Kitabı oku: «Esperit d'associació», sayfa 6

De manera que, com havia passat entre 1839 i 1868, les societats de socors mutus i les cooperatives de diversa mena, esdevingueren de nou l’única possibilitat associativa legal per a amplis sectors de la societat. En l’Arxiu de la Diputació de València, hem pogut trobar una sèrie de peticions de societats que pretenen rebre el vistiplau del governador i conformar-se amb la legislació vigent. Es tracta de societats d’allò més divers, però entre aquestes n’hi ha algunes que ens interessaran especialment perquè cauen dins del mutualisme i del cooperativisme.[85]

SOCIETATS QUE DEMANEN AUTORITZACIÓ GOVERNATIVA A LA PROVÍNCIA DE VALÈNCIA ENTRE 1875 I 1887

Font: Arxiu de la Diputació de València. Elaboració pròpia.

Algunes de les societats que presentaren a aprovació els estatuts marcaren una pauta que seria crucial en el futur. Es tractava de societats d’ofici. Societats com les que havien configurat, abans de 1874, les diferents seccions de l’Associació Internacional de Treballadors a València. A pesar que no incloïen en els estatuts –no s’atrevien encara a tant– cap al·lusió a les formes de resistència obrera enfront del capital, és a dir, a la creació d’una caixa de resistència per resistir vagues o pressions patronals, sí que es proposaven com les interlocutores de l’ofici davant la contractació, la manera de vigilar els salaris i les condicions laborals. I és ací on entraren en un terreny intolerable per a l’administració restauracionista.

Quan la Societat d’Obrers de Vila de Sueca va acudir, pel maig de 1877, al Govern Civil perquè se n’aprovara la constitució i els estatuts, l’informe corresponent deia que

no hay duda alguna de que la clase de albañiles de Sueca puede asociarse para el fin benéfico del mutuo auxilio (...); sin embargo, la autoridad (...) que no puede impedir el ejercicio en forma legal de un derecho que la Constitución de la Monarquía en su art. 13 reconoce, tampoco parece debe consentir que al ejercitar dicho derecho se destruya el de la libre contratación, tan respetable como aquel, y a ello indudablemente tienden las prescripciones de los artículos 13, 14, 15, 16 y 17 del reglamento de que se trata [es refereix al Reglament de la Societat d’Obrers de Vila], bajo cuyo concepto parece conveniente desaparezcan del mismo, quedando a los asociados el más completo derecho para convenir privadamente en lo que en ellos establece y que no pueden ser objeto de una reglamentación oficial, puesto que establece duras trabas a la facultad de la contratación libre.[86]

Una cosa molt semblant esdevingué a la Societat d’Obrers Fusters de València i rodalia. En realitat, l’estratègia d’aquesta societat d’ofici és summament alliçonadora sobre els límits que el nou règim imposava i ho és perquè la societat en qüestió provà de conèixer-los. La Societat d’Obrers Fusters de València i rodalia era una societat mutualista i obrera alhora, i s’assemblava a aquella Societat Mútua de Teixidors apareguda a Barcelona el 1839. Una societat amb dues pells, l’una legal, l’altra no tant. Al juliol remeté al Govern Civil un reglament típicament mutualista. No va haver-hi problemes:

la Junta se felicita al ver el laudable y plausible objeto que se propone llenar dicha sociedad, cual es el agruparse los obreros carpinteros con el caritativo fin de socorrerse en los frecuentes casos de enfermedad a que por desgracia está sujeta la humana naturaleza (...). Una sola observación (...), y es que ha notado con extrañeza el que dicha sociedad venga funcionando desde más de un año, según parece en la página primera del Reglamento.

Al marge de l’apunt final, que demostra la contrarietat de l’autoritat civil en no estar assabentada de tot el que es mou en el panorama societari local, tot són bons pronunciaments. Molt distints als que es faran quan llegesquen els altres estatuts de la mateixa societat. Després d’examinar-los detingudament, l’informe demostrava un cert esglai:

En primer término las condiciones que por los artículos 5.º y 6.º se imponen a los socios son opuestos abiertamente al derecho natural y al interés de los mismos, pues coartan y restringen el indisputable derecho al trabajo que todo hombre tiene al fijar las horas que deben constituir el jornal. (...). Lo mismo puede decirse respecto al artículo 7.º que fija los salarios que deben percibir los obreros según la naturaleza de los trabajos, o bien tengan que realizarse fuera de la capital. (...). Además de lo expuesto, el Reglamento que nos ocupa carece de toda fuerza puesto que en él ninguna intervención se ha dado a los Patronos, siendo por lo tanto eco de la voluntad de una clase, lo cual no sólo es perjudicial a los demás obreros sino muy dado a abusos y violencias que a todo trance deben evitarse. En opinión de la Sección, sólo graves y transcendentales males puede reportar a la Sociedad, a los mismos operarios y a sus Patronos, Reglamentos como el que nos ocupa.[87]

Els treballadors de la Unió Manufacturera de l’Art de la Seda presentaren uns estatuts una mica estranys. Pel que sembla, no només incloïen els típics –i autoritzables– socors mutualistes, sinó que també provaven de constituir un jurat mixt de patrons i obrers del ram perquè solucionara els possibles conflictes entre capital i treball. Per això l’autoritat provincial no els va veure amb bons ulls. Va dir que mancaven les signatures de la comissió que havia redactat el reglament, però més important encara que «según aparece en dichos Estatutos los fabricantes de seda se han mostrado indiferentes hasta la fecha al establecimiento del Jurado Mixto, y convendría se procurase fueran discutidos dichos Estatutos por obreros y fabricantes, a fin de poder la citada sección de Industria emitir el dictamen que se le tiene pedido». Això equivalia en la pràctica a no donar el vistiplau, perquè els patrons no tenien, com acabem de llegir, gens d’interès en la constitució del jurat mixt. A la fi, la Unió va funcionar com una mutualitat i com una cooperativa de crèdit, era una institució amb un perfil obrer autònom i el 1883 tenia 264 socis.[88]

La societat Socors Mutus d’Impressors de València, amb data de 1880, també es va topar amb un informe que exigia que fóra eliminat del reglament «todo lo que se refiera a las relaciones entre maestros y propietarios».[89]Es tractava d’una entitat mixta, on els socors mutus i la societat obrera reivindicativa pretenien conviure. El 1879 es va crear a València la Societat Tipogràfica, a instàncies de l’Associació General de l’Art d’Imprimir de Madrid, però, per tractar-se d’una societat purament obrerista, va topar-se amb el recel de les autoritats. Els tipògrafs valencians adoptaren el mutualisme com a forma organitzativa, perquè formava part de les tradicions associatives de la classe obrera valenciana i perquè els servia de paraigua enfront de la persecució a què estaven sotmeses les societats de resistència. El mutualisme no era un ens estrany per als impressors. El 1869, crearen a València la Societat de Socors Mutus d’Impressors, una entitat que, com el Guadiana, anava travessant situacions diverses, submergint-se i tornant a emergir.

A partir de l’arribada dels liberals de Sagasta al poder, el 1881, la situació va canviar. Per això, la Societat de Tipògrafs va renàixer com a societat reivindicativa el 1882. Llavors estava conformada pels elements més actius del socialisme local, els primers militants d’un partit, el PSOE, que havia sorgit en la clandestinitat d’una taverna madrilenya el 1879. La Societat de Tipògrafs va convocar junta oberta a l’Ateneu-Casino Obrer l’estiu de 1882 i allí, un dels membres, Enrique Timor, demanà que l’associació que naixia –que renaixia– no havia de perjudicar l’organització mutualista de la qual s’havia dotat l’ofici.

El 1882 la Societat Tipogràfica agrupava 239 socis. Alguns d’ells fundaren, a continuació, l’Agrupació Socialista de València. L’estiu del 1882 els tipògrafs associats de València aconseguiren que es creara una secció de la Societat a Castelló, amb 25 associats, entre els quals es trobava José Forcada, el secretari i l’home que el 1887 encapçalarà la fundació de l’Agrupació Socialista de Castelló.[90]

A l’octubre de 1882 es va celebrar a Madrid el I Congrés Tipogràfic Nacional. Els tipògrafs valencians i castellonencs van ser representats per Francesc Vives Mora. El tipògraf reformista, republicà, que, al costat d’Eduard Pérez Pujol, tant havia impulsat des de la dècada de 1870 les societats cooperatives i mutualistes entre els treballadors. En el congrés, Vives

se mostró partidario de fórmulas armonizadoras entre el capital y el trabajo en oposición a quienes sostenían el recurso a la huelga como medio de presión para obtener las demandas frente a los empresarios. Finalmentese llegó a un acuerdo que, sin renunciar a esto último, llamaba a agotar los restantes medios e incluso dejaba en manos de las secciones la defensa de la cooperación y de organismos de arbitraje.[91]

El compromís formarà part de les tradicions obreristes vinculades al socialisme. Els discursos oficials de determinats líders obrers podrien, en el futur, adreçar-se contra el mutualisme i el cooperativisme per considerar-los una estratègia petitburgesa que amagava la contradicció irresoluble entre capital i treball, però les pràctiques obreres, a peu d’obra, no veien tan problemàtic conciliar el caràcter reivindicatiu, de resistència al capital, de les seues organitzacions, amb la generació de mecanismes d’autodefensa vinculats al cooperativisme i a la mutualitat.

Obrers de vila, fusters, seders i impressors vinculaven els socors mutus a la resistència al capital. En casos com els dels pintors, els treballadors en la indústria dels ventalls o els sabaters, els estatuts que presentaren per aprovar les respectives societats mutualistes, van ser informats sense cap comentari per la secció corresponent del Consell Provincial i aprovats pel governador civil. És impossible saber si la pulcritud legal dels documents que presentaren, responia les amonestacions que havien rebut en aquell moment els treballadors d’altres oficis o si presentaven els documents que realment volien presentar. Podien observar que alguns patrons, com per exemple els mestres de taller de la indústria del ventall, els soguers o els amos de les fàbriques de teixits de Bocairent, s’associaven també en mutualitats, alguna de les quals explicitava en els estatuts que l’associació tenia com a finalitat la defensa dels interessos del grup. La mateixa fórmula en els reglaments de les societats obreres era una coalició per alterar el preu de les coses, mentre que entre els patrons la permissivitat era absoluta.[92]

Les diferències eren molt clares i els decantaments de les autoritats restauracionistes, també. Però entre unes coses i altres, els socors mutus continuaven fent camí. Unes vegades com a tapadora d’associacions obreres i patronals, altres vegades aportant-hi la vessant cooperativa i solidària, en cas de malaltia o de mort, entre aquells que no podien fer-hi front amb els seus propis mitjans.

Quan el 1883 es va celebrar el primer Congrés Sociològic Espanyol a la ciutat de València, Eduard Pérez Pujol –una cosa així com l’Auguste Comte local− afirmava que a València hi havia «15.000 individuos miembros de sociedades de socorros mutuos y 4.000 de cooperativas».[93]És clar que, quan es referia als socors mutus, no parlava només de les associacions aparegudes des de 1876 ençà.[94]Hi havia les fundades amb anterioritat i que subsistien amb millor o pitjor salut aleshores. La més important de totes continuava sent la Societat de Socors Mutus El Taller, que fins i tot s’anunciava en premsa:

La sociedad de Socorros Mutuos «El Taller», que tan buenos servicios está prestando a los enfermos, como lo tiene acreditado no solamente en épocas normales, sino en las epidémicas, está montada de tal manera, tanto en la parte administrativa como en la facultativa, que sin desatender puntualmente a los enfermos de la misma con los medicamentos, sangrías, sanguijuelas, redaños y las dietas de 4 reales a los hombres y 2 a las mujeres, con más de 100 reales cuando algún socio tuviere la desgracia de fallecer, cuanto hoy con unas existencias de 18.000 reales para atender a las calamidades que pudieran ocurrir, además cuenta con dos médicos y un cirujano, pero haciéndose pesado este servicio por el crecido número de socios que al comprender las ventajas que ofrece están ingresando, ha habido necesidad de crear una tercera sección, y al efecto aumentar otro médico y cirujano.

Inútil será recomendemos los beneficios que reporta esta sociedad en particular a la clase jornalera, que por dos reales mensuales se va libre de algunos apuros en las enfermedades y aun hasta de la ruina de alguna casa cuando se cuenta con pocos recursos, puesto que ella ya de por sí se recomienda, con sólo consignar estos tres datos.

1.º Que acaba de cumplir 30 años no interrumpidos de existencia.

2.º Que cuenta en la actualidad con 1.700 socios de ambos sexos y

3.º Que tiene 18.000 rs. de existencia en caja.[95]

Amb 1.700 socis, El Taller liderava de manera indiscutible el rànquing de societats mutualistes a València i, de fet, el que crida l’atenció, atesa la pròspera existència que tenia, és la necessitat que senten alguns treballadors d’ofici d’agrupar-se en societats mutualistes d’ofici en comptes d’ingressar en El Taller, una societat generalista i neutra des del punt de vista polític. Potser el que buscaven alguns treballadors d’ofici era, precisament, la no-neutralitat. El citat congrés sociològic de València, molt en la línia de qui el va animar, Pérez Pujol, va fer una aposta pel neogremialisme. És a dir, per la instauració d’unes relacions de fàbrica o de taller basades en l’existència de mecanismes d’arbitratge (com ara, els jurats mixtos) que recordaven les antigues relacions paternalistes de l’època dels gremis, però que eren, és clar, una altra cosa. La qüestió és que, tot i eliminant la Internacional, entrebancant l’associacionisme obrer, donant prioritat a l’associacionisme patronal, els conflictes entre el capital i el treball continuaven tenint una certa virulència. Un mes abans del congrés sociològic un d’aquests conflictes esclatà a València, quasi com un senyal per als congressistes. Resulta força interessant, perquè va estar protagonitzat per treballadors agrupats en una societat de socors mutus. Es tractava dels fusters.

En fer esment de la vaga a la qual es llançaren els fusters, la premsa local continuava parlant de mestres i d’oficials per fer la diferenciació entre patrons i obrers. És com si mantenir la utilització del llenguatge gremial, fóra un pas per a l’establiment de relacions neogremials en un àmbit on la tensió capital/ treball era més que evident. Els obrers fusters volien un augment salarial del 25 % respecte als salaris que cobraven. Els mestres, o siga els patrons de taller, no volien ni sentir-ne parlar i «mostraron asentimiento y aplauso hacia la propuesta de reorganización gremial iniciada por la Sociedad Económica de Amigos del País y que elevada a las Cortes, ha sido firmada por muchas de las eminencias políticas».[96]

Com cada vegada que a València s’agitava la qüestió social, ja havia passat durant el Sexenni, la idea neogremialista surava. Liberals de tradició democràtica (Pérez Pujol) i liberals conservadors (hem vist Ciril Amorós que defensava la idea neogremial), es posaven d’acord quan l’esglai obrerista els deixava amb l’ai al cor. Ara sabem que, igual que va passar entre la revolució liberal i la revolució democràtica, entre 1834 i 1868, a partir de 1874 moltes societats de resistència hagueren de camuflar-se sota el paraigua de les societats de socors mutus.

I aquest fet mereix dues consideracions. La primera, que és possible que el reviscolament de les societats de resistència al capital, fixat per a la dècada de 1890, fóra anterior, tot i que estiguera sumit, per força, en la clandestinitat. La segona, que el fet de parlar del mutualisme com a tapadora del societarisme de resistència no ha de fer que en menyspreiem la importància per se. Quinze mil treballadors associats a mutualitats, moltes de les quals eren neutres des de la perspectiva sindical o política, signifiquen que el fenomen de l’ajut mutu havia arrelat com una necessitat quasi vital entre les classes treballadores de la ciutat i més enllà.

Pérez Pujol parlava també de 4.000 cooperativistes. En el llistat que abans hem exposat, hi ha dues societats que es defineixen com a cooperatives de consum: L’Amistat i La Igualtat. Es probable que es tracte de les cooperatives que crearen els treballadors de la seda al final de la dècada de 1860 i principi de la de 1870. El nom d’una d’aquestes coincideix. A partir dels rètols d’aquestes associacions, és difícil no imaginar-les vinculades al radicalisme polític, siga el republicanisme o l’obrerisme. Però són conjectures. El que podem certificar és que aquestes societats combinaven el cooperativisme de consum i el de crèdit:«tiene por objeto (...) constituir un modesto capital por medio de pequeñas cuotas semanales que cada socio ha de aportar hasta la cantidad total de cien pesetas por asociado; comprar artículos de consumo y venderlos a precios ventajosos a los mismos socios y facilitándoles algún préstamo bajo la garantía de sus propias aportaciones».[97]Siga com vulga, el cooperativisme de base obrera es negava a morir.

És cert també que el cooperativisme creditici de l’època admet fraus de certa consideració. Totes les associacions que apareixen com a caixes de préstecs en la relació que hem fet són, de fet, fraudulentes. Així, es presenten al governador civil com a societats de socors mutus o com a cooperatives de crèdit, però el que en realitat amaguen és l’activitat d’un prestador privat (d’ací que al costat del nom de la societat hem optat per posar el nom de qui la presenta). En presentar-se els estatuts de La Protectora, de Tavernes de la Valldigna, l’informe governatiu delata el que hem apuntat. Allí es diu que té per objecte «constituir un capital por medio de pequeñas cuotas semanales que han de aportar los socios, darle lucrativo empleo y socorrer a los asociados en el caso de imprevistas desgracias».[98]La qüestió era: què significava darle lucrativo empleo a les aportacions dels socis? El mateix Govern Civil afirma que hi ha aspectes mercantils, no mutualistes ni cooperatius, en una organització d’aquesta mena, però no encerta a identificarlos. La qüestió és clara. El capital aportat pels socis es deixa a interès a aquells que ho sol·liciten i aquest interès bonifica el capital dels socis dipositaris. És el mecanisme d’un banc a petita escala.

Reals o fictícies, les cooperatives continuaven tenint una certa presència, tot i que molt desigual en l’orientació. Les de producció havien desaparegut, les de crèdit eren una fal·làcia i només les cooperatives de consum, molt possiblement relacionades amb un moviment republicà que té dificultats per manifestar-se en l’esfera pública, suposen un mecanisme a l’abast de les classes treballadores per lliurar-se dels preus cars i per practicar formes de sociabilitat internes en l’ofici o en la classe.

Amb la Restauració, la desfeta no havia sigut total. I, per això, cal explicar la Llei d’Associacions de 1887, que menciona per primera vegada les cooperatives en el segon paràgraf del primer article, no com una concessió, sinó com un intent d’ensenderar una realitat emergent, la de l’associacionisme de tota mena, inclòs el polític o el sindical, que transitaven la clandestinitat o utilitzaven diferents fórmules d’ocultament.

[1] Luis M. Ávalos, «Antecedentes históricos del mutualismo», CIRIEC-España. Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa, núm. 12 (1991), pp. 39-58. I el clàssic A. Rumeu De Armas, Historia de la Previsión social en España, Madrid, Editorial Revista de Derecho Privado, 1944.

[2] DD. AA., Cuatro siglos de acción social. De la beneficencia al bienestar social, Madrid, Siglo XXI, 1985.

[3] Fernando López Castellano, «Una sociedad “de cambio y no de beneficiencia”. El asociacionismo en la España libeal (1808-1936)», CIRIEC-España. Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa, núm. 44 (2003), pp. 199-228.

[4] Cit. A G. Rojas Sánchez, Los derechos políticos de asociación y reunión en la España contemporánea (1811-1936), Pamplona, EUNSA, 1981.

[5] Álvaro Soto Carmona, El trabajo industrial en la España contemporánea (1874-1936), Barcelona, Anthropos, 1989.

[6] Cirilo Amorós, «El Obrero Cristiano», dins Quinto Aniversario de la instalación del Ateneo-Casino Obrero de Valencia, València, Impremta de Manuel Alufre, 1881.

[7] Vegeu Fernando Díez Rodríguez, Viles y mecánicos. Trabajo y sociedad en la Valencia preindustrial, València, IVEI, 1990 i Dolores García Cantús, El gremio de plateros de Valencia en los siglos XVIII y XIX, València, Ajuntament de València, 1985.

[8] La missiva duu data del 22 de maig de 1839, Arxiu de la Diputació de València, Secció Indústria i Comerç, caixa 13, exp. 311. Sobre la reacció del gremis i les seues resistències té interès Josep Màrius Climent Prats, «Aproximació als orígens del moviment obrer valencià (1843-1849), Afers, núm. 15 (Catarroja, 1993), pp. 143-162.

[9] Miguel Izard, Industrialización y obrerismo: las Tres Clases del Vapor, 1868-1913, Barcelona, Ariel, 1973, pp. 94.

[10] Vicent Sanz Rozalén, D’artesans a proletaris. La manufactura del cànem a Castelló (1732-1843), Castelló, Diputació de Castelló, pp. 97-114.

[11] Los concomitàncies del procés a Amèrica poden veure’s en Carlos Illades, «De los gremios a las sociedades de socorros mutuos: el artesanado mexicano, 1814-1853», Historia Social, núm. 8 (1990), pp. 73-87.

[12] José Luis Monzón Campos, «El cooperativismo en la historia de la literatura económica», CIRIEC-España, Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa, núm. 44 (2003), pp. 9-32.

[13] Vegeu, Clara E. Lida, Antecedentes y desarrollo del movimiento obrero español (18351888). Textos y documentos, Madrid, Siglo XXI, 1973; Antonio Elorza, Socialismo utópico español, Madrid, Alianza, 1970; Jordi Maluquer De Motes, El socialismo en España, 1833-1868, Barcelona, Crítica, 1977; i, més recentment, Antonio Cabral Chamorro, Socialismo utópico y revolución democrática: el fourierismo gaditano, 1834-1848, Cadis, Diputación de Cádiz, 1990.

[14] Empar Álvarez, Història del cooperativisme al País Valencià, València, Garbí, 1968, pp. 89-93.

[15] Sociedad de Socorros e Instructiva de Maestros Carpinteros. Memoria del curso de 1880 á 81, leída en la solemne apertura de los estudios del año académico de 1881 á 82 por Pedro Masini, València, Impremta de José María Blesa, 1881.

[16] A. Vicent, De la agremiación dentro y fuera de los Círculos Católicos de Obreros, Madrid, 1905, cit. per X. Paniagua i J. A. Piqueras, Trabajadores sin revolución, València, IVEI, 1996, pp. 107-117.

[17] Guía de Valencia. II Congreso de la Asociación para el Progreso de las Ciencias.València, Impremta Vives Mora, 1909, pp. 270.

[18] Ibídem, pp. 279.

[19] Lluís Tramoyeres Blasco, Instituciones gremiales. Su origen y organización en Valencia, València, Impremta Doménech, 1889, p. 436.

[20] Guía de Valencia. II Congreso de la Asociación para el Progreso de las Ciencias. València, Impremta Vives Mora, 1909, p. 269.

[21] En la dècada de 1840 els mestres d’obres de la ciutat de València, organitzats en el gremi dels Germans Congregats, esgrimiren drets gremials antics per constituir un negoci patronal nou: «el arquitecto o maestro es quien pone los útiles, el que elige los oficiales y los peones, y muchas veces hasta los mismos materiales; por manera que al dueño de las obras no le queda otro arbitrio que pagar. A título de unos cuantos maderos, con que se forman los andamios, que han heredado de sus padres y abuelos, de algunas docenas de capazos de esparto, de unas cuantas picotas, y de otros utensilios semejantes, exigen al propietario catorde reales diarios por cada un oficial y asimismo siete por el peón: al primero le dan diez, y cinco o cinco y medio al segundo; resultando de aquí, se le quedan con una peseta diaria el oficial, y dos reales, o uno y medio, el miserable peón», diu la pàgina 8 del Manifiesto de los oficiales prácticos albañiles de esta capital al señor gobernador político de esta provincia sobre las pretensiones y procedimientos de los Arquitectos y Maestros de Obras de la misma, titulados Hermanos Congregantes de la que intenta establecer, València, Impremta de Cabrerizo, 1841.

[22] William H. Sewell, Trabajo y revolución en Francia. El lenguaje del movimiento obrero desde el Antiguo Régimen hasta 1848, Madrid, Taurus, 1992, ha mostrat, per a la França pre i postrevolucionària que el llenguatge corporatiu va canviar el seu significat, alhora que les formes d’organització del treballadors sota l’antic règim continuaven tenien influència en les formes d’organització en el món del treball posterior a la Revolució.

[23] Francesc A. Martínez Gallego, «Disolución gremial y constitución societaria: los términos del vínculo. Valencia, 1834-1868», dins Santiago Castillo (ed.), Solidaridad desde abajo. Trabajadores y socorros mutuos en la España contemporánea, Madrid, UGT-Centro de Estudios Históricos, 1994, pp. 51-69.

[24] Les normatives sobre associacionisme poden seguir-se en Manuel Alarcon Caracuel,El derecho de asociación obrera en España, 1839-1900, Madrid, 1975; i en A. Martín Valverde,«La formación del Derecho del Trabajo en Espeña», pp. XIII-CXIV, dins La legislación social en la historia de España. De la revolución liberal a 1936, Madrid, 1987. Les 22 corporacions subsistents en una llista que es troba en l’Arxiu de la Diputació de València, Secció Indústria i Comerç, caixa 52, exp. 1.341, són: fusters, corders, sastres, paraires, sabaters, cuirassers, forners, esparters i espardenyers, moliners, venedors de roba, torners i cadirers, cerers i confiters, argenters, guarnicioners, art major de la seda, pinters, blanquers, passamaners i cordoners, guanters, assaonadors, corredors de coll i art menor de la seda.

[25] Arxiu de la Diputació de València, Secció Indústria i Comerç, caixa 50, expedient 1.313.

[26] Arxiu de la Diputació de València, Secció Indústria i Comerç, exp. 1.485.

[27] Arxiu de la Diputació de València, Secció Indústria i Comerç, exps. 654, 1.329 bis i 1.554.

[28] Arxiu de la Diputació de València, Secció Indústria i Comerç, exps. 1.399, 1.493, 1.576 i 1.616.

[29] Eduard Pérez Pujol, La cuestión social en Valencia, València, Impremta Doménech, 1872, pp. 36 i 97.

[30] Eduard Pérez Pujol, La cuestión..., op. cit., pp. 34 i ss.

[31] José Antonio Piqueras Arenas, La revolución democrática (1868-1874). Cuestión social, colonialismo y grupos de presión, Madrid, Ministerio de Trabajo y Seguridad Social, 1992, pp. 152.

[32] Fernando Garrido, Historia..., op. cit., p. 127, explica que Cervera tingué la idea «de fundar asociaciones de socorros mutuos, publicando un periódico que costase dos reales en toda España y dejar enmanos de los suscriptores real y medio a condición de que se asociaran y convirtieran esta modesta suma en cuota personal. Gracias a este ingenioso medio se despertó el espíritu de asociación en muchas localidades, formándose asociaciones de socorros mutuos, algunas de las cuales, como la de Valencia, llegaron a reunir más de 1.000 socios y se ha conservado hasta nuestros días».

[33] Els estatuts d’El Taller, es reprodueixen en Rafael Sociats, La indigencia en las ciudades y su mejoramiento por la beneficencia pública, València, Impremta Alegre, 1877, pp. 363-371. Sobre l’activitat de Francisco de Paula Formosa, Almanaque de Las Provincias para 1894, pp. 335-336.

[34] Diario Mercantil de Valencia, 1 de setembre de 1865.

[35] Diario Mercantil de Valencia, 9 d’agost de 1860.

[36] Una d’aquestes era la Hermandad del Santísimo Cristo de la Agonía, fundada a l’Hospital General de València, de la qual sabem que «convencidos varios artistas y jornaleros en socorrerse en sus enfermedades, creóse una junta y estableciéronse ciertos estatutos y leyes con tan loable objeto, invocándose al Cristo del Hospital», segons un dels seus socis; en l’Arxiu de la Diputació de València, Secció Govern Civil, caixa 99, exp. s/n.

[37] Reglamento de la Sociedad Filantrópica de Veteranos de 1823, València, Impremta de José Orga, 1859.

[38] Eduard Pérez Pujol, La cuestión social en Valencia, p. 46.

[39] Manuel del Álamo, Reivindicación de la memoria. Crónicas de un siglo del movimiento obrero en Buñol y comarca, València, Edicions L’Eixam-Feis, 1995, pp. 27-30.

[40] Arxiu Municipal de Sueca, Governació, caixa 263, exp. 1859-1919, Associacions i Ordre Públic. Al febrer de 1875, obligat per les circumstàncies polítiques, la Restauració, recuperà el nom primigeni d’Ateneu Suecà de la Classe Obrera.

[41] José Antonio Piqueras, La revolución..., pp. 71-72.

[42] Liborio Salazar, Memoria sobre la organización, estado y decadencia de los gremios de mareantes, con las reformas que deben introducirse para su engrandecimiento, Madrid, Im premta de Juan Rebollo, 1851. La hipòtesi sobre la vertadera personalitat de Salazar, en Fernando Garrido Baixauli, La República Democrática Federal: biografía de Fernando Garrido Tortosa (1821-1883), Treball d’investigació inèdit, dirigit per J. A. Piqueras Arenas, UJI, 2005, pp.100-101. També hi ha una referència al pseudònim en Iris M. Zavala, Románticos y socialistas. Prensa espanyola del siglo XIX, Madrid, Siglo XXI, 1972, p. 165. Seguesc ací l’anàlisi de Fernando Garrido Baixauli, a qui agraesc poder citar el seu treball inèdit.

[43] Manuel Morales Muñoz, El republicanismo malagueño en el siglo XIX. Propaganda doctrinal, prácticas políticas y formas de sociabilidad, Màlaga, Asukaría Mediterránea S.L., 1999, pp. 46.