Kitabı oku: «Barça, més que un club?», sayfa 2

Primera part
La història del FC Barcelona en 200 punts (polítics)
1. L’entorn de fundació

22 d’octubre del 1899. El lector ho ha sentit mil cops: just aquell dia, el suís Hans Gamper publica un anunci al setmanari Los Deportes en què convoca els interessats al Gimnàs Solé per tal de formar un club de futbol, la moda arribada d’Europa que ja ha gaudit d’alguns precedents a la capital catalana. Els dotze fundadors es divideixen a parts iguals entre forans practicants de l’esport, homes provinents de les classes benestants europees que fan negocis diversos a casa nostra, i burgesos locals a l’aguait de tot allò que es cou al Vell Continent i està de moda. Els podríem anomenar, genèricament, sportsmen, gent devota dels esports que practiquen alhora diverses disciplines i creuen amb fe absoluta en la recomanació llatina del mens sana in corpore sano. Per això, des de bon començament, el Futbol Club Barcelona té el caràcter poliesportiu que encara avui el distingeix de manera singular. A banda de donar puntades a una pilota importada, també corrien i feien tot allò que de vegades espantava la catòlica societat local en veure’ls amunt i avall en calça curta.

Aquella Barcelona, per cert, es trobava sota estat de guerra dictat pel govern espanyol a causa de l’anomenat tancament de caixes, la reacció provocada per l’augment de la pressió impositiva sobre botiguers i fabricants després de la pèrdua de les colònies de Cuba i les Filipines. El catalanisme ixent no estava disposat a quedar com l’única mesura compensatòria de l’Estat espanyol després de la gran crisi espanyola del 1898.

2. Xenofòbia al Tolosa

Abans de nàixer i tot, el FC Barcelona va viure un primer episodi vinculat a la política. Gamper havia passat abans pel Gimnàs Tolosa, d’on va ser rebutjat a causa de la xenofòbia del seu propietari, totalment refractari a esperonar la creació d’un club amb decisiva participació estrangera. Tal negativa el va dur al Gimnàs Solé, a l’actual carrer del Pintor Fortuny de Barcelona, on la nit del 29 de novembre del 1899, abans que comencés el toc de queda, dotze personatges es conjuraren a fundar l’entitat. D’ells, sis catalans: Lluís d’Ossó, Enric Ducay, Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet i Bartomeu Terrades. Al seu costat, dos anglesos (John i William Parsons), tres suïssos (Joan Gamper, Walter Wild i Otto Kunzle) i l’alemany Otto Maier.

Com que Gamper era jovenet i encara no havia fet els 23 anys fixats aleshores per a la majoria d’edat, Walter Wild va tenir l’honor de convertir-se en el primer president de l’entitat. En els primers anys de vida, el Barcelona arrossega alguns problemes derivats de la pràctica religiosa d’alguns membres, protestants, metodistes i d’altres creences, que per força topaven amb la intransigència d’aquella Espanya ultracatòlica. Fins i tot, l’enfrontament va resultar directe quan part de la colònia estrangera va intentar l’enlairament d’una església protestant a la cruïlla de Pau Claris amb Diagonal, vetada sense embuts per les autoritats eclesiàstiques en complicitat amb l’autoritat.

3. Vagues i posicions

El segle XX arrencaria amb la mateixa convulsió política a Catalunya que caracteritzà el final de l’anterior. Entre vagues, reivindicacions i protestes, els posicionaments quedaven prou clars. Contra la irrupció d’Alejandro Lerroux, aquell Emperador del Paral·lel que s’erigiria en cabdill de bona part de la massa immigrant, el catalanisme presentava novetats com el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), que gaudiria de forta incidència política fins la Guerra Civil. Amb més de trenta mil associats (entre els quals els anomenats saltataulells i pixatinters, prou definitoris), el CADCI marcava distàncies amb altres sindicats pel seu accent cultural i devoció per l’esport i la preparació física. Sense que consti en els anuaris, no resulta difícil deduir que els afiliats al Centre també s’involucressin en la marxa del Futbol Club Barcelona, formant part de la seva massa social.

Pel que fa al catalanisme renascut (o a la catalanofòbia perpetuada), el 1901, un document del bisbe Morgades on es demanava l’ensenyament del catecisme en català provocaria intervencions exaltades en contra al Congrés dels Diputats. On anaven els catalans amb aquestes reivindicacions?, creia bona part dels espanyols d’una sola llengua.

4. Primers estatuts

Tres anys després de la seva fundació, el governador civil de Barcelona va aprovar el text dels primers estatuts del club. En aquell moment, el Barcelona comptava amb 186 socis. El redactat en castellà constava de vint articles, entre els quals s’hi podia llegir “la sociedad no podrá tener nunca carácter político”, una rotunda afirmació a la qual els mateixos interessats no farien gaire cas, sense cap mena de dubte.

5. Assemblea de dissolució

Saltem fins al 2 de desembre del 1908. Després de la breu presidència de Vicenç Reig, l’únic valencià que ha ocupat el càrrec, el Barcelona es troba en situació desesperada en comptar, només, amb 38 socis. Cal recordar el caràcter purament amateur de l’entitat i que els socis pagaven dues pessetes, una xifra respectable, en concepte de quota mensual. Per dir-ho de manera col·loquial, hi havia equips de futbol arreu com bolets després d’una bona pluja. Havien proliferat en viles, llogarrets, barris, gremis i tota mena d’aplecs en el decurs d’aquella primera dècada de segle, d’expansió formidable per a la pràctica del futbol.

Davant d’un panorama tan galdós, va ser convocada una junta extraordinària amb un únic punt a l’ordre del dia: la dissolució de l’entitat. A banda de llegendes teatralitzades, l’única certesa d’aquella jornada consisteix en el protagonisme decisiu de Joan Gamper. Present a la sala, va comprometre’s a portar les regnes de l’entitat si li permetien tirar endavant l’estratègia que havia pensat. No resulta exagerat afirmar que Gamper és, segurament, més important en la història del Barça per la seva providencial intervenció d’aquella jornada que no pas pel paper de fundador. Agafant la presidència per primer cop —de les cinc que protagonitzaria fins a la mort—, Gamper havia planificat una resurrecció sobre tres pilars. Primer, l’avantatge de portar el nom de la ciutat, detall que la competència no podia lluir. Segona, la seva ben assortida agenda i fama internacional. Ell era conegut en força països d’Europa i parlava cinc idiomes. Per tant, podia portar a Barcelona rivals forans que generessin bones taquilles als estadis, pràcticament l’única font d’ingressos d’aleshores. I la tercera branca del seu ambiciós pla encara era més atrevida.

6. Vinculació al catalanisme

Hans Gamper era un excel·lent observador del seu entorn. I en aquella Barcelona, la gent més ferma i decidida, més emprenedora i amb ganes de moure’s, era la vinculada al creixent moviment catalanista. En coherència, el nou president va creure i apostar per una decisiva comunió entre l’esport que practicava el seu club i aquest moviment emergent. Havia de convertir-se en l’ambaixador —o representant, pel cap baix— esportiu del catalanisme, que els associats al club fossin, en bona part, gent que combregués amb aquestes idees. Així enfortiria l’entitat.

I l’aposta va sortir rodona amb caràcter immediat. Només quatre setmanes després d’assolir la presidència, Gamper va portar l’Stade Helvetique, un dels millors equips de França, al camp del carrer de Muntaner. S’hi aplegaren quatre mil persones, una gernació que va deixar dues mil pessetes a caixa, quantitat més que respectable. Tot i així, l’ingrés econòmic no resultaria el més important d’aquella jornada de renaixença. A les graderies, tot de polítics i figures mediàtiques d’aleshores havien estat convidades per Gamper, des de Lluís Duran i Ventosa, com a representant de l’alcalde, fins a diputats com Francesc Cambó o Joan Ventosa i Calvell, a més de presidents federatius o cònsols europeus establerts a la capital catalana. Una picada d’ullet a la Lliga Regionalista i, amb l’altre ull, complicitat dirigida a la flor i nata d’aquells que prenien aleshores les decisions transcendents a la capital catalana.

7. Primer camp en propietat

La jugada havia sortit rodona, s’havia encertat a la diana al primer tir. Repassats els fets un segle llarg després, sorprèn que els protagonistes d’aquells dies fessin tanta via a l’hora de dur a la pràctica les seves idees perquè, tres mesos després de l’arribada de Gamper a la presidència, el Barcelona comptava ja amb el seu primer camp en propietat, al carrer de la Indústria, avui de París, prop de l’Escola Industrial, autèntic bressol del futbol barceloní en aquells primers anys de desenvolupament. Un altre cop, l’audàcia de Gamper cridava l’atenció en crear un estadi amb cabuda inicial per a sis mil espectadors i comptar amb una preciosa tribuna de fusta de dos pisos que podia allotjar-ne mil cinc-cents.

Només cal repassar les fotos d’aquells dies per comprovar que les classes treballadores encara no havien accedit a la novetat del futbol. Eren les classes benestants les que gaudien d’aquella nova moda i es permetien detalls com el d’estirar les cames pel terreny de joc durant la mitja part mentre saludaven amics i coneguts. A l’entrada, els infants acompanyats que anaven a tribuna gaudien d’un entrepà de pernil per gentilesa del club. El renom d’aquell camp, però, no quedava gens en consonància amb l’ambient. En deien L’Escopidora, a causa de les seves minses dimensions. L’entitat se situava al capdavant del seu sector en matèria de reivindicació autonomista. La seva personalitat catalanista apareixia ja sense embuts, plena de compromís nacional. En un any, el FC Barcelona havia multiplicat el nombre de socis per deu.

8. La Setmana Tràgica i l’escut

Parlant de lligams amb el seu temps, el Barcelona va passar de puntetes per la Setmana Tràgica. El fet que es produís al bell mig de l’estiu, sense cap mena d’activitat esportiva, evità qualsevol esquitx dels greus disturbis viscuts a la ciutat en l’activitat de l’entitat, una de les poques vegades en què es dissociava el club de la realitat que l’envoltava. Ja el 1910, uns quants mesos després de la commoció, el Barça convocava una mena de concurs públic entre els seus associats per tal d’adoptar un escut propi i oblidar l’ús del característic de la ciutat, present a les samarretes i documents durant la primera dècada d’existència.

Va guanyar el dibuix presentat pel soci i exjugador Santiago Femenía, amb la Creu de Sant Jordi distintiva de la ciutat comtal i les quatre barres catalanes a la part superior d’un disseny peculiar en forma d’olla. Des d’aleshores, aquest signe d’identitat s’ha mantingut amb poques variacions, algunes provocades pels règims dictatorials patits durant el seu recorregut vital.

9. Els culers

Sense que sigui pròpiament un fet polític, d’aquells dies arrenca un dels apel·latius més populars dels seguidors barcelonistes. El de culers, a causa de la visió que, des de l’exterior de l’estadi, tenia qualsevol vianant, que només apreciava una paret alta sobre la qual sobresortien, arrenglerats, els culs dels espectadors asseguts a la darrera fila. Òbviament, el renom tenia una connotació pejorativa que ha anat perdent amb el temps. Altres fonts recorden que culers era una forma del tot despectiva de referir-se aleshores als homosexuals.

També en aquells dies del 1910 s’estrena la participació en competicions de caire internacional, com la Copa Pirineus; el primer himne de l’entitat, creat per José Antonio Lodeiro, i una seu social situada a la popular cerveseria Moritz del carrer de Sepúlveda. A poc a poc, la identitat del Barcelona s’anava definint públicament, arrenglerada amb el moviment catalanista, fet que generava algunes tensions internes i desig de contrarestar-ho des d’altres institucions ciutadanes. El club comptava ja amb uns cinc-cents associats.

10. Quiosc de Canaletes

Resultava evident que, com diríem en el llenguatge actual, el fenomen del futbol havia arribat a Catalunya per quedar-s’hi. Així, fita a fita, cal subratllar que el 1909 s’havia enlairat el quiosc de Canaletes, al capdamunt de les Rambles. L’empresari de restauració Esteve Sala, anys després president del club, va convertir una barraca de l’Ajuntament en un petit cau de disseny modernista on es podrien prendre refrescos a la seva barra circular. Aviat van sovintejar els aficionats que hi acudien amb desig de fer petar la xerrada i fer tertúlia sobre el partit que acabaven de veure. A més, en aquell punt neuràlgic hi van confluir històricament les seus d’algunes redaccions de diari que, en els seus balcons, posaven el resultat dels partits, tant si es jugaven a Barcelona com a fora, detall que, en anys previs a la comunicació de massa, provocava la concentració dels curiosos i interessats. De fet, sense ràdio ni cap altre mitjà de comunicació immediat, les trobades en aquell punt precís del pur centre de la ciutat esdevingueren multitudinàries, com esmentarem en alguns significatius casos posteriors.

11. La lluita feminista

Fem un petit salt enrere per comentar un fet significatiu: el primer pas en la lluita feminista al si del club. Com comentàvem, l’any 1902 havien estat redactats els primers estatuts del club. Aquell mateix any, per situar una altra fita, Hans Gamper havia encarregat a Udo Steinberg la creació de la primera escola de futbolistes del club de la qual guardem notícia. Tornant als estatuts, en aquell document s’esmentava que només podien ser socis del FC Barcelona “los varones de buenas costumbres”. Les dones, òbviament, quedaven al marge de la vida del club. Així va ser i va continuar fins al 1911, quan uns nous estatuts van cometre l’“errada” de canviar els homes per “persones”, detall ràpidament corregit, però que va significar l’escletxa per on es va introduir la brega d’una precursora, Edelmira Calvetó, que acabaria essent la primera associada de la història després de plantejar una batalla reivindicativa a favor de les dones que va durar força temps. A partir del seu exemple, els estatuts van adoptar genèricament el nom de “socis” per descartar l’exclusivitat masculina, sense fer més discriminació per qüestió de sexe.

12. El “Reial” Espanyol

Nascut com a Societat Espanyola de Foot-Ball, el club conegut avui com a Espanyol va patir també un seguit de peripècies en els seus primers anys de vida. De fet, va arribar a suspendre les seves activitats durant un temps i alguns jugadors van decidir mantenir la pràctica sense un nom identificatiu, presentats només com els “X”. Ràpidament, la saviesa popular els va rebatejar com a incògnits i mantingueren una aferrissada rivalitat amb el Barcelona, que en aquells anys tenia el Català, l’España i aquest club anònim com a adversaris futbolístics de primer ordre.

Al febrer del 1910, l’entitat havia recuperat el nom de Club Deportivo Español gràcies a la intervenció d’alguns mecenes, ben presents durant anys, com és el cas de Genaro de la Riva. Vist que al Barça li havia anat força bé la simbiosi viscuda amb el catalanisme, els “espanyolistes” van realitzar una clara aproximació a la població d’aquesta sensibilitat resident a Barcelona, culminada el 25 d’abril del 1912. En aquella data, el rei Alfons XIII va aprovar que portessin la distinció de Reial en el seu nom. Començava així a perfilar-se una rivalitat que ultrapassaria ràpidament els límits de l’enemistat purament esportiva a la ciutat de Barcelona.

13. Irrupció dels ismes

Segur que hi tornem sobre la qüestió per què els anomenats ismes, aplicats al Barça, generen contínua controvèrsia. Normalment, com passa en altres latituds, aquells que enarboren la bandera que “no s’ha de barrejar política i esport” són els que neguen la hipotètica mescla quan no cau dins de la seva trinxera ideològica i els primers a aprofitar-se’n quan els va bé. Gent situada, per regla general, entre les fileres conservadores, quan no es tracta de personal francament reaccionari, d’escassa cultura democràtica i tics autoritaris, d’aquells que anul·larien la dissidència en qualsevol àmbit. Els ismes, en tot cas, i si gratem una mica més enllà del simple lema de superfície, són una expressió democràtica, la constatació que existeixen diverses sensibilitats al si del club. Però, pel que sembla, ha triomfat la llufa de considerar-ho un defecte quan és pura benedicció i un senyal d’identitat fefaent de l’actiu sentit democràtic amb el qual els seguidors viuen el club.

També, ja que hi som, normalment els membres del mateix bàndol són els que es lamenten en veu alta sobre la teòrica pulsió autodestructiva del club a causa d’aquesta diversitat d’opinions. Malgrat que gaudeixin de poderosos altaveus, encarnats en la premsa esportiva clarament conservadora i marcada per interessos que patim, no convé fer gaire cas d’aquestes expressions. Afebleixen l’esperit per pur cansament. En aquells anys, per deixar-nos només de teories, en el Barça hi convivien els catalanistes amb gent procedent de l’exèrcit, les classes altes i tendències molt més unionistes, com diríem ara.