Kitabı oku: «Esperit d'associació», sayfa 5
El caràcter general de qualsevol petició per facilitar les societats mutualistes era entesa com una porta oberta envers el dret d’associació. I la veritat és que les autoritats moderades no anaven del tot desencaminades, perquè sovint aquest era el propòsit dels menestrals i els obrers que feien sol·licituds com l’anterior. És molt difícil desvincular-la de la que al febrer de 1862 arribà al Congrés dels Diputats i va ser presentada pel diputat demòcrata, únic en aquella legislatura, Nicolás Rivero: «He pedido la palabra para presentar en la mesa una petición de 15.600 obreros de Barcelona, que acuden al Congreso reclamando el derecho de asociación».[47]
Els obrers barcelonins volien crear societats mutualistes el 1861 i societats de resistència el 1862. En realitat, volien tenir el dret d’associar-se per les dues coses que, en les seues pràctiques, era sovint només una. La cosa venia d’abans, com sabem, des que els teixidors de Barcelona crearen l’associació bicèfala el 1840. Però aquest havia estat el model impulsat pels societaris des de llavors i continuaria sent-ho per molt de temps.
Hem vist que el 1844 es creà a València la societat mutualista El Taller, impulsada pel fourierista Cervera. Sembla que a València prompte va caure en mans d’elements de la burgesia pietista; però en altres indrets, com ara Barcelona, Figueres, Reus, Sevilla, Cadis, Màlaga o Antequera, hi sorgiren societats amb el mateix nom i sembla que s’implicaren en mobilitzacions de resistència al capital. El 1855, La Fraternidad, una societat mutualista creada pels treballadors del sector tèxtil d’Antequera seguint el model de El Taller, tenia un miler de socis i, segons el periòdic madrileny El Eco de la Clase Obrera, «quieren erigirse también en eco de resistencia contra las exigencias de los capitalistas».[48]Quan Garrido, disfressat de Liborio Salazar, escrivia sobre els gremis dela gent de la mar ja avisava de la convergència entre les formes d’ajuda mútua, cooperació i resistència. Tot i que el seu fullet s’ocupava de les societats marineres del cantàbric, l’exemple valencià és potser el més adient pel que fa al cas.
Els gremis de gent de la mar eren molt especials. Quan la revolució va dictar les mesures abolicionistes respecte als gremis, va fer una exclusió: els gremis de navegants. Com que ells havien de nodrir la matrícula de mar per conformar una marina de guerra amb braços necessaris i experts, la llei els va salvaguardar.[49]Eren una pervivència del passat feudal i es configuraven en societats mutualistes de nou encuny, però amb la particularitat de mantenir els vincles solidaris del gremi no entre artesans, sinó entre mà d’obra assalariada.
Els comerciants i les companyies navilieres no estaven gaire contents amb la solució adoptada per l’estat liberal. Consideraven que, emparats en el gremi, els treballadors imposaven preus de càrrega i descàrrega, així com practicaven un autèntic monopoli laboral.[50]Les queixes en aquest sentit es registren des de 1834. El comandant militar del terç naval, però, no podia sinó recordar que els gremis de la mar gaudien de condicions especials: «los gremios de los matriculados de mar no están comprendidos en la 2.ª parte del Real Decreto de 8 de Junio de 1813 sobre la libertad en el establecimiento de Fábrica y ejercicio de cualquier Industria». La Confraria del Vaixell i Sant Telm de la Vilanova del Grau havia de quedar-se, com la resta dels gremis de gent de la mar, al marge del decret de 1813 i del de gener de 1834. El comandant intentava convèncer els seus interlocutors recordant que «los infelices matriculados no conocen otro premio a sus largos y penosos servicios que el haberles concedido el privilegio de la carga y la descarga en los puertos de mar».[51]
El matriculat no era exactament el membre d’un ofici. Era un home de mar, que podia tenir diversos oficis, i que compartia amb altres mariners «la obligación que tienen contraída de estar prontos siempre que se les llame para el Servicio de Mar».[52]Hi havia pescadors de diverses arts, confeccionadors de xarxes, estibadors, etc. Tots ells sabien que, a més del penós servei a la marina de guerra i de subjectar-se al fur especial del matriculat, tenien una contrapartida que completava el seu salari: el privilegi de la càrrega i la descàrrega als ports.
Però la situació descrita no es va mantenir estable. Els comerciants i els naviliers seguiren pressionant. Aconseguiren, pel 1838, que els preus de càrrega i descàrrega foren regulats per reial ordre i que anaren descendint.[53] Aquesta actitud va provocar el conflicte. Des de 1840 els progressistes ocupaven el poder. Espartero, regent del regne, significava que un fill del poble havia arribat al cim del poder polític a Espanya. Les forces populars (i les republicanes entre aquestes) pensaren que aquella era una bona conjuntura per manifestar-ne les dificultats o fer valdre els seus projectes.
Al novembre de 1842 arribà un vaixell símbol dels temps al port de València. Era el Gaditano, acabava d’eixir de drassanes i el movia la força del vapor. Els naviliers propietaris del Gaditano oferiren transportar-hi persones i mercaderies a preus competitius, per sota dels exigits pels patrons del vaixells de vela.[54]Els navegants del Gremi de Sant Telm interpretaren que els propietaris del Gaditano rebaixaven arbitràriament els preus que havien de pagar als estibadors, a ells, per la càrrega i la descàrrega de les naus. No estaven disposats a acceptar-ho.
Els treballadors agremiats es negaren a carregar el Gaditano. Era la vaga. Però la data jugava en contra dels vaguistes. Les autoritats esparteristes coneixien l’agitació popular, republicana, que hi havia a ciutats com València i Barcelona, i que prompte es concretarà en forma de sublevació popular. La vaga dels estibadors semblava un preàmbul popular, un assaig d’avalot general i calia cloure ràpidament el perill. L’autoritat política envià tropes militars al port, per intentar que la càrrega dels vaixells es duguera a terme per la força de la intimidació. El cap polític, Manuel Camacho, es traslladà al Gaditano, probablement per convèncer el capità que el millor era no caldejar més l’ambient i oblidar-se de la càrrega prevista al port de València. En efecte, el Gaditano va salpar deixant la càrrega a terra.
Camacho havia optat per la prudència. Conformà una junta per examinar les causes «que habían motivado y sostenían la coalición formada por la gente de mar que se negó y muchas veces a hacer el servicio de carga», i ací estaven representats el comerciants, els naviliers, però també els representats del mateix gremi de Sant Telm. Però la prudència del polític no va ser secundada pels comerciants i els naviliers. Segons ells, tenien dret a fer càrrega i descàrrega amb gent matriculada i amb gent no matriculada. La llibertat de contractació era la seua bandera. El que feien els navegants agremiats era un acte de sindicació, una coalició per alterar el preu de les coses, un delicte per més que estiguera salvaguardat per l’actitud interessada del comandant del terç naval.
Aquesta vegada, el susdit comandant intentà una altra via, atesa la pressió dels comerciants que havien vist com es perdia una oportunitat de negoci, a més, vinculada al progrés, al vapor, al símbol del nou segle. Intentà que els agremiats acceptaren el preu de càrrega i descàrrega proposat per la Junta de Comerç, que s’obrira una llista de cent agremiats que acceptaven les condicions dites i, damunt, l’esmentada llista s’obriria a la seu de la Junta de Comerç i allí, a casa de l’antagonista, haurien d’anar els navegants a inscriure’s.
Probablement, l’actitud de Camacho en pujar al Gaditano desactivà un conflicte encara major, perquè la junta consultiva que havia creat estava a punt de fer desaparèixer el gremi de Sant Telm, convertit alhora en socors mutus i societat de resistència, i de fer-ho, aquesta vegada, amb l’aquiescència del comandant del terç naval. L’aixecament republicà de València i Barcelona convidava les autoritats polítiques a concentrar-se per contenir un moviment polític que mostrava que la lluita política per la democràcia no volia esperar als morosos desenvolupaments del liberalisme que Espartero prometia.
Els agremiats obtingueren una victòria, perquè la institució continuà. El 1849 la Junta de Comerç de València, encapçalada pel vicepresident, l’industrial seder i comerciant Joan Baptista Romero, demanava al Ministeri de Comerç que dictés l’ordre d’abolició «del gremio de mareantes»:
La Junta de Comercio de Valencia que suscribe tuvo conocimiento de la R.O. expedida por el Ministerio de Marina en 2 de Mayo último, comunicada al Exmo. Director General de la Armada, por la que teniendo S.M. presente la opinión de la expresada Dirección, acerca de la supresión de los Gremios de Mareantes, por las razones que en la misma se aducen, había resuelto la Reina (Q.D.G.) su definitivo cese, y que para que esta medida no causase perjuicio al servicio público ni a los matriculados, no se llevase a efecto hasta que la Junta de Dirección propusiese y S.M. aprobase las reglas que debiesen seguirse para su entera abolición en las funciones que ahora ejercen los Gremios, ora en asuntos de pesca, ora en las faenas de carga y descarga y ora también en el auxilio a los Buques; y al comunicar dicha Real disposición recomendaba S.E. a la prenotada Dirección la mayor prontitud en la propuesta de las indicadas reglas por la conveniencia de llevarse a efecto cuanto antes la supresión de los Gremios indicada por S.M.
Considerables son los perjuicios que se irrogan al Comercio de la continuación de los expresados gremios, y con ellos de sus inveterados abusos, porque monopolizado el trabajo de carga y descarga por el mismo, exige elevados derechos por este servicio, originándose a cada paso disturbios y aún litigios por su falta de cumplimiento bajo especiosos pretextos y recaudando por otra parte cantidades considerables, es tal la distribuciónque de los fondos se practica que apenas llega a compensar mezquinamente al que verdaderamente aplicó el hombro al material trabajo.[55]
El 21 de gener de 1850 es va dictar la Reial Ordre per la qual es permetia als comerciants i als naviliers prescindir dels gremis de navegants i adreçar-se a companyies de navegants creades pel capital privat. Això és, autèntiques companyies de càrrega i descàrrega enteses com a empreses de serveis i que «como sociedades particulares se valen de los que más utilidades pueden darles», per la qual cosa molts mariners quedaren fora de les seues ocupacions tradicionals. Ben prompte se’n queixaren: estaven «reducidos con sus familias a la mayor miseria porque las compañías que se han formado sólo dan ocupación a sus allegados o recomendados».[56]Feren alguna cosa més. Tot i que el gremi, nominalment, ja no tenia cap control sobre el repartiment de treball i era només una societat de socors mutus, els components tornaren a vincular-lo a la resistència al capital. I obligaren el capital a acceptar les seues condicions.
L’empresari que al Grau de València va formar les noves colles d’estibadors es deia Mariano Ponciano. Però la pressió de l’antic Gremi de Sant Telm sobre els treballadors era tal, que l’empresari finalment va signar-hi un acord, malgrat les queixes de la Junta de Comerç: Ponciano utilitzava el gremi com si d’una borsa de treball es tractara, perquè si no ho feia així, s’exposava al boicot dels treballadors del port.[57]
Els gremis de navegants van ser abolits definitivament el 1864. Com es pot imaginar, els anys que precediren aquella norma estan replets de contenciosos entre comerciants, naviliers i estibadors.[58]Però els posteriors també. A l’octubre de 1864, es va constituir una estranya Societat Marinera de Poble Nou del Mar. Aparentment, es tractava d’una sèrie de propietaris de barques i pescadors de bou que es vinculaven en el negoci per constituir-ne una flota de certa consideració. Però les autoritats veieren una altra cosa: «cree no ser otra cosa que una continuación o sustitución del antiguo gremio de mareantes; puesto que concreta sus operaciones a sólo el ámbito mutuo y a las faenas que ocasionan los buques o parejas del Bou».[59]Com veurem més endavant, les confraries de pescadors, transsumpte dels gremis de navegants, proliferaren a finals dels anys 60 i principis dels 70. Fins que el 1873 es va abolir la matrícula de mar, de segur que amb una capacitat de pressió i de resistència que ultrapassava les funcions mutualistes.
Liborio Salazar-Fernado Garrido coneixia ben bé la praxi del gremis de navegants i, des del seu punt de vista, eren un exemple que calia seguir. Sabia també que la seua situació era producte d’una anomalia, d’una pervivència feudal, la matrícula de mar, però s’aprofitava de l’avinentesa per demanar l’expansió del model. L’antic gremialisme no tenia cap objectiu, però podia servir per fer-ne societats mutualistes i de resistència que coadjuvaren a la millora de les condicions d’existència de la menestralia i de les classes treballadores. Els navegants no eren assalariats en sentit estricte. A través del gremi posseïen mitjans de producció: les barques amb les quals traslladaven la càrrega als vaixells o dels vaixells al port quan estibaven, els aparells de pesca, etc. Rebien sous, això sí, però no els establia la mà oculta, sinó la negociació entre la Junta de Comerç i el gremi, amb l’arbitratge d’un terç naval interessat a mantenir la institució per raons vinculades al manteniment de l’armada.
En definitiva, els navegants dibuixaven un model de treballador que eludia la proletarització absoluta, que conservava una bona dosi d’autonomia, que feia de l’associació i la cooperació els principals instruments de treball i de defensa col·lectiva de l’ofici. Per a un republicà societari com Garrido, els navegants eren un bon exemple del que les seues propostes polítiques pretenien concretar.
La conjuminació entre gremis mutualistes d’ofici i política radical va ser un horitzó que es va mantenir fins a la Revolució de 1868. A València, el cap de la democràcia socialista, Feliu Gallach, era un compromès mutualista del gremi de corredors de coll, mentre que el líder de la democràcia individualista, Antoni Guerrero, era un petit propietari agrícola.[60]De la mateixa manera, en la discussió entre individualistes i socialistes dins la democràcia espanyola, desenvolupada en la dècada de 1860, José María Orense, gran propietari, marquès d’Albaida, representava els primers; mentre que Garrido o Pi i Margall, fills de menestrals, representaven la segona de les postures. És ben difícil determinar si les nombroses cooperatives i associacions d’ajut sorgides abans la Revolució de 1868 tenien o no la doble condició de mutualistes i polítiques. Però és fàcil determinar que homes com Fernando Garrido pensaven que ací hi havia un horitzó emancipador.
En La España Contemporánea, llibre que publicà el 1862, va descriure la confiança que tenia en les associacions cooperatives i mutualistes de producció i consum, «especialmente en las grandes poblaciones donde las clases trabajadoras, por ser más instruidas, eran más aptas para plantear y llevar a buen término la evolución económica que las transformaba de proletariados asalariados en trabajadores asociados copropietarios de la industria que explotan».[61]Garrido tenia el somni de treballadors associats copropietaris: era el somni rousseaunià del treballador independent, del petit propietari autònom, del treball que dignifica i no del que esclavitza.
Eren les idees més avançades en matèria social fins que entraren en joc unes altres, les difoses per la Internacional de Treballadors. Però, fins i tot, quan alguns internacionalistes creguen veure en l’associacionisme cooperatiu i mutualista una aplicació del pensament petitburgès, molts treballadors continuaran fent-hi costat i s’aproximaran al republicanisme, precisament perquè aquest s’agrupà discursivament i en la pràctica amb un munt d’associacions de socors i cooperatives de consum, de producció o de crèdit. Garrido mateix, que durant un cert temps no entengué massa bé que alguns treballadors abandonaren les files del republicanisme i del politicisme per esdevenir sindicalistes revolucionaris, va perseverar en la idea i encara el 1879 –quatre anys abans de morir– escrivia La cooperación: estudio teórico y práctico sobre las sociedades cooperativas de consumo y producción en Inglaterra y otros países y especialmente en Cataluña.[62]Garrido s’anticipava al treball de Beatrice Potter Web, que va escriure el 1891 l’important llibre sobre El moviment cooperatiu en Gran Bretanya. La dona que es casaria amb Sidney Webb el 1892 i que, amb ell, contribuiria a edificar el socialisme fabià britànic, pensava llavors que la resposta al problema del pauperisme estava en una societat basada en empreses autogestionades pels treballadors. Les cooperatives eren formes d’associació democràtica i emancipadora, eren la clau de la democràcia industrial.
Les idees dels societaris i dels utòpics de la dècada de 1840 continuaven, doncs, progressant en l’Europa de final del segle XIX i principi del segle XX. La importància de la Fabian Society en la configuració del socialisme britànic, en el naixement del Labour Party, és ben coneguda. Potser caldria considerar que quan Fabra Ribas, Enrique de Francisco i altres socialistes espanyols introduïren amb força la praxi cooperativa i mutualista en els programes socialistes espanyols, heretaven els discursos i la tasca feta per Garrido i altres. Siga com vulga, a mitjan segle XIX la vinculació entre gremis alterats, societats mutualistes, cooperatives i societats de resistència, podia ser una mica confusa o no tenir uns objectius, uns horitzons emancipadors clarament definits, més enllà de la desproletarització. Tant se val, les classes dominants pensaven que eren un perill real, per més que els elements més intel·ligents d’aquells grups el que volgueren fóra crear societats amb noms idèntics però tutelades. Les espases estaven en alt.
REVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA I CLÍMAX SOCIETARI, 1868-1874
El millor coneixedor del socialisme valencià i del societarisme que el va precedir, ha fet el diagnòstic: la implantació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) al País Valencià «es va trobar amb una extensa tradició d’associacions voluntàries de caràcter reformista que xifrava les esperances d’emancipació del treball en el cooperativisme, l’educació i les mutualitats». L’associacionisme vinculat a nous criteris d’emancipació es va beneficiar «de l’experiència associativa precedent i en part sostingué el seu creixement sobre la transformació de societats de socors mutus i societats cooperatives».[63]
En efecte, una part important de les societats mutualistes i cooperatives sorgides abans de la implantació de la AIT, tenien una marcada vessant ideològica que demòcrates i republicans havien intentat aprofitar per construir les seues bases socials. Després de la Revolució de 1868, continuaren fundant-se societats d’aquesta mena. AAlacant, on ja havien aparegut societats mutualistes abans de la Revolució Gloriosa, sorgí el 1870 la Societat Cooperativa i de Protecció de l’Art, impulsada pel Club Republicà Federal i pel seu òrgan d’expressió, el periòdic La Revolución.[64]Calia atendre els membres de les classes treballadores, malalts o aturats. Però a Alacant, com en altres indrets, les fórmules associatives de l’obrerisme, per enquadrar-se en el republicanisme, xocaren amb la implantació de la AIT. Les relacions entre republicans i internacionalistes passaren per moments de col·laboració i de confrontació. En tot cas, esdevingueren problemàtiques.
El 1870 es va constituir a València l’Associació de Socors Mutus per Empleats El Moviment.[65]El 1871 es constituïren la societat cooperativa La Utilitat, promoguda per sabaters, i la Societat de Socors Mutus d’Obrers de l’Art Major de la Seda.[66]El mateix any, els armers demanaren constituir-se, seguint els preceptes de la llibertat d’associació recentment proclamada, en societat obrera mutualista.[67]El 1872 aparegué La Primitiva Ventallera, societat cooperativa d’obrers dedicats a la fabricació de ventalls.[68]
El Moviment agrupava treballadors del ferrocarril d’Almansa a València i Tarragona, la línia impulsada per José Campo, que es va començar a construir el 1852 i s’acabà el 1867. A més d’atendre l’assistència en casos de malaltia i d’accident, l’associació disposava d’una cooperativa de consum i una altra de crèdit i estalvi. El 1872 tenia 238 associats, cadascun dels quals pagava 5 pessetes per l’ingrés i una quota mensual de 2,5 pessetes.[69]Un obrer urbà no qualificat, que cobrava aproximadament entre 1,75 i 2 pessetes diàries, no haguera pogut pagar aquestes quantitats, però els treballadors del ferrocarril eren obrers especialitzats que guanyaven el doble. Tot i que les despeses bàsiques d’un obrer se situaven llavors en 2 pessetes diàries, encara els quedava una petita quantitat que podien invertir en una societat mutualista, que disposava de cooperativa de consum i que feia préstecs als socis.[70]
La Societat de Socors Mutus d’Obrers de l’Art Major de la Seda tenia 50 socis un any després de la fundació, malgrat que una disposició transitòria del reglament deia que només podria considerar-se constituïda quan «se hayan adherido a estos estatutos más de cien obreros del Arte Mayor de la Seda».[71]L’article segon dels estatuts assenyalava que el seu objecte era «socorrer por medio de dietas a los socios enfermos».[72]Els socis, homes o dones, havien de pagar una quota de mig quinzet setmanal, però l’entitat admetia socis honoraris, que pagaven una quota mensual de dos quinzets i renunciaven a percebre assistència. A més dels socors mutus, la societat contemplava també aspectes instructius i cooperatius. El títol addicional del estatuts afirma que «todo socio reconoce la obligación moral de instruirse, a cuyo efecto se le concede el derecho a asistir diariamente a la escuela de la sociedad y a la biblioteca del Centro Cooperativo, aun cuando no pertenezca a ninguna de las sociedades que lo forman».
En definitiva, la Societat de Socors Mutus d’Obrers de l’Art Major de la Seda sorgia lligada al Centre Cooperatiu (en realitat, Centre Federatiu de Societats Obreres Valencianes), creat a l’abril de 1870.[73]Quan es va fundar integrava 23 entitats entre societats de socors mutus, cooperatives de producció i consum i unions d’ofici, i estava presidida per una orientació reformista i petitburgesa, inspirada pel rector de la Universitat de València, Eduard Pérez Pujol.[74]
El 1872 sorgia una iniciativa paral·lela al Centre Cooperatiu que pretenia avançar en l’endegament de tot el moviment associatiu de la ciutat: el Centre Federatiu de Societats Cooperatives i Ateneu-Casino de les Classes Obreres i Industrials.[75]Juan Selisa, com a president, i Francesc Vives Mora com a secretari, signaven el reglament de la nova entitat, encara que la inspiració d’Eduard Pérez Pujol es detecta darrere la redacció, en una època en la qual estava decidit a promoure la conciliació entre el capital i el treball, i a fer front a la capacitat expansiva de l’AIT.
El Centre Ateneu-Casino va establir que el seu objecte era «agrupar a todas las sociedades obreras valencianas que obedezcan en sus propósitos y fines al mejoramiento social e intelectual de la clase trabajadora por medio del fecundo principio de la cooperación y además a la clase industrial que abrigue iguales o semejantes propósitos, teniendo también cabida todos los obreros que lo deseen, aunque no tengan una idea determinada en materia de asociación».[76]Al local del centre, tres dies a la setmana es llegirien en veu alta obres científiques, històriques o literàries i, altres tres, es dedicarien al dictat de conferències sobre arts i oficis, economia política, ciències o agricultura. Alhora, el Centre es dividiria en tres seccions, cant, música i declamació, cadascuna de les quals n’establiria el programa d’instrucció. Disposaria d’una escola d’adults i d’una biblioteca. Les quotes per pertànyer al Centre eren variables, entre 1 i 4 quinzets, segons la capacitat econòmica dels socis.
Vives Mora, impressor i secretari del Centre, tenia experiència en la matèria, perquè acabava de muntar, a l’octubre de 1868, el Casino Industrial de Poble Nou del Mar. Quasi al mateix temps que el Centre començava a rodar, Vives llançava al carrer el setmanari El Trabajo y la Industria, destinat a popularitzar els principis de la cooperació i substitut d’El Artífice, periòdic de Balaciart i Pérez Pujol, de curta vida i idèntics propòsits.[77]En El Trabajo y la Industria es pot seguir el debat en marxa entre les posicions cooperativistes d’arrel demòcrata i les defensades per l’internacionalisme, perquè el periòdic acull, sense compartirles, les opinions i l’activitat de la AIT a València.
Al seu torn, Eduard Pérez Pujol publicarà el 1872 el resultat de les seues recerques sociològiques sobre la conciliació entre el capital i el treball en La cuestión social en Valencia. El professor universitari, llavors rector de la Universitat de València, proposarà la creació de jurats mixtos per a la resolució de conflictes laborals; la creació de borses de treball, per facilitar la col·locació dels obrers aturats; la promoció de les societats mutualistes, que reunien en aquell moment 2.254 socis a València; la creació de cooperatives de consum i de cooperatives de producció (les existents tenien 488 socis); la promoció del Centre Federatiu de Societats Cooperatives, que llavors reunia 25 cooperatives associades; la generació d’incentius als tallers mitjançant la participació dels obrers en els beneficis industrials; i l’expansió de la instrucció obrera.[78]
Les posicions reformistes de Vives i de Pérez Pujol, però, xocaven amb una nova realitat. Moltes de les cooperatives associades al Centre Federatiu es dissolien aleshores per «las desavenencias producidas por la reciente llamada de la Internacional». Paul Lafargue, el propagandista a Espanya de les idees de Marx i Engels, dedicà un parell d’articles al llibre de Pérez Pujol en el periòdic La Emancipación.[79]Les vinculava a les idees neogremialistes que circulaven per Europa i que segons el Manifest Comunista pretenien «encaixar per força els mitjans moderns de producció i de canvi en el marc estret de les antigues relacions de propietat, que ja van ser trencades, que fatalment havien de ser trencades per ells».[80]
Una de les societats adherides al Centre Federatiu de Societats Obreres Valencianes va ser la Societat de Fonedors i Manyans. El seu president va participar, al juny de 1870, en el congrés obrer de Barcelona, on es va fundar la Federació Regional Espanyola de la AIT. En tornar a València, va escampar-hi la necessitat d’optar per la resistència al capital com a tasca prioritària de les societats obreres, però es va trobar amb la discrepància de moltes societats del Centre Federatiu, per la qual cosa la societat abandonà aquest centre i es transformà en Centre d’Obrers Valencians Adherits a la Internacional Europea. Set societats seguiren els passos dels fonedors i els manyans.[81]
La Federació de València de la Internacional tenia a l’agost de 1871 onze seccions i 491 cotitzants, i la xifra es va incrementar en els mesos següents per arribar a setze seccions i a més de 1.500 afiliats a principi de 1872. En comptes de fundar l’acció en l’harmonia entre el capital i el treball, es basava en la vaga i la resistència al capital com a recursos obrers per a l’obtenció de millores concretes i per fer propaganda de la nova fórmula societària de l’obrerisme:
En noviembre de 1871 –relata José Antonio Piqueras−, los tejedores de seda, los más reacios a las sociedades de resistencia dieron un adiós al cooperativismo y crearon en el gremio del Arte Mayor de la Seda la sección tanto tiempo anhelada por la Internacional. Unos 300 tejedores pasaron a engrosar la Federación valenciana. Otros oficios siguieron la fuerza de este ejemplo a la vez que diversos gremios se escindieron. Se formaron secciones de silleros, clavetaires, abaniqueros, barberos, agricultores y otros.[82]
El Col·legi de l’Art Major de la Seda va intentar reaccionar reformant-ne els estatuts, tot i que els darrers eren de febrer de 1869.[83]Bàsicament, la reforma consistí en la supressió dels col·legials numeraris (equivalent als honoraris d’altres associacions semblants), que donaven la pàtina paternalista a l’entitat, l’eliminació dels articles vinculats a les necessitats dels industrials i a afegir una sèrie de disposicions «para socorrer a aquellos colegiales que en su vejez se hallen en la miseria» i «alentar a los trabajadores para que progresen en la industria y para proporcionarles trabajo».
Remesa aquesta reforma estatutària a informació del Govern Civil, el funcionari va escriure que «con las reformas que se establecen se da entrada a los maestros que antes no la tenían, acaso porque no podían satisfacer la cuota de 20 reales al trimestre y además se provee el medio de socorrer las necesidades de los colegiales».[84]Els nous estatuts van ser presentats al setembre de 1873, però no tingueren vigència fins a setembre de 1875. En la primera data, la Internacional ja havia sigut il·legalitzada; en la segona, ja s’havia produït el colp d’estat que posà fi a l’experiència democràtica del Sexenni revolucionari.
ENTRE LA DESFETA I L’ASSOCIACIONISME DISCRET, 1875-1887
El fracàs de la revolució democraticoburgesa suposà també el fracàs dels models cooperatius defensats per demòcrates d’idees reformistes i societàries. Les noves autoritats conservadores de la Restauració, sense gens de ganes d’entrar en matisos, els tenien per socialistes. El societarisme, quasi tant com el socialisme, passà a convertir-se, com en els temps d’Isabel II, en objecte de sospita. La legislació, tot i que molt més restrictiva que la del Sexenni, aparentment no tancava totes les portes. Ara bé, la praxi dels governadors civils era la que molt sovint posava els entrebancs més enllà, fins i tot, de la llei. La divisòria entre l’Espanya oficial i la real que tants comentaristes utilitzarien –i utilitzen– per caracteritzar el règim de la Restauració, operava també en els nivells més bàsics. El Decret de 20 de novembre de 1868, que sancionava el lliure dret d’associació, va ser reformat pel Decret de 7 de febrer de 1875, que negava aquell dret.
