Kitabı oku: «Nous veïns a la ciutat», sayfa 2
El segon capítol està dedicat a la inserció residencial dels nous veïns a València. Es comentaran els trets generals de la immigració extracomunitària a València i de la seua inserció residencial. El mapa de la València immigrant ens mostra una diversitat de tipus de barris que concentren immigrants i que, en diferent mesura, han esdevingut barris multiculturals. Aquest tipus de convivència residencial, diferent del model de barri ètnic i també del d’inserció segregada, ha generat una copresència quotidiana als carrers i els espais públics de la ciutat.
Tant en termes de distribució espacial com de dinàmiques socials, hi ha un ampli ventall de processos d’inserció urbana. Al tercer capítol s’analitzen les experiències de Barcelona i Mont-real, dos casos d’interès per les similituds i els contrastos que presenten respecte a València. A partir de la comparança entre aquestes ciutats s’apunten una sèrie de reflexions generals sobre les dinàmiques del procés d’inserció residencial i els factors que les generen, la importància del «context local» que modula de forma diferent aquests factors i els trets que caracteritzen els barris multiculturals.
Dedicarem el quart capítol a la inserció dels immigrants en els espais públics que constitueixen, a les ciutats multiculturals, uns dels àmbits principals de socialització en la diferència i d’interacció amb estranys. La nostra anàlisi es basa en dos casos concrets a València amb dues estratègies diferents d’ús i apropiació de l’espai públic, copresència i ús exclusiu, que es confronten amb experiències d’altres ciutats. Quins trets adopta la convivència comuna? Com hem de valorar la coprèsencia pacífica però distant que s’hi dóna? I les concentracions ètniques també presents? Es finalitza advocant a favor d’una anàlisi més complexa sobre la diversitat dels espais públics, uns comuns i altres específics, que caracteritzen la ciutat multicultural.
La primera part del text es tanca amb el capítol cinquè, que comenta la situació d’alguns dels col·lectius d’immigrants més importants a València, així com les seues formes d’inserció en la ciutat, utilitzant com a fil conductor el concepte de xarxa social. L’anàlisi comparativa de les xarxes dels veïns equatorians, senegalesos, marroquins i xinesos de València, ens mostra la importància que tenen com a organitzadores socials del flux migratori i del procés d’inserció dels nous veïns.
La segona part del text se centra en els fenòmens de sociabilitat i convivència que genera la inserció dels veïns immigrants al barri de Russafa. Al capítol sisè es presenta la conformació històrica del barri i el procés de transformació accelerada dels darrers anys generat per dues dinàmiques. Una, la consolidació com el barri multicultural de la ciutat, tant pel nombre de veïns immigrants com per la concentració de negocis ètnics. L’altra dinàmica, tot el dèficit d’equipaments que pateix el barri, és la generada pel procés de rehabilitació i nova construcció que la centralitat de Russafa, avui revalorada, empenta.
El capítol setè aborda la inserció residencial a Russafa, amb atenció particular als dos col·lectius que polaritzen els discursos dels veïns autòctons: els «moros» i els equatorians. Es comenta la distribució desigual dels nous veïns a Russafa, amb atenció particular a la concentració urbana de veïns marroquins, als quatre carrers on estan instal·lats els seus negocis ètnics i un dels oratoris de la ciutat, i la conformació en aquest espai d’una comunitat magribina. Igualment, s’analitza la inserció dels veïns equatorians presents en tot el barri i en els espais públics que el caracteritzen, com el Mercat.
Amb els nous temps, la tradició comercial de Russafa ha sofert una transformació singular. En l’actualitat, hi ha quasi dos cents negocis ètnics instal·lats al barri, als quals dedicarem el capítol vuitè. Els negocis ètnics se’ns mostren com un fenomen complex, amb importants implicacions pel que fa al procés d’inserció urbana dels immigrants. Sense negligir l’aspecte econòmic, en l’anàlisi dels negocis ètnics de Russafa es destacaran el seu vessant d’espai de sociabilitat i la seu dimensió identitària i simbòlica, tant respecte al col·lectiu de referència com respecte a la resta del barri.
El capítol novè, les sociabilitats de Russafa, se centra en la convivència als carrers del barri i en la vida associativa. Els carrers de Russafa ens mostren les dues cares de la copresència que es dóna a l’espai del barri: una més fragmentaria i específica, l’altra més unitària i comuna. En aquest capítol analitzarem els fenòmens de sociabilitat informal de carrer dels immigrants, amb una atenció particular als grups de cantó magribins i les dinàmiques que s’hi generen. Al mateix temps, de forma diferenciada segons els col·lectius, es dóna un ús compartit dels carrers i una convivència tranquil·la als espais importants del barri, com el mercat i la plaça M. Granero, de la qual comentarem els trets i els efectes. L’anàlisi de la vida associativa se centra en les organitzacions, discursos i iniciatives protagonitzades pels immigrants i/o més relacionats amb la seua situació en el barri. Parlarem de l’associacionisme dels immigrants i del discurs de les associacions autòctones que han tingut un major protagonisme en els esdeveniments i debats del barri relacionats amb la immigració.
El capítol desè planteja una síntesi de la situació de la convivència al barri i la caracteritza com un procés obert, amb tendències contradictòries pel que fa al procés d’inserció dels immigrants. Els aspectes de sociabilitat comuna, els ajustaments dels diferents col·lectius i la dinàmica associativa empenten en un sentit integrador. Altres tendències, contràries, es deriven de la conformació de l’immigrant com a agent degradant i veí indesitjable per a una part del veïnat. Es tanca el capítol amb una reflexió sobre les condicions que poden fer possible una Russafa multicultural, comuna i acollidora per a tothom, un projecte que més enllà de les condicions concretes del barri planteja la necessitat d’una política d’integració concreta, participativa i descentralitzada.
A tall de conclusió, al capítol final es presenten els resultats més importants de la recerca, s’apunten respostes a alguns dels interrogants plantejats i s’avancen elements per a un coneixement i una valoració dels fenòmens urbans relacionats amb la immigració més ajustats a la realitat, més respectuosos i més inclusius envers els nous veïns.
[1] Els conceptes, teories i «quadres de comprensió» presents al text no constitueixen uns elements fixats des de l’inici del treball sinó que es conformen a requeriment dels interrogants que obri la recerca, de les seues necessitats, i de la confrontació dels resultats amb els conceptes i teories més esteses sobre la inserció urbana dels immigrants. Així, conceptes com xarxa social, comunitat, grup ètnic, barri multicultural i negoci ètnic, s’aniran definit al llarg del text, en funció i al fil de la narració dels problemes concrets que els han suscitat.
[2] Vegeu Giménez (1996, 2003), De Lucas (1998, 2001b), Delgado (1998) i Torres (2002).
[3] Bona part de la literatura sociològica sobre les xarxes dels migrants, els enclavaments ètnics i altres fenòmens que s’abordaran al text destaquen la importància dels contextos locals i de les «oportunitats» concretes. Vegeu, entre altres, Portes i Böröcz (1992) i Gurak i Caces (1998). Per altra banda, Portes (2004) fent-se ressò d’una opinió àmpliament estesa, propugna el «desenvolupament de conceptes i teories de nivell mitjà» per a l’estudi i la investigació de les migracions internacionals.
[4] En realitat, un grup pot considerar-se un tipus especial de xarxa social. Tanmateix, com destaca Cucó (2004: 124) cada tipus de conceptualització comporta mirades relativament distintes. Quan es parla de grup s’assumeix, sovint de forma implícita, que es coneixen els membres i els límits del grup. Estudiar aquestes entitats com a xarxes ens permet observar les relacions socials que uneixen les persones. En aquesta recerca combinarem una mirada i l’altra.
[5] El concepte de sociabilitat no esgota el problema sociològic de la mediació i/o estructuració «macro-micro». Hi ha uns altres fenòmens i conceptes a considerar. Entre els més estretament vinculats a la sociabilitat, podríem apuntar la societat civil, els contextos locals, els «quadres d’interacció»... En relació als debats actuals sobre la integració de perspectives «macromicro» i entre sistema i acció, Da Costa considera més productiu, «pensar els tipus de relació entre estructura i acció com a variables, el que fa possible, així, constituir en objecte de recerca, teòrica i empírica» les formes concretes que adopta en cada cas (Da Costa, 1999: 488).
[6] Les tendències a la deslocalització, al desarrelament i la uniformització, pròpies de la globalització, augmenten en els actors socials la necessitat de «localització» i de tenir «un lloc al món», és a dir, d’arrels i d’una identitat, tant per motius utilitaris com simbòlics. No es tracta d’una anomalia de la globalització, sinó de diferents vessants del mateix fenomen. Com diu Castells en referència a la identitat, junt amb el procés de globalització i de societat xarxa «s’ha experimentat un marejol de vigoroses expressions d’identitat col·lectiva que desafien la globalització i el cosmopolitisme en nom de la singularitat cultural i del control de la gent sobre la seua vida i entorns» (Castells, 1999: II-24).
[7] La utilització d’aquestes tècniques va tenir una evolució al llarg del temps molt deutora de la meua progressiva inserció al barri i de l’aprofundiment del meu treball. Els primers mesos vaig fer entrevistes gravades semiestructurades i àmplies, individuals o grupals, als informats claus, i una observació d’un tipus, diguem-ne, general. Més tard, a partir de 2003, faig un ús més escàs de les entrevistes enregistrades i utilitze molt més el registre sistemàtic al diari de camp. La meua relació més quotidiana i informal, feta de trobades casuals al carrer o a un comerç, em va obligar al registre sistemàtic. La major part de les entrevistes gravades es realitzaren l’any 2002, però també en 2003 i 2004. A l’annex 5 es relacionen les persones entrevistades, la data de l’entrevista, el tret o trets que fan significativa l’opinió de la persona i el tipus d’enregistrament (sonor, notes, etc.)
Agraïments
Aquest llibre és, com tots, fill d’un context. L’any 2001 comptàvem amb estudis sociodemogràfics i sectorials sobre la immigració, però no sobre la inserció urbana dels immigrants. Tanmateix, la meua experiència en les organitzacions d’acollida i la literatura científica em mostraven la importància dels aspectes específicament urbans i de sociabilitat en el procés d’inserció dels immigrants. Com a veí de Russafa, jo ho vivia tots els dies. La concessió d’una beca FPU de la Secretaria d’Estat d’Educació i Universitats em va permetre aprofundir en el procés de transformació de les nostres ciutats de la mà dels nous veïns i veïnes i, concretament a València, objecte de la recerca. Aquest treball es va plasmar en la meua tesi doctoral, Àmbit urbà, sociabilitat i inserció social dels immigrants. El cas de Russafa (València), sota la direcció de Josepa Cucó (Universitat de València, 2005). El text que ara es publica, Nous veïns a la ciutat, n’és una àmplia síntesi, que va obtenir el segon guardó del Premi d’Investigació Cultural «Marqués de Lozoya» 2005, atorgat pel Ministeri de Cultura.
Aquest llibre té reconeixements i deutes diversos. Durant el temps de la meua beca, d’abril de 2001 a abril de 2005, vaig estar adscrit al Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, que va constituir un marc acollidor i estimulant. Igualment, les estades com a investigador a MIGRINTER, Université de Poitiers, CEETUM, Université de Montréal, i CEDIME, Universitat Autònoma de Barcelona, m’han permès conèixer altres experiències, realitzar la comparança entre la inserció urbana a València i a altres ciutats, com Barcelona i Mont-real, i enriquir les meues perspectives.
Entre els dèbits d’aquest llibre, n’hi ha dos que mereixen ser destacats. Un és col·lectiu i s’adreça als veïns i veïnes de Russafa que m’han fet partícip de les seues opinions, preocupacions i esperances. L’altre és personal. Vull agrair a Josepa Cucó la seua atenció i disponibilitat, així com la lectura acurada i els suggeriments que han contribuït a la millora del text. La recerca s’ha enriquit, també, amb els comentaris de companys i companyes del Departament de Sociologia i Antropologia Social i del Grup d’Estudis sobre Ciutadania, Immigració i Minories Ètniques de la Universitat de València, amb els quals he compartit investigacions i preocupacions sobre la inserció dels immigrants. Igualment, el text incorpora els coneixements, les relacions i la mirada sobre el veïnat immigrant que em proporcionaven anys de compromís cívic, així com comentaris i suggeriments de companys i companyes de la Mesa d’Entitats de Solidaritat amb els Immigrants de València i del Grup d’Immigració de Revolta. L’enumeració personal faria massa extensa aquesta nota i els deutes intel·lectuals apareixen explicitats al text. A tots i totes el meu agraïment.
Vull donar gràcies també a Eva Mestre per la correcció lingüística del manuscrit presentat al Premi «Marqués de Lozoya» i a Dídac Ballester per la cartografia.
Aquest llibre està dedicat als meus pares, per la seua estima i suport, i als russafins de tota la vida i als novíssims russafins, autòctons i immigrants, compromesos a fer de Russafa un barri multicultural i acollidor per a tothom.
PRIMERA PART
ESPAI, RELACIONS SOCIALS
I IMMIGRANTS A LA CIUTAT
I. ÀMBIT URBÀ I INSERCIÓ DELS IMMIGRANTS
En aquest capítol es tracten algunes qüestions d’importància per a la investigació que conformen la seua mirada, tant sobre l’àmbit urbà com sobre l’immigrant. Del primer, comentarem la sociabilitat que es dóna a l’espai de la ciutat i la diversitat de relacions que hi trobem, unes més distants i d’altres més properes. Per altra banda, si la figura de l’immigrant s’ha modificat al llarg de la història, la seua situació sempre ha remès a un locus social especial, dins i fora del grup. Avui, qui és el foraster a la ciutat? Comentarem la construcció social de l’immigrant extracomunitari i els trets que el caracteritzen com a foraster pobre i estrany i que determinen, junt amb altres factors, la seua inserció urbana.
Parlar d’inserció urbana ens remet a una pluralitat de fenòmens i dinàmiques socials que s’agrupen i comenten en cinc dimensions. D’aquestes, la recerca ha privilegiat la dimensió residencial i la de sociabilitat per a captar la complexa interacció que es dóna entre espai urbà i relacions socials en la inserció dels immigrants. Aquest va ser el tema més rellevant de l’Escola de Chicago, de la qual es comentarà, en particular, el marc explicatiu i valoratiu sobre el procés d’inserció urbana dels nous veïns, que ha tingut una influència notable sobre la visió de la ciutat immigrant.
Finalment, exposem que sobre la base de la popularització simplificada d’alguns dels postulats de Chicago, dels estudis sobre la segregació i de la creixent preocupació per la marginalitat urbana, s’ha conformat un sentit comú sobre la inserció urbana dels immigrants. Sovint de forma implícita, aquest sentit comú estableix un model d’inserció residencial dels immigrants amb implicacions sobre l’anàlisi i la valoració dels fenòmens que ens interessen.
1. HETEROGENEÏTAT, ESPECIALITZACIÓ I SOCIABILITAT EN L’ÀMBIT URBÀ
En les diferents tradicions, acadèmiques i socioculturals, de les ciències socials hi ha una àmplia diversitat de visions sobre la ciutat. En totes elles, ciutat fa referència a una agrupació permanent d’habitatges, relativament gran i densa, que comporta unes característiques socials determinades. Tanmateix, la qüestió de quins són aquests trets socials característics, és a dir la qüestió urbana, ha tingut una ampla diversitat de respostes segons l’enfocament teòric i disciplinar, però també segons les diferents tradicions culturals.
Des de l’ecologia urbana que popularitzà l’Escola de Chicago, Wirth explica els trets de la ciutat com a conseqüència de les variables de mida, densitat i heterogeneïtat, que la caracteritzen i que conformen una forma de vida específicament urbana. Amb la seua teoria de l’urbanisme, Wirth (1999: 100) intentava «descobrir les formes d’acció i organització socials que, de forma típica, emergien en situacions urbanes». Aquesta visió de la ciutat, molt influent, ha desconsiderat els processos històrics, polítics i socials que han generat les estructures urbanes i els seus trets específics. Un altra referència també molt influent es basa en la dualitat camp versus ciutat i defineix la ciutat per oposició al camp; els conceptes de vida urbana (Wirth) i de folk society (Redfield) poden il·lustrar aquesta dualitat. Tanmateix, com s’apunta quasi unànimement, l’oposició entre ciutat i camp perd vigència en societats plenament urbanitzades com les nostres, on aquestes fronteres deixen de ser significatives per definir el tipus de relacions i situacions socials. Als anys 1970 va adquirir importància la visió de la ciutat contemporània com el resultat del desenvolupament industrial i de la tendència a la concentració, pròpia i mes general del capitalisme (Castells, 1979). Aquesta aproximació imprescindible, tanmateix, ignora els aspectes culturals del fenomen urbà, l’experiència quotidiana i les representacions que la gent es fa de la seua ciutat.
Aquestes i altres teories que pretenien definir i explicar de forma universal el fenomen urbà han fracassat. Tot i això, ja acumulem una sèrie d’aproximacions d’interès que coexisteixen com a elements rellevants però la suma dels quals «no s’articula fàcilment i no permet disposar d’una definició unitària, satisfactòria, més o menys operativa» (García Canclini, 1997: 387). Per la nostra part, d’aquest conjunt d’aportacions i sense cap pretensió de definir què és la ciutat, seleccionarem aquells elements que ens semblen particularment rellevants per a la recerca. Això ens porta a la tradició de la sociologia urbana nord-americana de primeries del segle XX, que va destacar alguns trets que han passat a considerar-se elements bàsics en l’anàlisi de la ciutat, amb lectures molt diverses segons les escoles. Ens referim a l’heterogeneïtat de la ciutat, a l’especialització funcional i social dels seus espais i al tipus de sociabilitat que la caracteritza. Aquests temes característics de la tradició de Chicago suposen el nostre punt de partida. Un punt de partida útil i suggeridor, sí; però no un marc explicatiu suficient. Haurem de recórrer, doncs, a altres enfocaments i altres aspectes.
L’heterogeneïtat és un tret constitutiu de la ciutat que, històricament, s’ha conformat com l’espai de coexistència de diferents individus i grups. Aquest tret s’exacerba amb la metròpoli moderna, l’heterogeneïtat de la qual és alimentada per una diversitat de fonts de diferències i desigualtats, per les dinàmiques socials entre individus i grups que aquestes empenten i per les relacions que s’hi consoliden. Entre aquestes fonts d’heterogeneïtat podem assenyalar les desigualtats de classe, de situació socioeconòmica i de posició en l’estructura productiva; els diferents estatus jurídics com a nacionals o estrangers; les diferències de gènere i generacionals; la diversitat d’estils de vida i les diferències culturals i identitàries. De tots aquests factors, n’hi ha dos que semblen tenir una importància central. Un és l’estructura social jerarquitzada i la desigualtat socioeconòmica que ordena els espais de la ciutat i les relacions entre els diferents grups que hi viuen. Un altre factor d’heterogeneïtat és la diversitat cultural que aporten les successives onades d’immigració, la presència de minories preexistents, com les minories nacionals, i la diversitat d’estils de vida.[1]
L’heterogeneïtat de la ciutat ha augmentat amb la globalització i aquesta sembla una tendència de llarga durada. L’economia globalitzada i els fenòmens associats a ella tendeixen a accentuar la desigualtat social de les ciutats. Per a Sassen (1994, 2003), el desenvolupament d’una economia de serveis, financera i transnacional, modela la «ciutat global» i la segmenta entre els veïns cosmopolites, professionals i brokers, i els nous immigrants, les minories i els pobres, mà d’obra d’un sector informal que s’amplia. De la mateixa manera, la «ciutat informacional» de Castells (1995) és l’expressió urbana i social del procés de dualització entre l’economia formal, basada en la informació, les noves tecnologies i l’activitat financera, i les diverses formes d’economia informal, procés que genera una accentuació de la desigualtat entre les classes socials.
A més a més, la globalització accentua la diferència cultural present a la ciutat. Per una banda, la globalització afavoreix el manteniment i la recreació d’aquesta diversitat cultural i, per una altra, fa més necessari disposar d’una cultura identitària. A les nostres ciutats, ens trobem veïns amb arrels locals que són alhora membres de xarxes transnacionals. El ventall d’àmbits socials significatius s’ha ampliat per a determinats grups: l’àmbit és aquí, la ciutat de recepció, però també allà, el lloc d’origen. La tecnologia de la informació i els transports fan molt més senzill que en el passat poder mantenir i desenvolupar, de forma adaptada, aquesta diversitat de cultures i, sovint, d’identitats. D’altra banda, els recursos de tota mena que proporcionen la cultura i la sociabilitat pròpia són més necessàris en societats dualitzades com la nostra, amb l’augment de la desigualtat, dels entrebancs per a una bona inserció socioeconòmica i el retrocés parcial de mecanismes institucionals. A més, les tendències a la deslocalització, al desarrelament i a la uniformització, pròpies de la globalització, augmenten en els actors socials la necessitat de localització, d’arrels i d’identitat, tant per motius utilitaris com simbòlics (Castells, 1999). En la ciutat actual, l’altre ja no és quelcom allunyat, socialment i espacialment, sinó l’expressió del «multiculturalisme constitutiu de les ciutats que habitem» (García Canclini, 1997: 390).
Des del punt de vista espacial, la ciutat es caracteritza per una especialització funcional i una segmentació social dels espais. La urbanització moderna comporta la divisió i diferenciació de l’espai de l’habitatge respecte a l’espai de l’activitat productiva i els espais de consum, oci i trobada. Aquesta especialització funcional i separació física fa de la mobilitat una condició d’adaptació i de participació en la vida urbana. Això suposa, a més, que la ciutat es conforma com a trama de trajectes que realitzen els seus habitants en els seus desplaçaments diaris (Juan, 1997). Com destaquen Remy i Voyé (1992), la situació urbana valora la capacitat de dominar les distàncies, que es vincula a l’autonomia i la llibertat d’elecció dels individus.
A més de l’especialització funcional, l’espai de la ciutat se’ns presenta segmentat per raons de classe i estatus socioeconòmics; així, els barris obrers i els beaux quartiers conformen diferents espais urbans presents en totes les grans ciutats. En altres casos, la distribució residencial desigual dels diversos grups és causada per raons nacionals, culturals i identitàries, com les que han conformat les ciutats de Mont-real i Brussel·les.
Per a Simmel, la sociabilitat pròpia de l’àmbit urbà constitueix una de les manifestacions específiques de la modernitat. A les metròpolis com el Berlín de les primeries del segle XX, l’alt nombre de persones, la diversitat d’activitats, l’heterogeneïtat de comportaments i la necessitat quotidiana de relacionar-se amb estranys conformen un estil de vida distant i intel·lectualitzat. Aquest tipus de sociabilitat es caracteritza per la indiferència emocional, les respostes calculades i mesurades i una reserva cortès, «actitud espiritual dels habitants de la gran ciutat entre si» (Simmel, 1999: 92). La gran ciutat dissocia el sentit, espacial i social, dels conceptes de proximitat i distància. Simmel va destacar com a tret definitori de la sociabilitat urbana la nova gestió de la dualitat proximitatdistància, que té una de les seues expressions en la interacció amb desconeguts pròpia dels espais públics. El transeünt és, per a Delgado (2003: 19), la matèria prima d’una societat feta no tant d’institucions estables, «a la manera de les societats premodernes o tradicionals, com de relacions socials impersonals, superficials i segmentàries». D’acord amb Giddens, el funcionament quotidià de les societats modernes es basa en «compromisos de presència» i «compromisos anònims». Els primers suposen la fiabilitat en les situacions de copresència amb desconeguts que caracteritzen l’urbs. «La desatenció cortès representa el tipus més bàsic dels compromisos de presència que es donen en els encontres amb estranys en les circumstàncies de la modernitat» (Giddens, 1993: 83).[2]
Tanmateix, aquest tipus de relacions i de sociabilitat no esgoten les que es donen i poden donar-se en situacions urbanes. Al contrari del que sembla deduir-se de Simmel, allò nou, la sociabilitat pròpia de la multitud de la gran ciutat, es combina amb altres tipus de relacions (familiars, amicals, veïnals, professionals i, també, relacions comunitàries diverses). Sembla que, en destacar la novetat del nou temps, s’oblida els elements que hi romanen, encara que renovats. Tanmateix, tots ells conformen la sociabilitat de la ciutat. O, millor, caldria parlar de les sociabilitats de la ciutat.
A les nostres urbs, el procés de socialització de l’individu es realitza en una sèrie de relacions i xarxes socials segmentades, arrelades a espais socials especialitzats (l’escola, la fàbrica, la casa), i amb diferents tipus d’actitud i d’implicacions per part dels actors. Des d’aquest punt de vista, la sociabilitat en situacions urbanes comporta cinc tipus bàsics de relacions.[3] Una seria la interacció banal amb desconeguts que es dóna als espais públics urbans, regida per la dialèctica de proximitat física i distància social que mostrà Simmel. Una altra, la interacció instrumental entre persones lligades per relacions específiques, com per exemple les relacions de treball i professionals. Moltes d’aquestes relacions instrumentals es donen en espais delimitats que, si bé no són privats, tampoc no es poden considerar públics, com ara la fàbrica. Un tercer tipus de sociabilitat el constitueixen les relacions de veïnatge, un conjunt d’interaccions derivades de la proximitat i de la coincidència quotidiana en àrees semiprivades –l’escala de la finca– o públiques –el carrer–, així com d’altres aspectes comuns. Un quart tipus d’interacció comporta un major pes de l’afectivitat i/o major carrega significant. És quan «estem entre els nostres» i aquest «nosaltres» és un grup definit en termes socioculturals i/o identitaris diversos. Aquest tipus de sociabilitat implica un grau, divers, de carrega significant i és bàsic per a produir i reproduir un marc identitari, que és alhora recurs de sentit i de cultura.[4] Per últim, el cinquè tipus de sociabilitat que trobem a la ciutat, està integrat per les relacions familiars i amicals –basades en l’amor, el parentiu i l’amistat, amb un vessant emocional decisiu–, bàsiques en l’aspecte psicosocial.
Les relacions de sociabilitat amb més carrega afectiva, significant i/o identitària, no estan tancades a l’espai privat. Ans al contrari, fan de la diversitat d’espais de la ciutat una sèrie de recursos materials, socials i simbòlics. Els parcs són escenaris privilegiats de famílies amb xiquets i de parelles adolescents. Per una altra part, les relacions de sociabilitat de tipus identitari tenen en determinants espais i edificis públics un escenari central, bé siga aquest un carrer on es concentren els comerços ètnics o una plaça identificada amb un fet patriòtic.
La ciutat se’ns presenta, doncs, com una rica i complexa trama de diverses relacions de sociabilitat que responen a distintes necessitats de com «funcionar» adequadament en la gran urbs, ser competent en les relacions instrumentals, conviure acceptablement amb el veïnat i «estar entre els nostres». Aquestes relacions de sociabilitat es desenvolupen, al seu torn, en una diversitat d’espais però tenen una projecció, major o menor, en els espais públics, els quals constitueixen els miralls de tota urbs.
2. QUI ÉS FORASTER A LA CIUTAT? LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE L’IMMIGRANT
Qui és immigrant a la ciutat? Si la ciutat depèn de l’aportació de la immigració i s’ha constituït històricament amb ella, ningú no hi hauria de ser considerat foraster. Tanmateix, aquesta conclusió cartesiana resta al pla del que hauria de ser. A totes les ciutats hi ha hagut i hi ha veïns designats com a forasters per uns altres veïns que, temps enrere, deixaren de ser-ho. Per tant, com emfasitza Delgado (1997: 8): «què és el que ens permet designar algú com a immigrant?». Qui és foraster a la ciutat?
La resposta és complexa i ha variat històricament. Aquí, com en altres aspectes, cal distingir entre la diferent situació a Europa i als Estats Units. Les ciutats de les societats d’immigració com els Estats Units, Canadà i l’Argentina, es formaren amb migracions procedents d’altres estats, societats i cultures. Els immigrants eren, quasi per definició, estrangers.[5] Per la seua part, les migracions que nodriren les ciutats europees de nous veïns procedien del seu hinterland agrícola o de les regions més pobres del seu estat mateix. Els estrangers també eren presents a les capitals imperials antigues, Istanbul i Viena, o modernes, com París i Londres de la darreria del segle XIX, però sempre foren minoritaris entre els immigrants en la ciutat, que eren, en la immensa majoria, nacionals rurals. Aquesta situació es veu modificada des de mitjan segle XX. Els fluxos migratoris a les ciutats europees passen a ser, fonamentalment, externs i en un doble sentit. Externs en tant que compostos per estrangers i externs en tant que procedents de fora d’Europa.
