Kitabı oku: «Nosaltres», sayfa 3

Apunt setè

Sumari

La pestanya

Taylor

Jusquiam i lliris de maig

Nit. Verd, carabassa, blau. Un instrument vermell de cua. Un vestit d’un groc carabassós. Després, un Buda de bronze. De sobte ha aixecat les parpelles de bronze i n’ha rajat un suc: del Buda. I del vestit groc, suc. I gotes de suc pel mirall. I suc que regalima del llit gran, i dels llits de criatura, i ara jo mateix regalimo de suc, i és una mena de terror mortal i embafador…

M’he despertat: una llum tènue i blavosa. Brilla el vidre de les parets, les butaques i la taula de vidre. Això m’ha calmat, el cor m’ha deixat de palpitar. El suc, un Buda… Què és això tan absurd? És ben clar: estic malalt. Fins ara no havia somiat mai. Diuen que somiar era una cosa normal i corrent del tot per als antics. I per força: si tota la seva vida era una corrua horrorosa de verds, carabasses, Budes i sucs… En canvi, nosaltres sabem que els somnis són una malaltia psíquica greu. I jo sé que fins aquest moment el meu cervell ha estat un mecanisme cronomètricament verificat i rutilant, sense ni una brossa, però ara… Sí, ara la cosa és exactament així: em sento un cos estrany dins del cervell. Com quan tens una pestanya ínfima a l’ull: et notes tot el cos, però no pots deixar de pensar en l’ull de la pestanyeta ni un segon…

La campaneta espavilada de vidre del capçal del llit: les 7 h, toca llevar-se. A través de les parets de vidre, a dreta i esquerra, veig com si fos jo, la meva habitació, el meu vestit i els meus moviments repetits un miler de vegades. Això dóna força: et veus com a part d’una cosa enorme, poderosa i única. I una bellesa tan precisa: ni un gest, ni una flexió ni una giragonsa de més.

Sens dubte, el Taylor aquest va ser el més genial dels antics. En realitat, mai no va discórrer per arribar a estendre el seu mètode a totes les coses de la vida, a tots els passos, a les vint-i-quatre hores del dia: no va ser capaç d’integrar el seu sistema de la primera hora a la vint-i-quatre. Sigui com sigui, com pot ser que escrivissin biblioteques senceres sobre un tal Kant i que amb prou feines paressin atenció a Taylor, aquest profeta que va albirar el món de deu segles endavant?

L’esmorzar acabat. L’himne de l’Estat Únic cantat amb harmonia. En rengles de quatre, en harmonia cap a l’ascensor. Un brunzit de motors amb prou feines audible i de pressa avall, avall, avall, amb un lleuger ai al cor…

I llavors, de cop i volta, per alguna raó em torna el somni absurd, o potser una funció oculta d’aquest somni. Ah, sí, ahir també: el descens amb l’aero. De fet, però, tot això s’ha acabat: i punt. I està molt bé que em mostrés tan decidit i taxatiu amb ella.

En un vagó del camí subterrani m’he dirigit cap a la drassana on el cos gràcil de la Integral resplendeix sota el sol, encara immòbil, sense que el foc l’hagi animat encara. Amb els ulls tancats, somiava fórmules: he tornat a calcular mentalment quina velocitat inicial és necessària per arrencar la Integral de terra. A cada fracció de segon la massa de la Integral canvia (es consumeix el combustible d’explosió). M’ha sortit una equació molt complexa, amb valors transcendents.

Com en somnis, aquí, en el món dur dels números, se m’ha assegut algú al costat, m’ha donat un copet i m’ha dit «perdoni».

He entreobert els ulls. A primera vista (per associació amb la Integral) m’ha semblat que alguna cosa es bellugava rabent per l’espai: un cap. I es movia perquè, a banda i banda, hi tenia unes orelles rosades de pàmpol que li feien d’ales. Després, la línia del clatell arquejat, l’esquena geperuda, la corba doble, la lletra S…

I, a través de les parets de vidre del meu món algebraic, ha tornat la pestanyeta: una cosa desagradable que havia de fer avui.

—I ara, i ara, no passa res —he somrigut al veí, saludant-lo.

A la xapa li brillava S-4711 (s’entén per què des del primer moment per a mi estava lligat a la lletra S, era una impressió visual no registrada per la consciència). Els ulls també li brillaven: eren dues barrines punxegudes que giraven de pressa, es caragolaven cada vegada més profundament i ara havien tocat fons i veien el que fins i tot per a mi…

—Miri, jo ahir vaig ser a la Casa Antiga… —feia una veu estranya, esclafada, plana; he provat d’aclarir-me-la.

—Molt bé, perfecte. Això dóna material per a conclusions molt instructives.

—Però és que no hi vaig anar tot sol, hi vaig acompanyar la número I-330, i vet aquí que…

—La I-330? Me n’alegro per vostè. És una dona de talent i molt interessant. Té molts admiradors.

…O sigui que ell també. Llavors, a la passejada… I potser està registrat amb ella i tot? No, ell sí que no, és impensable: això és ben clar.

—Sí, sí! I tant, i tant! Molt. —Feia un somriure cada vegada més gros i més absurd i notava que això em despullava i em feia semblar ximple…

Les barrines m’han arribat fins al fons i després han tornat a caragolar-se-li als ulls, girant ben de pressa. L’S ha fet un somriure doble, ha dit adéu amb el cap i ha lliscat cap a la sortida.

M’he tapat amb el diari (em feia la impressió que tothom em mirava), però m’he oblidat de seguida de la pestanyeta, de les barrines i de tot plegat: el que he llegit m’ha inquietat molt. Una línia breu: «Segons fonts fiables, s’ha tornat a trobar el rastre d’una organització que fins ara no s’ha pogut capturar i que té com a objectiu alliberar-se del jou benefactor de l’Estat.»

Alliberar-se’n? És increïble fins a quin punt són vius els instints criminals en la naturalesa humana. Ho dic conscientment: criminals. La llibertat i el crim estan tan estretament lligats com… bé, com el moviment d’un aero i la velocitat: si la velocitat de l’aero = 0, no es mourà; si la llibertat de l’home = 0, no cometrà cap crim. Això és ben clar. L’única manera de privar l’home del crim és privant-lo de la llibertat. I ara que tot just ens n’hem privat (en l’escala còsmica del temps, això evidentment és un tot just), que de cop surtin uns ximples penosos…

No, no ho entenc: per què no vaig anar ahir al mateix moment a l’Oficina dels Guardians? Avui després de les 16 h hi aniré immediatament.

He sortit a les 16.10 h i de seguida he vist l’O a la cantonada, presa d’un delit rosat per la trobada. «Mira, té un cervell simple i rodó. Que bé: m’entendrà i em donarà suport…» Però no necessitava suport: havia pres una decisió ferma.

Pels altaveus de la Fàbrica de Música retrunyia la Marxa amb harmonia, la Marxa de cada dia. Quin encís tan inefable que tenia la quotidianitat, la reiteració, la lluïssor!

L’O m’ha agafat de bracet.

—A passejar.

M’ha esbatanat els ulls blaus i rodons, finestres blaves cap a dins seu, i m’hi he ficat sense topar amb res: a dins no hi havia res, és a dir, res d’accessori, d’innecessari.

—No, no passegem. Haig d’anar… —i li he dit a on.

I per gran sorpresa meva he vist que el cercle rosat de la boca se li tornava una mitja lluna rosada amb les banyes avall, com si hagués tastat alguna cosa àcida. He petat.

—Em sembla que els números femenins esteu irremeiablement corsecades de prejudicis. Sou totalment incapaces de pensar en abstracte. Ja em perdonarà, però això és pura estupidesa.

—Se’n va a veure els espies… bufa! Doncs jo li havia portat un pom de muguet…

—A què treu cap aquest «doncs jo»? Per què aquest «doncs»? És típic d’una dona. —He engrapat els lliris enfadat (ho reconec).— Molt bé, aquí tenim els seus lliris, i què? Olori’ls: oi que fan bona olor? Ara faci el favor d’aplicar aquesta lògica, almenys. Els lliris de maig fan bona olor, d’acord. Ara bé, oi que de l’olor, del concepte mateix d’olor, no en pot dir que sigui bo ni dolent? Oi que no pot? Hi ha l’olor del muguet, però també hi ha l’olor fatigosa del jusquiam: totes dues són olors. A l’antic estat hi havia espies i ara també n’hi ha… sí, espies. No em fan cap por les paraules. Però el que és ben clar és que llavors els espies eren jusquiam i ara són lliris de maig. Sí, lliris, i tant!

La mitja lluna rosada tremolava. Ara ho entenc: només m’ho ha semblat, però estava convençut que es posaria a riure. I l’he escridassada encara més fort:

—Sí, lliris de maig! I no fa cap gràcia, cap gràcia!

Els globus esfèrics i llisos dels caps que passaven de llarg es tombaven a mirar. L’O m’ha agafat de bracet amb tendresa.

—Avui està estrany… No està pas malalt?

El somni, el groc, el Buda… He vist de seguida que havia d’anar a l’Oficina Mèdica.

—Sí, té raó, i tant que estic malalt —he dit molt content (això és una contradicció totalment inexplicable: no hi havia cap motiu per estar content).

—Doncs ha d’anar al metge ara mateix. Perquè ja sap que té l’obligació d’estar sa, fa gràcia que això l’hi hagi d’explicar jo.

—Estimada O, però si té tota la raó. Tota la raó!

No he anat a l’Oficina dels Guardians: no hi havia res a fer, havia d’anar a l’Oficina Mèdica. M’hi han tingut fins a les 17 h.

I al vespre (de fet, tant se val, perquè al vespre allà ja era tancat) m’ha vingut a veure l’O. No tenia les cortines tirades. Hem estat resolent problemes d’un vell llibre d’exercicis: és una cosa que tranquil·litza molt i que depura el pensament. L’O-90 seia damunt de la llibreta, amb el cap torçat sobre l’espatlla esquerra, i de tanta aplicació es clavava la llengua a la galta esquerra. Era tot tan infantil, tan encisador. I també a dins meu tot era bo, precís, senzill…

Se n’ha anat. M’he quedat tot sol. He respirat fondo dues vegades (va molt bé abans de dormir). I, de sobte, una olor imprevista, i d’alguna cosa molt desagradable… Ho he trobat de seguida: tenia el pom de muguet amagat dins del llit. De cop i volta tot s’ha arremolinat, tot s’ha aixecat del fons. Això de deixar-me aquests lliris de maig ha estat un gest sense cap mena de tacte per part seva. Au, doncs, no hi he anat, apa. Però no és pas culpa meva si estava malalt.

Apunt vuitè

Sumari

Una arrel irracional

L’R-13

El triangle

Va ser fa molt de temps, quan anava a l’escola, que vaig trobar-me per primer cop la . Me’n recordo clarament, com si ho tingués gravat: una sala esfèrica i lluminosa, centenars de caps rodons de nois i en Pliapa, el nostre matemàtic. En dèiem Pliapa. Ja estava força gastat, tenia els caragols fluixos i, quan l’encarregat l’endollava per darrere, pels altaveus sempre se sentia: «plia-pa-patxxx», i llavors començava la classe. Un dia en Pliapa va explicar els nombres irracionals, recordo que jo plorava, picava la taula amb els punys i bramava: «No vull la! Traieu-me de sobre la!». Aquesta arrel irracional va créixer dins meu com una cosa estranya, aliena, espaordidora, em va devorar: era impossible de comprendre i de neutralitzar, perquè estava fora de la ratio.

I ara ha tornat la aquesta. He revisat els apunts i ho tinc clar: m’he enganyat i m’he mentit per no veure la . Això que estava malalt i tot plegat són foteses: hi hauria pogut anar. Fa una setmana hi hauria anat sense pensar-m’hi, ho sé. I ara per què… Per què?

Avui, per exemple. A les 16.10 h era davant de la paret de vidre brillant; a sota de la lluïssor daurada, assolellada i pura de les lletres del rètol de l’Oficina. Al fons, a través del vidre, s’hi veia una llarga filera d’unifs blavosos. Com llànties en una església antiga, hi flamejaven les cares: eren allà per fer una proesa, per trair davant l’altar de l’Estat Únic els seus estimats, els seus amics, ells mateixos. I jo, jo volia córrer amb ells, estar amb ells. I no he pogut: tenia els peus profundament soldats a les llambordes de vidre. Estava plantat, amb la mirada obtusa, sense forces per moure’m del lloc…

—Ep, matemàtic, que està adormit!

M’he esgarrifat. Se m’acostaven uns ulls negres, envernissats de riure, i uns llavis molsuts, negroides. Era el meu vell amic, el poeta R-13, acompanyat de l’O rosada.

M’he girat enfadat (em sembla que si no m’haguessin molestat, m’hauria arrencat de soca-rel la i hauria entrat a l’Oficina).

—No dormia, si un cas badava —he dit amb un to bastant esquerp.

—Sí, molt bé, molt bé! Amic meu, vostè no hauria de ser matemàtic, hauria de ser poeta. Sí, poeta! I tant, vingui amb nosaltres, faci’s poeta, què me’n diu? Si ho vol, ho puc arreglar de seguida. Què li sembla?

L’R-13 quan parla s’atropella, les paraules li brollen a raig, li surten com esquitxos dels llavis molsuts. Cada pe és una font, poetes és una font.

—He servit i continuaré servint la ciència —he dit, arrugant el front.

No m’agraden les bromes ni les entenc, i l’R-13 té el mal costum de fer-ne.

—Ui, què tenim aquí: la ciència! Aquesta ciència vostra és covardia i prou. És ben bé això, de debò. El que voleu és posar murs a l’infinit, i teniu por de treure el cap més enllà dels murs. I tant! Feu-hi una mirada i haureu d’aclucar els ulls. I tant!

—Els murs són la base de tot el que l’home… —he començat.

L’R m’esquitxava com una font, l’O feia un riure rodó i rosat. He fet un gest de desdeny amb la mà: rieu, tant me fa. No estava per tot allò. Havia d’eliminar la maleïda , ofegar-la d’alguna manera.

—Sabeu què? —he proposat—, podeu venir una estona a casa a fer problemes.

M’ha vingut al cap l’hora tranquil·la d’ahir, potser avui n’hi hauria una d’igual.

L’O s’ha mirat l’R. Després m’ha mirat a mi amb ulls clars i rodons. Tenia les galtes una mica del color tendre i excitant dels nostres tiquets.

—Però és que jo avui… Avui tinc el tiquet per a ell —ha assenyalat l’R amb el cap— i al vespre està ocupat… O sigui que…

Els llavis humits i envernissats han disparat amb bonhomia:

—A veure: amb ella en tenim prou amb mitja hora. Oi que sí, O? De problemes d’aquests seus, no en tinc ganes. Val més que vingueu a casa a seure una estona.

M’esgarrifava quedar-me tot sol o, més aviat, amb aquest home nou, que m’era estrany i que només per una rara casualitat devia tenir el meu mateix número: el D-503. Me n’he anat a casa seva, a casa l’R. La veritat és que no és precís ni rítmic, que té una lògica un punt tergiversada i burleta, però igualment som amics. No és casual que tres anys enrere tots dos escollíssim l’encantadora i rosada O. D’alguna manera, això ens va lligar amb més força que els anys d’escola.

Més endavant, a l’habitació de l’R. Tot semblava exactament igual que a la meva: les Taules, el vidre de les butaques, la taula, l’armari, el llit. Però tot just ha entrat que ja ha mogut una butaca, i l’altra, i els plans s’han desplaçat, tot ha sortit de les proporcions establertes i s’ha tornat no euclidià. L’R continua sent el mateix, el mateix. De Taylor i de matemàtiques sempre ha anat a la cua.

Hem recordat el vell Pliapa: quan, de joves, li omplíem les potes de vidre de notes d’agraïment enganxades (ens l’estimàvem molt). Hem recordat el Catequista.³ Tenia una veu extraordinàriament forta, feia sortir aire dels altaveus i tot, i els nens repetíem els textos cridant a plens pulmons. I hem recordat un cop que l’entremaliat de l’R-13 va posar-li paper mastegat als bafles: digués el text que digués, en sortia disparat un bocí. Van castigar l’R, és clar, havia fet mal fet, és clar, però ara ens en fèiem un tip de riure —triangle aquest nostre sencer, reconec que jo també.

—I si hagués estat viu, com passava amb els antics? Hauria estat… —la te brollava de la font d’aquells llavis molsuts que disparaven.

El sol a través del sostre i les parets. El sol per dalt, pels costats, reflectit a baix. L’O a la falda de l’R-13, amb gotes minúscules de sol als ulls blaus. M’havia escalfat, m’havia apartat. La havia callat, no es bellugava…

—I què, com li va la Integral? Aviat ens enlairarem per anar a instruir els habitants d’altres planetes o què? Afanyeu-vos-hi, vinga! Si no, els poetes us carregarem tant de versos que no els podrà aixecar ni la Integral. Cada dia, de 8 a 11 h… —L’R feia que no amb el cap i es gratava el clatell; tenia un clatell que semblava una maleteta quadrada, lligada pel darrere (m’ha vingut al cap un retrat antic: La desconeguda de la carrossa).

M’he animat:

—Ah, que també escriu per a la Integral? I què escriu?, expliqui-m’ho. A veure, avui, per exemple.

—Avui, no res. Tenia altra feina… —la efa m’ha ruixat directament.

—Quina?

L’R ha fet una ganyota.

—Quina, quina! Doncs si ho vol saber, una sentència. He versificat una sentència. Un idiota, un dels nostres poetes… Dos anys assegut al meu costat, com si res. I, de sobte, me la deixa anar: «Sóc un geni, un geni que està per sobre de la llei», diu. I quins gargots que escriu… Doncs això, ves!

Els llavis molsuts li penjaven, el vernís dels ulls se li havia esvanit. L’R-13 s’ha alçat d’un bot, s’ha girat. Ha clavat la vista a alguna banda a través de la paret. Em mirava la seva maleteta ben tancada i pensava: «Què deu remenar dins d’aquesta maleta?».

Un minut de silenci incòmode i asimètric. No sabia què passava, però passava alguna cosa.

—Per sort, els temps antediluvians de tots aquests Shakespeares i Dostoievskis, o com es diguin, ja han passat —he dit amb una veu intencionadament forta.

L’R ha girat la cara. Les paraules li continuaven rajant i brollant, però m’ha fet l’efecte que ja no tenia aquell vernís d’alegria als ulls.

—Sí, estimat matemàtic, per sort, per sort, per sort! Som la mitjana aritmètica més afortunada… Com dieu vosaltres: s’ha d’integrar del zero a l’infinit, des d’un cretí fins a Shakespeare… Doncs això!

No sé per què, allò no havia de venir a tomb de res, però m’ha vingut al cap ella, i el seu to: hi havia un fil molt fi que s’estenia entre ella i l’R (quin?). La s’ha tornat a bellugar. M’he obert la xapa. Passaven vint-i-cinc minuts de les 16 h. Segons el tiquet rosat, encara tenien quaranta-cinc minuts.

—Bé, me n’haig d’anar. —He fet un petó a l’O, he donat la mà a l’R i he enfilat cap a l’ascensor.

A l’avinguda, quan creuava a l’altra banda, m’he tombat: al bloc de vidre de l’edifici, lluminós i travessat pel sol, aquí i allà hi havia les cel·les opaques, del color blau grisós de les cortines tirades, les cel·les de la felicitat rítmica de Taylor. Amb la mirada he trobat la cel·la de l’R-13, al sisè pis: ja havia abaixat les cortines.

Estimada O… Estimat R… En ell també hi ha alguna cosa que no acabo de veure clara (no sé per què dic «també», però si ho he escrit, ja està escrit). Igualment, però, jo, ell i l’O, nosaltres, som un triangle que, encara que no sigui isòsceles, no deixa de ser un triangle. Per dir-ho en la llengua dels nostres avantpassats (pot ser que per a vosaltres, els meus lectors planetaris, sigui una llengua més entenedora), som una família. Encara que sigui poc temps, de vegades va tan bé reposar, cloure’t dins d’un triangle simple i fort de tot allò que…

3. Evidentment, no instruïa en lleis divines, sinó en la llei de l’Estat Únic.

Apunt novè

Sumari

La litúrgia

Iambes i troqueus

Una mà de ferro colat

Un dia solemne i lluminós. En dies així oblides les teves flaqueses, imprecisions i dolències i tot és cristal·lí, infrangible i etern, com el nostre vidre nou…

La plaça del Cub. Seixanta-sis cercles concèntrics i potents: les tribunes. I seixanta-sis fileres: les candeles calmes de les cares, ulls que reflecteixen la lluïssor del cel o, potser, la de l’Estat Únic. Flors roges com la sang: els llavis de les dones. Cares d’infant com garlandes tendres a les primeres files, a prop del centre de l’acció. Un silenci pregon, auster, gòtic.

Per les descripcions que ens n’han arribat, els antics devien experimentar una cosa semblant durant els serveis religiosos. Però ells servien el seu Déu forassenyat i desconegut, mentre que nosaltres en servim un d’assenyat i minuciosament conegut. El seu Déu no els va donar res, fora de cerques eternes i turmentoses. No se li va acudir res més intel·ligent que oferir-se en sacrifici no se sap ben bé per què. Nosaltres, en canvi, rendim sacrifici al nostre Déu, l’Estat Únic, un sacrifici tranquil, meditat i sensat. Sí, aquesta era la litúrgia solemne de l’Estat Únic, el record dels dies i anys de la Guerra dels Dos-cents Anys, la grandiosa celebració de la victòria de tots sobre un, la suma sobre la unitat…

Vet aquí que n’hi ha un de plantat als graons d’aquest Cub inundat de sol. Una cara blanca… no, ja ni blanca, sense color: una cara de vidre, uns llavis de vidre. I només els ulls negres, uns forats xucladors, engolidors, i el món terrible que li queda a pocs minuts. Ja no duu la xapa daurada amb el número. Té les mans lligades amb una cinta porpra (un costum antic: l’explicació sembla que rau en el fet que, en l’antiguitat, quan tot això no es feia en nom de l’Estat Únic, els condemnats es creien amb el dret d’oposar resistència, i habitualment se’ls lligaven les mans amb cadenes).

I a dalt de tot, damunt del Cub, a prop de la Màquina, la figura immòbil, com si fos de metall, del qui anomenem Benefactor. Des d’aquí baix no se li distingeix la cara: només es veu que està marcada per uns contorns severs, grandiosos, quadrats. En canvi les mans… Això de vegades passa a les fotografies: les mans estan col·locades massa a prop, a primer pla, i surten enormes, atrapen la mirada i amaguen tot el que tenen al darrere. És clar que aquestes mans pesants que encara reposen tranquil·les sobre els genolls són de pedra, i que els genolls amb prou feines n’aguanten el pes…

I, de sobte, una d’aquestes mans gegantines s’ha aixecat a poc a poc, en un gest lent, com de ferro colat. Obeint la mà alçada, un número s’ha acostat al Cub des d’una tribuna. Era un dels poetes de l’Estat, li havia tocat la sort feliç de coronar la celebració amb els seus versos. Han ressonat sobre les tribunes els iambes divins de bronze. Parlaven del boig d’ulls de vidre que, dret als graons, esperava la conseqüència lògica de les seves bogeries.

…Un incendi. Als iambes les cases trontollen, escampen or líquid per la teulada i s’esfondren. Els arbres verds es torcen, la saba regalima, ja només queden les creus negres dels esquelets. Però apareix Prometeu (que som nosaltres, és clar).

I el foc junyí a la màquina, a l’acer,

la llei al caos va posar cadenes.

Tot nou, tot d’acer: un sol d’acer, arbres d’acer, homes d’acer. De sobte un boig «deixà el foc lliure de cadenes» i llavors tot torna a destruir-se…

Per desgràcia, tinc poca memòria per als versos, però sí que recordo una cosa: no és possible d’escollir imatges més instructives i belles.

Un altre gest lent i greu, i als graons del Cub hi surt un segon poeta. M’he mig aixecat i tot: no pot ser! No, els seus llavis molsuts, negroides, és ell… Per què no m’ha avisat que havia de tenir el gran… Els llavis li tremolen, tots grisos. Me’n faig el càrrec: davant del Benefactor, davant de tot el cos de Guardians. Igualment, però: això de posar-se tan nerviós…

Troqueus bruscos i ràpids, com una destral esmolada. Sobre un delicte inaudit: uns versos sacrílegs que gosaven anomenar el Benefactor… no, la meva mà no ho vol repetir.

L’R-13, pàl·lid, sense mirar ningú (d’ell no m’esperava tot aquell apocament), ha baixat i s’ha assegut. En la fracció més petita d’un segon, he vist una cara que centellejava al seu costat, un triangle punxegut i negre que s’ha esborrat de seguida: els meus ulls, milers d’ulls, s’han dirigit amunt, cap a la Màquina. Allà dalt, el tercer gest de ferro colat d’una mà inhumana. Bressat per un vent invisible, el criminal avança a poc a poc, un graó, un altre, i fa l’últim pas de la seva vida: de cara al cel amb el cap tirat enrere, en el seu darrer llit.

Pesant i petri, com el destí, el Benefactor ha fet una volta a la Màquina, ha posat la mà enorme damunt de la lleva… Ni una remor, ni respiració: tots els ulls clavats a la mà. Quin remolí fogós i captivador que es deu sentir en ser l’instrument, la força resultant de centenars de milers de volts. Quin gran destí!

Un segon inacabable. La mà ha baixat i ha connectat el corrent. La fulla insuportablement esmolada del raig ha espurnejat com un calfred. Un espetec amb prou feines audible dins dels tubs de la màquina. El cos prostrat, envoltat d’una boira fina i fluorescent, que es desfà, es desfà davant dels nostres ulls, es dissol a una velocitat esgarrifosa. I llavors no res: un bassal d’aigua químicament pura que un minut enrere encara bategava dins del cor, vermella i fogosa…

Tot això era senzill, tot això ho sabia qualsevol número: sí, la dissociació de la matèria; sí, la desintegració dels àtoms del cos humà. I, malgrat tot, cada vegada semblava un miracle, un signe del poder inhumà del Benefactor.

A dalt de tot, davant d’Ell, les cares enceses de deu números femenins amb els llavis mig oberts d’excitació i unes flors que el vent gronxava.⁴

Segons el costum antic, deu dones han coronat amb flors l’unif del Benefactor, encara moll d’esquitxos. Amb pas majestuós de summe sacerdot, ha baixat a poc a poc i ha travessat les tribunes lentament. Al seu pas, les branques tendres i blanques dels braços de dona alçats i la tempesta d’un milió de crits a l’uníson. I després el mateix clam en honor del cos de Guardians, invisiblement presents aquí, entre les nostres fileres. Qui ho sap: potser són precisament els Guardians allò que preveia la fantasia dels antics en crear aquells arcàngels tendres i funestos que cada home duia al costat des que naixia.

Sí, en tota aquesta solemnitat hi ha alguna cosa de les religions antigues, alguna cosa purificadora com la tempesta. Vosaltres, que heu de llegir això, coneixeu moments d’aquests? Em sap greu per vosaltres, si no en coneixeu…

4. Del Museu Botànic, per descomptat. Personalment, no trobo cap bellesa en les flors, com en cap altra cosa que pertanyi a un món salvatge que fa temps que viu desterrat a l’altra banda del Mur Verd. Només hi ha bellesa en el que és racional i útil: les màquines, les botes, les fórmules, el menjar, etc.