Kitabı oku: «Nosaltres», sayfa 2

Apunt quart

Sumari

El salvatge del baròmetre

Epilèpsia

Si…

Fins ara a la vida ho havia tingut tot clar (no és pas sense motiu que em fa l’efecte que tinc certa predilecció per la mateixa paraula clar). Però avui… No ho entenc.

Primer: en efecte, he rebut l’ordre d’anar justament a l’auditori 112, tal com em va dir ella. Tot i que la possibilitat d’això era de (on 1.500 és el nombre d’auditoris i 10.000.000 el nombre de números). I segon… Però val més que vagi per ordre.

L’auditori. Una semiesfera enorme de blocs de vidre travessats pel sol. Fileres circulars de caps noblement esfèrics, suaument rapats. He mirat al voltant amb un lleuger ai al cor. Em fa l’efecte que buscava una falç rosada que brillés damunt de les onades d’unifs blaus: els llavis estimats de l’O. Aquí hi ha unes dents extraordinàriament blanques i esmolades, semblen les… no, no ho són. Avui a les 21 h l’O havia de venir a casa, el desig de veure-la allà era natural del tot.

Ha tocat el timbre. Ens hem posat drets, hem cantat l’himne de l’Estat Únic i a l’escenari ha sonat el fonolector, que brillava tant per l’enginy com perquè l’altaveu era daurat.

—Benvolguts números! No fa gaire que els arqueòlegs han trobat un llibre del segle XX. Un autor hi explica amb ironia la història d’un salvatge i un baròmetre. El salvatge es va adonar que sempre que el baròmetre s’aturava a pluja, plovia de veritat. Com que volia que plogués, va extreure el mercuri que calia perquè el nivell quedés a pluja. —A la pantalla ha sortit un salvatge ple de plomes traient mercuri del baròmetre: hi ha hagut riures.— Us en rieu, però no us fa l’efecte que és l’europeu de l’època qui es mereix que us en rigueu? Com el salvatge, l’europeu també volia pluja, pluja amb majúscules, pluja algebraica. Però es quedava plantat davant del baròmetre com un tifa. Almenys el salvatge tenia més empenta, energia i lògica, encara que fos la d’un salvatge: havia estat capaç d’establir que hi havia relació entre causa i efecte. En extreure el mercuri, havia fet el primer pas d’aquest gran camí pel qual…

Aquí (repeteixo que escric sense amagar res) he estat una estona com si fos impermeable als corrents vivificadors que brollaven dels altaveus. De sobte m’ha semblat que havia vingut en va (per què en va i com podia no venir si n’havia rebut l’ordre?). M’ha semblat que tot era buit, que era una closca i prou. Fent un esforç, només he aconseguit tornar-hi a parar atenció quan el fonolector ja havia passat al tema principal: la nostra música, la composició matemàtica (la matemàtica és la causa; la música, la conseqüència), la descripció del musicòmetre, acabat d’inventar.

—Només fent girar aquesta maneta qualsevol de vosaltres produeix fins a tres sonates en una hora. Quina feinada que suposava això als vostres avantpassats. Podien crear únicament quan tenien atacs d’inspiració, una forma desconeguda d’epilèpsia. I vet aquí la il·lustració més divertida del que van produir, la música de Skriabin, segle XX. D’aquesta caixa negra —ha corregut el teló de l’escenari i hi ha aparegut un instrument antiquíssim— en deien gran piano o piano de cua, la qual cosa demostra un cop més fins a quin punt tota la seva música…

I un altre cop no sé què més ha dit perquè… Va, ho diré sense embuts: perquè a la caixa de cua s’hi ha acostat ella, la I-330. Jo devia estar totalment atònit que aparegués inesperadament a l’escenari.

Duia una indumentària estrambòtica d’època antiga: un vestit negre tot cenyit que li accentuava molt el blanc de les espatlles nues i del pit, i aquella ombra calenta que la respiració li feia bategar entre els… i unes dents encegadores, gairebé malignes…

Un somriure que era mossegada, avall cap a nosaltres. S’ha assegut, s’ha posat a tocar. Una cosa salvatge, espasmòdica, bigarrada, com tota la vida que feien llavors, sense cap ombra de mecànica racional. I tots els del meu voltant, és clar, tenien raó: tots reien. Només uns quants… Però, per què jo també? Jo?

Sí, l’epilèpsia és una malaltia mental, un patiment. Un patiment dolç i lent, una mossegada que vols que sigui més fonda, més dolorosa. I llavors, a poc a poc, el sol. No aquest sol nostre, blavós, cristal·lí i regular que travessa els totxos de vidre: no. Un sol salvatge, rabent i abrusador: treu-te tota la roba i esparraca-la.

El que seia al meu costat ha mirat de reüll cap a l’esquerra, cap a mi, i ha deixat anar una rialleta. Per alguna raó ho tinc ben gravat a la memòria: he vist com li saltava als llavis una bombolleta microscòpica de saliva i després esclatava. Aquesta bombolleta m’ha desembriagat. Jo tornava a ser jo.

Com tothom, sentia només el grinyol absurd i atabalat de les cordes. Reia. Tot ha tornat a ser fàcil i simple. Aquest fonolector talentós ens ha fet un quadre massa viu d’aquella època salvatge, vet aquí què ha passat.

Quin delit en sentir la nostra música actual, després. (N’hi ha hagut una mostra al final, per comparar.) Les gammes cromàtiques cristal·lines de sèries infinites que es fonien i se separaven, i els acords additius de les fórmules de Taylor i Maclaurin; les cadències hexatonals, quadrades i pesants dels pantalons de Pitàgores; les melodies d’un moviment oscil·latori somort; els ritmes brillants que alternaven amb les línies de les pauses de Fraunhofer, com una anàlisi espectral dels planetes… Quina grandesa! Quina lògica infrangible! I que penosa la música capriciosa dels antics, que no estava sotmesa a res més enllà de fantasies salvatges…

Com sempre, hem sortit per les portes amples de l’auditori en rengles proporcionats de quatre. La figura coneguda i encorbada dos cops m’ha passat pel costat. Li he fet una salutació respectuosa.

L’estimada O havia d’arribar al cap d’una hora. Sentia una excitació plaent i profitosa. Ja a casa, he corregut al taulell, he donat el tiquet de color rosa al vigilant i m’he fet amb el certificat que dóna dret a les cortines. Només tenim aquest dret els dies sexuals. En general vivim sempre a la vista, entre unes parets transparents que semblen teixides amb aire brillant, sempre banyats en llum. No tenim res a amagar els uns als altres. A més a més, això simplifica la feina difícil i elevada dels Guardians. Perquè si no, podria passar de tot. Potser eren precisament els habitatges estranys i opacs dels antics els que van generar-los aquella psicologia penosa i quadriculada. «Casa meva (sic!) és el meu castell», ves quina cosa de pensar!

A les 21 h he tirat les cortines i en aquell precís instant ha entrat l’O mig panteixant. M’ha allargat la boqueta rosada i el bitllet rosat. Li he arrencat el tiquet i no he pogut arrencar-me de la boca rosada fins a l’últim moment, a les 22.15 h.

Després li he ensenyat els meus apunts i li he parlat —i diria que molt bé— de la bellesa del quadrat, del cub i de la recta. M’escoltava d’una manera tan encisadorament rosada quan, de sobte, li ha caigut una llàgrima dels ulls blaus, després una altra, i una tercera directament a la pàgina oberta (la setena). Ha corregut la tinta. L’he haguda de transcriure.

—Estimat D, si vostè només, si…

I què, si…? Què, si…? Un altre cop la vella cançó: la criatura. O potser era una cosa nova relativa a… relativa a l’altra? Però això seria una mica… No, hauria estat massa absurd.

Apunt cinquè

Sumari

Un quadrat

Els amos del món

Una funció agradable i profitosa

Altre cop malament. Altre cop us parlo, lectors desconeguts, com si fóssiu, posem per cas, el meu antic company R-13, el poeta de llavis negroides. Bé, tothom sap qui és. Mentre que potser sou a la Lluna, a Venus, a Mart o a Mercuri: ningú no sap qui sou ni on sou.

A veure: imagineu-vos un quadrat, un quadrat viu i preciós que ha de parlar d’ell mateix, de la seva vida. Comprendreu que l’últim que se li acudirà de comentar és que té tots quatre costats iguals: això li resulta tan habitual i quotidià que ja ni se n’adona. Doncs bé, jo em trobo sempre en aquesta situació quadrada. Aquests tiquets rosats i tot el que comporten, per exemple: per a mi tot plegat és com l’equitat dels quatre costats, però a vosaltres potser us sembla més clar que el binomi de Newton.

Molt bé. Un dels savis de l’antiguitat va dir una cosa intel·ligent, per casualitat, és clar: «L’amor i la gana dominen el món.» Ergo: per dominar el món, l’home ha de dominar els amos del món. Els nostres avantpassats van pagar un preu molt alt per sotmetre finalment la Gana: parlo de la Gran Guerra dels Dos-cents Anys, la guerra entre la ciutat i el camp. Els pagesos salvatges, segurament per prejudicis religiosos, s’aferraven amb obstinació al pa.² L’any 35 abans de la fundació de l’Estat Únic, però, es va inventar el nostre aliment actual, derivat del petroli. La veritat és que només va sobreviure un 0,2 per cent de la població del globus terraqüi. Ara bé, que lluent que es va tornar la faç de la Terra un cop despullada de la brutícia mil·lenària. I aquestes dues dècimes van poder tastar el goig a les estances de l’Estat Únic.

Que no és prou clar que el goig i l’enveja són el numerador i el denominador del trencat que es diu felicitat? Quin sentit tindrien les víctimes innumerables de la Guerra dels Dos-cents Anys, si en la nostra vida encara existís una raó per a l’enveja? Que, de fet, existeix, perquè encara hi ha nassos xatos i nassos clàssics (la conversa que hem tingut avui mentre passejàvem), perquè n’hi ha molts que volen l’amor d’uns, mentre que el d’altres no el vol ningú.

És natural que, després de conquerir la Gana (algebraica = la suma dels béns externs), l’Estat Únic va emprendre l’ofensiva contra l’altre amo del món: l’Amor. Finalment també aquest element va acabar derrotat, és a dir, organitzat, matematitzat, i fa uns tres-cents anys que es va promulgar la nostra històrica Lex sexualis: «Tot número té dret a qualsevol altre número com a producte sexual.»

I a partir d’aquí tota la resta és pura tècnica. T’examinen escrupolosament als laboratoris de l’Oficina Sexual, determinen amb exactitud la quantitat d’hormones sexuals a la sang i et confeccionen la taula corresponent de dies sexuals. Llavors fas una sol·licitud dient que en els teus dies sexuals vols servir-te d’aquest (o d’aquest altre) número i reps el talonari que toca (el rosat). I això és tot.

Queda ben clar que ja no hi ha raons per a l’enveja, el denominador del trencat de la felicitat ha estat reduït a zero: el trencat ha esdevingut una infinitud esplèndida. I allò que per als antics era una font de tragèdies innombrables i estúpides, per a nosaltres s’ha convertit en una funció de l’organisme harmònica, agradable i profitosa, com la son, el treball físic, l’alimentació, la defecació, etc. Amb això veieu que el gran poder de la lògica neteja tot allò que toca. Oh, si també vosaltres, desconeguts, arribéssiu a conèixer aquesta força divina, si també vosaltres aprenguéssiu a seguir-la fins al final!

…Que estrany: avui he escrit sobre els cims més elevats de la història humana, he respirat tota l’estona l’aire netíssim de les muntanyes del pensament i, en canvi, per dins estic mig ennuvolat, enteranyinat, creuat per una X de quatre potes. O bé són les meves potes i tot això és perquè les he tingudes molt de temps davant dels ulls: les meves potes peludes. No m’agrada parlar-ne i no m’agraden: són una herència de l’època salvatge. No deu ser que dins meu en realitat…

Volia ratllar tot això perquè va més enllà dels límits del sumari. Però després he decidit que no ho ratllaria. Que els meus apunts, com el sismògraf més sensible, reprodueixin la corba dels meus tremolors mentals més ínfims, perquè són justament aquests tremolors els que de vegades presagien…

Però ara sí que és absurd, això sí que ja s’hauria de ratllar: hem endegat totes les forces elementals, no hi pot haver cap catàstrofe.

I ara ja ho tinc clar del tot: aquesta sensació estranya dins meu també és fruit de la situació quadrada de què parlava al principi. No hi ha cap X dins meu (no n’hi pot haver cap), el que passa és que em fa por que no tingueu alguna mena de X dins vostre, lectors meus desconeguts. Però confio que no em jutjareu d’una manera excessivament severa. Confio que entendreu que per a mi és més difícil escriure que per a cap altre autor en tota la història de la humanitat: uns escrivien per als seus contemporanis, d’altres per als seus descendents, però mai ningú no ha escrit per als avantpassats o per a éssers que s’assemblen als seus avantpassats salvatges i llunyans…

2. Només conservem aquesta paraula com a metàfora poètica. No coneixem la composició química d’aquesta substància.

Apunt sisè

Sumari

Un incident

El maleït «és clar»

Vint-i-quatre hores

Ho repeteixo: m’he imposat el deure d’escriure sense amagar res. Per això, per més trist que sigui, haig de fer menció aquí del fet que fins i tot el nostre procés d’enduriment i de cristal·lització de la vida és evident que encara no s’ha completat, que resten uns quants estadis per assolir l’ideal. L’ideal (és clar) és allà on no passa res, en canvi aquí… Què us sembla això: avui he llegit al Diari de l’Estat que demà passat hi haurà una Festa de la Justícia a la plaça del Cub. Algun número deu haver tornat a pertorbar el curs de la gran Màquina de l’Estat, deu haver tornat a passar alguna cosa imprevista, imprecomputable.

I, a més a més, a mi també m’ha passat una cosa. En realitat ha estat durant l’hora personal, és a dir, en el transcurs del temps reservat a circumstàncies imprevistes, però igualment…

Cap a les 16 h (més exactament, quan faltaven deu minuts per a les 16 h) era a casa. De sobte, ha sonat el telèfon.

—D-503? —era una veu femenina.

—Sí.

—Està lliure?

—Sí.

—Sóc jo, la I-330. Passo volant a buscar-lo i anem a la Casa Antiga. Entesos?

La I-330… Aquesta I em fa empipar, em repugna, gairebé em fa por. Però precisament per això li he dit que sí.

Cinc minuts més tard ja érem a l’aero. La majòlica blava del cel de maig i el sol lleuger en el seu aero daurat brunzint darrere nostre, sense avançar-nos i sense quedar-se enrere. Com una cataracta, davant nostre blanquejava un núvol lleig i inflat com les galtes d’un antic cupido, i molestava una mica. Amb la finestra del davant aixecada el vent t’asseca els llavis i, sense voler, te’ls llepes sense parar i hi penses sense parar.

Ja es veien allà lluny les taques d’un verd tèrbol, a l’altra banda del Mur. Llavors he tingut un ai al cor lleuger i involuntari… Avall, avall, avall, com si baixéssim una muntanya espadada, i ja érem al costat de la Casa Antiga.

Aquella construcció estranya, fràgil i cega estava tota coberta amb una closca de vidre: si no, és clar, ja fa temps que s’hauria esfondrat. Al costat de la porta de vidre hi havia una vella que era tot arrugues, sobretot a la boca: només hi tenia plecs i rufes, els llavis li havien fugit endins, feia la impressió que la boca se li havia soldat i semblava del tot increïble que pogués parlar. I, malgrat tot, ha parlat.

—I què, reiets, que heu vingut a veure casa meva? —i les arrugues li han brillat (és a dir, se li deuen haver posat en forma de rajos i ha fet la impressió que li brillaven).

—Sí, àvia, en torno a tenir ganes —li ha respost la I.

Les arrugues brillaven:

—Quin sol, oi? I què, doncs? Ai, trapella! Ai, trapella! Ja ho sé, ja ho sé! Vinga, doncs: passeu tots sols, jo val més que em quedi aquí al sol…

Hum… La meva acompanyant deu venir sovint de visita. Hi havia alguna cosa que em volia treure del damunt, que em feia nosa: segurament era la imatge visual importuna del núvol sobre la blavor llisa de la majòlica.

Mentre pujàvem per l’escala ampla i fosca, la I ha dit:

—Me l’estimo, aquesta vella.

—Per què?

—Doncs no ho sé. Potser per la boca. O potser per no res. Perquè sí.

He arronsat les espatlles. Ha continuat mig somrient, o potser sense somriure gens:

—Em sento molt culpable. És clar que l’amor no ha de ser perquè sí, sinó per alguna raó. Tots els elements han d’estar…

—Sí, és clar… —he començat a dir, però de seguida m’he atrapat deixant anar aquella paraula i he mirat la I de reüll: se’n deu haver adonat?

Ella mirava a terra. Tenia els ulls tirats avall, com si fossin cortines.

M’ha vingut al cap: a la nit, pels volts de les 22 h, passes per l’avinguda i, entre cel·les ben il·luminades i transparents, també n’hi ha de fosques, amb les cortines tirades. I aquí, darrere d’aquestes cortines… Què hi ha darrere de les seves cortines? Per què m’ha trucat avui i a què treu cap tot això?

He obert una porta pesant, opaca i que grinyolava i ja érem en una estança fosca i desendreçada (d’això se’n deia apartament). Hi havia el mateix instrument de música estrany i de cua, i una música salvatge, desorganitzada i boja com la d’aquell temps, un garbuix de colors i formes. Una superfície blanca damunt nostre; parets de color blau fosc; enquadernacions vermelles, verdes i carabasses de llibres vells; el bronze groc dels canelobres, una estàtua de Buda; línies de mobiliari esguerrades per l’epilèpsia i que no es poden encabir en cap equació.

Amb prou feines podia suportar aquest caos. Però la meva acompanyant devia tenir un organisme més fort.

—Aquest és el meu preferit… —I ha semblat que se n’adonava de sobte, un somriure que era mossegada, unes dents blanques i esmolades.— Més exactament: el més absurd de tots els seus apartaments.

—O encara més exactament: els estats —l’he corregida—. Milers d’estats microscòpics guerrejant eternament, despietats com…

—Bé, sí, és clar… —ha dit la I amb un posat que semblava seriós.

Hem travessat una habitació on hi havia llits petits, infantils (les criatures en aquella època també eren una propietat privada). I més habitacions, el tremolor dels miralls, armaris llòbrecs, sofàs insuportablement bigarrats, una llar de foc enorme, un llit gran de fusta vermella. El nostre vidre actual, preciós, transparent i etern, només hi era en forma de finestretes quadrades, fràgils i penoses.

—Doncs imagina’t que aquí estimaven perquè sí, cremaven, patien… —Un altre cop amb la cortina dels ulls tirada avall.— Quina manera tan absurda i forassenyada de malgastar energia humana, oi?

Semblava que parlés des de dins meu, pronunciava les meves idees. Però al somriure sempre hi tenia aquesta X empipadora. Darrere de les cortines, a dins seu, hi passava alguna cosa que em feia perdre la paciència. Volia discutir amb ella, escridassar-la (això mateix), però havia de donar-li la raó: era impossible no donar-l’hi.

Ens hem aturat davant d’un mirall. En aquest moment, només veia els seus ulls. M’ha vingut al cap una idea: que l’home té una construcció tan salvatge com aquests apartaments absurds. Que els caps dels homes són opacs i només tenen unes finestres minúscules a l’interior: els ulls. Ella ha semblat que ho endevinava, s’ha girat. «Molt bé, vet aquí els meus ulls. Què?» (Tot això en silenci, evidentment.)

Tenia al davant dues finestres d’una foscor sinistra i, a l’interior, una vida molt estranya i desconeguda. Només hi he vist un foc, hi té una llar de foc ben encesa, i algunes figures que recordaven…

Això era natural, és clar: m’hi veia reflectit. Però no d’una manera natural, no m’hi assemblava (per descomptat, era per l’acció aclaparadora de la situació). He sentit por definitivament, m’he sentit enxampat, empresonat a la cel·la salvatge, m’he sentit atrapat pel remolí salvatge de la vida antiga.

—Sap què? —ha dit la I—, vagi un moment a l’habitació del costat.

La veu li sortia de dins, de darrere de la finestra dels seus ulls foscos, on cremava la llar de foc.

Hi he anat, m’he assegut. Des d’un prestatge de la paret i directament a la cara em somreia de manera notable la fesomia asimètrica i de nas xato d’un dels poetes antics (Puixkin, diria). Què faig aquí assegut, suportant amb submissió aquest somriure? A què treu cap tot això? Per què sóc aquí? Què representa aquesta situació absurda? Aquesta dona empipadora i repugnant, aquest joc estrany…

La porta de l’armari ha picat, s’ha sentit el fru-fru de la seda; amb prou feines he pogut resistir d’anar cap allà i… No ho recordo exactament: devia voler-li dir coses molt grosses.

Però ja ha aparegut ella. Duia un vestit curt antic d’un color groc llampant, barret negre i mitges negres. Era un vestit de seda fina, em deixava veure ben clares unes mitges molt llargues, molt per sobre dels genolls, i el coll descobert, i l’ombra entre els…

—Escolti’m, és ben clar que vostè vol ser original, però com pot…

—És clar —m’ha interromput la I—, ser original vol dir distingir-se d’alguna manera entre els altres. Per tant, ser original és infringir la igualtat… I d’allò que en la llengua idiota dels antics se’n deia ser banal, per a nosaltres només vol dir complir el deure. Perquè…

—Sí, sí, sí! Exactament —no m’he pogut contenir—. I no hi ha res, res de res, que vostè…

S’ha acostat a l’estàtua del poeta xato i, després de tapar amb cortines el foc salvatge dels seus ulls allà dins, darrere de les finestres, aquest cop m’ha dit una cosa molt assenyada i d’una manera que semblava del tot seriosa (potser perquè m’estovés):

—No li sembla sorprenent que en un temps la gent suportés aquesta colla? I no es limitaven a suportar-los: els reverenciaven. Quin esperit tan esclau! Oi que sí?

—És clar… És a dir, voldria… (Aquest maleït «és clar»!)

—I tant, ja ho entenc. Perquè, en realitat, els poetes eren uns senyors molt més poderosos que els reis coronats. Com és que no els van aïllar, ni els van exterminar? Amb nosaltres…

—Sí, amb nosaltres… —he començat, però ella s’ha posat a riure de cop i volta.

He pogut veure el riure amb els ulls: la corba eixordadora i marcada d’aquest riure, flexible i elàstica com un fuet.

Recordo que tot jo tremolava. Volia engrapar-la i ja no recordo què més… Havia de fer alguna cosa, era igual què. M’he obert d’esma la xapa daurada i he mirat el rellotge. Faltaven deu minuts per a les 17 h.

—No troba que ja és l’hora? —li he dit amb tanta amabilitat com he pogut.

—I si li demanés de quedar-se aquí amb mi?

—Escolti’m, vostè… és conscient del que diu? Haig de ser a l’auditori d’aquí a deu minuts…

—…I tots els números han de fer el curs estipulat d’art i ciència… —ha fet la I, imitant-me la veu.

Després ha corregut la cortina, ha alçat el cap: la llar de foc li cremava a través de les finestres fosques.

—Tinc un metge assignat a l’Oficina Mèdica. Si l’hi demano, li farà un certificat de malaltia. Què hi diu?

Ho he entès. Finalment he entès on anava tot aquell joc.

—Vet aquí, doncs! Vostè deu saber que, com qualsevol número honrat, jo ara de fet hauria d’anar de seguida a l’Oficina de Guardians i…

—I si no és de fet? —Ha fet un somriure que era mossegada.— Sento una curiositat terrible: anirà cap a l’Oficina o no?

—Vostè es queda? —He agafat el pom de la porta.

Era de metall, i he sentit que la meva veu també era metàl·lica.

—Un instant… Pot ser?

S’ha acostat al telèfon. Ha demanat un número, estava tan trastocat que no l’he pogut memoritzar, i ha cridat:

—L’esperaré a la Casa Antiga. Sí, sí, tota sola…

He fet girar la maneta freda de llautó:

—Em permet que li agafi l’aero?

—Oh, i tant! Si us plau…

A la porta, sota el sol, la vella dormitava com una planta. M’ha tornat a sorprendre que se li obrís aquella boca totalment soldada i que digués:

—I aquesta seva… d’això, s’ha quedat tota sola?

—Sí.

La boca de la vella s’ha tornat a soldar. Ha sacsat el cap. Ha fet l’efecte que fins i tot el seu cervell flac comprenia tota l’absurditat i el risc del comportament d’aquella dona.

A les 17 h en punt era a la conferència. I he entès de sobte que havia mentit a la vella: la I no estava tota sola. Potser era el fet d’haver enganyat la vella sense voler el que em neguitejava i no em deixava escoltar. No, no estava tota sola: vet aquí la qüestió.

Després de les 21.30 h tenia una hora lliure. Hauria pogut anar avui mateix a l’Oficina de Guardians a presentar la denúncia. Però estava molt cansat després d’aquella història ximple. I, a més a més, el termini legal per presentar denúncia és de quaranta-vuit hores. Demà ja tindré temps: vint-i-quatre hores més.