Kitabı oku: «Nous veïns a la ciutat»

NOUS VEÏNS A LA CIUTAT

ELS IMMIGRANTS

A VALÈNCIA I RUSSAFA

Francesc Torres Pérez

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2007

Esta publicación no puede ser reproducida, ni total ni parcialmente, ni registrada en, o transmitida por, un sistema de recuperación de información, en ninguna forma ni por ningún medio, ya sea fotomecánico, fotoquímico, electrónico, por fotocopia o por cualquier otro, sin el permiso previo de la editorial.

© Del text: Francesc Torres Pérez, 2007

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2007

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Textual IM

Coberta: Celso Hernández de la Figuera

Correcció: Elvira Iñigo

Realització de ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-6709-4

Als meus pares

A les dones i homes que, empentats per la necessitat i el somni,

obrin nous camins

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

DEDICATÒRIA

PRÒLEG

INTRODUCCIÓ

AGRAÏMENTS

PRIMERA PART - ESPAI, RELACIONS SOCIALS I IMMIGRANTS A LA CIUTAT

I. ÀMBIT URBÀ I INSERCIÓ DELS IMMIGRANTS

1. HETEROGENEÏTAT, ESPECIALITZACIÓ I SOCIABILITAT EN L’ÀMBIT URBÀ

2. QUI ÉS FORASTER A LA CIUTAT? LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE L’IMMIGRANT

3. LA INSERCIÓ URBANA DELS NOUS VEÏNS

4. INSERCIÓ RESIDENCIAL I PROCÉS D’INTEGRACIÓ.

5. CONCENTRACIÓ ÈTNICA, SENTIT COMÚ I MODEL D’INSERCIÓ URBANA

II. LA INSERCIÓ RESIDENCIAL DELS NOUS VEÏNS A VALÈNCIA

1. ELS ESTRANGERS A VALÈNCIA

2. ELS NOUS VEÏNS. TRETS GENERALS DE LA IMMIGRACIÓ EXTRACOMUNITÀRIA A VALÈNCIA

3. ON VIUEN ELS IMMIGRANTS? UNA DISTRIBUCIÓ DESIGUAL AL SI DE LA CIUTAT

4. APUNTS SOBRE INSERCIÓ RESIDENCIAL, ESPAIS D’IMMIGRACIÓ I CONVIVÈNCIA INTERÈTNICA A VALÈNCIA

5. APUNTS SOBRE L’HABITATGE IMMIGRANT A VALÈNCIA

III. ALTRES EXPERIÈNCIES D’INSERCIÓ URBANA

1. LA IMMIGRACIÓ ESTRANGERA A BARCELONA

1.1 La inserció residencial a Barcelona (1986-2004)

1.2 La centralitat de Ciutat Vella en la Barcelona immigrant

1.3 Semblances i diferències entre València i Barcelona. El pes de la història

2. DISTÀNCIA, DIFERÈNCIA I ORDRE COMÚ.

2.1 La conformació de l’ordre residencial de Mont-real

2.2 La transformació del model. La inserció urbana de la nova immigració

3. APUNTS SOBRE INSERCIÓ URBANA I BARRIS D’IMMIGRANTS

IV. ELS ESPAIS PÚBLICS I LA INSERCIÓ DELS IMMIGRANTS

1. ESPAI PÚBLIC, SOCIABILITAT I IMMIGRACIÓ

2. UN ESPAI PROPI. EL JARDÍ DEL TÚRIA

3. ESPAI PÚBLIC, CONCENTRACIÓ ÈTNICA I INSERCIÓ

4. UN ÚS COMPARTIT: EL PASSEIG MARÍTIM

5. LA COPRESÈNCIA I LA CONVIVÈNCIA DISTANT I PACÍFICA

6. ELS ESPAIS PÚBLICS EN LA CIUTAT MULTICULTURAL

V. COL·LECTIUS D’IMMIGRANTS, PROCESSOS D’INSERCIÓ I XARXES SOCIALS A VALÈNCIA

1. EQUATORIANES I EQUATORIANS A VALÈNCIA. DE LES XARXES D’AMIGUES A LES XARXES FAMILIARS

2. ELS XINESOS: VEÏNS DE VALÈNCIA I CIUTADANS TRANSNACIONALS

3. LES XARXES DELS SENEGALESOS DE VENDA AMBULANT

4. LA DIVERSITAT DE XARXES DELS MARROQUINS

5. XARXES I ESTRATÈGIES D’INSERCIÓ

6. LES XARXES COM A ORGANITZADORES SOCIALS

7. MIGRACIÓ, XARXES I GRUPS FAMILIARS

SEGONA PART SOCIABILITAT I CONVIVÈNCIA A RUSSAFA

VI. EL BARRI DE RUSSAFA

1. LA CONFORMACIÓ DE LA RUSSAFA ACTUAL

2. UN BARRI DINÀMIC I EN PROCÉS DE TRANSFORMACIÓ

3. PROBLEMES I TENSIONS

VII. ELS NOUS RUSSAFINS

1. LA INSERCIÓ DELS IMMIGRANTS AL BARRI. FENÒMENS DE CONCENTRACIÓ I DISPERSIÓ RELATIVA

2. APUNTS SOBRE LA RESIDÈNCIA IMMIGRANT AL BARRI DE RUSSAFA

3, ELS MOROS AL BARRI. LA COMUNITAT MAGRIBINA DE RUSSAFA

4. JERARQUIES VALORATIVES: EQUATORIANS VERSUS MAGRIBINS

5. ELS EQUATORIANS

VIII. ELS NEGOCIS ÈTNICS AL BARRI

1. GRUP ÈTNIC, ETNICITAT I IMMIGRACIÓ

2. EL SORGIMENT DE L’ETHNIC BUSINESS: ECONOMIA ÈTNICA I ENCLAVAMENT ÈTNIC

3. EL DEBAT SOBRE EL DESENVOLUPAMENT DE L’ECONOMIA ÈTNICA

4. EL CONCEPTE DE NEGOCI ÈTNIC

6. MAGRIBINS: NEGOCIS ORIENTATS ENVERS LA COMUNITAT PRÒPIA

7. ELS COMERCIANTS XINESOS

8. ELS LOCUTORIS LLATINOAMERICANS

9. ELS NEGOCIS DELS SENEGALESOS

10. ELS NEGOCIS ÈTNICS DE RUSSAFA COM A FENOMEN SOCIAL TOTAL

IX. LES SOCIABILITATS DE RUSSAFA: CONVIVÈNCIA ALS CARRERS I VIDA ASSOCIATIVA

1. LA SOCIABILITAT IMMIGRANT DE CARRER A RUSSAFA

2. ELS DISCURSOS SOBRE ELS GRUPS DE CANTÓ MAGRIBINS

3. ELS EQUATORIANS AL MERCAT

4. ESCENES A LA PLAÇA. «LA CHINA ES UNA BUENA MUJER»

5. L’ ASSOCIACIONISME DELS IMMIGRANTS A RUSSAFA

6. LES ASSOCIACIONS D’ALGERIANS I MARROQUINS

7. L’ASSOCIACIÓ D’EQUATORIANS RUMIÑAHUI

8. ALGUNES REFLEXIONS SOBRE EL FENOMEN ASSOCIATIU IMMIGRANT A RUSSAFA I VALÈNCIA

9. LES ASSOCIACIONS DEL BARRI I LA IMMIGRACIÓ. DISCURSOS

X. LES DINÀMIQUES DE LA CONVIVÈNCIA

1. EL MALESTAR INTERN, LA TENSIÓ IMPORTADA I LES DINÀMIQUES QUE ES GENEREN

2. L’AMBIENT DE TOTS ELS DIES

3. QUINA RUSSAFA ES VOL? MILLORA URBANA, MULTICULTURALISME I CONCERTACIÓ

A TALL DE CONCLUSIÓ

BIBLIOGRAFIA

ÍNDEX DE TAULES

ÍNDEX DE MAPES

ANNEXOS

1. Població estrangera per barris de València i percentatge sobre total de la població. Anys 1998, 2000, 2002 i 2004

2. Veïns estrangers a les zones estadístiques de Barcelona i percentatge sobre total de la població. Any 2004

3. Veïns immigrants als districtes de Mont-real i percentatge sobre total de la població. Any 2001

4. Entrevistes

5. Cronologia

Fa ara poc més d’un any, passada la mitjanit, una pluja sobtada em va sorprendre pels carrers de València. Esperonada per l’aiguat, vaig canviar la passejada a la llum de les faroles de Rita, l’alcaldessa del PP, pel recer d’un autobús nocturn. Pujar, picar el bono-bus, respirar alleujada i mirar cap endavant, unes accions mecàniques a les quals va seguir la sorpresa de l’inesperat. Llavors, com un flash, em vingueren al cap les paraules del poeta, crec que Paul Éluard, quan deia que hi ha molts móns però que tots estan en aquest. El món que transportava l’autobús de l’EMT contrastava amb força amb aquell que m’havia envoltat fins feia uns segons. Estava habitat per homes i dones de cara cansada i roba humil que viatjaven en silenci, ulls tancats o mirada perduda, bosses de plàstic rebregades a les mans. Era força probable que tornaren del treball, però del que no hi havia dubte es que representaven el món dels immigrants al cap i casal: un parell de pakistanesos, algun oriental, uns quants subsaharians i, sobre tot, magrebís i llatinoamericans (no recorde que n’hi haguera cap de l’Europa de l’Est). Una nova València, multicultural, diferent i allunyada de la que proclamen la copa d’Amèrica o les arquitectures monumentals i fredes de Santiago Calatrava, viatjava concentrada en les entranyes de ferro d’un autobús suburbà.

Aquesta petita anècdota ens obri un munt d’interrogants. Molts d’ells, però, tenen resposta en el llibre que ara teniu a les mans. Nous veïns a la ciutat ens parla de la València dels immigrants, de com s’insereixen en el teixit social i de la manera que tenen de ocupar l’espai urbà, del seu origen i dels barris on viuen, de la indiferència o el recel que desperten, de les relacions que mantenen amb els vells pobladors de la ciutat, parla de veïnatge, paisanatge i sociabilitat, de convivència i quotidianitat.

L’autor desplega sobre València una mirada camaleònica. A l’igual que aquest petit animaló, que pot moure els seus ulls en moltes direccions de manera independent l’un de l’altre, observa al mateix temps el barri de Russafa i el conjunt de la ciutat; també, sense traure-li l’ull a València, considera els casos de Barcelona i Mont-real, mira i compara, escodrinya el context local alhora que té present la societat estatal i les xarxes transnacionals. I d’aquesta manera d’escrutar, complexa i comparativa, que simultanieja el dins/fora i el prop/lluny, trau un excel·lent profit, especialment perquè la combina amb una visió crítica de la realitat.

Precisament, la reflexió crítica el porta a qüestionar un dels elements que compon aquest «sentit comú urbà» que arrosseguem des dels temps de Robert Park i l’Escola de Chicago, que sanciona com a canònic un cert model d’inserció dels immigrants al teixit urbà de les ciutats occidentals (segons aquest model, els nous veïns es concentrarien primer als deteriorats barris del centre, a partir dels quals, i en un moviment social ascendent, passarien a habitar zones cada vegada més perifèriques i benestants, on la dispersió ètnica és la nota dominant), i que valora de manera diferent la concentració ètnica i la dispersió residencial, negativament en el cas de la primera i positiva en la segona. Animada pel pensament crític, l’acurada recerca empírica no sols li permet traçar el mapa de la immigració a la ciutat, sinó descobrir el model d’inserció territorial dels nous arribats, divergent del que acabem d’esmentar. Dintre d’un model caracteritzat per la dispersió de l’assentament dels migrants, hi destaquen certs barris en què els nous veïns suposen un percentatge significatiu de la població, són els «barris de centralitat immigrant». Russafa n’és un, el de més solera i també el d’ubicació més central.

Si per enfocar el conjunt de la ciutat Francesc Torres utilitza una lent quantitativa, per encarar-se amb el barri de Russafa n’empra una altra qualitativa. La seua mirada esdevé llavors etnogràfica. Recuperant la tradició dels etnògrafs de Chicago –en què sociòlegs i antropòlegs compartiren objectes d’estudi, tècniques i enfocaments– i resseguint el fil conductor dels investigadors ocupats per qüestions de barri a Barcelona, Lisboa, París o Mont-real, es posa a fer treball de camp. S’instal·la al barri i observa antropològicament la vida de carrer, les relacions dels veïns –nous i vells– al mercat i les botigues, es fixa en l’ocupació diferencial dels espais públics i privats, en els rituals d’evitació i d’encontre, de reconeixement i de negació.

Com a resultat de la sincrasi d’enfocaments i mirades, del savoir faire i el rigor científic naix una sòlida monografia que marca una fita important en el coneixement de la inserció dels immigrants, tant pel que fa al conjunt valencià com al que representen de manera general les metròpolis postmodernes. Solament amb treballs com aquest podrem arribar a conclusions globals. Perquè és en la vida i en les dinàmiques dels espais urbans on possiblement es poden observar millor les relacions socials, les formes d’ordenar les accions, la sociabilitat i els interessos d’una societat en què, com diu l’antropòleg argentí-mexicà, la força de la diversitat no cessa de créixer i de manifestar-se. És ben cert, d’altra banda, que només amb estudis com el de Francesc Torres podrem albirar polítiques justes per al comú dels ciutadans, homes i dones, autòctons i immigrants.

JOSEPA CUCÓ

Universitat de València

INTRODUCCIÓ

Els barris multiculturals són uns dels escenaris de la creixent diversitat de les nostres ciutats on s’està conformant la societat de demà, i no sols perquè els veïns estrangers que habiten i donen caràcter a Russafa o Ciutat Vella –a València i Barcelona–, són cada vegada més nombrosos. Els barris d’immigrants i els espais públics de la ciutat ens mostren com es construeixen els lligams socials més enllà de les diferències. Les tendències i les dinàmiques que s’afermen a partir de la interacció diària de gent tan diversa van conformant, no sense problemes i tensions, un funcionament comú i alhora diferenciat.

Aquesta investigació va nàixer com una recerca exploratòria i descriptiva del procés d’inserció urbana dels immigrants a València i al barri de Russafa, esdevingut el barri multicultural de la ciutat, i sobre aquesta base, tracta, modestament, d’aportar elements per conèixer com aquest procés està transformant el cap i casal i, més en general, les nostres ciutats. Més enllà de l’interès acadèmic del tema, necessitem conèixer per afrontar adequadament els reptes que ens planteja la inserció dels nous veïns i el creixent multiculturalisme de les nostres ciutats. Quin és el sentit de les dinàmiques que estan en marxa? Quins són els entrebancs i problemes que sorgeixen en la convivència quotidiana?

Tot mantenint aquest caràcter de recerca empírica sobre la realitat de València, la investigació va anar transformant-se en funció del desenvolupament del treball i, en particular, de dos factors. Per una part, la creixent consciència d’utilitzar conceptes com barri ètnic, barri multicultural o altres, sovint no definits però que comporten tota una sèrie de connotacions i imatges associades. Igualment, la constatació de l’existència d’un «model d’inserció» dels immigrants, una visió i unes expectatives sobre el que es considera la bona inserció urbana i que, sovint, s’utilitza de forma implícita per a analitzar i valorar els fenòmens que ens interessen. Com definir un barri com Russafa? Com caracteritzar la concentració dels equatorians a determinats indrets de la ciutat? Quina valoració ens havia de merèixer la convivència pacífica però distant que es produeix als carrers i als parcs? Em calia, per tant, aclarir, definir i precisar aquests conceptes i dinàmiques socials. Per altra part, les meues estades a altres centres d’investigació (MIGRINTER, Université de Poitiers; CEETUM, Université de Montréal; i CEDIME, Universitat Autònoma de Barcelona), em van permetre estudiar i conèixer altres experiències d’inserció urbana, tant a l’Estat espanyol, com a França i Canadà. Aquesta ampliació de perspectives em va aportar una visió més rica de la inserció urbana a València i a Russafa, que va permetre captar les seues especificitats i els trets comuns compartits amb altres ciutats. A més, la diversitat d’experiències sobre el mateix fenomen, en contextos sociohistòrics diferents, em proporcionava la base empírica per a l’aclariment conceptual.

Aquesta recerca intenta captar els fenòmens que es donen en l’espai format per la intersecció entre ciutat, sociabilitat i procés d’inserció dels immigrants. Per una part, es mostren els trets més significatius de la inserció urbana a València i, en particular, a Russafa, amb atenció especial a les dinàmiques generades per la inclusió dels nous veïns i els canvis que hi comporta. Per altra part, sobre aquesta base empírica i la comparança amb altres ciutats, s’aborden algunes qüestions de tipus més general. Es pot parlar d’un «model d’inserció» urbana? Quins tipus de relacions podem establir entre unes formes i altres d’inserció residencial i el procés d’inserció social? Quins trets generals, més enllà dels propis del context local, caracteritzen fenòmens avui presents en totes les nostres ciutats, com els barris d’immigrants, els espais públics multiculturals i els negocis ètnics?

Els conceptes i teories que han fonamentat la recerca s’aniran definint al llarg del text. Així, la conceptualització, reflexió i discussió teòriques adquireixen tota la seua rellevància perquè són presentades tal i com han aparegut al llarg del desenvolupament de la investigació.[1] Tanmateix, atès el paper central dels conceptes de procés d’inserció i de sociabilitat en aquesta investigació, s’expliciten alguns dels seus trets.

Per inserció social entenem el procés d’inclusió dels immigrants en la nostra societat, com a treballadors, consumidors, veïns i usuaris dels serveis i espais públics. Inserció fa referència, per tant, al lloc social que ocupen els immigrants en la societat de recepció. És a dir, el «tipus de relació al si de la societat i amb el conjunt d’instàncies socials, i la posició que s’ocupa en el sistema social» (Sayad, 1994: 11). A més, l’aspecte de procés ens aporta les dimensions de temps, evolució i canvi de la inserció social dels immigrants. A partir d’aquesta definició, la inserció pot adoptar fórmules molt diverses, com ara són assimilació, inserció subordinada o integració, de distinta qualitat democràtica i amb diferents conseqüències socials.

Convé distingir inserció d’integració. Normalment, quan es parla d’integració es fa referència a una inserció social que no comporta la marginació ni l’exclusió dels immigrants, però tampoc l’assimilació cultural forçada. Integració suposa un bon procés d’inserció social dels immigrants. Per això, moltes vegades s’utilitza el terme integració per a designar el tipus d’inserció que es pretén legitimar. Podem definir la integració com el procés d’incorporació dels immigrants a la societat amb tres notes definitòries: la igualtat de condicions, de drets i deures, el respecte i el dret a la diferència i una dinàmica social que fomente la interrelació, la interculturalitat i l’intercanvi creatiu entre grups.[2] En el cas espanyol, encara és molt prompte per a definir el resultat del procés i si aquest es conformarà com a integració, en els termes abans esmentats, o com a inserció subordinada que qualle en una estratificació socioètnica més o menys accentuada.

La inserció social dels immigrants és un procés multidimensional, a l’igual que ho és la vida en comú, en societat. Assenyalarem de forma breu algunes d’aquestes dimensions. En primer lloc, la dimensió normativa, és a dir l’estatus legal i la relació amb la ciutadania. Una altra dimensió bàsica és la socioeconòmica, l’obtenció d’un treball que garantesca l’autosuficiència econòmica i unes condicions de vida dignes. La inserció també dependrà del tipus d’inserció residencial i de les relacions que s’hi establesquen. Una altra dimensió bàsica en el desenvolupament de la inserció és la sociabilitat i, en particular, les xarxes informals dels immigrants. Destacarem, per últim, la dimensió sociocultural i identitària, és a dir, el conjunt de representacions socials, valors i símbols, amb què ens reconeixem nosaltres, veiem els immigrants i orientem la nostra acció. Entre totes aquestes dimensions es dóna una interrelació profunda, sense determinisme per part de cap d’elles. Un procés d’inserció és, més aviat, el resultat de les dinàmiques socials que es generen com a conseqüència de les tendències, més o menys inclusives, que operen en aquestes dimensions.

La inserció social dels immigrants és un procés conformat per factors «macro», estructurals i institucionals, i per factors «micro», com la sociabilitat informal de les xarxes socials dels immigrants. Entre els primers, cal fer esment del mercat de treball, les tendències econòmiques, la normativa d’estrangeria i les polítiques públiques que, amb la seua acció u omissió, donen lloc a un determinat tipus d’inserció. Tanmateix, aquestes tendències més generals són concretades i modulades de forma diversa segons els distints «contextos locals» (un barri, una ciutat o una regió) i les diferents estratègies dels actors. En aquest sentit, la recerca que es presenta s’inscriu en l’èmfasi creixent que, des de diferents perspectives, es dóna al nivell d’anàlisi «meso», entès com l’escala intermèdia de constitució de relacions i processos socials, entre els individus i els sistemes socials. Des de l’anàlisi de les migracions s’ha destacat la importància d’un enfocament que incorpore com a variables centrals, tot i que no úniques, els contextos concrets d’immigració i la densitat de les relacions socials (xarxes formals i informals).[3]

A més a més, la inserció social és un procés on intervenen diversos actors que podem agrupar, a efectes expositius, en dos blocs grans i heterogenis: la societat receptora i els col·lectius d’immigrants. Quan des de mitjans oficials i acadèmics s’insisteix en la responsabilitat de l’immigrant en la seua inserció, cal destacar que la inserció social suposa una relació profundament desigual. Nosaltres, com a societat receptora, tenim la posició dominant i els immigrants constitueixen una minoria, estranya i estrangera, que intenta fer-se un lloc social des del qual iniciar una nova vida. Per tant, la responsabilitat en el bon o mal resultat del procés d’inserció és també desigual. Per altra banda, que els immigrants constituesquen una minoria no fa d’ells simples vectors passius de les tendències estructurals i institucionals. Les persones immigrants, els grups familiars i els col·lectius, desenvolupen una diversitat d’iniciatives i estratègies per a aconseguir una inserció més satisfactòria o menys costosa, en termes econòmics i socioculturals.

Aquesta recerca destaca la dimensió de la sociabilitat dintre del procés d’inserció dels immigrants. Entendrem per sociabilitat el conjunt de relacions, pràctiques i agrupaments socials que es donen i es desenvolupen en l’àmbit intermedi entre el nucli familiar i els àmbits de l’Estat i el Mercat, altament formalitzats i amb lògiques pròpies. Unes pràctiques i relacions socials que, sovint, es troben inscrites en les formes de viure quotidianes i que conformen grups i/o xarxes socials.[4] Adscriurem al camp de la sociabilitat fenòmens tan diversos com l’associacionisme voluntari, les relacions veïnals, les xarxes socials, els grups ètnics i els col·lectius i/o comunitats ètniques d’àmbit local. La sociabilitat, així definida, «dota d’especificitat la trama organitzativa de cada societat concreta» (Cucó, 2004: 126). Les formes de sociabilitat són dinàmiques i varien segons els contextos socioculturals i històrics. El seu desenvolupament i canvi està lligat al de les estructures socials i institucionals més amples, que les penetren, les modulen i les conformen. Al mateix temps, la sociabilitat que ordena el que passa en els contextos de copresència i d’interaccions cara a cara, es troba a la base i fa possible el funcionament quotidià de les estructures i les grans institucions.

La sociabilitat constitueix un àmbit intermedi de relacions i processos socials, entre els individus i grups, les estructures i les tendències «macro» i els contextos locals on es realitza la inserció dels immigrants. Com a tal «instància» de mediació, el conjunt de relacions i pràctiques socials que hem definit com a sociabilitat modulen, concreten i donen forma al resultat dels factors i les tendències socials estructurals. Els diversos actors utilitzen els recursos que els proporciona la sociabilitat per a establir, amb desigual fortuna, estratègies i accions, grups i moviments que influeixen sobre aqueixes tendències més generals.[5] Al mateix temps, les formes de sociabilitat són modulades, modificades i ajustades a les situacions i necessitats que es deriven dels factors «macro», estructurals i institucionals. Aquest paper d’instància mediadora de la sociabilitat és particularment rellevant pel que fa a fenòmens com la immigració i el procés d’inserció urbana dels immigrants.

A favor d’aquesta opció analítica podem assenyalar, almenys, quatre raons. Als darrers temps, s’ha destacat, sovint de forma unilateral, el caràcter descontextualitzat i deslocalitzat, individualitzat i sense arrels, de les relacions pròpies del món de la globalització. Tanmateix, la sociabilitat continua essent bàsica per al funcionament d’aquest món, tot i que transformada.[6] Les actuals migracions són, entre altres coses, una expressió exacerbada de les tendències a la deslocalització, la mobilitat transnacional i el consegüent desarrelament. Alhora, les migracions es realitzen mitjançant un conjunt heterogeni de xarxes socials transnacionals, que s’ordenen segons regles i trets culturals compartits, amb una enorme importància del flux migratori com a organitzador social.

Per altra part, segona raó, la sociabilitat constitueix un element bàsic per a analitzar i comprendre el procés d’inserció social dels immigrants. La sociabilitat específica d’aquests, amb les seues formes de xarxes, grups, col·lectius o comunitats i associacions, expressa alhora que conforma les seues estratègies d’inserció, els recursos amb què compten i la forma d’utilitzar-los. A més, ens interessa esbrinar quines conseqüències té la presència dels nous veïns sobre la sociabilitat de la ciutat. Hi ha una sociabilitat compartida i comuna entre immigrants i autòctons? Sobre quines bases es construeix? O, al contrari, el que s’aferma són espais de sociabilitat específics, menys o més tancats?

Una tercera raó per a destacar la dimensió de sociabilitat en aquesta recerca és la importància que té a l’àmbit urbà. Els indrets com ara els carrers, els parcs i jardins, són espais on es donen les situacions de copresència que volem estudiar entre veïns autòctons i immigrants. Sovint aquesta copresència adopta la forma d’urbanitat, pròpia de la multitud de la gran ciutat, però aquest tipus de sociabilitat no esgota totes les que es donen en situacions urbanes, com ens mostren les relacions familiars, amicals, veïnals i comunitàries diverses. Això conforma un complex entramat de xarxes socials, relacions i percepcions que es modulen de forma diversa. La inserció urbana dels immigrants, per a bé o per a mal, també es fa a la porta de les escoles, al parc del barri o a la sala d’espera del centre de salut.

Atesos aquests trets (quarta raó), el coneixement i estudi de la sociabilitat en un context urbà ens pot donar indicacions valuoses sobre el procés d’inserció dels immigrants. Des de la indiferència cortès i despersonalitzada dels espais públics als comportaments dels ambients fortament etnificats, a quines necessitats responen les diferents fenòmens i formes d’actuar? Quines són les diferents estratègies d’inserció que s’apliquen? Quins són els problemes amb què s’enfronta un procés d’inserció? I no menys important, quina és la vivència dels actors d’aquests problemes? Farem de la sociabilitat el nostre fil d’Ariadna que ens conduesca pel laberint de relacions, interaccions banals i desplaçaments entre espais funcionalment diferenciats que conformen la vida quotidiana de les nostres ciutats.

Explicar i comprendre la inserció urbana dels immigrants requereix d’una confluència de mirades i de disciplines, particularment de la sociologia i de l’antropologia urbanes, que es concreta en un pluralisme d’estratègies i mètodes de recerca en funció de la diversitat de vessants dels fenòmens objecte de la recerca.

A nivell metodològic, aquesta investigació es basa en una combinació d’estratègies i mètodes quantitatius i qualitatius. Entre els primers, cal destacar-hi l’explotació i l’anàlisi de les dades del padró municipal, així com d’altres fonts secundàries, orientada en funció d’allò que els objectius de la recerca i l’observació assenyalaven com a més rellevant. S’hi ha utilitzat de forma sistemàtica la comparació entre ciutats, barris, col·lectius d’immigrants, xarxes socials, etc. La comparança ens mostra les especificitats i els trets comuns dels fenòmens que ens interessen, ens dóna la base per a formular proposicions de tipus més general i realitzar un contrast crític respecte a diverses teories sobre la inserció urbana dels immigrants.

L’estratègia d’investigació qualitativa em portà a instal·lar-me al barri, on vaig viure des de les primeries de 2002 fins al final de 2005. S’han fet entrevistes, individuals i de grup, anàlisis de discursos, però vull destacar el paper central de l’observació participant.[7] Tot i que coneixia el barri i hi havia tingut contactes des de feia anys, va ser la convivència quotidiana la que em va permetre observar les conductes, les accions i interaccions en situacions socialment definides, com el Mercat, la plaça de M. Granero o la «zona mora». Igualment, ser veí i viure al barri m’ha proporcionat una base per a una comprensió i interpretació adequades del sentit que els diferents veïns donen a la seua acció i la significació social d’aquesta. El que els meus veïns m’han contat m’ha ajudat a explicar-me el que passa a Russafa, i les meues observacions em feien comprendre el que la gent em deia. Al text es combinen aquestes dues perspectives, una de més èmic i l’altra ètic, d’acord amb la conceptualització de Harris. Així, en qüestions com l’anàlisi de l’ús i gaudiment dels espais públics, es combina una descripció quasi etnogràfica que pretén aportar el punt de vista dels actors i una perspectiva analítica d’aquest mateix material.

Aquest text s’estructura en dues parts corresponents als dos àmbits territorials de la investigació, la ciutat i el barri. La primera part està dedicada a la ciutat i més específicament a la inserció residencial dels nous veïns i a alguns dels fenòmens de sociabilitat, comuna i específica, que la caracteritzen. Al capítol primer s’abordaran algunes qüestiones generals que conformen la mirada d’aquesta recerca. Qui és immigrant? Com es construeix la figura del foraster a la ciutat, avui l’immigrant extracomunitari? La inserció urbana dels nous veïns ens remet a una pluralitat de dimensions de les que aquesta recerca privilegia els aspectes residencial i de sociabilitat. Això ens situa al bell mig de la complexa interacció entre espai urbà i relacions socials en el procés d’inserció dels immigrants. A aquest respecte es comentaran les aportacions de la tradició de l’Escola de Chicago i la conformació d’un «sentit comú», un conjunt de representacions sobre el procés d’inserció residencial i de presumpcions sobre les dinàmiques socioespacials que es generen. Un dels fils conductors de la nostra anàlisi serà el contrast crític entre aquest sentit comú i els trets de la inserció urbana dels immigrants que ens mostra la nostra investigació.

El segon capítol està dedicat a la inserció residencial dels nous veïns a València. Es comentaran els trets generals de la immigració extracomunitària a València i de la seua inserció residencial. El mapa de la València immigrant ens mostra una diversitat de tipus de barris que concentren immigrants i que, en diferent mesura, han esdevingut barris multiculturals. Aquest tipus de convivència residencial, diferent del model de barri ètnic i també del d’inserció segregada, ha generat una copresència quotidiana als carrers i els espais públics de la ciutat.

Tant en termes de distribució espacial com de dinàmiques socials, hi ha un ampli ventall de processos d’inserció urbana. Al tercer capítol s’analitzen les experiències de Barcelona i Mont-real, dos casos d’interès per les similituds i els contrastos que presenten respecte a València. A partir de la comparança entre aquestes ciutats s’apunten una sèrie de reflexions generals sobre les dinàmiques del procés d’inserció residencial i els factors que les generen, la importància del «context local» que modula de forma diferent aquests factors i els trets que caracteritzen els barris multiculturals.

Dedicarem el quart capítol a la inserció dels immigrants en els espais públics que constitueixen, a les ciutats multiculturals, uns dels àmbits principals de socialització en la diferència i d’interacció amb estranys. La nostra anàlisi es basa en dos casos concrets a València amb dues estratègies diferents d’ús i apropiació de l’espai públic, copresència i ús exclusiu, que es confronten amb experiències d’altres ciutats. Quins trets adopta la convivència comuna? Com hem de valorar la coprèsencia pacífica però distant que s’hi dóna? I les concentracions ètniques també presents? Es finalitza advocant a favor d’una anàlisi més complexa sobre la diversitat dels espais públics, uns comuns i altres específics, que caracteritzen la ciutat multicultural.

La primera part del text es tanca amb el capítol cinquè, que comenta la situació d’alguns dels col·lectius d’immigrants més importants a València, així com les seues formes d’inserció en la ciutat, utilitzant com a fil conductor el concepte de xarxa social. L’anàlisi comparativa de les xarxes dels veïns equatorians, senegalesos, marroquins i xinesos de València, ens mostra la importància que tenen com a organitzadores socials del flux migratori i del procés d’inserció dels nous veïns.

La segona part del text se centra en els fenòmens de sociabilitat i convivència que genera la inserció dels veïns immigrants al barri de Russafa. Al capítol sisè es presenta la conformació històrica del barri i el procés de transformació accelerada dels darrers anys generat per dues dinàmiques. Una, la consolidació com el barri multicultural de la ciutat, tant pel nombre de veïns immigrants com per la concentració de negocis ètnics. L’altra dinàmica, tot el dèficit d’equipaments que pateix el barri, és la generada pel procés de rehabilitació i nova construcció que la centralitat de Russafa, avui revalorada, empenta.

El capítol setè aborda la inserció residencial a Russafa, amb atenció particular als dos col·lectius que polaritzen els discursos dels veïns autòctons: els «moros» i els equatorians. Es comenta la distribució desigual dels nous veïns a Russafa, amb atenció particular a la concentració urbana de veïns marroquins, als quatre carrers on estan instal·lats els seus negocis ètnics i un dels oratoris de la ciutat, i la conformació en aquest espai d’una comunitat magribina. Igualment, s’analitza la inserció dels veïns equatorians presents en tot el barri i en els espais públics que el caracteritzen, com el Mercat.

Amb els nous temps, la tradició comercial de Russafa ha sofert una transformació singular. En l’actualitat, hi ha quasi dos cents negocis ètnics instal·lats al barri, als quals dedicarem el capítol vuitè. Els negocis ètnics se’ns mostren com un fenomen complex, amb importants implicacions pel que fa al procés d’inserció urbana dels immigrants. Sense negligir l’aspecte econòmic, en l’anàlisi dels negocis ètnics de Russafa es destacaran el seu vessant d’espai de sociabilitat i la seu dimensió identitària i simbòlica, tant respecte al col·lectiu de referència com respecte a la resta del barri.

El capítol novè, les sociabilitats de Russafa, se centra en la convivència als carrers del barri i en la vida associativa. Els carrers de Russafa ens mostren les dues cares de la copresència que es dóna a l’espai del barri: una més fragmentaria i específica, l’altra més unitària i comuna. En aquest capítol analitzarem els fenòmens de sociabilitat informal de carrer dels immigrants, amb una atenció particular als grups de cantó magribins i les dinàmiques que s’hi generen. Al mateix temps, de forma diferenciada segons els col·lectius, es dóna un ús compartit dels carrers i una convivència tranquil·la als espais importants del barri, com el mercat i la plaça M. Granero, de la qual comentarem els trets i els efectes. L’anàlisi de la vida associativa se centra en les organitzacions, discursos i iniciatives protagonitzades pels immigrants i/o més relacionats amb la seua situació en el barri. Parlarem de l’associacionisme dels immigrants i del discurs de les associacions autòctones que han tingut un major protagonisme en els esdeveniments i debats del barri relacionats amb la immigració.

El capítol desè planteja una síntesi de la situació de la convivència al barri i la caracteritza com un procés obert, amb tendències contradictòries pel que fa al procés d’inserció dels immigrants. Els aspectes de sociabilitat comuna, els ajustaments dels diferents col·lectius i la dinàmica associativa empenten en un sentit integrador. Altres tendències, contràries, es deriven de la conformació de l’immigrant com a agent degradant i veí indesitjable per a una part del veïnat. Es tanca el capítol amb una reflexió sobre les condicions que poden fer possible una Russafa multicultural, comuna i acollidora per a tothom, un projecte que més enllà de les condicions concretes del barri planteja la necessitat d’una política d’integració concreta, participativa i descentralitzada.

A tall de conclusió, al capítol final es presenten els resultats més importants de la recerca, s’apunten respostes a alguns dels interrogants plantejats i s’avancen elements per a un coneixement i una valoració dels fenòmens urbans relacionats amb la immigració més ajustats a la realitat, més respectuosos i més inclusius envers els nous veïns.

[1] Els conceptes, teories i «quadres de comprensió» presents al text no constitueixen uns elements fixats des de l’inici del treball sinó que es conformen a requeriment dels interrogants que obri la recerca, de les seues necessitats, i de la confrontació dels resultats amb els conceptes i teories més esteses sobre la inserció urbana dels immigrants. Així, conceptes com xarxa social, comunitat, grup ètnic, barri multicultural i negoci ètnic, s’aniran definit al llarg del text, en funció i al fil de la narració dels problemes concrets que els han suscitat.

[2] Vegeu Giménez (1996, 2003), De Lucas (1998, 2001b), Delgado (1998) i Torres (2002).

[3] Bona part de la literatura sociològica sobre les xarxes dels migrants, els enclavaments ètnics i altres fenòmens que s’abordaran al text destaquen la importància dels contextos locals i de les «oportunitats» concretes. Vegeu, entre altres, Portes i Böröcz (1992) i Gurak i Caces (1998). Per altra banda, Portes (2004) fent-se ressò d’una opinió àmpliament estesa, propugna el «desenvolupament de conceptes i teories de nivell mitjà» per a l’estudi i la investigació de les migracions internacionals.

[4] En realitat, un grup pot considerar-se un tipus especial de xarxa social. Tanmateix, com destaca Cucó (2004: 124) cada tipus de conceptualització comporta mirades relativament distintes. Quan es parla de grup s’assumeix, sovint de forma implícita, que es coneixen els membres i els límits del grup. Estudiar aquestes entitats com a xarxes ens permet observar les relacions socials que uneixen les persones. En aquesta recerca combinarem una mirada i l’altra.

[5] El concepte de sociabilitat no esgota el problema sociològic de la mediació i/o estructuració «macro-micro». Hi ha uns altres fenòmens i conceptes a considerar. Entre els més estretament vinculats a la sociabilitat, podríem apuntar la societat civil, els contextos locals, els «quadres d’interacció»... En relació als debats actuals sobre la integració de perspectives «macromicro» i entre sistema i acció, Da Costa considera més productiu, «pensar els tipus de relació entre estructura i acció com a variables, el que fa possible, així, constituir en objecte de recerca, teòrica i empírica» les formes concretes que adopta en cada cas (Da Costa, 1999: 488).

[6] Les tendències a la deslocalització, al desarrelament i la uniformització, pròpies de la globalització, augmenten en els actors socials la necessitat de «localització» i de tenir «un lloc al món», és a dir, d’arrels i d’una identitat, tant per motius utilitaris com simbòlics. No es tracta d’una anomalia de la globalització, sinó de diferents vessants del mateix fenomen. Com diu Castells en referència a la identitat, junt amb el procés de globalització i de societat xarxa «s’ha experimentat un marejol de vigoroses expressions d’identitat col·lectiva que desafien la globalització i el cosmopolitisme en nom de la singularitat cultural i del control de la gent sobre la seua vida i entorns» (Castells, 1999: II-24).

[7] La utilització d’aquestes tècniques va tenir una evolució al llarg del temps molt deutora de la meua progressiva inserció al barri i de l’aprofundiment del meu treball. Els primers mesos vaig fer entrevistes gravades semiestructurades i àmplies, individuals o grupals, als informats claus, i una observació d’un tipus, diguem-ne, general. Més tard, a partir de 2003, faig un ús més escàs de les entrevistes enregistrades i utilitze molt més el registre sistemàtic al diari de camp. La meua relació més quotidiana i informal, feta de trobades casuals al carrer o a un comerç, em va obligar al registre sistemàtic. La major part de les entrevistes gravades es realitzaren l’any 2002, però també en 2003 i 2004. A l’annex 5 es relacionen les persones entrevistades, la data de l’entrevista, el tret o trets que fan significativa l’opinió de la persona i el tipus d’enregistrament (sonor, notes, etc.)

Agraïments

Aquest llibre és, com tots, fill d’un context. L’any 2001 comptàvem amb estudis sociodemogràfics i sectorials sobre la immigració, però no sobre la inserció urbana dels immigrants. Tanmateix, la meua experiència en les organitzacions d’acollida i la literatura científica em mostraven la importància dels aspectes específicament urbans i de sociabilitat en el procés d’inserció dels immigrants. Com a veí de Russafa, jo ho vivia tots els dies. La concessió d’una beca FPU de la Secretaria d’Estat d’Educació i Universitats em va permetre aprofundir en el procés de transformació de les nostres ciutats de la mà dels nous veïns i veïnes i, concretament a València, objecte de la recerca. Aquest treball es va plasmar en la meua tesi doctoral, Àmbit urbà, sociabilitat i inserció social dels immigrants. El cas de Russafa (València), sota la direcció de Josepa Cucó (Universitat de València, 2005). El text que ara es publica, Nous veïns a la ciutat, n’és una àmplia síntesi, que va obtenir el segon guardó del Premi d’Investigació Cultural «Marqués de Lozoya» 2005, atorgat pel Ministeri de Cultura.

Aquest llibre té reconeixements i deutes diversos. Durant el temps de la meua beca, d’abril de 2001 a abril de 2005, vaig estar adscrit al Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, que va constituir un marc acollidor i estimulant. Igualment, les estades com a investigador a MIGRINTER, Université de Poitiers, CEETUM, Université de Montréal, i CEDIME, Universitat Autònoma de Barcelona, m’han permès conèixer altres experiències, realitzar la comparança entre la inserció urbana a València i a altres ciutats, com Barcelona i Mont-real, i enriquir les meues perspectives.

Entre els dèbits d’aquest llibre, n’hi ha dos que mereixen ser destacats. Un és col·lectiu i s’adreça als veïns i veïnes de Russafa que m’han fet partícip de les seues opinions, preocupacions i esperances. L’altre és personal. Vull agrair a Josepa Cucó la seua atenció i disponibilitat, així com la lectura acurada i els suggeriments que han contribuït a la millora del text. La recerca s’ha enriquit, també, amb els comentaris de companys i companyes del Departament de Sociologia i Antropologia Social i del Grup d’Estudis sobre Ciutadania, Immigració i Minories Ètniques de la Universitat de València, amb els quals he compartit investigacions i preocupacions sobre la inserció dels immigrants. Igualment, el text incorpora els coneixements, les relacions i la mirada sobre el veïnat immigrant que em proporcionaven anys de compromís cívic, així com comentaris i suggeriments de companys i companyes de la Mesa d’Entitats de Solidaritat amb els Immigrants de València i del Grup d’Immigració de Revolta. L’enumeració personal faria massa extensa aquesta nota i els deutes intel·lectuals apareixen explicitats al text. A tots i totes el meu agraïment.

Vull donar gràcies també a Eva Mestre per la correcció lingüística del manuscrit presentat al Premi «Marqués de Lozoya» i a Dídac Ballester per la cartografia.

Aquest llibre està dedicat als meus pares, per la seua estima i suport, i als russafins de tota la vida i als novíssims russafins, autòctons i immigrants, compromesos a fer de Russafa un barri multicultural i acollidor per a tothom.

PRIMERA PART

ESPAI, RELACIONS SOCIALS

I IMMIGRANTS A LA CIUTAT

I. ÀMBIT URBÀ I INSERCIÓ DELS IMMIGRANTS

En aquest capítol es tracten algunes qüestions d’importància per a la investigació que conformen la seua mirada, tant sobre l’àmbit urbà com sobre l’immigrant. Del primer, comentarem la sociabilitat que es dóna a l’espai de la ciutat i la diversitat de relacions que hi trobem, unes més distants i d’altres més properes. Per altra banda, si la figura de l’immigrant s’ha modificat al llarg de la història, la seua situació sempre ha remès a un locus social especial, dins i fora del grup. Avui, qui és el foraster a la ciutat? Comentarem la construcció social de l’immigrant extracomunitari i els trets que el caracteritzen com a foraster pobre i estrany i que determinen, junt amb altres factors, la seua inserció urbana.

Parlar d’inserció urbana ens remet a una pluralitat de fenòmens i dinàmiques socials que s’agrupen i comenten en cinc dimensions. D’aquestes, la recerca ha privilegiat la dimensió residencial i la de sociabilitat per a captar la complexa interacció que es dóna entre espai urbà i relacions socials en la inserció dels immigrants. Aquest va ser el tema més rellevant de l’Escola de Chicago, de la qual es comentarà, en particular, el marc explicatiu i valoratiu sobre el procés d’inserció urbana dels nous veïns, que ha tingut una influència notable sobre la visió de la ciutat immigrant.

Finalment, exposem que sobre la base de la popularització simplificada d’alguns dels postulats de Chicago, dels estudis sobre la segregació i de la creixent preocupació per la marginalitat urbana, s’ha conformat un sentit comú sobre la inserció urbana dels immigrants. Sovint de forma implícita, aquest sentit comú estableix un model d’inserció residencial dels immigrants amb implicacions sobre l’anàlisi i la valoració dels fenòmens que ens interessen.

1. HETEROGENEÏTAT, ESPECIALITZACIÓ I SOCIABILITAT EN L’ÀMBIT URBÀ

En les diferents tradicions, acadèmiques i socioculturals, de les ciències socials hi ha una àmplia diversitat de visions sobre la ciutat. En totes elles, ciutat fa referència a una agrupació permanent d’habitatges, relativament gran i densa, que comporta unes característiques socials determinades. Tanmateix, la qüestió de quins són aquests trets socials característics, és a dir la qüestió urbana, ha tingut una ampla diversitat de respostes segons l’enfocament teòric i disciplinar, però també segons les diferents tradicions culturals.

Des de l’ecologia urbana que popularitzà l’Escola de Chicago, Wirth explica els trets de la ciutat com a conseqüència de les variables de mida, densitat i heterogeneïtat, que la caracteritzen i que conformen una forma de vida específicament urbana. Amb la seua teoria de l’urbanisme, Wirth (1999: 100) intentava «descobrir les formes d’acció i organització socials que, de forma típica, emergien en situacions urbanes». Aquesta visió de la ciutat, molt influent, ha desconsiderat els processos històrics, polítics i socials que han generat les estructures urbanes i els seus trets específics. Un altra referència també molt influent es basa en la dualitat camp versus ciutat i defineix la ciutat per oposició al camp; els conceptes de vida urbana (Wirth) i de folk society (Redfield) poden il·lustrar aquesta dualitat. Tanmateix, com s’apunta quasi unànimement, l’oposició entre ciutat i camp perd vigència en societats plenament urbanitzades com les nostres, on aquestes fronteres deixen de ser significatives per definir el tipus de relacions i situacions socials. Als anys 1970 va adquirir importància la visió de la ciutat contemporània com el resultat del desenvolupament industrial i de la tendència a la concentració, pròpia i mes general del capitalisme (Castells, 1979). Aquesta aproximació imprescindible, tanmateix, ignora els aspectes culturals del fenomen urbà, l’experiència quotidiana i les representacions que la gent es fa de la seua ciutat.

Aquestes i altres teories que pretenien definir i explicar de forma universal el fenomen urbà han fracassat. Tot i això, ja acumulem una sèrie d’aproximacions d’interès que coexisteixen com a elements rellevants però la suma dels quals «no s’articula fàcilment i no permet disposar d’una definició unitària, satisfactòria, més o menys operativa» (García Canclini, 1997: 387). Per la nostra part, d’aquest conjunt d’aportacions i sense cap pretensió de definir què és la ciutat, seleccionarem aquells elements que ens semblen particularment rellevants per a la recerca. Això ens porta a la tradició de la sociologia urbana nord-americana de primeries del segle XX, que va destacar alguns trets que han passat a considerar-se elements bàsics en l’anàlisi de la ciutat, amb lectures molt diverses segons les escoles. Ens referim a l’heterogeneïtat de la ciutat, a l’especialització funcional i social dels seus espais i al tipus de sociabilitat que la caracteritza. Aquests temes característics de la tradició de Chicago suposen el nostre punt de partida. Un punt de partida útil i suggeridor, sí; però no un marc explicatiu suficient. Haurem de recórrer, doncs, a altres enfocaments i altres aspectes.

L’heterogeneïtat és un tret constitutiu de la ciutat que, històricament, s’ha conformat com l’espai de coexistència de diferents individus i grups. Aquest tret s’exacerba amb la metròpoli moderna, l’heterogeneïtat de la qual és alimentada per una diversitat de fonts de diferències i desigualtats, per les dinàmiques socials entre individus i grups que aquestes empenten i per les relacions que s’hi consoliden. Entre aquestes fonts d’heterogeneïtat podem assenyalar les desigualtats de classe, de situació socioeconòmica i de posició en l’estructura productiva; els diferents estatus jurídics com a nacionals o estrangers; les diferències de gènere i generacionals; la diversitat d’estils de vida i les diferències culturals i identitàries. De tots aquests factors, n’hi ha dos que semblen tenir una importància central. Un és l’estructura social jerarquitzada i la desigualtat socioeconòmica que ordena els espais de la ciutat i les relacions entre els diferents grups que hi viuen. Un altre factor d’heterogeneïtat és la diversitat cultural que aporten les successives onades d’immigració, la presència de minories preexistents, com les minories nacionals, i la diversitat d’estils de vida.[1]

L’heterogeneïtat de la ciutat ha augmentat amb la globalització i aquesta sembla una tendència de llarga durada. L’economia globalitzada i els fenòmens associats a ella tendeixen a accentuar la desigualtat social de les ciutats. Per a Sassen (1994, 2003), el desenvolupament d’una economia de serveis, financera i transnacional, modela la «ciutat global» i la segmenta entre els veïns cosmopolites, professionals i brokers, i els nous immigrants, les minories i els pobres, mà d’obra d’un sector informal que s’amplia. De la mateixa manera, la «ciutat informacional» de Castells (1995) és l’expressió urbana i social del procés de dualització entre l’economia formal, basada en la informació, les noves tecnologies i l’activitat financera, i les diverses formes d’economia informal, procés que genera una accentuació de la desigualtat entre les classes socials.

A més a més, la globalització accentua la diferència cultural present a la ciutat. Per una banda, la globalització afavoreix el manteniment i la recreació d’aquesta diversitat cultural i, per una altra, fa més necessari disposar d’una cultura identitària. A les nostres ciutats, ens trobem veïns amb arrels locals que són alhora membres de xarxes transnacionals. El ventall d’àmbits socials significatius s’ha ampliat per a determinats grups: l’àmbit és aquí, la ciutat de recepció, però també allà, el lloc d’origen. La tecnologia de la informació i els transports fan molt més senzill que en el passat poder mantenir i desenvolupar, de forma adaptada, aquesta diversitat de cultures i, sovint, d’identitats. D’altra banda, els recursos de tota mena que proporcionen la cultura i la sociabilitat pròpia són més necessàris en societats dualitzades com la nostra, amb l’augment de la desigualtat, dels entrebancs per a una bona inserció socioeconòmica i el retrocés parcial de mecanismes institucionals. A més, les tendències a la deslocalització, al desarrelament i a la uniformització, pròpies de la globalització, augmenten en els actors socials la necessitat de localització, d’arrels i d’identitat, tant per motius utilitaris com simbòlics (Castells, 1999). En la ciutat actual, l’altre ja no és quelcom allunyat, socialment i espacialment, sinó l’expressió del «multiculturalisme constitutiu de les ciutats que habitem» (García Canclini, 1997: 390).

Des del punt de vista espacial, la ciutat es caracteritza per una especialització funcional i una segmentació social dels espais. La urbanització moderna comporta la divisió i diferenciació de l’espai de l’habitatge respecte a l’espai de l’activitat productiva i els espais de consum, oci i trobada. Aquesta especialització funcional i separació física fa de la mobilitat una condició d’adaptació i de participació en la vida urbana. Això suposa, a més, que la ciutat es conforma com a trama de trajectes que realitzen els seus habitants en els seus desplaçaments diaris (Juan, 1997). Com destaquen Remy i Voyé (1992), la situació urbana valora la capacitat de dominar les distàncies, que es vincula a l’autonomia i la llibertat d’elecció dels individus.

A més de l’especialització funcional, l’espai de la ciutat se’ns presenta segmentat per raons de classe i estatus socioeconòmics; així, els barris obrers i els beaux quartiers conformen diferents espais urbans presents en totes les grans ciutats. En altres casos, la distribució residencial desigual dels diversos grups és causada per raons nacionals, culturals i identitàries, com les que han conformat les ciutats de Mont-real i Brussel·les.

Per a Simmel, la sociabilitat pròpia de l’àmbit urbà constitueix una de les manifestacions específiques de la modernitat. A les metròpolis com el Berlín de les primeries del segle XX, l’alt nombre de persones, la diversitat d’activitats, l’heterogeneïtat de comportaments i la necessitat quotidiana de relacionar-se amb estranys conformen un estil de vida distant i intel·lectualitzat. Aquest tipus de sociabilitat es caracteritza per la indiferència emocional, les respostes calculades i mesurades i una reserva cortès, «actitud espiritual dels habitants de la gran ciutat entre si» (Simmel, 1999: 92). La gran ciutat dissocia el sentit, espacial i social, dels conceptes de proximitat i distància. Simmel va destacar com a tret definitori de la sociabilitat urbana la nova gestió de la dualitat proximitatdistància, que té una de les seues expressions en la interacció amb desconeguts pròpia dels espais públics. El transeünt és, per a Delgado (2003: 19), la matèria prima d’una societat feta no tant d’institucions estables, «a la manera de les societats premodernes o tradicionals, com de relacions socials impersonals, superficials i segmentàries». D’acord amb Giddens, el funcionament quotidià de les societats modernes es basa en «compromisos de presència» i «compromisos anònims». Els primers suposen la fiabilitat en les situacions de copresència amb desconeguts que caracteritzen l’urbs. «La desatenció cortès representa el tipus més bàsic dels compromisos de presència que es donen en els encontres amb estranys en les circumstàncies de la modernitat» (Giddens, 1993: 83).[2]

Tanmateix, aquest tipus de relacions i de sociabilitat no esgoten les que es donen i poden donar-se en situacions urbanes. Al contrari del que sembla deduir-se de Simmel, allò nou, la sociabilitat pròpia de la multitud de la gran ciutat, es combina amb altres tipus de relacions (familiars, amicals, veïnals, professionals i, també, relacions comunitàries diverses). Sembla que, en destacar la novetat del nou temps, s’oblida els elements que hi romanen, encara que renovats. Tanmateix, tots ells conformen la sociabilitat de la ciutat. O, millor, caldria parlar de les sociabilitats de la ciutat.

A les nostres urbs, el procés de socialització de l’individu es realitza en una sèrie de relacions i xarxes socials segmentades, arrelades a espais socials especialitzats (l’escola, la fàbrica, la casa), i amb diferents tipus d’actitud i d’implicacions per part dels actors. Des d’aquest punt de vista, la sociabilitat en situacions urbanes comporta cinc tipus bàsics de relacions.[3] Una seria la interacció banal amb desconeguts que es dóna als espais públics urbans, regida per la dialèctica de proximitat física i distància social que mostrà Simmel. Una altra, la interacció instrumental entre persones lligades per relacions específiques, com per exemple les relacions de treball i professionals. Moltes d’aquestes relacions instrumentals es donen en espais delimitats que, si bé no són privats, tampoc no es poden considerar públics, com ara la fàbrica. Un tercer tipus de sociabilitat el constitueixen les relacions de veïnatge, un conjunt d’interaccions derivades de la proximitat i de la coincidència quotidiana en àrees semiprivades –l’escala de la finca– o públiques –el carrer–, així com d’altres aspectes comuns. Un quart tipus d’interacció comporta un major pes de l’afectivitat i/o major carrega significant. És quan «estem entre els nostres» i aquest «nosaltres» és un grup definit en termes socioculturals i/o identitaris diversos. Aquest tipus de sociabilitat implica un grau, divers, de carrega significant i és bàsic per a produir i reproduir un marc identitari, que és alhora recurs de sentit i de cultura.[4] Per últim, el cinquè tipus de sociabilitat que trobem a la ciutat, està integrat per les relacions familiars i amicals –basades en l’amor, el parentiu i l’amistat, amb un vessant emocional decisiu–, bàsiques en l’aspecte psicosocial.

Les relacions de sociabilitat amb més carrega afectiva, significant i/o identitària, no estan tancades a l’espai privat. Ans al contrari, fan de la diversitat d’espais de la ciutat una sèrie de recursos materials, socials i simbòlics. Els parcs són escenaris privilegiats de famílies amb xiquets i de parelles adolescents. Per una altra part, les relacions de sociabilitat de tipus identitari tenen en determinants espais i edificis públics un escenari central, bé siga aquest un carrer on es concentren els comerços ètnics o una plaça identificada amb un fet patriòtic.

La ciutat se’ns presenta, doncs, com una rica i complexa trama de diverses relacions de sociabilitat que responen a distintes necessitats de com «funcionar» adequadament en la gran urbs, ser competent en les relacions instrumentals, conviure acceptablement amb el veïnat i «estar entre els nostres». Aquestes relacions de sociabilitat es desenvolupen, al seu torn, en una diversitat d’espais però tenen una projecció, major o menor, en els espais públics, els quals constitueixen els miralls de tota urbs.

2. QUI ÉS FORASTER A LA CIUTAT? LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE L’IMMIGRANT

Qui és immigrant a la ciutat? Si la ciutat depèn de l’aportació de la immigració i s’ha constituït històricament amb ella, ningú no hi hauria de ser considerat foraster. Tanmateix, aquesta conclusió cartesiana resta al pla del que hauria de ser. A totes les ciutats hi ha hagut i hi ha veïns designats com a forasters per uns altres veïns que, temps enrere, deixaren de ser-ho. Per tant, com emfasitza Delgado (1997: 8): «què és el que ens permet designar algú com a immigrant?». Qui és foraster a la ciutat?

La resposta és complexa i ha variat històricament. Aquí, com en altres aspectes, cal distingir entre la diferent situació a Europa i als Estats Units. Les ciutats de les societats d’immigració com els Estats Units, Canadà i l’Argentina, es formaren amb migracions procedents d’altres estats, societats i cultures. Els immigrants eren, quasi per definició, estrangers.[5] Per la seua part, les migracions que nodriren les ciutats europees de nous veïns procedien del seu hinterland agrícola o de les regions més pobres del seu estat mateix. Els estrangers també eren presents a les capitals imperials antigues, Istanbul i Viena, o modernes, com París i Londres de la darreria del segle XIX, però sempre foren minoritaris entre els immigrants en la ciutat, que eren, en la immensa majoria, nacionals rurals. Aquesta situació es veu modificada des de mitjan segle XX. Els fluxos migratoris a les ciutats europees passen a ser, fonamentalment, externs i en un doble sentit. Externs en tant que compostos per estrangers i externs en tant que procedents de fora d’Europa.

A l’Estat espanyol es produeix una dinàmica semblant, amb trenta anys de retard. Les migracions internes dels anys 50 i 60 nodriren Madrid, Barcelona, Bilbao i València amb nous veïns procedents de les regions més pobres de l’estat. Més tard, amb la crisi de 1973 i el període de recensió econòmica, el moviment migratori intern s’aturà. Serà més tard, ja a la dècada dels 90, quan les nostres ciutats comencen a rebre noves aportacions d’homes i dones procedents del nord d’Àfrica, d’Amèrica Llatina, però també de l’Europa de l’est i d’Àsia. Són aquests estrangers qui, de forma majoritària, constitueixen els immigrants a les nostres ciutats actuals. La figura de l’immigrant canvia. Als anys 70 a Barcelona i, en diferent mesura, a València, els immigrants eren els nous veïns procedents d’Andalusia, Múrcia i Castella-la Manxa, xarnegos i xurros. Als anys 90, el mot immigrant designava ja un altre tipus social.

El caràcter intern o extern dels fluxos migratoris ens indica el caràcter estranger o nacional de l’immigrant, qüestió bàsica en un món de territoris organitzats políticament com estats. Tanmateix, la simple referència a la nacionalitat administrativa no ens permet respondre a la qüestió que ens interessa: qui és immigrant a la ciutat? Com mostra la situació dels ciutadans de la Unió Europea, no tots els estrangers són considerats immigrants. Al mateix temps, hi ha immigrants que sembla que mai deixaran de ser-ho i que, més encara, traslladen aquesta condició als seus descendents, com quan es qualifica com a segona generació les filles i fills d’immigrants nascuts ací. Immigrant, doncs, fa referència a un locus social específic més que no a l’estricta diferenciació jurídica i política entre estranger i nacional.

El foraster ocupa, d’acord amb Simmel, un lloc especial en la societat de recepció. No és un nòmada, però no és clar que hi romandrà. L’estranger és el tipus social que combina, al mateix temps, la mobilitat i la permanència, la proximitat i la distància social. L’immigrant es troba alhora dins i fora del grup. És un membre del grup lligat a ell amb una forma particular d’acció recíproca, ja que «no pertany de bon principi a aquest cercle, pel fet que ell aporta al cercle unes qualitats que no procedeixen ni poden procedir d’ell» (Simmel, 1988: 319). Per això, igual que els pobres i les diverses classes «d’enemics interns», el foraster està dins del grup però la seua posició implica alhora «estar fora i estar enfront del grup» (Simmel, 1988: 319). Simmel il·lustra aquesta idea amb el comerciant i el jueu com a figures històriques de l’estranger i com aquests mantenen relacions que combinen la proximitat econòmica i quotidiana, i la distància social i cultural. A diferència dels membres del grup, l’estranger no és considerat com un individu particular amb qui es tenen relacions en funció de les seues particularitats, sinó com el representant d’una categoria social que el defineix com a comerciant o jueu (i ara, podríem afegir nosaltres, com a moro, sudaca o, més senzill, immigrant).

El foraster o l’estranger no és sols un tipus social. Simmel va considerar l’estranyesa com una forma d’interacció social. Un cert punt d’estranyesa caracteritza la interacció a les ciutats modernes. Per a Simmel, l’estranger representa el tipus social representatiu de la metròpoli on conviuen persones que són estranyes les unes per a les altres i que viuen «en una perpètua relació d’interioritat-exterioritat quant al seu propi entorn» (Germain, 1997: 241).

Si per a Simmel l’estranger representa el cosmopolita per excel·lència, en l’anàlisi de Park podem trobar dos sentits. Un primer, en un pla molt genèric, coincideix amb el diagnòstic de Simmel. Un segon, molt en funció dels seus estudis sobre Chicago, segons el qual la situació de l’estranger cosmopolita ni es perpetua ni ho ha de fer. L’estranger és, en aquest segon sentit, l’immigrant destinat a «americanitzar-se». El concepte que enllaça una situació i l’altra és «l’home marginal». Amb el seu arrelament, l’immigrant es converteix en l’home marginal, un híbrid cultural, que comparteix íntimament dues cultures diferents però amb «una sensació de dicotomia moral i de conflicte» (Park, 2000). Tot i les tensions que comporta, la visió de Park és positiva en els dos sentits abans esmentats. En un plànol més abstracte i general, l’home marginal és el primer ciutadà del món que està construint una identitat nova el caràcter híbrid i heterogeni de la qual constitueix un avanç. «L’home marginal» pot interpretar-se, doncs, com l’actor del mite del melting pot nord-americà. En un pla més concret, els conflictes que viu l’immigrant a Chicago i la seua situació de dicotomia moral es resoldran amb el temps i la seua plena americanització.[6]

Aquesta tensió dins/fora va centrar, setanta anys després, la reflexió de Sayad sobre la situació de la immigració algeriana a França, que es caracteritza per la «doble absència» (Sayad, 1999). No pertany plenament a la societat de recepció, és un no-nacional, però, al mateix temps, és un absent en la seua societat d’origen. Està dins i fora, al mateix temps i en les dues societats. Aquesta situació no té el vessant positiu que albiren Simmel i Park, tot i les tensions. La «doble absència» algeriana a França està marcada per la subordinació social, a més d’econòmica, ciutadana i cultural, que es legitima per la seua suposada provisionalitat. La contradicció entre el dret i la realitat caracteritza, segons Sayad (1991), la condició de l’immigrant. La contradicció entre un estatus de provisionalitat legal i social, i la seua realitat de membre permanent del grup, ja evident amb la immigració familiar, «imposa a tots mantenir la il·lusió collectiva d’un estat que no és provisional ni permanent» (Sayad, 1991: 51).

Podem apuntar, bé que de forma provisional, alguns trets del locus social de l’estranger. Aquest veu definida la seua posició per estar dins i fora del grup, combinant de forma desigual la proximitat, física, i la distància, social, i amb un estatus que no és provisional ni permanent. La seua condició és, doncs, relacional i relativa.[7] Així, tenim estrangers que no són considerats immigrants i xiquets nascuts ací que semblen heretar aquesta condició dels seus pares. La condició d’estranger és una construcció social en què la distinció entre dins i fora, com entre proximitat i distància que li és pròpia, està feta «en funció dels interessos de qui executa la dualització» (Delgado, 1997: 11). Aquest és el resultat de les lleis i polítiques públiques, del tipus d’inserció socioeconòmica que hi ha, de les pràctiques socials i administratives, de la visió sobre la immigració i de les dinàmiques socials que aquest conjunt de factors conforma.

Qui és el nostre immigrant? Si parlem d’Espanya i, més en general, de la Unió Europea, és la divisió entre comunitari i no comunitari la que sembla més pertinent. Aquesta divisió, peça clau en la nostra construcció de l’immigrant, va més enllà de la nacionalitat com a criteri jurídic normatiu. Amb criteris més sociològics podem identificar els estrangers comunitaris amb el Primer Món i els extracomunitaris amb el Tercer Món. Es tracta bàsicament de migracions del nord i del sud. Aquesta agrupació no suposa solament, ni fonamentalment, una procedència geogràfica similar. Implica, sobretot, diferents estatus i marc de drets, una diversa situació econòmica i social, amb processos i «itineraris» migratoris diversos. Francesos, alemanys, marroquins i equatorians... tots són estrangers però la seua condició com a tals es construeix socialment de forma diferent, amb conseqüències importants per a les persones afectades. El llenguatge popular al·ludeix a aquest fet, i distingeix entre guiri o turista i immigrant.[8] Ningú no considera immigrant el jubilat anglès de la Costa Blanca; cap marroquí no és considerat turista.

Els comunitaris, nacionals de la Unió Europea,[9] tenen des del punt de vista jurídic uns drets semblants als dels espanyols, i es constitueixen en quasi-nacionals. Des de la Unió gaudeixen de lliure circulació, treballen sense necessitat de permís específic i no els afecten una bona part dels preceptes de la Llei d’Estrangeria 14/2003. A més, els comunitaris poden presentar-se a les oposicions i votar a les eleccions municipals. Com nosaltres als seus països. La construcció dels dos tipus d’estrangers no és sols jurídica. Hi intervé, també, la diferent situació social i econòmica d’uns i altres. Els majors recursos i el superior estatus socioeconòmic de l’estranger del Primer Món li facilita una inserció de «qualitat», sense problemes d’habitatge. Si treballa ho farà, en termes generals, en ocupacions qualificades. Els nacionals de Suïssa, els Estats Units, Canadà i el Japó no tenen l’estatus jurídic de comunitaris, però a diferència dels immigrants procedents del Tercer Món, la seua situació econòmica i nacionalitat fan que no patesquen els principals inconvenients de la normativa d’estrangeria. Aquests estrangers gaudeixen, per altra part, d’un cert prestigi i simpatia social.[10]

La situació de l’estranger del Tercer Món és molt diferent. Com a pobre i estrany suscita menys simpaties i una reacció ambigua de la societat receptora, entre la necessitat i el recel, que no genera l’estranger del Primer Món. És la immigració extracomunitària, no els estrangers en general, la que és qualificada com a «problema social» en els discursos polítics, en el missatge dels mass media i en els comentaris de la població. La normativa d’estrangeria es va concebre i legitimar per controlar i gestionar aquest «problema». L’immigrant és un pobre que ve d’un país endarrerit. Com a tal, s’insereix socialment «per baix», en els pitjors indrets de la societat de recepció. L’immigrant extracomunitari s’insereix laboralment en els sectors més desregularitzats i en els treballs més desqualificats, sovint en l’economia submergida. Aquesta precarietat laboral genera, alhora, inseguretat jurídica, ja que acreditar un contracte laboral és condició sine qua non per obtenir i/o renovar el permís. Aquest requeriment contradictori genera situacions d’indocumentació i conforma molts immigrants com a irregulars, amb greus conseqüències socials. Si l’immigrant és un inferior pel lloc que ocupa en el sistema d’estratificació social, també ho és en el pla cultural, atès que ve d’una societat menys modernitzada i, per tant, menys civilitzada. Tot això conforma l’immigrant extracomunitari i la seua inserció urbana.

3. LA INSERCIÓ URBANA DELS NOUS VEÏNS

Inserció urbana és el procés mitjançant el qual els immigrants s’incorporen a la ciutat com a veïns, treballadors, consumidors i usuaris dels serveis i espais públics. La inserció urbana, doncs, fa referència al procés d’inclusió dels immigrants en la trama de relacions socials, espacials i distributives que conformen la ciutat, a les condicions en què es dóna aquesta inclusió i a les dinàmiques socials que es generen i que construeixen el locus social que ocupa l’immigrant a la ciutat.

Com a espai social urbà la ciutat moderna té un vessant residencial i un altre laboral, és un centre de comunicacions i de distribució de béns, on es concentren les àrees de serveis i consum. Per una altra part, aquestes dimensions de la vida urbana es desenvolupen en àrees especialitzades; tenen un temps i una dimensió socioespacial pròpia, que no coincideix amb una única divisió territorial. En aquesta trama d’espais socialment conformats es desenvolupen una àmplia varietat de relacions socials i de tipus de sociabilitat (unes més properes, socialment i significativament, d’altres més llunyanes). Per això, l’anàlisi de la inserció urbana dels immigrants no es pot limitar a l’habitatge, ni a l’entorn més proper com el carrer o el barri. Al contrari, cal una anàlisi complexa i multidimensional per a captar el sentit i la dinàmica de la inserció urbana dels immigrants. Així, podem agrupar el conjunt de dinàmiques socials que ens interessa en cinc dimensions: la inserció residencial, la laboral, la dimensió ciutadana, la cultural i simbòlica, i la dimensió de sociabilitat.

Al mateix temps que ressaltem l’especificitat de la inserció urbana, no podem oblidar que aquesta es produeix en un marc social més ampli. Molts dels factors que conformen les possibilitats i límits de la inserció dels immigrants excedeixen l’àmbit, social i polític, de la ciutat. Tot i la recent literatura sobre la creixent pèrdua del paper de l’estat, a favor de la ciutat per sota i de les organitzacions supraestatals per dalt, l’estat continua sent l’àmbit privilegiat de les normes que regulen aspectes decisius de la inserció dels nous veïns, com ara són l’estatus jurídic del resident estranger, la normativa laboral o la llengua oficial i la història que s’ensenya a les escoles. En altres casos, l’àmbit de les fenòmens i tendències que ens interessen és internacional o transnacional. Les tendències econòmiques pròpies de la globalització contribueixen a conformar l’estratificació social i el mercat de treball de les nostres urbs globals. També hi ha altres aspectes, aparentment més modestos, que tenen una dimensió transnacional. La sociabilitat pròpia dels immigrants i les formes que aquesta adopta té molt a veure amb les seues xarxes informals transnacionals. En conclusió, considerarem la ciutat com l’àmbit privilegiat de la nostra recerca sense oblidar, però, la incidència que en aquest àmbit tenen altres instàncies a nivell estatal o transnacional. La ciutat global, en tant que oberta, no es pot entendre deslligada de la societat estatal de la qual forma part i de les xarxes transnacionals a les quals es troba vinculada (xarxes de regions i ciutats, xarxes de multinacionals, xarxes d’immigrants, etc.).

Tornem ara a les cinc dimensions suara esmentades que agrupen les diverses dinàmiques d’inserció urbana. La primera dimensió que destacarem és la residencial, que constitueix un aspecte bàsic del procés d’inclusió en la ciutat. Una de les primeres necessitats que ha de resoldre tot immigrant és l’habitatge, al mateix temps sostre, refugi i àmbit privat de les relacions personals i familiars. A més a més, la ubicació espacial de l’habitatge, on es viu, inscriu l’immigrant en un espai social amb trames de relacions, quotidianes i significatives. La presència quotidiana dels immigrants com a nous veïns, constitueix la base per al desenvolupament de relacions veïnals i d’una copresència com a usuaris dels serveis del barri o àrea on és l’habitatge, com els comerços, els parcs, les escoles i els centres de salut, etc. Quan parlem, doncs, d’inserció residencial fem referència a diferents qüestions. Com viuen els immigrants?, és a dir, com resolen les seues necessitats d’habitatge. On viuen?, la seua distribució en la xarxa de barris i àrees residencials que conforma la ciutat moderna. Com es relacionen amb la resta de veïns?, com s’inscriuen en el conjunt de relacions informals, veïnals i d’usuaris de serveis i espais públics, que ordenen una part important de la vida quotidiana. Per una altra part, més enllà del barri on habita, l’immigrant és un usuari de la ciutat. Utilitza les xarxes de transport, es reuneix amb els seus als parcs i les zones d’oci de la ciutat, i, sovint, és usuari de serveis públics d’una àrea superior. Els immigrants s’insereixen, doncs, en una sèrie d’espais públics i segons el resultat d’aqueixa inserció siga més o menys positiu, es conforma també el seu locus social. Per últim, però no menys important, hem de considerar el procés des d’un altre punt de vista complementari, ens hem de preguntar com modifica, la inserció dels immigrants com a veïns, la urbs, els seus espais, les relacions que s’hi produeixen i l’imaginari col·lectiu dels seus habitants.

Una altra dimensió de la inserció urbana és la laboral. Les ciutats concentren bona part de la demanda de treballs i ocupacions que desenvolupen els immigrants, en el nostre cas, el servei domèstic, l’hostaleria i la peonada de construcció. Altres treballs, com la indústria i el transport, s’ubiquen en la perifèria més o menys immediata. L’activitat laboral, siga productiva o reproductiva, es realitza en una sèrie d’espais especialitzats molt heterogenis, amb una sociabilitat en què les relacions instrumentals i funcionals són bàsiques. Els polígons industrials, els espais públics integrats pels bars i restaurants, i els espais domèstics constitueixen altres tants espais, diversos i diferents, d’inserció laboral a la ciutat. En tots ells, les relacions són marcadament instrumentals, però no esgoten les interaccions que s’hi donen. En l’àmbit de treball poden establir-se relacions d’amistat, amb companys de feina. Segons el tipus de treball, sense negar el caire instrumental de la relació, poden tenir-hi més pes i influència els vessants significatius i emocionals (com passa, per exemple, en els treballs de reproducció i serveis personals). Per una altra part, el tipus de treball té una forta incidència sobre el tipus d’inserció urbana. Així, el servei domèstic comporta la invisibilització social de la dona immigrant que el realitza, sobretot en el cas de les internes. Tancada a la llar, no «se la veu» a la ciutat, absència reforçada per un treball desvalorat i inferior. En altres casos, l’activitat laboral suposa desplaçaments diaris, la utilització de les xarxes de transport i dels seus espais públics (parades de bus o metro, vestíbuls), el que comporta una copresència i una interacció, banal però quotidiana.

A la ciutat moderna, els veïns som també ciutadans, membres del grup d’iguals que participa i decideix, tot i que siga de forma desigual, sobre els assumptes comuns de la ciutat. La inserció de l’immigrant com a ciutadà fa referència a la seua relació amb els processos, organitzacions i mecanismes que constitueixen canals i eines de participació en les ciutats modernes. Una de les més importants és la participació política, amb la qual es pot contribuir a definir el govern de la ciutat. La negació als immigrants extracomunitaris dels drets polítics a nivell municipal comporta problemes pel procés d’inserció urbana, almenys des de tres punts de vista. El primer és pragmàtic. Si es priva dels drets polítics als immigrants residents, les seues preocupacions, necessitats i propostes no comptaran en l’àmbit institucional, atès que aquests col·lectius no proporcionen vots. En aquestes circumstàncies, l’exercici d’altres drets, la necessària negociació i adaptació entre veïns diversos, les seues possibilitats de fer-se una inserció més acollidora, resulten disminuïdes. Un segon punt de vista és normatiu. La negació dels drets polítics a veïns que viuen en la ciutat des de fa anys, que respecten les lleis i paguen els impostos, contradiu els valors bàsics de la democràcia. El tercer punt de vista és el simbòlic; el fet d’excloure’ls de l’àmbit polític els converteix en ciutadans de segona.[11] La qüestió de la participació política dels nous veïns a la ciutat està vinculada al debat, més ample, sobre la vella concepció de ciutadania, que és qüestionada per la realitat creixentment multicultural de les nostres societats, l’existència d’organismes supranacionals com la Unió Europea, i la contradicció, cada vegada més evident, entre el discurs universalista dels drets i la ciutadania com a frontera d’exclusió dels immigrants. En el debat sobre la reformulació de la ciutadania, la concessió del dret de vot en les eleccions municipals pot constituir una bona base de partida, proporcionar una àmplia experiència i contribuir a generar uns canvis que s’albiren com a necessaris.[12]

Tot i la importància dels drets polítics, aquests no esgoten els canals i eines de participació dels habitants de la ciutat. Aquesta es pot donar amb la seua presència en les associacions de veïns, AMPAS, associacions culturals o d’altres tipus. Els immigrants poden associar-se i participar, en graus molt diversos, en la defensa dels seus interessos compartits com a veïns d’un barri, mares i pares d’alumnes d’un col·legi o un altre tret comú. Al mateix temps, la defensa d’interessos propis i la recerca d’una millor inserció, sol quallar en organitzacions d’immigrants i/o de grup etnocultural sorgit de la immigració que intervenen, amb menys o més incidència, en la vida social.[13] Aquesta és un altra forma de participació a la ciutat; expressa necessitats i adopta accions per a cobrir aqueixes necessitats. Sovint, aquestes accions comporten canvis, alguns poc perceptibles, altres amb major repercussió i incidència ciutadana (sobre les relacions socials, sobre el paisatge i els espais urbans, i sobre l’imaginari). Així, per exemple, les associacions de musulmans que coordinen esforços per obrir una mesquita intenten conformar una ciutat més acollidora que responga a les seues necessitats.

La quarta dimensió que havíem destacat és la inserció cultural i simbòlica. L’immigrant aporta a la ciutat una heterogeneïtat cultural, més o menys significativa, que la fa més plural. El nou veí recrea els aspectes de la seua cultura que, sobretot als primers moments, constitueix el gruix dels recursos i relacions de què disposa. Al mateix temps, això comporta un cert acomodament i una certa adaptació a l’espai de recepció, a les possibilitats i límits que genera el particular tipus de gestió de la diferència cultural que conforma l’ordre urbà. Ens referim a un ampli ventall de qüestions com ara són el manteniment o no de la llengua pròpia, dels costums i hàbits més significatius, les formes que adopte la recreació de la sociabilitat pròpia o de la comunitat dels creients en immigració. Tots aquests aspectes tenen una indubtable dimensió urbana.

En conseqüència, els espais públics veuen augmentar el ventall d’usuaris i codis culturals en presència. Són marcadors culturals, com els noms i ensenyes dels comerços ètnics, els vestits dels vianants o la llengua que parlen, els que caracteritzen un barri com a ètnic o multicultural. Al mateix temps que s’insereixen en la ciutat, que s’hi adapten, els immigrants intenten fer-la més acollidora amb iniciatives i dinàmiques que modifiquen, almenys en part, la significació cultural i simbòlica d’alguns dels seus espais. Determinats carrers i parcs es conformen com a llocs propis de sociabilitat on la música, els menjars i la llengua, generen microambients culturals.

La gestió d’aquesta heterogeneïtat cultural ha adoptat formes diferents, bàsicament assimilació o pluralisme. D’acord amb la primera, l’adequada inserció en la ciutat, el reconeixement com a veí i la mobilitat social ascendent comporten la renúncia a la cultura d’origen, l’adopció com a pròpia de la cultura hegemònica i una inserció residencial dispersa, sense concentracions espacials etnificades. Segons aquest paradigma, la immigració nodreix la ciutat però aquesta no ha de modificar la seua cultura pública. En contrast, d’acord amb el paradigma del pluralisme, la inserció en la ciutat no deu fer-se al preu de l’aculturació. La cultura pròpia, adaptada i acomodada al nou entorn, passa a constituir una referència més del paisatge urbà amb diverses formes: com a barris ètnics, com a part de l’oferta de productes i formes de vida de la ciutat, com a mostra, en fi, del seu caràcter obert i cosmopolita.

Hem parlat, doncs, de diverses dimensions de la inserció urbana: residencial, laboral, ciutadana i cultural. En totes elles la sociabilitat apareix com un element transversal, que hi és present en una pluralitat de formes. Abans dèiem que podem trobar a la ciutat una pluralitat de tipus de sociabilitat: la urbanitat que regeix la interacció amb desconeguts, les relacions instrumentals i les relacions familiars, amicals i de grup. Aquesta diversitat de relacions és present en cadascuna de les diferents dimensions assenyalades, si bé de forma molt diversa. Així, si parlem d’inserció laboral, el tipus de sociabilitat bàsica és de tipus instrumental. Tanmateix, però, trobar treball depèn sovint de les xarxes de relacions informals, basades en raons de parentiu, amistat i/o cultura comuna, de què disposa l’immigrant. Aquest exemple ens pot il·lustrar el fet que l’immigrant ha de combinar una pluralitat de tipus de sociabilitat, tant per aconseguir una millor inserció urbana com per a respondre a una pluralitat de necessitats de sociabilitat. Per a moure’s adequadament en la societat de recepció i ser un usuari hàbil de la ciutat, l’immigrant necessita dominar els codis i costums que regeixen els espais públics. Conèixer i gestionar adequadament la sociabilitat instrumental pròpia dels àmbits de treball és quelcom bàsic per a la seua inserció laboral. Per altra part, la recreació de la seua cultura i l’adaptació de les eines i recursos que aquesta li proporciona per a la seua inserció, no es pot fer sense reconstruir algunes de les formes de sociabilitat informal que li són específiques. Per últim, però no menys important, ha d’acomodar les seues relacions familiars i amicals a la seua nova situació i/o fer-ne de noves.

Entre les diferents dimensions de la inserció urbana es dóna una interrelació profunda. És difícil establir, entre aquestes dimensions de la inserció urbana, alguna mena de determinació causal o de preeminència. Certament, la inserció residencial és bàsica. Ser veí, habitant de la ciutat, implica viure a tal barri o tal altre. L’habitatge és la base material d’una bona part de les relacions, itineraris i trajectes quotidians que caracteritzen la ciutat. Tanmateix, no ens podem explicar adequadament la inserció residencial dels immigrants sense considerar altres aspectes com la cultura pròpia o les xarxes de sociabilitat. En la realitat, en els processos concrets d’inserció urbana que viuen i protagonitzen els immigrants, el conjunt d’aquestes dimensions conforma un únic context social, una situació concreta i diversa quant als seus límits i oportunitats. O, val a dir, el procés d’inserció urbana és el resultat del conjunt de tendències que operen en cadascuna d’aquestes dimensions, de les diferents estratègies aplicades pels actors i de les dinàmiques socials que així es conformen.

4. INSERCIÓ RESIDENCIAL I PROCÉS D’INTEGRACIÓ.

L’ESCOLA DE CHICAGO

Els sociòlegs del Chicago de primeries del segle XX representen una referència clàssica, i actual alhora, per a l’estudi dels fenòmens d’inserció urbana dels immigrants. Els seus treballs, un conjunt d’investigacions realitzades entre 1915 i 1940, es van centrar en dues grans línies de recerca els resultats de les quals tingueren una notable influència posterior. Per una banda, les anàlisis sobre la distribució urbana dels diversos grups socials, l’evolució d’aquesta i els factors que l’expliquen. Per una altra, el seu interès per les relacions entre grups que genera la inserció urbana dels immigrants. Potser allò més original de la tradició de Chicago va estar la preocupació per lligar el vessant espacial i el vessant social de la ciutat, tot observant i captant la relació concreta entre l’espai urbà i les relacions socials que s’hi inscriuen. Aquestes transformen els espais urbans alhora que són conformades, almenys en part, pels trets socials que caracteritzen aquests espais. Aquesta relació entre distribució residencial i procés d’inserció social és interpretada en el sentit d’una forta correlació entre dispersió espacial i assimilació social.

Aquestes dues grans orientacions, la inserció residencial i les relacions interètniques, responien plenament a les preocupacions de l’època. Una d’elles estava representada pel creixement espectacular de les ciutats nord-americanes i els problemes d’habitatge, de relacions socials i d’ordre públic i moral, generats pel dit creixement i que tenia en el Chicago dels seu temps un paradigma. D’altra banda, la creixent consciència d’aquests problemes es vincula a una preocupació més àmplia: la de construir una societat cohesionada, socialment i culturalment, que se sentira nord-americana. Als Estats Units, com en altres països tradicionalment receptors d’immigrants, s’esperava que els immigrants abandonaren progressivament l’herència cultural pròpia i s’assimilaren. Als inicis del segle XX, aquest procés es presenta més complex i problemàtic que en el passat recent i l’assimilació dels immigrants, en realitat la construcció de la nació americana, passa a convertir-se en objecte central del debat dels intellectuals, científics socials i gestors públics. Aquesta reflexió s’expressa en clau d’americanització, un terme que es popularitza en aquells anys per designar el procés que hauria de fer ciutadans americans de les successives onades d’immigrants.[14]

En l’anàlisi de la ciutat, Burgess, Park i Hoyt destacaven la noció d’àrea o districte, parts de la ciutat caracteritzades per una sèrie de trets compartits per la població (nivell socioeconòmic, trets culturals, origen o altres). A partir de l’experiència de Chicago, Park i Burgess concebien el creixement i l’ordenació de la urbs com una successió de cercles concèntrics, que constituïen diferents àrees de la ciutat. El primer cercle, que coincideix amb el centre històric, correspon al centre comercial i administratiu. El segon cercle, al voltant del primer, és un àrea pobra o en procés d’empobriment que es caracteritza per ser «zona de transició». Ha estat abandonada pels habitants de més recursos i és ocupada pels pobres i els immigrants. El tercer cercle correspon a l’àrea d’habitatges dels treballadors més assentats, els professionals i les classes mitjanes. El quart cercle correspon a les zones residencials de les classes més acomodades. L’últim cercle correspondria a la perifèria.

Hoyt i Park concebien l’evolució de la ciutat com un procés en què operen dinàmiques de substitució i canvi en les diferents àrees. En síntesi, el procés és el següent: els immigrants nous s’instal·len a les zones degradades i pobres, tant per raons econòmiques com per la presència de compatriotes i la conformació de barris ètnics. A mesura que millora la situació en què es troben, els immigrants i/o els seus fills es traslladen a una zona de treballadors instal·lats o de petits professionals. A l’ascens socioeconòmic corresponia un canvi d’àrea residencial a la ciutat, un major ús de l’anglès i una menor estranyesa respecte als costums americans. Els immigrants que s’assentaven i integraven deixaven llocs lliures a les zones pobres que eren ocupats per la següent onada migratòria. Per la seua part, els néts dels primers immigrants ja plenament americanitzats es dispersaven per les àrees residencials mitjanes i de la perifèria. Aquesta seqüència de distribució urbana, «gueto, enclavament ètnic i perifèria acomodada» (Peach, 1998: 239), s’expressa com a successió decreixent de diferents graus de concentració residencial i es corresponia amb el cicle de relacions racials de Park.

En 1921, Introduction to the Science of Sociology, l’influent manual de Burgess i Park, oferia un quadre conceptual per analitzar les relacions entre poblacions heterogènies que compartien el mateix espai. Així, es podia parlar de relacions de concurrència o competència, de conflicte, de compromís o acomodació i d’assimilació. Més tard, l’any 1926, Park ordenarà aquestes relacions com a etapes successives del procés d’inserció dels immigrants, cadascuna de les quals representa un progrés respecte a l’anterior. Aquest procés constitueix l’anomenat cicle de relacions racials. La primera etapa, la competència o rivalitat, suposa la interacció en funció de la lògica del mercat, sense que es done un veritable contacte social entre els grups. Aquesta lògica competitiva esclata com a conflicte, el qual implica un contacte, una interacció –per bé que conflictiva– i una consciència d’aquesta interacció. Aquesta segona etapa deixa pas a la tercera, la de l’acomodació o adaptació, mitjançant la qual els diversos grups s’ajusten a les situacions socials generades per la interacció. La darrera etapa correspon a l’assimilació, una situació en què les diferències entre els grups es dilueixen i perden significació. En Park, l’assimilació és un fenomen de grup però que se situa en el pla de la personalitat de l’individu i afecta les seues relacions primàries. Al seu parer, durant l’etapa de l’assimilació, «els individus adquireixen la memòria, els sentiments i les actituds de l’altre i, compartint l’experiència i la història, s’integren en una vida cultural comuna» (Coulon, 1992: 39).[15]

El cicle de relacions racials de Park és correlatiu amb el procés d’inserció residencial. Un i altre culminen en l’assimilació a la que correspon una situació de dispersió residencial, d’Anglo-conformity i de mobilitat social ascendent. Així, l’espai urbà ens mostra el procés d’inserció social dels immigrants i aquest es pot «llegir» en la distribució, reagrupació i desplaçament dels diversos grups a la ciutat.

A la dècada dels anys 20, Park i els seus col·legues de Chicago tenien una visió optimista sobre aquest procés i el seu resultat. Com havia passat amb els irlandesos i polonesos abans, els nouvinguts acabarien per integrar-se. A la dècada següent aquest optimisme es moderarà; el cicle de relacions ètniques no conclou, per a tots el grups, amb l’assimilació.[16] L’aculturació no comporta, necessàriament, una adequada inserció social, com l’«americanització» havia promès. L’experiència dels afroamericans als Estats Units qüestiona la pertinència del model, com va mostrar, als anys 1930 i 1940, l’obra de Franzier, un dels deixebles de Park. D’acord amb Franzier, la persistència del gueto negre al llarg de les generacions mostrava com les anàlisis de la primera generació dels investigadors de Chicago havien subestimat els factors polítics, estructurals i les relacions de dominació exercides pels blancs.

Són ja clàssiques algunes de les crítiques adreçades a l’Escola de Chicago com l’evolucionisme i la tendència a naturalitzar els processos socials que es donen a la ciutat.[17] Tots dos aspectes, molt deutors del paradigma de l’ecologia humana, fan que el paper dels diferents actors socials reste diluït i la importància de les relacions socioeconòmiques i de dominació política minimitzada. Per una altra part, en l’anàlisi de la ciutat, es presentaven les diferents zones com àrees «naturals», excessivament homogènies i amb dinàmiques socials comunes. Un altre element crític és la identificació que fan entre integració, assimilació i Anglo-conformity nord-americana. Si bé, com hem vist, l’assimilacionisme deixa de presentar-se com el resultat inevitable del procés d’inserció, aquest continuarà contemplant-se des del punt de vista dels «anglosaxons, protestants, blancs, originaris del nord, del grup políticament hegemònic» (Chapoulie, 2002: 11).

La seqüència de tipus evolutiu que correlaciona la successió de generacions, indrets de residència i etapes del procés d’integració sembla desmentida per la història. L’exemple dels negres nord-americans mostra que es pot donar una aculturació sense integració econòmica i social. D’altra banda, la dispersió espacial –com passa amb els senegalesos o els xinesos a València– no sempre pot considerar-se un indicador d’integració cultural o de bona inserció socioeconòmica. A l’inrevés, els veïns jueus de Mont-real i Nova York han conegut una mobilitat social ascendent i una integració acceptable tot mantenint un alt nivell de concentració residencial.

Per últim, però no menys important, alguns dels elements de l’anàlisi de l’Escola de Chicago són excessivament dependents dels trets específics de l’experiència nord-americana de primeries del segle XX. Més encara, es generalitza aquest model per damunt de les diferències indubtables entre les ciutats europees i nord-americanes, diferències de particular rellevància pel que fa a la inserció urbana dels immigrants.[18]

Més enllà d’aquestes crítiques, algunes de les aportacions de l’Escola de Chicago són de particular rellevància per al nostre tema.[19] Les seues investigacions es van caracteritzar per cercar el coneixement empíric, tot considerant les situacions concretes en la seua complexitat i el punt de vista de l’actor. Aquesta concepció de la recerca va incloure el desenvolupament de mètodes i tècniques, en uns casos específics i en altres adoptats de l’antropologia, que tenen en comú el seu caràcter qualitatiu.[20] Un altre element a destacar-hi és la importància atorgada a les representacions i significacions col·lectives en tant que elements que intervenen i tenen un efecte objectiu en les interaccions socials. Igualment, un altre tret distintiu de la tradició de Chicago ha estat la importància atribuïda al coneixement empíric de les formes que adopta la distribució residencial i la preocupació per construir, sobre aquest coneixement, un quadre teòric de referència. Més enllà dels trets concrets del quadre teòric, ja comentats, sembla particularment remarcable la preocupació per lligar els fenòmens més concrets, aquells que no poden ser captats més que per una investigació etnogràfica, i els fenòmens més globals que caracteritzen les ciutats contemporànies.

Altres aportacions fan referència, més específicament, a les relacions interètniques. Així, els processos de desorganització i reorganització, que Thomas i Znaniecki havien constatat per als immigrants polonesos, eren inherents als processos de migració.[21] D’acord amb això, la inserció urbana dels nous veïns comporta un procés d’adaptació i recreació dels seus recursos, socials i culturals, al nou entorn, procés en el qual les relacions primàries, la residència prop dels «seus», l’ajuda mútua i les organitzacions específiques, tenen un paper de primer ordre.

Tot i l’evolucionisme que presideix les formulacions, aquest procés d’inserció es lliga a la dinàmica d’interaccions socials, des d’una perspectiva que, en termes més moderns, podríem anomenar conflictivista. La inserció urbana dels immigrants i l’ampliació de la interacció significativa entre els diferents grups comporta un cert grau de conflicte. Com passa amb altres conceptes remarcables de la tradició de Chicago, el conflicte té un caràcter ambivalent, alhora eina d’integració i de ruptura.

5. CONCENTRACIÓ ÈTNICA, SENTIT COMÚ I MODEL D’INSERCIÓ URBANA

Més enllà de la valoració que ens meresca, l’empremta de l’Escola de Chicago s’ha mostrat com a molt important. Moltes de les seues idees força i una bona part dels conceptes que s’hi encunyaren, o s’hi va contribuir a encunyar, com assimilació, competència, concentració ètnica o barri de transició, continuen tenint un paper central en la recerca científica sobre la inserció urbana dels immigrants. I una cosa semblant podríem dir d’una bona part dels elements que componen el marc explicatiu i valoratiu de l’Escola de Chicago sobre els fenòmens de la distribució desigual dels immigrants a la ciutat.

A la primeria de la dècada dels anys 1940, amb el declivi de Chicago dins del món acadèmic nord-americà, s’abandonaren algunes de les seues línies de recerca. Tanmateix, d’altres es perllongaren, tot i que transformades i des de paràmetres teòrics i epistemològics diferents. Així, la preocupació pel coneixement de la distribució desigual en l’espai urbà es va desenvolupar com «estudis de segregació espacial», branca que a l’àmbit anglosaxó ha conegut una forta expansió. Aquests estudis, de tipus quantitatiu i estadístic, sorgiren com una forma de mesurar la separació residencial de diferents tipus de població. Es generaren una diversitat d’índexs, entre els quals l’índex de dissimilitud de Duncan potser siga el més utilitzat.[22] A més, als seus estudis sobre els barris negres de Chicago, Duncan va introduir la noció de «llindar crític» per a fer referència a un nombre de veïns, negres o immigrants, a partir del qual es donava la fugida dels veïns blancs i autòctons, baixava el preu de l’habitatge, es degradava l’entorn i s’instal·lava una forta dinàmica segregacionista.[23] La perpetuació dels guetos negres i els estudis sobre segregació residencial, o millor dit la seua lògica implícita, contribuïren a connotar negativament les concentracions ètniques pobres. Aquests tipus de tesis gaudiren d’un ampli ressò.

En aquests tipus d’estudis i en l’escola de pensament que han conformat, els termes de concentració i de segregació s’utilitzen, sovint, com intercanviables quan no com idèntics.[24] Tanmateix, l’ús neutre de la noció de segregació, en principi legitimada per la tecnologia dels índexs, va manifestament en contra de les imatges amb què és associada normalment. Segregació té inevitables referències a gueto, exclusió i marginació.[25] Com recorda Schnapper (1998: 201), «no s’aplica als barris on s’ajunten voluntàriament les persones de les categories més elevades». Convé, doncs, distingir entre els dos conceptes. Concentració implica una sobrerepresentació relativa en un indret de la ciutat, barri o espai públic. Segregació evoca «a la vegada, la separació física i la distància social» (Schnapper, 1998: 201). La segregació suposa un cert grau de concentració espacial i, sobretot, l’assignació dels membres del grup a aqueix espai com a conseqüència de pràctiques i lògiques d’exclusió o de relegació de què són objecte. La segregació comporta així alguns trets distintius respecte a la simple concentració, trets que convé subratllar: implica un grup minoritzat i una separació forçada per una diversitat de factors, mecanismes i dinàmiques socials. La segregació implica fronteres, «la transgressió de les quals pot comportar greus perjudicis per a l’infractor» (Delgado, 1998: 184). Els espais de la segregació són els barris marginals i/o els que concentren les minories considerades indesitjables, perilloses o, més simplement, poc convenients.

En la vida real, segregació i concentració conformen dos extrems d’un continuum amb diverses situacions intermèdies. En tot cas, convé distingir la segregació de la tendència a viure junts de determinades minories en certes zones. D’acord amb les recerques de Burgess, Park i Thomas, l’existència de barris ètnics, d’organitzacions pròpies i de periòdics en les diverses llengües maternes, van contribuir a la millor adaptació dels immigrants.[26] Sols les concentracions ètniques que es perpetuen són problemàtiques, més encara quan la diferència es conjuga amb la desigualtat, com als guetos negres. O, en clar ressò d’aquestes tesis, «l’autosegregació relativa no constitueix una forma d’inferiorització ni d’exclusió, sinó que és un instrument al servei de la integració» (Delgado, 1998: 185).

Per una altra part, els diferents estudis sobre segregació ens ofereixen dades sobre la distribució residencial dels immigrants, dades d’interès sens dubte, però que ens diuen poc sobre els processos socials subjacents i la seua interpretació. Una concentració residencial aparentment semblant pot tenir, i de fet té, diferents conseqüències socials segons els grups en qüestió, que la distribució desigual siga escollida o imposada, que les diferències significatives que denoten la concentració s’acompanyen o no d’una situació de pobresa i marginació social, etc.[27] A més a més, la percepció sobre les concentracions ètniques depèn de la història i les tradicions sociopolítiques de cada societat, dels efectes atribuïts a aquestes concentracions ètniques, així com als valors ideològics i mites identitaris. Per això hi ha una diferent percepció a l’àmbit anglosaxó i a l’àmbit europeu continental, particularment el francòfon.[28] Si en el primer les concentracions susciten menys recels, la visió europea ha estat tradicionalment molt més problematitzadora.

Cal assenyalar, en fi, que els índexs de segregació sols ens donen informació sobre una única dimensió de la inserció urbana: la residencial. Com destaquen Fong (1998) i Hiebert (1998), per a entendre i valorar les conseqüències d’aquestes concentracions cal considerar l’existència d’altres tipus de relació o no, l’accessibilitat a altres espais, el grau d’inserció socioeconòmica, etc. És a dir, examinar els fenòmens de concentració residencial en el context més ample de les relacions socials que es donen a la ciutat.

Les connotacions negatives associades a les concentracions ètniques augmentaren en la dècada de 1980 i primeries de 1990. En aquests anys es produïren conflictes, protestes i desordres als barris multiculturals de grans ciutats europees i nord-americanes. Banlieue à problème, inner-city, «gueto urbà» es constitueixen en les representacions dominants d’un cert nombre de problemes socials, representacions «evocadores de patologies socials i urbanes alhora» (Body-Gendrot i De Rudder, 1998: 7). Es tracta d’escenaris urbans marcats per l’atur i l’ocupació precària, les diverses manifestacions de la «nova pobresa», la degradació dels serveis i dels espais públics, la pèrdua de lligams socials, però també per l’heterogeneïtat etnocultural, ja que aquest tipus de situacions afecta una bona part dels veïns immigrants o d’origen immigrant i als seus filles i fills. Aquests tipus de barris conformen una representació arquetípica del procés d’ampliació de la marginalitat urbana, tot i que aquest siga més ampli i complex.[29] Tot i les diferències i matisos entre uns països i altres, l’augment de la marginalitat urbana semblava validar i legitimar el recel vers les concentracions ètniques i/o racials, més encara quan en molts casos es feia de la presència dels immigrants el factor causal que desencadenava el procés de degradació urbana i de precarietat social.

La popularització simplificada d’alguns dels postulats de l’Escola de Chicago, l’ampla tradició dels estudis sobre la segregació, la creixent preocupació per la marginalitat urbana en què es vincula desigualtat social, precarietat residencial i diferència cultural, són alguns dels elements que han conformat i legitimat un sentit comú sobre la inserció urbana dels immigrants. Aquest sentit comú fa referència, en aquest context, a una sèrie de representacions sobre el procés d’inserció residencial dels immigrants, de presumpcions sobre les dinàmiques socioespacials que genera aquesta inserció, i d’opcions valoratives sobre els fenòmens de concentració i dispersió. Aquest sentit comú, compartit per periodistes, gestors públics i una bona part dels científics socials, es pot sintetitzar en dos grups de proposicions.

Segons la primera, hi ha un model d’inserció residencial dels immigrants que suposa un trànsit, tant espacial com social, des dels centres urbans empobrits que conformen els «llocs d’arribada» als barris semicentrals i/o perifèrics més acomodats. Aquest procés no se sol presentar com un cicle evolutiu, a la manera de Park en 1926, però les referències recurrents tendeixen a presentarlo com la seqüència normal dels fets. Per una altra part, per descriure aquest procés s’ha establert una tipologia de barris com «barri d’arribada», «barri de transició», «barri ètnic» o d’altres, amb uns trets més o menys específics i una particular funció en el procés d’inserció.

D’acord amb la segona proposició, l’autèntica peça clau del sentit comú que descrivim, les concentracions ètniques territorials tenen un caràcter negatiu. Les concentracions ètniques en un espai públic, en una trama de carrers o en un barri es consideren com expressió de l’escassa voluntat del grup per integrar-se, s’associen a zones empobrides i degradades, i constitueixen un àmbit privilegiat per al sorgiment de tensions i conflictes entre autòctons i immigrants. Enfront de la imatge de la «mala inserció», la concentrada, que suscita preocupació i recel, la dispersió residencial dels immigrants apareix com el desenvolupament normal i desitjable del procés d’inserció. En aquest cas, els factors comunitaris o de grup perden rellevància enfront dels factors generals que ordenen la ubicació residencial (el mercat immobiliari, el nivell socioeconòmic i les necessitats derivades del cicle de vida) i aquest fet es considera que facilita i és producte, alhora, d’una major integració social.

És evident que les parts més populars i degradades dels centres urbans són un espai privilegiat de recepció d’immigrants. Hi ha concentracions ètniques amb les característiques negatives assenyalades en què la concentració mateix constitueix un factor més que retroalimenta el procés de marginació i estigmatització. És el que passa amb determinades banlieue franceses d’habitatge social degradat o als guetos negres nord-americans. La qüestió de rellevància és que el sentit comú generalitza aquests trets a qualsevol concentració ètnica.

[1] Si en els primers dos casos, grups etnoculturals i minories nacionals, l’heterogeneïtat pot afectar trets essencials de la cultura pública comuna de la ciutat, com la llengua, i/o determinats costums o símbols, els estils de vida solen fer referència a modulacions diferents d’aqueixa cultura pública comuna, per exemple, d’origen generacional.

[2] El dinamisme característic de la modernitat sorgeix, segons Giddens, de la dissociació de la relació espai-temps anterior, del desancoratge de les relacions socials anteriors i del coneixement reflexiu aplicat a la gestió de les relacions socials. La contrapartida del dinamisme és el reancoratge, l’arrelament de les relacions socials en contextos concrets i locals. Els compromisos de presència i anònims (la confiança en els «senyals simbòlics», com els diners, i els «sistemes experts») són els que permeten el reancoratge de les relacions socials de forma adequada a les condicions locals de temps i d’espai.

[3] Hannerz estableix una classificació dels «papers socials» que es donen en la vida urbana, i considera paper social el tipus d’acció i/o participació intencional en una situació més o menys característica. Al llarg de la seua vida quotidiana, l’individu combina els seus diferents «papers socials», que Hannerz (1993: 120) divideix en cinc dominis: «1) domèstic i de parentiu, d’aprovisionament (econòmic, productiu i reproductiu), 3) de recreació, 4) de veïnatge i 5) de trànsit».

[4] Aquest tipus de sociabilitat no afecta solament els immigrants o les minories. Els membres de la societat majoritària desenvolupen un complex conjunt de relacions de sociabilitat amb càrrega significant i identitària, amb diferents manifestacions. Aquestes van des de l’àmbit polític identitari, com ara les celebracions nacionalistes, fins a l’àmbit del futbol i d’altres espectacles de masses, com les concentracions de les penyes d’un equip per celebrar un triomf. En tots aquests casos, tan diversos, «estem entre els nostres», aquestes relacions ens semblen significatives i conformen, en grau molt divers, la nostra identitat.

[5] Tot i que aquesta imatge no sempre responguera a la realitat. Les ciutats del nord dels Estats Units, com Nova York, Chicago i Detroit, es nodriren també de migracions internes, més en concret de negres i blancs pobres procedents del sud-est.

[6] Per a Park, l’home marginal són les filles i fills dels immigrants que pateixen la desorganització del grup i la cultura d’origen sense, per una altra part, estar plenament assimilats a l’American way of life. Tanmateix, Park com en general altres científics de l’Escola de Chicago, tenia plena confiança en el resultat final: la integració social i l’americanització cultural. Anys més tard, a mitjan dels anys trenta, aquesta confiança minvà, com es comenta a l’apartat següent.

[7] Entre els autors espanyols, Santamaría (2002) des de la sociologia, Delgado (1997 i 1998) des de l’antropologia i De Lucas (1994, 1998) des de la filosofia política, han destacat el caràcter de construcció social de l’immigrant.

[8] A València, Alacant i una bona part de la costa mediterrània, guiri designa el turista arquetípic europeu: blanc, ros i a la recerca del sol. Més tard, el seu ús s’ha ampliat per a designar l’estranger europeu o dels països desenvolupats. Monnet (2001) registra l’ús del terme a Barcelona i com aquest ha evolucionat des del turista de platja al turista urbà, però sempre com a categoria classificatòria diferent d’immigrant, moro i sudaca (altres tipus d’estrangers).

[9] Des de l’ampliació de l’1 de maig de 2004, la Unió Europea compta amb 25 estats membres. En aquesta investigació, quan es parle d’Unió Europea es farà referència a la Unió dels 15, l’anterior a la darrera ampliació.

[10] Segons indiquen tots els estudis, els estrangers que tenen una valoració més alta són els europeus de la Unió Europea, seguits dels llatinoamericans, els europeus de l’est, els africans de raça negra, els asiàtics, i en darrer lloc, els «àrabs» o «musulmans». Aquesta opinió és molt consistent al llarg de la dècada dels 90 (Díez Nicolás i Ramírez Lafita, 2001: 93 i ss.).

[11] Són «rebutjats» juntament amb altres grups «d’incapaços» (menors d’edat, malalts mentals) o «d’indesitjables» (empresonats) que tampoc no voten. En relació a immigració, ciutadania i drets polítics, vegeu De Lucas (1998, 2001).

[12] Superar la frontera de l’antiga ciutadania suposa desvincular el dret de vot de les dues dimensions de la ciutadania occidental: la nacionalitat, com a membre de la nació, i la ciutadania estatal, com a súbdit reconegut d’un Estat. Si desvinculem el dret de vot dels seus antics vincles cal revincular-lo d’un altre: la residència. Això suposa, en el cas dels immigrants, vincular el dret de vot a la residència durant una sèrie d’anys (per exemple, els que atorga el permís de residència permanent). El dret de vot a les eleccions municipals podria suposar un pas concret que ens equipararia amb altres països europeus com Irlanda, amb dret reconegut des de 1963, Suècia, des de 1975, Dinamarca, des de 1981 i Holanda, des de 1985. Gran Bretanya va concedir, l’any 1948, el sufragi actiu i passiu en totes les eleccions als residents «ciutadans de la Commonwealth».

[13] Amb «grup etnocultural sorgit de la immigració» fem referència a un col·lectiu d’immigrants i/o els seus descendents que es constitueixen com a grup social d’adscripció i identificació, al si i respecte a la societat de recepció, i que té conseqüències sobre la seua interacció social. Més endavant es comenta el concepte de grup ètnic. Un exemple de grup etnocultural sorgit de la immigració seria el cas dels italo-nord-americans o dels irlandesos-nord-americans als Estats Units.

[14] L’«americanització» va comportar una sèrie d’actuacions de diverses administracions i entitats, com classes d’anglès i mesures d’educació patriòtica (Bastenier i Dassetto, 1993: 74 i ss). La ideologia oficial nord-americana va presentar aquesta «americanització» com a melting pot, fusió de les aportacions culturals, que donava peu a una identitat sociopolítica basada en els «valors americans» i la sacralització dels símbols patris. Tanmateix, en la pràctica, fer dels immigrants nord-americans implicava un procés d’assimilació al model d’Anglo-conformity, el motlle cultural hegemònic basat en l’anglès i la cultura anglosaxona (Kymlicka, 1996: 43 i ss.; McNicoll, 1993: 28 i ss.).

[15] Els conceptes de Park no tenen un sentit inequívoc. Així, per a Basteneir i Dassetto (1993) hi ha en Park un doble sentit d’assimilació. Un, majoritari, fa referència a assimilació com a aculturació, s’identifica amb l’americanització i té en l’escola i els matrimonis mixtos les seues eines més poderoses. Segons un altre sentit minoritari, present en el manual de 1921, el procés d’assimilació comporta un major pes de la interacció recíproca, més en concordança amb la ideologia del melting pot. De Rudder (2002) fa seu aquest sentit i el generalitza, de forma excessiva al meu parer, al conjunt de l’obra de Park.

[16] Amb el temps, Park va excloure del cicle de relacions racials els negres i els asiàtics pels entrebancs socials que suposen els seus trets fenotípics. Més tard, l’any 1937, ampliarà els seus dubtes per a determinats grups d’immigrants blancs. Vegeu, en aquest sentit, Schnapper (1998: 195), De Rudder (2002: 47) i Chapoulie (2002: 18).

[17] Vegeu, per a aquests i altres elements crítics, Piette (1990), Kesteloot (1990), Hannerz (1993), Martínez Veiga (1999) i Chapoulie (2002)

[18] En Amèrica del Nord, la urbanització i la industrialització es realitzà sense quasi antecedents, mentre que a Europa aquest desenvolupament es realitzà, almenys en part, sobre la base urbana preexistent. Al mateix temps, els espais urbans europeus tenen unes connotacions històriques i simbòliques que en Amèrica del Nord són més noves o menys importants, la qual cosa és particularment perceptible als centres urbans. Una altra diferència important rau en els principals actors del desenvolupament de les ciutats, promotors privats en el cas nord-americà i amb més paper dels operadors públics en el cas europeu, caracteritzat a més per la importància de la planificació i l’ordenació urbana. Per analitzar aquestes i altres diferències, vegeu Alvergne i Coffey (2000).

[19] Vegeu Piette (1990), Coulon (1992), Bastenier i Dassetto (1993), Chapoulie (2002) i De Rudder (2002).

[20] Ens referim a la utilització de documents personals, a l’anàlisi d’una diversitat de fonts documentals, a la realització d’entrevistes i d’històries de vida, al treball de camp i l’observació participant en l’àmbit urbà. Park considerava que el mètode antropològic, desenvolupat per Boas i Lowie, era plenament aplicable i necessari en les investigacions urbanes per a captar les pràctiques socials, costums, creences i concepcions dels immigrants a la ciutat (Hannerz, 1993: 42).

[21] Desorganització i reorganització són dos conceptes centrals de moltes recerques de l’Escola de Chicago. Encunyats per Thomas i Znaniecki en la seua obra El camperolat polonès a Europa i Amèrica, publicada entre 1918 i 1920, per a referir-se al procés de desorganització de la vida camperola en la societat polonesa, situació que s’agreuja amb la migració als Estats Units. Tanmateix, aquest estat de desorganització social és provisional. En Amèrica, el grup migrant reorganitza les seues actituds, acomoda valors i comportaments, i conforma una nova organització.

[22] La separació residencial dels diferents grups es pot mesurar amb una diversitat d’índexs que solen agrupar-se en quatre blocs: de distribució espacial, del grau de contacte potencial, de concentració i de centralitat. A l’àmbit anglosaxó s’han donat vives polèmiques sobre la construcció d’aquests índexs i la seua pertinència, com recull Fong (1998: 254 i ss).

[23] Aquesta noció és semblant a la idea de «llindar de tolerància» que es va imposar a tot Europa en la dècada de 1980. Aquest llindar expressa la capacitat de la societat per a acollir immigrants, i superar-lo pot obrir tot tipus de dinàmiques de tensió, competència i desagregació social. El concepte de llindar va ser utilitzat com una legitimació de la política d’immigració zero, oficial en la Unió Europea fins mitjan dècada dels 1990. Aquesta idea té, almenys, tres problemes. Primer, redueix a un càlcul quantitatiu tot un complex procés social. Segon, és qüestionada per la realitat atès que Luxemburg, amb una mitjana d’un 30 % de residents estrangers durant les dècades de 1980 i 1990, no ha tingut més problemes que França, amb una mitjana d’un 10 %. En tercer lloc, la mateixa concepció del «llindar de tolerància» sembla que responsabilitza els immigrants, en realitat el seu nombre, dels problemes que es generen i obvia així el paper clau dels processos socials de la societat de recepció.

[24] Això és freqüent a l’àmbit anglosaxó. Igualment, és el cas d’estudis de segregació a l’Estat espanyol, com el de Checa Olmos i Arjona Garrido (2003) referit a Almeria, i el de Martori i Hoberg (2004) sobre diversos municipis catalans.

[25] Segons Peach (1998: 234), per a la realitat canadenca, «els polítics quan parlen de segregació evoquen els estereotips dels guetos negres nord-americans».

[26] El 1964, Burgess presentava un balanç de l’Escola de Chicago i afirmava: «el descobriment que els grups ètnics constituïen un gegantesc mecanisme sociològic de defensa que facilitava la supervivència i l’adaptació dels immigrants, comunitats a les quals la segona generació volia escapar, ha constituït un resultat major de la recerca sociològica de la ciutat entre 1920 i 1930» (Coulon, 1992: 36).

[27] Per a aquests i altres aspectes crítics sobre el concepte de segregació i, sobretot, a la seua utilització «àmplia», vegeu Brun (1994), Grafmeyer (1994), Schanpper (1998) i Hiebert (1998).

[28] D’acord amb l’imaginari del model republicà francès, no hi ha d’haver instàncies intermèdies fundades sobre particularitats comunitàries entre l’individu i la República. Aquestes es consideren un perill per l’èxit del procés d’aculturació, poden debilitar la lleialtat a la República i tendeixen a destacar-hi els particularismes enfront de la unitat nacional. A l’àmbit anglosaxó, la tradició identitària i sociològica ha destacat el paper positiu de les organitzacions, comunitats i grups ètnics en el procés de conversió dels immigrants en nacionals. La diferent valoració fa referència, també, a la desigual importància atorgada, en un i altre context, a l’universalisme, a l’igualitarisme i als fenòmens de precarietat social.

[29] En les nostres societats occidentals operen, d’acord amb Wacquant (2001: 171 i ss.), quatre lògiques estructurals que alimenten la nova marginalitat urbana: l’augment de la desigualtat social, els canvis en el treball assalariat, la reducció de l’acció protectora de l’Estat i l’accentuació dels processos de concentració i estigmatització. Tot i que constata els aspectes comuns, estructurals, entre el gueto nord-americà i la banlieue francesa, Wacquant (2001: 180) considera que no es pot identificar la situació europea amb la nord-americana. No hi ha un gueto turc a Berlín, surinamès a Rotterdam o magribí a Marsella, en el sentit de tancament institucionalitzat, fronteres rígides i homogeneïtat etnocultural. D’altra part, afirma, als països europeus no es dóna la retirada de l’administració d’aquests espais urbans que caracteritza la situació nord-americana. Sí que hi és comuna, segons Wacquant, una tendència a un major pes de les divisions i tensions etnoracials.

II. LA INSERCIÓ RESIDENCIAL DELS NOUS VEÏNS A VALÈNCIA

Al País Valencià, com arreu de l’arc mediterrani espanyol, conflueixen dos moviments migratoris diferents. Per un costat, el flux des de l’Europa central i nòrdica a la costa mediterrània que és compost, majoritàriament, per immigrants residencials i que, en el nostre cas, opera des de mitjan dels anys 1960. Per altra part, i en sentit contrari, la migració des del nord d’Àfrica i Amèrica Llatina vers l’Europa desenvolupada de què formem part. La presència d’aquests immigrants laborals és molt més recent, ja que es va iniciar al final dels anys 1980. Tenim, doncs, dos fluxos migratoris amb dos tipus de migrants, diverses finalitats i diferent ritme històric, la importància relativa dels quals es va veure modificada en la dècada dels anys 1990.

El flux migratori des del nord estava compost –i majoritàriament encara és així– per jubilats i pensionistes nacionals d’altres estats de la Unió Europea que cerquen el bon clima i una millor qualitat de vida. A diferència d’altres ciutats costaneres del País, la ciutat de València no va rebre aquesta migració comunitària. No és d’estranyar. València no ha estat mai una ciutat turística, entre altres raons perquè mai s’ha concebut com a tal. A més a més, per gaudir de la jubilació o d’una vida més tranquil·la, el País Valencià ofereix altres indrets amb més atractiu que no el cap i casal.[1] El perfil de la migració comunitària a València és, per tant, molt diferent del que trobem a Alacant i província. Es tracta d’una migració reduïda en nombre, en edat laboral i en actiu com a professionals. Com a conseqüència de la major mobilitat i interconnexió econòmica i social europea, el nombre n’ha augmentat fins als 7.115 veïns i veïnes pel gener de 2004.

El segon flux migratori, procedent del sud, expressa al nostre àmbit el procés de consolidació d’Espanya com un país d’immigració. Al País Valencià, aquest flux s’inicià al final dels anys 1980 amb els marroquins com la nacionalitat més nombrosa, sempre en termes molt modestos. Durant els primers anys dels noranta ja hi ha una immigració magribina assentada a València, com mostra l’obertura de les primeres botigues halal a Russafa, el 1992. Xinesos, senegalesos i argentins es configuraren al llarg de la dècada dels noranta com a col·lectius reduïts i específics en la vida de la ciutat. Durant els darrers anys, aquest flux s’ha accelerat i n’ha modificat els protagonistes, amb una importància central dels llatinoamericans. Amb el nou segle, és la immigració extracomunitària la que protagonitza, en termes pràctics i simbòlics, el fenomen migratori a València.

1. ELS ESTRANGERS A VALÈNCIA

Al gener de 2004, 71.746 veïns de València eren estrangers, el que suposa un 9,07 % del total de la població de la ciutat. Gràcies a l’aportació de la immigració, València no ha perdut població i fins i tot, a partir del nou segle, registra una lleugera pujada.

En l’evolució de la població estrangera a València podem establir dos períodes. El primer, la dècada dels 90, en què el nombre d’estrangers empadronats es va mantenir molt reduït, tot i conèixer un lleuger increment. Durant aquest període, els nacionals de la Unió Europea representaven quasi un terç de tots els estrangers. Entre la immigració extracomunitària, marroquins, xinesos i argentins eren els col·lectius més nombrosos. En molts casos, com els procedents del nord d’Àfrica, es tractava bàsicament d’una migració d’homes joves, sense família, amb una accentuada mobilitat en funció del treball. A aquest tipus majoritari, caldria afegir els xinesos i les primeres dones llatinoamericanes, pioneres en el servei domèstic. En molts casos, aquests migrants s’autoconsideraven com una migració temporal. El nombre reduït, la quasi absència de famílies, una visibilitat social encara molt escassa, fan que no es done importància als nous veïns que s’hi instal·len.

El segon període s’inicià amb el nou segle. És als darrers quatre anys quan es produeix una pujada espectacular, en termes proporcionals, del nombre de veïns estrangers. En quatre anys, des de gener de 2000 a gener de 2004, la població estrangera s’ha multiplicat per sis, el que expressa una major intensitat del flux migratori que té València com a meta, alhora que es produeix una diversificació de la procedència. Des d’Amèrica Llatina ha augmentat el nombre de migrants provinents dels països que pateixen recessió i crisi social i que, per altra part, ja disposaven de xarxes migratòries a València. És el cas dels nacionals d’Equador i Colòmbia i, els darrers dos anys, d’Argentina. A més, segons destaquen alguns autors com ara Izquierdo, López i Martínez (2002), aquesta empenta de la migració llatinoamericana ha estat afavorida por una preferència social i administrativa, en comparança amb immigrants d’altres procedències.

TAULA 2.1

Evolució de la població estrangera resident a València.

Anys 1991-2004

Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València.

Per una altra part, s’han mantingut les migracions del nord d’Àfrica, fonamentalment del Marroc, i n’ha augmentat el nombre, tot i que de forma més moderada que la migració llatinoamericana. Altres fluxos migratoris, com els procedents de l’Europa de l’est, no tenien arrels anteriors a la nostra ciutat. Tanmateix, el deteriorament de les condicions de vida, generat pel procés de transició a l’economia de mercat, i la creixent relació amb un oest sovint mitificat, estendrà a València un flux ja existent a altres ciutats espanyoles.[2]

D’acord amb les dades del Padró Municipal, semblaria que aquesta nova dimensió del flux migratori va «esclatar» l’any 2000. Aquesta percepció és deutora, a més de les raons assenyalades, d’una raó estrictament estadística. A València sols des de mitjan 1999 es normalitza la inscripció padronal dels immigrants, amb independència de la situació administrativa que tinguen.[3] El procés d’augment del flux havia començat l’any 1998, encara que el padró no ho recollia. Dos anys més tard, aquest procés s’accelera –com a conseqüència, entre altres factors, de la crisi equatoriana– i, al mateix temps, els nous veïns comencen a empadronar-se de forma generalitzada.[4]

No sols ha canviat el nombre de veïns estrangers. S’ha modificat el pes relatiu dels dos fluxos migratoris. L’augment tan notable de nous valencians es deu a la migració extracomunitària: equatorians, colombians, marroquins, romanesos... Abans insistíem en la distinta construcció social de l’immigrant, estranger extracomunitari, i del turista, guiri o nacional de la Unió Europea, estranger comunitari. Són els primers, per la precarietat jurídica, social i econòmica, i per la major diferència cultural, real o atribuïda, els que són més forasters a la ciutat, els que tenen majors dificultats per a una adequada inserció, i els que constitueixen la immensa majoria dels nous veïns. Avui, com mostra la taula 2.2, la immensa majoria dels estrangers són extracomunitaris, exactament el 90,08 %. Els nacionals de la Unió Europea, que havien estat quasi majoritaris al llarg de la dècada de 1980, no representen més d’un 10 % del total.

Respecte a la dècada dels anys 90, la immigració extracomunitària a València no sols ha augmentat el nombre; també ha conegut importants modificacions. Ha augmentat l’heterogeneïtat interna, amb una major diversitat d’origen, de cultures, de situació social i de grau d’inserció en la ciutat. Tot i les diferències entre col·lectius, el nombre d’homes i dones tendeix a un major equilibri. A diferència de la dècada anterior, es tracta d’una immigració familiar i permanent.

TAULA 2.2

Evolució de la població estrangera resident a València. Comunitaris i no comunitaris.

Anys 1996-2004

Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València.

Abans, però, d’aprofundir en aquests trets dels nous veïns, cal fer un darrer comentari sobre el nombre de veïns estrangers a València. Sovint les reflexions que susciten el nombre de veïns estrangers barregen dues dimensions interrelacionades però ben diferents. Una fa referència a la dada objectiva, el nombre d’estrangers; l’altra, remet a una valoració d’aquest fet com a fenomen social. L’orientació hegemònica es pot expressar bé en els termes popularitzats per les enquestes sobre el tema: els immigrants són molts o pocs? Molts o pocs, amb relació a què? Molts o pocs amb relació al que es considera convenient, tot i que aquesta conveniència no es faça explícita i tinga diferents lectures. Dit d’una altra manera, la valoració social que s’atorga al nombre d’estrangers no depèn solament, ni fonamentalment, de la xifra d’aquests. El fet que aquesta xifra es valore com a elevada o no dependrà de diversos factors: de la rapidesa del procés migratori, de l’existència o no d’eines per gestionar aquesta transformació, de la composició d’aquests fluxos migratoris i de la visibilitat que tenen, de la dinàmica d’inserció d’aquests immigrants i, també, de la valoració social que es fa de la immigració.[5]

Un altre element de valoració del nombre d’immigrants a València ens el pot proporcionar la comparança amb altres ciutats de l’Estat, per a la qual cosa hem triat els casos de Barcelona i Madrid. Com a centres d’atracció i llocs de recepció dels fluxos migratoris, les grans ciutats espanyoles han vist augmentar de forma espectacular els nombre de veïns estrangers, com mostra la taula 2.3. En aquest sentit, el procés a València ha estat similar al d’altres ciutats com ara Madrid i Barcelona, amb una acceleració del flux migratori amb el nou segle, flux que té, a més, d’altres trets comuns. S’ha reduït la proporció de nacionals de la Unió Europea i la immensa majoria dels nous veïns són immigrants extracomunitaris, particularment llatinoamericans, entre els quals destaquen els equatorians. A cada ciutat trobem especificitats, però en termes generals ha augmentat la diversitat d’origen i de fluxos, com els europeus de l’est. Les nostres ciutats són molt més multiculturals que ho eren al passat més proper. A més, el caràcter familiar de la migració és una altra característica comuna. Per una altra part, aquests trets i el caràcter indocumentat de bona part dels veïns immigrants més recents, expressen les característiques més generals dels actuals fluxos migratoris que tenen l’Estat espanyol com a destí (Arango, 2002; Izquierdo, 2002).

TAULA 2.3

Evolució de la població estrangera resident a Madrid, Barcelona i València.

Anys 1996-2004

Font: Oficina d’Estadística Municipal, Ajuntament de València, Departament d’Estadística, Ajuntament de Barcelona, i Gerència Estadística de l’Ajuntament de Madrid. Elaboració pròpia.

Què podem dir de la nostra ciutat? Hi ha molts immigrants?, pocs? La resposta social dependrà, entre altres factors, de la dinàmica del procés d’inserció urbana dels nous veïns. Poc es pot afirmar de moment, ja que el procés acaba de començar. En tot cas, el nombre de veïns estrangers constitueix una dada molt significativa de la realitat de València. Ho és perquè el procés ha estat molt ràpid i, en termes generals, ni la ciutadania ni els gestors públics de la ciutat han desenvolupat una cultura de societat d’acollida. La xifra és rellevant, també, pel caràcter de foraster, immigrant extracomunitari, pobre i estrany, que tenen la immensa majoria dels nous veïns. A més, és la creixent visibilitat social de la immigració la que atorga rellevància a aquest nombre. Una visibilitat que es nodreix de diverses fonts. A la generada pels mitjans de comunicació, el discurs dels gestors públics i les pràctiques administratives sobre la immigració, s’ha afegit una visibilitat més quotidiana, la de la creixent coincidència dels valencians i les valencianes amb persones immigrants al barri, al treball i als espais i serveis públics de la ciutat. Amb el segle XXI apareix la València immigrant i es presenta davant l’altra València com un fenomen social indefugible.

2. ELS NOUS VEÏNS. TRETS GENERALS DE LA IMMIGRACIÓ EXTRACOMUNITÀRIA A VALÈNCIA

El primer que destaca de la immigració extracomunitària a València és l’heterogeneïtat que presenta. Parlem d’immigració extracomunitària, en singular, per economia de mitjans i per destacar-hi els trets comuns que la defineixen, és a dir, la construcció comuna com a foraster immigrant. Tanmateix, això no ens pot fer oblidar l’ampla diversitat que la caracteritza. Una font d’heterogeneïtat la constitueix la diversitat de procedències, cultures i llengües. També és diversa la composició per gènere, nivell d’instrucció i temps d’assentament. Igualment, la mirada i les actituds de la societat de recepció són diverses segons els grups. Per altra part, caldria considerar l’heterogeneïtat que genera la diversitat de situacions documentals, si es disposa o no d’un permís, d’inserció sociolaboral i d’arrelament social. Tot això ens dóna una pluralitat d’estratègies d’adaptació i d’inserció ací. Vegem alguns d’aquests trets.

D’acord amb la taula 2.4, els equatorians i els colombians constitueixen els col·lectius d’estrangers més nombrosos de la ciutat. Al gener de 2004, un de cada quatre estrangers és equatorià. L’empenta de la immigració llatinoamericana els darrers tres anys, particularment equatoriana i colombiana, ha desplaçat l’antiga superioritat numèrica de marroquins i xinesos.

La immigració del nord d’Àfrica ja no constitueix el grup majoritari, tot i que mantinga una rellevància simbòlica central, atès que l’immigrant musulmà, més encara si és marroquí, constitueix el nostre altre històric. A València, per altra part, la presència d’immigrants dels països de l’est d’Europa ha deixat de ser una mera anècdota. En quatre anys han passat a constituir-se com a collectius relativament nodrits, particularment el dels nacionals de Romania. A aquest breu repàs, cal afegir els migrants procedents d’Àsia. Ha augmentat el nombre de xinesos, uns dels col·lectius amb més temps de presència a la ciutat, al mateix temps que, als dos darrers anys, s’ha instal·lat un nombre ja ampli de pakistanesos.

TAULA 2.4

Població estrangera resident a València. Algunes nacionalitats significatives.

Any 2004

Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València. Elaboració pròpia.

Una part important d’aquesta immigració és recent, molt recent. Al gener de 2004, d’acord amb les dades del padró, més de la meitat dels veïns extracomunitaris residia menys de dos anys a la ciutat. Aquesta dada adquireix rellevància si considerem el paper clau del temps en el procés d’inserció. La migració constitueix un canvi total de l’entorn de l’immigrant, el que suposa una disminució dels recursos, habilitats i possibilitats. Refer les xarxes, recrear els recursos i adquirir-ne de nous, adaptar i desenvolupar el capital social, requereix temps. Per una altra part, és en els períodes d’arribada i assentament quan cal resoldre, tot i que siga de forma provisional, necessitats bàsiques i urgents, com trobar un habitatge, un treball i un mínim de relacions. Per tant, és la immigració més recent la que pateix, en termes generals, una situació de més precarietat social. Aquest tipus d’immigració és àmpliament majoritari a València; una indicació més que el fenomen d’inserció urbana està als seus inicis.

TAULA 2.5

Evolució de la població extracomunitària resident a València.

Algunes nacionalitats significatives. Anys 1996-2004

(*) No hi ha dades desagregades.

Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València.

El caràcter de migració molt recent és un tret general, però amb diferències notables entre els diferents col·lectius. La proporció de nouvinguts augmenta entre els bolivians, el 83,5 % dels quals viu ací menys de dos anys, els romanesos, 74,4 %, i els argentins, 69,8 %. Es tracta d’una immigració que acaba d’arribar i està resolent les necessitats més urgents i peremptòries. Un segon grup seria el de col·lectius, com el de colombians, equatorians i ucraïnesos, una majoria relativa dels quals ja fa entre dos i quatre anys que viu entre nosaltres (56,4 %, 43,1 % i 46,6 %, respectivament). Una part important dels membres d’aquests col·lectius són veïns que es troben en fase d’arrelament. Un tercer grup el constituirien els grups d’extracomunitaris amb més anys de presència a València. El 32,5 % dels senegalesos, el 21,7 % dels xinesos i el 19,5 % dels marroquins tenen una residència de 4 o més anys a la ciutat. Representen, sempre parlant en termes genèrics, una immigració més assentada, que no vol dir sense problemes o entrebancs.

Un altre tret comú dels veïns immigrants a València és l’alt nombre d’indocumentats. No disposem de dades segregades a nivell de ciutat, però sí que coneixem que, al gener de 2004, el 63,4 % dels estrangers residents a la província de València no disposava del permís de residència preceptiu. La situació d’indocumentat es dóna, en major proporció, en els col·lectius d’immigrants extracomunitaris més recents.[6] Si traslladem aquest índex d’indocumentats a la ciutat de València, tot i que siga de forma aproximada, tenim que més de la meitat dels veïns estrangers es troben sense permís. Aquest fet té conseqüències negatives per a la inserció urbana dels immigrants. Augmenta la inseguretat i inestabilitat que pateixen, els condemna a l’economia submergida, constitueix un entrebanc insuperable per a llogar un pis i augmenta la seua vulnerabilitat i dependència tant de cara a les pròpies xarxes com a l’ocupador.

El gènere és un altra font d’heterogeneïtat de la migració extracomunitària. Segons les dades del padró de 2004, el 53 % de la població extracomunitària són homes, tot i que amb una distribució mot diferent segons la procedència. En termes generals, els procedents del nord d’Àfrica, l’Àfrica subsahariana i Àsia són col·lectius bàsicament masculins, particularment durant els moments inicials de l’assentament. Un exemple extrem el constitueixen els senegalesos i els pakistanesos a València, dels quals sols un 6,36% i 6,4%, respectivament, eren dones l’any 2004. Al contrari, solen constituir-se com a col·lectius femenins els de determinades procedències llatinoamericans i asiàtiques (Filipines) on la migració s’efectua en funció de la demanda de servei domèstic. Dos móns migratoris segons el gènere, però dos móns que estan canviant a València de forma accelerada.[7]

D’acord amb la taula 2.6, la proporció de dones immigrants a nivell general s’ha mantingut bàsicament estable entre 1998 i 2004. Sota aquesta aparent continuïtat s’han donat diferents fenòmens que han operat en un sentit compensatori. Els col·lectius equatorians i colombians, que l’any 1998 eren bàsicament femenins, presentaven l’any 2004 una situació més equilibrada, 51,0 % i 54,9 % de dones. Aquesta tendència envers un índex de masculinitat més equilibrat és general entre els procedents d’Amèrica Llatina, a causa del reagrupament familiar i la creació de noves famílies ací. Sembla que es percep una tendència semblant en els col·lectius procedents de l’Europa de l’est. Els romanesos han passat de constituir un col·lectiu bàsicament masculí a una major presència de dones, un 45,2 % en 2004. El cas ucraïnès és just a l’inrevés, una migració inicial majoritàriament femenina que, ràpidament, s’equilibra. Per una altra part, hi ha col·lectius que es mantenen fortament descompensats. Tot i el temps de residència i l’existència de famílies, sols el 34 % dels veïns marroquins de València són dones; aquesta masculinitat sembla un tret molt consistent des de 1998. I molt semblant és el cas del col·lectiu algerià. Per la seua part, el col·lectiu de senegalesos, un dels més antics a la ciutat, s’ha consolidat com un col·lectiu bàsicament masculí, atès que són els homes els qui migren, s’autoconsideren una immigració temporal i no reagrupen les dones.

TAULA 2.6

Dones immigrants residents a València. Algunes nacionalitats significatives.

Anys 1998-2004

Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València. Elaboració pròpia.

Una altra dada significativa és la distribució per grups d’edat. Com era d’esperar, d’acord amb el caràcter d’immigració laboral, la població extracomunitària a València es concentra en les franges d’edat activa. Es tracta, a més, d’una població jove, el 66 % de la qual té entre 16 i 40 anys, quan aquesta proporció és del 39 % entre els autòctons. Si bé quasi no hi ha majors,[8] la presència de xiquets és ja considerable. Al gener de 2004, el padró registrava 9.323 immigrants i/o fills d’immigrants menors de 16 anys; entre els immigrants es dóna el mateix nombre relatiu de menors de 16 anys que entre els autòctons, quan no el supera àmpliament com els equatorians i els argentins (amb un 20,06 % i un 16,41 % de menors de 16 anys, respectivament, per un 14 % en el cas dels autòctons). Aquesta rellevància del nombre de menors indica una presència important de famílies, un factor bàsic en la caracterització sociològica de les migracions.

Constitueix un lloc comú afirmar que els immigrants extracomunitaris tenen un baix nivell de formació, amb un alt nombre d’analfabets. Sembla com si el tipus de treball que realitzen els immigrants, desvalorats i sense qualificació, projectara una imatge igualment desvalorada de les seues habilitats, estudis i preparació. D’altra banda, aquesta imatge és confirmada i legitimada per una part del discurs públic sobre la immigració.[9] Tanmateix, l’aproximació al nivell d’estudis dels veïns immigrants de València, mitjançant les dades del padró, ens obliga a qüestionar-nos aquesta afirmació.

En termes generals, el nivell d’instrucció dels veïns immigrants és inferior al dels autòctons, sense que es puga inferir, però, una imatge de manca d’instrucció o, molt menys, d’analfabetisme. Entre els immigrants hi ha un major índex de persones sense estudis, 4,61 % enfront el 2,76% dels autòctons, però majors proporcions de persones amb graduat escolar i batxiller, 40,98 % i 20,25 % en el cas dels immigrants, enfront del 26,49 % i 18,76 % dels autòctons. Pel que fa al tram superior de l’educació, 10,66 % dels extracomunitaris han cursat una carrera universitària enfront d’un 15,70 % dels nacionals espanyols. Contem, doncs, amb una migració relativament instruïda, amb una majoria de persones amb educació primària i/o secundària. Aquest nivell de formació varia segons el país d’origen, el sistema educatiu de què disposa, l’origen rural o urbà de l’immigrant i la importància social concedida a l’educació formal. En termes generals, es pot afirmar que la immigració llatinoamericana disposa d’un major nivell d’estudis que els europeus de l’est, africans i asiàtics.[10]

Hem parlat de l’heterogeneïtat de la immigració extracomunitària a València com a conseqüència de la diversitat de procedència, i per tant de cultura, del caràcter masculí o femení, del nivell d’instrucció i el temps de residència. A aquesta heterogeneïtat cal afegir la diversitat de situacions d’arrelament, d’inserció laboral i residencial, i de funcionament normalitzat a la nostra societat. D’acord amb l’experiència europea, Bastenier i Dassetto (1990, 1995) estableixen tres moments del «cicle migratori», el procés mitjançant el qual les persones i grups immigrants entren, s’estableixen i s’arrelen en altres estats. Un primer moment correspon a la figura del gastarbeiter, treballador convidat, i a la marginalitat social. El segon moment fa referència al procés d’assentament en residències estables, relacions veïnals i constitució de famílies. El tercer moment correspon a una immigració ja arrelada que es conforma com un element permanent de la societat.

Si en molts països europeus, passar d’un període a un altre del «cicle migratori» va suposar dos o tres dècades, a l’Estat espanyol la dinàmica sembla molt més ràpida.[11] El mateix podem dir per a València. En una dècada hem passat d’una migració d’homes i dones sols, de caire temporal, a una altra de familiar i permanent. Aquesta rapidesa i dinamisme del fenomen migratori fa que a València trobem persones i grups immigrants en situacions que corresponen als tres moments de què parlen Bastenier i Dassetto. Una part minoritària de la immigració està ja assentada i acomodada, amb una inserció laboral més o menys sòlida, famílies reagrupades i/o conformades, permís de residència permanent o possibilitat de demanar-lo. Una altra part d’homes i dones immigrants estan en procés d’assentar-se amb les famílies. Alguns d’ells tenien permís inicial, d’altres pogueren accedir al procés de regularització de 2001. Un tercer grup, majoritari, està constituït per les nouvingudes i els nouvinguts, el 53 % dels veïns estrangers de València hi resideixen des de fa menys de dos anys. La majoria, atesa la normativa d’estrangeria i la pràctica administrativa dels darrers anys, es tracta de persones «indocumentades» i que han iniciat el procés de trobar una feina, instal·lar-se en un habitatge i convertir-se en un usuari més dels espais i serveis públics.

En conclusió, tenim una immigració heterogènia però que, tot i les diferències que presenta i el caràcter molt recent d’una part, podem definir com una immigració permanent, atès el nombre de famílies i menors, el grau d’inserció laboriosament aconseguit i la voluntat generalitzada, inclosos els nouvinguts, de fer-se ací un avenir millor. Donada l’heterogeneïtat de situacions, es plantegen de forma simultània els reptes corresponents als tres moments del «cicle migratori». Per una banda, el tractament adequat de la borsa d’indocumentats, tot facilitant-ne la regularització, és una qüestió bàsica. Un altre nucli de qüestions fa referència a les necessitats que planteja el procés d’inserció dels immigrants que estan assentant-se (habitatge, escola, serveis públics). Per últim, tenim plantejats alguns dels debats propis d’una immigració ja arrelada: la coinclusió com a ciutadans dels nous veïns i la gestió del multiculturalisme resultant.

3. ON VIUEN ELS IMMIGRANTS? UNA DISTRIBUCIÓ DESIGUAL AL SI DE LA CIUTAT

L’habitatge constitueix un aspecte bàsic en la inserció social dels immigrants. L’habitatge suposa un espai propi, tant físic com psicosocial, que proporciona refugi, fa possible una sèrie de tasques elementals i quotidianes, constitueix l’àmbit privilegiat de les relacions personals i familiars, i possibilita la intimitat. Alhora, segons la localització i depenent d’aquesta, l’habitatge constitueix la base material per al desenvolupament de relacions veïnals i l’accés a una sèrie de serveis del barri (comerços, parcs, escoles, centres de salut, etc.). Podem concloure que l’habitatge és un bé bàsic ja que, sense ell, no sembla possible assolir tot un conjunt de trets individuals i socials mitjançant els quals es conviu de manera normalitzada en la nostra societat. De forma contradictòria amb aquest caràcter de bé bàsic, l’habitatge és una mercaderia, un bé de consum durador i de preu alt, que es compra, es ven o es lloga al mercat immobiliari.

En el nostre cas, la ciutat de València, on tenen els immigrants els seus habitatges? En quins barris viuen? Quines pautes d’assentament, si n’hi ha, podem establir? Per apropar-nos a aquestes qüestions s’ha realitzat un estudi sobre la distribució per barris dels veïns estrangers, i de l’evolució d’aquesta des del 1998 fins al 2004, a partir de les dades que proporciona el Padró Municipal d’Habitants.[12] Aquestes dades s’han contrastat amb les xifres de les nacionalitats més representades a cada barri i amb informacions de fonts diverses (informants i estudis concrets disponibles). El resultat és la distribució residencial de la immigració a València que es comenta a continuació i que s’ha plasmat cartogràficament als mapes 2.1, 2.2, 2.3 i 2.4.

Certament, no es pot identificar inscripció en el padró i la residència. De vegades, el primer empadronament es fa en un domicili –la casa d’uns amics o coneguts– on no s’habita o que és un habitatge provisional. No tots el canvis de domicili es comuniquen. Amb tot, aquest biaix es redueix en el cas d’una immigració que ja té un clar perfil familiar. Per a les famílies, l’empadronament és un requisit administratiu bàsic per aconseguir una plaça escolar cada any i renovar-la o per a accedir a les prestacions de serveis socials. Aquesta situació genera una pressió important per a «estar bien en el padrón» (com deia una equatoriana). Per això es considera que els fulls del padró constitueixen una bona aproximació, tot i que indirecta, a aspectes bàsics de la inserció residencial dels immigrants.

El mapa 2.4 ens dóna una visió de la distribució dels immigrants als barris de la ciutat, pel gener de 2004. Es tracta, com era d’esperar, d’una distribució desigual. Un primer factor discriminador és el nivell socioeconòmic del barri. En termes generals, els barris benestants com la Gran Via, el Pla del Remei, Sant Francesc, l’Exposició, i Jaume Roig, tenen un índex de veïns estrangers molt inferior a la mitjana de la ciutat. A més, en aquests barris, els estrangers comunitaris solen estar sobrerepresentats i els extracomunitaris subrepresentats en relació amb el conjunt de la ciutat.[13] El mercat de l’habitatge i l’escassesa de recursos econòmics dels immigrants són factors bàsics de la seua distribució residencial desigual. Tanmateix, però, aquests factors no ens expliquen la particular trama de la immigració que es veu al mapa 2.4.

MAPA 2.1

Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 1998

MAPA 2.2

Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2000

MAPA 2.3

Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2002

MAPA 2.4

Barris de València amb major proporció de veïns estrangers. Any 2004

Hi ha barris populars, amb habitatge barat, que han rebut pocs immigrants i tenen, fins i tot avui, un nombre relativament reduït de veïns estrangers. Haurem de considerar, doncs, més factors per explicar-nos la distribució residencial desigual a la ciutat. Ens uns casos, són trets del barri, com la ubicació geogràfica, el paper que compleix en la divisió de funcions i en la trama relacional de la ciutat. Uns altres motius són específics dels immigrants, com el tipus d’immigració, temporal o permanent, l’existència o no d’immigrants assentats amb anterioritat i l’acció de les xarxes socials.

La presència de veïns estrangers, constant des de principis dels 90, és una tendència consolidada al centre històric. Tanmateix, al seu si trobem dues situacions diferenciades. Per una banda, els barris més benestants, com la Xerea i Sant Francesc, han tingut i tenen un nombre reduït de residents estrangers i, entre ells, destaquen els nacionals de la Unió Europea. Els barris de la Seu i el Carme ocupen un lloc intermedi. Més acomodat el primer, més heterogeni el segon, els dos tenen al llarg d’aquests anys una proporció relativament alta de veïns estrangers, 10,2 % i 9,4 % en 2004 respectivament, tot i que amb una notable presència dels nacionals de la Unió Europea.[14] A l’altre extrem d’aquest continuum, la part més popular del centre històric, els barris del Pilar i el Mercat tenen una alta proporció de veïns estrangers, el 14,2 % i el 15 % en 2004, en la seua immensa majoria extracomunitaris, amb presència dels grups o collectius més antics a la ciutat, xinesos i marroquins, en molts casos gent amb anys d’assentament, però també de nous. Són els barris del Pilar i el Mercat, i una part del Carme, o millor dit, els carrers i finques d’habitatge antic i barat d’aquests barris, els que concentren la població extracomunitària. Al centre històric de València trobem, a més a més, una característica que es repetirà, amb matisos, en uns altres barris de la ciutat: més que d’un habitatge homogeni en una zona es dóna una ubicació residencial discontínua dels immigrants, en nínxols formats per carrers i finques modestos, sense rehabilitar, que de vegades coincideixen paret amb paret amb finques rehabilitades i habitatges de renda mitjana o alta.

Si eixim del centre històric, el primer cercle de la ciutat segons l’esquema de l’Escola de Chicago, trobem al sud els districtes de l’Eixample i Extramurs. Al primer, escindit entre dos barris benestants i un altre de popular, ha estat al barri de Russafa on es concentren la immensa majoria dels immigrants.[15] Al districte d’Extramurs, més popular i més homogeni socialment que l’Eixample, ha estat el barri de la Roqueta el que, des de mitjan dècada de 1990, té una major proporció de veïns immigrants.

Els esmentats barris de Russafa i la Roqueta presenten similituds d’interès. Si l’any 1998 tenien ja un nombre d’estrangers rellevant, sempre en comparança a la mitjana de la ciutat, pel gener de 2004 el 15,6 % dels veïns de Russafa i el 17,6 % de la Roqueta eren estrangers. Es tracta de barris populars –més modest la Roqueta, més heterogeni Russafa–, molt cèntrics i ben comunicats, situats a les dues vores de l’Estació del nord. Són barris d’instal·lació primerenca d’immigrants a la ciutat, de marroquins en particular, que amb el temps s’han consolidat com a barris d’assentament per a aquest i altres collectius. A mitjan dècada, Russafa ja oferia una oferta consolidada de serveis a la comunitat magribina, si bé les xifres d’empadronats eren encara molt modestes. A partir del 2000, són els equatorians els que s’instal·len al barri. Com després veurem en detall, els veïns immigrants de Russafa s’han concentrat als carrers i finques més modestos i barats. Molts d’aquests habitatges estaven ja buits; en altres casos, els immigrants han substituït els autòctons que deixaven els habitatges més modestos. S’ha donat una ubicació diferent dins del barri segons les nacionalitats de procedència i el temps d’instal·lació, amb una concentració del col·lectiu magribí a la zona del carrer Cuba, Buenos Aires i Puerto Rico. Tanmateix però, això es conjuga amb la convivència, més o menys indiferent, d’immigrants de procedències diverses al mateix barri i els mateixos carrers.

Al sud-est de Russafa, Montolivet i En Corts són barris d’instal·lació d’immigrants més recents. El nombre d’estrangers hi era, l’any 1998, molt reduït. Amb una continuïtat física amb Russafa, separats per l’avinguda de Peris i Valero, els barris obrers de Montolivet i En Corts oferien un parc d’habitatge barat que començava a escassejar a Russafa al principi del 2000. En dos anys escassos, aquests barris van veure com es multiplicaven per cinc els veïns estrangers, la majoria equatorians. Pel gener de 2004, el 12 % dels veïns de Montolivet i el 12,5 % dels d’En Corts són estrangers. En els dos casos, les nacionalitats més representades són l’equatoriana i la colombiana (el 42,7 % dels estrangers de Montolivet són equatorians).

D’acord amb les dades del padró, des de 1998 fins a l’any 2001, Patraix era un dels barris de València on hi havia més residents estrangers. Tanmateix, aquesta dada reiterada, no es «corresponia» bé amb la reduïda presència d’extracomunitaris al barri. Sols als voltants de la seu central de Creu Roja a València (c/ Mossèn Fenollar 8), es veien immigrants. Un estudi dels fulls collectius del padró va mostrar que més del 50 % dels estrangers de Patraix estaven empadronats a l’adreça de Creu Roja. Es tractava, doncs, de beneficiaris de programes de l’entitat però que, en la immensa majoria, no vivien a Patraix; per tant, no s’ha destacat aquest barri als mapes d’ubicació de la immigració a la ciutat.[16]

Al nord del llit del Túria, i separats del centre històric per aquest, hi trobem una sèrie de barris que a partir de 1999 es convertiran en barris receptors d’immigrants. Són els barris de Tendetes i el Calvari del districte de Campanar, i tots els barris del districte de la Saïdia. Destaquen pel nombre d’estrangers els barris de Trinitat i Morvedre, on representen el 13,3 % i el 12,5 % dels veïns. Es tracta de barris relativament cèntrics, ben comunicats i amb una composició social i d’habitatge heterogènia, amb zones més populars i altres de professionals mitjans. Com en d’altres barris d’immigració recent, les nacionalitats més representades –per damunt de la mitjana de la ciutat– són les llatinoamericanes.

Més cap al nord, un altre barri d’assentament immigrant molt recent és el dels Orriols. Es tracta d’un barri obrer amb dos ambients urbans. Un, el vell barri dels anys 1960, on predomina la construcció de VPO (habitatges de protecció oficial) franquista, amb habitatges molt menuts i d’escassa qualitat. L’altra part del barri és de nova construcció, de major qualitat, i amb un veïnat més heterogeni. El procés d’assentament de la immigració, fonamentalment llatinoamericana, ha estat molt ràpid. Al 2000, la població estrangera dels Orriols suposava el 1,32 %. Quatre anys després, els estrangers suposen el 16,3 % dels veïns del barri. Els Orriols ha registrat el procés de canvi més accelerat de tots els barris de la ciutat i s’ha convertit, als darrers dos anys, en barri d’arribada per a una part de la immigració més recent, particularment equatoriana (el gener de 2004, eren equatorians un 49 % del total dels veïns estrangers). S’ha produït un clar procés de substitució segons el qual els immigrants han ocupat els habitatges més antics i/o més precaris que han deixat lliures els propietaris, treballadors autòctons, normalment per trasllat a un habitatge millor, bé a la part nova del barri o a d’altres barris de la ciutat. El procés que es dóna als Orriols s’ha estès al barri veí de Torrefiel, amb el qual comparteix característiques.

Al nostre mapa destaca la presència al nord-est de dos barris d’una tipologia diferent als que, fins ara, estem comentant. Benimaclet i Mestalla són barris relativament acomodats, amb unes ràtios acceptables d’índex de qualitat urbana. Són barris heterogenis on conviuen, de forma discontínua, treballadors, professionals i capes mitjanes i on hi ha una oferta d’habitatge barat, els habitatges modestos dels anys 1960 i 70 que subsisteixen en borses dins de trames d’edificacions més modernes i de nivell econòmic més alt. Aquests dos barris ja comptaven amb una certa presència de veïns immigrants el 1998. El seu lloc destacat en el mapa de la València immigrant es va afirmar entre els anys 2000 i 2002 (vegeu mapes 2.2 i 2.3). Al gener de 2004, el 10,8 % del veïnat de Benimaclet i el 10,2 % del de Mestalla és estranger, amb un ampli ventall de nacionalitats. La situació de Benimaclet i Mestalla és un bon contraexemple contra la generalització abusiva que identifica inserció residencial dels immigrants i barri degradat. Hi ha trama d’habitatge modest, ocupada pels immigrants, però en un medi més aviat acomodat.

Per acabar el comentari al nostre mapa de la immigració a València, ens referirem a l’eix de l’avinguda del Port i la façana marítima de la ciutat. Els Poblats Marítims han tingut i tenen una escassa presència d’estrangers, sempre en termes comparatius amb la mitjana de la ciutat, amb l’excepció parcial del barri del Grau.[17] És al districte de Camins al Grau on es concentren els barris amb una major proporció de veïns immigrants d’aquesta part de la ciutat, destacanthi el Camí Fondo (14,9 %) i la Creu del Grau (11,8 %). El Camí Fondo i els voltants ha estat un barri de recepció d’immigració des de mitjan 1995, sempre en termes modestos però significatius (vegeu mapa 2.1). En un dels seus carrers es va instal·lar un dels primers oratoris islàmics de la ciutat, que encara subsisteix. Es tracta de barris populars, amb una oferta d’habitatge barat i/o antigues finques de VPO i prop del Port. En una part d’aquests barris s’ha donat un procés de substitució semblant al dels Orriols però de forma menys concentrada, en el temps i en l’espai.

4. APUNTS SOBRE INSERCIÓ RESIDENCIAL, ESPAIS D’IMMIGRACIÓ I CONVIVÈNCIA INTERÈTNICA A VALÈNCIA

Si atenem a l’evolució del fenomen de la inserció residencial dels immigrants a València, podem establir dues etapes. Una primera, que comprendria tota la dècada dels anys 1990 i que apareix reflectida al mapa 2.1, de gener de 1998. Llavors, la immigració extracomunitària, encara molt reduïda en nombre, estava instal·lada als barris populars del centre històric i a alguns altres com Russafa i el Camí Fondo. En altres barris, com la Roqueta, Morvedre o Benimaclet, s’apuntava ja una presència d’immigrants. Aquesta primera etapa va ser protagonitzada per una diversitat de nacionalitats, on destacaven els marroquins, xinesos, argentins i senegalesos. La segona etapa comença a l’inici del nou segle i el seu signe, almenys fins ara, és l’ampliació molt ràpida del nombre de veïns estrangers i l’extensió de la seua presència a un major nombre de barris de la ciutat. Amb l’augment del flux migratori, amb equatorians i colombians com a protagonistes centrals, es dóna una expansió de la immigració al si de la ciutat. Junt amb l’augment de la població estrangera al Pilar i el Mercat, Russafa i Camí Fondo, els barris «receptors» d’immigració al llarg dels anys 90, cal destacar que la immigració s’ha estès per la ciutat. Avui hi ha més barris amb una presència notable de veïns estrangers que ha suposat canvis significatius en la vida veïnal i en l’autopercepció del barri mateix. En poc més de tres anys, el panorama veïnal dels Orriols, Montolivet o En Corts ha incorporat els llatinoamericans com a figura habitual als carrers. Per altra banda, a nivell general de la ciutat, aquesta presència és també evident als carrers, als centres comercials, els transports, els parcs i altres espais públics. Per segona vegada en la història, València comença a autopercebre’s com a ciutat d’immigració.

A la ciutat de València, la inserció residencial dels immigrants es produeix en una pluralitat de barris, una situació que no podem reduir a la imatge clàssica del centre històric degradat i les àrees pobres de transició. En aquest sentit, podem diferenciar-hi quatre tipus de barri que concentren un nombre d’estrangers superior a la mitjana de la ciutat:

Els barris populars del centre històric, amb la trama discontínua d’habitatge antic i degradat, que es troba en canvi constant de la mà, entre altres factors, del procés de rehabilitació del primer districte de la ciutat.

Barris populars relativament cèntrics, al voltant del centre històric, i amb una oferta d’habitatge modest. Ens uns casos, són barris de recepció d’immigrants des de mitjan dècada de 1990, com la Roqueta i Russafa pel sud del centre històric; en altres casos, aquest caràcter és més nou, com Morvedre i Trinitat pel nord. Es tracta de barris relativament heterogenis, de treballadors i professionals, que conjuguen habitatges antics i nous en proporció desigual, i amb una part modesta i barata. Hi ha dèficits de serveis, tot i la millora dels darrers anys, però no es poden definir com a barris degradats i/o marginals (cosa que sí que es podria afirmar d’algunes zones del Carme, el Pilar o el Mercat al centre històric).

Un tercer tipus estaria constituït per barris obrers de la perifèria o allunyats del centre, amb zones de predomini de l’habitatge barat per a productores del desenvolupament franquista dels anys 1960 i primeria dels 1970. Seria el cas dels Orriols i del Camí Fondo, així com d’alguns barris de la zona de l’avinguda del Port.

Per últim, un quart tipus de barri receptor d’immigració agruparia Mestalla i Benimaclet, com a barris relativament acomodats, amb una heterogeneïtat d’estatus socioeconòmic dels residents i de tipus d’habitatges.

En tots aquests barris els estrangers no habiten de forma homogènia. Com mostren els casos del Pilar, el Mercat i Russafa, els immigrants es concentren en carrers i finques d’habitatges antics i més modestos, però també es distribueixen pel parc d’habitatge barat del barri. Lluny d’establir àrees homogènies, la inserció residencial dels immigrants conforma una trama discontínua de concentracions relatives en determinants punts del teixit urbà del barri. Fins i tot als barris amb més presència d’immigrants, els veïns immigrants i autòctons comparteixen carrers i finques. De forma semblant a Madrid, Barcelona i altres ciutats europees com París, a València es dóna una situació de convivència residencial, una barreja d’habitatge immigrant i nadiu relativament ampla i extensa.

Aquest tipus d’inserció residencial es prou diferent de l’experiència anglosaxona clàssica, on predominen els barris ètnics com Chinatown o Little Italy. D’acord amb el model de barri ètnic, aquest concentra una bona part dels membres dels respectius col·lectius i s’hi conforma un espai veïnal, comercial i relacional italià, irlandès o polonès. Aquest model, que en la pràctica es mostrà més heterogeni del que la seua imatge proclamava, no és aplicable a la nostra realitat. A més de la convivència residencial entre autòctons i immigrants ja comentada, en cap barri de València els estrangers superen els autòctons ni hi ha una presència quasi exclusiva d’una nacionalitat que marque amb la seua etnicitat l’espai social del barri. A nivell de ciutat, les concentracions per origen etnocultural són relativament modestes; cap barri de la ciutat reuneix més del 10 % de membres d’un col·lectiu. Els barris receptors d’immigrants s’han conformat a València, des dels seus inicis, com a barris multiculturals.

La nostra situació és distinta, també, del model d’inserció residencial segregada que es dóna en determinats llocs d’agricultura intensiva exportadora d’Almeria, o en altres províncies d’Andalusia i en una part del camp murcià. En aquests llocs opera una divisió espacial de l’habitatge autòcton i immigrant. El nucli urbà, particularment el centre, és un espai preferent, quan no quasi exclusiu, autòcton. Per la seua part, els immigrants habiten sobretot alqueries i cases disseminades al camp, i en algun barri perifèric. Aquesta segregació residencial, més o menys accentuada segons els contextos locals, s’estén als espais públics. No hi ha la barreja d’habitatge autòcton i immigrant que caracteritza la convivència residencial, sinó més aviat una copresència que opera, sobretot, a l’àmbit laboral.[18]

Podem sintetitzar la situació a València com una inserció residencial basada en una distribució desigual que, tanmateix, ha generat una situació de convivència residencial, ampla i extensa, als barris populars de la ciutat. El nostres barris d’immigrants no són ètnics, sinó pluriètnics o multiculturals, per l’heterogeneïtat de procedències i la diversitat de les dinàmiques. Per una altra part, no és senzill catalogar aquests barris com a «barris d’arribada», «barris de transició» i/o «barris d’assentament». D’acord amb la nostra curta experiència, aquests barris compleixen a València una diversitat de funcions respecte als immigrants. Hi ha barris d’arribada i recepció, actualment els Orriols seria l’exemple clar. Per la seua part, Russafa, però també el Pilar i el Mercat, se’ns mostren com barris que continuen rebent els nouvinguts i que, alhora, s’han constituït com a barris d’assentament per a una part dels veïns immigrants que s’hi han arrelat. Aquests barris es conformen com espais socials dúctils i versàtils, amb un alt grau d’adaptabilitat per a complir diferents funcions per als nous veïns (primer habitatge a la ciutat, espai d’assentament residencial, àmbit privilegiat de sociabilitat per a alguns col·lectius).

Tornem al nostre mapa de la València immigrant. A nivell cartogràfic, podem diferenciar quatre grans agrupacions de barris. Una primera englobaria una part del centre històric. Una segona seria el conjunt Russafa, Montolivet i En Corts. Una tercera zona agruparia els barris de la façana nord del llit del Túria, amb un eix de Trinitat-Morvedre-Tendetes. Una quarta agrupació integraria els barris de Camins al Grau i l’eix de l’avinguda del Port. Al mapa 2.5 es reflecteixen aquestes agrupacions o possibles espais d’immigració de la ciutat de València. Entendrem per espai d’immigració aquells indrets de la ciutat formats per dos o més barris entre els quals una determinada població estrangera estableix una trama relacional relativament intensa donada per la proximitat dels habitatges i pel fet de compartir xarxes socials i locals i llocs de trobada. En la meua opinió, el conjunt format per Russafa, Montolivet i En Corts es pot considerar un espai d’immigració on determinants indrets de Russafa constitueixen un «espai de centralitat immigrant» (Toubon i Messamah, 1990). Com a la Goutte d’Or a París, le Quartier de Marolles a Brussel·les o Côte-des-Neiges a Mont-real, el barri de Russafa té una presència tradicional immigrant, concentra un important nombre de comerços ètnics i uns espais relacionals més o menys estructurats al voltant dels comerços i dels serveis comunitaris. Tot això genera una freqüentació assídua del barri per part de magribins, senegalesos i, en menor mesura, equatorians, que tot i no ser veïns hi acudeixen. Aquesta sociabilitat immigrant concentrada té, també, un reflex en les representacions col·lectives que la societat valenciana té de Russafa, segons les quals, aquest és el barri multicultural de València.

Que les altres tres agrupacions assenyalades al mapa 2.5 constituesquen o no espais d’immigració és una hipòtesi a contrastar. No sembla, almenys de moment, que cap indret d’aquestes zones haja adquirit la importància comercial, relacional i simbòlica que té el barri de Russafa. Amb tot, parlem de dinàmiques noves, molt fluides i que estan coneixent un ràpid desenvolupament. S’imposa, doncs, donar temps al temps.

MAPA 2.5

Possibles «espais d’immigració» de la ciutat de València

A València podem parlar d’una situació de convivència residencial multicultural, tot i que molt desigualment repartida tant en termes espacials, per barris, com en termes socioeconòmics, per classe. És als barris més populars i a les trames modestes d’alguns barris més o menys acomodats on es concentra aqueixa convivència residencial que, tanmateix, ja forma part de l’experiència pròpia de la majoria de valencianes i valencians.

Aquesta convivència interètnica, entre autòctons i immigrants, es desenvolupa a diferents nivells, tant espacials com de tipus de sociabilitat. Per captar els trets, les dinàmiques i les relacions que genera aquesta convivència, aquesta recerca se centra, a nivell de ciutat, en l’estudi de la interacció que es dóna als espais públics i, a nivell de barri, en el coneixement del procés d’inserció dels immigrants i en les dinàmiques d’interacció al barri de Russafa. Com veurem en detall, podríem definir aquesta convivència com pacífica i distant. Actualment, es dóna una copresència quotidiana com a veïns, usuaris dels transports públics i dels parcs de la ciutat, que es resol pels diferents actors des de la indiferència cortès, la urbanitat i l’escassetat de relacions interètniques significatives. Que la interacció siga banal no vol dir que no tinga conseqüències i implicacions. Per una altra part, l’augment espectacular del nombre d’immigrants no ha generat problemes greus de convivència o dinàmiques d’enfrontaments, la qual cosa no vol dir que no existesquen tensions i situacions poc positives.[19]

El mapa que dibuixem ara de la València immigrant pot veure’s modificat en el futur immediat per diverses dinàmiques, tant les que travessen la societat de recepció com els immigrants mateixos. Entre les primeres, caldria destacar els canvis que es donen com a conseqüència del desenvolupament de la ciutat, el resultat de les diverses grans operacions urbanístiques que s’estan cometent i el procés de gentrification (d’ennobliment)[20] –per rehabilitació i/o nova construcció– de determinats indrets del centre històric, de Russafa i de parts dels barris de Mestalla i Benimaclet. Aquest procés, lent però perceptible, comportarà l’expulsió en termes generals dels veïns de rendes més modestes, inclosos òbviament els immigrants, si no s’adopten mesures explícites per evitar-ho. Un altre aspecte que hi influirà, sense dubte, són les tendències que adopte l’actual situació de convivència i les conseqüències que tinga en matèria d’etiquetatge ètnic i residència.

Uns altres factors de possibles canvis del mapa de la València immigrant fan referència a processos específics dels immigrants mateixos. Així, les dinàmiques d’assentament, les necessitats derivades del cicle de vida –particularment, la formació de famílies i el naixement dels fills– i els canvis que puguen donar-se en les xarxes informals actuals tindran repercussions en el procés d’inserció residencial.

5. APUNTS SOBRE L’HABITATGE IMMIGRANT A VALÈNCIA

L’accés a l’habitatge per part dels immigrants està conformat per diversos factors.[21] Com que es tracta d’una mercaderia cara, el nivell de recursos econòmics de què es dispose i la situació del mercat immobiliari resulten fonamentals. Aquesta situació, comuna a tots els països europeus, té trets específics a l’Estat espanyol i a València, que actuen com a entrebancs per a la inserció urbana dels immigrants. Som una «societat de propietaris», un 82 % dels habitatges de València eren de propietat segons el cens de 2001, que vivim un boom immobiliari amb els consegüents augments de preus i major dificultats d’accés pels grups amb menys recursos. Tot això genera una situació marcada per la baixa taxa d’habitatge en lloguer i l’alt preu relatiu, per presentar la menor taxa d’habitatge públic de lloguer d’Europa i també unes de les ajudes públiques més minses.[22] Donats els seus escassos recursos econòmics i l’existència de factors de discriminació i estereotips negatius, els immigrants es troben que sols tenen accés a una part reduïda del mercat immobiliari d’habitatge a bon preu. Segons Aparicio i Tornos (2003: 134), gran part de les immobiliàries valencianes entrevistades ofereixen als immigrants un nombre menor d’habitatges que als autòctons. El mateix s’ha constatat al barri de Russafa, tant per part d’immobiliàries com de propietaris particulars. Es tracta d’una discriminació pròpiament ètnica en la qual ningú no es reconeix racista però que identifica el color de la pell o el passaport com a signe d’insolvència econòmica, de mal ús del pis i de desvaloració immobiliària.

Una altra variable important és la situació documental, legal o irregular, de l’immigrant, així com la inserció laboral. Avui disposar de permís de treball i nòmina és la condició imprescindible que ha de complir l’immigrant per a ser inquilí titular d’un habitatge. Això deixa fora els indocumentats i aquells immigrants amb residència legal però que es troben a l’atur. Es tracta de proves de solvència que, com la nòmina, també se sol demanar als autòctons, però que tenen un efecte d’exclusió més gran en el cas dels immigrants.

La ubicació del barri és un altre factor d’inserció residencial que podem apuntar. Amb un submercat d’habitatge barat semblant a altres barris populars, el caràcter cèntric i ben comunicat del barri de Russafa ha estat un dels motius de l’assentament primerenc de la immigració.

Igualment, l’existència prèvia d’immigrants constitueix un factor d’atracció per la inserció residencial. La possibilitat de viure prop de compatriotes, amb una major experiència i suposadament amb majors recursos, amb locals i serveis específics ja instal·lats, fa més atractiu el barri i genera un efecte crida. És el que hem constatat a Russafa i es reflecteix, també, a l’enquesta del CEIM (Aparicio i Tornos, 2003).

Estretament lligat amb l’anterior, un altre factor que cal considerar són els recursos de primera instal·lació, ajuda, informació i assessorament que proporcionen les xarxes informals dels immigrants en matèria d’habitatge. En els cas dels xinesos i dels senegalesos la família, la confraria o el grup, en definitiva, la xarxa social pròpia resol el problema de l’habitatge del nouvingut. Aquestes xarxes són menys denses en el cas dels equatorians i magribins. Malgrat aquestes diferències, a tots els col·lectius destaca la importància de les xarxes en la resolució de la qüestió de l’habitatge. Segons l’enquesta del CEIM, el 55,9 % dels enquestats havien trobat habitatge a València amb ajuda de familiars, paisans i immigrants.

Diversos estudis europeus assenyalen les polítiques públiques en matèria d’habitatge com un factor bàsic de la inserció residencial dels immigrants. Tanmateix a l’Estat espanyol no es pot parlar d’una política social d’habitatge, ja que aquesta s’ha lliurat, de forma quasi exclusiva, al mercat privat. De fet, s’ha reduït a mínims la construcció d’habitatge social a què, per la seua situació, podrien optar els immigrants. Aquest constitueix uns dels aspectes que més diferencia la nostra situació de l’experiència europea,[23] i també de la nostra experiència anterior. Amb les migracions interiors de les dècades de 1950 i 1960, l’administració va realitzar una intensa política d’habitatge. Una part dels barris dels Orriols, Campanar, l’avinguda del Cid i altres van sorgir en aquesta època. Avui, la situació és molt diferent, amb una pràctica absència d’habitatge social al País València i a l’Estat espanyol, i molt menys de lloguer, ni per a autòctons ni per a immigrants. A la ciutat de València, la política pública d’inserció dels immigrants en matèria d’habitatge s’ha reduït a actuacions puntuals per a eradicar el «barraquisme», al finançament d’una xarxa precària d’albergs i pisos d’acollida per a casos específics, gestionada per les ONG, i a les ajudes d’emergència atorgades des de Serveis Socials.[24]

Sobre el tipus d’habitatge en què viuen els immigrants, i les condicions d’aquests podem apuntar algunes dades generals, a partir de l’enquesta CITMICITE (1999) i la realitzada per Aparicio i Tornos (2003). El 94 % de les persones enquestades l’any 1999 disposava d’un habitatge que ocupava de forma habitual, amb una situació semblant l’any 2003. Pel que fa als habitatges on resideixen els enquestats, el règim de tinença és de lloguer en el 84 % dels casos en 1999, i en el 86 % en 2003. Per contra, l’habitatge és propietat en el 9 % dels casos, un índex encara molt reduït però que denota un cert assentament. En el 95 % dels casos aquests habitatges es comparteixen, principalment amb familiars (66 %) i amics (26 %); els habitatges solen comptar amb els equipaments bàsics d’aigua, llum i electrodomèstics,[25] si bé les condicions d’habitabilitat poden presentar diverses deficiències.

Un tret característic de la inserció residencial dels immigrants és l’alt número de persones que conviuen en una casa. A la ciutat de València, la convivència de 6 o més persones és la situació en què viuen el 5 % dels veïns autòctons, però afecta un 40,5 % dels veïns immigrants extracomunitaris (vegeu taula 2.7). El nombre de persones que conviuen en un habitatge varia de forma considerable d’un col·lectiu a un altre. Respecte d’aquest tema, es poden apuntar alguns trets. El temps de residència és un factor que sol correlacionar-se amb un menor índex d’amuntegament, que aquí considerarem com la situació de conviure 6 o més persones.[26] Els marroquins, algerians i argentins, tres dels col·lectius amb presència des de la primeria dels anys 1990, tenen unes dades d’amuntegament inferiors a la mitjana. Sols es troben en la situació de conviure 6 o més persones el 22,4 % dels argentins, el 28,5 % dels algerians i el 30,7 % dels marroquins. A més, aquests col·lectius presenten una major diversitat de situacions de convivència (llars unipersonals, de parella, de tres persones).

TAULA 2.7

Població estrangera segons el nombre de persones del full familiar.

Algunes nacionalitats significatives. Any 2004

Font: Oficina d’Estadística Municipal. Ajuntament de València. Elaboració pròpia.

Alguns dels col·lectius d’arribada més recent són els que presenten índexs d’amuntegament més elevats. Així, aquest és el cas del 59,9 % dels equatorians, del 59,8 % dels bolivians i del 54,4 % dels pakistanesos. Tanmateix en la decisió de compartir l’habitatge no sols operen factors com el temps de residència i els recursos econòmics, sinó també culturals i de tipus de sociabilitat. Els immigrants dels països de l’est, la immensa majoria dels quals viuen ací menys de dos anys, tenen un índex d’amuntegament molt inferior als d’altres col·lectius amb més temps de residència. Pel que fa als xinesos, un 57,6 % viuen amb cinc o més persones en el mateix habitatge, el mateix índex que l’any 2001, ja que sembla que continuen optant molt majoritàriament per viure en grups familiars relativament amples.

A València, com ens mostra el cas de Russafa, l’amuntegament pot respondre a diferents estratègies, situacions socials i recursos d’habitatge. El més habitual és trobar compartint pis un grup familiar, en sentit ampli, o un grup de compatriotes amb lligams de diferent tipus. Sovint, un grup familiar pot recórrer a llogar una habitació com a font d’ingressos per afrontar el lloguer. En termes generals, solen ser gent en procés d’assentament, que constitueixen nuclis de convivència de certa estabilitat, sobretot si hi ha menors. Amb el temps i la consolidació de la situació econòmica, hi ha una tendència a reduir el nombre d’habitants al nucli domèstic. Junt amb aquestes situacions, també trobem pisos organitzats per ser llogats per habitacions, una estratègia dels propietaris per optimitzar-ne el benefici. Tot i l’alta renda que s’obté, solen ser pisos degradats, amb equipaments antics i un alt índex d’amuntegament. Es tracta d’un recurs residencial propi dels nouvinguts o dels menys arrelats socialment i que, donades les condicions, abandonen tan bon punt poden. Aquests habitatges constitueixen residències de pas, amb una alta mobilitat dels ocupants i escassa o nul·la convivència, i solen generar més problemes de convivència amb el veïnat.

La situació de l’habitatge immigrant constitueix uns dels elements que pot dificultar la convivència i generar tensions i dinàmiques d’exclusió. Les deficiències i els problemes d’habitatge comporten entrebancs per a un procés d’inserció residencial adequat, tant per les condicions que pateixen els immigrants com per les conseqüències socials que tenen. Les condicions d’habitabilitat dolentes, l’amuntegament i la manca d’intimitat tenen evidents repercussions psicosocials negatives per als immigrants. Per una altra part, les tensions que poden sorgir en les relacions quotidianes veïnals se solen agreujar en una situació d’habitatges amb equipaments deficients i amb amuntegament. Igualment, les deficiències de l’habitatge immigrant i els efectes negatius que tenen en la convivència quotidiana contribueixen a identificar els veïns immigrants com a font de problemes i legitimar alguns dels prejudicis negatius més estesos.

[1] La migració comunitària s’ha concentrat a la costa de la província d’Alacant on, pel gener de 2003, residien el 85 % dels nacionals de la Unió Europea empadronats al País Valencià. Per províncies, Castelló i València presenten una immigració bàsicament laboral i extracomunitària (és el cas del 87,5 % dels estrangers de Castelló i el 86,3 % dels de València). Es tracta del model d’immigració present a Catalunya i a Madrid. Sols Alacant manté una alta presència d’estrangers comunitaris –52,5 % pel gener de 2003–, immigrants residencials propis d’un model de turisme i oci, del qual les Illes Balears serien un exponent.

[2] A diferència de Madrid, durant la dècada de 1990 València no va rebre immigració d’europeus de l’est, com els polonesos. Serà a partir del nou segle quan comencen a arribar al País Valencià migrants de l’est, la majoria procedents dels països més pobres de l’àrea (com Romania, Bulgària i Ucraïna). Vegeu Viruela Martínez (2004).

[3] A la ciutat de València s’exigia disposar de permís de treball i residència com a requisit per a empadronar-se. Aquesta pràctica es va perllongar fins 1999, tot i que no era legal des de 1997. D’acord amb la resolució de 21 de juliol de 1997, que desenvolupa la Llei 4/1996, sobre el Padró Municipal, i el R. D. 2612/1996, que modifica el Reglament de Població, l’Ajuntament ha de fer la inscripció de la persona estrangera en el Padró «sense realitzar cap control sobre la legalitat o il·legalitat de la residència en territori espanyol» (art. 5, resolució de 21 de juliol de 1997).

[4] Des de la Llei 4/2000, l’empadronament és un tret administratiu bàsic per accedir a drets i prestacions d’educació, sanitat i serveis socials. Per altra part, als processos de regularització dels anys 2000 i 2001, el certificat d’empadronament va constituir una prova documental del temps de residència i d’arrelament. Tot això i l’actitud decidida de l’administració municipal i de les organitzacions socials de demanar a l’immigrant que s’empadrone, ha fet del padró el registre més fiable del nombre d’estrangers, encara que no hi manquen els problemes.

[5] En termes generals, podem afirmar que la tendència a considerar «molts» una xifra d’immigrants augmentarà quan més ràpid siga el procés, quan no existesquen eines adequades per gestionar-lo, quan més estranys o diferents siguen aquests immigrants, tinguen més visibilitat i més estesa es trobe una visió de la immigració com a problema.

[6] Segons el Padró 2004 (INE, 2005), el gener de 2004 residien a la província de València 151.754 estrangers. Tanmateix, el Ministeri de l’Interior sols registrava per al 31 de desembre de 2003, 57.771 permisos. Això suposa un 63,4 % d’indocumentats. Aquest càlcul té un caire aproximatiu, ja que està sotmès a biaixos diversos. En tot cas, és ben indicatiu de l’envergadura del problema. Per altra part, l’índex d’indocumentats varia entre els col·lectius. En termes generals, són els col·lectius més recents els que presenten un major índex d’indocumentats. No disposen de permís de residència, treball o altre tipus, el 80 % dels romanesos residents a la província de València, el 67 % dels equatorians i el 66 % dels colombians. En canvi, el gener de 2004 sols hi havia indocumentats el 46 % dels marroquins, el 35 % dels xinesos i el 29 % dels senegalesos.

[7] Per al cas espanyol i les diferències de gènere segons col·lectius de procedència, en el sentit esmentat, vegeu Izquierdo (1996 i 2002), Ramírez Goicoechea (1996), Martínez Veiga (1997) i Colectivo Ioé (1999).

[8] Atès que es tracta d’una immigració laboral molt recent, el nombre de persones majors de 65 anys és molt reduït: sols de l’1,38 % enfront del 18,7 % dels nacionals.

[9] El darrer trimestre de l’any 2000, el govern va presentar l’esborrany del Programa GRECO, que regula i coordina la política d’estrangeria i immigració. A l’esborrany s’afirmava que els immigrants tenen, en general, «alts índexs d’analfabetisme i escassa qualificació professional» (p. 17). Més tard, davant de les crítiques rebudes, la referència a l’analfabetisme va desaparèixer del text definitiu. Sobre la imatge desvalorant del grau de formació dels immigrants, vegeu Izquierdo (2003).

[10] Tanmateix, dins de la immigració llatinoamericana caldria distingir entre els índexs de formació de cubans i argentins, superiors als dels veïns autòctons, els dels colombians, assimilable a la mitjana espanyola, i els dels equatorians i bolivians, sensiblement més baixos. Així, un 33 % dels cubans i un 22,9 % dels immigrants argentins han realitzat estudis universitàris, enfront d’un 15,7 % dels autòctons. Aquest índex és del 4,6 % i del 7 % en el cas dels equatorians i dels bolivians.

[11] La migració de les dècades de 1950 i 1960 a França i Alemanya era una migració laboral, d’individus, concebuda com a temporal, començant per l’autopercepció dels migrants mateixos (Sayad, 1991). Serà a partir de la mitjania dels anys 70, amb les polítiques d’immigració zero i tancament de fronteres, quan la immigració es consolida com a permanent i familiar, com assenyalen Weil (1991), Wihtol de Wenden (1999) i Le Moigne i Lebon (2002) per al cas de França, i Cohn-Bendit i Schmid (1996) per al cas d’Alemanya.

[12] El gener de 2003 l’Ajuntament de València va crear el nou barri Ciutat de les Arts i de les Ciències, al districte 10, i va modificar la delimitació territorial d’uns altres tres barris. Aquestes modificacions no afecten la nostra recerca. Al mapa 4, referit a 2004, s’ha mantingut la delimitació territorial anterior.

[13] El 29,8 % dels veïns estrangers del Pla del Remei, el 28,8 % d’Exposició, el 27,6 % de Jaume Roig i el 26,6 % de Gran Via, són nacionals de la Unió Europea, quan aquests representen el 9,9 % del veïns estrangers de València. A més, una part dels immigrants extracomunitaris que consten al Padró com a veïns d’aquests barris són, en realitat, empleats de servei domèstic.

[14] La proporció de comunitaris respecte al total de veïns estrangers era de 23 % en el cas de la Xerea, 26 % al Carme, 27,4 % a Sant Francesc i 40,6 % en el cas de la Seu. Aquestes proporcions apareixen com molt consistents al llarg del període estudiat.

[15] El districte de l’Eixample, districte 2 de la ciutat, està compost per tres barris. El Pla del Remei i Gran Via corresponen a l’eixample burgès de finals del segle XIX i primeres dècades del XX, i han mantingut el caràcter de beaux quartiers. El tercer barri, Russafa, té un caràcter molt més popular amb un nivell socioeconòmic molt inferior.

[16] El full del padró pot ser de dos tipus: familiar i col·lectiu. Usualment, els fulls collectius registren els veïns que viuen en centres institucionalitzats: col·legis majors, residències de tercera edat, institucions religioses, etc. Per conèixer la importància del nombre d’estrangers en aquesta situació i valorar-ne la rellevància, en el cas de Patraix es va fer una anàlisi concreta dels fulls col·lectius. L’any 1998 hi havia a València 766 estrangers empadronats en fulls col·lectius, dels quals 584 corresponien a Patraix. L’any 2000, sobre un total de 920 per a tota València, 549 estaven empadronats al barri. Si deduïm els estrangers empadronats en fulls col·lectius del nombre total d’estrangers empadronats al barri, el percentatge de persones estrangeres residents a Patraix es redueix considerablement. A partir de 2002, aquesta situació es va «normalitzar»; per una part, Creu Roja ja no necessitava utilitzar el recurs de l’empadronament a la seua seu; per una altra, el nombre d’estrangers veïns de Patraix va augmentar. Així, doncs, el biaix que comentàvem ha desaparegut i, el 2004, Patraix comptava amb un 9,3 % de veïns estrangers (sols lleugerament per sobre de la mitjana de la ciutat, 9,1 %).

[17] El reduït nombre d’estrangers extracomunitaris del Cabanyal i la Malva-rosa contrasta amb la nombrosa presència d’un altra minoria ètnica: els gitanos. Aquest districte concentra quasi la meitat de la població gitana estimada de la ciutat. Vegeu García et alii (2001).

[18] A les grans ciutats d’Andalusia, com Sevilla, Còrdova i Granada, hi ha una situació de convivència residencial i interacció quotidiana que, en els trets més generals, no és molt diferent a la de València. És a determinades comarques d’agricultura intensiva on opera el model segregacionista. En aquests casos, com ara la província d’Almeria, «el 80 % dels immigrants extracomunitaris es veuen forçats a viure en un hàbitat dispers, entre els hivernacles de plàstic» (Castaño Madroñal, 2000: 129), en cortijos amb males condicions de salubritat o en infrahabitatges. Vegeu, igualment, Martín (1999, 2002), Martínez Veigas (2001) i Fernández i Checa (2003).

En determinades poblacions murcianes opera una lògica semblant, tot i que amb menys intensitat i, sobretot, amb situacions de copresència habitual als espais públics. Amb tot, hi ha poblacions on l’habitatge de l’immigrant segueix una jerarquia ètnica. Els equatorians solen viure en els nuclis urbans, però els marroquins tenen l’habitatge, de forma molt majoritària, als disseminats (Pedreño i Castellanos, 2001; Foro Social Murcia, 2002). El camp queda estigmatitzat com a lloc de residència, perquè és el lloc on viuen els moros (Strohmayer et alii, 2004).

[19] A València s’han donat agressions racistes, però com a fets puntuals i ràpidament repudiats. El procés d’inserció dels immigrants ha generat no pocs problemes i tensions però, resolts o suportats millor o pitjor, no han generat dinàmiques sostingudes de tensió i enfrontament interètnic. Potser el més proper a això siga, en la tardor de 2004, la situació d’assetjament de menors i adolescents equatorians per part d’adolescents autòctons que s’ha donat als Orriols (Levante, 7 d’octubre de 2004).

[20] Tot i que la paraula gentrification s’ha incorporat al català com a «ennobliment», al llarg del text s’utilitzarà la paraula en anglès, perquè es considera més aclaridora del que implica aquest procés atès que el terme català «ennobliment» comporta unes connotacions molt més àmplies.

[21] Aquests apunts es basen en els resultats de la recerca a Russafa, les opinions de diversos professionals d’organitzacions socials (com els de Valencia Acoge en referència al barri dels Orriols) i les dades sobre l’habitatge immigrant que ens aporten els estudis del CITMI-CITE (1999) i Aparicio i Tornos (2003).

[22] Els habitatges en propietat representen el 82 % en el cas de l’Estat espanyol, però el 69 % a Gran Bretanya, el 54 % a França i el 43 % a Alemanya; l’habitatge de lloguer públic constitueix l’1 % en el cas espanyol, enfront del 17 % a França, 22 % a Gran Bretanya o el 36 % als Països Baixos (Leal, 2004).

[23] En països com França, Alemanya, Gran Bretanya i els Països Baixos les primeres intervencions de cara als immigrants, les dècades de 1950 i 60, foren en matèria d’allotjament. A França, l’acció pública adreçada als immigrants ha fet de la politique de ville un tret central (Barou, 1999; Wihtol de Wenden, 1999). Gran Bretanya va adoptar, als anys 1960, l’Urban Programme com a marc d’acció amb minories (Mahnig i Wimmer, 2000). A França, Alemanya, Holanda i Gran Bretanya, aquestes actuacions per a immigrants s’enquadraven en polítiques més àmplies d’habitatge social i iniciatives urbanístiques adreçades contra el «desavantatge social».

[24] Potser les ajudes atorgades des de Serveis Socials constituesquen l’ajuda més clara des de l’administració. Aquestes són ajudes econòmiques d’emergència, de limitada quantia i que es concedeixen per evitar desnonaments, ajudar a entrar en un pis o pal·liar deficiències d’equipament bàsic. D’aquestes ajudes es beneficien els nuclis immigrants amb presència de menors i un cert projecte d’arrelament.

[25] Així es deduïa de l’estudi CITMI-CITE (1999). El més recent, realitzat pel CEIM, confirma aquesta situació. Segons aquest estudi, els habitatges de les persones enquestades comptaven amb aigua potable i electricitat en el 99 % dels casos, frigorífic en el 96 % i rentadora en el 94 % (Aparicio i Tornos, 2003: 164).

[26] Òbviament aquest índex no passa de ser una aproximació grollera a la qüestió. Es considera que viure 6 o més persones en un pis entre 60 i 90 m², la dimensió mitjana dels habitatges a València, és una situació d’amuntegament. Un problema d’aquest índex fa referència a la bondat de la mesura. Per una altra part, la realitat que mesura l’índex no té perquè tenir la mateixa lectura. Segons les cultures, la mateixa situació pot ser definida com amuntegament, connotat negativament, o no.

III. ALTRES EXPERIÈNCIES D’INSERCIÓ URBANA

Hi ha una àmplia varietat de processos d’inserció urbana, tant en termes de distribució espacial com de relacions i dinàmiques socials que s’hi generen. En aquest apartat presentarem alguns dels trets que caracteritzen la inserció urbana a Barcelona i Mont-real, dos casos d’interès per la similitud i pel contrast respecte de València. Com a ciutats espanyoles receptores d’immigració, València i Barcelona comparteixen tota una sèrie de trets comuns: semblants condicions estructurals, des del mercat de treball fins al de l’habitatge, el mateix marc institucional, la normativa d’estrangeria, etc. Per la seua part, Mont-real està més allunyada de la nostra realitat. Metròpoli de Canadà i, alhora, la ciutat més gran del Quebec, Mont-real ha estat la porta històrica de la migració europea. La inserció dels immigrants s’hi hagué d’acomodar a l’ordre que regia una urbs escindida entre anglocanadencs i francocanandencs. Això s’hi va concretar com un mosaic de barris ètnics que es mostraren prou funcionals tant pel que fa als migrants mateixos com a la societat de recepció.

Hem constatat, en el cas de València, una sèrie de trets de la inserció urbana dels immigrants. Dediquem la part final del capítol a comparar aquests trets amb els que es donen a Barcelona i Mont-real i, sobre la base d’aquesta comparança, reflexionem sobre fenòmens com la distribució residencial desigual dels immigrants, els barris multiculturals i algunes de les dinàmiques que s’hi generen.

1. LA IMMIGRACIÓ ESTRANGERA A BARCELONA

«Gran embruixadora», capaç d’adaptar-se als successius canvis, Barcelona ha passat de la industrialització a la terciarització per a esdevenir una ciutat global i cosmopolita i, al mateix temps, continuar sent el centre polític, cultural i identitari de Catalunya. Aquest dinamisme i capacitat de canvi és fruit, entre altres factors, de les successives onades d’immigració que l’han construïda.

A les primeries dels anys 1970 s’havia aturat la migració interna espanyola i la població de Barcelona s’havia estabilitzat. Una dècada més tard es donava una lleugera pèrdua de veïns de la Ciutat Comtal a favor de les ciutats de la perifèria immediata. Tanmateix, paral·lelament, un nou flux migratori –en aquest cas, internacional– començava a despuntar encara que molt tímidament.

1.1 La inserció residencial a Barcelona (1986-2004)

El 1986, els veïns estrangers hi representaven l’1,14 % del total de la població i estaven distribuïts de forma molt desigual al si de Barcelona. Tres districtes de la ciutat, Sarrià-Sant Gervasi, Eixample i Ciutat Vella, concentraven més de la meitat dels estrangers. Als dos primers, barris de classes mitjanes i professionals, vivien el 25,3 % i el 21,3 % respectivament, dels veïns estrangers de Barcelona. En canvi, els que s’havien instal·lat a Ciutat Vella, el districte dels barris històrics i populars, sols representaven el 10,6 % del total. Aquesta distribució residencial és un reflex de l’important pes relatiu dels nacionals de la Unió Europea i dels països desenvolupats en la població estrangera de Barcelona de l’època. L’any 1986, més del 40 % dels veïns estrangers eren d’aquestes nacionalitats i conformaven, en la seua majoria, una població activa d’alta qualificació. Aquests estrangers es concentren a Sarrià-Sant Gervasi i part de l’Eixample. Per una altra part, la incipient immigració extracomunitària residia a Ciutat Vella. Al llarg d’aquests anys, ningú no va considerar Sarrià-Sant Gervasi com un espai d’immigració de la ciutat, encara que concentrava bona part dels veïns estrangers. Aquests no eren considerats immigrants, sinó turistes, guiris i executius. Tot i el nombre de veïns estrangers, el districte de Sarrià-Sant Gervasi no responia als estereotips que s’assimilen a un barri d’immigració: un indret popular, molt modest i/o degradat, habitat per estrangers caracteritzats per la precarietat social i el pretès endarreriment cultural.

El 1991 tornem a trobar els mateixos grans trets en la distribució residencial a Barcelona. Es tracta, segons Miret (1998: 363), d’«una geografia urbana fortament marcada per l’etnicitat» i polaritzada en dues zones.[1] Aquesta etnicitat es conjuga amb les desigualtats i estratificacions socials preexistents, que s’havien plasmat a nivell urbà com un model de distribució residencial de classe. Els nouvinguts s’inscriuran en aquest model residencial i el reforçaran amb els trets atribuïts a la seua etnicitat. En un extrem trobem els barris acomodats del nord i nord-oest que agrupen els nacionals de la Unió Europea i dels països desenvolupats. A l’altre extrem de la ciutat, social i espacial, hi ha els barris de Ciutat Vella on es concentra la immigració extracomunitària, particularment marroquina i subsahariana. Per bé que aquestes dues zones ben definides marcaven la inserció urbana estrangera a Barcelona, l’any 1991 ja començava a ser perceptible una incipient instal·lació d’immigrants, entre altres els llatinoamericans, en zones de barris de l’Eixample.

A Barcelona es dóna, en aquests anys, un augment modest però constant del nombre de veïns estrangers, més ràpid i significatiu en el cas dels extracomunitaris. Al mateix temps, el pes relatiu de Ciutat Vella al si de la Barcelona estrangera comença a augmentar. Tanmateix, s’haurà d’esperar a mitjan dècada dels anys 1990 perquè Ciutat Vella es consolide com el districte de la ciutat amb major nombre de veïns estrangers.[2] Al final dels anys 1990, el flux immigratori vers l’Estat espanyol augmentà. Una part tindrà Barcelona com a destí, com a ciutat d’assentament i com a porta d’entrada a altres ciutats de Catalunya o d’altres comunitats autònomes. L’augment espectacular del veïnat estranger barceloní, de 53.428 en març de 2000 a 202.489 en gener de 2004, és comparable al de Madrid, ciutats que compleixen funcions semblants quant als fluxos migratoris vers l’Estat espanyol.[3]

En gener de 2004, els veïns estrangers suposaven el 12,8 % del total de la població barcelonina. A més d’experimentar un augment notable, la població estrangera de Barcelona ha modificat la seua composició, com es veu a la taula 3.1. Avui els nacionals de la Unió Europea representen sols un 14,7 % del total. Entre els veïns extracomunitaris cal destacar la importància dels llatinoamericans; és el cas dels equatorians (32.946 en gener de 2004), que han desplaçat els marroquins com a primer col·lectiu estranger, però també dels colombians, peruans i argentins. Tot i que de forma més moderada, també han augmentat els seus efectius altres col·lectius que ja disposaven d’arrels a la ciutat, com els procedents del Marroc, de l’Hindustan (particularment els pakistanesos) i d’altres països asiàtics. En altres casos, com els immigrants procedents de l’Europa de l’est, no es donaven aquests lligams anteriors. Una part d’aquesta immigració és molt recent –en gener de 2004, el 28,8 % feia menys d’un any que era a la ciutat–, però una altra ja porta temps arrelada.

TAULA. 3.1

Població estrangera resident a Barcelona. Algunes nacionalitats significatives. Any 2004

Font: Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona. La xifra d’habitants totals correspon a l’1 de gener de 2003. Elaboració pròpia.

Amb el nou segle i els nous veïns, els trets més rellevants de la inserció desigual urbana es mantenen, però, al mateix temps, la immigració es fa present a quasi tota la ciutat. La distribució residencial dels immigrants a Barcelona es pot observar al mapa 3.1, que recull la proporció de veïns estrangers a les

MAPA 3.1

Zones estadístiques de Barcelona amb major proporció de veïns estrangers. Any 2004

zones estadístiques de la ciutat.[4] El mapa de la Barcelona immigrant manté un indiscutible pol de referència i concentració, Ciutat Vella, la importància relativa del qual fins i tot ha augmentat els darrers anys, i al mateix temps es dóna un repartiment més extensiu dels immigrants en una part important dels barris populars i modestos de la ciutat.

El centre històric, Ciutat Vella, continua sent el districte amb més residents estrangers, un 36,1 % del total dels seus veïns. Al si del districte, és al barri del Raval on es concentren els veïns estrangers, un 48,8 % del veïnat en 2004, i on s’ubica una bona part dels comerços ètnics, llocs de culte i espais comunitaris dels pakistanesos, filipins i marroquins veïns de Barcelona. Gòtic, Barceloneta i Parc-Casc Antic, els altres barris de Ciutat Vella, tenen també un nombre de veïns estrangers molt superior a la mitjana de la ciutat (23,9 %, 22,0 % i 33,3 % respectivament). D’altra banda, encara que els darrers anys a Ciutat Vella, com a la resta de Barcelona, ha augmentat el nombre de veïns llatinoamericans, el to i la imatge d’aquests barris continua polaritzat per la immigració magribina, hindustànica i asiàtica.

Si eixim del centre històric, trobem al nord-oest de Ciutat Vella una sèrie de barris populars, amb oferta d’habitatge modest i amb una continuïtat física amb el primer districte de la ciutat o prop d’ell. Entre aquests barris tenim Poble Sec, amb el 24,3 % de veïns estrangers i una important presència marroquina i, en menor mesura, pakistanesa, per extensió des del barri del Raval. Als barris de Bordeta i Sants, amb un 13,1 % i 13,4 % de veïns estrangers respectivament, predomina la migració llatinoamericana.

Al voltant del centre històric, apareixen també al nostre mapa els diferents barris que componen el districte de l’Eixample. Es tracta de barris heterogenis tant a nivell social com pel tipus d’habitatge, amb zones i espais de caràcter més modest i accessible. A tots els barris d’aquest districte, el nombre de veïns immigrants supera la mitjana de la ciutat i la immigració llatinoamericana és àmpliament majoritària.

Uns altres barris d’inserció residencial dels veïns estrangers són els barris obrers i perifèrics del nord-est de la ciutat, conformats per les migracions internes dels anys 60 i amb una oferta d’habitatge més accessible. Pel nombre de veïns estrangers, hi destaquen els barris de Trinitat Vella, amb un 21 % de veïns estrangers, habitatges prou modestos i un procés de substitució semblant al que hem comentat per al barri dels Orriols a València, i de Ciutat Meridiana-Vallbona, amb un 16,1 % de veïns estrangers i uns trets semblants. Als dos barris, a més dels veïns llatinoamericans, hi ha un nombre relativament notable de marroquins per la continuïtat amb el municipi de Santa Coloma. Més enllà dels barris esmentats, també ha augmentat la presència de veïns immigrants en els districtes obrers de Nou Barris i Sant Andreu.

Per últim, al nord-oest destaca el barri de Pedralbes, amb un 13,3 % de veïns estrangers. Beau quartier, per nivell socioeconòmic, tipus d’habitatge i prestigi social, Pedralbes representa al nostre mapa un altre tipus de barri d’inserció a Barcelona. Ací, com en zones de Sant Gervasi i Vallvidrera, són els nacionals dels països desenvolupats els col·lectius que hi destaquen.[5]

La desigual distribució espacial dels nous veïns, que ens mostra el mapa 3.1, està conformada per una sèrie de factors semblants als que hem comentat en el cas de València. Aquesta distribució depèn, en els dos casos,[6]del baix nivell socioeconòmic dels veïns extracomunitaris. A aquest factor, bàsic, atesa la situació actual del mercat immobiliari, cal afegir l’existència de prejudicis i una visió social negativa sobre la immigració extracomunitària, que fa que sols accedesca a una part del mercat de l’habitatge. Sobre aquesta base comuna, el factor clau per a explicar-nos les concentracions en uns indrets d’habitatge al seu abast, com passa al Raval i a Russafa, i no en uns altres casos de característiques semblants, serà l’existència o no d’immigrants assentats prèviament, que té un efecte de crida per a membres del seu grup. Si atenem a factors més específicament propis de l’espai urbà, veiem que el caràcter central d’un barri, la seua bona connexió amb la xarxa de transports, i la proximitat a activitats que siguen font de treball, han estat també elements que operen a les dues ciutats. Per una altra banda, la continuïtat física d’un barri amb un espai d’immigració, com Raval o Russafa, ha estat un altre factor per a l’augment del nombre de veïns immigrants de Poble Sec, a Barcelona, i d’En Corts i Montolivet, a València. Uns altres factors de concentració, com una tradició comercial i una oferta relativa de locals a bon preu, són més específics de determinats barris, el Raval i part de Russafa.

El mapa de la Barcelona immigrant ens mostra la distribució espacial del total de veïns estrangers, bàsicament extracomunitaris. A aquesta distribució cal afegir les diferents situacions de distribució residencial segons els col·lectius, el seu grau de concentració i les estratègies d’inserció urbana que intenten implementar. Moreras (2001), en referència a Ciutat Vella, i Domingo i Bayona (2004a), per al conjunt de la ciutat, estableixen tres tipus diferents de distribució residencial segons els col·lectius. En primer lloc, els grups com els filipins i els pakistanesos que tenen una concentració molt alta, amb un índex de presència en un barri, el Raval, superior al 50 % del total de veïns barcelonins membres del col·lectiu. En segon lloc, els nacionals del Marroc, la Xina i la República Dominicana presenten una concentració mitjana, entre el 20 i el 30 %. Finalment, els procedents de Colòmbia, Equador, Argentina i Perú, entre altres, adoptarien un model de més dispersió.

Segons la tradició de Chicago i el sentit comú sobre la inserció urbana que hem comentat més amunt, amb el temps de residència hauria de produir-se una dinàmica des de la concentració a la dispersió, correlacionada amb la mobilitat social ascendent. Millor o pitjor, aquest és el camí fet per les onades migratòries anteriors que s’instal·laren a Barcelona, la darrera la dels andalusos. Tanmateix, avui trobem tant tendències a la concentració com a la dispersió, segons els collectius, el seu tipus d’estratègia d’inserció i les seues necessitats.