Kitabı oku: «Barça, més que un club?», sayfa 4
29. Pistolerisme
Ep, que no eren tot flors i violes, bufar i fer ampolles. Cal recordar que, en els tres primers anys de la dècada dels vint, les armes dels pistolers causaren més de 200 morts a la ciutat de Barcelona, fossin assalariats o patrons. Cert que el Barcelona continuava creixent de manera imparable, però també pagava per aquestes sotsobres. I així ho expressava obertament, per exemple, en una acta de l’assemblea del 27 de juny del 1920, en la qual hom pot llegir textualment:
Vagues, qüestions socials, lock-outs, atemptats, de tot ha patit la nostra capital i tot ha repercutit en els nostres plans. Els contactes establerts amb equips espanyols, anglesos, han estat només il·lusions. Cap d’ells volia venir, temerosos de l’estat anormal esmentat, malgrat se’ls hi assegurés l’allotjament a cases particulars i garantís la seguretat durant l’estança i el viatge. Si no, quants partits més haguéssim jugat!
30. Significar-se
Durant el franquisme, la por davant la misèria moral i els abusos del règim va popularitzar el verb significar-se. Calia passar desapercebut, no cridar l’atenció i evitar que sabessin qui eres i com pensaves per poder viure tranquil. El Barça s’havia significat moltíssim i tothom, a tot arreu, sabia de quin peu calçava. A la final del campionat d’Espanya 1918-19, jugada al camp del Racing de Madrid contra els bascs de l’Arenas de Getxo, el públic es va comportar de manera francament hostil. Per les graderies es van repartir uns fulls en els quals s’acusava els seguidors del Barcelona de ser separatistes i enemics d’Espanya. Els futbolistes van quedar afectats per la gresca i perderen aquella final folgadament. Després, correrien rumors, impossibles ja de confirmar, sobre l’autoria d’aquests escrits que inflamaren l’ànim del públic madrileny. Segons la brama, havia estat una revenja d’alguns seguidors de l’Espanyol que s’encarregaren de repartir la propaganda i encengueren la metxa.
31. Els ultres
La rivalitat amb l’Espanyol creixia i s’enduria conforme avançaven les temporades. Els incidents a cada trobada eren litúrgia tradicional i la gresca es va anar sofisticant fins a provocar l’aparició dels primers grups ultres, disposats a esbatussar-se tan aviat com es presentés la més petita ocasió. D’una banda, la força de xoc barcelonista atenia al nom de Penya Ardèvol i es distingia per la seva marcada tendència catalanista. El grup el formava un grapat de socis practicants de lluita grecoromana i ells es vantaven de “guardar l’ordre”.
D’altra banda, els espanyolistes més abrandats s’aplegaven a la Peña Ibérica, d’ideologia ultradretana i amb esportistes dedicats al rugbi entre els integrants. L’atmosfera social a la ciutat va generar que el FC Barcelona suspengués els actes previstos per commemorar el vintè aniversari de la seva fundació, al·legant que “en atenció que les actuals circumstàncies no permeten fer altre cosa”. Temps ben peluts, aquells.
32. Un exemple
Mai no ha estat fàcil prendre decisions i encara menys segons les circumstàncies. A tall d’exemple, el 12 de gener del 1920, en una reunió de junta es va sospesar la possibilitat d’atendre una petició enviada per carta i signada per la Joventut Nacionalista La Falç. S’hi demanava al club que col·laborés amb diners per sufragar unes plaques de marbre commemoratives en memòria de Benet i Miralpeix, dos militants catalanistes que havien estat assassinats a mans de pistolers ultradretans.
Amb l’objectiu de no embolicar més la troca, que prou complicada estava, la directiva va decidir deixar a mans del conserge una llista oberta als socis que volguessin aportar-hi diners voluntàriament.
33. Fer pàtria
El 27 de juny del 1920, la memòria llegida davant l’assemblea de socis acabava amb una significativa declaració de principis: “Som del FC Barcelona perquè som de Catalunya. Fem esport perquè fem pàtria.” Així de clar, i a qui no li plagui que s’hi posi fulles. Amb posterioritat, al butlletí oficial del club corresponent al gener-febrer del 1922, s’hi publicava un dibuix de com seria la futura tribuna del nou camp de Les Corts on es veia una senyera estelada encapçalant un seguit de pals en què voleiaven diverses banderes de països estrangers, amb una evident desaparició de la bandera espanyola.
D’exemples, un cabàs. A la felicitació de Nadal del 1921, feta pel Consell Directiu del Barcelona sota la presidència de Joan Gamper, s’hi podia llegir:
Als jugadors vells i als jugadors nous; als socis del Barcelona i als amants del nostre club; als que lluiten esportivament pel bon nom de Catalunya; als companys d’Ibèria i demés nacions del continent; als fills d’Anglaterra i de la nova Irlanda; als homes forts i valents de tot el món. Salut i Bones Festes!
34. L’alcalde irlandès
No cal dir-ho, en aquells anys, el nacionalisme radical català s’emmirallava en Irlanda i la seva lluita d’alliberament nacional. I el Barça, que no perdia pistonada per mullar-se quan tocava, va declarar oficialment a l’octubre del 1920 dos dies de dol oficial per la mort de l’alcalde de Cork, Terence MacSwiney. Aquest polític havia estat detingut per la policia britànica i traslladat a una presó anglesa. Tan bon punt el van ficar entre barrots, MacSwiney es va declarar en vaga de fam, i va reclamar la condició de pres polític. Moriria dos mesos llargs després.
El seu cas, que no era el primer ni l’últim, va captivar l’atenció del nacionalisme català. Es van engegar campanyes favorables al seu alliberament, amb l’organització d’actes i enviament de cartes a les autoritats britàniques per demanar-los clemència. Després de la seva mort, diverses ciutats i pobles catalans van fer trobades en la seva memòria, exemple d’un home que havia lliurat la vida sense dubtar-ho per la causa de la llibertat del seu país.
35. Rovira i Virgili
A través del temps, el Barça ha tingut la sort de generar escrits del bo i millor de la intel·lectualitat catalana. Sis dies després de guanyar la final del campionat d’Espanya del 1922 a Vigo —amb els futbolistes del Barça passejant una gran senyera al final del matx—, Antoni Rovira i Virgili va publicar un text ja històric a La Campana de Gràcia. L’article es titulava “El cop de pilota” i hi teoritzava sobre els forts vincles entre club i país. Per aquest escriptor i polític, la victòria havia estat rebuda com “un símbol d’una més gran victòria catalana”. Indicava, de passada, que “la cridòria de protestes i insults que aquest triomf ha aixecat és una prova més de la tírria anticatalanista” i que “en el cop de pilota català hi ha avui tota la intenció del cop de falç simbòlic”, que recordava la tornada de l’himne nacional Els segadors.
Era evident que intel·lectuals i lletraferits ja no guardaven cap mena de dubte sobre la simbiosi entre país i club, política i esport. El Barça amb els seus gols provocava el sentiment de victòria al qual la gent catalana no estava gens acostumada per altres vies. Era una simbòlica dolça revenja que es rebia de bon grat.
36. L’apòcope “Barça”
El nom fa la cosa i, malgrat que no es pugui considerar territori estrictament polític, val a dir que la paraula Barça va aparèixer per primer cop al número dos de la revista satírica Xut!, ben famosa i popular aleshores. Era el 30 de novembre del 1922 i el text, escrit amb tota la ironia i un català prenormatiu, deia que “als jugadors de postín del Barça la Junta els ha fet ofrena d’unes targetes de visita amb el seu nom i l’escut del club campió a la banda de dalt, a mà esquerra”. És possible que això del Barça ja s’emprés col·loquialment en anys anteriors, però el punt fundacional va ser aquest.
De bon començament, ja era un apel·latiu afectuós, tot i que trigaria dècades a popularitzar-se. Encara avui trobareu vells aficionats que es refereixen a l’equip com “el Barcelona”, malgrat que el diminutiu s’hagi imposat de manera abassegadora i sigui usat de massivament per seguidors i detractors. I ja podem dir que el nom és popular a tot el planeta. Fa anys i panys que ha ultrapassat els límits territorials de casa.
37. Homenatge al fundador
Al febrer del 1923, Les Corts va viure un solemne homenatge al fundador, Joan Gamper. El president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, va escriure un text, llegit a la tribuna, en què glossava la figura del suís-català tot dient:
Vos heu sabut donar a les manifestacions esportives del nostre poble un alt sentit de dignitat ciutadana i una eficàcia esperonadora. Al seu amor per la cultura física ha sabut afegir la motivació del patriotisme. Estranger per naixença, s’ha compenetrat amb els sentiments i els ideals del nostre poble, i per això els catalans l’estimen com a un fill de la nostra terra.
38. Diada del 23
Durant l’Onze de Setembre del 1923 es van produir greus incidents per les càrregues policials arran de l’ofrena floral a Rafael Casanova. Com que ja plovia sobre mullat i tenien l’entitat ben enfilada, les autoritats van imposar una forta multa al FC Barcelona: deu mil pessetes per l’alteració de l’ordre públic. A punt de treure el cap la dictadura de Primo de Rivera, els seguidors del club no defallien en el seu caràcter ferm, exposat públicament un i mil cops. Fins i tot, en els actes del 25è aniversari, commemorats al desembre de 1924, ja amb Primo actuant de valent, Joan Gamper no es va estar de fer el discurs en català i d’afirmar que “el Barça representa tot un poble perquè és el club de Catalunya”.
39. Primo de Rivera
Com sabeu, Joan Gamper va empènyer la construcció del camp de Les Corts en només tres mesos, avançant un milió de pessetes —una fortuna en aquells dies— de la seva butxaca. Al maig del 1922, el Barça inaugurava la seva catedral, amb cabuda per a 24.000 espectadors, aforament que palesa la força del club i el nombre de seguidors que assistien als duels protagonitzats per aquella formidable generació de futbolistes.
Setze mesos després, Miguel Primo de Rivera rebia l’encàrrec de formar govern per part del rei Alfons XIII i Espanya esdevenia una dictadura militar, comandada per un ex-capità general de Catalunya que havia guanyat prestigi amb la pacificació de la vida social al nostre territori i que, de seguida, va mostrar una oberta hostilitat cap a tots els nostres signes d’identitat diferencials. Aquesta nova realitat política havia d’afectar per força una entitat tan emblemàtica com el Barça. A partir d’aquell moment, tots els culers es van convertir, de manera automàtica, en sospitosos de simpatitzar amb el separatisme. A l’octubre del 1923, el club publicava una nota en la qual demanava moderació als seguidors per evitar mals majors. Es tractava de no donar excuses a Primo de Rivera per a la repressió del barcelonisme.
40. En castellà
Com a conseqüència immediata del canvi polític, el català deixaria de ser l’idioma oficial del club i tota la documentació interna passava a ser escrita en castellà. Tanmateix, la directiva intentà escapolir-se del dictat oficial mantenint la publicitat del club en tots dos idiomes. Malgrat la nova situació, però, la gent no s’estava de dir la seva sense embuts, com si pogués encara practicar el democràtic costum de la llibertat d’expressió.
Aquest és el cas de Joan Ventosa i Calvell, polític, exministre i president de la Confederació Esportiva de Catalunya, que, el 1924, ja sota dictadura, proclamava sense embuts:
El FC Barcelona, ben sovint, ha sigut, ensems que el representant esportiu, el representant patriòtic de Catalunya. No perquè hagi tingut actuació política, sinó, simplement, perquè en l’esport, com en tot, no és possible formar una entitat forta, duradora, representativa, sense que estigui informada per l’esperit vivificador de la nostra terra.
41. Projectes fallits
Ja sabem que, en dictadura, has de fer mans i mànigues amb força enginy si vols marcar-li algun gol al poder. Només el marcaràs si els agafés distrets però, tot i així, paga la pena intentar-ho. Un any després de l’arribada de Primo de Rivera al poder, la directiva va contribuir a dues subscripcions obertes que resultarien, al cap i a la fi, projectes fallits. I per evidents raons ideològiques. D’una banda, mil pessetes que perdria destinades a la creació “d’un monument que ha d’erigir-se en memòria de l’excels poeta de Catalunya, Àngel Guimerà”, traspassat aquell mateix 1924. No eren temps per a orgues d’exaltació nacionalista.
Si fa no fa pràcticament al mateix temps, el club acordava destinar la quantitat de cent pessetes a la “subscripció iniciada pel consolat de França per erigir un monument-mausoleu a Barcelona per als soldats catalans morts a la guerra”. Com en el cas anterior, les estàtues ja estaven preparades, però no es va arribar a la inauguració. De fet, durant anys i panys, la participació de voluntaris catalans en la Gran Guerra es tornaria un misteri impossible d’aclarir pel que fa al nombre de soldats i les baixes causades pel conflicte. Resultava evident que el poder havia dictat silenci sobre aquest cas.
42. El Derbi de la Xavalla
Atenció, que estem sota una dictadura. Mirant enrere, sembla que aquella generació de seguidors barcelonistes es volgués abstreure de la realitat i continués fent la seva, com si no fossin conscients de les característiques que defineixen un règim autoritari. La directiva va haver de fer subtils crides a la calma, a la prudència, sense gaire èxit, si tenim en compte la cruesa dels fets. Tothom marca com a definitiu i definitori el tancament del club durant sis mesos pels fets de la Marxa Reial a les Corts, viscuts al juny del 1925. Però hi ha un llarg camí previ que prepara l’actuació repressiva de les autoritats. El got de la seva paciència s’anava emplenant fins arribar a la gota que el feia vessar. I van dir prou.
La llista de greuges per a les autoritats totalitàries devia començar el 1908, tot i que s’accelerava en l’última dècada. Aquella decidida aposta pel catalanisme, valenta i sense contencions, els devia tocar la fibra de la seva feble tolerància davant del dissident. Amb la dictadura, el procés es va accelerar i en els mesos previs es cuinava el brou de cultiu precís per acabar prenent dràstiques decisions. Al novembre del 1924, Les Corts va allotjar el famós Derbi de la Xavalla, contra, òbviament, l’Espanyol. Van tornar a petar seques de valent i el públic, fart de l’actuació arbitral, va generar una pluja de monedes a bots i barrals, que va provocar la suspensió del matx i els ja habituals conflictes d’ordre públic. Per acabar-ho d’adobar, a porta closa, la continuació del derbi acabà amb victòria blanc-i-blava, però els seguidors més combatius d’ambdós bàndols van congregar-se als encontorns per repetir un considerable ball de bastons. Fartes dels culers, les autoritats ja estaven decidides a deixar caure l’aparell repressiu sobre el Barça a la menor oportunitat que es presentés.
43. Sant tornem-hi
10 de maig del 1925, sant tornem-hi. El Barça continuava temptant la sort. Aquell formidable equip de l’Edat d’Or s’imposava a la final del campionat d’Espanya disputat a Sevilla a l’Arenas de Getxo, per 2-0. Com era tradicional, una gernació d’aficionats esperaven el resultat definitiu a les Rambles, situats davant de la redacció d’El Sol, on acostumaven a treure una pissarra al balcó. Rambla de Canaletes a vessar de gent, com demostren les fotos d’època. Un redactor del diari va tenir l’ocurrència de posar abans el resultat d’un amistós disputat per l’Espanyol i la xiulada dels impacients culers va resultar monumental. En canvi, quan el cartell anuncià el triomf blaugrana tot va ser cridòria i celebracions.
Quatre ciutadans de filiació políticament centralista presents al lloc dels fets interpretaren la xiulada al resultat de l’Espanyol com una ofensa a Espanya i l’ovació al Barcelona com un cant al separatisme. Van enviar una carta de protesta al governador civil de Barcelona que començava dient, traduïda del castellà, “com a veritables espanyols no hem pogut més que enrojolar de vergonya i bramar de coratge davant d’uns certs fets escandalosos i repugnants que evidencien la insignificança dels autors”.
44. La Marxa Reial
14 de juny del 1925. Arribem a un dels moments de més importància històrica en el recorregut vital del FC Barcelona. Després de tot el que portàvem acumulat, el Barça prepara un amistós de final de temporada com a homenatge a l’Orfeó Català, que tornava a casa després de protagonitzar una gira triomfal per Itàlia. L’Orfeó també era, naturalment, mal vist per l’autoritat a causa de ser considerat un altre símbol catalanista. S’escull com a rival el Júpiter, que s’acaba de proclamar campió de la categoria B espanyola. Déu-n’hi-do, amb el Júpiter. L’equip representatiu del combatiu Poblenou arrossega una afició coherent amb la composició del barri; és un club partit en dues ànimes: l’anarcosindicalista i la separatista. A l’hora del partit, s’apleguen 14.000 espectadors a Les Corts, lluny d’emplenar l’aforament.
Tot culer coneix els fets: a la mitja part, una orquestra formada per mariners d’un vaixell anglès interpreta com a deferència els himnes espanyol i britànic. La Marxa Reial genera un devessall de xiulets i protestes ensordidores que provoquen la interrupció i un cert astorament entre els músics, convençuts que la seva versió és un desastre. Quan passen al God save the queen, tot són aplaudiments i gatzara positiva. O sigui, un detall de cortesia per part d’uns convidats a la festa es converteix en tot un acte espontani de protesta contra la dictadura de Primo.
45. Una llotja còmplice
A la llotja, acompanyant el president Joan Gamper, Francesc Cambó encapçala una nodrida presència de polítics i representants, la majoria vinculats a la Lliga Regionalista. A partir de la xiulada, sembla que desapareguin d’escena i es facin fonedissos perquè el suís-català esdevé l’únic i exclusiu boc expiatori, convertit en diana de la repressió. De seguida, les autoritats militars van decretar la suspensió de qualsevol activitat del club durant mig any i Gamper es va veure obligat a deixar la presidència, exiliat uns mesos a Suïssa mentre deixava dona i fills a Barcelona.
Veure’s sol en aquest tràngol després de tot el que havia fet pel Barcelona va provocar un daltabaix emocional en Gamper, que ja mai no tornaria a ser el mateix, víctima de depressions i d’una situació econòmica que s’aniria complicant fins a la fallida més espantosa, causada pel crac de Wall Street, l’any 1929. El fundador i cinc cops president s’acabaria suïcidant al seu domicili amb sensació d’haver estat abandonat. La reacció popular i les grans mostres de dol per la pèrdua només van evidenciar la mala consciència d’aquells que el deixaren sol en els moments difícils. Fins i tot, bisbes i capellans catòlics van encapçalar la processó del fèretre pels carrers de Barcelona quan tothom sabia que Gamper era protestant.
46. Plec de descàrrec
Tement la que li cauria al damunt, el Barça va presentar plec de descàrrec nou dies abans de confirmar-se la sanció. En una carta al governador civil de Barcelona, el militar Joaquín Milans del Bosch —de nissaga prou coneguda encara avui—, el club argumentava que seria una injustícia fer responsable el club de qualsevol acte viscut al seu camp i que no es podien fer càrrec del comportament de gent aliena a l’entitat que havia comprat la seva entrada a taquilla, que no eren socis i que, per tant, no podien controlar de cap manera.
No va servir de res, és clar. El Barça era un “cau de separatistes” en creença i definició de les autoritats i es mereixia el càstig. No només el club, sinó qualsevol persona relacionada amb ell, com ho demostra la detenció a Sabadell d’Emili Bragulat viscuda a començaments d’agost. Aquest forner de 20 anys va ser acusat de passejar per la rambla d’aquella ciutat lluint una insígnia del Barça al trau de la jaqueta. Fins aquests extrems arribava la dèria dels repressors.
