Kitabı oku: «Apeirògon», sayfa 7

149

Van trobar el Walkman destrossat i el van presentar com a prova. Més endavant, l’Uri Esterhuzy, un científic forense de Tel-Aviv, va examinar l’aparell i va determinar, a partir de la cassette socarrada, que estaven escoltant l’àlbum I Do Not Want What I Haven’t Got de Sinéad O’Connor.

Els rodets de plàstic de la cinta es van fondre i encallar a la cançó Nothing Compares 2 U.

150

L’Smadar ballava amb la cançó, amb uns pirates amples, una samarreta vermella sense mànigues i el rellotge de l’avi difunt al canell.

A la sala, sempre topava amb la tauleta de centre de roure i tenia un petit cercle de blaus al genoll. Els blaus se li veien quan s’enfilava a la taula per ballar, com un tatuatge fosc.

Escoltava aquell disc amb els auriculars blancs, de manera que en Rami sempre es preguntava quina part de la cançó habitava quan gesticulava seguint la música.

151

Les bombes van ser tan estrepitoses que van esmicolar vidres de finestres que eren a trenta metres.

152

Quan era petita, l’Smadar va ser la nena del pòster del moviment per la pau. El pòster estava penjat a les sales dels sindicats, als centres d’estudiants i als quibuts de tot el país. Es podia veure als despatxos de l’esquerra, als corredors de les escoles, als forns de pa, als bars i a les parades de falàfel.

En Rami havia acceptat la feina, però només era això: una feina.

Havia fet la foto i dissenyat el pòster ell mateix: la mida, la tipografia, el gruix del paper. L’Smadar tenia els cabells rossos, agafats amb un passador. Els ulls eren grossos. La cara, de querubí. Tenia un ditet al llavi superior.

Quan tenia un any ja mostrava un aire intens i de preocupació. Com si pressentís alguna cosa.

153

154

El pòster preguntava: Com serà la vida a Israel quan l’Smadar tingui quinze anys?

155

Li faltaven dues setmanes per fer-ne catorze.

156

Els tres atacants suïcides sumaven seixanta-vuit anys entre tots tres. Van ascendir en una boira rosa.

157

El pes de l’armilla de cada un dels terroristes era de divuit a vint-i-dos quilos. El Semtex estava barrejat amb coixinets de boles, claus, cargols, vidres i resquills afilats de porcellana. Els exàmens forenses van concloure que, tot i les notícies, la metralla, de fet, no s’havia barrejat amb verí per a rates perquè les víctimes es dessagnessin més de pressa.

158

El Semtex el van inventar dos químics txecs i li van posar aquest nom a partir d’una abreviació del nom de l’empresa matriu, Explosia, i Semtín, un barri de la ciutat de Pardubice. L’explosiu es va produir massivament per primera vegada a la dècada dels seixanta, en resposta a una petició del govern del Vietnam del Nord de Ho Chi Minh.

Era mal·leable i d’una textura com de màstic, de manera que s’adaptava a tot arreu. Un grapat petit podia fer caure un avió.

Durant anys, els representants del govern txec van oferir el Semtex en una capsa de regal amb un llaç als caps d’estat visitants, i molt especialment al coronel Moammar al-Gaddafi, que finalment en va comprar set-centes tones mètriques i les va distribuir entre l’OAP, Setembre Negre, l’IRA i les Brigades Roges.

La mescla original era pràcticament impossible de detectar amb un escàner de l’aeroport fins que el 1991 s’hi va afegir un agregat perquè emetés un vapor distintiu.

L’extracció d’aquell agregat de l’emulsió Semtex no era una tasca fàcil ni tan sols per als científics més experts, i el procés normalment convertia l’explosiu en una cosa inútil.

159

En la fabricació de bales de goma, la goma revesteix un nucli rodó de metall. Es fa servir cera de carnauba com a lubricant, i el disulfur de molibdè, també conegut com a «moli», fa que la goma s’enganxi al metall al moment del contacte.

160

En Bassam i en Rami van anar entenent de mica en mica que farien servir la força del seu dolor com a arma.

161

Set-cents cinquanta anys enrere, al-Rammah, el químic sirià, va proposar la idea de torpedes propulsats per coets al seu llibre Domini militar del cavall i artefactes de guerra enginyosos.

Aquell tractat escrit a mà va estar perdut durant molts anys, fins que el van descobrir en un bagul de viatge de cuiro, atrotinat, en un mercat d’un poblet otomà.

El manuscrit va canviar de mans unes quantes vegades fins que va arribar a la biblioteca del palau de Topkapi a Istanbul –amb els sostres en volta i les rajoles Iznik acolorides–, que els erudits consideren una de les biblioteques més belles del món.

162

Els drons Perdix reben el nom de la perdiu mitològica. Aquestes màquines voladores són prou petites per posar-se al palmell d’una mà. Es deixen anar des d’unes càpsules instal·lades a les ales dels avions de combat, tots alhora, i formen un núvol –com un vol d’estornells escampant-se pel cel.

Són prou sòlids per poder-los deixar anar a Mach 0.6, a uns vuit-cents quilòmetres per hora.

Un cop els operadors humans han programat les ordres inicials per control remot, els drons estan dissenyats per actuar autònomament.

L’avió els deixa anar en forma de ruixada en una bandada d’una vintena o més, i s’envien senyals entre ells, de manera que creen una intel·ligència pròpia mentre estan en moviment. Es tracta del súmmum en comunicació digital, un espècimen perfecte de matemàtiques i intuïció computacional, capaç de decidir què fer i quan fer-ho. Girar a l’esquerra, girar a la dreta, realinear coordenades, colpejar cotxe en moviment, atacar ara, disparar! disparar! disparar!, guardar arma, reconeixement, abandonar missió, retirada, retirada, retirada.

Poden prendre la decisió de fer entrar un explosiu per la finestra de casa teva.

163

Volen a tanta velocitat que seria un miracle de precisió que una pedra tirada amb una fona n’encertés un.

164

Quan en Rami va descobrir que un dron es podia construir per control remot amb una impressora 3-D, fer el revestiment de plàstic des de baix cap a dalt, tira a tira, amb els microxips incrustats, i que s’anava refredant fins que tenia la forma acabada –de manera que qualsevol, a qualsevol lloc, en possessió dels xips adequats, podia crear, de forma factible, una bandada de drons–, es va aixecar de l’escriptori del despatx de casa seva i va anar a la sala a dir-ho a la Nurit.

Ella era a la taula de la cuina, escrivint. La llum li queia sobre els cabells. Tenia alguna cosa etèria. Per la finestra va passar una oreneta sola.

La Nurit va alçar la mirada de l’ordinador i, amb un gest de totes dues mans, va dir: I trobem que els mites són sorprenents.

165

Una vegada en Rami havia sentit que, durant la Segona Guerra Mundial, es van dissenyar una sèrie de bombes plenes de ratpenats vius per incendiar el Japó. Cada una de les bombes, desenvolupades al principi per les forces armades dels Estats Units, tenia milers de compartiments, com un immens rusc metàl·lic.

Van posar un ratpenat cuallarg mexicà a cada compartiment amb una minúscula bomba incendiària enganxada al cos. Les detonacions controlades van tenir lloc, al principi, en laboratoris i en grans hangars d’avions.

Una sèrie de caça bombarders que volaven molt alt havien de deixar anar les bombes a l’alba: caurien des de cinc mil peus. Se sabia que les càpsules s’obririen quan sobrevolessin Osaka, i una esquitxada de ratpenats ompliria l’aire: una flotilla mortal. Es despertarien de la hibernació i descendirien a la deriva a una gran àrea urbana on, a l’alba, s’amagarien en la foscor dels ràfecs de les cases, o s’entaforarien sota bigues de fusta, o es ficarien dins de fanals de paper penjats al sostre o fins i tot entrarien per finestres obertes per arraulir-se darrere les cortines fins que es dispararia el temporitzador.

Llavors les bombes –i els ratpenats– explotarien.

Les cases japoneses estaven fetes sobretot de fusta, de paper i de bambú, i s’imaginaven que els ratpenats incendiaris provocarien una espectacular tempesta de foc.

A partir de la informació recollida d’uns quants americans japonesos que havien estat presoners en camps d’internament, es va construir a Utah un poble d’imitació. Els issei, els nisei, els sansei.⁶ Van donar assessorament sobre les cases de poble i els temples, i sobre els tipus d’habitacions moblades amb tatamis. L’alçària, la forma, la posició. La forma dels ràfecs. L’alçària de les parets.

El poble estava situat al mig del desert, com si hagués caigut del cel, i no era gaire diferent d’un plató de cinema. Els soldats en deien Nip-Town. Cada dia cremaven diferents parts del poble.

Els creadors del projecte estaven convençuts que funcionaria, però cap a finals del 1943 –després d’haver-hi invertit desenes de milions de dòlars–, la recerca s’havia endarrerit molt, i l’interès va passar de les bombes ratpenat a una operació secreta més prometedora, el Projecte Manhattan de Los Álamos.

166

El que ningú no va reconèixer durant les proves de les bombes ratpenat va ser que en la majoria de casos, quan es deixaven anar els ratpenats cuallargs mexicans des del cel, continuaven en estat d’hibernació. Els ratpenats queien de la càpsula de la bomba sense despertar-se.

Cap al final de l’experiment, els científics van veure que allò era el mateix que deixar anar una cascada de pedres.

167

La Nurit i en Rami estaven convençuts que l’Smadar seria metge: sempre corria per casa darrere del seu germà petit, en Yigal; el tranquil·litzava, li posava gases al genoll, li aguantava el cap enrere quan li sortia sang del nas, li aplicava gel al braç després d’una picada d’abella.

168

El 9 d’agost, tres dies després de la bomba atòmica a Hiroshima, hi havia programada una segona bomba sobre la ciutat de Kokura, a l’illa de Kyushu. L’objectiu principal era la fàbrica de Nippon Steel, un puntal de l’esforç bèl·lic del Japó. A Kokura hi havia una important presència militar, però també hi havia molta població civil. La fàbrica estava situada a la vora del mar, a la desembocadura del riu Onga, envoltada de muntanyes.

L’avió, el Bockscar, es va enlairar a Tinian, a les illes Mariannes del Nord, i es va dirigir cap a Kyushu, acompanyat d’un altre B-29. The Great Artiste. Al morro de la bomba Fat Man la tripulació hi havia estergit la paraula JANCFU: Joint Army-Navy-Civilian Fuck Up.⁷

Els avions es van envolar amb un temps clar, però quan van arribar a Kyushu el cel s’havia ennuvolat. Pujaven capes fines de fum gris de la foneria de baix.

Al cap de l’operació, el comandant Charles Sweeney, li havien dit que –tot i el sofisticat radar de què disposava–, havia de poder veure l’objectiu amb els ulls nus per poder tirar la bomba.

En Sweeney va examinar aquell paisatge blanc i gris. Va pensar que tenien prou combustible per fer una dotzena de cercles, o més, sobre la ciutat. L’avió es va enlairar i va tornar a descendir, buscant un punt amb una clara perspectiva avantatjosa, mentre anava fent cercles. El núvol es va dissipar i en Sweeney va poder veure el contorn de les plantes siderúrgiques, la costa, la platja, però encara persistia el problema del fum que es formava a baix.

Van tornar a aparèixer les xemeneies de la foneria, amb prou feines visibles. Un bosc. Un moll. Més fum de la planta siderúrgica. Una filera de camions. Un petrolier a l’aigua. Una altra capa fina de fum. Blens blancs a l’altra banda de la finestra. L’indicador de combustible baixava.

En Sweeney va ordenar que els avions continuessin volant. El va sorprendre la visió de la forma de diamant d’un camp de beisbol amb els binocles, que va quedar tapat immediatament per un núvol. Va aparèixer una renglera de barraques de pescadors al llarg de la costa i se les va empassar el fum.

El comandant va gargotejar els càlculs en un full de ratlles groc del bloc de notes: com més de temps conservés la bomba, més combustible gastaria. El Bockstar ja havia fet deu cercles, amb arcs cada vegada més amples.

Tenia tres opcions: la primera, deixar caure la bomba sobre Kokura sense tenir una visibilitat clara; la segona, passar la missió a una altra ciutat; la tercera, tirar la Fat Man al mar.

En Sweeney va demanar una altra actualització als seus superiors, i va fer l’onzè cercle. Li semblava que el núvol es dissipava. Estava segur que aviat tindria visibilitat. L’indicador de combustible continuava baixant. Va veure per la finestra una paret de núvol imprevista.

Va fer una crida per la ràdio i van canviar les coordenades.

Van dir a en Sweeney que no hi havia núvols sobre Nagasaki.

169

El nucli de plutoni de la bomba de Nagasaki era de la mida d’una pedra que es podria tirar amb la mà.

170

I trobem que els mites són sorprenents.

171

En Rami sovint hi pensa: per un núvol de vapor accidental –un petit defecte en el teixit del temps atmosfèric– es van perdre setanta-cinc mil vides en un lloc i es van preservar en un altre.

172

Per haver volgut anar a la llibreria. Per un autobús que va arribar més aviat del compte. Per un moviment fortuït al carrer Ben Yehuda. Per un viatge a l’aeroport Ben Gurion a recollir l’àvia. Per haver-se quedat al llit fins més tard. Per haver fet un descans en la feina de cangur. Pels deures que havia de fer més tard aquella nit. Per una multitud de vianants a la cantonada del carrer Hillel. Per la volta que va haver de fer per esquivar un home coix.

173

La geografia ho és tot.

174

Per haver començat l’esbarjo més d’hora a l’escola d’Anata. Per les taules de multiplicar. Per una bona estona d’espera al taulell de la botiga. Pels dos xéquels a la butxaca. Per haver entrat a la botiga de llaminadures. Per les portes de l’escola obertes. Per un gir del volant del jeep. Pel so d’una sirena. Per una barrera de formigó que la va obligar a girar cap a aquell carrer. Per una colla de nois que deien que causaven disturbis a la vora del cementiri.

175

Des que tenia vuit anys, l’Abir volia ser enginyera. El seu germà gran, l’Araab, tenia un regle de plàstic transparent i un compàs platejat. A l’Abir li agradava dibuixar circumferències a les últimes pàgines de la llibreta, i després intersecar les circumferències amb línies rectes.

Quan va fer deu anys va demanar un llibre sobre Galileu.

176

De tant en tant, la moto permet a en Rami un estat de fluïdesa, de ser present en el moment; els sentits afinats, esmolats, completament conscients. Troba un tram sense sots, sense brossa, sense barreres, sense pintura de carretera relliscosa, sense pedres, sense branquillons, sense rugositats, sense costures de quitrà, sense esquerdes, només una recta amb un revolt adequadament inclinat al final. Res darrere seu, res davant, res que el freni. Travessa una rugositat delicada de por, estreny el palmell a la dreta del manillar per portar la màquina a l’esquerra, recorregeix, ajusta, cargola els dits al voltant de l’accelerador, dona gas. Un brunzit a les orelles, un petit salt als pulmons. La moto desapareix, el pes s’ha esfumat, no hi ha goma, ni acer, ni gravetat, ni força. El marc del paisatge es dissol i tot desapareix momentàniament fins que la carretera el torna a interrompre.

177

Els blocs de pisos blancs de Beit Jala. Els dipòsits d’aigua negres. Les parabòliques com bolets a les teulades. La roba estesa esbategant als balcons. Les cases amb la façana de pedra de Betlem clara. Algun forat de bala. Finestres amb pols. Els nens, a fora, jugant a baletes sobre les tapes de les clavegueres.

Més endavant de la carretera passa per les majestuoses vil·les palestines amb vistes a la vall, moltes buides, ara, mig despullades, sense famílies des de fa temps, han emigrat, les portes tancades, les finestres barrades amb fullola.

Les cases com retrats. Un altre temps. Més solitud que ràbia.

178

És una ciutat que mai no deixa de sorprendre’l: a les parets dels restaurants sovint ha vist bosses de plàstic fi, rosa, amb pa que la gent deixa seguint el costum local de no desaprofitar ni llençar menjar.

El pa ha de ser per als necessitats, o per als pobres, i per això les bosses de plàstic es lliguen amb un nus i es col·loquen amb cura a la part alta de qualsevol paret disponible.

Sovint no les agafa ningú, les bosses. Llavors es dona el menjar als animals, i hi ha la tradició que els vells de Beit Jala –tant cristians com musulmans– surtin a voltar de bon matí, amunt i avall per les pujades i baixades, i desfacin el nus, amb cura, d’una bossa, i d’una altra, i d’una altra, que semblen petits moneders roses.

No és estrany veure un ocell que baixa a picar una mica de pa i, de tant en tant, tota una bossa de plàstic rosa que s’enlaira per sobre de Beit Jala.

179

Quan era jove, en Rami era el bromista de l’escola, el pallasso. Acompanyava la timidesa amb un somriure foteta. A l’hora d’esbarjo anava d’un cantó a l’altre, atrafegat, exuberant, respirant tan de pressa que no sabia com s’ho feia per no ofegar-se. Va posar un pot d’aigua fangosa sobre la porta de la classe i quan el mestre hi va entrar, el pot va caure i hi va haver una bona esquitxada.

A les portes de l’escola –el dia que el van expulsar–, en Rami va ajuntar els talons i es va allunyar caminant amb l’estil de Charlie Chaplin.

Per dintre estava aterrit, tenia tretze anys i no tenia ni idea de què faria.

180

A l’escola professional, l’única cosa que li interessava de debò era el disseny gràfic: va descobrir que el seduïen les idees de color, de formes.

181

Apeirògon: una forma amb un nombre de costats infinit i numerable.

182

Infinit numerable és la forma més simple d’infinit. Començant per zero, es poden fer servir els nombres naturals per comptar sense parar, i encara que el compte durarà sempre, es pot arribar a qualsevol punt de l’univers en una quantitat de temps finita.

183

A en Rami sempre li sembla que hi ha més pols a Cisjordània que a cap altre lloc. Pols als cotxes. Pols als ampits de les finestres. Pols als manillars. Pols al seu casc. Pols a les pestanyes.

Tomba la cantonada, frena suaument i es troba un petit embús de cotxes. Un noi amb un carro metàl·lic de venda de te recula al carrer i enganxa el carro a la part posterior d’una furgoneta. El trànsit de darrere s’espera, els conductors amb el colze a la finestra, tamborinant amb els dits a la porta, amb fum de cigarret que surt per la finestra.

Normalment, a Jerusalem, tocaria el clàxon i faria una volta vorejant el carro, però ara s’espera amb discreció, amb el motor al ralentí, el compta-revolucions en descans, el ventilador del motor clavant cops, el dia apagat, una mica fresc, una gran bandada de falciots alçant-se sobre les teulades.

184

Una vegada en Bassam li va ensenyar fotografies dels arxius: les antigues vil·les palestines a la vorada de la vall. Eren les cases més boniques que en Rami mai havia vist. La vida otomana. La vida del Mandat. La vida jordana.

En una d’elles un nen, potser de vuit o nou anys, caminava a la vora d’una intricada reixa de ferro forjat. Duia una camisa blanca emmidonada i pantalons foscos; els cabells molt ben pentinats i una cartera de pell a la mà. A l’altra mà hi tenia una vara fina i feia córrer el tros de fusta al llarg dels barrots de metall.

En una altra foto, una dona molt bonica, amb unes grans ulleres de sol negres, asseguda en un porxo a l’ombra d’un albercoquer, amb un vestit blanc llarg, les fines espatlles nues, un got alt d’aigua glaçada contra la galta, amb un parell de fulles de menta surant. Somreia a la càmera com si tota la frescor del món fos en aquell got.

A la seva preferida hi havia un àrab amb pantalons blancs folgats i camisa onejant, dret sobre la teulada d’una casa, pel motiu que fos, amb una raqueta de bàdminton a les mans. Semblava que acabés de tornar el volant a un jugador de baix, o potser, pensava en Rami, a la dona que tenia el gel a la galta, o al nen de la cartera que feia música a la reixa.