Kitabı oku: «El País Valencià sota les bombes (1936-1939)», sayfa 3

5. Els bombardeigs durant 1937

A poc a poc la intensitat dels bombardeigs va anar augmentant i en els primers dos me-sos de 1937 els objectius de l’aviació i de la marina franquista pareixen molt clars. En primer lloc, cal assenyalar una sèrie de bom-bardeigs sobre les centrals elèctriques dels Pirineus catalans, en un intent de deixar sense energia elèctrica la indústria catalana, i en segon lloc, destaquen els atacs de la zona nord de la costa catalana amb l’objec-tiu de tallar les comunicacions amb França. Paral·lelament a aquests clars objectius es-tratègics, al febrer de 1937, Barcelona i Va-lència foren bombardejades per vaixells de la marina italiana –i no pels creuers de la flota franquista, com durant tantes dècades es va mantenir.

València, amb el seu port (el Grau) un poc separat de la ciutat, era des de novem-bre de 1936 la seu del govern de la Repúbli-ca i, des de final del mateix any, es va con-vertir en un indubtable objectiu militar. Els primers atacs aeris van tenir lloc al final de desembre de 1936, i a mitjan gener de 1937, concretament els dies 16, 18 i 19, una altra sèrie de bombardeigs hi va causar onze morts i seixanta ferits.²⁵

La nit del 12 al 13 de gener, el submarí italià Pietro Calvi va rebre l’ordre de bom-bardejar la zona industrial, a l’oest de Valèn-cia, amb el propòsit d’assolir les drassanes i els depòsits de petroli. En tretze minuts va disparar setanta-un projectils de fragmenta-ció, i a continuació se’n va allunyar.²⁶ La ciutat es va enfosquir a la tercera salva, i s’hi van produir set morts i quinze ferits.²⁷

Tanmateix, com a Barcelona, el primer bombardeig greu que va patir la capital va-lenciana va ser realitzat per un creuer, tam-bé italià, concretament per l’Emanuele Fili-berto Duca d’Aosta sota el comandament del capità de navili Alberto Da Zara. Aquest navili havia salpat de Palma de Mallorca a les 13 hores del dia 14 de febrer, junt amb el creuer Raimondo Montecuccoli, i arriba-va a l’altura de València a les 21 hores. L’Emanuele Filiberto es va situar a una dis-tància de 6.000 metres dels molls i a les 21:45 hi va obrir foc. En total, va disparar trenta-dos salves de 152 mm, utilitzant cent vint-i-cinc projectils. L’atac va durar vuit mi-nuts i, una vegada acabat, el creuer italià es va dirigir a gran velocitat cap a la base naval italiana de La Spezia, on va arribar el 16 de febrer a les 15 hores.²⁸

Els projectils italians van causar diverses víctimes i danys en la ciutat, entre els quals els de l’Hospital Provincial i un menjador per a xiquets del Socorro Rojo internacional –per sort, i donada l’hora en què es va efec-tuar l’atac, el menjador estava buit. Segons alguns mitjans republicans, aquesta agressió va causar vint-i-cinc morts i nombrosos fe-rits.²⁹ Hem pogut identificar els morts al Registre Civil de València.³⁰

A partir d’aquest moment la ciutat va pa-tir nombrosos atacs aeris, al març de 1937, els dies 22 i 23, i a l’abril, els dies 22 i 27, aquest darrer per mar, que van causar quatre morts i vint-i-set ferits. Els responsables del bombardeig del 27 foren els creuers Balea-res i Canarias, que van obrir foc des d’una distància de 12.000 metres. Els agressors van considerar que el resultat havia estat excel·lent i van observar cinc incendis des dels vaixells.³¹ El mes de maig seria molt més sagnant. El dia 15, en plena crisi del govern republicà –que acabaria amb la di-missió de Largo Caballero–, tres S-81 van llançar deu bombes sobre el centre de la ciu-tat que van causar trenta-tres víctimes mor-tals i nombroses destrosses. El dia 28 de maig, altres tres S-81 van tornar a llançar la seua càrrega mortífera sobre la població, ocasionant novament grans destrosses, vint morts i un centenar de persones ferides.³²

Del primer dels bombardeigs del mes de maig, el mateix president de la Repúbli-ca, Manuel Azaña, ens ha deixat un dra màtic relat:

“El domingo, cerca del anochecer, vino Giral y me contó las cosas que sabía del cur-so de la crisis. Hablando estábamos en el horrendo despacho de la división, cuando sentí una trepidación lejana, persistente, y, a poco, los cristales de los balcones vibraron. «Son los aviones, Giral. Deben de estar cer-ca». En aquel punto, sonaron los estampidos de las antiaéreas, se abrió una puerta y entró Menéndez: «Están bombardeando. Hay que bajar al refugio». Oímos entonces las explo siones. Se apagó la luz. Salí en busca de mi mujer, que tenía de visita a la de Ureña y la de Morla. Cuando bajábamos la escalera, los estampidos hacían retumbar la techumbre de cristal. Al llegar al refugio, ya se había concluido todo, por lo menos en las inmedia ciones. Estuve en el refugio un rato, con las señoras y Giral. A poco, apareció Casares, que venía a saber de nosotros. Nos comuni-caron que habían caído bombas en la plaza ontigua, donde hay unos ministerios, dos de ellas muy cerca del ministerio de Marina. El despacho de Prieto quedó averiadísimo. Casualmente, en aquel momento, Prieto es-taba en otro aposento hablando con el minis-tro inglés. Estando todavía en el refugio, en-tró de pronto mi sobrina Anita, deshecha en llanto. Yendo con su marido en un autobús, una bomba estalló cerca; su marido cayó he-rido y estaba desangrándose en la Casa de Socorro, donde no había medios de atender a tantas víctimas como llegaban. La pobre Anita había venido como loca, a pedirme au-xilio. No sabía por dónde ni con quién había hecho el camino. Quiso tomar un taxi y se encontró dentro con un niño sin cabeza. El espanto la tenía medio trastornada. El espec-táculo de la Casa de Socorro debía de ser horrible. Antonio, su marido, tenía una heri-da junto a la cadera. Tendido en el suelo, entre muertos y heridos, estaba en peligro de morir por falta de asistencia. Salieron inme-diatamente Bolívar y un ayudante mío para la Casa de Socorro. Giral también se fue, en busca de nuestro amigo, el doctor Puche. Y esperamos, tratando en vano de consolar y reanimar a la pobre criatura. Un practicante había hecho una cura provisional a Antonio y decía que no era grave, que podían llevarlo a su casa. Yo había dicho que lo trajeran a la división. Un médico encontrado no sé por quién ni dónde, lo reconoció mejor, y dispu-so que con toda urgencia lo llevasen al hospi-tal, pues había que operarlo. Así lo hicieron. Ya en el hospital, llegaron otros médicos, y Negrín envió otro más. Mi sobrino, ingenie-ro agrónomo, era jefe del cultivo de tabaco en esta región, y en ese concepto subordina-do a Negrín, que le conocía y apreciaba mucho. Incluso ha ido a visitarle dos veces.

València. Víctimes col·laterals d’un bombardeig (BN)

Hora y media después del accidente, y estan-do ya el herido en la cama de operaciones, los médicos me telefonearon preguntándo-me qué hacían, si operaban enseguida, como era conveniente, o quería yo que buscase al-gún operador. Los dos que había allí eran buenos. Contesté que me remitía a su pericia y su celo. Operaron. Tenía Antonio una tri-ple perforación del intestino. Soportó media-namente la operación. Los médicos dijeron que si en cuarenta y ocho horas no se presen-taban complicaciones, podría salvarse. Así trataban de hacérmelo creer, y sobre todo a su pobre mujer. Nunca tuvo esperanzas. An-tonio tenía una lesión pulmonar y, según se ha sabido ahora, no sé qué cosa cardíaca. ¡Qué había de resistir! Murió en la noche del martes al miércoles, fallándole el corazón, cuando empezaba a presentarse la peritoni-tis. Deja a su viuda con veinticinco años, dos niños, el mayor de tres años, y otro en cami-no. Me ha afectado profundamente, por An-tonio, que era muy simpático, modesto y bueno, y por mi sobrina, que tiene tan mala suerte como todos sus hermanos y como la tuvo su padre. En Valencia ha habido mu chas víctimas. La indignación es grande. Ahora, querrán tomar represalias, las cuales darán pretexto para otros estragos, y así, has-ta el infinito destrozo. ¿Pero es que hemos de aguantarnos y no responder?, dicen muchos. No sé qué será lo peor.”³³

Al litoral, també Gandia va patir a co-mençaments de 1937 un primer bombar-deig sagnant, concretament el 26 de febrer d’aquest any quan 3 avions italians S-79 a les 8:20 hores van llançar 1.800 kg d’explosius, en 36 bombes de 50 kg, sobre la carretera del Grau, l’estació i part del centre de la ciu-tat, que van causar 16 morts i 30 ferits.³⁴

Gandia, 28 de febrer de 1937. Dos dies abans: 16 morts (AAM)

El 23 de març de 1937 fou bombardejada per primera vegada Castelló de la Plana. L’atac, conegut com “el bombardeig del vai-xell”, es va fer des del Baleares i, posterior-ment per la legió Còndor; va començar a les 20 hores i acabà a les 24 h. No va assolir cap objectiu militar o estratègic, però va segar la vida de 23 persones –deu de les quals van morir dies després– i va causar 38 ferits. La premsa va publicar aquesta notícia:

“Esta tarde se ha verificado el entierro de las víctimas del bombardeo de ayer. Los ca-dáveres estuvieron expuestos en lo que fue capilla del hospital. Los muertos enterrados hoy son una gitana llamada Manuela, Jesús Jarque, un obrero pintor apellidado Ferrer, Rosa Pellicer, Nicolás Pascual, Teresa Falcó y otros tres no identificados. Estos son una niña, un viejo y una niña cuya cabeza ha desaparecido. Las autoridades presidieron el entierro. La ciudad entera formaba en el cor-tejo fúnebre. Ha fallecido a consecuencia de las heridas recibidas ayer durante el bombar-deo Antonia Escudero Fernández.”³⁵

Entre els diversos edificis seriosament danyats, es trobava l’Hospital Provincial. Uns dies després, el 29 de març, l’aviació italiana bombardejava el port de Castelló.

Durant l’any 1937, la ciutat de Castelló va patir 12 bombardeigs més, navals o aeris, els dies 13 d’abril, 25 de juny, 14, 19 i 26 de novembre, 22 i 26 de desembre, a més dels atacs dels dies 2 de juliol, 15 d’octubre i 22 de novembre que van causar víctimes mortals.³⁶ Més endavant, en un altre capí-tol, constatarem els 31 bombardeigs res-tants de 1938-1939 –quatre d’ells fets per l’aviació republicana, després de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat el dia 14 de juny de 1938.

Castelló, 22 de desembre de 1937. 11 morts durant aquest mes (AAM)

La marina franquista va estar especial-ment activa durant aquest mes d’abril de 1937. El dia 4 era enfonsat un pailebot, ma-trícula de València 253, carregat de ciment. Els tripulants, veïns tots de la ciutat de Torre-vella, van salvar la vida refugiant-se a Xàbia. Els dies 13 i 14 d’abril, els creuers Canarias i Baleares van llançar bombes al Grau de Castelló i al port de Vinaròs;³⁷ a l’alba del 27 d’abril, bombardejaven València.

Durant el mes de juny de 1937, diver-sos vaixells foren atacats enfront de les costes d’Alacant. El dia 26 de juny, el vai-xell Cabo de Palos era enfonsat pel torpe-dinament del submarí General Mola en-front del penyal d’Ifac; cinc dels seus 49 tripulants van perir en l’atac.³⁸ El mateix dia el creuer Canarias va bombardejar per dues vegades les instal·lacions de Sagunt. A l’inici del mes de juliol, concretament el dia 2, el creuer Canarias va bombardejar Sagunt i Castelló.

El 4 de juliol de 1937 era bombardejada la ciutat de Sagunt i l’endemà la de Valèn-cia, on els avions van llençar quatre tones de bombes. Dos S-81 de l’esquadrilla 252 van participar en l’atac, efectuat des d’una altura de 2.000 metres.³⁹

Per les mateixes dates, concretament l’11 de juliol, un avió va descarregar sis bombes sobre tres vaixells mercants custo-diats per un destructor que entraven en el port d’Alacant, però cap de les bombes va encertar el blanc. El mateix dia, un hidroa-vió llançava un bombardeig nocturn sobre el port de València.

El 13 de juliol, a les vuit de la vesprada, el creuer Canarias, des d’una distància de 5 a 6 milles, va bombardejar el port i la ciutat de Dénia. El canoneig, a banda de desper-fectes urbans, va causar la mort a tres dones i va ferir moltes altres persones. Les vícti-mes van ser enterrades l’endemà en una gran manifestació de dol ciutadà presidida pel governador civil, Jesús Monzón. El dia 26 de juliol de 1937, tres avions van bom-bardejar el port de Torrevieja sense causar víctimes entre la població.⁴⁰

A mitjan agost, els minadors franquistes van col·locar barreres regulars minades en-front del penyal d’Ifac, al sud de l’illa de Benidorm i de la punta de l’Escaleta, ja que sens dubte l’objectiu de l’operació aèria i naval eren els vaixells mercants i es tracta-va de traure’ls a alta mar i atacar-los allí. Alacant, el bombardeig del qual va ser as-signat als avions alemanys –denominats aviació Negrilla– encara no era un objectiu prioritari.⁴¹

El 29 d’agost de 1937 a la nit, els S-81 van bombardejar València per ordre perso-nal de Ciano amb la intenció de desmoralit-zar la població ja molt afectada per la re-cent caiguda de Santander. La forta defensa antiaèria va causar serioses dificultats als avions italians.⁴²

Al sud, el creuer Baleares va bombarde-jar el port de Dénia el 13 d’agost. El dia 26 els bombarders italians rebien l’ordre del comandament superior de l’Aviació Legio-nària a Salamanca d’atacar la “città di Valen-cia”,⁴³ però no va ser possible a causa de les condicions atmosfèriques i, per tant, l’atac es va efectuar la nit del 29 al 30 d’agost. Les agressions foren dos, una a les 21:10 (hora de Palma de Mallorca), en la qual van parti-cipar dos S-81 de l’esquadrilla 252 junt amb altres aparells de la 251, i una altra en què van participar cinc S-81, a les 5:30 de la ma-tinada (hora de Palma de Mallorca).⁴⁴

Precisament al començament d’aquest mes d’agost, l’aviació italiana havia situat en un plànol fotogràfic els objectius de la capital llevantina. L’encapçalament d’aquest docu-ment del 4 d’agost és el següent: “Ubicazio-ne de alcuni obietivi per aviazione (comandi-uffici-depositi-apprestamenti difensivi-ecc.) della città de Valencia, secondo notizie ag giornate alla fine de giugno (la numerazione dell’ellenco corrisponde a quella del piano fotografico)”.⁴⁵ En total hi apareixen assenya-lats cinquanta-tres objectius, mentre que al-tres deu no estaven indicats. L’objectiu asse-nyalat com a número 3 era la Comandància Militar on, segons la informació transmesa a l’aviació italiana, el president Azaña conce-dia les audiències particulars.

Aviació Legionària. Resum d’activitats d’agost 1937 (AAM)

Un parell de mesos abans, concretament l’1 de juny, s’havia remès als italians la ma-teixa informació sobre la ciutat de Castelló de la Plana. En aquest cas, els objectius mar-cats eren dotze. En el mateix informe apa-reixien assenyalats com a objectius militars una fàbrica de municions i un depòsit de màquines (de ferrocarril), de les poblacions de Borriana i Benicarló respectivament.⁴⁶

Durant el mes següent, els dies 15 i 16 de setembre, els hidros bombardejaren el port i l’estació de València. Durant les nits del 22 al 23 i del 23 al 24 d’aquest mes de setembre de 1937, els hidroavions de la le-gió Còndor van bombardejar Sagunt⁴⁷ i van causar diversos ferits. Després, en l’atac del dia 22 de desembre a l’estació, van haver-hi 32 víctimes mortals i nombrosos ferits.⁴⁸

Sagunt, 22 de desembre de 1937. 34 morts (AAM)

Els darrers mesos de 1937 l’aviació de bombardeig italiana va anar augmentant gradualment els seus efectius i sobretot es van començar a utilitzar els Savoia S-79, uns avions que per la seua velocitat, autono-mia, capacitat de càrrega i armament, eren en aquells moments, segurament, els mi-llors bombarders mitjans de sèrie del món. Entre el final de setembre de 1937 i el principi de gener de 1938, dos grups amb qua-tre esquadrilles d’aquests avions van formar el 8è Stormo de bombardeig veloç.⁴⁹ Des-prés de la victòria de Santander, Mussolini havia decidit potenciar al màxim l’aviació italiana, tant al continent com a les Illes, per a accelerar el final de la guerra.⁵⁰ La veloci-tat d’aquests aparells els permetia llançar atacs imprevistos sobre les ciutats i, en pocs minuts, aconseguir els seus objectius. En-front dels caces republicans, adoptaven una formació de defensa molt efectiva que, si tenim en compte que el seu armament era de més abast que el dels caces enemics, els feia quasi invulnerables.

En aquestes condicions, la quantitat de bombardeigs que van començar a patir les ciutats sota control del govern de la Repú-blica va augmentar considerablement. També els comandaments militars de l’avi-ació van ordenar intensificar els atacs sobre els ports i ciutats enemics. Així, doncs, du-rant la nit del 15 al 16 de setembre de 1937, una esquadrilla de l’Aviació Legionària i una altra de la legió Còndor van bom-bardejar el port de València.

València, el pas dels avions italians (BN)

L’Aviació Legionària amb base a les Illes bombardejava generalment els objectius in-dicats pel comandament espanyol i sols en alguns casos determinats les decisions eren preses directament des de Roma.⁵¹ Els ob-jectius assenyalats pels espanyols no sempre eren rigorosament estratègics. Per exemple, el 3 de juliol de 1937, el quarter general de l’aire, a petició del general Franco, havia or-denat un bombardeig sobre València com a represàlia per atacs aeris de l’aviació repu-blicana sobre alguna població del territori nacional.⁵² En els arxius de l’aviació italiana es conserven molts telegrames en què el co-mandament de l’exèrcit de l’aire franquista, per ordre expressa del general Franco, sol· licita el bombardeig d’alguns objectius.⁵³

Més al sud de València, a la ciutat d’Ala-cant, el dia 30 de setembre a les 9:00 ho-res, vuit S-79 van descarregar onze tones d’explosius sobre el port.⁵⁴ Una nota del Ministeri de Defensa Nacional especificava el següent:

“Siguiendo el plan de bombardear pobla-ciones del litoral mediterráneo, sin perseguir objetivos verdaderamente militares, cuatro trimotores facciosos, de la base extrajera es-tablecida en Palma de Mallorca, realizaron esta mañana un ataque sobre Alicante, lan-zando bastantes bombas. Por fortuna, este bombardeo no ocasionó el número de vícti-mas ni los daños materiales que produjeron los realizados últimamente en Barcelona y Valencia, donde perecieron bastantes perso-nas, todas ellas pertenecientes a la población civil y fueron derribadas modestas viviendas obreras. En Alicante sólo resultaron algunos heridos, siendo los daños casi nulos.”⁵⁵

En canvi, d’altres fonts parlen d’un home mort, el cadàver del qual surava sobre les aigües del port.⁵⁶

Poc després, el 8 d’octubre de 1937, a fi de mantenir la tensió i la por bombardejant des de gran altura, on no arribaven els anti-aeris, un altre atac causava un mort i dotze ferits al port d’Alacant.⁵⁷

Durant aquest mes d’octubre, els Savoia S-79 van bombardejar també Dénia el dia 2, València el 3 i Sagunt el 9, Cartagena el 14 i Peníscola el 20.⁵⁸ L’atac sobre València fou efectuat per cinc S-81 que van llançar sobre la ciutat cinquanta bombes i hi van causar cinquanta morts, setanta-vuit ferits i la des-trucció de cent seixanta cases.

El dia 12 d’octubre al migdia, tres avions van deixar caure les seues bombes sobre la ciutat de Dénia i les rodalies. El nombre de víctimes mortals ocasionat per l’agressió va ser de cinc. El dia 14 d’octubre del mateix any 1937, era bombardejat el Grau de Va-lència; el dia 15, el port de Castelló, i el 18 Benicarló i el port de Vinaròs. A Benicarló les bombes van caure prop de l’institut de secundària i d’una fàbrica de conserves. L’atac només va produir sis ferits lleus i es-cassos danys materials.

Precisament a la primeria d’octubre ema-naren una sèrie de directrius de l’Estat Ma-jor de l’Aire, amb el títol “Operacions sobre l’Ebre”. Aquestes directrius estaven motiva-des per la preparació d’una ofensiva de les tropes franquistes des del nord de la serra d’Alcubierre fins al Cinca o el Segre, una ofensiva prevista per al dia 5 de novembre. Les directrius afectaven l’Aviació Legionària italiana, tant de la península com de Balears, la legió Còndor i l’Aviació Hispana; cadascu-na tenia assignada una zona d’actuació. L’operació havia de desenvolupar-se en dues fases. La majoria dels aeròdroms figuraven com a objectius en la primera fase i la resta dels objectius, que comprenien des de cen-tres materials i depòsits de material de guer-ra fins a les xarxes elèctriques, els ports i les fàbriques situades en la rereguarda, es deixa-ven majoritàriament per a una segona etapa. En el cas de les instal·lacions i el tràfic dels ports situats en la rereguarda de la zona re-publicana, els objectius de la primera fase eren Alacant, València, Cartagena i, en la segona etapa de l’operació, Castelló. Quant a les fàbriques de material de guerra, aparei-xen citades, amb l’objectiu d’avariar les instal·lacions i, si era possible, paralitzar-ne la producció, les set fàbriques següents: Casa Cros (Badalona), fàbrica d’avions (Reus), Si-derúrgica (Sagunt) i Hispano Suiza, Elizalde, Maquinista Terrestre i Marítima, i els edificis salesians, totes elles a Barcelona. Excepte la fàbrica de Sagunt i Elizalde, la resta eren ob-jectius de la primera fase.⁵⁹

13 de desembre de 1937. Atac als ponts de Vila-real (AAM)

El conjunt d’aquestes ordres explica la sèrie de bombardeigs que van patir moltes de les ciutats i pobles de la rereguarda del front aragonès, on es trobaven els aerò-droms i els depòsits militars i aquartera-ments de les unitats de l’exèrcit popular de la República que guarnien aquest front. Les ordres relatives als objectius situats en la costa, sobretot les referides als ports, expli-quen l’augment de bombardeigs del qual la ciutat d’Alacant en fou un bon exemple.

El 21 de novembre de 1937, Alacant va ser l’objectiu dels avions franquistes; les bombes van caure en els barris alts de la po blació i una d’elles va destrossar un refugi al carrer de l’Horta, produint algunes vícti-mes. El balanç final va ser tràgic: trenta-set persones van perdre la vida i seixanta van resultar ferides.⁶⁰

22 de desembre de 1937. Borriana, voltants de la ciutat i el port (AAM)

Segons els informes de la DECA, la se qüència d’aquest bombardeig fou la següent:

“1.20 horas. Varios trimotores JUNKER volando a más de 1.000 m. de altura bom-bardean la población en dos recorridos des-cargando en el primero unas cinco bombas y en el segundo unas ocho bombas durando la agresión unos 15 minutos dirigida principal-mente sobre el OESTE de la ciudad, en barriadas obreras de viviendas modestas com-prendidas entre el Castillo de Septiembre, Santa Bárbara y la Plaza de Toros sin alcan-zar objetivo militar alguno. Quedaron otras varias bombas sin detonar de las que se ha recogido una que se calcula pesa más de 200 kilos. Los lugares que sufrieron en mayor grado la agresión fueron la calle de S. Mi-guel, la Avd. de la Libertad, la calle de Huer-tas y la calle de Trafalgar resultando unos treinta muertos de los cuales 16 son niños y 43 heridos controlados a la hora de infor-mar; además unas 20 viviendas derruidas todas de clase modesta y de un solo piso.

Debemos señalar que en la población de Alicante no se ha hecho la reducción en in-tensidad y en cantidad del alumbrado públi-co por lo que en casos de alarma al cortar totalmente el fluido se quedan sin luz los refugios y el servicio de proyectores. Parece además que las víctimas del personal civil ocurrieron todas en personas que no acudie ron a los refugios. Se dio el cese de alarma a las 3.13 horas.”⁶¹

Dos dies després, el 23 de novembre de 1937, tres avions van descarregar algunes bombes sobre el moll, drassanes i duana del port de València sense causar, afortunadament, greus danys ni cap víctima. Si Madrid, a pesar de no ser la seu del govern de la Re-pública, continuava sent bombardejada pel mes de novembre, València, que just llavors havia deixat de ser-ho, també va continuar patint bombardeigs. El 15 de desembre, un atac sobre el port de la ciutat va enfonsar el vapor Guecho i va tocar el destructor Es-caño. L’últim bombardeig llançat sobre la ca-pital llevantina durant l’any 1937, es va pro-duir el 22 de desembre, amb un saldo de quinze morts i nombrosos ferits.

Uns dies mes tard, el 10 de desembre de 1937 cap a les 17:00 hores, Alacant va ser atacada des del mar pels creuers Canarias, Baleares i Cervera. La flota de bloqueig co-mandada per l’almirall Moreno, que actua-va per primera vegada, va disparar nombro-sos projectils sobre el port i la ciutat, causant 9 morts i 10 ferits. Era la primera intervenció de les forces de bloqueig contra la costa, amb Alacant com a objectiu, el port menys protegit segons els informadors italians.⁶² El dia 11 de desembre de 1937, el Canarias i el Baleares van bombardejar el port de València.

L’aviació italiana, a més, atacava les co-municacions a Vila-real el 13 de desembre.

Durant les jornades següents l’activitat de la flota nacional contra els ports del lito-ral fou constant. Les nits del 22 al 23 i del 23 al 24 eren atacats els de Dénia, Gandia i Borriana; el 26 els va tocar el torn als ports de Castelló, Vinaròs i també Borriana.

Quant a Gandia, un informe dels serveis d’espionatge franquistes datat uns dies abans, el 30 de novembre, comunicava que l’activitat que hi havia al port tot el dia era el tràfic de taronges, molt més que al de Valèn-cia. El port de Gandia era l’únic d’Espanya sota concessió britànica, i les instal·lacions portuàries eren propietat de la companyia Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited. Durant els anys trenta, les exportacions de taronges pel port de Gan-dia representaven el 40% del total del País Valencià, xifra que indica la importància que tenia aquest port en el context exportador espanyol i, per descomptat, per a l’economia republicana. El govern va rebre per aquest concepte, en els anys 1936-38, quasi 45 mi-lions de dòlars, encara que el col·lapse de l’economia republicana a partir de 1938 va suposar una forta caiguda de l’entrada de di-vises. La ciutat i el port de Gandia van patir durant la guerra un total de 34 bombardeigs rebels, sobretot als mesos de juny i juliol de 1938, quan van patir 10 atacs.

El port de Gandia tornaria a tenir gran im-portància els dies finals de la guerra, com a port d’eixida de refugiats transportats en el vaixell hospital Maine. Durant aquells mo-ments la situació era dramàtica: el dia 29 havien ancorat al port els vaixells Galatea, Sussex, Nubian i poc després el Maine; als molls hi havia prop de 300 soldats arribats del front i més d’un centenar de soldats itali-ans que havien estat presoners en territori republicà; igualment, estaven els membres del Consell Nacional de Defensa, junt amb altres soldats republicans encara armats, i al-tres persones que esperaven embarcar. Final-ment, el dia 30 de març al matí, es va iniciar l’embarcament al Galatea i, després, al vaixell hospital Maine. Entre els que van poder embarcar hi havia republicans, membres del Consell Nacional, anarquistes, militars i, fins i tot, caps del SIM admesos a última hora. En total, sembla que van embarcar entre 150 i 200 persones en vaixells britànics.⁶³

25. J.L. Infiesta Pérez: Bombardeos del litoral mediterráneo..., op. cit., p. 71.

26. Franco Bargoni: La participación naval italia na en la Guerra Civil Española (1936-1939), Madrid, 1991, p. 231.

27. E. Mainar Cabanes: “Ataques franquistas so bre Valencia durante la guerra civil: 1936-1939”, Saitabi. Revista de la Facultat de Geografia i Història, 37 (1987), p. 228.

28. F. Bargoni: La participación naval italiana..., op. cit., pp. 211-212. Vegeu també J.M. Santacreu Soler: “El Duca d’Aosta bombardea el cap i casal”, a Javier Navarro Navarro (ed.): Valencia, capital de la República. La Guerra Civil en la Comunidad Valencia na, vol. 7, València, Premsa Valenciana, 2006, pp. 114-123.

29. J.L. Infiesta Pérez: Bombardeos del litoral mediterráneo..., op. cit., p. 70.

30. Registre Civil de València, Llibre de Defun cions corresponent al 14 de febrer de 1937.

31. F. Moreno de Alborán y de Reyna, S. Moreno de Alborán y de Reyna: La guerra silenciosa..., op. cit., vol. III, p. 1.645.

32. E. Mainar Cabanes: “Ataques franquistas...”, op. cit., p. 228.

33. M. Azaña: Memorias políticas y de guerra, Barcelona, 1978, vol. II, pp. 52-53.

34. Podeu trobar més detalls sobre els bombar deigs de Gandia a E. Mainar i M.S. Puchol: “Bombas sobre Gandia”, Levante (12/07/2000).

35. ABC de Madrid, 25-3-1937, p. 9.

36. Grup per la Recerca de la Memòria Històrica: Castelló sota les bombes, Benicarló, Onada edicions, 2007, pp. 43 i ss.

37. F. Moreno de Alborán y de Reyna, S. Moreno de Alborán y de Reyna: La guerra silenciosa..., op. cit., vol. III, pp. 1.613-1.614.

38. L. Capdepón: Alicante bombardeado, Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert, Alicante, 2006, pp. 126-127.

39. Archivio Militare, Ufficio Storico, Operazione Militare Spagna (AM.US.OMS), cart. 61, Diario Stori co de la 252 Squadriglia.

40. Vicente Ramos: La guerra civil 1936-1939..., op. cit., pp. 169-170.

41. J.M. Santacreu Soler: “Los bombardeos de Alicante”, a E. Mainar Cabanes: Bajo las bombas..., op. cit., p. 88.

42. F. Pedriali: “Guerra di Spagna...”, op. cit., p. 340.

43. Precisament, aquest dia, Ciano anotava al seu diari: “He dado la orden de bombardear Valencia esta noche con los aviones de Palma. Hay que aprovechar el momento para aterrorizar al enemigo”. Galeano Ciano: Diarios, 1937-1943, Barcelona, Crítica, 2003, p. 15.

44. AM.US.OMS, cart. 61, informes núms. 36, 37 i 38.

45. AM.US.OMS, cart. 33, informes núms. 36, 37 i 38.

46. AM.US.OMS, cart. 61, informes núms. 36, 37 i 38.

47. Archivo Histórico del Ejército del Aire (AHEA), exp. 9.109, Actividad de la Legión Cóndor el día 18-10-1937.

48. J.M. Palomar Abascal: Dades per a l’estudi de la Guerra Civil a Sagunt. Els bombardejos de 1937-1939, Sagunt, Llibret de la Falla Santa Ana, 2002, p. 98. Vegeu també, sobre aquest i altres bom bardeigs, M. Girona Rubio: “Bombas sobre Sagunto”, a Una miliciana en la columna de hierro. María “La Jabalina”, València, PUV, 2007, pp. 59-73.