Kitabı oku: «Tot ha de canviar!», sayfa 3
Esperança i humor en temps de coronavirus
Larry Charles i Srećko Horvat
Srećko: L’altre dia amb Larry Charles fèiem broma i dèiem que aquesta sèrie de converses hauria de dur el nom de «La llum enmig del túnel», perquè, tal com va dir el dramaturg alemany Bertolt Brecht: «En els temps foscos també es cantarà? Sí, també es cantarà. Sobre els temps foscos».13 Potser sí que estem en temps foscos, però no hi ha ningú millor que tu, Larry, per explicar-nos per què els acudits i l’humor són tan importants en un moment com l’actual.
Larry: El primer que vaig pensar quan vas dir això va ser: «Quan n’hi ha hagut, en realitat, de bons temps?». Observo la història de la civilització i em costa pensar en algun moment que hagi estat bo. Fins i tot quan pensem en eres que sovint s’han caracteritzat per ser positives, com ara el Renaixement o l’Amèrica posterior a la Segona Guerra Mundial, ens adonem que sempre hi va haver gent oprimida, els que estaven malalts, eren pobres o estaven desatesos, i sempre hi va haver desigualtat de poder. Els humans sovint se submergeixen en temps foscos en els quals podrien haver fet alguna cosa i no ho van fer, i aquí estem, un altre cop en una època fosca. L’humor és un antídot humà natural contra la desolació, una manera de sobreviure que, des del meu punt de vista, és tan important com l’aigua i el menjar. Si perds el sentit de l’humor, perds la humanitat i la capacitat de sentir compassió pels altres.
Srećko: Deixa’m explicar-te un acudit de Zagreb, Croàcia. Aquest diumenge a Zagreb ja estaven confinats, com en la majoria de ciutats del món, i va passar una cosa tràgica. El pitjor terratrèmol en cent quaranta anys va assolar la ciutat. Just en el moment en què les autoritats demanen a la gent que es quedi a casa, un terratrèmol d’intensitat 5,3 els desperta a les sis del matí i s’ordena a la població: «Ràpid, tothom al carrer! Però mantingueu les distàncies socials!». Aquesta és la complexa situació en què ens trobem. Un bon amic de Bòsnia em va dir: «Imagina’t que estàs mirant una pel·lícula sobre una pandèmia mundial i de sobte hi ha un terratrèmol: tindria el pitjor índex d’audiència de la història!». Però la gent de Zagreb, tal com suggeries, sí que dona la mateixa importància als acudits que al menjar i a l’aigua. De manera que el meu amic va pensar: «D’acord, hi ha hagut una pandèmia, després un terratrèmol… Què serà el següent?». I tot seguit algú va organitzar un «esperant Godzilla» virtual per a l’endemà a Zagreb!
Larry: És ben bé com una pel·lícula de monstres. Normalment, en els primers dos actes de la pel·lícula, el monstre fa molt de mal i després, quan n’han passat més o menys dos terços, els científics esbrinen la seva debilitat, per exemple, que a Godzilla no li agrada l’electricitat, i la resta de la pel·lícula consisteix a descobrir com atacar la feblesa del monstre per destruir-lo. De vegades tenim la falsa sensació de seguretat que les coses aniran bé, que tenim cert control sobre l’entorn i el destí, però aleshores arriben desastres com ara tsunamis sobre els quals no tenim cap control, i ens deixen en evidència, fan que els humans ens adonem que no hi ha cap garantia, que pot ser que hi hagi una pandèmia i un terratrèmol alhora i no voldrà dir que no pugui passar res més. I aquí és on intervé l’humor, per esmorteir la sensació de desolació i desesperança. Quan comences a veure una imatge més completa de la realitat i és aclaparadora, una percepció humorística et pot ajudar a superar-ho.
Srećko: És ben cert. Als noranta, molts amics meus i jo mateix ens vam aficionar a la sèrie Seinfeld després de la caiguda de Iugoslàvia. Quan m’ho miro en retrospectiva, trobo que és interessant que Seinfeld —i també Curb Your Enthusiasm— toquessin alguns dels fenòmens més interessants de la crisi de la Covid-19: rentar-se les mans i el paper de vàter. Encara recordo l’episodi en què en Jerry Seinfeld és al lavabo d’un restaurant i hi entra un home, pixa i no es renta les mans. En Jerry torna a taula i resulta que el cambrer que arriba per oferir-los pizza és el mateix home del lavabo. Llavors en Jerry pensa que no es pot menjar la pizza perquè recorda que el cambrer no s’ha rentat les mans.
Larry: Sí, podries fer un «supermuntatge pandèmic» de Seinfeld, perquè en Larry David i en Jerry Seinfeld eren gent amb fòbia als gèrmens molt abans que es posés de moda, i per això hi ha tantes històries amb el paper de vàter i rentar-se les mans, sobre la netedat i l’higiene.
Srećko: Un altre episodi famós és el del «No me’n sobra cap tros», en què l’Elaine no vol donar paper de vàter.
Larry: Sí, de fet, aquell episodi el vaig escriure jo! La idea que algú no volgués compartir el paper de vàter em va semblar divertida, però ara veiem que la gent és molt possessiva amb el paper, fins al punt que, als supermercats, la gent l’acapara i es baralla per aconseguir-ne.
Srećko: Com t’ho expliques, que el paper de vàter sigui avui dia el bé més preuat? És perquè es caga molt? O potser és que la gent imita el que fan els altres? O és que el paper de vàter és de debò tan valuós?
Larry: Estàs entrant en un terreny molt interessant. Durant els viatges que vaig fer per al documental Larry Charles’ Dangerous World of Comedy, vaig arribar a la conclusió que el paper és un bé molt valuós en la major part del món. En certs llocs pots anar a un hotel i et donaran un mocador de paper, que se suposa que et servirà de tovalló, de paper de vàter i per a qualsevol altra cosa que necessitis. A l’Amèrica del Nord ens hem tornat molt consentits i autocomplaents. Vas al supermercat i hi trobes quaranta-dues marques diferents de paper de vàter, i totes són còmodes i suaus, i fins i tot hi tenen loció, si en vols. Tenen tot el que vulguis! Però ho donem per fet i no ho valorem, el que costa que aquest paper ens arribi al cul. Potser aquesta pandèmia i l’habilitat que té de treure a la llum coses com aquesta ens farà més conscients de com fem servir i gastem les coses, i potser també ens farà canviar el comportament. Aleshores aquest episodi de Seinfeld es convertirà en una mena d’artefacte curiós d’una època passada.
Srećko: El pànic que hem observat als supermercats també posa en relleu el nostre consumisme imparable. Hem vist fotos de prestatgeries buides a supermercats de Veneçuela i de països de l’Amèrica Llatina amb títols com ara: «Aquesta és la prova que el socialisme no funciona»; però què passa amb el capitalisme? Hi ha tantes prestatgeries buides ara mateix, que em pregunto: com pot ser que el capitalisme no produeixi suficient paper higiènic? I d’on prové aquest desig dels humans pel paper de vàter?
Larry: Es converteix en una metàfora, oi? És gairebé com si ens intentéssim salvar el cul. Tenim molta por i el cul és la nostra part més vulnerable, per dir-ho d’alguna manera, per tant tothom retrocedeix cap a aquesta por més primitiva, que cobra vida encarnada en aquest acaparament de paper de vàter i en la por de no tenir la possibilitat d’eixugar-nos el cul. Com ja deus saber, el paper de vàter és un fenomen relativament recent. Durant la major part de la civilització, la gent no feia servir paper higiènic i, tot i així, avui dia no ens podem imaginar a nosaltres mateixos vivint sense. És interessant perquè —qui sap?— potser algun dia, en el futur, haurem de viure sense paper de vàter.
Srećko: A moltes parts del món, la gent encara viu sense paper higiènic, i probablement són molt més higiènics que l’anomenat «món occidental».
Larry: Sí, perquè els nord-americans són uns mandrosos, de manera que fan servir paper de vàter en lloc de dur a terme la tasca feixuga que és rentar-se el cul.
Srećko: Quan et sento, se’m fa impossible no pensar en un cert filòsof, un que no apreciava Seinfeld. Parlo de Jacques Derrida. El 2002, un periodista va preguntar a Derrida: «Què en penseu, de les comèdies de situació? Creieu que Seinfeld és una mena de deconstrucció?». I Derrida va dir, bàsicament: «Si voleu fer una deconstrucció, no mireu comèdies de situació; llegiu llibres i feu els deures». I et confesso que aquesta afirmació de Jacques Derrida em va decebre molt, perquè jo sí que trobava que Seinfeld era precisament una mena de deconstrucció. Hi ha una escena, per exemple, amb en Kramer, en George i en Jerry, en la qual aquest últim està parlant de les seves mans i es fa un comentari irònic cap a si mateix: «No tinc unes mans manuals».
Larry: Totalment d’acord; em podria haver pensat que era la sèrie de televisió preferida de Derrida, perquè va de deconstruir cada aspecte en si mateix a partir de l’estructura de la sèrie i de l’estructura de les comèdies de situació a la qual tant ens hem avesat. Els mateixos personatges són conscients de si mateixos i estan cohibits d’una manera que va ser força nova, i després hi ha els diàlegs, que es desmunten constantment i es tornen a muntar de maneres diferents per experimentar amb el llenguatge.
Srećko: M’agradaria passar a parlar del teu projecte més recent, Larry Charles’ Dangerous World of Comedy, en relació amb la crisi actual de la Covid-19. Vas viatjar a països de tot el món molt perillosos i devastats per la guerra, com ara Somàlia, i en la majoria de llocs que vas visitar vas descobrir-hi acudits i humor fosc en la manera com la gent afrontava les situacions. En comparació amb les experiències que vas viure en aquests països, com veus la crisi de la Covid-19 a la qual ara ens enfrontem? Es tracta d’un fet històric sense precedents? Ja veus venir acudits al respecte? És possible fer-ne broma?
Larry: Una de les coses que més em va cridar l’atenció és que vaig haver de posar-me diverses vacunes per anar a tots aquests països, per exemple a Libèria o a Somàlia, i ni tan sols em vaig refredar. És aquí, en canvi, ara que soc a casa meva, a Los Angeles, que puc acabar agafant alguna cosa i que aquesta cosa m’acabi matant. I el més important és que vaig ser a Libèria en el període post-Ebola, i tots els còmics i els actors que vaig conèixer allà em van dir que la indústria de la comèdia, la de Libèria, havia sorgit arran de la crisi de l’Ebola. En aquell moment, en el seu punt més baix com a societat, amb la crisi de l’Ebola fent estralls, l’humor va ser un dels pals del vaixell a mig enfonsar al qual la gent es va aferrar. Van descobrir l’humor que tenien dins quan s’enfrontaven a un futur desolador. Tothom a qui vaig conèixer abans de la crisi de l’Ebola s’espavilava com podia, però després van començar a agafar els telèfons i les càmeres i a gravar vídeos i a fer servir les xarxes socials per parlar els uns amb els altres. Es va convertir en un veritable bot salvavides de la societat. No es pot subestimar mai, el poder de l’humor.
Srećko: Quines són les coses més ridícules i absurdes que has vist durant la crisi de la Covid-19?
Larry: Una que em ve al cap perquè es tracta d’un esdeveniment diari és la conferència de premsa de Trump. Les rodes de premsa diàries de Trump són com «els tres guillats» d’una pandèmia: són paorosament ineptes, sociòpates, excèntricament incòmodes; són tot el que se suposa que no han de ser, fins al punt que creuen la línia de l’absurditat, malgrat que tinguin lloc mentre es va morint la gent. Hem arribat a acceptar les rodes de premsa de Trump i les hem normalitzat, però si t’escoltes el que diu i la manera com ho diu, i fins i tot la seva presentació, és completament al·lucinant que una persona així estigui al càrrec d’alguna cosa. Exposar-se cada dia a això és gairebé com mirar una mena de comèdia de situació apocalíptica.
Srećko: Quan em vaig deixar de preocupar —per parafrasejar Kubrick— i vaig començar a apreciar el coronavirus, va ser el moment en què em vaig adonar que la Covid-19 està desemmascarant els líders populistes que ens enganyen constantment. Trump n’és un; un altre és, sens dubte, Bolsonaro, al Brasil; i un altre és Vučić, a Sèrbia, que al principi deia: «Ah, això no és res, no és més perillós que una grip». En un moment donat, fins i tot va suggerir a la gent sèrbia que beguessin rakia, una cosa que als Balcans ens encanta fer. Et pots imaginar un líder fent un suggeriment com aquest enmig d’una crisi sanitària mundial? Una cosa bona que n’ha sortit, però, és que potser, més que mai, estem començant a escoltar els científics i metges, que cada cop apareixen més als mitjans de comunicació —tot i que també és cert que els mateixos mitjans de comunicació són els còmplices de l’auge dels populistes. Hem canviat el focus d’atenció perquè ara tots creiem que la nostra vida corre perill i, si ens escoltem Trump, Bolsonaro i Orbán, per exemple, pot ser que acabem perdent la vida. I tu què en penses? Veus la crisi de la Covid-19 com una oportunitat perquè hi hagi polítiques més progressistes?
Larry: I tant, que sí; però, per afegir una mica d’humor a la conversa, les enquestes d’avui mostren que, de fet, la popularitat de Trump ha augmentat aquí. Això indica que hi ha una fissura encara més grossa entre la gent que anhela la veritat, la ciència i la medicina, i la gent que el que necessita és màgia. No subestimis mai la quantitat de població que vol creure en la màgia, ja sigui en Jesús o en la resurrecció; ara Trump intenta combinar la Pasqua amb el final d’aquest virus, per cert, i no es tracta d’una casualitat sinó que el que vol és aprofitar-se de les pors, les angoixes i les falses esperances de la gent. Hi ha persones com tu i com jo, i la majoria de gent que coneixem, que busquen respostes, i després hi ha d’altres que simplement volen aferrar-se a les solucions màgiques de Trump —com ara injectar-se desinfectant o introduir-se la llum solar «a dins del cos»— o de qui sigui que està fent aquestes promeses forassenyades i completament il·lògiques. I el que fa més por de tot és que hi ha milions de persones que s’ho creuen.
Srećko: I com podem fer que l’humor en aquest moment de crisi sigui accessible i unificador, i que no tingui classe social?
Larry: Jo penso que no en té; considero que l’humor és un acte que no entén de classes. L’humor transcendeix els sistemes polítics, les ideologies i les economies, i justament això és el que el fa tan universal. Hi ha comèdia arreu del món, des dels països més pobres fins als més rics. El problema és que el capitalisme necessita posseir, apropiar-se i mercantilitzar; i s’ha fet seva la comèdia i l’ha convertit en un producte que es pot vendre —i amb molt d’èxit— a tot el món. El capitalisme necessita la comèdia perquè és rendible, però la comèdia no necessita el capitalisme i sobreviurà molt de temps després que el capitalisme desaparegui.
Srećko: Abans has esmentat que segons les enquestes Trump està guanyant popularitat. Sembla que com més estúpid és, més popular es fa. Què n’opines, de la col·laboració entre l’establishment del Comitè Nacional Demòcrata (DNC) i els mitjans de comunicació per atacar Bernie Sanders?
Larry: Em repugna el comportament del DNC envers Bernie Sanders. L’han tornat a boicotejar d’una manera claríssima des del seu propi partit. Deixant de banda la pandèmia, per part del Partit Demòcrata, de l’establishment demòcrata i dels seus donants que l’impulsen de debò, hi havia una necessitat desesperada d’impedir que Bernie Sanders fos el candidat del partit. Això es feia molt palès quan miraves la cobertura que se’n feia als mitjans; no parlo només de la manca de contingut sobre Sanders, sinó també de la manera com la narrativa l’emmarcava com una mena d’agitador, en comptes del senador dels Estats Units que fa quaranta anys que és. D’altra banda, Trump surt a la televisió absolutament cada dia, i aquest és el motiu, en la meva opinió, pel qual està pujant en les enquestes; vulguis o no, hi és, dues hores cada dia, a cada canal.
Srećko: L’esquerra no ha viscut gaires victòries, últimament. Però el que em sembla interessant és com de sobte la crisi de la Covid-19 fa que tot sembli possible. Quan m’he despertat aquest matí, Britney Spears estava parlant de la distribució de la riquesa i d’una vaga general! Ho has vist?
Larry: Aquí tens la definició de la comèdia en temps de coronavirus: ara Britney Spears és socialista.
Srećko: Hi ha un altre moment del qual m’agradaria fer esment que s’endinsa una mica més en l’economia política del capitalisme global. Quan el Partit Laborista de Jeremy Corbyn es va presentar a les eleccions del Regne Unit el desembre del 2019, defensava la nacionalització dels ferrocarrils. L’establishment afirmava que es tractava d’un socialisme radical perillós, etc., i llavors va arribar la Covid-19, i Boris Johnson va anunciar la nacionalització temporal dels ferrocarrils. No és el mateix, per descomptat, però demostra que és possible. De la mateixa manera, ara Trump anuncia una mena de renda bàsica universal mentre que, fa només unes quantes setmanes, Andrew Yang ho va suggerir i tothom se’n va riure. De sobte, el que sembla impossible es converteix en possible. Creus que hi ha esperança, amb tot això? Que pot ser que fem servir aquest moment?
Larry: Soc força optimista per naturalesa i crec que la gent pot aprofitar aquesta mena de cignes negres i convertir-los en una cosa molt positiva per a les nostres societats. La meva por és que sempre que Trump i la resta continuïn fent córrer la xerrameca al voltant d’aquestes mesures, la gent serà complaent i acceptarà solucions ràpides en lloc d’exigir un canvi estructural. Persones com Boris Johnson i Trump volen que les coses tornin a la «normalitat» tan aviat com sigui possible. El que és important és que els canvis positius que s’han implantat es mantinguin i que enfoquem la vida d’una manera fonamentalment diferent. El que em fa por és que la gent no estigui disposada a fer la feina difícil, que acceptin la màgia en lloc de la realitat i, un cop això s’acabi, tinguem amnèsia social i les coses tornin a ser de seguida com eren abans, i que el proper cop hàgim de fer front a alguna cosa encara pitjor. Passa com a humor, això que et dic?
Srećko: Molt esperançador, trobo! Creus que hi ha el perill que l’excés d’humor faci que ens prenguem les coses menys seriosament? Per exemple, les polítiques que tenen una repercussió en la nostra vida?
Larry: Sí, diria que aquest perill hi és. De fet, he vist que això passa als Estats Units i a altres països. Hi ha dos tipus d’humor: el que et fa venir ganes d’oblidar i el que et fa venir ganes de recordar. En moltes societats, incloses les feixistes i les totalitàries, es fa servir l’humor per amansir les masses. Sempre hi és, aquest perill. Hi ha certs factors, com ara qui parla, quanta llibertat té la gent i quanta censura hi ha en la cultura, que dictaran el grau de prominència d’aquest tipus d’humor. Però en molts llocs del món, la veu de la dissidència humorística i còmica continua sent molt forta.
Srećko: Si situéssim en Kramer en la crisi de la Covid-19, quina seria la seva filosofia? Com reaccionaria? T’ho pots imaginar?
Larry: En Kramer hauria tingut molt clar que arribaria una crisi i faria anys que s’estaria fornint de provisions! I si finalment anessis al seu pis, veuries que el té ple de capses: estaria preparat, tindria el pis llest per convertir-lo en búnquer.
Srećko: Sí, recordo un episodi de Seinfeld en què en Kramer és al carrer amb el cotxe ple de coses i arriba en Jerry i li pregunta: «Què és tot això?». I resulta que en Kramer ha estat comprant per pànic. I d’això ja fa trenta anys!
Larry: Sí, és un survivalista de cap a peus.
Srećko: Un altre personatge amb el qual tens una connexió, naturalment, és en Borat. Què faria en Borat en aquesta situació?
Larry: Em penso que en Borat ni tan sols s’adonaria que hi ha un virus. Faria petons a la gent i tocaria coses i horroritzaria a tothom pel carrer perquè no s’ho creuria. No t’oblidis que les religions dominants al Kazakhstan creuen en una mena de déu falcó. Tenen creences molt relacionades amb la màgia. En Borat probablement culparia els jueus del virus i es pensaria que és un frau, ho tocaria tot i esveraria el personal. De fet, probablement destruiria la civilització ell sol.
Srećko: En Borat seria el millor amic del coronavirus.
Larry: La persona amb menys capacitat de distanciament social que ens puguem imaginar.
Srećko: Espero que aquesta conversa sigui reconfortant per a alguna gent. Des de diumenge, quan el terratrèmol va assolar Zagreb, m’he sentit impotent. Ara mateix soc fora de Croàcia i no hi puc tornar perquè les fronteres estan tancades. La meva família sí que hi és i el meu pare, que té setanta-un anys, té problemes de salut, de manera que és considerat població de risc. Sincerament, aquestes converses en què connectem, compartim idees i ens organitzem em donen un motiu per llevar-me al matí. Quan no les tenia, em feia l’efecte que tot s’havia aturat, fins i tot la meva vida psicològica tenia una espècie de trastorn per estrès posttraumàtic. Considero que aquests tipus d’espais són necessaris.
Larry: Entenc el que dius. Ens sentim desesperats i confosos i busquem alguna cosa que ens torni a la realitat. El millor que podem fer és aterrar la realitat en el moment present, sobre el qual sí que tenim una mica de control, perquè la resta de coses estan fora del nostre abast, però el nostre moment actual sí que el podrem controlar tant bé com sapiguem. Em sap greu veure’t tan desanimat perquè, quan penso en tu, penso en el teu llibre, Poetry from the Future, i això és el que ets: una persona que creu en la poesia per al futur. Em recorda Stanley Kubrick, a qui abans has esmentat. Quan va fer The Shining, va dir que era una pel·lícula optimista i la gent li va dir: «Com podeu dir que The Shining és una pel·lícula optimista?». Ell va contestar que era perquè hi havia fantasmes i, per tant, alguna cosa després de la vida, i que això era un escenari optimista. De la mateixa manera, et veig a tu com una persona d’un optimisme fosc. No et rendeixis! Compto amb tu! Sé que és molt difícil. Els meus pares van morir no fa gaire i en vaig parlar amb el meu germà. Curiosament, els dos vam estar d’acord que agraíem que haguessin mort abans d’haver hagut d’anar a una residència. No suporto la idea d’alegrar-me que els meus pares hagin mort perquè així han evitat mals pitjors. Aquests són els tipus de coses en què pensem ara i que abans ni ens passaven pel cap.
Srećko: Això em preocupa quan penso en el meu pare, perquè si aquesta crisi s’allarga i va a pitjor potser arribarem a la situació d’Itàlia, en què s’estan cancel·lant els enterraments i no es poden visitar els malalts. Així que entenc el que sents respecte dels teus pares. Tot i que, sincerament, al meu pare sembla que no li importi gaire, la pandèmia. L’altre dia li vaig trucar i vaig sentir que era pel carrer. Li vaig preguntar: «On ets?», i em va dir: «Vaig al supermercat!». Vaig pensar: Pare, no! Això és exactament el que no hauries de fer. La gent gran no escolta, i penso que, en part, és perquè han sobreviscut a tantes coses que estan farts que els diguin el que han de fer.
Larry: Amb això entres al terreny de la nostra percepció de la mort i com l’afrontem. Persones com el teu pare i el meu, que va ser soldat a la Segona Guerra Mundial i que va perdre la família per culpa de l’Holocaust, han vist coses horribles al llarg de la vida. Potser arribes a un punt en què saps que moriràs, que hi ha un final, i ja t’està bé. L’ego dels nord-americans no ens permet reconèixer seriosament la mort. Hi ha com una mena de creença que hi haurà «una sortida». Crec que la pandèmia actual forçarà que les persones siguin més honestes amb si mateixes, amb les seves angoixes respecte de la mort i amb el fet d’acceptar que cada vida humana té un final. Si d’alguna manera poguéssim adoptar una filosofia de la mort, tal com han fet els budistes —o potser tal com ha fet el teu pare—, això suposaria un canvi positiu en la societat.
Srećko: Hi estic del tot d’acord. Hi ha un conegut assaig de Michel de Montaigne que descriu una tradició dels egipcis en el moment de la mort que consisteix a portar una calavera a una gran festa de celebració, i aquest és l’origen del memento mori. Els millors moments de la vida són quan recordes que ets mortal; per desgràcia, però, em temo que Trump, Bolsonaro, Orbán i la resta encara no ho han descobert: es pensen que són immortals.
Larry: Pot ser que Trump, una persona que no ha patit mai cap adversitat a la vida, es trobi entre les últimes persones que tenen la falsa il·lusió de ser immortals. I tornant al tema de la deconstrucció, és possible que el concepte d’immortalitat, que arrosseguem des del principi dels temps, finalment es fragmenti i desmitifiqui de debò, i diria que això és el que necessitem per avançar cap a un futur millor i més realista.
Conversa del 25 de març del 2020.
