Kitabı oku: «Esperit d'associació», sayfa 4
El cooperativisme i el mutualisme no seran mai, des del punt de vista ideològic, patrimoni d’una sola escola.
En tercer lloc, tenim el terme gremi impulsat pel moviment neogremialista. Aquell a què fa referència el text de Cirilo Amorós en els darrers paràgrafs que hem citat. Es tracta de rescatar un terme antic per donar forma a un associacionisme obrer nou, no classista sinó interclassista, allunyat de la Internacional, conciliador entre el capital i el treball, inspirat en les formes harmonioses de relació social promogudes pel catolicisme, tot i que els primers propagadors pertanyen a allò que acabem d’anomenar la tradició liberal. Amorós recorda que fou València la ciutat que s’anticipà a un moviment que s’escampava per tot Europa. Al juny de 1879, la Societat Econòmica d’Amics del País remeté una instància al govern de la nació en què sol·licitava formalment la reorganització dels gremis. El 1880 sorgí la Societat de Socors i Instructiva de Mestres Fusters, impulsada pel mateix Ciril Amorós i protegida pels seus amics polítics, el marquès de Campo o el marquès de Càceres. Una societat on els socis de mèrit i els socis protectors, sense pertànyer a l’ofici, dispensaven ajuts per a les tasques mutualistes i instructives desenvolupades per la societat.[15]
El neogremialisme es convertí en el model impulsat pel catolicisme social a finals del segle XIX, quan hagué d’enfrontar-se a l’auge del sindicalisme socialista i anarquista, però també a la presència estable del societarisme cooperatiu i mutualista impulsat pels republicans anticlericals.[16] «Los católicos –diu una guia valenciana-, desde que se disolvieron los gremios, pensaron reemplazarlos, creando círculos y agrupaciones de carácter mixto, patronal y obrero, sobre la base de la cooperación».[17]
El model esdevingué el Cercle Obrer de Sant Vicent Ferrer, fundat el 1883 per iniciativa del mestre fuster Gregorio Gea. A principis del segle XX, es va convertir en Casa dels Obrers de Sant Vicent Ferrer i seu de la Federació d’Obrers Catòlics «que tienen como fin intervenir en las cuestiones de trabajo y dar apoyo mutualista y cooperativo a los obreros. Cuenta con más de 400 socios agrupados en cinco sindicatos de oficio: obreros del libro, trabajadores del metal, obreros de la construcción e industrias decorativas, obreros del traje, calzado y similares y dependientes y empleados».[18]La Casa publicava el quinzenari El Pueblo Obrero, però, en conjunt, palesava el relatiu fracàs del neogremialisme catòlic a l’hora d’enquadrar els obrers urbans que, com veurem, quedà molt per darrere de les societats d’ofici i de resistència al capital vinculades a l’obrerismede resistència, autònom, anarquitzant o socialista. Els catòlics, des del principi del segle XX, es veieren forçats a impulsar sindicats d’obrers i d’obreres purs, sense intervenció directa dels patrons, per poder mantenir una certa influència sobre la classe treballadora. Potser van tenir més èxit entre els petits i mitjans propietaris rurals, com tindrem ocasió de comprovar.
L’EMERGÈNCIA DE LA PREVISIÓ, 1839-1868
El 1889 Lluís Tramoyeres va publicar un llibre, prologat per Eduard Pérez Pujol, sobre els gremis valencians i la seua història. De fet, quasi tot era història, perquè «subsisten hoy, legalmente constituidos, los colegios del Arte Mayor de la Seda, cereros y confiteros», tot i que onze gremis més (paraires, corders, fusters, sabaters, adobers, forners, obrers de vila, torners i poaters, manyans, teixidors de lli, esparters i espardenyers) encara arrossegaven una vida anorreada, en alguns casos amb seus socials decrèpites i, en el cas dels corders i dels paraires, amb obradors comuns.[19]La decadència era evident.
A principi del segle XX, fins i tot les vinculacions entre gremis i socors mutus eren un record:
El último gremio –diu una guia urbana de la ciutat de València de 1909– que realmente sobrevivió entre nosotros fue el del Arte Mayor de la Seda; tanto que sus componentes, que eran una porción de miles, formaron el nervio de los batallones de la milicia de la ciudad que tomaron parte saliente en los movimientos políticos de mediados del siglo pasado; y los demás gremios que han podido resistir la acción del tiempo, han quedado reducidos a agrupaciones de carácter religioso, que celebran sus festividades anuales a sus patronos y sus típicos estandartes sólo los vemos desfilar en las manifestaciones cívicas o religiosas.[20]
Però en les dècades centrals del segle XIX la relació entre els antics gremis i les noves formes associatives d’artesans, menestrals, obrers i, fins i tot, patrons, eren molt intenses.[21]Com sol passar en les revolucions: el vell no acaba de morir, el novell no acaba de reeixir. I el llenguatge perviu per designar noves realitats que encara no han trobat el neologisme que les empare.[22]El gremi va subsistir no per organitzar la producció, però sí com un àmbit de sociabilitat i com un ens on continuaven practicant-se el socors mutus.[23]
Vint anys després de la Reial Ordre de 28 de febrer de 1839, que establia el marc per a la lliure associació d’aquells que perseguiren auxiliar-se mútuament en la desgràcia o per fer front a necessitats futures, llei a la qual s’acolliren els gremis per mantenir-se en peus, a de València subsistien 22 corporacions gremials.[24]Les situacions en les quals se’n trobava cadascuna eren, però, ben diferents. Hi havia els gremis pel camí de convertir-se en petites patronals del sector productiu al qual pertanyien. Els mestres havien aconseguit obtenir el patrimoni de la institució, copar-ne les directives. Hi havia també els gremis on predominaven petits artesans a la vora de la proletarització, que pretenien fer del gremi una matriu per a la creació de cooperatives d’abastiment de matèries primeres, de consum, de producció o, fins i tot, per crear societat obreristes.
Per a l’administració, a la pluralitat de situacions se sumava un altre problema. Molts gremis no havien adaptat les normatives i els reglaments a la legalitat vigent. Un informe del consell provincial remés al governador civil de València ho posava de manifest:
Sr. Gobernador: Publicados en su día los Reales Decretos de 20 de Enero de 1834 y 30 de julio de 1836, únicos vigentes en materia de gremios, las ordenanzas de los mismos han debido sujetarse a su espíritu y letra. El objeto de aquellas disposiciones fue remover todo género de trabas que se opusieran al libre ejercicio de la industria y por desgracia los estatutos, o al menos muchos de ellos, siguen aún en esta provincia conteniendo en sus capítulos el pensamiento monopolizador que las supremas disposiciones citadas trataron de alejar de los mismos. La Sección ha podido observar esto en un expediente que en la actualidad se sigue en este Gobierno de la provincia referente al Gremio de Roperos. Lo ha observado también en otro expediente instruido en el año 1856 referente al Gremio de Cereros y extraoficialmente sabe que muy pocos gremios han cumplido con la obligación que les impusieron aquellas órdenes. (...) Para evitar pues los conflictos de que los que siguen al frente de los gremios adopten en casos dados providencias cuya base es nula porque partirían de ordenanzas invalidadas por la falta del requisito de aprobación del Gobierno de S.M., la Sección propone a VS. se haga la publicación de la circular cuya minuta va unida a este expediente.[25]
De tota manera, el consell provincial, en el dictamen sobre l’informe anterior, advertia que el fet de tocar l’estructura dels gremis era, sempre, una qüestió delicada. De primer, perquè «los gremios están hoy reducidos a la más mínima expresión, porque no ejercen ninguna de sus antiguas prerrogativas, o sea de aquellas que pudieran considerarse como una traba para los adelantos de la industria y de las artes, toda vez que sin necesidad de sujetarse a los trámites que antes se exigían para ser Maestros en cualquier oficio, abren talleres cuantos quieren hacerlo y desempeñan sus funciones sin restricciones de ningún género»; i, a continuació, perquè els agremiats podrien creure «que se les va a despojar completamente de esas pequeñas distinciones de que están en posesión, que casi no son otras que la de concurrir en corporación y con sus antiguos estandartes a las funciones públicas y festividades religiosas». El dictamen concloïa que podria ser més efectiu anar reformant les ordenances a mesura que anaren presentant-seproblemes concrets que afectaren els gremis i aquests es veieren en la necessitat de passar per ventanilla.
El governador, Antonio Méndez Vigo, no va fer cas del consell provincial i redactà una circular per incloure-la en el Butlletí Oficial de la Província:
Publicados en su día y en la forma conveniente los Reales Decretos de 20 de enero de 1834 y 30 de julio de 1836, referentes a las ordenanzas de los institutos gremiales, estas han debido sujetarse al espíritu y letra de aquellas disposiciones que tienden a remover todo género de trabas que se opongan al libre ejercicio de la industria, consignando expresamente que reformadas todas en este sentido, fuesen elevadas a la aprobación de S.M.
Mis ilustrados antecesores en el Gobierno de esta provincia han excitado en distintas ocasiones el celo de los Gremios, cuyas ordenanzas se hallaban faltas de aquellos requisitos, y su buen deseo no ha sido secundado cual convenía al fecundo pensamiento que concibiera S.M. De aquí que en esta provincia sean muy pocas las asociaciones de esta clase que tengan reformados sus estatutos en el sentido mencionado; y que, aun cuando en su aplicación se observe por la generalidad bastante armonía con las sabias órdenes que abrieron campo a la reforma, se note sin embargo de vez en cuando alguno que otro caso particular en que, por falta de base estable y fija y declinación de derechos y obligaciones de los agremiados, haya deintervenir el Gobierno de esta provincia.
A remediar, pues, este grave mal se dirige la acción protectora de mi autoridad y a este supuesto he resuelto lo siguiente.
1.º Las ordenanzas de todos los gremios de esta capital y provincia, sean antiguas o modernas, gocen o no de privilegios, de inmemorial concedidos a su promulgación, han de ser reformadas cuanto antes posible sea, poniéndolas en perfecta consonancia con las soberanas disposiciones de 20 de enero de 1834 y 39 de julio de 1836.
2.º Redactadas de nuevo conforme a las mismas, deberán remitirse por los Clavarios de los gremios a este Gobierno de provincia dentro el preciso plazo de un mes, acompañadas de la correspondiente exposición a S.M. para que, como se halla previsto, pueda aquel elevarlas a la Sección.
3.º Si los Gremios, finalizado el término, no cumplen con este mandato, forzosamente tendré que adoptar las medidas oportunas para que sea respetado el principio de autoridad, para que la apatía o malicia acaso de unos pocos no redunde en perjuicio de los restantes agremiados; o para en el caso extremo de ser todos de una clase los que se opongan a este fin, que este Gobierno provincial, dejando intacto el principio de libertad industrial, pueda alejar a aquellos de los demás beneficios que la asociación gremial proporciona.
4.º Por último debo prevenir a los Clavarios, Mayorales o en cualquier modo presidentes de las Juntas Gremiales, que ya tengan antes de ahorareformados sus estatutos o que los hayan de proponer, con aplicada manifestación de hallarse en una o en otro concepto, acusen desde luego el recibo de esta Circular, que para que nadie alegue ignorancia, dispongo se inserte en el Boletín Oficial y periódicos de esta Ciudad.
Valencia, Agosto de 1858.
El governador volia veure reformats ràpidament tots els estatuts gremials. Méndez Vigo aixecava el penó de la llibertat industrial. Alhora, resulta cridanera la posició del consell provincial en aquesta qüestió. El dictamen parlava, i intentava justificar-la, de la poca urgència de la mesura. S’ha de pensar que els membres del consell provincial eren membres de la burgesia urbana de negocis, molts d’ells relacionats amb el sector industrial local i, per tant, amb els mestres dels gremis que actuaven com a patrons d’algun sector productiu. La connivència tenia un objecte. Els patrons que copaven les juntes directives del gremis sovint desfeien el patrimoni gremial (finques, censos, utillatge, etc.) en benefici propi. Necessitaven temps per completar l’operació.
La publicació de la circular governativa referida va treure a la llum les contradiccions contingudes en els gremis subsistents. Els esparters i els espardenyers, en junta general de 5 de juny de 1859 i en absència de molts dels agremiats, concediren poderns a la Junta de Prohomenia «para proceder a la venta en pública subasta de ciertos solares propios del mismo, junto al huerto de su casa-cofradía». Una part dels agremiats va protestar contra la decisió pels
«daños que van a resultar a la comunidad de los agremiados, arruinándose el Gremio y teniéndose que cerrar el provechoso establecimiento que sostiene, acopiando primeras materias para la fabricación y facilitándolos a los individuos de reducida fortuna, para que puedan seguir trabajando».
En el Gremi d’Esparters i Espardenyers, la Junta de Prohomenia representava els artesans-empresaris, que volien desfer-se del taller cooperatiu que havien muntat els agremiats i que, per a ells, era una competència que volien eliminar. I ara podien fer-ho venent les propietats del gremi. Eliminaven competència i, alhora, capitalitzaven les seues empreses amb el repartiment del producte de la venda de les propietats del gremi. És el que feren: la venda dels solars i de l’hort es va fer per 20.010 lliures.[26]
La situació del Gremi d’Esparters i Espardenyers ens parla d’una peculiar identitat gremial en la València del segons terç del segle XIX. Alguns gremis, a més de societats mutualistes, havien esdevingut cooperatives de producció o decompres en comú. Els esparters i els espardenyers compraven cànem i espart que convertits «en hilos de todas clases» eren repartits entre tots els mestres de la corporació. No era una situació única. En el Gremi de Paraires (teixidors de llana), almenys des de 1848, hi havia un taller comú, amb «fábricas y otros enseres que no es fácil adquirir a un fabricante», almenys un artesà pobre. Quan el 1859 es veieren obligats a reformar les ordenances passà el mateix que en el Gremi d’Esparters i Espardenyers. Alguns mestres volgueren aprofitar l’ocasió per vendre el patrimoni gremial, la qual cosa suposava desfer-se del taller cooperatiu de compres en comú i de producció. Trobaren, però, una forta resistència en aquells paraires que coneixien la importància de la cooperativa per defensar-se de la proletarització. Va haver-hi plet judicial i els artesans pobres constituïren una Associació Industrial Llanera de Paraires de València, al maig de 1863, els estatuts de la qual parlaven de mutualisme però també de treball en comú a tallers col·lectius. Aquell any la societat tenia 110.000 quinzets en el compte de la Caixa Provincial de Dipòsits i els va utilitzar per adquirir maquinària nova i utillatge.[27]Un conflicte semblant als anteriors es va presentar en el Gremi de Sabaters
i en el Gremi de Sastres. En el segon, els mestres més poderosos aconseguiren desfer el patrimoni del gremi. Els sabaters, però, es dividiren. Com que els mestres poderosos no pogueren imposar-se en les assemblees, el 1861 crearen una Societat de Mestres de l’Antic Gremi de Sabaters, l’afiliació a la qual estava molt més restringida que en el Gremi de Sabaters que continuava vigent amb el nom de Societat Filantròpica de Sabaters.[28]Però la Filantròpica, que estava configurada per sabaters dels que apanyaven i no dels que fabricaven, va entrar en decadència a finals de la dècada, quan els socis «fueron cansándose de abonar sus pequeñas cuotas y desertaron uno a uno».[29]
En realitat, el que s’esdevenia era que molts sabaters a jornal abandonaven una organització mutualista de matriu gremial per passar a una altra de natura sindical. A principis de la dècada de 1870 l’ofici de sabater representava un dels majors contingents de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) a València.
Si a la ciutat hi havia un ofici industrial, a mitjan segle XIX, amb incidència social, aquest era el de velluter: els treballadors de la seda. Com que el sector estava en crisi, molts velluters passaven per una situació ben dolenta: la proletarització en el millor dels casos, l’atur en el pitjor. El 1858 un diari conservador, El Valenciano, esglaiat per la presència de milers de velluters sense feina, que demanaven contínuament a les autoritats que els facilitaren treball o mitjans de subsistència, demanava a «fabricantes y dueños de talleres» que «procurasen unidos el fomento del arte».
La solera local de l’art major de la seda estava força buida de contingut. També ací els mestres més poderosos copaven la institució. Davant d’aquesta situació, alguns artesans de poca volada es llançaren per la via de les cooperatives. Formaren La Proletària el 1856. Eren només 14 velluters disposats a comprar en comú les matèries primeres per repartir-les a cadascun dels socis a partir del volum respectiu de producció. També muntaren un taller comú, amb un sol teler. Però els tallers associats a La Proletària venien tots els productes a un sol fabricant-comerciant de gran volada i aquest en controlava la distribució i els preus. Quan aquest intermediari deixà de fer les compres, els socis de La Proletària organitzaren la seua pròpia xarxa de distribució. El 1860 disposava de 9 telers, però només tenia 9 socis.
L’èxit relatiu o la mera supervivència dels artesans afectes a La Proletària va fer condir l’exemple. A imatge seua va sorgir, el 1865, La Comercial Amistosa i, entre 1868 i 1871, sorgiren una dotzena més de societats cooperatives semblants.[30]De tota manera, cap resultava especialment lluïda, tret de la darrera que es va crear, La Reoganitzadora, que tenia 100 socis el 1871, però només dos telers. Per la seua banda, en la mateixa data, La Comercial Amistosa tenia 8 socis i 7 telers; L’Emancipadora, 11 socis i 2 telers; La Utilitària, 14 socis i 1 teler; La Llum del Dia, 20 socis i 1 teler; L’Econòmica, 16 socis i 3 telers; L’Artesana, 19 socis i 3 telers; La Solidària, 10 socis i 1 teler; L’Esperança, 11 socis i 1 teler; La Valenciana, 16 socis i 2 telers i L’Amistat, 10 socis i 2 telers En total, dins l’àmbit de l’artesanat seder i per a 1871, hi havia 248 associats en aquests tallers cooperatius, que treballaven amb 30 telers.[31]Els obradors cooperatius, sorgits a partir dels gremis, també afectaren els soguers.
Les societats de socors mutus derivades dels antics gremis no eren les úniques amb presència a les ciutats i als pobles valencians. Hi havia també societats creades ex novo. La més exitosa era El Taller, una societat general creada el 1844 (tot i que els estatuts no s’aprovaren fins a 1851), per socórrer mútuament elsassociats en cas de malaltia i defunció, que admetia homes i dones des dels 8 fins als 40 o 50 anys, segons el sexe, de qualsevol condició. El Taller va ser una iniciativa dels cercles utopistes de la ciutat de València, que havien assimilat l’obra de Fourier i de Proudhon a través de propagandistes com Fernando Garrido. Va ser el metge Antonio Ignacio Cervera, amic de Garrido, qui la va impulsar, pensant que podria acollir, bàsicament, població obrera.[32]
En efecte, en la primera època El Taller va ser una institució dirigida per elements demòcrates i republicans de la ciutat, però en la dècada de 1850 membres de la burgesia pietista de la ciutat, com ara Francisco de Paula Formosa, molt relacionats amb institucions benèfiques, entraren a formar-ne part i a ocupar-se de tasques gestores.[33]El cronista de la ciutat de València, conegut literat romàntic, Vicent Boix, va exercir des de 1851 fins a 1865 com a secretari de la societat. La seua militància juvenil en la democràcia ha fet pensar a alguns que El Taller seguia sent una societat orientada per aquesta ideologia a mitjan segle XIX, però el ben cert és que Boix evolucionà envers posicions conservadores i que el càrrec oficial de cronista de la ciutat de València era conseqüència directa de les bones relacions amb la classe dirigent moderada. Quan Boix abandonà la secretaria, a l’agost de 1865, El Taller tenia 1.500 socis i quasi 15.000 quinzets en caixa.[34]Quan el 1860, El Mercantil Valenciano i El Siglo Médico entraren en polèmica sobre l’abast que havia tingut l’epidèmia de còlera que patí València aquell estiu, el periòdic valencià deia que les «múltiples sociedades filantrópicas, como El Taller, Viático de San Esteban, Santa Cruz, etc., que cuentan por millares a sus inscritos, no han tenido aumento en sus necesidades sanitarias».[35]La notícia posava en la mateixa corda a El Taller i a les societats filantròpiques (viàtics, germandats) emparades per l’Església catòlica.[36]
En qualsevol cas, la barreja entre societarisme utopista i formes pietistes de control social la trobem en altres societats mutualistes de la ciutat. Encara que molt més restrictiva que El Taller, sorgí el 1859 la Societat Filantròpica de Veterans de la Milícia de 1823.[37]Invocaven l’esperit dels insurrectes contra l’absolutisme monàrquic, recordaven que amb el general Torrijos foren afusellats a Màlaga milicians valencians com Pablo Verdeguer, Domingo Valero o Ramón Ibáñez. En la junta hi havia demòcrates i progressistes com Gaspar Dotres o Mariano Batllés, però al mateix temps designaven com a president nat de la societat el capità general de València, Rafael Echagüe, de tarannà conservador.
Si El Taller era una societat general i la Societat de Veterans Milicians una organització de solidaritats històriques, La Companyonia esdevingué una de les primeres societats mutualistes obreres de nova creació. Creada pels treballadors de la secció de tallers del ferrocarril d’Almansa a València i Tarragona, la constituiran 25 operaris que pagaven una quota mensual de 2,5 pessetes i adquirien el dret als socors en cas de malaltia o accident. El 1871 l’entitat es va dotar d’una cooperativa de consum amb magatzem propi.[38]Abans fins i tot que a València, sorgiren les mutualitats i les cooperatives de nou encuny, els granerers de Torrent i els paperers de Bunyol s’organitzaren en mútues i cooperatives de consum. Especialment al segon poble esmentat, sembla que els treballadors impulsaren una cooperativa el 1838, la mutualitat La Beneficència el 1858 i una societat obrera mutualista de 1863, sense la qual seria difícil entendre la implantació de l’obrerisme de classe en la dècada següent.[39]
A Sueca, on el 1859 havia sorgit una societat de socors mutus a domicili entre malalts de les classes desfavorides amb el nom de Pia Unió i el patronatge de l’Església, va aparèixer-hi el 1864 l’Ateneu Suecà de la Classe Obrera. Segons el reglament, tenia com a objectiu «la instalación de un centro en donde las clases obreras puedan acostumbrarse a las distracciones propias de una sociedad culta, desviándolas de aquellos usos que, lejos de atemperar sus modales a los adelantos de la época, levantan una barrera vergonzosa entre ellos y los demás de la sociedad», alhora que va intentar generar un espai mutualista local alternatiu al promogut per la burgesia local. El 1870 l’Ateneu canvia de nom: Centre Republicà Federal. És evident que el republicanisme i les idees societàries que l’acompanyaven havien animat des del principi l’entitat.[40]
La gran quantitat d’entitats mutualistes i cooperatives aparegudes a València (i a alguns altres indrets del País), en les dècades centrals del segle XIX, moltes d’aquestes afectes al republicanisme i al societarisme d’arrel fourierista escampat per propagandistes com Fernando Garrido o Antonio Ignacio Cervera, va provocar-hi la reacció filantròpica d’algunes institucions burgeses, temoroses de les conseqüències del moviment societari. A principis de 1868, la Societat Econòmica d’Amics del País va proposar muntar una cooperativa de consum, per a la qual cosa redactà uns estatuts i, a principis de setembre d’aquell any, celebrà un cicle de conferències per popularitzar la idea.[41]
La subscripció per aixecar la cooperativa, però, va començar quan la Revolució de 1868, La Gloriosa, ja havia destronat Isabel II. Tanmateix, el projecte va continuar endavant. Entre els subscriptors trobem propietaris, comerciants, periodistes i professors que tenen en comú la militància moderada o neocatòlica. Els únics progressistes que s’hi van sumar foren Daniel Balaciart i Francesc Vives Mora. Finalment, amb el nom de L’Aliança, la cooperativa es va constituir al gener de 1869 i el dia de Sant Josep va obrir el magatzem. Però les expectatives no quedaren satisfetes, perquè els 133 socis quedaren molt per sota les previsions. D’altra banda, la raó de l’escassa afiliació a la cooperativa ben bé pot trobar-se en els 5 quinzets de quota setmanal, que per a un obrer representava la setena part del seu salari.
Tot just quan L’Aliança fracassava, el caliu de la Revolució de 1868 feia bullir el societarisme mutualista i cooperatiu sota el paraigua dels decrets de l’1 i del 20 de novembre de 1868 que consagraven la llibertat de reunió i d’associació.
GENT DE MAR, UTÒPICS I REPUBLICANS DAVANT LA COOPERACIÓ
Sota el pseudònim de Liborio Salazar, Fernando Garrido va publicar el 1851 un fullet sobre els gremis de navegants, les confraries de pescadors.[42] El textera una defensa del dret d’associació i un cant als socors mutus, a la prevenció d’eventualitats a través de l’ajut solidari del grup o de l’ofici i a la difusió del coneixement a través de la cooperació.
No podia estranyar que Fernando Garrido apostara per aquella línia ideològica ni que, en conseqüència, haguera d’amagar el seu nom vertader. Garrido va barrejar de ben jovenet una educació liberal a casa seua i l’aprenentatge de les nocions de fourierisme i societarisme que li depararen les lliçons gaditanes de Joaquín Abreu Huarte. El món de la mar, per a un originari de Cartagena criat a Cadis, resultava força atractiu i Garrido sabia de què parlava quan escrivia sobre pescadors, sobre treballadors d’arsenals, sobre estibadors o sobre matriculats de mar. Traslladar els exemples societaris al món de la mar li resultava, per tant, tasca grata.
En la dècada de 1840 Garrido entrarà en contacte amb altres activistes del societarisme que, com ell, són, en el fons, els Babeuf de la revolució espanyola. Els partidaris que la revolució no es quede en doctrinària o en censatària per abastar la condició de democràtica, alhora que exploren les vessants de la llibertat vinculades a la redempció dels treballadors menys afavorits. Al costat de Sixto Cámara, de Francisco Javier Moya, de Federico Carlos Beltrán, de Félix Bona, de José Ordax Avecilla o de José Ignacio Cervera, Garrido llança efímers periòdics (La Atracción (1847), La Organización del Trabajo (1848), La Reforma Económica (1849-50), El Amigo del Pueblo (1849-50), El Eco de la Juventud (1849-50), La Asociación (1850), La Creencia (1850), La Tribuna del Pueblo (1851), El Trabajador (1850-52), El Taller (1852-54), La Voz de las Barricadas (1854), La Fraternidad (1854-55), etc.), que prompte vinculen l’avantguarda ideològica de la democràcia i del republicanisme amb amples sectors de l’artesanat en vies de proletarització o ja proletaritzat, però desitjós de desproletaritzar-se.
Els demorepublicans societaris no eren apreciats per les autoritats moderades, de manera que es bolcaren en la creació de clubs i societats secretes «en las que se conjugarían la conspiración política con los socorros mutuos, entre ella la llamada La Federación, nacida en Madrid en 1837».[43]A València, en la dècada de 1840, es va configura una d’aquestes societats secretes, la Societat del Morter, connectada amb els cercles blanquistes francesos i que irradiava sobre altres constituïts en diverses ciutats espanyoles.[44]
Cada volta que es creava una societat de socors mutus, les autoritats moderades i, des de 1856 endavant, les unionistes, en sospitaven. Podia amagar una societat secreta democràtica o republicana o, fins i tot, una estratègia progressista tendent a procurar-se una base popular.[45]La Llei de 1839 que emparava la creació de societats mutualistes va ser, fins i tot, suspesa en algun moment, com ara a l’agost de 1853. Com que els socors mutus estaven molt a prop de l’associació i el dret d’associació no existia, la convergència entre obrers mutualistes i obrers peticionaris del dret era vista com una col·lusió inevitable. El 1861 alguns obrers catalans demanaren al govern del general O’Donnell que impulsara les societats mutualistes. Josep Grané, en nom dels obrers,
dice que en las sociedades de socorros mutuos se formaban en otra época sin intervención de los delegados del gobierno y que aun estando prohibidas han seguido funcionando subrepticiamente, con lo cual se ocasionan grandes perjuicios a la clase obrera; (...) a su juicio el mejor medio para» impedir la repetición de semejantes abusos es el de legalizar lo que se hace y se hará inevitablemente de una manera clandestina y encubierta, permitiendo a la referida clase lo que no se niega a las demás, esto es consentir que sus individuos establezcan montes píos para socorrerse en sus desgracias, bien que al autorizarse la constitución de las mismas se tomen cuantas precauciones aconseje la experiencia, restableciendo las bases que rigieron sobre el particular en 1856 (...)
Però les autoritats polítiques eren de l’opinió que «la autorización general e indeterminada que pretenden los interesados no puede concederse, si bien tiene expedito su derecho para promover la formación de los oportunos expedientes afin de que se les permita crear en aquella capital sociedades de socorros mutuos, encargando al gobernador con este motivo el instruir dichos expedientes».[46]
