Kitabı oku: «El País Valencià sota les bombes (1936-1939)», sayfa 2
2. Els primers bombardeigs aeris i navals
Des que van arribar a Madrid les primeres notícies de la sublevació militar al nord d’Àfrica, el govern republicà va prendre una sèrie de decisions encaminades a impedir que la sublevació s’estengués, entre les quals destaca la de bombardejar per mitjà de l’avi-ació i la marina les ciutats del protectorat que s’havien sollevat. Per a aquests bombar-deigs, el govern de la República només comptava amb els avions Douglas DC-2 i els Fokker F-II. Ambdós models eren comercials i ràpidament van ser transformats en avions de bombardeig. Des de l’aeroport sevillà de Tablada, abans que fos dominat pels solle-vats, es realitzaren una sèrie d’incursions sobre Ceuta, Melilla, Larache i Tetuan els dies 17 i 18 de juliol, com a conseqüència dels quals al campament de la legió de Meli-lla van morir dos legionaris i foren ferits uns altres set; sobre Tetuan es van llançar vuit bombes que van tocar la part posterior de l’edifici de l’Alta Comissaria, produint nom-broses víctimes entre la població autòctona, els impactes es van produir a la mesquita i el barri àrab. Això va estar a punt de produir un enfrontament entre els insurreccionats que controlaven la situació i la població mar-roquina de Tetuan, que va reaccionar amb protestes irades i manifestacions massives i amenaçadores. La presència del gran visir Sidi Amed El Gamnia va salvar la situació tranquil·litzant els ànims. Al final, l’única cosa que es va aconseguir amb el bombar-deig fou irritar els marroquins i aglutinar-los al voltant dels sollevats.
Els bombardeigs de l’aviació van ser seguits de molts altres navals, realitzats pels vaixells de l’esquadra, que es mantenien sota el control del govern de la República després que les dotacions s’havien enfrontat als comandaments dels vaixells i havien im-pedit que aquests passaren al control dels insurreccionats. El govern de la República va ordenar, des del mateix dia 19, bombardejar les places del protectorat insurreccionades. El destructor Sánchez Barcáiztegui va com-plimentar aquesta ordre l’endemà: “Cumpli-mentando órdenes de V.E.”, i emetia per rà-dio el dia 20 “he bombardeado plaza Ceuta a corta distancia, hasta que el intenso fuego de sus baterías ha indicado retirada. Varias casas de Ceuta, suponemos edificios milita-res, están ardiendo bajo nuestro fuego”.8
El dia 25 de juliol el cuirassat Jaime I i els creuers Libertad i Cervantes van bombarde-jar novament Ceuta amb resultat de 10 morts,9 i l’endemà, dia 26, l’objectiu va ser Melilla. Els vaixells van ser fustigats pels avions Breguet, que van quedar a les mans dels insurreccionats durant els atacs. Encara que aquests bombardeigs van causar algu-nes destrosses i víctimes en ambdues ciu-tats, no van aconseguir els seus objectius de desmoralitzar i impedir que la sublevació es consolidés al protectorat. El dia 2 d’agost es van registrar nous bombardeigs, poc inten-sos i efectius, sobre Ceuta, Algesires i Tarifa per part de la flota republicana.
En la península, l’aviació lleial al govern republicà va ser utilitzada ràpidament per atacar als sollevats. Concretament, a les 3 de la matinada del 19 de juliol, des de l’aerò-drom de Los Alcázares (Múrcia), va ser bom-bardejada la base aeronaval de San Javier.
Poques hores després els avions del Prat van contribuir a desarticular les columnes insur-reccionades a Barcelona. Si bé en el primer vol, efectuat per l’alferes Robles i el coman-dant Reyes, no van aconseguir localitzar la caserna de l’avinguda d’Icària i van haver de tornar al Prat sense haver efectuat el bombar-deig, més endavant van tenir èxit i distintes casernes i columnes van ser bombardejades. Aquests atacs van desmoralitzar els insurrec-cionats i van contribuir en gran manera a la seua derrota.
L’endemà, a Madrid, des de l’aeròdrom de Getafe es va bombardejar la caserna d’ar-tilleria pròxima i, junt amb els avions de Cua tro Vientos, van atacar els insurreccionats a la caserna de Montaña i de Campamento, cosa que acabà amb la seua moral: “Cuando aparecieron los primeros aviones, que creía-mos nuestros, nos reunimos todos en el patio del cuartel de la Montaña, entusiasmados y dispuestos a salir a la calle, hacia el Ministe-rio de la Gobernación. Al saber que eran ro-jos, cundió la desilusión y ya nadie supo qué hacer hasta que nos asaltaron”.10
La ràpida actuació de l’aviació a Múrcia, Barcelona i Madrid va aconseguir aturar-hi la sublevació. A partir d’aquest moment el govern de la República va continuar utilit-zant, dins de les seues possibilitats, l’aviació que li romania fidel per a controlar altres focus de la rebel·lió.
També els sollevats feren servir l’avia-ció per reprimir alguns focus resistents com, per exemple, al Ferrol, el dia 21 de juliol, quan una parella d’hidros Savoia S-62, procedents de la base naval de Marín, bombardejaren l’Arsenal Militar. En-cara que les bombes no van causar grans danys, l’efecte moral sobre les tripulacions fou molt important.
8. D. Sueiro: La flota es roja, Barcelona, 1983, p. 126.
9. Francisco Sánchez Montoya: Ceuta y el Norte de África. República, guerra y represión, 1931-1944, Granada, 2004, pp. 323-324. Les víctimes eren a l’entrada de la fortalesa El Hacho. El 20 de gener de 1937, en un altre bombardeig realitzat per dos avi ons, també van morir 53 persones.
10. J. Gomá: La guerra en el aire, Barcelona, 1958, p. 36.
3. L’expedició a Mallorca i els primers bombardeigs del litoral mediterrani
Precisament una de les operacions militars desenvolupades en els primers dies del mes d’agost va tenir una gran importància per al futur immediat de les ciutats de la rereguarda republicana, particularment les del litoral mediterrani. La fracassada expedició contra l’illa de Mallorca,11 que va permetre a l’avia ció italiana disposar d’una base aeronaval formidable per a poder bombardejar les ciutats i les línies d’abastiment republicanes, al llarg de la Guerra Civil va tenir un pes molt considerable en la victòria dels franquistes.
L’expedició es va desenvolupar entre el 16 d’agost i el 3 de setembre. S’han donat mol tes opinions, i controvertides, sobre la neces-sitat o l’encert d’aquesta expedició. Però a banda de l’opinió estrictament militar, la veri-tat és que líders polítics com el socialista In-dalecio Prieto i el mateix president de la República, Manuel Azaña, es van oposar a l’operació i la van criticar. El ben cert és que, a banda del valor sentimental que per a molts catalans tenia Mallorca, era evident que des d’un punt de vista militar l’illa era “un enor me portaavions impossible d’enfonsar, fon dejat amenaçadorament enfront de les costes catalanes. La seua situació era tan important, que els objectius tant de la costa com de l’interior de Catalunya quedaven dins el radi d’acció dels avions militars de l’època”. Apro-fundint en aquest tema més recentment, Francisco J. González Huix opina que amb l’abandó d’aquesta expedició “se había con-sumado uno de los más graves errores co-metidos a lo largo de toda la contienda”.12
Cal constatar que, des dels primers mo-ments de la sublevació de Mallorca, l’illa va ser sotmesa a una constant pressió propagan-dística per mitjà d’amenaces emeses per rà-dio des de Barcelona i de fullets llançats per hidroavions sobre l’illa per aconseguir la seua rendició. De les amenaces propagandístiques es va passar directament als bombardeigs, que van causar alguns danys i certa desmo-ralització, però van resultar poc efectius.
Segons Josep Massot, fins al dia 16 d’agost s’havien produït quaranta-sis bombardeigs sobre l’illa, als quals cal afegir els que van te-nir lloc entre aquesta data i el dia 31. Concre-tament, el dia 31 l’Aviació Legionària italiana va bombardejar per error el poble d’Artà i va ocasionar la mort d’onze persones.13
Precisament per ajudar a rebutjar la inva-sió van arribar a Mallorca els primers avions italians que van fixar la seua base a l’illa. La seua actuació, especialment la dels Fiat CR-32, va ser decisiva per escombrar del cel als lents hidros republicans que recolzaven les forces que hi havien desembarcat. Aquests avions ja no es mourien de Mallorca i, amb l’arribada de nous reforços, s’aniria formant el nucli de l’Aviació Legionària Italiana amb base a les Balears.
Els primers objectius dels bombarders italians S-81 van ser les veïnes illes de For-mentera i Eivissa. La ciutat d’Eivissa va ser bombardejada el diumenge dia 13 de setem-bre a les tres de la vesprada per tres avions. Les bombes van caure sobre diversos edifi-cis de la ciutat, en un dels quals, la Fonda Cires –on hi havia diverses persones di-nant–, van morir la majoria dels presents. Alguns testimonis de l’època eleven el nom-bre de víctimes a quaranta, trenta de les quals van morir en l’esmentada fonda, en-cara que investigacions més recents re-dueixen el nombre de víctimes a divuit.14
A partir de la tardor del 1936, l’arribada d’avions de bombardeig italians i alemanys va permetre als revoltats iniciar una sèrie d’atacs aeris a les ciutats de la rereguarda republicana, amb especial incidència sobre les del País Valencià.
La ciutat d’Alacant va patir el primer bom-bardeig el 5 de novembre de 1936.15 A les 5:00 de la matinada d’aquell dia, un bom-barder va descendir fins a uns 150 metres d’altura des d’on llançà deu bombes sobre el port i el nucli urbà, que van causar dos morts i diversos danys en alguns edificis. Segons algunes fonts –i una nota radiada del Govern Civil–, una bomba va caure en el mercant Ciaño que portava un carregament de carbó. Un dels tripulants va morir i el vaixell va patir considerables avaries.16 Aquest primer atac va causar un gran pànic entre la població civil i molts alacantins anaven a la nit cap a les cases de l’horta i altres llocs de la contor-nada, en un èxode nocturn conegut al llarg de la guerra com la “columna de la por”.
El segon bombardeig sobre la ciutat d’Alacant es va produir dissabte dia 28 del mateix mes de novembre, vuit dies després de l’execució de José Antonio Primo de Ri-vera. Les agressions aèries foren diverses per part de l’Aviació Legionària i dels hidroavi-ons alemanys: l’atac començava a les 19:30 hores i acabava a les 3:00 hores del dia següent, és per això que es coneix com el bombardeig de les “vuit hores”. En total, els avions van llançar 160 bombes que van impactar en la factoria CAMPSA, les estacions de ferrocarril i el port, i van afectar també la població civil. Hi van haver dos morts adults i un nen, i sis ferits. Aquests dos atacs van ser els primers bombardeigs aeris de la guer-ra sobre un port marítim del País Valencià, Alacant, que, d’altra banda, no patiria cap altre bombardeig fins a l’11 d’agost de 1937, quasi un any després. Els motius d’aquest parèntesi, segons J.M. Santacreu, sembla que en són tres: Alacant s’havia convertit en una eixida de fugitius franquistes en aquests primers mesos; a més de no tenir un tràfic intens, els transports que hi arribaven recala-ven molt prompte i a la vora de la costa, en-tre el cap de les Hortes i Tabarca, amb una ciutat enfosquida a la nit; finalment, és probable que Franco no tingués tots els re-cursos aeris que necessitava per a bombarde-jar també Alacant, i hagués de concentrar els atacs en objectius més selectius fins que Mallorca es va consolidar com a base aèria de franquistes i col·laboradors.17
Les primeres incursions dels creuers de la marina nacionalista en el Mediterrani es van iniciar a finals d’octubre. El 30 d’aquest mes el creuer Canarias va efectuar un bom-bardeig sobre el port de Roses, a prop de la frontera francesa, que danyà algunes ins tal·lacions i enfonsà el petit guardacostes Marinero Cante. Totes aquestes operacions de bombardeig marítim i naval es van inten-sificar a partir d’octubre de 1936 pel desig de Franco de frenar l’ajuda militar que el bàndol governamental rebia per mar. Du-rant aquest mes es van posar en marxa dos tipus d’operacions contra el tràfic marítim adversari. El primer consistia en el bombar-deig naval o aeri dels ports enemics per a destruir als vaixells durant la descàrrega; el segon, en l’establiment d’un bloqueig marí-tim a totes les costes enemigues, tant al Mediterrani com a l’Atlàntic.18
En la província d’Alacant, la ciutat de Vi llena va ser bombardejada el dia 18 de desem-bre de 1936, cap al migdia. Les bombes van ocasionar diverses destruccions i la mort a dos persones, mentre que unes altres setze van resultar ferides. Tres dies després dos avi-ons van intentar novament atacar la ciutat, però l’aparició dels caces republicans ho va impedir. Sembla que l’objectiu d’aquests bombardeigs era tallar la línia fèrria d’Alacant a Madrid, per on circulaven gran part dels subministraments militars que, procedents de Rússia, anaven destinats a la defensa de la capital. Al gener de 1937, concretament el dia 13, a primera hora de la vesprada, de nou els avions franquistes van llançar dues bombes de 50 kg sobre l’estació de ferrocarril on s’havia congregat la població, esperant l’arribada del tren que transportava un batalló de milicians, encara que per sort no van arri-bar a explotar.19
Aquests primers bombardeigs marítims i aeris van ser causa de diverses represàlies a les dues zones contendents. Fou una reacció produïda sobretot pel pànic i la indignació, que va ser moguda i sostinguda per grups d’extremistes que demanaven venjança con-tra els considerats aliats o partidaris dels re bels o, si més no, sospitosos de ser-ho. Aques-ta sèrie de circumstàncies es donarien en la zona controlada per les forces afins al front popular. Però, en la zona dominada pels re bels també es van donar casos i circumstàn-cies semblants. Des del primer moment, els militars revoltats es van veure sotmesos als atacs de l’aviació i la marina republicanes, davant dels quals van respondre ràpidament amb l’amenaça de prendre represàlies.
A Alacant els bombardeigs del dia 28 de novembre van motivar l’assalt de la presó provincial, d’on van traure un grup de qua ranta-nou presos que foren afusellats a les parets del cementeri.20
11. J. Massot i Muntaner: La guerra civil a Mallor-ca, Barcelona, 1976. Del mateix autor, El desembarca-ment de Bayo a Mallorca, Barcelona, 1987, i Guerra civil i repressió a Mallorca, Barcelona, 1997. Vegeu tam bé A. Bayo: Mi desembarco en Mallorca, Mèxic, 1944; José Luis Infiesta Pérez: Bombardeos del litoral medite rráneo durante la guerra civil, vol. I, Valladolid, 1998.
12. Francisco J. González Huix: El asedio aéreo de Tarragona 1937-1939, Tarragona, 1990, p. 13.
13. J. Massot Muntaner: Els bombardejos de Mallorca durant la guerra civil (1936-1938), Barcelo na, 1998, pp. 65-66.
14. M.J. Vidal Torres, J.M.L. Romero: La causa general de les Pitiüses, Eivissa, 2001, pp. 54-55.
15. V. Ramos: La guerra civil 1936-1939 en la pro vincia de Alicante, Alicante, 1972, vol. I, pp. 139-144.
16. ABC, 6-11-1936, p. 11.
17. J.M. Santacreu Soler: “Los bombardeos de Alicante”, a E. Mainar Cabanes (ed.): Bajo las bom-bas. La guerra civil en la Comunidad Valenciana, vol. 14, València, Prensa Valenciana, 2007, pp. 84-87.
18. R. Sabatier de Lachadenède: La marina fran-cesa y la guerra civil de España (1936-1939), Madrid, 2000, pp. 66-67.
19. F. Costa Vidal: Villena durante la guerra civil 1936-1939, Alacant, Ayuntamiento de Villena, 1998, pp. 44 i 79.
20. V. Ramos: La guerra civil 1936-1939..., op. cit., vol. I, p. 144.
4. Bombardeigs dels vaixells de control naval
Durant la primavera de 1937 les tensions entre la marina i l’aviació governamentals i els vaixells de guerra de control alemanys i italians, que vigilaven les costes governa-mentals, van anar en augment. Les autori-tats republicanes estaven convençudes que els vaixells alemanys i italians informaven la marina nacional dels moviments de la flota republicana i dels mercants que es dirigien als ports republicans. Un exemple d’aquesta col·laboració són les paraules de l’almirall Francisco Moreno, a finals de març de 1937. Durant l’estada a Ceuta, l’almirall va man-tenir una entrevista a bord del creuer Leip-zig amb el contraalmirall alemany Boehm en la qual aquest va donar gran importància a les operacions de minat dels ports rojos. L’almirall va qualificar l’entrevista com “muy práctica para nosotros y durante todo el tiempo que los alemanes se mantuvieron en el control, desde Cabo de Gata a Orope-sa, supe siempre con oportunidad las salidas y entradas de los buques rojos en Cartage-na, Valencia, etc.”21
En aquestes circumstàncies, els vaixells de guerra republicans van organitzar opera-cions d’escorta per als dits mercants, a vega-des davant de les unitats alemanyes de con-trol. La marina republicana, conscient del paper que jugaven els vaixells alemanys, va decidir simular-hi atacs amb canons o torpe-ders a títol d’advertència. Aquestes manio-bres es duien a terme, contra el creuer Leip-zig, el 31 de març en aigües de València, i el 10 de maig de 1937 enfront de Cartagena, però les advertències no van alterar gens el comportament dels alemanys, i en canvi, van contribuir a augmentar la tensió entre els vaixells alemanys i els republicans.
A finals de maig de 1937, aprofitant l’arri-bada de nous avions de bombardeig Katiuska, l’aviació republicana va realitzar una sèrie de bombardeigs sobre Palma de Mallorca i Eivis-sa, amb el resultat que alguns vaixells perta-nyents a les patrulles de control naval foren tocats. Concretament el 26 de maig de 1937, segons fonts italianes, cinc bombarders Mar-tin Bombers –així eren coneguts els Katius-ka– van llançar un ràpid atac sobre la badia de Palma de Mallorca, com a conseqüència del qual una bomba de 100 kg va caure sobre el creuer auxiliar Barletta i va causar la mort de sis oficials així com nombrosos ferits. En aquesta mateixa operació, diverses bombes van caure a la Comandància de Marina, la Junta d’Obres del Port i les dependències de Sanitat Marítima, sense causar víctimes, en-cara que van destrossar un hidro i van enfon sar el veler Cala Mayor.
Aquest incident va fer que una formació naval alemanya, el vaixell més important de la qual era el petit cuirassat Deutschland, evités la badia de Palma i es dirigís a Eivissa, on va fondejar a poqueta nit del 29 de maig. Poc després, dos Katiuska van llançar amb gran precisió quatre bombes de 250 kg so-bre aquell cuirassat, tres de les quals van tocar el vaixell provocant avaries i incendis. A banda dels danys materials, la dotació va patir vint-i-dos morts i vuitanta-tres ferits. Posteriorment, el nombre de difunts va as-cendir a trenta-un, a causa de la mort dels ferits més greus. Alguns autors atribueixen l’èxit del llançament a l’observador rus del bombardeig, G. Livinsky; d’altres pensen que el bombardeig va ser un error i que van confondre el cuirassat alemany amb algun dels creuers nacionals.22 Un telegrama envi-at per Voroshilov a tres dels assessors soviè-tics més destacats a Espanya, Grigory Shtern (Sebastián), Nikolai Kuznetsov (Lepant), conseller de la Marina republicana i més tard cap suprem de la soviètica, i Yakov Smishkevich (André), qui arribaria a estar al capdavant de la força aèria soviètica, de-mostra que el Deutschland no era l’objectiu del bombardeig aeri. L’incident, per tant, va ser una confusió, i queda implícita l’ordre de Stalin segons la qual era inacceptable bombardejar vaixells estrangers.
Aquests incidents van motivar unes notes de protesta per part d’Itàlia i Alemanya, que van amenaçar de retirar-se de les patrulles de control naval. Però, a banda de les notes, Hitler va ordenar que el cuirassat Admiral Scheer bombardegés la ciutat portuària d’Al-meria. Hitler, colèric però inquiet pel desen-llaç, va estar passejant-se per la seua habita-ció de la Cancelleria del Reich fins a les tres del matí. Finalitzat l’atac, va quedar satisfet. Ho havia considerat una qüestió de prestigi i el prestigi estava ja restaurat.23
L’atac es va dur a terme la matinada del 31 de maig, va durar prop d’una hora i du-es-centes setanta-cinc canonades van caure sobre la ciutat indefensa, atès que les bateri-es de costa que la protegien no tenien abast suficient per a enfrontar-se als vaixells ale-manys. Tota la ciutat resultà afectada pels obusos alemanys i un total de trenta-una persones hi van morir.24
Aquest atac va motivar la indignació del que era ministre de Defensa Nacional, el so-cialista Indalecio Prieto, que en una reunió urgent del Consell de Ministres va proposar la recerca de la flota alemanya per part dels bombarders republicans perquè, una vegada localitzada, fos atacada. Aquesta proposta, que podria motivar l’entrada d’Alemanya en un conflicte obert contra la República, va ser rebutjada pel president del govern, Manuel Azaña, pel cap de Govern, Juan Negrín, i pels ministres comunistes. Les protestes del govern de la República per aquest atac es van cursar, per tant, per via diplomàtica, i el seu resultat no va canviar en absolut la pos-tura de les potències democràtiques: França i Anglaterra eren partidàries de la moderació perquè el conflicte no s’estengués i van do-nar l’incident per conclòs.
21. F. Moreno de Alborán y de Reyna, S. Moreno de Alborán y de Reyna: La guerra silenciosa y silenciada. Historia de la campaña naval durante la guerra de 1936-39, Madrid, Gráfic Lormo, 1998, vol. III, p. 1601.
22. Andrés García Lacalle: Mitos y verdades. La aviación de caza en la guerra española, Mèxic, 1973, pp. 267-269. Segons aquest autor, els tripulants d’un dels bombarders van confondre el Deutschland amb el Canarias.
23. Ian Kershaw: Hitler 1936-1945, Barcelona, 2000, p. 63. Vegeu també Ángel Viñas: El honor de la República. Entre el acoso fascista, la hostilidad bri-tánica y la política de Stalin, Barcelona, Crítica, 2009, pp. 49 i ss.; i E. Moradiellos: Negrín, Barcelona, Pe nínsula, 2006, p. 291.
24. Rafael Quirosa-Cheyrouze y Muñoz: Politica y guerra civil en Almería, Granada, 1986, p. 184.
