Kitabı oku: «Barça, més que un club?», sayfa 5

47. Desafectes

El governador civil de Barcelona va justificar la mesura sense embuts, al·legant que el Barça era “desafecte a Espanya” i considerant que “entre els seus socis i aficionats hi ha individus que combreguen amb idees contràries al bé de la Pàtria”. Espanyola, naturalment. En la rèplica, el club intentava reduir la sanció sense sortir-se’n, tot dient que la suspensió era molt més greu del que semblava a primera vista i que es veurien obligats a acomiadar alguns empleats del club per manca d’ingressos. Cap argument no va aconseguir estovar l’inflexible parer de les autoritats.

Posats a remenar cel i terra, el Barça va demanar intermediació a la Federació Catalana i va arribar a les màximes instàncies, encarnades en el ministre de la Governació, general Martínez Anido, el qual se’ls va espolsar de sobre amb una frase del tot lapidària: “Demanin-me la vida d’un condemnat a mort, però no clemència per al FC Barcelona.” Diríem que els estaments militars no combregaven gens amb la línia d’actuació demostrada pel club. Per tant, demanar comprensió quedava fora del seu guió de totes totes.

48. Mig any buit

Sis mesos sencers de suspensió, de començament a final, sense cap rebaixa, en què el Barça es va convertir en una associació al marge de la llei. No va poder realitzar cap activitat esportiva ni institucional i les escasses reunions de la directiva van ser tutelades per un delegat governatiu, no fos cas. El metge del club, el doctor Ortínez, va presentar la dimissió per falta de feina, tot i que, acabada la sanció, el club li faria recuperar la plaça pagant-li tot el sou acumulat en els mesos d’aturada.

Els jugadors, ja professionals i per inversemblant que pugui semblar, van prendre’s l’alcaldada com unes llargues vacances i no n’hi va haver cap que aprofités l’avinentesa per abandonar el club. Tots van continuar fidels al seu compromís amb el Barcelona. El 17 de desembre reprendrien els entrenaments i el dia de Nadal arribava l’hora, mig any exacte després dels fets de la Marxa Reial, del seu primer partit amistós contra el First de Viena, punt de partida cap a la desitjada normalitat. Per cert, durant la sanció, alguns seguidors van fer el pas per ser socis i ajudar en unes circumstàncies tan difícils. Entre ells, la figura més destacada, que arribaria a ser president, era la de Josep Sunyol i Garriga.

49. President per controlar

Un cop acabada la suspensió, les autoritats militars van imposar un canvi a la presidència amb l’arribada d’Arcadi Balaguer, baró d’Ovílvar, un aristòcrata que era amic personal del rei Alfons XIII, que demostrava així trobar-se també al cap del carrer de tot el que es coïa al voltant del FC Barcelona. Tot i tenir idees pròpies que executaria aviat, quedava clar que Balaguer era un president col·locat per controlar que el Barça no tornés a vells pecats. Val a dir que, amb el nou any 1926, arrencava la nova edició del campionat de Catalunya, endarrerit en acord unànime de tots els equips participants esperant que vencés la sanció al Barcelona.

Val a dir que, en els sis mesos de suspensió, les baixes de socis registrades resultaren inferiors que durant l’any anterior, d’activitat normal. En paral·lel, la directiva de Balaguer es negava sistemàticament a participar o col·laborar en qualsevol acte que no estigués directament relacionat amb l’esport. Així ho va deixar per escrit quan el convidaren a un homenatge a Santiago Rusiñol. La dictadura militar continuava collant el Barça: al maig del 1926, va denegar el permís per celebrar un sopar de la secció de rugbi perquè les invitacions estaven redactades en català.

50. Alberti s’hi posa

Precisem que Arcadi Balaguer no seria un mal president per al FC Barcelona, ans al contrari, i sota la seva presidència l’equip es consagraria com a capdavanter a Europa, i seria profusament elogiat, per exemple, a la premsa especialitzada europea. Aquella generació de futbolistes continuava celebrant partits de mítiques reminiscències, com la triple final de Copa del 1928, disputada a Santander contra la Reial Societat. El cèlebre cantant de tangos Carlos Gardel es va convertir aleshores en el primer ambaixador internacional del club. Per amistat amb Samitier i altres futbolistes, Gardel es va desplaçar des de París fins a la capital càntabra en cotxe per seguir el primer partit.

Parlant de noms il·lustres, Rafael Alberti va escriure la seva famosa “Oda a Platko” impressionat pel que havia vist al camp en el partit inaugural. Tot i no ser aficionat al futbol, deixaria escrit en el seu llibre La arboleda perdida un altre text de connotacions més polítiques:

Va ser a Santander el 20 de maig del 1928. En un partit de futbol entre el Barcelona i la Reial Societat. Un partit en el que van jugar el futbol i també els nacionalismes. De nit a l’hotel ens vam reunir amb els catalans. Es va entonar Els segadors i onejaren banderins separatistes.

51. Nova dècada

A finals dels anys vint, Barcelona arribava al milió d’habitants gràcies a una nova onada d’immigrants generada per l’Exposició Universal del 1929. En paral·lel, el Barça arribava als deu mil socis, guanyava la primera Lliga i assistia al progressiu envelliment de la seva fantàstica generació de futbolistes triomfals, que no tindrien relleu immediat. S’inaugura l’Estadi de Montjuïc i s’urbanitza la muntanya, tot i que el nombre de barraques a la zona ultrapassa amb escreix les quinze mil. En l’apartat polític, la dècada dels trenta engega amb el final de la dictadura de Primo de Rivera i el seu relleu, el general Berenguer, amb un govern conegut com la Dictablanda.

Després de Balaguer, arriba a la presidència Tomàs Rosés, prestigiós empresari tèxtil que estrena el mandat gairebé hegemònic d’aquest sector típicament català a la llotja del club. Quatre dècades llargues de “passar-se el porró” entre triomfadors del tèxtil que buscaven reconeixement i notorietat pública al capdavant del club un cop feta la fortuna personal, en la majoria dels casos. Que consti que Rosés no va poder evitar la davallada de rendiment esportiu i d’atenció social, causada per l’adveniment de la II República espanyola. Els temps havien canviat de manera radical.

52. Sota la Dictablanda

Ens aturem un moment encara en els dies de Dámaso Berenguer, quan la junta prenia decisions compromeses i valentes. En aquesta línia, el 3 d’abril del 1930 es va enviar un telegrama d’agraïment per la concessió de l’indult als inculpats de l’anomenat complot del Garraf, un intent frustrat de magnicidi contra Alfons XIII, perpetrat per activistes catalans el 26 de maig del 1925. En el text, la directiva de Tomàs Rosés demanava “la necessitat de veure ampliada l’amnistia que es projecta a tots els delictes d’ordre polític i social”.

Amb evidents ganes de desempallegar-se la dictadura de sobre, vuit dies després, el club encarregava la confecció d’una senyera per ser hissada al local social. A banda de recuperar de seguida el català com a idioma oficial del club, tan bon punt es va aixecar la prohibició, la directiva va protagonitzar un estira-i-arronsa amb l’autoritat a propòsit de les banderes que onejaven a Les Corts. En lloc de compartir espai catalana i espanyola, preferien posar la blaugrana i prou fins que els van tocar el crostó i es van veure obligats a deixar les tres de manera definitiva.

53. Catalanització

Un altre sonat acord de junta pres el 20 de maig del 1930: “Instaurar el criteri que, d’ara endavant, en la formació dels quadres de jugadors d’aquest club es tindrà en compte la seva nacionalitat, a l’objecte d’aconseguir que, en últim termini, els representants dels colors blaugrana siguin sempre catalans.”

De passada, d’acord amb el primer article dels estatuts vigents, fent referència a la doble finalitat esportiva i cultural, el club prenia la decisió d’ensenyar als futbolistes la instrucció primària que alguns necessitaven posant-los un professor particular en matèries com ortografia, deures del ciutadà o coneixement de la història de Catalunya.

54. La República

Amb l’arribada de la República en passa una de ben curiosa. Cada cop que l’actualitat política es converteix en punt d’atenció prioritari, la realitat del Barcelona pateix una sotragada. En aquell cas concret, l’envelliment de l’equip, les picabaralles de jugadors amb directius i la manca de relleu genera que els aficionats perdin confiança i prioritzin altres activitats, com l’assistència als mítings polítics o l’atenció per altres disciplines, aleshores també de masses, com la boxa o el ciclisme.

El traspàs del fundador Gamper, que ja mai més no seria el tauló de salvació on aferrar-se en els naufragis puntuals, i el restabliment de la Generalitat van coincidir amb el començament d’una etapa fosca del Barça, tocat en els àmbits esportiu, social i econòmic. La crisi derivada de l’enfonsament de la borsa de Nova York es va fer palesa a Catalunya a partir del 1931. Amb la il·lusió popular per la República, el Barça inicia una lenta davallada en nombre de socis i seguidors.

55. Identitat recuperada

Nou dies després de la proclamació de la II República, el Barça demostrava amb escreix que s’havia posat al dia. El Consell Directiu adreçava un comunicat en català als socis en què recordava la festivitat de Sant Jordi,

que coincideix amb la jornada de la Bandera Catalana. Són diverses les històriques senyeres barrades, amagades durant la dictadura, que faran aparició a plena llum. El FC Barcelona prepara un festival destinat a esborrar el record de les privacions i imposicions viscudes per l’entitat en aquells tèrbols anys. Indiquem als socis l’alta conveniència de fer pública ostentació, cadascú des del seu lloc, de les quatre flames de la Bandera.

Clar i català, sense embuts.

56. Lluny dels partits

Nota del club publicada el 18 de novembre del 1932, any i mig després de la proclamació de la II República:

Vindicant el nom del FC Barcelona, involucrat en campanyes polítiques, el Consell Directiu, per unanimitat, fa constar que ha observat sempre una conducta absolutament al marge dels partits polítics, encara que, al propi temps, profundament patriòtica, de conformitat amb l’estatut social. El contrari no procediria en una entitat de la seva significació que té l’orgull i la dignitat d’haver col·laborat com la primera per Catalunya en tots els moments.

Una proclama per desmarcar-se d’ideologies, de les pressions sectàries dels partits polítics, i reforçar el compromís amb el país que ha durat, en esperit, pràcticament fins als nostres dies.

57. Pallissa a Bilbao

Ja és casualitat que, només quatre dies després, retornés l’Avi Macià de l’exili i el Barça rebés un pallissot descomunal a Bilbao, encara avui el pitjor marcador en contra de la història, un potser ja insuperable 12-1, motivat, en bona part, per la passivitat d’uns futbolistes que duien la seva guerra contra la directiva al rectangle de joc. Mentre els polítics redactaven l’Estatut de Núria, el satíric Xut! escrivia una càustica necrològica dedicada al traspassat Barcelona, ni ombra ja del que era.

No tot eren males notícies, però. El club té l’encert de crear una comissió de cultura i deixar-la en mans d’Anna Maria Martínez Sagi, la primera directiva de l’entitat i figura femenina cabdal en una història que les derrotes han esborrat. A banda dels lligams familiars amb el gran extrem Sagi-Barba, la Sagi era periodista, poetessa, atleta destacada, corresponsal de guerra i, com a víctima dels temps que li van tocar viure, finalment exiliada. Una lluitadora i avançada als seus temps, gran protagonista ignorada d’aquell FC Barcelona coetani.

58. Esport i ciutadania

Després d’alguns anys de sotsobres, coincidents amb la II República, emergeix la figura carismàtica de Josep Sunyol i Garriga, promotor del lema “Esport i ciutadania” des del seu setmanari La Rambla, diputat a Madrid per l’hegemònica Esquerra Republicana i acabalat per vincles familiars gràcies als seus negocis, dedicats al refinament del sucre. Un burgès d’idees progressistes, un home d’acció que aconsegueix reviscolar l’equip a base d’apostar per figures joves catalanes com Vantolrà, Raich, Escolà o Balmanya.

Malgrat que el club havia perdut el 25% dels socis i s’havia vist obligat a canviar de seu per una altra de més modesta al carrer del Consell de Cent, continuava la vinculació catalanista, com palesa el nou homenatge a l’Orfeó Català, només dos mesos després de la reinstauració de la Generalitat. L’acte s’inicià amb El cant de la Senyera, l’himne català oficiós que romandria anys i panys prohibit per decisió del franquisme.

59. Estatut de Núria

Malgrat els enrenous polítics i les discussions sobre el contingut del redactat, l’entrada en vigor de l’Estatut de Núria va ser saludat des del butlletí del club de manera prou coherent:

A la popularitat del nostre club hi entren, innegablement, elements extraesportius. Hi ha pàgines brillants a la història ciutadana del FC Barcelona: l’homenatge anual als màrtirs del 1714, que enguany ha mobilitzat un nombrós nombre de socis i l’assistència de la gloriosa senyera del club, la memorable manifestació per a la ratificació de l’Estatut de Catalunya i l’acollida entusiasta a les autoritats representatives de Catalunya quan han vingut al nostre camp de joc.

Segons recorda Ángel Iturriaga en la seva tesi doctoral sobre el vessant polític i ciutadà del Barça, la implicació política del club li va comportar conseqüències negatives. Així, quatre dies abans de les eleccions al Parlament de novembre del 1932, el diari La Humanitat, òrgan oficial d’ERC, va adreçar un article als socis barcelonistes en què criticava la directiva, acusant-la de dretana i propera a la Lliga Regionalista. Al text, se’ls exhortava a reaccionar davant d’una junta allunyada dels “ideals que defensa el nostre president Francesc Macià, la conquesta d’una catalanitat essencialment republicana i democràtica, que estan en pugna amb aquests corbs que avui fan ombra davant de l’ensenya gloriosa del nostre club”. És cridanera aquesta crítica des del punt de vista que un dels homes forts de la directiva era Joan Alavedra, secretari de Macià i Companys.

60. Rèplica de la Lliga

Com si fos una rèplica, La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga Regionalista, acusava la directiva barcelonista de ser “l’altra esquerra” i considerava que els representants de la Lliga hi quedaven exclosos. Iturriaga considera que

el Barcelona, en tant que entitat social amb molt de pes, va ser utilitzada políticament per primer cop durant les eleccions al Parlament de 1932. Hom diria que els polítics semblaven creure que els partidaris del club, fossin socis o no, representaven un segment important dins la societat que podia decantar les eleccions a favor d’un o altre partit.

Aquestes pressions del tot interessades provocaven que la directiva recordés una constant a través de la història: el Barça és català i catalanista, però es mou al marge dels partits polítics. El club preferia insistir en l’accent cultural i esperonava tota mena d’activitats: cicles de conferències, representacions teatrals o sessions de cinema a les mateixes dependències del club. També van inaugurar classes de llengua catalana, impartides per un professor immillorable, Pompeu Fabra, personalitat força vinculada a l’esport. El club també es va adherir a la Campanya de l’Ensenyança Catalana i als actes de commemoració del centenari de la Renaixença.

61. El lema, un altre cop

Text publicat en el butlletí oficial del club corresponent al període abril-juny del 1933: “FC Barcelona vol dir alguna cosa més que un simple club de futbol i, per això, és considerada indispensable la seva representació en els llocs d’honor i compromís. Per Catalunya i la seva grandesa, el FC Barcelona hi està sempre disposat.”

Hi insistim: des que Daniel Carbó va plasmar la seva pensada sobre “el club de Catalunya” fins a l’esclat de la Guerra Civil, són nombrosos els textos que donen tombs al voltant de la idea finalment encunyada per Narcís de Carreras el 1968. Aquesta nova mostra arriba, per exemple, 35 anys abans de la considerada oficial i definitiva.

62. Amb peus de plom

En aquells anys prou convulsos, la prudència aconsellava anar amb peus de plom. I el Barça s’hi va aplicar. Per Nadal del 1933 moria Francesc Macià, just quan acabava d’estrenar-se el bienni negre de la República. Per Cap d’Any, Lluís Companys el va succeir al càrrec i, el mes de juny del 1934, el nou president, també d’ERC, sol·licitava a la directiva del FC Barcelona que mostrés suport explícit al seu govern. El club va optar per una decisió prou política: no explicitava aquesta defensa, però, en canvi, convidava Companys a presidir un acte d’homenatge a Gamper. Quan arriben els Fets d’Octubre, el Barça hi passa de puntetes, sense badar boca ni moure un full, malgrat la detenció, empresonament i judici de Companys i part del seu govern.

Seguim endavant en el calendari. Al febrer del 1936 se celebraren eleccions generals a Espanya guanyades pel Front Popular de partits esquerrans. A Catalunya va guanyar el Front d’Esquerres, fet que va permetre el retorn, amb tots els honors, del president Companys. Uns quants membres de la directiva, ara presidida per un polític d’ERC com Josep Sunyol, van anar a rebre’l. Imagineu quin era el grau d’ebullició del clima polític per comprendre el comportament de l’entitat.

63. Sense cap partit

Seguim amb un exemple de febrer del 1936 que ratifica una constant: el FC Barcelona sempre ha tingut ben clara la línia divisòria entre la defensa de la identitat catalana i el joc polític i partidista. Preparant la rebuda a Lluís Companys, la directiva va escriure unes línies per mostrar quin era el seu posicionament: “Acordem assistir [a la rebuda] amb la bandera del club, fent constar que, vista la seva significació essencialment esportiva i ciutadana, despulla aquest acte de tot sentit i matís polític per veure, només, l’expressió del retorn a Catalunya de les seves llibertats.”

64. Sunyol, a punt de plegar

Poca gent recorda que Josep Sunyol era a punt de plegar com a president del Barça, just abans que els militars africanistes protagonitzessin un alçament. El 9 de juliol, nou dies abans del moviment de Franco i d’altres generals, Sunyol havia expressat la seva idea d’abandonar la presidència del club en una entrevista concedida a El Mundo Deportivo. El mandatari al·legava que “l’agitació contínua és excessiva. Entre els companys de la junta n’hi ha que podrien ocupar el càrrec amb tot mereixement”. Cal recordar que Sunyol pertanyia a una família enriquida per refinar sucre de la remolatxa. Només començar la Guerra Civil, tres de les cinc fàbriques que posseïa la família van quedar controlades pels sollevats.

I si aquest no era un problema prou gros, el PSUC li va confiscar el seu diari La Rambla. Com a burgès i nacionalista català, Sunyol es trobava amenaçat pels dos bàndols. La seva família era conservadora i contrària a l’independentisme, però Josep seguia les idees nacionalistes del seu oncle Ildefons, abans membre destacat de la Lliga i després d’Acció Catalana.