Kitabı oku: «Nous veïns a la ciutat», sayfa 3
A l’Estat espanyol es produeix una dinàmica semblant, amb trenta anys de retard. Les migracions internes dels anys 50 i 60 nodriren Madrid, Barcelona, Bilbao i València amb nous veïns procedents de les regions més pobres de l’estat. Més tard, amb la crisi de 1973 i el període de recensió econòmica, el moviment migratori intern s’aturà. Serà més tard, ja a la dècada dels 90, quan les nostres ciutats comencen a rebre noves aportacions d’homes i dones procedents del nord d’Àfrica, d’Amèrica Llatina, però també de l’Europa de l’est i d’Àsia. Són aquests estrangers qui, de forma majoritària, constitueixen els immigrants a les nostres ciutats actuals. La figura de l’immigrant canvia. Als anys 70 a Barcelona i, en diferent mesura, a València, els immigrants eren els nous veïns procedents d’Andalusia, Múrcia i Castella-la Manxa, xarnegos i xurros. Als anys 90, el mot immigrant designava ja un altre tipus social.
El caràcter intern o extern dels fluxos migratoris ens indica el caràcter estranger o nacional de l’immigrant, qüestió bàsica en un món de territoris organitzats políticament com estats. Tanmateix, la simple referència a la nacionalitat administrativa no ens permet respondre a la qüestió que ens interessa: qui és immigrant a la ciutat? Com mostra la situació dels ciutadans de la Unió Europea, no tots els estrangers són considerats immigrants. Al mateix temps, hi ha immigrants que sembla que mai deixaran de ser-ho i que, més encara, traslladen aquesta condició als seus descendents, com quan es qualifica com a segona generació les filles i fills d’immigrants nascuts ací. Immigrant, doncs, fa referència a un locus social específic més que no a l’estricta diferenciació jurídica i política entre estranger i nacional.
El foraster ocupa, d’acord amb Simmel, un lloc especial en la societat de recepció. No és un nòmada, però no és clar que hi romandrà. L’estranger és el tipus social que combina, al mateix temps, la mobilitat i la permanència, la proximitat i la distància social. L’immigrant es troba alhora dins i fora del grup. És un membre del grup lligat a ell amb una forma particular d’acció recíproca, ja que «no pertany de bon principi a aquest cercle, pel fet que ell aporta al cercle unes qualitats que no procedeixen ni poden procedir d’ell» (Simmel, 1988: 319). Per això, igual que els pobres i les diverses classes «d’enemics interns», el foraster està dins del grup però la seua posició implica alhora «estar fora i estar enfront del grup» (Simmel, 1988: 319). Simmel il·lustra aquesta idea amb el comerciant i el jueu com a figures històriques de l’estranger i com aquests mantenen relacions que combinen la proximitat econòmica i quotidiana, i la distància social i cultural. A diferència dels membres del grup, l’estranger no és considerat com un individu particular amb qui es tenen relacions en funció de les seues particularitats, sinó com el representant d’una categoria social que el defineix com a comerciant o jueu (i ara, podríem afegir nosaltres, com a moro, sudaca o, més senzill, immigrant).
El foraster o l’estranger no és sols un tipus social. Simmel va considerar l’estranyesa com una forma d’interacció social. Un cert punt d’estranyesa caracteritza la interacció a les ciutats modernes. Per a Simmel, l’estranger representa el tipus social representatiu de la metròpoli on conviuen persones que són estranyes les unes per a les altres i que viuen «en una perpètua relació d’interioritat-exterioritat quant al seu propi entorn» (Germain, 1997: 241).
Si per a Simmel l’estranger representa el cosmopolita per excel·lència, en l’anàlisi de Park podem trobar dos sentits. Un primer, en un pla molt genèric, coincideix amb el diagnòstic de Simmel. Un segon, molt en funció dels seus estudis sobre Chicago, segons el qual la situació de l’estranger cosmopolita ni es perpetua ni ho ha de fer. L’estranger és, en aquest segon sentit, l’immigrant destinat a «americanitzar-se». El concepte que enllaça una situació i l’altra és «l’home marginal». Amb el seu arrelament, l’immigrant es converteix en l’home marginal, un híbrid cultural, que comparteix íntimament dues cultures diferents però amb «una sensació de dicotomia moral i de conflicte» (Park, 2000). Tot i les tensions que comporta, la visió de Park és positiva en els dos sentits abans esmentats. En un plànol més abstracte i general, l’home marginal és el primer ciutadà del món que està construint una identitat nova el caràcter híbrid i heterogeni de la qual constitueix un avanç. «L’home marginal» pot interpretar-se, doncs, com l’actor del mite del melting pot nord-americà. En un pla més concret, els conflictes que viu l’immigrant a Chicago i la seua situació de dicotomia moral es resoldran amb el temps i la seua plena americanització.[6]
Aquesta tensió dins/fora va centrar, setanta anys després, la reflexió de Sayad sobre la situació de la immigració algeriana a França, que es caracteritza per la «doble absència» (Sayad, 1999). No pertany plenament a la societat de recepció, és un no-nacional, però, al mateix temps, és un absent en la seua societat d’origen. Està dins i fora, al mateix temps i en les dues societats. Aquesta situació no té el vessant positiu que albiren Simmel i Park, tot i les tensions. La «doble absència» algeriana a França està marcada per la subordinació social, a més d’econòmica, ciutadana i cultural, que es legitima per la seua suposada provisionalitat. La contradicció entre el dret i la realitat caracteritza, segons Sayad (1991), la condició de l’immigrant. La contradicció entre un estatus de provisionalitat legal i social, i la seua realitat de membre permanent del grup, ja evident amb la immigració familiar, «imposa a tots mantenir la il·lusió collectiva d’un estat que no és provisional ni permanent» (Sayad, 1991: 51).
Podem apuntar, bé que de forma provisional, alguns trets del locus social de l’estranger. Aquest veu definida la seua posició per estar dins i fora del grup, combinant de forma desigual la proximitat, física, i la distància, social, i amb un estatus que no és provisional ni permanent. La seua condició és, doncs, relacional i relativa.[7] Així, tenim estrangers que no són considerats immigrants i xiquets nascuts ací que semblen heretar aquesta condició dels seus pares. La condició d’estranger és una construcció social en què la distinció entre dins i fora, com entre proximitat i distància que li és pròpia, està feta «en funció dels interessos de qui executa la dualització» (Delgado, 1997: 11). Aquest és el resultat de les lleis i polítiques públiques, del tipus d’inserció socioeconòmica que hi ha, de les pràctiques socials i administratives, de la visió sobre la immigració i de les dinàmiques socials que aquest conjunt de factors conforma.
Qui és el nostre immigrant? Si parlem d’Espanya i, més en general, de la Unió Europea, és la divisió entre comunitari i no comunitari la que sembla més pertinent. Aquesta divisió, peça clau en la nostra construcció de l’immigrant, va més enllà de la nacionalitat com a criteri jurídic normatiu. Amb criteris més sociològics podem identificar els estrangers comunitaris amb el Primer Món i els extracomunitaris amb el Tercer Món. Es tracta bàsicament de migracions del nord i del sud. Aquesta agrupació no suposa solament, ni fonamentalment, una procedència geogràfica similar. Implica, sobretot, diferents estatus i marc de drets, una diversa situació econòmica i social, amb processos i «itineraris» migratoris diversos. Francesos, alemanys, marroquins i equatorians... tots són estrangers però la seua condició com a tals es construeix socialment de forma diferent, amb conseqüències importants per a les persones afectades. El llenguatge popular al·ludeix a aquest fet, i distingeix entre guiri o turista i immigrant.[8] Ningú no considera immigrant el jubilat anglès de la Costa Blanca; cap marroquí no és considerat turista.
Els comunitaris, nacionals de la Unió Europea,[9] tenen des del punt de vista jurídic uns drets semblants als dels espanyols, i es constitueixen en quasi-nacionals. Des de la Unió gaudeixen de lliure circulació, treballen sense necessitat de permís específic i no els afecten una bona part dels preceptes de la Llei d’Estrangeria 14/2003. A més, els comunitaris poden presentar-se a les oposicions i votar a les eleccions municipals. Com nosaltres als seus països. La construcció dels dos tipus d’estrangers no és sols jurídica. Hi intervé, també, la diferent situació social i econòmica d’uns i altres. Els majors recursos i el superior estatus socioeconòmic de l’estranger del Primer Món li facilita una inserció de «qualitat», sense problemes d’habitatge. Si treballa ho farà, en termes generals, en ocupacions qualificades. Els nacionals de Suïssa, els Estats Units, Canadà i el Japó no tenen l’estatus jurídic de comunitaris, però a diferència dels immigrants procedents del Tercer Món, la seua situació econòmica i nacionalitat fan que no patesquen els principals inconvenients de la normativa d’estrangeria. Aquests estrangers gaudeixen, per altra part, d’un cert prestigi i simpatia social.[10]
La situació de l’estranger del Tercer Món és molt diferent. Com a pobre i estrany suscita menys simpaties i una reacció ambigua de la societat receptora, entre la necessitat i el recel, que no genera l’estranger del Primer Món. És la immigració extracomunitària, no els estrangers en general, la que és qualificada com a «problema social» en els discursos polítics, en el missatge dels mass media i en els comentaris de la població. La normativa d’estrangeria es va concebre i legitimar per controlar i gestionar aquest «problema». L’immigrant és un pobre que ve d’un país endarrerit. Com a tal, s’insereix socialment «per baix», en els pitjors indrets de la societat de recepció. L’immigrant extracomunitari s’insereix laboralment en els sectors més desregularitzats i en els treballs més desqualificats, sovint en l’economia submergida. Aquesta precarietat laboral genera, alhora, inseguretat jurídica, ja que acreditar un contracte laboral és condició sine qua non per obtenir i/o renovar el permís. Aquest requeriment contradictori genera situacions d’indocumentació i conforma molts immigrants com a irregulars, amb greus conseqüències socials. Si l’immigrant és un inferior pel lloc que ocupa en el sistema d’estratificació social, també ho és en el pla cultural, atès que ve d’una societat menys modernitzada i, per tant, menys civilitzada. Tot això conforma l’immigrant extracomunitari i la seua inserció urbana.
3. LA INSERCIÓ URBANA DELS NOUS VEÏNS
Inserció urbana és el procés mitjançant el qual els immigrants s’incorporen a la ciutat com a veïns, treballadors, consumidors i usuaris dels serveis i espais públics. La inserció urbana, doncs, fa referència al procés d’inclusió dels immigrants en la trama de relacions socials, espacials i distributives que conformen la ciutat, a les condicions en què es dóna aquesta inclusió i a les dinàmiques socials que es generen i que construeixen el locus social que ocupa l’immigrant a la ciutat.
Com a espai social urbà la ciutat moderna té un vessant residencial i un altre laboral, és un centre de comunicacions i de distribució de béns, on es concentren les àrees de serveis i consum. Per una altra part, aquestes dimensions de la vida urbana es desenvolupen en àrees especialitzades; tenen un temps i una dimensió socioespacial pròpia, que no coincideix amb una única divisió territorial. En aquesta trama d’espais socialment conformats es desenvolupen una àmplia varietat de relacions socials i de tipus de sociabilitat (unes més properes, socialment i significativament, d’altres més llunyanes). Per això, l’anàlisi de la inserció urbana dels immigrants no es pot limitar a l’habitatge, ni a l’entorn més proper com el carrer o el barri. Al contrari, cal una anàlisi complexa i multidimensional per a captar el sentit i la dinàmica de la inserció urbana dels immigrants. Així, podem agrupar el conjunt de dinàmiques socials que ens interessa en cinc dimensions: la inserció residencial, la laboral, la dimensió ciutadana, la cultural i simbòlica, i la dimensió de sociabilitat.
Al mateix temps que ressaltem l’especificitat de la inserció urbana, no podem oblidar que aquesta es produeix en un marc social més ampli. Molts dels factors que conformen les possibilitats i límits de la inserció dels immigrants excedeixen l’àmbit, social i polític, de la ciutat. Tot i la recent literatura sobre la creixent pèrdua del paper de l’estat, a favor de la ciutat per sota i de les organitzacions supraestatals per dalt, l’estat continua sent l’àmbit privilegiat de les normes que regulen aspectes decisius de la inserció dels nous veïns, com ara són l’estatus jurídic del resident estranger, la normativa laboral o la llengua oficial i la història que s’ensenya a les escoles. En altres casos, l’àmbit de les fenòmens i tendències que ens interessen és internacional o transnacional. Les tendències econòmiques pròpies de la globalització contribueixen a conformar l’estratificació social i el mercat de treball de les nostres urbs globals. També hi ha altres aspectes, aparentment més modestos, que tenen una dimensió transnacional. La sociabilitat pròpia dels immigrants i les formes que aquesta adopta té molt a veure amb les seues xarxes informals transnacionals. En conclusió, considerarem la ciutat com l’àmbit privilegiat de la nostra recerca sense oblidar, però, la incidència que en aquest àmbit tenen altres instàncies a nivell estatal o transnacional. La ciutat global, en tant que oberta, no es pot entendre deslligada de la societat estatal de la qual forma part i de les xarxes transnacionals a les quals es troba vinculada (xarxes de regions i ciutats, xarxes de multinacionals, xarxes d’immigrants, etc.).
Tornem ara a les cinc dimensions suara esmentades que agrupen les diverses dinàmiques d’inserció urbana. La primera dimensió que destacarem és la residencial, que constitueix un aspecte bàsic del procés d’inclusió en la ciutat. Una de les primeres necessitats que ha de resoldre tot immigrant és l’habitatge, al mateix temps sostre, refugi i àmbit privat de les relacions personals i familiars. A més a més, la ubicació espacial de l’habitatge, on es viu, inscriu l’immigrant en un espai social amb trames de relacions, quotidianes i significatives. La presència quotidiana dels immigrants com a nous veïns, constitueix la base per al desenvolupament de relacions veïnals i d’una copresència com a usuaris dels serveis del barri o àrea on és l’habitatge, com els comerços, els parcs, les escoles i els centres de salut, etc. Quan parlem, doncs, d’inserció residencial fem referència a diferents qüestions. Com viuen els immigrants?, és a dir, com resolen les seues necessitats d’habitatge. On viuen?, la seua distribució en la xarxa de barris i àrees residencials que conforma la ciutat moderna. Com es relacionen amb la resta de veïns?, com s’inscriuen en el conjunt de relacions informals, veïnals i d’usuaris de serveis i espais públics, que ordenen una part important de la vida quotidiana. Per una altra part, més enllà del barri on habita, l’immigrant és un usuari de la ciutat. Utilitza les xarxes de transport, es reuneix amb els seus als parcs i les zones d’oci de la ciutat, i, sovint, és usuari de serveis públics d’una àrea superior. Els immigrants s’insereixen, doncs, en una sèrie d’espais públics i segons el resultat d’aqueixa inserció siga més o menys positiu, es conforma també el seu locus social. Per últim, però no menys important, hem de considerar el procés des d’un altre punt de vista complementari, ens hem de preguntar com modifica, la inserció dels immigrants com a veïns, la urbs, els seus espais, les relacions que s’hi produeixen i l’imaginari col·lectiu dels seus habitants.
Una altra dimensió de la inserció urbana és la laboral. Les ciutats concentren bona part de la demanda de treballs i ocupacions que desenvolupen els immigrants, en el nostre cas, el servei domèstic, l’hostaleria i la peonada de construcció. Altres treballs, com la indústria i el transport, s’ubiquen en la perifèria més o menys immediata. L’activitat laboral, siga productiva o reproductiva, es realitza en una sèrie d’espais especialitzats molt heterogenis, amb una sociabilitat en què les relacions instrumentals i funcionals són bàsiques. Els polígons industrials, els espais públics integrats pels bars i restaurants, i els espais domèstics constitueixen altres tants espais, diversos i diferents, d’inserció laboral a la ciutat. En tots ells, les relacions són marcadament instrumentals, però no esgoten les interaccions que s’hi donen. En l’àmbit de treball poden establir-se relacions d’amistat, amb companys de feina. Segons el tipus de treball, sense negar el caire instrumental de la relació, poden tenir-hi més pes i influència els vessants significatius i emocionals (com passa, per exemple, en els treballs de reproducció i serveis personals). Per una altra part, el tipus de treball té una forta incidència sobre el tipus d’inserció urbana. Així, el servei domèstic comporta la invisibilització social de la dona immigrant que el realitza, sobretot en el cas de les internes. Tancada a la llar, no «se la veu» a la ciutat, absència reforçada per un treball desvalorat i inferior. En altres casos, l’activitat laboral suposa desplaçaments diaris, la utilització de les xarxes de transport i dels seus espais públics (parades de bus o metro, vestíbuls), el que comporta una copresència i una interacció, banal però quotidiana.
A la ciutat moderna, els veïns som també ciutadans, membres del grup d’iguals que participa i decideix, tot i que siga de forma desigual, sobre els assumptes comuns de la ciutat. La inserció de l’immigrant com a ciutadà fa referència a la seua relació amb els processos, organitzacions i mecanismes que constitueixen canals i eines de participació en les ciutats modernes. Una de les més importants és la participació política, amb la qual es pot contribuir a definir el govern de la ciutat. La negació als immigrants extracomunitaris dels drets polítics a nivell municipal comporta problemes pel procés d’inserció urbana, almenys des de tres punts de vista. El primer és pragmàtic. Si es priva dels drets polítics als immigrants residents, les seues preocupacions, necessitats i propostes no comptaran en l’àmbit institucional, atès que aquests col·lectius no proporcionen vots. En aquestes circumstàncies, l’exercici d’altres drets, la necessària negociació i adaptació entre veïns diversos, les seues possibilitats de fer-se una inserció més acollidora, resulten disminuïdes. Un segon punt de vista és normatiu. La negació dels drets polítics a veïns que viuen en la ciutat des de fa anys, que respecten les lleis i paguen els impostos, contradiu els valors bàsics de la democràcia. El tercer punt de vista és el simbòlic; el fet d’excloure’ls de l’àmbit polític els converteix en ciutadans de segona.[11] La qüestió de la participació política dels nous veïns a la ciutat està vinculada al debat, més ample, sobre la vella concepció de ciutadania, que és qüestionada per la realitat creixentment multicultural de les nostres societats, l’existència d’organismes supranacionals com la Unió Europea, i la contradicció, cada vegada més evident, entre el discurs universalista dels drets i la ciutadania com a frontera d’exclusió dels immigrants. En el debat sobre la reformulació de la ciutadania, la concessió del dret de vot en les eleccions municipals pot constituir una bona base de partida, proporcionar una àmplia experiència i contribuir a generar uns canvis que s’albiren com a necessaris.[12]
Tot i la importància dels drets polítics, aquests no esgoten els canals i eines de participació dels habitants de la ciutat. Aquesta es pot donar amb la seua presència en les associacions de veïns, AMPAS, associacions culturals o d’altres tipus. Els immigrants poden associar-se i participar, en graus molt diversos, en la defensa dels seus interessos compartits com a veïns d’un barri, mares i pares d’alumnes d’un col·legi o un altre tret comú. Al mateix temps, la defensa d’interessos propis i la recerca d’una millor inserció, sol quallar en organitzacions d’immigrants i/o de grup etnocultural sorgit de la immigració que intervenen, amb menys o més incidència, en la vida social.[13] Aquesta és un altra forma de participació a la ciutat; expressa necessitats i adopta accions per a cobrir aqueixes necessitats. Sovint, aquestes accions comporten canvis, alguns poc perceptibles, altres amb major repercussió i incidència ciutadana (sobre les relacions socials, sobre el paisatge i els espais urbans, i sobre l’imaginari). Així, per exemple, les associacions de musulmans que coordinen esforços per obrir una mesquita intenten conformar una ciutat més acollidora que responga a les seues necessitats.
La quarta dimensió que havíem destacat és la inserció cultural i simbòlica. L’immigrant aporta a la ciutat una heterogeneïtat cultural, més o menys significativa, que la fa més plural. El nou veí recrea els aspectes de la seua cultura que, sobretot als primers moments, constitueix el gruix dels recursos i relacions de què disposa. Al mateix temps, això comporta un cert acomodament i una certa adaptació a l’espai de recepció, a les possibilitats i límits que genera el particular tipus de gestió de la diferència cultural que conforma l’ordre urbà. Ens referim a un ampli ventall de qüestions com ara són el manteniment o no de la llengua pròpia, dels costums i hàbits més significatius, les formes que adopte la recreació de la sociabilitat pròpia o de la comunitat dels creients en immigració. Tots aquests aspectes tenen una indubtable dimensió urbana.
En conseqüència, els espais públics veuen augmentar el ventall d’usuaris i codis culturals en presència. Són marcadors culturals, com els noms i ensenyes dels comerços ètnics, els vestits dels vianants o la llengua que parlen, els que caracteritzen un barri com a ètnic o multicultural. Al mateix temps que s’insereixen en la ciutat, que s’hi adapten, els immigrants intenten fer-la més acollidora amb iniciatives i dinàmiques que modifiquen, almenys en part, la significació cultural i simbòlica d’alguns dels seus espais. Determinats carrers i parcs es conformen com a llocs propis de sociabilitat on la música, els menjars i la llengua, generen microambients culturals.
La gestió d’aquesta heterogeneïtat cultural ha adoptat formes diferents, bàsicament assimilació o pluralisme. D’acord amb la primera, l’adequada inserció en la ciutat, el reconeixement com a veí i la mobilitat social ascendent comporten la renúncia a la cultura d’origen, l’adopció com a pròpia de la cultura hegemònica i una inserció residencial dispersa, sense concentracions espacials etnificades. Segons aquest paradigma, la immigració nodreix la ciutat però aquesta no ha de modificar la seua cultura pública. En contrast, d’acord amb el paradigma del pluralisme, la inserció en la ciutat no deu fer-se al preu de l’aculturació. La cultura pròpia, adaptada i acomodada al nou entorn, passa a constituir una referència més del paisatge urbà amb diverses formes: com a barris ètnics, com a part de l’oferta de productes i formes de vida de la ciutat, com a mostra, en fi, del seu caràcter obert i cosmopolita.
Hem parlat, doncs, de diverses dimensions de la inserció urbana: residencial, laboral, ciutadana i cultural. En totes elles la sociabilitat apareix com un element transversal, que hi és present en una pluralitat de formes. Abans dèiem que podem trobar a la ciutat una pluralitat de tipus de sociabilitat: la urbanitat que regeix la interacció amb desconeguts, les relacions instrumentals i les relacions familiars, amicals i de grup. Aquesta diversitat de relacions és present en cadascuna de les diferents dimensions assenyalades, si bé de forma molt diversa. Així, si parlem d’inserció laboral, el tipus de sociabilitat bàsica és de tipus instrumental. Tanmateix, però, trobar treball depèn sovint de les xarxes de relacions informals, basades en raons de parentiu, amistat i/o cultura comuna, de què disposa l’immigrant. Aquest exemple ens pot il·lustrar el fet que l’immigrant ha de combinar una pluralitat de tipus de sociabilitat, tant per aconseguir una millor inserció urbana com per a respondre a una pluralitat de necessitats de sociabilitat. Per a moure’s adequadament en la societat de recepció i ser un usuari hàbil de la ciutat, l’immigrant necessita dominar els codis i costums que regeixen els espais públics. Conèixer i gestionar adequadament la sociabilitat instrumental pròpia dels àmbits de treball és quelcom bàsic per a la seua inserció laboral. Per altra part, la recreació de la seua cultura i l’adaptació de les eines i recursos que aquesta li proporciona per a la seua inserció, no es pot fer sense reconstruir algunes de les formes de sociabilitat informal que li són específiques. Per últim, però no menys important, ha d’acomodar les seues relacions familiars i amicals a la seua nova situació i/o fer-ne de noves.
Entre les diferents dimensions de la inserció urbana es dóna una interrelació profunda. És difícil establir, entre aquestes dimensions de la inserció urbana, alguna mena de determinació causal o de preeminència. Certament, la inserció residencial és bàsica. Ser veí, habitant de la ciutat, implica viure a tal barri o tal altre. L’habitatge és la base material d’una bona part de les relacions, itineraris i trajectes quotidians que caracteritzen la ciutat. Tanmateix, no ens podem explicar adequadament la inserció residencial dels immigrants sense considerar altres aspectes com la cultura pròpia o les xarxes de sociabilitat. En la realitat, en els processos concrets d’inserció urbana que viuen i protagonitzen els immigrants, el conjunt d’aquestes dimensions conforma un únic context social, una situació concreta i diversa quant als seus límits i oportunitats. O, val a dir, el procés d’inserció urbana és el resultat del conjunt de tendències que operen en cadascuna d’aquestes dimensions, de les diferents estratègies aplicades pels actors i de les dinàmiques socials que així es conformen.
4. INSERCIÓ RESIDENCIAL I PROCÉS D’INTEGRACIÓ.
L’ESCOLA DE CHICAGO
Els sociòlegs del Chicago de primeries del segle XX representen una referència clàssica, i actual alhora, per a l’estudi dels fenòmens d’inserció urbana dels immigrants. Els seus treballs, un conjunt d’investigacions realitzades entre 1915 i 1940, es van centrar en dues grans línies de recerca els resultats de les quals tingueren una notable influència posterior. Per una banda, les anàlisis sobre la distribució urbana dels diversos grups socials, l’evolució d’aquesta i els factors que l’expliquen. Per una altra, el seu interès per les relacions entre grups que genera la inserció urbana dels immigrants. Potser allò més original de la tradició de Chicago va estar la preocupació per lligar el vessant espacial i el vessant social de la ciutat, tot observant i captant la relació concreta entre l’espai urbà i les relacions socials que s’hi inscriuen. Aquestes transformen els espais urbans alhora que són conformades, almenys en part, pels trets socials que caracteritzen aquests espais. Aquesta relació entre distribució residencial i procés d’inserció social és interpretada en el sentit d’una forta correlació entre dispersió espacial i assimilació social.
Aquestes dues grans orientacions, la inserció residencial i les relacions interètniques, responien plenament a les preocupacions de l’època. Una d’elles estava representada pel creixement espectacular de les ciutats nord-americanes i els problemes d’habitatge, de relacions socials i d’ordre públic i moral, generats pel dit creixement i que tenia en el Chicago dels seu temps un paradigma. D’altra banda, la creixent consciència d’aquests problemes es vincula a una preocupació més àmplia: la de construir una societat cohesionada, socialment i culturalment, que se sentira nord-americana. Als Estats Units, com en altres països tradicionalment receptors d’immigrants, s’esperava que els immigrants abandonaren progressivament l’herència cultural pròpia i s’assimilaren. Als inicis del segle XX, aquest procés es presenta més complex i problemàtic que en el passat recent i l’assimilació dels immigrants, en realitat la construcció de la nació americana, passa a convertir-se en objecte central del debat dels intellectuals, científics socials i gestors públics. Aquesta reflexió s’expressa en clau d’americanització, un terme que es popularitza en aquells anys per designar el procés que hauria de fer ciutadans americans de les successives onades d’immigrants.[14]
En l’anàlisi de la ciutat, Burgess, Park i Hoyt destacaven la noció d’àrea o districte, parts de la ciutat caracteritzades per una sèrie de trets compartits per la població (nivell socioeconòmic, trets culturals, origen o altres). A partir de l’experiència de Chicago, Park i Burgess concebien el creixement i l’ordenació de la urbs com una successió de cercles concèntrics, que constituïen diferents àrees de la ciutat. El primer cercle, que coincideix amb el centre històric, correspon al centre comercial i administratiu. El segon cercle, al voltant del primer, és un àrea pobra o en procés d’empobriment que es caracteritza per ser «zona de transició». Ha estat abandonada pels habitants de més recursos i és ocupada pels pobres i els immigrants. El tercer cercle correspon a l’àrea d’habitatges dels treballadors més assentats, els professionals i les classes mitjanes. El quart cercle correspon a les zones residencials de les classes més acomodades. L’últim cercle correspondria a la perifèria.
Hoyt i Park concebien l’evolució de la ciutat com un procés en què operen dinàmiques de substitució i canvi en les diferents àrees. En síntesi, el procés és el següent: els immigrants nous s’instal·len a les zones degradades i pobres, tant per raons econòmiques com per la presència de compatriotes i la conformació de barris ètnics. A mesura que millora la situació en què es troben, els immigrants i/o els seus fills es traslladen a una zona de treballadors instal·lats o de petits professionals. A l’ascens socioeconòmic corresponia un canvi d’àrea residencial a la ciutat, un major ús de l’anglès i una menor estranyesa respecte als costums americans. Els immigrants que s’assentaven i integraven deixaven llocs lliures a les zones pobres que eren ocupats per la següent onada migratòria. Per la seua part, els néts dels primers immigrants ja plenament americanitzats es dispersaven per les àrees residencials mitjanes i de la perifèria. Aquesta seqüència de distribució urbana, «gueto, enclavament ètnic i perifèria acomodada» (Peach, 1998: 239), s’expressa com a successió decreixent de diferents graus de concentració residencial i es corresponia amb el cicle de relacions racials de Park.
