Kitabı oku: «999. Les primeres dones d'Auschwitz», sayfa 5

Capítol 5

La Tet: ?

9: REPRESENTA BENEFICÈNCIA OCULTA, INVERSA.

OBSESSIONATS AMB MISTICISMES OCULTS, els dirigents del Tercer Reich no deixaven passar cap pràctica a l’abast per assegurar-se la victòria. Himmler era un astròleg apassionat; a Goebbels, el fascinava Nostradamus i compartia la seva interpretació de les prediccions amb Hitler, que hi estava «molt interessat». A la dècada de 1940, el Reich comptava amb «científics» astròlegs, parapsíquics, i amb una divisió Nostradamus virtual, molt enfeinada interpretant les profecies per predir l’enfonsament de França i de tot Europa.

—Alerta! No ensenyeu Nostradamus a ningú! —advertia Goebbels als seus confidents.

És interessant remarcar que Nostradamus utilitza el número 999: «Al judici, encara que hi hagi 999 homes que condemnin un home, si un de sol el defensa, se salvarà». No hi hauria ningú que defensés les nostres 999 noies.

L’ús per part de Hitler de mitologia pagana per manipular les masses està ben documentat, i com més «cosmobiòlegs» donaven suport a la ideologia nazi, més es convencien els màxims dirigents que «qui hi entra en contacte, posa la màgia en marxa». Himmler considerava l’astrologia un assumpte «científicament justificat i absolutament acurat», de manera que no és estrany que tingués el seu propi astròleg, Wilhelm Wulff, amb el qual va establir una dependència tal que, el 1944, feia servir les estrelles per planificar les decisions i estratègies militars. Els darrers dies del Reich, el cap de la intel·ligència estrangera de les SS s’adreçava a Wulff «per saber què faria Himmler a continuació» (que aleshores era la segona figura amb més poder del Reich).

La pràctica de la numerologia prové dels grecs antics i del matemàtic Pitàgores, i encara més enrere, de Babilònia i el sistema caldeu. Els astròlegs sovint utilitzen la numerologia, i tenint en compte l’amalgama dels nazis entre Nostradamus, la mitologia pagana i l’astrologia, hom s’ha de preguntar si algunes d’aquestes pràctiques van influir en l’ús del número 999, atès que el primer transport a Auschwitz el va ordenar Himmler personalment.

El 3 de març de 1942, Himmler va visitar Ravensbrück per tal de discutir la nova directriu sorgida a la Conferència de Wannsee (la creació de camps d’extermini per als jueus) amb Max Koegel, el comandant de Ravensbrück. Per què va introduir Koegel en aquesta conversa? Ravensbrück era l’únic camp de concentració alemany per a dones, i per més que no tenim cap prova concreta que la directriu hagués d’apuntar a les noies en primer lloc, Himmler ja sabia, ho havia decidit pel seu compte, que el primer comboi des d’Eslovàquia seria de dones joves. El problema era que, a Ravensbrück, ja hi havia cinc mil presoneres, i no era prou gran per acollir-ne més. S’havia de crear un altre camp per a dones. A Auschwitz.

Quan es va assabentar del pla de Himmler, el comandant d’Auschwitz, Rudolf Höss, va ordenar que traguessin tots els presoners dels blocs 5-10. Abans, aquests blocs allotjaven vint mil presoners de guerra russos (PDG), la majoria dels quals el març del 42 ja havien mort o els havien matat. Els nou-cents homes que encara eren vius, els van reubicar als antics estables de la cavalleria polonesa, a cinc quilòmetres de distància. L’únic que calia fer llavors era construir una tanca divisòria entre el camp dels homes i el de les dones, i trobar una supervisora femenina.

Johanna Langefeld, una membre de les SS de quaranta-dos anys, era l’elecció perfecta. Havia treballat a Ravensbrück des de 1939 i havia establert una relació de treball amb Himmler feia anys, de manera que ell sabia que es podia refiar de la capacitat organitzativa de Langefeld per crear el nou camp de dones. Ella creia que reformar les presoneres implicava càstigs corporals d’un tipus que avui en dia classificaríem com a tortura, però era una defensora aferrissada de les presoneres que treballaven subordinades a ella quan li agradaven. Les noves estratègies establertes a la Conferència de Wannsee i per Himmler no eren secretes entre els membres de les SS; en tant que supervisora del camp de dones a Polònia, Langefeld devia saber que les dones jueves sota el seu control s’utilitzarien com a treball esclau fins que ja no fossin capaces de treballar, moment en què les assassinarien. Tot i que aquest plantejament era contrari a les seves creences religioses, no era pas una amant dels jueus, i el trasllat a Auschwitz representava una promoció benvinguda. Enfrontada sovint a Max Koegel, el comandant de Ravensbrück, per fi ella també seria responsable de tot un camp de dones i podria demostrar a Himmler la seva vàlua. Almenys, això esperava.

Aparentment, només hi ha una fotografia coneguda de la Langefeld. Camina darrere de Himmler i tres oficials més de la Gestapo al llarg d’unes tanques amb filferro espinós en un camp que, segurament, és Ravensbrück. Himmler gamba més endavant que els altres, amb els guants en una mà. A terra, hi ha neu, i darrere els goliats de la Gestapo, la Langefeld queda empetitida. Porta una gorra estreta i els cabells grisencs lligats ben estrets al clatell en un nus. El seu abric és llis, sense galons, i el du cordat fins al coll. La sotabarba d’una persona de mitjana edat li penja sota una boca severa i una cara xuclada, cosa que li confereix l’aspecte d’una matrona aspra i envellida.

Auschwitz l’envelliria encara més ben aviat. Només faltaven tres setmanes per a l’arribada del primer comboi oficial de jueves, i hi havia molta feina. Himmler li havia ordenat que seleccionés dones de les SS, a més de 999 presoners de Ravensbrück, per treballar de kapos.

Per què no es van emportar mil dones i llestos? Va ser casual el número 999? Feia res per casualitat, Himmler?

Tradicionalment, la numerologia i l’astrologia es consideren «instruments de saviesa» que ajuden a crear ordre en un univers caòtic. Cada xifra té un significat i un poder específics, però quan un número es mostra tres vegades, se suposa que la intenció és augmentar la xifra al tercer poder. Així doncs, el fet de crear un triplet numèric pot ser útil i apuntar a un propòsit intencionat.

En el sistema pitagòric, els números representen cicles. El número 1 és el de la iniciació. El número 9 és el punt de culminació. Acompliment. Situar tres 9 junts indica un punt final decisiu, mentre que els guarismes 10 i 10.000, que van a continuació del 9 i el 999, respectivament, representen un punt de començament nou: un mil·lenni. Si el 9 és un número ombrívol,² un numeròleg buscaria la intenció darrere l’ús d’aquesta xifra. En el cas de l’Holocaust, tres 9 indicarien un desig patent de concloure quelcom. El nou té una mística matemàtica pròpia, perquè els números que són divisibles per 9 sempre es redueixen o culminen en el número originari: 9.

9 + 9 + 9 = 27 i 2 + 7 = 9

USANT DATES, ELS NUMERÒLEGS pitagòrics trencaven els dígits del mes, el dia, l’any, en dígits singulars, i aleshores sumaven els números junts fins que la suma era un dígit singular. Fent servir aquest sistema, la data del 26 de març de 1942 també dona nou: 0 + 3 + 2 + 6 + 1 + 9 + 4 + 2 = 27 = 2 + 7 = 9.

A més, usant el sistema pitagòric, cada lletra té un valor numèric; Heinrich es resol en 9, igual que Luitpold i Himmler. ¿És que Himmler feia servir la seqüència numèrica del seu nom i la seva data de naixement per al començament oficial de la Solució Final, en un intent de jugar contra els jueus amb una baralla de cartes ocultes? Segons el pensament de Himmler, el poder d’aquests guarismes i dels mapes astrològics li asseguraria l’èxit de la Solució Final. La qüestió jueva quedaria resolta. Completament.

Resulta difícil ressaltar en què devia creure Himmler sense proves evidents als seus diaris, però és un fet que la quantitat de noies que van arribar a Auschwitz amb el primer tren no va ser de 1.500 «persones», com es consignava originalment al memoràndum que Konka va signar el 13 de març de 1942, sinó que seria de 999: el nombre exacte que Himmler havia ordenat deu dies abans a Ravensbrück.

Ara hem d’examinar l’astrologia arran de la data en què van arribar les noies. Himmler era un devot de l’astrologia, i s’havia fet fer cartes astrològiques des de 1928. La seva pròpia carta astrològica, segons diu l’astròloga i numeròloga Molly McCord, s’ha de considerar extraordinària. No li vaig explicar quina era la carta que volia que em fes, així que inicialment la Molly no tenia ni idea que aquella data de naixement era d’un dels oficials més rellevants de Hitler.

«Alguns aspectes estranys revelen un individu amb un intel·lecte capaç, farà coses importants al món, gaudirà d’un gran poder i serà un dirigent formidable», em va explicar. Suposo que, per als nazis, Himmler va fer coses molt importants. Mentre ascendia els rangs de les SS, la seva implacable cobdícia pel poder el va convertir en un adversari polític temible. Era un home que excel·lia en els jocs mentals i en la manipulació, un home que sempre buscava l’escac i mat, mentre entre bastidors planificava els moviments per millorar la seva posició i desviar el poder cap a la seva persona.

Els quatre elements que dicten una carta inclouen aire (intel·lecte), foc (energia), terra (terrenalitat) i aigua (emoció). «En aquesta carta, no hi ha emoció —va prosseguir McCord—. A zero graus, Escorpió no tenia compassió i molt poca empatia per la humanitat».

És possible, és cert, que les implicacions del número 999 fossin particulars al poti-poti de la teoria personal de Himmler. La idea no és tan forassenyada com sembla. També se sap que Goebbels interpretava Nostradamus perquè s’avingués amb la seva agenda. Si hi ha cap significat numèric darrere el 999, aquesta mena de càlcul fred apuntaria a la partida que Himmler jugava a l’escaquer de la Solució Final. Les dones eren els seus peons. Si els 999 kapos de Ravensbrück havien estat la primera jugada, hem de suposar que les 999 noies jueves eren la segona? ¿I va assenyalar els moviments en una data en què, segons li havien dit, les estrelles estarien perfectament alineades amb la seva carta astral per a l’èxit definitiu?

Segons l’astròleg històric Robert Wilkinson, la data i l’hora del transport comptava amb una quantitat de factors que indicaven que era una «bifurcació a la carretera del destí».

—En astrologia —em va explicar—, les sèries sèptuples representen fites on cal prendre decisions que determinen el «destí» futur de qualsevol cosa que passi, un «destí irrevocable i absolut».

Fos com fos que Himmler manipulés o es fes interpretar els signes, no és probable que es tragués les dates del 20 i el 26 de març del barret, per simple atzar, igual com no ho és que resolgués agafar només 999 presoners de Ravensbrück, en comptes de 1.000. Era un maniàtic del control en excés per fer una cosa així i, igual que altres responsables de l’escalafó superior del Reich, hauria volgut el favor que, al seu criteri, li pogués procurar l’astronomia.

La tarda que el tren va partir de l’estació de Poprad, els planetes estaven alineats en una trinitat complicada amb la data de la visita de Himmler a Ravensbrück, i la data de juliol de 1941, quan Göring «va cridar a la completa anihilació de la població jueva d’Europa». Va ser el requeriment de Göring el que va posar en marxa les rodes perquè la Conferència de Wannsee formulés de Solució Final, i la ràpida implementació poques setmanes més tard, que es culminaria amb la deportació de les nostres noies.

Les dates i els temps són elements crucials a les cartes astrològiques. Ens consta que el tren va abandonar l’estació a les 20.20 hores. Aquesta hora i aquesta data en si no ens revelen res de significatiu. Fos com fos, el matí en què les noies van arribar a Auschwitz, els planetes estaven alineats entre Mart i Bessons, configurant un quadrat perfecte (una Gran Creu Mutable) enfront d’un eclipsi lunar el 3 de març de 1942, la data en què Himmler era a Ravensbrück i va reclamar 999 presoneres perquè treballessin a Auschwitz. Als cercles astrològics, una Gran Creu Mutable representa una «fractura severa». Si tiba en direccions diferents, pot resultar molt destructiva. I així va ser.

Finalment, hi ha una correlació amb les proclames dels pregoners, unes quantes setmanes abans. El 20 de març, a les vuit en punt del matí, quan les noies s’havien de registrar per anar a treballar, i sotmetre’s a l’examen sanitari, el sol era a la lluna de Himmler, o sigui, Àries. El primer signe del zodíac, Àries (el déu de la guerra i l’assalt) és cèlebre pel poder i la iniciació. Això significa que, per a Himmler, era un instant excel·lent per emprendre un pla d’acció. Allò era una guerra i Himmler va atacar amb les estrelles al seu costat. Contra dones jueves joves.

___________________

² Un número ombrívol implica que té connotacions negatives, segons l’astròloga i numeròloga Molly McCord.

Capítol 6

«Déu sap si no és un truc, o alguna cosa pitjor».

«No parlis així, per l’amor de Déu. Què en poden voler,

d’elles, fet i fet? Només són criatures, la majoria».

—LADISLAV GROSMAN, LA NÚVIA

MENTRESTANT, GEJZA KONKA, que encara era el cap del Departament Jueu, havia arribat a la conclusió que les ordres de deportació individuals s’haurien de lliurar amb molt poc marge, perquè ningú tingués temps de fugir ni d’amagar-se. És cert que els anuncis sobre el primer contingent de noies s’havien enganxat a l’avançada, així que Konka devia revisar la idea en comprovar que el primer tren no havia assolit la quota que ell pretenia i havia signat. Sota el comandament del seu successor, les deportacions sovint s’executaven en poques hores. Les famílies de llogarrets on vivien menys de vint persones no sabien gaire res del que passava a les ciutats. La notícia de les ordres de treball per a les noies encara no havia arribat a les comunitats més rurals. En aquells llogarrets, ningú sabia ni com fer la petició d’una exempció (i no és pas que no fossin prou rics per comprar-la, o prou importants per tenir-los en consideració).

Malgrat les asseveracions de l’alcalde de Humenné que les exempcions per a les noies Friedman, i altres famílies presumptament importants, ja venien de camí, els documents encara no havien arribat. Per als ciutadans obedients de la llei, infringir-la no és mai una decisió fàcil, així que, el matí del 20 de març, la majoria de famílies van portar les seves noies a registrar-se als centres, tal com se’ls havia ordenat. Les noies de cal Friedman estaven entre les que van complir l’ordenança. Se suposava que l’equipatge admès era de quaranta quilos per persona, però «nosaltres no els teníem pas, quaranta quilos d’equipatge», diu l’Edith. Ella i la seva germana van plegar la roba més bona que tenien (un suèter, una faldilla, unes quantes mitges calentes), perquè és això el que t’emportes quan marxes lluny de casa: la roba més bona. La seva mare va embolicar un pa casolà amb una tela i el va posar dins de la maleta de la Lea. Posant-hi bona cara, es convencien elles mateixes que responien al seu deure envers el país, i primer la Lea va fer un petó a la mare, i després n’hi va fer un l’Edith. Quan van marxar de casa, no tenien cap dubte que al cap d’unes hores ja hi serien de tornada.

La idea de deixar enrere el pare, la mare i la família durant tres mesos espantava moltes noies educades en cases devotes i protectores. El Giora Shpira recorda la seva mare i la de la Magda rentant els cabells de les seves filles amb aigua de pluja, perquè les trenes llargues que duien fossin més suaus i netes. Eren noies molt estimades, que no podien fer cap mal. Els seus pares haurien fet el que fos per elles.

Hi havia altres noies que creien que anaven a viure una aventura. La Margie Becker confessa que decidir-se a abandonar la família per «anar a treballar a aquella fàbrica» va ser la primera vegada que havia desobeït seriosament la seva mare.

—La mare em va dir: «No tens per què anar-hi». Però jo volia anar-hi amb les amigues. Les amigues són molt importants en moments així. Per això no volia que em deixessin enrere.

El mateix es pot dir de l’Adela i la seva amiga Gizzy. Treballar no les espantava, i van pensar que seria una oportunitat per demostrar als eslovacs i als alemanys fins a quin punt s’equivocaven respecte als jueus. Els demostrarien la força autèntica de les noies jueves eslovaques.

Piri, Eta, Alice, Fanny, Olga, Marta, Ida i centenars de noies per tot Eslovàquia es van plantar davant d’un mirall o un vidre reflectant, es van pentinar els cabells i es van infondre confiança a si mateixes: tot anirà bé, tornaràs a casa d’aquí uns mesos, i llavors et casaràs, i acabaràs els cursos a l’institut, i començaràs a viure la teva vida...

Per què havia de dubtar ningú del que els havien dit?

«REGISTRAR-SE» implica signar oficialment l’acceptació del deure però no que l’activació sigui immediata, així que les noies van anar a registrar-se convençudes que tornarien a casa per al sàbat. Aquesta era la trampa que Konka havia preparat amb tota cura: la sorpresa era primordial.

Els records sobre el registre en si varien d’una comunitat a una altra. La constant és que l’atmosfera als edificis on es registraven les noies era surrealista i estranya. A Humenné, el lloc era una escola; a Preslov, la caserna de bombers; a Bardejov, van fer servir l’ajuntament. Tot i que no sabien què esperar-ne, com que estaven convençuts de fer el més correcte, alguns pares ni tan sols no van acompanyar les filles als centres de torn. I als que ho van fer, els van obligar a quedar-se a fora, sota el plugim de març que fonia les últimes restes de la tempesta de neu de febrer.

Les noies de les viles veïnes arribaven a peu o en carros tibats per cavalls, amb una crosta de neu i fang a les botes. Acompanyades per germans o pares, havien marxat de casa d’hora per arribar al poble a temps. Com les noies del poble, portaven la roba més maca del sàbat. No totes aquestes noies de la rodalia eren desconegudes; moltes estaven emparentades. Moltes famílies rurals van lliurar les seves filles voluntàriament, agraint l’oportunitat que oferien a les noies per ajudar famílies empobrides.

Les noies de pobles que fins aleshores perdien el temps a casa ara s’afanyaven cap als punts de reunió. Les mares que pujaven i baixaven pels carrers de Humenné les saludaven amb la mà: hi havia la Klary Atles (la filla del rabí, francament ric); la Zena Haber, la desmanegada; la voluptuosa Helena Citron; l’entremaliada Gizzy Grummer; la tia Hans, que semblava una estàtua, i la seva germana petita, la Maya, amb els cabells arrissats; les amigues de la Lea, l’Anna Herskovic i l’Annou Moskovic, amb una barra de pa de la senyora Friedman. S’hi van afegir l’Edith i la Lea, que coneixien de tota la vida, i juntes van travessar les vies del tren i van pujar pel carrer on hi havia l’edifici de l’escola vella.

A la porta hi havia un agent de la policia local, indicant als pares que es quedessin a fora i s’esperessin. Les noies es van organitzar en una sola fila i es van encaminar cap a l’escola, on feia gairebé un any que tenien prohibit anar a estudiar. El policia devia conèixer la majoria de les noies des que anaven amb bolquers agafades a la vora de la faldilla de la mare. Tothom coneixia tothom a Humenné. Sabia alguna cosa més? Si la sabia, no la va pas comunicar. Les persianes de les finestres eren abaixades, de manera que ningú pogués veure l’interior.

Ens les podem imaginar entrant obedients a l’edifici: l’Anna Herskovic amb cabells ros maduixa, al costat de l’Helena Citron, amb cabells negres com carbó, al costat d’Adela Gross, amb cabells rogencs. Totes els porten ben raspallats i lluents, i alguns rínxols se’ls escapen de sota del barret d’hivern. L’Adela, sense la germana gran, es trobava una mica perduda. L’Edith mirava a tot volt preocupada, però no s’allunyava del costat de la seva. L’única vegada que l’Edith havia estat fora de casa era quan havia anat a visitar el seu oncle a Stropkov, i la idea de marxar de casa uns quants mesos l’excitava de mala manera. Sort que li quedaven la germana i les amigues.

—Som fortes i joves. Això no serà res —va declarar una de les amigues de l’Adela, encoratjant les altres amb aquell to fatxenda.

Les noies xiuxiuejaven entre elles, mentre la cua avançava a poc a poc cap a dues taules llargues, on les noies donaven el nom i quequejaven les excuses que havien preparat amb tota cura. Les noies més riques parlaven amb aire prepotent: els havien promès exempcions i les haurien de dispensar de treballar. Els seus pares podien venir corrent per la carretera en qualsevol moment, agitant els documents que les alliberarien de l’ordre sobre el treball físic. Segures que les tractarien amb respecte gràcies a la posició de la seva família a la comunitat, aquestes noies més riques amagaven qualsevol dubte i preocupació sota una capa de falsa valentia. Les noies més pobres s’inclinaven davant del destí, o pidolaven l’alliberament donant als oficials un bocí de paper que reconeixia que eren necessàries per alimentar la família. Cap oficial civil va respondre a aquestes peticions miserables, ni va prestar atenció a l’escalafó social dels pares més rics.

Si algú se sentia prou confiat per dir alguna cosa sobre les exempcions, havia de ser la noia de la família jueva més rica de Humenné. Amb posat orgullós, l’Adela Gross mirava des de dalt aquells homes intimidadors, formant un signe interrogatiu silenciós amb l’arc de les celles, i els informava que el seu avi era el Chaim Gross, el magnat local de la fusta. Li havia promès una exempció el president Tiso en persona. Els funcionaris la van travessar amb la mirada.

—Següent!

Quan no volen que una dona els molesti, els homes tenen una mirada tan menyspreadora que la dona se sent immediatament desatesa i invisible. Aquesta mirada era el que rebien les noies en aquell moment. Per a moltes, era la primera vegada que s’enfrontaven a una deshumanització així.

L’Edith va remarcar que, a la taula llarga dels funcionaris civils, hi havia diversos guàrdies Hlinka i un home de les SS. Això la va sorprendre. Què hi tenien a veure, les SS, amb elles?

Era una bona pregunta. Si ho haguessin sabut, potser els seus pares, els veïns i tota la comunitat, haurien resistit més. Però no ho sabien, i per més que algunes noies intel·ligents com l’Edith s’hi van fixar i se’n van sorprendre, ja sabien que valia més no preguntar-ho. Ningú les hauria contestat, igualment. Qui respon preguntes a una noia?

Mentre comprovaven els noms a les llistes, les van interrogar sobre la professió: modistes, dependentes, treballadores domèstiques o d’una fàbrica. Les adolescents que encara vivien amb els pares, les llistaven com a «domèstiques». En cap cas es va anotar «noia» com a possible vocació.

Hi havia més de cent joves a l’edifici, i els van indicar que ara havien de treure’s la roba per tal que un metge els pogués fer l’examen sanitari. Les noies es van quedar de pedra en sentir aquesta ordre. Ni una de sola no s’havia despullat mai davant d’un home. Els oficials semblaven divertits davant del terror absolut dels seus ulls. Els homes els van repetir cridant que es desvestissin. A contracor, lentament, l’Edith i les seves amigues van començar a descordar-se les bruses i les faldilles.

La Margie Becker s’havia posat dos abrics, un de gris més prim a sobre, i el beix, que era el més bo, a sota per mantenir l’escalfor. Se la veia molt elegant, però no pas més que a les altres noies de casa rica del poble. La Margie va plegar el vestit blau amb tota cura, i va dubtar si l’havia de posar a terra, que era brut de neu fosa de l’exterior. Altres noies també dubtaven, i van buscar una manera de penjar la roba adequadament als ganxos de la paret.

—Es tracta d’un examen físic! Us heu de despullar del tot! —va bramar un oficial.

Esglaiades, es van treure les calces i els sostenidors. Es tapaven els pits i el sexe amb els braços prims. Tremolaven.

—Ens feia tanta vergonya estar allà, dretes sense roba davant d’uns homes... —recorda l’Edith.

Un doctor gentil es va passejar amunt i avall per les files mentre escodrinyava les seves figures florescents.

—Obre-la! —cridava, quan els mirava dins la boca—. Treu la llengua!

Els examinava també la llengua.

L’Edith es burla del record.

—No va ser pas físic.

«AQUELLA CRIDA VA SER una oportunitat perquè els oficials es rabegessin per decret en la visió, barata i lasciva, d’aquelles noies nues», va escriure anys més tard el Ladislav Grosman.

Darrere el doctor, un secretari passava endavant i enrere els fulls de la llista, buscant el nom Citron en una pàgina. Gross en una altra. Comprovar. En teoria, havia de prendre notes sobre l’estat físic de cada noia, però «l’examen era un engany de cap a peus». Si estaven sanes o no, no tenia cap importància. Els oficials només havien de ser-hi per fer veure que els importava; en realitat no se n’havien de preocupar gens.

—Com et trobes? —va preguntar el secretari a l’Edith.

La noia va plegar els braços sobre la seva pitrera fràgil.

—Sovint em marejo.

—Cada mes? —se’n va burlar el secretari en to sarcàstic.

Ella se sentia més com un animal de granja que com un ésser humà. Arraulides allà totes juntes, nues com un ramat d’ovelles perdudes, les noies tremolaven sota la mirada fixa dels homes. ¿Per què no hi havia cap matrona de l’escola per protegir-les dels esguards d’ogre d’aquells oficials? Per què no hi eren els seus pares tampoc? L’únic confort que els restava era que ja gairebé era el sàbat, i al cap de poques hores tot allò s’hauria acabat, i les deixarien córrer cap als braços de les seves mares, i l’encesa de les espelmes, i les seves benediccions. L’únic que desitjava l’Edith era sentir el seu pare cantant el «Shabbat Shalom», i notar la seva abraçada forta i protectora.

A la vorera, a l’exterior, els pares picaven de peus a terra per espolsar-se la insensibilitat dels dits. Ja havien passat unes quantes hores ara, i tots els jueus del poble, i la meitat dels gentils també, s’arremolinaven al voltant de l’escola en diversos estats de confusió i desolació. El que abans era un rumor, ara era la realitat, i encara quedaven preguntes sense resposta. Què els feien exactament, a les seves noies? Per què trigaven tant? Ni tan sols havien fet la pausa per dinar!

Davant de l’escola, es van alçar algunes veus de protesta.

—Què els passa, a aquestes noies?

—Se’n van a treballar.

—En quina mena de feina?

—He sentit dir que una fàbrica de sabates.

—Una sola fàbrica no pot ser.

—Durant quant temps?

—Tres mesos.

—On és aquesta fàbrica?

La resposta d’aquesta pregunta no la sabia ningú.

A DINS, LES GERMANES FRIEDMAN EREN NUES al costat de noies que coneixien de tota la vida. Algunes eren amigues de la Lea, i d’altres, de l’Edith. Tothom coneixia tothom del mercat, de la sinagoga, de xipollejar al riu els dies de calor. També hi havia un centenar de noies que no coneixien gaire, les que havien vingut de la rodalia. Sota la mirada lasciva dels homes, les noies van començar a compartir una camaraderia nova, tàcita. Rostres pàl·lids i angoixats s’emmirallaven en altres rostres semblants. La classe social ja no les separava. La por les igualava.

Entre els refugiats polonesos, la Rena havia deixat la maleta a la casa on treballava de mainadera. «Algú t’acompanyarà per agafar-la», li va assegurar el policia. La cosina de l’Erna, la Dina, havia decidit amagar-se, però en un moment o altre de la tarda, va entrar a l’escola trontollant escortada per la Guàrdia Hlinka. Estava vermella de tan humiliada, i duia els cabells esbullats. L’havien trobat i l’havien arrestat.

El pas lent del temps inquietava i irritava les adolescents. Llavors els engranatges del govern van començar a girar. Ja hi eren ara. Vestint-se. Movent-se. Les autoritats (tot homes) tronaven:

—Agafeu les coses!

—Poseu-vos en fila!

—Sortiu d’aquí!

Esverades, no sols per les instruccions sinó per la brusquedat de les ordres, les noies topaven entre elles mentre s’encaminaven cap a una porta oberta. Envoltades de guàrdies armats, van sortir cap al crepuscle.

Davant de l’escola, algú va cridar que les noies marxaven per la sortida d’emergència del darrere. La multitud va baixar corrent pel carrer lateral. Alguns pares se’n van anar a casa apressats a preparar el sopar per a les seves filles, convençuts que estarien afamades i serien a casa al cap de res. D’altres van afanyar-se rere la columna de noies cridant-les pel nom. Les preguntes s’abalançaven sobre l’aire impassible: on les portaven? Quan en tornarien?

La Margie Becker coneixia força un dels guàrdies Hlinka, i li va preguntar si podia anar a casa a dir adeu a la mare. El guàrdia la va esmunyir de la cua i la va escortar carrer avall. Dreta al costat d’una veïna, «que també era de la família», la mare s’agafava a la cortina de la finestra i la retorçava entre les mans. No volia plorar davant del guàrdia, tot i que el coneixia des que era un nen. Per què era ell, entre tot el món, qui s’emportava lluny de casa la seva filla, una noia amb qui eren amics des de la infantesa? Les llàgrimes rodolaven per la cara de la mare quan, murmurant, va dir a la seva filla: «No li donaré la satisfacció de plorar...». Va preparar discretament una mica de menjar pel sàbat per a la Margie, «hal·là acabada de fer i unes hamburgueses», i li va fer un petó de comiat. Eren els últims aliments kosher que la Margie menjaria fins al cap de tres anys. També era l’última vegada a la vida que veuria la seva mare.

La Margie va retornar a la columna de noies, carretejant l’equipatge juntament amb les seves amigues. Baixant pel carrer Major. Més enllà del carrer Gross. Les maletes picaven contra les canyelles de les noies, els esgarrapaven els turmells, i les manetes se’ls clavaven als palmells. La maleta de l’Edith gairebé pesava tant com ella. Les seves germanes sempre feien broma que un cop fort de vent se la podia emportar. La seva germana va agafar la maneta per compartir el pes. A l’Edith, les llàgrimes li feien coïssor als ulls. Alguna cosa anava malament. Ho podia percebre al moll dels ossos, però ja era massa tard per escapar-se o amagar-se. Buscava seguretat en les dones més grans de la gentada, però només sentia aflicció.