Kitabı oku: «Tot ha de canviar!», sayfa 4

Covid-19: què hi ha en joc?

Noam Chomsky i Srećko Horvat

Srećko: Noam Chomsky, un heroi per a moltes generacions, va néixer el 1928 i va escriure el seu primer assaig quan només tenia deu anys. L’assaig tractava de la Guerra Civil espanyola i el va escriure just després de la caiguda de Barcelona, cosa que ens queda molt lluny, almenys a la meva generació. Noam, heu estat testimoni de la Segona Guerra Mundial, del bombardeig d’Hiroshima i de molts altres esdeveniments històrics d’una importància cabdal, com ara la guerra del Vietnam, la crisi del petroli del 1973, Txernòbil, la caiguda del mur de Berlín, els atemptats de l’onze de setembre i, no fa tant, la crisi econòmica del 2007-2008. Pel que fa als vostres antecedents com a testimoni i protagonista d’importants processos històrics, com veieu la crisi actual de la Covid-19? Es tracta d’un fet històric sense precedents? Us ha sorprès d’alguna manera?

Noam: Els meus primers records, que ara tornen per perseguir-me, són dels anys trenta. L’article que abans heu esmentat sobre la caiguda de Barcelona parlava sobretot del que semblava una propagació imparable de la plaga del feixisme a Europa. Molt més endavant, quan van sortir a la llum documents interns, vaig descobrir que, en aquell moment i en els anys següents, el que esperaven alguns analistes del govern dels Estats Units era que la guerra acabés amb el món dividit en una regió dominada pels Estats Units i una altra dominada per Alemanya. De manera que les meves pors d’infantesa no estaven tan fora de lloc. Últimament aquests records m’han estat turmentant. Recordo els mítings de Nuremberg de Hitler a la ràdio quan era petit. Tot i que no n’entenia les paraules, era fàcil percebre l’estat d’ànim i l’amenaça, i he de dir que ara, quan sento els discursos de Trump, d’alguna manera em recorden als de Hitler. No és que sigui feixista —de fet, no té una ideologia clara, simplement és un sociòpata, algú que només es preocupa per si mateix—, però el temperament i la por són similars, i m’escandalitza la idea que el destí del país i del món estigui a les mans d’un pallasso sociòpata com ell. La situació de la Covid-19 ja és prou greu, però val la pena recordar que s’apropa alguna cosa encara pitjor. Ens dirigim ràpidament cap al desastre, un desastre molt pitjor del que hi ha hagut mai en la història de la humanitat, i Trump i els seus sequaços són els que lideren aquesta cursa cap a l’abisme. De fet, ara mateix ens enfrontem a dues amenaces colossals. Una és l’amenaça creixent de guerra nuclear, que encara s’ha agreujat més pel desmantellament del que quedava del règim de control d’armes, i l’altra és, per descomptat, l’amenaça creixent de l’escalfament global. Encara podem fer front a les dues amenaces, però no tenim gaire temps per fer-ho. Tot i que la Covid-19 és terrible i pot comportar conseqüències espantoses, hi haurà una recuperació. Pel que fa a les altres amenaces, però, no n’hi haurà, de recuperació. Si no hi fem front, estem acabats. I per això els records d’infantesa tornen per turmentar-me, però des d’una dimensió diferent. En el cas de l’amenaça de guerra nuclear, ens podem fer una idea de la situació del món mirant el rellotge de la fi del món del Butlletí de Científics Atòmics, en què cada any se situa la minutera a una certa distància de la mitjanit, que simbolitza la fi del món. Des que Trump va arribar al poder, la minutera s’ha anat apropant més i més a la mitjanit. L’any passat era a dos minuts de la mitjanit. Aquest any els analistes van descartar els minuts i van passar directament als segons. Ara falten cent segons per a la mitjanit, i la distància per arribar-hi és més curta que mai. Segons els científics, això es deu a tres motius: l’amenaça d’una guerra nuclear, l’amenaça de l’escalfament global i el deteriorament de la democràcia, que, d’entrada, no sembla que encaixi amb les altres dues. De totes maneres, t’acabes adonant que, de fet, sí que hi encaixa, perquè la principal esperança per superar les crisis a les quals ens enfrontem és disposar d’un públic informat que prengui les regnes del seu destí. Si això no passa, estem condemnats al fracàs. Si deixem el destí a mans de pallassos sociòpates, hem begut oli. Trump és el pitjor que ens ha pogut passar, però això és culpa del poder dels Estats Units, que és aclaparador. S’especula sobre el declivi dels Estats Units, però si ens fixem en la resta del món, ens adonem que en realitat aquest declivi no existeix. Els Estats Units són l’únic país que es pot permetre imposar sancions —letals i devastadores, per una altra part. Tota la resta l’ha d’obeir. És probable que a altres països no els agradin —Europa, per exemple, no és partidària de les sancions contra l’Iran— però han de seguir el líder o els expulsaran del sistema financer internacional. En el cas d’Europa, no és una llei natural sinó una decisió, el fet d’estar subordinats al líder de Washington. Altres països ni tan sols poden triar. I per tornar al tema de la Covid-19, un dels aspectes més escandalosos i cruels de la situació és l’ús de sancions per part del poder per maximitzar el dolor dels altres, i el fet de ser del tot conscients d’estar-ho fent. L’Iran té problemes interns gravíssims, però aquests problemes encara van a pitjor per l’escanyament que suposa l’enduriment de les sancions, que estan concebudes per fer-los patir d’una manera encara més amarga. Cuba ha patit els efectes de les sancions des del moment en què va obtenir la independència. És increïble que hagin sobreviscut i que siguin resilients, i un dels elements més irònics del virus actual és que Cuba està ajudant Europa. És tan sorprenent que no sabem ni com descriure-ho: estem en una situació en què Alemanya no pot ajudar Grècia, però Cuba pot ajudar els països europeus. Si ho pensem amb deteniment ens quedem sense arguments; és com quan no tenim paraules per explicar que milers de persones moren al Mediterrani, persones que fugen de països que Europa assola des de fa anys. En aquest moment és devastador pensar en la crisi de la civilització d’Occident, i tornen els records d’infantesa de sentir per la ràdio Hitler delirant i cridant a multituds sorolloses als mítings de Nuremberg. Tot plegat fa que ens preguntem com pot ser viable la nostra espècie.

Srećko: Abans heu parlat una mica de la crisi de la democràcia. Ara mateix ens trobem, en molts sentits, en una situació històrica sense precedents. Gairebé dos mil milions de persones estan confinades a casa d’una manera o d’una altra. I alhora molts països europeus han tancat les fronteres. L’estat d’excepció s’ha estès arreu d’Europa i a països com França, Sèrbia, Itàlia i Espanya s’ha imposat el toc de queda nocturn. En altres estats l’exèrcit és al carrer. I també us volia preguntar a vós, com a lingüista, pel llenguatge que s’està fent servir. Certes figures polítiques com ara Trump i Macron no paren de fer servir un llenguatge bèl·lic. I als mitjans de comunicació també diuen que els metges són «al front» i es parla del virus com si fos l’enemic. Aquest discurs em recorda un llibre que va escriure Victor Klemperer durant l’escalada del nazisme, Lingua tertii imperii, que parla del llenguatge utilitzat pel Tercer Reich i de la seva eficàcia per a la construcció de la ideologia nazi. Des del vostre punt de vista, què ens diu el discurs de «guerra» actual? I per què se’ns presenta el virus com l’enemic? És simplement per legitimar el nou estat d’excepció o hi ha un aspecte més profund en tot això?

Noam: En aquest cas no crec que el llenguatge sigui exagerat; té un significat. Ens diu que, si volem fer front a la crisi, hem d’aplicar una cosa semblant a la mobilització en temps de guerra. Si ens fixem en un país ric, com ara els Estats Units, veurem que té els recursos suficients per superar els problemes econòmics immediats. La mobilització de la Segona Guerra Mundial va dur el país a un deute molt més elevat del que es planteja avui dia, i la mobilització va ser molt reeixida: gairebé va quadruplicar la fabricació als Estats Units i va posar fi a la Gran Depressió. Va deixar el país amb un deute elevadíssim però amb capacitat per créixer. En l’actualitat no ens enfrontem a una guerra mundial i probablement no cal mobilitzar recursos a aquesta escala. No obstant això, necessitem la mentalitat d’una mobilització social per intentar superar la crisi a curt termini, una crisi que és greu. En aquest sentit, també podem fer esment de l’epidèmia de grip porcina del 2009, que va començar als Estats Units i durant el primer any de la qual van morir al voltant de dues-centes mil persones. I, per descomptat, la situació és molt pitjor als països pobres. Què passa quan s’aïlla una persona índia que viu amb una mà al davant i l’altra al darrere? Que es mor de gana. En un món civilitzat els països rics haurien d’ajudar els necessitats, en lloc d’asfixiar-los com estan fent ara, especialment a l’Índia. Hem de tenir en compte que, en el cas que persisteixin les tendències climàtiques actuals, d’aquí a no gaires dècades ja no es podrà viure al sud de l’Àsia. A Rajasthan, aquest estiu van arribar als cinquanta graus, i la temperatura continua pujant. S’està acabant l’aigua, i anirà a pitjor. Hi ha dues potències nuclears i es barallaran per restringir els subministraments reduïts d’aigua. La crisi de la Covid-19 és molt greu i no podem subestimar-la, però hem de recordar que és una petita fracció de crisis més greus que han d’arribar i que ens alteraran la vida fins al punt que, en un futur no gaire llunyà, l’espècie no podrà sobreviure. Hi ha molts problemes als quals hem de fer cara; alguns d’immediats, com ara la Covid-19, i d’altres de molt pitjors i que són imminents: una crisi de la civilització. Una cosa bona que possiblement ens deixarà la crisi de la Covid-19 és que ens porti a pensar quin tipus de món volem. Volem un món que ens condueixi a tot això? Hauríem de pensar en els orígens de la pandèmia i en per què va sorgir. Es tracta d’un fracàs colossal del mercat que es remunta a la mateixa essència dels mercats, agreujat per la salvatge intensificació neoliberal dels profunds problemes socioeconòmics. Ja sabíem, des de molt abans del brot actual, que era molt probable que sorgissin pandèmies i, encara pitjor, que era molt probable que aquestes pandèmies fossin de coronavirus, lleugeres modificacions de l’epidèmia del SARS de fa quinze anys. Aleshores el virus es va superar: es va identificar, es va seqüenciar i es van crear vacunes. En tot aquest temps, laboratoris d’arreu del planeta han treballat per desenvolupar proteccions per a una pandèmia de coronavirus potencial. Per què no se n’han sortit? Els senyals del mercat eren erronis. Hem lliurat el nostre destí a tirans del sector privat, a grans empreses multinacionals que no donen explicacions al públic: les grans companyies farmacèutiques. Per a ells, fabricar noves cremes corporals és més rendible que no pas trobar una vacuna per protegir la gent de la destrucció total. El govern hi hauria pogut intervenir. Per exemple, recordo molt bé que la pòlio era una amenaça terrible i es va posar fi a la malaltia gràcies al descobriment de la vacuna Salk per part d’una institució governamental impulsada per l’administració de Roosevelt. No hi va haver patents per a la vacuna: es va posar a disposició de tothom. Aquest cop, la plaga neoliberal ha impedit als governs intervenir-hi. Vivim segons una ideologia —que els economistes s’han esforçat a legitimar— que ve del sector privat. Això ho va tipificar Ronald Reagan, amb el seu somriure daurat, quan, llegint el guió que li havien lliurat els seus amos del sector empresarial, va dir: «El govern és el problema; desfem-nos del govern». Evidentment, el que això vol dir és: «Posem les nostres decisions en mans de tirans del sector privat que no donen cap explicació al públic». A l’altra banda de l’Atlàntic, Thatcher ens deia que la societat com a tal no existeix, que només hi ha individus llançats al mercat per sobreviure-hi d’alguna manera i que, a sobre, no hi ha cap alternativa possible. Fa molts anys que el món pateix sota aquesta ideologia i, ara que estem en un punt en què es podrien dur a terme diverses accions, com una possible intervenció directa del govern, a imatge de la intervenció de la vacuna Salk, la plaga neoliberal els ho impedeix. El que vull dir és que la pandèmia actual de coronavirus es podria haver evitat. Ja hi havia informació disponible al respecte l’octubre del 2019, quan als Estats Units es va dur a terme una simulació d’alt nivell d’una pandèmia amb l’objectiu d’avaluar-ne l’impacte. Aquesta simulació va demostrar que la propera pandèmia greu causaria una quantitat increïble de morts i desencadenaria conseqüències molt importants a escala econòmica i social. No es va adoptar cap mesura al respecte. El 31 de desembre la Xina va informar l’Organització Mundial de la Salut d’un cas de símptomes similars a la pneumònia i d’etiologia desconeguda. Una setmana després, científics xinesos van identificar el cas com a coronavirus, el van seqüenciar i van proporcionar aquesta informació a tot el món. En aquella etapa, els viròlegs i qualsevol persona que es va prendre la molèstia de llegir els informes de l’OMS sabia que hi havia un coronavirus i sabia com combatre’l. Van fer alguna cosa al respecte? Alguns sí. A la Xina, a Corea del Sud, a Taiwan i a Singapur van començar a actuar i, pel que sembla, han aconseguit contenir almenys el primer brot de la malaltia. Fins a un cert punt, a Europa va passar el mateix. Alemanya, que acaba de salvar el sistema hospitalari del neoliberalisme, tenia una capacitat extra de diagnosi i va ser capaç d’actuar d’una manera molt egoista en garantir una contenció raonable del brot dins les seves fronteres. Altres països simplement van obviar la informació i, entre aquests, un dels que ho va fer pitjor va ser el Regne Unit. Però el pitjor de tots és els Estats Units, on resulta que qui porta el timó és un llunàtic irresponsable que un dia diu que no hi ha crisi, que només és una grip, l’endemà afirma que hi ha una crisi terrible i que ell ja s’ho ensumava, i el dia següent, que hem de tornar a treballar perquè ell ha de guanyar les eleccions. El fet que el món estigui a les seves mans és un escàndol. Però, tornant al tema, la qüestió és que la pandèmia va començar amb un fracàs estrepitós del mercat que assenyala els problemes fonamentals de l’ordre socioeconòmic, agreujats per la plaga neoliberal, i continua per culpa de la decadència dels tipus d’estructures institucionals que hi podrien fer front. Són temes que ens hauríem de prendre molt seriosament, ja que plantegen la pregunta sobre el tipus de món en què volem viure. Si d’alguna manera acabem superant aquesta pandèmia, hi haurà diverses opcions que poden anar des de la instauració d’estats molt autoritaris fins a una reconstrucció radical de la societat sobre la base de les necessitats humanes, no del benefici privat. Hem de tenir en compte que els estats autoritaris i viciosos són força compatibles amb el neoliberalisme. De fet, els gurus del neoliberalisme, des de Ludwig von Mises fins a Friedrich Hayek, entre d’altres, estaven en sintonia amb la violència massiva per part de l’estat, sempre que donés suport al que ells anomenaven economia sòlida. No hauríem d’oblidar que el neoliberalisme té els seus orígens en un seminari de Von Mises a Viena als anys vint, en què amb prou feines va poder contenir la seva satisfacció quan els protofeixistes de l’estat austríac van aixafar els sindicats i la democràcia social austríaca i es van unir al primer govern protofeixista. En realitat, elogiava el feixisme perquè protegia l’economia sòlida. Quan Pinochet va instaurar una dictadura sanguinària i brutal a Xile, Von Mises, Hayek i Friedman van trobar que era una excel·lent idea que ajudaria a materialitzar el meravellós miracle que era portar l’economia sòlida a Xile, que a la vegada generaria grans beneficis per als interessos estrangers i una petita part de la població. No és tan estrany pensar que avui dia els autoproclamats llibertaris restableixin un sistema neoliberal salvatge mitjançant una poderosa violència estatal. És un malson que podria arribar a fer-se realitat. Però també hi ha la possibilitat que la gent s’organitzi, es comprometi, com molts estan fent, i aconsegueixin un món molt millor que també pugui fer front a les grans amenaces de guerra nuclear i de catàstrofe mediambiental, de les quals no hi ha recuperació possible. Es tracta d’un moment crític de la història de la humanitat, i no només per la Covid-19, tot i que la situació causada pel virus ens hauria de portar a prendre consciència dels defectes colossals i de les disfuncions del nostre sistema socioeconòmic, que ha de canviar dràsticament si en el futur volem sobreviure.

Srećko: Molts dels que des de fa dècades participem en moviments i organitzacions socials, en què la proximitat física i social entre les persones és essencial, ara ens estem acostumant al que anomenen «distància social» i «aïllament» a casa. Què creieu que ens depara el futur pel que fa a la resistència social en aquests temps de distanciament social, que duraran almenys uns quants mesos més, si no anys? Quin consell donaríeu als progressistes de tot el món —activistes, intel·lectuals, estudiants i treballadors— sobre com organitzar-se en aquesta situació? I potser ens podríeu dir si teniu l’esperança que, en comptes de portar-nos encara més autoritarisme, aquesta situació oberta pugui vaticinar una transformació radical que faci el món més verd, equitatiu, just i construït sobre la base de la solidaritat?

Noam: D’entrada, hauríem de tenir en compte que abans de la pandèmia ja hi havia formes d’aïllament social molt perjudicials. Si aneu a un McDonald’s i doneu una ullada a un grup d’adolescents menjant hamburgueses en una taula, veureu que mantenen dues converses. Una sol ser una conversa força superficial de grup i l’altra és la que cadascú manté amb el mòbil amb algú a distància. Això ha atomitzat i aïllat la gent d’una manera increïble. El principi de Thatcher que la societat com a tal no existeix s’ha intensificat amb el mal ús que es fa de les xarxes socials, que ha transformat les persones en éssers molt aïllats. Als Estats Units, de fet, hi ha plaques als camins dels campus universitaris en què s’hi pot llegir «Mira endavant», perquè els estudiants caminen per la universitat enganxats al mòbil. I aquesta és una forma d’aïllament social autoinduït que és molt perjudicial. Ara ens trobem en una situació d’aïllament social imposat des de fora que s’ha de superar recreant els vincles socials de la manera que puguem: ajudant gent que ho necessiti, desenvolupant organitzacions, fent que les que ja existeixen siguin funcionals, planejant el futur i ajuntant-nos per internet per fer-nos preguntes els uns als altres, per deliberar i per trobar respostes als problemes als quals volem fer front. La comunicació cara a cara és essencial per als éssers humans, però si ens n’han de privar durant un temps, podem trobar altres maneres de continuar i, de fet, ampliar i dur les nostres activitats més enllà. No serà fàcil, però els humans hem superat problemes pitjors en el passat.

Srećko: Pot ser que acabi de sentir un lloro en algun lloc de casa vostra mentre parlàveu?

Noam: Sí, un lloro bilingüe. Sap dir «Sobirania per a tot el poble» en portuguès. És més sensat que el que sentim a Washington.

Conversa del 25 de març del 2020.