Kitabı oku: «Apeirògon», sayfa 9

214

Sir Richard Francis Burton, l’explorador del segle dinou, era un bon falconer. Nascut a Torquay, va aprendre l’art de la falconeria a Oxford durant la dècada del 1840, mentre estudiava àrab, una de les seves vint-i-nou llengües. Alt i prim, era famós pels seus ulls negres, no gaire diferents dels dels ocells que adorava. A l’exèrcit, a l’Índia, li deien el Negre Blanc. Corria el rumor que bona part de la seva sang era romaní o gitana. En Burton es podia fer passar per comerciant, diplomàtic, dervix o pelegrí.

Era cercabregues i els altres soldats li deien Dick el Rufià. De vegades, en plena baralla, s’aturava, es cargolava les puntes de l’espès bigoti fosc i continuava la batussa com si res. Ell mateix s’anomenava el Bàrbar Aficionat.

En Burton viatjava pel món a la recerca de gnosis: volia descobrir la font del significat i de l’existència. Va fer un pelegrinatge hajj a la Meca el 1853. Sabia molt bé que no es permetia l’entrada dels que no eren musulmans a la ciutat, i que l’acte es condemnava amb la pena de mort. Va adoptar el que ell anomenava un aire àrab: li agradava imaginar-s’ho com una manera de caminar envoltat de gent en què se’l veia relaxat, amb les cames llargues, desdenyosament indiferent, alhora que estava ben alerta de tot el que passava al seu voltant. Es considerava seguidor de la tariqa, la via mística, que portava al cel. Va estudiar la llei islàmica i va aprendre a tocar el rubab. Va perfeccionar l’accent, es va deixar créixer els cabells, s’enfosquia la pell amb infusions d’herbes, s’aplicava alcofoll a les parpelles, portava camises folgades de mussolina, practicava la postura d’estar ajupit a terra durant moltes hores seguides. Va fer d’aprenent amb un ferrer per saber ferrar un cavall: pensava que potser podria comerciar amb cavalls àrabs.

En Burton es va proposar resar cinc cops al dia. De nit, a la caravana de dos-cents devots, ell dirigia la cerimònia de les pregàries. Cavalcava en el camell que encapçalava la processó, amb un para-sol groc gegant per protegir-se del sol brutal.

De camí cap a la Meca va col·laborar per mantenir a ratlla uns quants atacs de bandolers.

Era molt conegut entre els seus companys de viatge per la seva habilitat per trobar llocs on hi podia haver aigua al desert: no era només la seva sensibilitat al vol dels ocells del desert, sinó també una capacitat d’intuir petites pistes al paisatge, la inclinació de les dunes, la direcció d’un llangardaix, la rugositat de la sorra.

215

Una de les poques unitats formades exclusivament per àrabs de les Forces de Defensa d’Israel es compon gairebé tota de rastrejadors beduïns: entre ells es coneixen com la Unitat Khamsin. Una unitat de voluntaris que tenen la reputació de poder seguir un rastre fins i tot enmig de les tempestes de sorra més violentes.

216

Els vents Khamsin reben el nom a partir de la paraula àrab cinquanta. Bufen del sud en direcció nord-oest –calents i plens de sorra– durant cinquanta dies.

217

Imagineu-vos el terror d’un colom captiu quan el falcó baixa. Un núvol de pols quan l’estiren cap al forat. La corretja de la pota que s’estreny. L’esfondrament dels branquillons de camuflatge. L’onada sobtada d’aire. La desaparició sota terra. La foscor. El silenci dels nois. Una mà que s’alça. El xiscle del falcó, les ales plegades a l’esquena. Una explosió de plomes sota terra.

218

Al desert, la millor hora per seguir un rastre és a la matinada o al vespre, quan els rajos de sol oblics formen ombres i enfosqueixen les petjades i les roderes.

Quan el sol és alt en el cel, els beduïns fan servir pantalles portàtils contra el sol, de diferent pes i gruix, per fer ombra a terra i detectar detalls a la sorra.

Els rastrejadors també presumeixen del que poden saber per l’olor i la textura del vent.

219

Després dels atacs amb bombes suïcides del carrer Ben Yehuda, es va enviar una unitat beduïna a Cisjordània a buidar la cova on els terroristes suïcides havien viscut durant quasi un any. Van anomenar la missió Operació Icarus. Un dels amagatalls el van trobar a Wadi al-Hamam, la vall del Colom.

220

Els nombres amics són dos números diferents que estan relacionats en el sentit que si sumes els divisors propis –sense incloure-hi el número original– la suma dels divisors propis del primer és igual al segon, i la suma dels divisors propis del segon és igual al primer.

Els números –segons els matemàtics– es consideren amics perquè els divisors propis de 220 són 1, 2, 4, 5, 10, 11, 20, 22, 44, 55 i 110, els quals, sumats, fan 284. I els divisors propis de 284 són 1, 2, 4, 71 i 142, que sumen 220.

Són els únics nombres amics per sota de 1.000.

221

Com si els elements diferents de què estan compresos, d’alguna manera, es poguessin reconèixer.

222

El dia que va sortir de la presó, en Bassam va retallar el número del pit de l’uniforme de la presó. Més endavant va enviar aquell distintiu de roba a en Hertzl, el guarda de la presó.

En Hertzl va emmarcar el número –220-284– i el va penjar a la paret del seu despatx del Departament de Matemàtiques de la Universitat Hebrea, on havia començat a treballar en idees d’integració harmònica.

223

Sir Richard Francis Burton va traduir les Nits àrabs, també conegut com El llibre de les mil nits i una nit, també conegut com Les mil i una nits.

224

Un dels preferits de l’Smadar era «El conte del geperut», la història d’un geperut divertit que donen per mort una vegada i una altra, de manera que s’obtenen una sèrie de confessions de tots els presumptes assassins, i al final un barber revela que el geperut no ha mort.

225

Unes quantes setmanes després de l’atac amb bombes suïcides, en Rami va entrar a l’habitació de l’Smadar. Tot estava exactament com havia quedat el dia que ella se n’havia anat; la llibreta oberta sobre la taula, les arracades escampades a l’ampit de la finestra, la foto de Sinéad O’Connor en un angle del mirall.

Va agafar Les mil i una nits del prestatge i va començar a llegir la història del geperut.

Ja ho veieu, va exclamar el barber, no és mort.

226

En Burton vigilava perquè no el prenguessin per un espia o un bruixot: durant el pelegrinatge a la Meca no volia que el veiessin prenent notes de cap mena, ni tan sols en àrab. Portava un llibre que semblava un petit Alcorà penjat a l’espatlla amb una corretja de cuiro. El llibre tenia tres compartiments –un per al rellotge i la brúixola, un altre per als diners i el tercer per a llapis i fulls de paper numerats que podia amagar al palmell de la mà. Portava una pistola petita en una butxaca i un paquet d’opi que fumava quan estava sol.

Si s’hagués descobert que en Burton no era creient, li haurien pegat amb bastons, l’haurien apedregat, li haurien tret les tripes i l’haurien deixat viu en una cova poc fonda en la calor insuportable, a mercè dels atacs dels xacals i els voltors, fins que no en quedés res recognoscible.

227

Una vegada, durant la fàtua contra Salman Rushdie, el novellista indi va rebre una pedra per correu, en un sobre blanc, sense cap nota ni res més. Va tenir la pedra al seu escriptori durant anys, fins que una dona de fer feines de Nova York, fent neteja, la va llençar sense voler.

228

En Burton –que també va traduir el Kama Sutra– era un mentider infame.

Deien que havia matat un noi beduí que l’havia vist aixecar-se la túnica per orinar en comptes d’ajupir-se segons la manera tradicional. El rumor deia que en Burton havia mort el noi a ganivetades per evitar que el denunciés com a no musulmà.

En Burton deia que això eren fantasies, una anècdota apòcrifa originada pels prejudicis, però anys més tard, borratxo en un bordell de Rio de Janeiro, va insinuar a uns amics que una vegada havia mort un noi i que carregaria el pes d’aquella culpa fins a la tomba.

229

Ja ho veieu, va exclamar el barber, no és mort.

230

La cosa que més detestava en Bassam de les pallisses de la presó era que els guardes s’emportessin la roba dels presos i els deixessin en la terrible humiliació de la nuesa.

Els guardes els tancaven a la cantina. Aviat va descobrir que el primer cop de bastó no era pas el pitjor: ho eren el segon o el tercer, quan s’adonava que allò no pararia. Quan queien el setè o el vuitè cop, allò ja semblava una rutina. Es cargolava fet una bola amb les mans al cap, sense saber on picaria el cop següent.

Es despertava a la presó de l’hospital tapat amb un llençol fi.

En Hertzl era l’únic que no participava en les pallisses. Una vegada es va tirar sobre en Bassam per fer-li esquivar el cop de bastó. Un altre guarda va encastar en Hertzl a la paret, li va començar a clavar cops de cap, li va preguntar si li agradaven els camells. En Hertzl va contestar que sí, que li interessava molt la capacitat dels camells d’escopir, sense por, a la cara de l’amo.

231

Durant les croades del segle dotze, els guerrers cristians lligaven els presoners despullats –jueus, musulmans, turcs– a una roca del cim d’una muntanya i llavors deixaven anar sobre els presoners àguiles entrenades amb les urpes esmolades.

Les àguiles furgaven el fetge, els ronyons i el cor, i picotejaven el presoner fins que es moria.

Una sèrie d’artistes es van ocupar de representar l’escena de Prometeu en carbó, bronze, aquarel·les.

232

Godofreu de Bouillon, que va esdevenir Defensor del Sant Sepulcre, guarnia les seves àguiles amb una creu de plata de llei lligada al coll. S’enlairaven de la perxa del seu puny blindat i volaven –plenes de vigor i majestuoses– cap al presoner.

233

Imagineu-vos, ara, l’oscil·lació de la creu a mesura que l’àguila s’acostava.

234

235

El camí dels patriarques.

236

Al començament de la dècada del 1990 van portar a Israel vuit treballadors de la construcció especialitzats en feines subterrànies perquè treballessin en trams de l’Autovia 60, també coneguda com la Carretera dels Túnels. Homes durs, ferotges, impàvids, els millors excavadors de túnels del món. Hi havia dos americans, dos irlandesos, un polonès, un italià, un canadenc i l’altre era croat.

Van enllestir la feina dels túnels sota l’aigua de Poughkeepsie, a l’interior de l’estat de Nova York, i es van traslladar a Jerusalem, on van viure en un hotel sòrdid de l’est de la ciutat.

Van ser vuit mesos de ressaques seguides per a tots els excavadors menys per al croat, en Marko Kovačević, que era abstemi. Era un home alt, taciturn, d’espatlles amples i decidit. No deia res, i dormia en un altre pis, separat dels altres.

Cada matí en Kovačević els portava a tots a la feina amb una furgoneta blanca. Treballaven amb dinamita, activaven els detonadors, feien explotar la roca, supervisaven la retirada de runa de sota la muntanya.

L’especialitat d’en Kovačević era fer servir amb precisió petites quantitats d’explosius en situacions difícils: els companys li deien el Talp.

Al vespre en Kovačević tornava els excavadors a l’hotel enmig d’un núvol de fum de tabac, i després desapareixia per caminar per la ciutat santa tot sol. Els divendres i els dissabtes no li veien el pèl, a en Kovačević. Es va deixar créixer els cabells i la barba. Portava els cabells cargolats en tirabuixons. Cap al final de les obres va desaparèixer del tot. Els excavadors van informar de la desaparició a la policia d’Israel, però no van trobar en Kovačević enlloc. No creien que es tractés de cap joc brut: l’única possibilitat era el suïcidi. Els excavadors es van posar en contacte amb la seva dona, al Bronx, però ella tampoc no en sabia res, ni hi havia cap ingrés de diners per part seva al banc des de feia tres mesos.

Es va publicar un anunci de persona desapareguda per a en Kovačević, però el croat no va aparèixer.

Quan el túnel va estar acabat, els excavadors es van reunir per fer un ritual que ja havien fet moltes vegades, a Nova York, a Pennsilvània, a Florida. Van tallar l’electricitat, van encendre espelmes, i van fer una desfilada en la foscor a la manera tradicional, amb les ombres tremoloses, portant el record del col·lega desaparegut pel Camí dels Patriarques, sota Beit Jala, d’un extrem del túnel a l’altre.

237

El rei Ezequies, l’any 700 aC, va ordenar als seus homes que construïssin un túnel a Jerusalem per portar aigua de la font de Gió fins a la piscina de Siloè. El túnel feia un metre d’amplada i mig quilòmetre de llargària.

Els homes van començar per costats oposats de la muntanya, fent servir cisells, martells i destrals. Els dos túnels s’havien de trobar a la meitat, però els perforadors de roca no tenien manera de saber com o on podrien topar. A certes hores del dia un dels equips deixava les eines i encastava les orelles i les mans a la roca per si sentien l’altre.

Quan finalment van sentir una lleu vibració de martells i cisells a través de la calcària, els excavadors van girar en direcció a l’altre equip. Van continuar cisellant; els sons es feien més i més nítids a mesura que s’acostaven. Va caldre un últim viratge en forma de S per trobar-se.

Quan van obrir la roca, l’aigua va fluir pendent avall entre la font i la piscina.

238

A la meitat del túnel de Giló, els excavadors hi van posar una estàtua de guix de Santa Bàrbara –la patrona dels excavadors de túnels– en una fissura a la vora del sostre.

No els va estranyar saber que els treballadors palestins també tenien els seus rituals: fletxes gravades al sostre cada cent peus, apuntant cap a la Meca, i un petit fragment de fil entaforat sota les lloses de terra per garantir la seguretat.

239

L’hivern del 2010, dos ornitòlegs palestins van anar a fer un treball de camp als matollars que hi ha entre Giló i Beit Jala. Hi van anar per estudiar els patrons del botxí, un moixó que caçava insectes i els empalava en filferro espinós. Els ornitòlegs –en Talek Khalil i en Said Hourani– procuraven no portar res que semblés el vestit tradicional, i eren fàcilment visibles amb les armilles fluorescents.

Cap al final del matí van sentir trets per sobre dels seus caps. Ja havien sentit trets d’avís, tant dels colons com de les cases del seu bàndol de Beit Jala.

Els dos homes es van estirar al terra polsós i van alçar la samarreta blanca d’en Tarek lligada a la punta d’un bastó. No tenien cobertura als mòbils. Van començar a recular arrossegant-se entre els matolls, les roques dures i les oliveres renoques. L’àrea –bona part de la qual havia esdevingut terra de ningú– estava profusament guarnida de filferro espinós ple dels insectes que hi havien clavat els botxins. Quan els dos homes van estar segurs que ja havien reculat prou, a rossegons, per no córrer cap risc, a la vora d’un petit monticle de fang, van tornar a alçar la samarreta blanca. Algú va disparar sis trets més.

Els dos homes es van quedar ajaguts a terra. Al vespre els va rescatar una força conjunta d’israelians i palestins.

La incògnita de la procedència dels trets es va convertir en un tema de debat fins que sis mesos després van detenir un colon alt i prim, en Mark Kovack, després d’una xivatada. En l’escorcoll de casa seva es van trobar uns quants fusells de franctirador. Una investigació posterior va revelar que havia construït una sèrie de túnels des de l’assentament cap a la Terra de Ningú, des d’on podia disparar contra els intrusos des de qualsevol angle.

En Kovack, que els altres colons consideraven un solitari silenciós, afirmava que havia nascut a Jerusalem, però tenia accent de l’Europa de l’Est. Un estudi ràpid del seu historial va revelar una de les seves feines anteriors: havia treballat d’excavador urbà al Bronx.

240

L’empalament d’insectes al filferro espinós per part dels botxins forma part de la seva parada nupcial.

241

Es veu que en Kovack havia comprat una casa a Ariel, un assentament jueu a Cisjordània. És propietari d’una empresa de piscines. Durant anys es va poder veure una tanca publicitària a l’Autopista 1, amb una foto d’una piscina espurnejant al costat d’una torre de teulada vermella, un número de telèfon i una sola frase: El teu oasi t’espera.

242

Durant l’operació del 2004 a Nablus, els soldats israelians van entrar a la ciutat.

En comptes d’avançar pels carrers estrets i els carrerons atapeïts de gent, els soldats van travessar parets i teulades, van fer forats i van dinamitar barreres per sobre del nivell de terra, de casa en casa, de botiga en botiga, obrint-se camí barrinant furtivament, pintant fletxes fluorescents a les parets per indicar als soldats que els venien al darrere cap a on havien de tirar.

Quan s’aturaven, feien servir ulleres tèrmiques per veure què hi havia a l’altre costat de cada paret. Homes i dones fosos en una abraçada. Criatures dormint. Joves amb kufies que els tapaven la boca.

D’aquesta perforació els soldats en deien travessar les parets.

243

La trucada telefònica va arribar a mig vespre. Catorze anys després de l’atemptat. A en Rami el va agafar per sorpresa. Una directora de documentals. Havia estat en contacte amb les famílies d’Assira al-Shamaliya. Les mares i els pares d’un parell o tres de terroristes estaven disposats a trobar-se amb ell. Al cor de Cisjordània, li havia dit la directora. Era una cosa sense precedents. Permetrien que els filmés un equip de professionals occidentals. Al seu poble. A casa seva. A la seva sala d’estar.

Ella s’encarregaria del transport, i també de la seguretat. Ell no s’havia de preocupar per res. Ella l’hi garantia. L’haurien d’entrar a Cisjordània d’estranquis, però ell ja sabia que aquella part seria fàcil.

Els pares dels homes que havien mort la seva filla l’estarien esperant.

244

En Rami es veia en una casa amb finestres altes arquejades, assegut en un sofà amb coixins estampats, una safata amb cafè de cardamom i dolços parada davant seu, flors, ceràmica, una miniatura de la Cúpula de la Roca de nacre blanc al costat d’una acurada disposició de fotografies al prestatge superior de fusta.

245

L’estiu del 1932, com a part d’un intercanvi de cartes entre uns quants intel·lectuals cèlebres, Albert Einstein va escriure a Sigmund Freud.

Einstein lloava la devoció dels austríacs per l’alliberament intern i extern de l’home amb relació als mals de la guerra. Aquest alliberament era l’esperança profunda de tots els guies morals i espirituals des de Jesucrist fins a Goethe i Kant, reconeguts universalment com a guies que existien més enllà de la seva època i del seu país. Així i tot, preguntava Einstein, ¿no era significatiu, que aquestes persones haguessin sigut essencialment ineficaces pel que feia al seu desig de canviar el curs dels afers de la humanitat? ¿Que, durant anys, haguessin sigut incapaços d’estroncar la brutalitat? ¿Que els patrons de violència no es poguessin mitigar ni tan sols davant de les súpliques més eloqüents?

La pregunta essencial que volia fer a Freud era si creia possible guiar el desenvolupament psicològic de la humanitat de manera que arribés a ser resistent a les psicosis d’odi i de destrucció, i així pogués rescatar la civilització de l’amenaça de la guerra.