Kitabı oku: «999. Les primeres dones d'Auschwitz», sayfa 6

La notícia que s’emportarien les noies directament a l’estació de tren es va escampar pel poble a l’acte, i tota la població de Humenné va baixar corrent pel carrer Ševčenkova per arribar a l’estació ferroviària d’estucat groc i vermell, abans que fos massa tard.

Envoltades per la Guàrdia Hlinka, amb aquelles expressions dures, els uniformes negres i les armes, les més joves d’entre les noies van començar a plorar. Els guàrdies empenyien enrere algunes mares que intentaven trencar les files per abraçar les seves filles. L’Edith buscava els seus pares frenèticament entre la multitud creixent. Els va veure. Va posar-se a plorar més fort encara. Veus angoixades que cridaven. Germans a les germanes. Mares i pares. Tietes i oncles. Cosins, avis i àvies, amigues i amics. Els noms s’elevaven en l’aire fred, mesclats amb les oracions. Quantes noies hi havia allà? Més de dues-centes. Quantes llàgrimes? Massa per comptar-les.

—Estàvem tan espantades del que ens podia passar, que no érem capaces de pensar —recorda l’Edith—. Totes les noies del voltant ploraven.

Lamentacions. Plors i mans que diuen adeu. Mans que diuen adeu i plors. Un vent fort de març bufava de les muntanyes. La Lea va aferrar la mà de la seva germana, no fos que el vent se l’emportés juntament amb les fulles podrides i les llàgrimes.

A l’estació, hi havia un tren de passatgers parat. Van obligar les noies a anar fins a les andanes, i elles van carregar l’equipatge, pujant per les escales metàl·liques dels vagons, i es van enfilar a bord. Es van aplegar totes a les finestres per tornar a dir adeu amb una mà als seus pares i les seves famílies. El Lou Gross era massa petit per recordar haver anat a l’estació a acomiadar-se de l’Adela, però la seva germana i la resta de la família agitaven les mans.

—Quan em tornis a veure, seré una dona casada! —va dir la Deborah cridant—. Us trobaré a faltar molt, Adela! Lea! Anna!

Les noies s’abocaven a les finestres obertes del tren i saludaven a crits a les seves famílies. «No patiu! Tornaré a casa aviat! Us estimo!».

Per damunt dels caps de veïns i parents, i de tota la vila de Humenné, l’Edith va sentir la veu de la seva mare:

—La Lea no em fa patir tant, és forta, però l’Edith... és tan poca cosa...

El xiulet del tren va sonar. Els vagons es van moure endavant. Mentre Humenné es fonia en la distància, la Margie Becker va intentar alleugerir la mala lluna del moment, i d’altres s’hi van afegir. La Klary Atles, que era més gran, va oferir unes paraules d’estímul a tothom; va recordar a les més grans que havien d’ajudar les més petites, perquè ara totes haurien de ser adultes. Llavors la Gizzy Ziegler li va prendre el pèl a l’Adela. La Lea i l’Edith van arrencar a cantar. L’Helena, que tenia una veu exuberant de soprano, s’hi va afegir. Amb la resiliència de l’optimisme del jovent, les noies van reviscolar la sensació de l’aventura. Es dirigien cap al món. Estaven juntes. Els havien demanat que fessin una cosa pel seu govern. Ara ja eren adultes. Al cap de poc, totes van començar a sentir-se més emocionades i positives enfront del desconegut. Fins i tot la idea de viatjar en ple sàbat, fet contrari a la tradició jueva, s’afegia al seu sentit de la maduresa. Amb l’esperit del dia santificat, la Margie i d’altres van compartir la teca que els havien empaquetat les mares, amb noies i amigues que no havien menjat res en tot el dia.

Mentre el tren agafava un revolt a la via, en la distància van aparèixer els cims orientals més alts dels Alps suïssos. Uns penyals blancs formidables resplendien sota el sol crepuscular. Les noies s’abocaven a les finestres i cridaven que podien veure el cim del Gerlachovský!

Algunes noies de l’entorn rural no havien vist mai l’Alt Tatras. Plenes d’idealisme patriòtic i d’un sentit d’utilitat, van començar a cantar l’himne nacional eslovac. Les veus de l’Edith i la Lea s’elevaven per sobre de l’estrèpit del tren.

Llampega sobre l’Alt Tatras

Els trons esclaten trepidants

Els hem d’aturar, germans,

I malgrat tot, desapareixeran.

Els eslovacs reviuran

Perquè la nostra pàtria ha dormit fins ara

Però el tro llampega

Perquè la terra es desperti encara.

Gairebé era fosc quan el tren va trontollar i es va aturar a l’estació de Poprad. Les noies van desembarcar amb les maletes i la seva alegria optimista, i les van rebre els membres de la Guàrdia Hlinka, amb abrics negres i fuets de muntar. No eren els nois que havien conegut a la infantesa. Eren homes violents, d’expressió dura, que els ordenaven a crits que desfilessin, i les fustigaven a l’esquena i al cul amb els fuets. Els mateixos cimalls escabrosos de l’Alt Tatras que els havien omplert el cor de cançons i patriotisme ara semblaven freds i amenaçadors. Tot el que els resultava estrany es va fer encara més estrany. Les esperaven unes barraques buides de dues plantes de l’exèrcit. Cansada i desolada, l’Edith es va dir: «Almenys ara ens informaran d’alguna cosa, i sabrem què ens podem esperar». Però no hi havia cap comitè de benvinguda, ni matrones, ni cap mena d’organització. Les noies van entrar desconcertades dins aquell edifici grandiós, confoses perquè no sabien on havien de dormir. Com que ningú els ho va explicar, van buscar racons i, com van poder, van improvisar jaços per arraulir-s’hi. A mesura que la fosca descendia, l’edifici buit va ressonar amb la remor de les noies, que sanglotaven fins a agafar el son.

Capítol 7

Les dones són qui porten al món la vida i la llum.

—LA CÀBALA

Sàbat — Dissabte, 21 de març de 1942

EN QUIN MOMENT POTS ESTAR MÉS SEGUR de trobar a casa les noies solteres i ben educades? En establir el registre la vigília del sàbat, les autoritats es van assegurar que qualsevol que intentés amagar-se per esmunyir-se de la crida del govern i estalviar-se l’ordre de treballar, se la pogués trobar fàcilment l’endemà al matí a casa dels pares.

Amagar-se implicava unes incerteses particulars, però no hi havia gaires més opcions, especialment per a les adolescents. Per tal de salvar-se de la condició de solteres que les convertia immediatament en vulnerables, després de la proclama inicial, algunes famílies s’havien passat les setmanes mirant de casar les noies. D’altres van enviar les filles a casa de parents a la veïna Hongria. Les famílies a les quals havien promès excepcions governamentals no creien que fos necessària una acció tan dràstica. Però, en veure que les exempcions no arribaven, a aquestes famílies només els quedaven dues alternatives: obeir la llei i lliurar les seves filles, o desobeir la llei i amagar-les. Les famílies Gross i Friedman van obeir la llei. Els Amster no.

A primera hora del 21 de març, la policia local es va presentar a la mansió d’Adolf Amster amb la Guàrdia Hlinka. Un truc a la porta tan d’hora només podia voler dir una cosa: perill. La mare de la Magda es va afanyar a anar al dormitori de la seva filla, i la va enviar de dret cap «a un amagatall sota la teulada» dins la seva casassa. Espolsant-se la son dels ulls, el senyor Amster va anar a obrir la porta amb la màxima innocència possible. La rebuda no va ser agradable.

El Giora Shpira recorda haver vist alguns antics companys de classe, ara membres de la Guàrdia Hlinka, emportant-se els seus amics: companys de classe arrestant els seus propis companys de classe. Així que és probable que l’Adolf Amster aquell matí obrís la porta i es trobés els mateixos xicots, coneguts de la seva filla que abans tenien la cara plena de grans, drets davant seu amb les armes a punt. Els va explicar que el govern havia promès exempcions a la família Amster, de manera que no s’havien d’haver molestat a venir. Inflats pel poder del seu uniforme negre, els nois el van estirar cap a fora al carrer, van agafar les porres i el van apallissar.

¿Va ser perquè al senyor Amster se’l considerava un jueu opulent, que volien fuetejar-lo i degradar-lo en públic? Els veïns van sortir a fora i ho van observar horroritzats. Ensangonat i esgarrapat, el senyor Amster implorava a aquells xicots que s’aturessin. No era pas prou ric ni important per no implorar.

Els guardaespatlles esbroncaven el senyor Amster.

—Quina filla permetria que apallissin el seu pare fins a matar-lo? Si la Magda s’estimés el seu pare de debò, el salvaria! Quina mena de noia és, capaç de deixar-lo patir tant?

Havien parat la trampa amb l’amor com a esquer. Sentir com colpejaven cruelment el seu pare era més del que la Magda podia suportar. Una noia de cara amable va aparèixer al carrer. El seu pare la va agafar entre els braços mentre implorava als guàrdies que no se l’enduguessin. No tenia cap més filla. La necessitaven a casa. Per què no valoraven els seus serveis al govern?

Els guàrdies es burlaven i reien dels Amster. Es van emportar la delicada Magda a estrebades i la van obligar a marxar carrer avall per afegir-se a les altres noies que havien pensat que es podrien amagar. Les bones noies eren tan fàcils de trobar!

A UNS QUILÒMETRES DE DISTÀNCIA, en una comunitat als afores de Prešov, la Guàrdia Hlinka va arribar a casa de la família Rosner i van concedir dues hores a la seva filla, la Joan, per fer l’equipatge. Juntament amb vint-i-tres noies més de Šarišské Lúky, la van «entaforar en una camioneta com una sardina», les van dur al poble i les van descarregar a la caserna de bombers, on van comprovar els seus noms. Aleshores ja eren les deu del matí, i a la caserna dels bombers estaven processant prop de dues-centes noies més.

Tot i que era molt d’hora, el Giora Shpira i el seu germà havien sentit el rebombori a casa dels Amster, i es van esperar davant de la caserna de bombers per veure què succeiria a continuació. Quan de sobte van fer desfilar les noies per la carretera, els xicots es van plantar a córrer rere la columna, cridant la Magda i la Klara pel nom, mentre elles trontollaven pels carrers. Com que era de bon matí el dia del sàbat, alguns membres de la comunitat jueva encara no s’havien assabentat que tractaven les noies com si fossin criminals comunes, i que, privades de l’última carícia o l’últim petó dels seus familiars, havien desfilat cap a l’estació ferroviària. La imatge de totes aquelles dones joves desconcertades i desgraciades encara ara esgarrifa el Giora Shpira.

—El pitjor desastre de tots va ser quan van atrapar les noies i les van rodejar... Va ser el paradigma de tota la maldat que vindria.

Veure les seves filles a bord d’un tren de passatgers va reforçar la il·lusió que la darrera proclama en realitat no era més que un servei al govern, i podia haver alleujat l’angoixa que els pares jueus sentien quan les hi prenien. A la llum del matí, les noies van obrir les finestres i s’abocaven enfora per tirar petons a la família, i atrapar els que els parents els enviaven a elles, si hi tenien cap parent, és clar. Van oferir pregàries. Se’n van concedir poques.

L’Ida Eigermann només podia acomiadar-se de la seva tieta. Es preguntava com els devien anar les coses als seus pares a Polònia. Si ho hagués sabut, hauria fugit de l’estació. De fet, al cap de pocs dies, a la seva ciutat natal de Nowa Sącz, a Polònia, als jueus ancians, juntament amb els jueus i els gentils propietaris de negocis, se’ls van endur al cementiri jueu i els van afusellar. Entre els morts, molt probablement, hi havia els pares de l’Ida, a més dels de la Rena Kornreich, de Tylicz.

La Marta F., la futura mare de l’Orna Tuckman, tenia una família nombrosa que la saludava agitant les mans. Al costat, al mateix compartiment, hi havia tot d’amigues seves: la Minka, la Margita i una altra Marta. Aquestes dones de vint-i-pocs anys se sentien diferents que les adolescents, com la Magda, perquè era la primera vegada que se separaven del pare i la mare. Moltes d’aquestes noies tenien feines i vides a fora de casa i apartades dels parents més propers. Anar-se’n a treballar tres mesos per servir el govern faria més difícil la vida a la seva família, perquè eren noies treballadores i portaven diners a casa. I el fet d’ajornar la seva pròpia vida les feia patir pel futur. Com podia enamorar-se i casar-se una noia si es passava tres mesos fent serveis governamentals? ¿Quin xicot esperaria una mossa que ja no era a l’abast per anar a fer llargues passejades i dir-se dolceses a cau d’orella? ¿Hi hauria gaires homes jueus amables treballant a la fàbrica de sabates?

Capítol 8

El sexisme és com el racisme. És terriblement deshumanitzador.

—WILMA MANKILLER, CAP DE LA

NACIÓ CHEROKEE,SECTOR OCCIDENTAL

DINS LES BARRAQUES DE POPRAD, l’Edith i la Lea es van despertar en un món transformat. No hi havia esmorzar, ni cançons, ni la mare. L’Edith tenia les pestanyes enganxades de tants sobresalts, tantes llàgrimes i falta de son. Per empitjorar-ho encara més, tenia el període. Mentre ella i la Lea vagarejaven pels passadissos, van sentir veus de noies en habitacions cavernoses i passos que ressonaven dins d’aquella barraca vasta i buida.

L’estat de xoc va evitar que moltes supervivents recordessin els detalls dels dies que van passar a les barraques de Poprad. La Margie Becker recorda que treballava a la cuina, pelant patates, i esquitllava menjar i el donava a una amiga seva, però «li sabia molt greu perquè no era kosher». Els van ordenar que cuinessin col bullida per a l’àpat de la tarda, i també els van indicar que llesquessin cent cinquanta grams exactes de pa (la mida d’un puny tancat) per a cada noia.

A d’altres els van ordenar que netegessin les barraques. L’Edith i la Lea retenien les llàgrimes mentre treballaven de quatre grapes, fregant terres i parets.

—Ningú ens va dir què hi fèiem, allà —diu l’Edith—. Ens van donar baietes i pals de fregar i ens van dir que netegéssim. Així que ens vam posar a netejar. Ens preguntàvem: «Així que és això? És aquesta la feina que se suposa que hem de fer? No és pas tan dolent», però ens semblava estrany que haguessin enviat centenars de noies a netejar unes barraques. Per què tantes? No sabíem res.

I llavors van arribar a les barraques 224 noies de Prešov. Setanta-quatre eren adolescents, incloent-hi la Magda Amster.

—Saps què? —diu l’Edith—. Explicar els sentiments és molt difícil, perquè una noia de disset anys, si no és completament estúpida, és molt més optimista respecte al futur que una persona de més edat. A pesar de tota la por i la inseguretat, l’optimisme era present.

Ella i altres noies miraven el que els havien ordenat que fessin i van pensar: «Potser sí que és només per treballar de debò. Potser només és per a alguna cosa especial. Potser és per treballar en quelcom que no serà tan dur ni horrible».

—No ho sabíem. Com ho havíem de saber? Ningú en sabia res, de Birkenau, aleshores. Encara no existia!

Entre el grup de dones joves de Prešov, n’hi havia dues de mitjana edat. La Fanny Grossmann i l’Erna Wildfeur tenien totes dues quaranta-cinc anys, i, tot i que no ho sabem del cert, sembla possible que haguessin vingut acompanyant la Ruzena Grossmann, de divuit anys, i la Marta Wildfeur, de dinou, que podrien ser les seves filles adolescents.

El govern havia deixat molt clar en la proclama que només volia que es registressin per al treball les noies solteres. De manera que, ¿què hi feien al primer comboi la Fanny i l’Erna, i a fi de setmana vint-i-set dones més de mitjana edat? No venien pas totes de la mateixa comunitat. Set provenien de Prešov; quatre eren del poble natal de l’Edith, Humenné; tres, de Levoča, i una va arribar amb l’autobús de Stropkov.

Potser algunes d’aquestes dones havien planejat anar-hi juntes, però no hi ha manera de saber si es van organitzar amb antelació com un acte de resistència, viatjant al lloc de les seves filles o nebodes, o per solidaritat, per no permetre que les noies hi anessin soles i sense protecció. Potser aquelles dones de mitjana edat no estaven casades, ni eren parentes de les noies. El cas és que no ho sabem. El que resulta intrigant d’aquestes dones més grans és el simple fet que fossin allà. Són a les llistes i els registres, i potser representen un petit acte de rebel·lió que només podien perpetrar unes dones. Els homes no es podien oferir per substituir les filles o germanes. Només les dones. I quan aquestes dones es van presentar amb la maleta a les estacions de tren i d’autobús pertinents, ningú les va rebutjar.

S’havia de formular la pregunta: si no eren a la llista de la proclama original, ¿es van registrar amb el nom d’una filla o d’una altra parenta a la qual volien substituir? ¿O van donar el nom autèntic i simplement es van oferir voluntàries per ocupar el lloc d’unes dones més joves? Fos com fos, quan van haver teclejat la llista i van haver aplegat la quota, els capturadors no van rebutjar ningú.

Així doncs, aquelles dones religioses i temoroses de Déu eren dretes davant dels membres de la Guàrdia Hlinka... i van declarar el nom i l’edat per al registre: Eta Galatin, edat: quaranta; Margita Gluck, edat: quaranta-cinc; Lenka Newmann, edat: quaranta-dos; Fanny, Paula, Ilona, Rezi... Amb cinquanta-vuit anys a les espatlles, la més gran era l’Erna Jager, i estava completament sola, perquè era l’única de tot el comboi que duia el seu cognom i venia d’un llogarret que ja no apareix als mapes. Què hi feia, allà? Potser hi havia anat en nom de la seva neta.

S’enfrontaven a l’ordre de servei del govern o hi havien anat en solidaritat amb les seves filles? No ho podem saber. El seu coratge silenciós ens revela l’esperit d’aquelles dones, i és una gesta que no se’ls ha reconegut mai. No en va sobreviure cap.

El primer enviament va incitar un altre acte de resistència, molt més ben documentat. A la ciutat fronterera de Bardejov, presumptament s’hi havien de presentar tres-centes noies el 20 de març, i havien de passar una nit a l’escola jueva de la ciutat. Però el dia abans, el rabí Levi va anar a veure el doctor Grosswirth i el doctor Moshe Atlas amb una idea arriscada. Va demanar als metges que injectessin a unes quantes noies una dosi doble de la vacuna contra el tifus, per tal que l’endemà al matí tinguessin febre. Els metges ho van fer, i l’endemà van declarar que hi havia una epidèmia de tifus. Les autoritats locals van posar en quarantena tot el sector jueu de Bardejov, i totes les noies que vivien dins el perímetre de la ciutat van quedar immediatament excloses de presentar-se per al «treball». Ni tan sols els permetien entrar a l’escola.

El dissabte al matí, després de passar-se la nit a l’escola, un tren de passatgers es va endur unes dues-centes noies de la regió cap a Poprad. Però de la ciutat de Bardejov, no n’hi havia ni una.

Konka encara havia de lliurar una quota de noies i assolir l’objectiu de cinc mil en el termini d’una setmana, cosa que podria explicar per què els pregoners tot d’una van començar a fer proclames a pobles més petits.

—Els pregoners no sempre eren ràpids —diu l’Edith—. Anaven pels pobles repicant el tambor, però hi havia moltes viles on acudir, així que les notícies sovint trigaven dies a arribar.

Havien passat dues setmanes des de la primera crida. Com que Bardejov no havia complert la quota, Konka i els seus col·legues van haver de buscar noies solteres en una altra banda.

Diumenge, 22 de març de 1942

Mentre les famílies de les ciutats més grans, com Humenné o Prešov, havien tingut temps per preparar-se o potser fins i tot fugir, les noies dels pobles petits gairebé havien hagut de marxat així que havien sentit l’avís, mètode que es va demostrar molt efectiu. Si fa no fa la meitat de la població de la vila de Stropkov era jueva. Hi havia una sinagoga i una ieixivà, i malgrat que la pobresa era comuna a les comunitats rurals, Stropkov gaudia d’un mercat actiu i de rabí propi. A les valls de l’entorn, sovint hi havia llogarrets que només tenien una o dues famílies jueves.

La Peggy coneixia absolutament tothom a Kolbovce, la ciutat on ella havia crescut (fet i fet, hi tenia parents). Els seus germans grans, sempre protectors, van tornar de la feina disgustats aquell diumenge a la tarda, i van informar la família que el pregoner havia estat repicant el tambor, i la Peggy, en teoria, s’havia de presentar l’endemà per anar a treballar per al govern. Les bones notícies eren que la feina que faria beneficiaria la família, segons van assegurar els germans als seus pares. Si la família rebia un estipendi pel treball de la noia, seria molt apreciat. Corrien temps de penúria, oimés per a les famílies jueves, que necessitaven tota l’ajuda que podien aconseguir.

Aquell vespre, després que la Peggy hagués fet l’equipatge, es va aturar un moment davant del mirall per examinar-se i preguntar-se com era que, de cop i volta, es veia tan envellida. ¿Va intentar suavitzar-se els cabells, negres i gruixuts, cargolant-se’ls amb mitjons, per tenir una aparença una mica més sofisticada? No havia marxat mai de casa tota sola, però la idea d’ajudar la família la feia sentir molt adulta i responsable. Com la majoria de les adolescents, tenia la impressió que fer-se gran resultava emocionant i calia anar-hi corrent. Sospirant a l’avançada, la Peggy s’imaginava que viuria una aventura pel seu compte. I ja frisava.

AQUELL MATEIX DIUMENGE, en un altre poblet als afores de Stropkov, quan les filles de cal Berkowitz ja s’amagaven, un policia local es va presentar amb una llista a les mans. La mare de la Bertha va declarar que les noies havien anat a visitar uns parents, però el policia ja havia sentit prou vegades aquella excusa, i va amenaçar d’emportar-se el senyor Berkowitz si no l’acompanyava una de les dues noies, com a mínim.

El pare i la mare de la Bertha van preguntar on anirien les noies. Volien saber què farien. Quins pares no ho voldrien, oi?

Quan el policia va respondre «una fàbrica de sabates», van decidir que no sonava pas tan malament.

La senyora Berkowitz va cridar la seva filla de setze anys, la Bertha, perquè sortís de l’amagatall. La germana petita, la Fanny, es va quedar amagada.

—No et preocupis —va dir a la Bertha la seva mare—. Jo vindré al registre amb tu.

Juntes van empaquetar unes quantes coses de la Bertha dins una motxilla, mentre el policia s’esperava. Quan la Bertha es va plantar al centre de casa, el seu pare li va indicar que s’assegués sobre un escambell. Les llàgrimes li solcaven la cara quan es va posar les mans al cap i va resar:

—Déu t’ajudarà. Aviat tornaràs a casa.

Va ser la primera vegada que la noia va veure el seu pare plorant. Van ser les últimes paraules que li va dir mai.

Mentre se n’anaven, la mare de la Bertha va cridar als seus fills.

—No us descuideu de recollir la bugada!

Congelades a l’estenedor, les camises i els mitjons s’agitaven al vent, com si li diguessin adeu amb gest maldestre.

La senyora Berkowitz i el policia van acompanyar la Bertha i la seva millor amiga, la Pessy Steiner, fins a la ciutat de Kapišová, on els van dir que es quedessin a dormir. Un autobús recolliria les noies al matí. La Bertha i la Pessy van passar la nit a casa d’una amiga, amb altres noies que havien vingut de les viles de l’entorn amb la mare o el pare. Les noies van dormir a terra, i unes veus tenses, a vessar d’angoixa, els aclaparaven els somnis.

—Jo no vaig dormir gaire bé —diu la Bertha—. La meva mare no va dormir gens. Va envellir deu anys en una sola nit.

EL DILLUNS AL MATÍ, mentre la Bertha i la Pessy es despertaven, es va presentar un altre agent a casa de la Peggy. La mare va embolicar uns quants entrepans i uns quants bombons per a les dues hores de camí fins al poble, i la Peggy va abraçar els germans i els pares per acomiadar-se’n. Ben abrigada amb un xal que li cobria el coll i les espatlles, quan ja marxava cap a la seva aventura, els va dir adeu saludant-los amb una mà.

L’única sortida de la vall era una carretera de pols entre muntanyes. La neu colgava els turons, i el terra era dur i congelat. Un sol color llimona s’enfilava als cims de les muntanyes, mentre les ombres es retiraven cap als boscos.

A Brusnica, el poble següent, l’Anna Judova es va afegir a la Peggy. Les noies havien crescut en terres de cultiu d’Eslovàquia entre veïns gentils, amb molt poques reflexions i angúnies respecte a la resta del món. La cara delerosa de la Peggy lluïa un somriure generós mentre baixaven per la carretera, i ella duia la mata de cabells foscos recollits sota un barret perquè no se li refredessin les orelles. Les tres noies gronxaven els paquets i xerraven optimistes en l’aire tallent del matí.

Quan hi van arribar la Peggy i l’Anna, a la parada d’autobusos de Stropkov ja hi havia quaranta dones joves, esperant-se a peu dret. Enmig d’un aldarull de veus joves, les noies xerrotejaven sobre el misteri d’aquella ocupació del govern. A algunes els havien dit, com a la Bertha, que treballarien en una fàbrica de sabates; a d’altres, que ho farien en masies. El conductor de l’autobús era afable i somreia a les noies, però només sabia que anaven a Poprad. Com que només faltava una setmana per a Pasqua, les noies van començar tot seguit a preguntar-se si els permetrien tornar a casa pel séder. Poprad només era a unes quantes hores de distància, fet i fet.

La Pessy Steiner era com una filla per a la senyora Berkowitz, i, mentre les altres noies pujaven a l’autobús, la mare de la Bertha va mirar la cara bonica de la Pessy i li va agafar la mà. Les altres noies amb què havien vingut es van quedar a prop.

—Prometeu-me que us cuidareu les unes a les altres —els va requerir—. I recordeu que la Bertha és la més xica. Cuideu-la com si fos la vostra germaneta.

Al cap d’un instant, s’havien fet una promesa i havien format una germandat pel seu compte. Mentre feia un petó de comiat a la mare, la Bertha va notar que dins seu canviava alguna cosa. En aquell moment, diu ella, «em vaig fer molt adulta de cop».

El motor de l’autobús va estossegar, i després va petar. La pudor de petroli els feia picor al nas i el tub d’escapament rovellat escopia fum negre. Tot era esverament i xerradisses; la majoria de noies no estaven tristes en absolut.

—A ningú se li va ocórrer que pogués ser l’última vegada que veia els pares. Ens pensàvem que marxàvem una temporada i que tornaríem aviat —recorda la Bertha—. Rèiem i cantàvem —afegeix—. Era una aventura. El conductor de l’autobús era molt agradable, i teníem els entrepans que ens havien preparat les mares. Era com un pícnic!

Fins i tot el conductor feia broma i cantava amb elles.

Quan feia dues hores que viatjaven, el decorat exterior va començar a canviar: les muntanyes de l’Alt Tatras van entrar en el camp de visió amb els seus pics com dents de drac, engalanats amb la neu hivernal, majestàtics contra el cel blau gel. Igual com anteriorment els havia passat a les noies de Humenné, veure l’Alt Tatras va omplir aquelles dones d’un sentiment d’orgull tan patriòtic que, quan l’autobús va agafar el revolt de la carretera i va mostrar el que elles creien que seria el seu destí final, van esclatar a cantar.

El conductor va aparcar l’autobús davant de les barraques de Poprad, va obrir la porta i les noies, entusiasmades, en van sortir saltironant. Mentre observaven el complex inquisitivament, somreien als homes amb uniformes negres que s’hi acostaven, amb els fuets als dits.

—El moment en què vam baixar de l’autobús, va canviar tot —recorda la Peggy—. Els guàrdies ens escridassaven. Ens fuetejaven.

En veure que aquells homes les empenyien i colpejaven, que es mostraven mal educats i bruscs, les noies es van aturar en sec, mirant el conductor de l’autobús per demanar-li ajuda. Què era allò? Què passava?

El conductor semblava tan esfereït com les passatgeres.

La confusió de les noies es va agreujar amb la incongruència de la situació. El seu bon humor esperançat i la voluntat de complir es van ensorrar.

A fora de les finestres de les barraques, el dia es va convertir en nit. Els entrepans que s’havien menjat a l’autobús s’havien acabat. Les mares només els havien preparat un dinar, pensant que ja els donarien sopar. A les barraques, no hi havia ni una engruna de teca a punt per a les que acabaven d’arribar. L’Edith i les altres ja havien sopat: cent-cinquanta grams de patates. Les noies robustes de les zones rurals de Stropkov van trobar-se amb les noies d’ulls enfonsats, que ja feia dos dies que eren a les barraques i tenien la cara contorçada pel xoc i la gana. Les noies de Humenné havien arribat divendres, i només els havien donat cent-cinquanta grams de mill, col, llegums o kasha cada dia, juntament amb la seva ració de pa. Era difícil creure que, pocs dies enrere, aquelles mateixes noies també cantaven cançons patriòtiques camí de Poprad. Ara no cantava ningú.

L’IVAN RAUCHWERGER, DE SETZE ANYS, va arribar amb dos amics des de la seva ciutat, Spišská Nová Ves, a uns vint-i-quatre quilòmetres de Poprad, per comprovar com estaven les noies. L’Ivan estava esgarrifat per la proclama que s’havia endut a treballar al servei del govern la noia de la qual s’havia enamorat i moltes altres amb les quals havia anat a l’escola. Per què no havien cridat homes jueus joves, més forts i aptes per treballar? Per què no l’havien cridat a ell?

Igual que tots els membres de la comunitat jueva, la família de l’Ivan va quedar desolada enfront de la brusca requisició governamental.

—No tot el país s’havia quedat cec davant del que succeïa —recorda—. Molts empresaris gentils s’havien posat en contacte amb bisbes de Bratislava i els havien demanat que intercedissin davant del president Tiso en nom dels seus amics jueus, atès que aquesta deportació de noies joves solteres contravenia totes les ensenyances de la religió cristiana, sobretot la que diu: «Estima el teu veí».

Aquell dilluns, la mare de l’Ivan, l’Eugenie, va insistir perquè anés a veure com estaven les veïnes que s’havien endut. Un dels amics de l’Ivan va demanar el cotxe al seu tiet i, amb l’Ivan i un parell d’amics més, van anar a les barraques de Poprad. A menys de mitja illa de cases de les vies del tren, devia ser fàcil clissar l’edifici de dues plantes des de la carretera principal. Malgrat la tanca al voltant del recinte i els guàrdies a l’entrada, l’Ivan i els seus amics van aconseguir entrar-hi amb bones paraules. Les noies, espantades i preses del pànic, els van envoltar de seguida.