.
Va entrar a la dutxa ranquejant i del tot vestit per poder rentar la sang de la roba; després la va penjar als barrots de la finestra de la seva cel·la. Es va posar de genolls i va pregar embolicat amb la humitat de la seva samarreta.
Passava bona part del temps en confinament solitari. El ritual li exigia que resés en una estora de pregària neta. Feia servir un drap blau sobre el qual va dibuixar un mihrab.9 El guarda de la presó, en Hertzl, es va arriscar a donar-li aquell drap. En Bassam el cargolava meticulosament i el desava sense atreure l’atenció.
Al principi s’havien barallat, ell i en Hertzl. En Hertzl era alt i prim, tenia els trets de la cara molt marcats i una nou del coll prominent. S’havia criat com a jueu ortodox i havia estudiat matemàtiques a Tel-Aviv. El fascinava que el número de pres d’en Bassam fos el 220-284. Tenia alguna cosa a veure amb el que ell anomenava nombres amics.
En Bassam va provar de recordar una lliçó de l’escola sobre al-Khwarizmi i la Casa de la Saviesa. No la podia recordar del tot, però va explicar a en Hertzl que totes les bones matemàtiques provenien dels àrabs; això ho sabia tothom. Van començar a parlar. En veu baixa i amb insistència, a la porta de la cel·la.
–Ei, Hertzl, nosaltres fa mil anys que fem les matemàtiques que tu has après. Ja em diràs qui és, el colonitzador, doncs.
Va aprendre hebreu perquè volia conèixer l’enemic. Ivrit hee sfat ha’oyev. Mantigue’l a prop. Aprèn a enterrar-lo. Llegeix la Torà. Coneix la seva idolatria repugnant. Trenca la seva presó. Empresona’l amb el seu empresonament.
Pràcticament tot el que envoltava en Bassam era enemic. El menjar que s’empassava. Les finestres de plexiglàs que esgarrapava. L’aire que respirava. La manera com l’aire donava forma als seus pulmons. Fins i tot algú com en Hertzl era un enemic.
No va ser fins al quart any de la condemna de set anys –després de veure un documental al cinema de la presó–, que l’equilibri d’en Bassam se’n va anar a fer punyetes.
197
–Per què has deixat sol el cavall?
–Perquè fes companyia a la casa, fill.
– MAHMOUD DARWISH –
198
El guarda de la presó va arribar amb dues ampolles de coca-cola en una bossa i les va amagar en un dipòsit d’aigua del despatx del director per mantenir-les fresques. Les va portar a en Bassam ben entrada la nit, amagades sota la samarreta. Va fer una presentació especial amb un got de vidre.
L’endemà en Bassam va distribuir un glop de coca-cola a cada pres de la unitat. Va destruir les ampolles buides, les va esmicolar en fragments minúsculs i els va tirar al vàter.
El got de vidre va fer una olor dolça durant dies; els presos anaven a la seva cel·la només per inhalar-ne l’aroma.
199
Cap dels líders d’aquell pavelló de la presó no va dir mai que una de les amants de Darwish era una ballarina jueva, la Tamar Ben Ami. Darwish havia escrit el poema «Rita i el rifle» sobre ella. Més endavant, en Bassam pensaria en el gran poeta palestí d’ulls foscos enretirant els llençols del llarg cos blanc de la dona, i en la marca de la corretja d’una arma, un M-16 o un M-4, potser, encara a l’espatlla.
Ella va acompanyar en Darwish una vegada que ell va anar a declarar a la presó; li va fer un petó a les portes i se’n va entornar amb les forces israelianes: la ballarina formava part de la companyia de dansa de l’armada.
Escrivia cartes a en Darwish des de la coberta de fragates, llanxes canoneres o portaavions. En una foto està repenjada a la barana d’un submarí de caça.
Sense tu, escrivia, en hebreu, no tinc profunditat, soc a la superfície, esperant-te.
200
En Bassam tenia sis anys quan el rotor d’un helicòpter va esquinçar el cel dels turons dels afores d’Hebron. No havia vist mai cap aparell com aquell. Els soldats, quan van saltar, li van semblar insectes verds corrent ajupits turó amunt, meravellat de por.
La seva mare va baixar corrent de casa seva, a les coves de la falda del turó, el va agafar per la màniga i el va estirar fins a casa pel camí pedregós. Ell se sabia de memòria cada un dels còdols que trepitjava.
La mare va tancar d’una revolada la cortina de la cova i va bufar l’espelma del fanal de vidre penjat al sostre de roca.
La llum es va aferrar un moment a les estores de la paret fetes a mà, i després van quedar a les fosques.
201
Les coves dels afores d’Hebron eren els habitatges més cobejats pels pagesos –fresques a l’estiu, calentes a l’hivern, fragants d’olives guardades en gerres decorades en rengleres de prestatges de fusta construïts amb traça.
En Bassam tenia catorze germans. A l’estiu dormia a fora, sobre una estora de palla sota una vela de lona al costat del pare, una posició privilegiada que els germans li envejaven.
En Bassam sabia que era perquè el pare se sentia culpable: de tots els fills, en Bassam era l’únic que no estava vacunat de la pòlio.
202
En una cova poc fonda, en Bassam hi va trobar les granades amagades que ell i els seus amics van fer servir per a l’assalt. Quan van explorar més endins de la cova, van trobar el rifle.
Les granades eren de la mida de pedres grosses. El rifle, quan els seus amics el van muntar, va desprendre pols.
203
El jeep de l’exèrcit va aixafar els cactus, els matolls, la tanca. Remor de motor. Crits. Un ocell que no sabia com se deia li va passar a frec d’orella. Li costava arrossegar el peu dret. Va sentir un cop al costat del cap. Es va desplomar quan encara corria.
El terra era sec i dur. Li entrava pols als forats del nas. Una sargantana de color de sorra li va passar per davant dels ulls com un llampec.
Va provar d’aixecar-se. Un peu li va esclafar el coll. Els soldats portaven botes negres de punta quadrada. Les botes feien que semblés que tinguessin els peus deformes: com si haguessin de coixejar de mala manera si havien de caminar una llarga distància.
Li van posar els braços al darrere. Un cop a la nuca el va deixar inconscient.
204
Estava lligat a una cadira, encaputxat i apallissat. La caputxa era aspra, marró, bruta; feia pudor de palla cremada; no era negra i fina com les que van fer servir més endavant a Beerxeva. Va resar en veu baixa sota la caputxa. Invoco les paraules perfectes d’Al·là de les quals ni una bona persona ni una de dolenta no es poden escapar.
El van aixecar de la cadira amb una corda lligada al coll. Van passar la corda per darrere d’un tub de la calefacció i el van estirar enlaire mentre era sobre la cadira. Gronxaven la cadira, endarrere i endavant. Va rebre un cop a la ronyonada, un altre a la panxa, un altre a l’entrecuix.
Va tornar a invocar el nom de Déu. Li van pegar unes quantes vegades al costat del cap fins que es va desplomar.
Quan es va despertar estava en una cel·la, un metre per una mica més d’un metre i mig. Tenia els testicles tan inflats que amb prou feines podia moure les cames per aixecar-se del llit.
205
Tenia disset anys.
206
Quan tenia tretze anys va hissar una bandera al pati de l’escola: verda, vermella, negra, blanca. Només per fer emprenyar els soldats. Així els podria tirar pedres quan vinguessin a estripar-la. Per veure’ls els tendons del coll tibants. Perquè apareguessin a la cantonada encesos de ràbia i s’aturessin bruscament.
El que li agradava més era el so de les rodes del jeep quan solcaven el terra traspassant les portes de l’escola. Ja no eren els soldats, ni el vehicle, ni les armes, sinó el soroll de les rodes que giraven: aquella fam que tenien.
Els sons de la seva infantesa.
207
El silenci de després, caminant pels turons polsosos.
208
Una altra cova del sud d’Hebron tenia un petit forat obert al cel. Quan era jove, en Bassam jeia sota les estrelles en moviment, observant com giraven aquells caps d’agulla sobre seu.
De tant en tant, un vol d’ocells nocturns travessava com un llampec la boca de l’obertura, i el desorientava un moment.
A la presó va provar de reproduir aquell record. Els poemes i les històries passaven d’una cel·la a l’altra entre els companys presoners: el conte d’un voltor mecànic, un pastor d’estruços gegants, el vol d’un centaure, un lleó ploraner, el sacrifici d’unes verges a la riba del Nil.
209
Els records també assaltaven en Rami, contínuament. Una porta que es tancava. El clàxon de la moto. El cruixit d’una navalla passant pels pèls de la barba. La crida perquè portessin una llitera. El so de les rodetes metàl·liques al dipòsit de cadàvers.
210
Durant la primera de les seves tres guerres, en Rami conduïa el camió d’un equip mèdic tècnic de l’exèrcit. Portava les municions i s’emportava els morts israelians del desert del Sinaí.
Una nit, en un magatzem abandonat d’El-Arish, al nord de la costa d’Egipte, el comandant de la unitat d’en Rami es va asseure al mig d’una pila de gra. Ja havien perdut vuit tancs d’onze. El comandant es va posar a comptar els grans, deixant-los caure dels dits d’un en un. Tres, quatre, cinc. El novè li va caure per error. A en Rami allò li va semblar una escenificació brutal.
Va sortir a la foscor. Traços de llum de bomba travessaven el cel, una aurora boreal.
Després pensava en la guerra com una mena d’obra d’art horrible: les lliteres arribaven blanques i se n’anaven vermelles. Rentaven les lliteres amb una ruixada d’aigua amb una mànega i les carregaven de nou al camió, i ell tornava a conduir fins al desert a recollir homes la cara dels quals aviat sortiria als diaris envoltada d’un cercle.
211
Quan va tornar de la guerra va dir a la Nurit que no estava segur d’haver tornat sencer.
212
Des de grans distàncies arriben els estornells
batent d’ales fins a aquests estanys de mort: sempre arriben.
– ELISHA PORAT –
213
A finals del segle dinou es podien trobar falcons rars a les parades del mercat de Betlem.
Els nois beduïns capturaven els falcons al desert cavant pous fondos de nit que després cobrien amb mates i branquillons entrellaçats; s’hi amagaven, sota terra. Lligaven coloms amb llargues corretges, com a esquer, i feien volar els ocells aterrits d’un cantó a l’altre, a l’extrem de la corretja, dibuixant cercles de fona a l’aire.
Els nois esperaven, traient el cap de tant en tant de sota el camuflatge. Sabien que la millor hora per capturar els ocells era a l’alba, quan els vents es calmaven i, a causa de l’angle de la llum, era menys probable que les trampes es veiessin.
Els nois aguantaven les llargues corretges amb la mà. Portaven la mà protegida amb una funda de pell de camell que els arribava fins al colze. De tant en tant feien una estrebada a les corretges per anguniejar els coloms i fer-los esbategar.
Els ocells de presa percebien l’angoixa dels coloms a terra, volaven en cercle en les ascendències tèrmiques i després començaven a baixar en picat, cada vegada més avall, en cercles ben traçats.
A mesura que els falcons descendien, els nois estiraven els coloms xisclaires cap a la vora del forat.
Quan els falcons eren prou a prop del forat –a punt d’abalançar-se sobre el colom amarrat–, els nois sortien disparats del forat i aferraven el falcó per les dues potes, l’estiraven cap al forat, li plegaven les ales a l’esquena ràpidament, li lligaven el bec, l’encaputxaven, el dominaven.
Tot seguit torçaven el coll al colom i el donaven per menjar al falcó capturat per calmar-lo.
Els nois engabiaven els falcons i els lligaven amb corretges als costats dels camells; després avançaven en caravana pels turons coberts de matollars, amb cautela per si hi havia una emboscada. Apressaven els camells picant-los la pell clapejada, donant-los gra amb la mà.
Amb els ocells guanyaven molts diners, especialment dels aristòcrates britànics que els posaven picarols a les potes i els entrenaven per a la caça amb falcó als voltants de Jerusalem.
