Kitabı oku: «La terra prohibida (volum 1)», sayfa 5

De moment se’n va sentir una mica contrariat, no pas perquè ella fos qui era, ja que al capdavall sempre l’havia sentida humanament molt pròxima, dona i abellidora, deixada i serventa, sí, però pròxima com totes les criatures que no el disgustaven ni odiava. La molèstia obeïa a una raó que no hauria confessat a ningú, que no podia confessar mentre no s’avingués a parlar de la seva filla i de la Victòria: també ell hauria volgut la seva soledat per poder rumiar totes les cabòries del pare que no ha estat, del pare que ben just tindria temps de ser, i això sempre que no tardés gaire a trobar-les; per poder borinar el seu dolor cada vegada una mica més precís, una mica més feixuc a mesura que entrava la imaginació i aquesta treballava més acuradament, fornint detalls, episodis, situacions clares, distingibles, que emergien d’una massa fosca on hi havia la mare i la filla, confoses, i alhora perfectament identificables.

Però la noia s’imposava amb la seva presència i fonia ja aquell gest íntim de contrarietat, orientant de nou el corrent del seu pensament cap a ella, cosa que, vulguis o no, l’obligava a trair la filla i la Victòria per observar-la asseguda al seu costat, inclinada sobre les menges, amb la sina poderosa que ara el vestit desbocat gairebé mostrava per culpa d’aquella inclinació. Ella prou sabia que l’altre li estava mirant el naixement dels pits i feia com aquell que no se n’adona. Fins va tenir un somrís que ell va interpretar falaguerament i acabà d’esbandir tot rastre de mare i filla per subjectar-lo al moment actual com una àncora que fixa la nau, encara plena de mar lliure, però ja encadenada a l’aigua fosca i bruta del port on només romandrà una nit, on li cal reposar abans de prosseguir el viatge i retornar a la seva terra, a l’única terra que pot reconèixer com a seva malgrat tots els països entrevistos i potser fins i tot estimats.

Va encendre la cigarreta d’havent sopat i per damunt del fum, a través del fum, va seguir mirant-la fins que ella preguntà:

—Què mires?

—A tu.

—Ja m’has mirat tant i tant, avui, que acabaràs per gastar-me.

—Deus voler dir que ens hem mirat l’un a l’altre. I per alguna cosa deu ser.

—Vols dir?

— És clar. No et sembla?

Ella no va contestar, únicament va riure una mica amb la gorja, un riure tèrbol que no amagava la seva set femenina, l’esponjositat de la terra que en Jesús sabia que palparia allí, terra de repòs i de neguit, ara una cosa i després l’altra, quan es trobarien l’un al costat de l’altra, l’un sobre l’altra, de nit o de dia, quan l’oncle dormís o s’absentés, al bar no hi hagués ningú i ells dos s’encaressin com enemics, però amb les mans vessant de generositat. Perquè en aquell instant en va estar segur: feien voltes l’un entorn de l’altra i acabarien per trobar-se de debò.

Després la noia s’aixecà i va anar-se’n fins al bufet, d’on va tornar a la taula amb un cap de pa. Ell no es va moure, sinó que va esperar-la, sempre fumant i sense deixar d’observar-la a través del fum de la cigarreta. Fora, entraven i sortien clients i se sentia la remor dels platets i de les tasses, el dringar de les culleretes que queien sobre la porcellana i les veus dels homes que cridaven l’oncle, el qual escoltava i servia allò que li havien demanat, sempre sense obrir els llavis, com si hagués fet vot de silenci.

I aleshores ella va dir:

—És estrany que no et casessis, per aquelles terres...

—Estrany?

—No són maques, les franceses?

—N’hi ha de maques i de lletges, com a tot arreu.

—I diuen que saben enganxar els homes...

—Per a això no cal sortir d’aquí.

La noia va tornar a riure, i ell avançà la mà fins al braç que reposava al seu costat, un braç molsut i bru, amb tot de borrissol, clar però negre, massa negre potser per una dona, però no desplaent. Ella observà el moviment dels dits que se li enfilaven pel braç i s’aturaven a la corba del muscle. Es va estremir:

—Em fas venir calfreds...

En lloc d’enretirar el braç, però, va mirar cap a la sala, on podien veure els clients entaulats i, ara, l’oncle d’esquena, amb una ampolla a la mà. En Jesús va sorprendre aquella mirada i brutalment, amb els dits encara sobre el muscle, preguntà:

—Fa gaire temps que dura, això?

Ella va llambregar-lo inexpressivament, com si no l’entengués, però ell indicà clarament cap a la sala i la noia va repetir el gest de mirar cap a l’esquena de l’oncle inclinat. Quan tornà a fitar-lo, no hauria sabut dir si estava enfadada o a punt d’esclafir la rialla, tan barrejades veia aquestes dues possibilitats en l’expressió dels seus trets facials. Sense cedir ni a l’una ni a l’altra, va fer:

—Això!

El to era menyspreatiu, però aleshores en Jesús va enretirar la mà i tots dos es van quedar estudiant-se, tot de cop greus, no sabien ben bé per què, ell potser disgustat i ella probablement molesta, o qui sap si disgustats o molestats tots dos, si bé no exactament per les mateixes raons.

Seguidament l’Eugènia es posà a menjar, com si fins ara no recordés que encara tenia el plat mig ple, i ell va agafar una engruna de pa i, sense pensar, l’anà arrodonint amb els dits nerviosos. La noia, com si acabés de trobar la rèplica justa, digué:

—No s’ha de ser tan curiós...

—No.

—Al capdavall, jo no et demano pas res.

Era veritat, i en Jesús va somriure. No solament no demanava, sinó que oferia. Mai ningú no se li havia ofert d’una manera tan clara, tan franca, llevat de l’Ellen aquell primer dia, quan va ajudar-la a reparar l’avaria del cotxe que se li havia quedat en un costat de carretera, sense saber, ni pressentir, en el seu encegament, que amb aquell acte comprometia tota llur relació futura; o, més lluny encara, molt abans, la Samarachs, soltera i granada i, perquè allò va tenir lloc quan ell era un adolescent, també inoblidable.

Va repetir:

—No...

I va continuar pensant, aquest cop ni en l’Ellen ni en la llibrera, potser ni tan sols en l’Eugènia, ans en una noia que no es deia de cap manera o que tant li feia que es digués d’una manera com d’una altra, perquè era ella i no l’era, era com si no fos ningú, simplement una femella que tenia a l’abast, apassionada com l’endevinava, probablement fins i tot tendra i plena de devoció, però remota i, més, aliena; irreductiblement una altra, qualsevol, un tros de carn on rabejar-se, una forma anònima, ben diferent de la Victòria, tan personal, tan íntima i pròpia, des de sempre esperada i mal compresa, però per això mateix més seva que cap altra. Per aquest motiu, sense saber-ho, devia haver-li donat una filla, la Maria Jesús, la petita...

Va deixar de pastar l’engruna, immobilitzà els dits i, sense veure’l, es va quedar mirant el fum blavís de la cigarreta. Perquè en allò encara no hi havia pensat mai: era una filla natural i duria els cognoms de la mare! Va sentir que algú li furtava quelcom, però el lladre era lluny i no podia encalçar-lo, el lladre era ell mateix que se n’havia anat per una por que superava l’amor. Ara veia que no es tractava de res més: por, la por engendrada en el curs d’aquelles nits que ja no podria esborrar mai, quan sortia amb els del grup 11 i amb en Mateu que els capitanejava, en Mateu que havia sabut nedar i guardar la roba, donat que s’havia fet ric i ningú no l’havia molestat ni aleshores ni ara; mai no l’havien detingut, i ni ell mateix no va saber explicar per què quan, l’endemà d’enterrar la mare, al cap de sis dies de la seva tornada, va trobar-lo al costat del quiosc de diaris, on obria els fulls encara humits i gairebé el trepitjà en girar-se: Mateu! I l’home no semblava gens complagut, més aviat se’l veia una mica contrariat, com si ja l’hagués donat per mort i ara la seva presència viva fos un compromís difícil d’eludir. Només va fer: Tu per aquí?

Fins després, al cap d’uns minuts, quan ja anaven a acomiadar-se, no es va decidir a fer un gest de desgreuge que es traduí en una targeta amb l’adreça i uns mots: Vine quan vulguis. Miraré si puc fer res per tu...

Però ara l’Eugènia deia, gairebé estranyada del llarg silenci i d’aquella immobilitat que semblava forçada:

—T’has quedat molt pensarós...

—Qui, jo? No.

Va esclafar al punta de la cigarreta contra el plat ple de peles de taronja i comentà:

—Trobo que fa molta calor...

Es va aixecar, sense separar la cadira, al respatller de la qual va repenjar breument les mans mentre afegia:

—Potser perquè et tinc tan a prop...

Ella va riure i, amb la forquilla a la mà, alçada, va mirar-lo quan en Jesús, ara amb les espatlles una mica caigudes, feia la volta a la taula i sortia a la sala, des d’on l’oncle en aquell moment els espiava.

No hauria pas sabut dir, o no ho sabria dir ara, per què va decidir posar novament els peus a la llibreria, el llindar de la qual travessà com un estrany insegur de l’acollida. Precisament ell que, abans, molts anys abans, quan encara era un adolescent, l’havia franquejat quatre vegades cada dia, matí i tarda, amb el seu urc de jovenot que ni s’adona que ha estat seduït. Perquè va ser una veritable seducció; ella li portava ben bé catorze o quinze anys i, com va poder comprovar, era una dona experimentada. Mai no ho hauria suposat, en entrar com a empleat a la casa, perquè la façana era respectable, i no tan sols la de l’establiment, posat amb un gust sobri i ara una mica envellit, sinó també la de la mateixa propietària, atenta, sí, i amable i tot, de vegades fins i tot amorosa d’una manera tota maternal, però en aparença murallada darrere uns costums austers i desuets.

Mai no havien renyit del tot, només que el temps havia passat i tots dos se’n devien cansar una mica; després ell va fugir de la botiga, en el fons probablement desitjós d’una carn més tendra, no més saborosa però dotada, en canvi, d’una espontaneïtat que la Samarachs ja havia perdut feia anys, qui sap si amb d’altres dependents que, una mica lassats també, havien acabat per fer el que ell va fer: anar-se’n sense gairebé ni dir adeu.

Potser no hauria, doncs, d’haver-la visitada, però després de tants anys d’exili trobava plaent de renovar els vells lligams, si bé ara orientant-los en un sentit més desinteressat, gairebé platònic, merament per escapar-se de la seva solitud, d’aquella solitud que, fora, l’havia perseguit de nit i de dia i que no havia pogut evitar malgrat les relacions, purament epidèrmiques, amb d’altres desarrelats com ell, amb altres dones que pertanyien a una altra terra i que ell, per íntimes que fossin, sempre sentiria distants, formant part d’un altre ambient, gairebé hauria dit d’una altra cultura, de la qual participava, ben cert, però només superficialment.

La porta era oberta, de manera que no va haver d’empènyer-la ni pogué posposar, doncs, un encontre que potser seria massa insatisfactori per justificar el senzill esforç de badar-la. Va trobar-se directament a la botiga, davant del taulell dreçat al fons, on hi havia dues noies, una d’elles servint un client i l’altra inclinada sobre un àlbum de postals que ordenava; en veure’l va deixar-lo, sense tancar el gruixut llibre, limitant-se a alçar l’esguard i a immobilitzar els dits sobre la cartolina, atenta ja a les paraules d’aquell que als seus ulls era un client, perquè no l’havia vist mai ni podia saber que, un dia, ell mateix va tenir un lloc darrere d’aquell taulell, des del qual passava directament als braços càlids de la mestressa.

—I vostè?

Per què trobava sempre aquesta complicitat en els éssers femenins? També aquesta, desconeguda i gairebé amb la meitat de la seva edat, ja que no podia tenir més de divuit o dinou anys, el mirava amb un esguard afalagador, massa amable per limitar-se al simple paper de dependenta que compleix amb el seu deure. Potser s’ho imaginava, però; una vegada, quan el va sorprendre a la cambra que compartien, perquè ell ja no es privava de res, la Jenny li va dir: Només els agrades perquè t’ho sembla. No ho va entendre del tot i la noia no trobà la manera d’explicar-l’hi, d’antuvi perquè entre ells hi havia la barrera de la llengua, que no els permetia de matisar com calia, d’arribar al fons de les qüestions a base d’explicacions minucioses, detallades, subtils i tot com de vegades cal que siguin per aclarir les coses més evidents, més elementals, i després perquè ella, massa descoratjada, ja no era capaç de fer l’esforç, de prendre’s la molèstia d’uns raonaments suplementaris: havia arribat a avorrir-la tant amb el seu capteniment, que ja es resignava a anar tirant com fos, a base de pegats que no adobaven res però deixaven intacta l’esperança d’una mort que posaria terme al seu martiri. Amb el temps, però, en Jesús va arribar a veure clares les paraules: volien dir que, quan es tractava de dones, se sentia tan segur d’ell mateix que elles li atorgaven una seducció que no tenia. Pràcticament, doncs, eren elles que feien la conquista. Això, ara, el va fer somriure, i la noia obrí una mica més la boca i mostrà un centímetre de dents, grosses, fortes i blanques, d’animal en perfecte estat de salut.

—La senyora Samarachs?

La xicota va cloure la boca i tornà a obrir-la com un peix que respira fora de l’aigua, amb dificultat. Digué:

—Un moment, si us plau.

I va girar-se. No li va preguntar qui era ni què volia, només va girar-se i obrí la porta de vidres opacs del fons de tot, a la dreta, cap on podia passar-se sense entrar forçosament darrere el taulell. No va sentir cap paraula, perquè la noia tornà a tancar la porta abans de parlar, i el gest va rememorar-li els vells temps, ja que ella sempre ho havia volgut així, més que per fer-se l’important, per una necessitat de discreció que només perdia quan el cap se li n’anava darrere un adolescent empresonat a la botiga.

La porta es va obrir de nou i la noia va sortir, precedint aquella mateixa dona que havia deixat tant de temps enrere. Perquè a primer cop d’ull la va veure igual, gens envellida tot i aquells setze anys que els separaven del dia que abandonà l’establiment. Fins després no va notar com la pell ja no era tan fresca, com ja no era ni pell, atès que una gruixuda capa de maquillatge li creava una segona epidermis tan sàviament disposada que només aquells que la coneixien bé podien adonar-se’n i admirar-la.

Ell, però, no usava màscara i havia passejat la seva pell per altres latituds, on de vegades feia massa fred i altres cops feia massa calor; calor i fred l’havien mossegat sovint més enllà de l’epidermis, dins l’ànima i tot, atès que no es tractava tan sols d’un fred o d’una calor corporal, sinó d’estats d’ànim que l’havien alterat des de les arrels del seu ésser. Per això, momentàniament, ella no devia reconèixer-lo.

Va quedar-se plantada al seu davant, encuriosida, ja que ell no podia evitar el somrís i la detallava d’una manera familiar, amb el mateix esguard que havia tingut, i que ella havia oblidat, o gairebé oblidat, quan estaven asseguts al divan, aïllats de tothom, però sempre sota l’amenaça d’un truc intempestiu que la privava de despullar-se, que la feia limitar-se a treure’s les peces interiors que donaven accés o el negaven, segons la circumstància, als indrets neuràlgics de la seva naturalesa de dona... i se les treia lentament, sempre mirant-lo, excitada al sol pensament que ell ho anava descobrint tot a poc a poc a mesura que la mà pujava més i més amunt, fins dalt de la cuixa, on començava a enrotllar les mitges i ja no abaixava la roba, sinó que la sostenia allí, gairebé a frec d’entrecuix, però no prou a frec perquè alguna cosa d’aquella intimitat es mostrés encara, pressentida ja, endevinada, però oculta i que ella no descobria fins que les mitges ja eren enrotllades fins als peus, quan de cop, com repensant-se, pretenia que no calia, que no feien cap nosa, i tornava a enfilar-les amb la mateixa lentitud, ben tibants, i només aleshores s’aixecava el vestit fins a la cintura i feia lliscar les bragues per les seves anques estretes, però belles, cuixes avall, més enllà de la nuesa esplèndida cap a la qual ell s’inclinava engrescat...

Gairebé li ho llegia als seus ulls, però encara no n’estava segura, ben segura, perquè quan a la fi el va reconèixer, ho feu tímidament, interrogativa, tan vacil·lant que ell, per primera vegada, va sentir d’una manera positiva, sense possibilitats d’error, que havia envellit.

—Jesús?

Però aleshores ja obria els ulls, desmesurats, i allargava la mà, totes dues mans, en un gest de benvinguda, d’acceptació.

—Jesús!

A la fi descobria en aquell home estrany i treballat per la intempèrie del temps l’adolescent que havia estat i amb el qual fornicava desesperadament per oblidar que no era casada ni es casaria, per afirmar que tenia tant de dret com les altres dones més sortoses de gaudir una mica de la seva joventut que se n’anava estúpidament, tan estúpidament a desgrat de no ser una noia lletja, gens lletja; bonica i tot, si es mirava bé, bonica sobretot si es mirava per dins, quan la roba queia davant un home que no era el seu marit i en aquell instant en feia, potser tot preguntant-se: Per què no es deu haver casat? La mateixa pregunta que es feien les seves amigues i que ella es repetia, que es repetí fins a la trentena, quan ja no va preguntar-se res més.

—Què tal, Josefina?

Havia volgut que l’anomenés així en la intimitat del desig compartit, i després, quan per atzar l’havia rememorada i recordava l’amor però no la feina, l’amant però no la mestressa, dins seu continuà dient-li Josefina o, en tot cas, una mica despectivament, la Samarachs, i ara, com que no podia donar-li el cognom a seques ni tampoc era el dependent de la casa, al qual escau de dir senyora, emprava sense adonar-se’n, amb naturalitat, aquell nom propi que ella va acollir sense parpellejar, amb la mateixa bona voluntat que mostrà en oferir-li les mans que ell premia cordialment.

—Però d’on surts?

La clienta acabava de pagar i la botiga s’havia quedat buida; les dues noies, darrere el taulell, una d’elles encara amb l’àlbum, l’altra amb les llibretes que havia mostrat, no els miraven, però s’endevinava que romanien atentes a l’escena, plenes de curiositat, malicioses i tot, perquè ningú no podia assegurar que la dona, en fer-se vella, no hagués perdut la prudència. Fos com fos, si encara li abellia de procurar-se adolescents, ara devia anar a cercar-los fora.

—Vine, vine!

I sense abandonar-li les mans se’l va endur cap a dins, més enllà de la porta, cap al despatx que hi havia a la rebotiga i d’on partien les escales que menaven al pis, al qual també es podia entrar per l’escala quan l’establiment era tancat.

No havia canviat res, hi havia la mateixa taula i les mateixes butaques, una mica més velles, tot i que el color era un altre, perquè devien haver estat restaurades, o potser sí que al capdavall eren unes altres, si bé, en aquest cas, tan semblants a les d’antany que era fàcil de confondre-les. Prestatges, papers i llibres també tenien un aire familiar, però ja ho podia haver esperat, papers i llibres sempre s’assemblen mirats des de fora, des de la distància de la pròpia distracció, de la falta d’interès per aquests objectes als quals, de passada, no havia pas de concedir cap importància ni atenció ara que ell i la dona es miraven.

—Ja gairebé em pensava que eres mort...

—Doncs ja veus!

La tutejava sense esforç, com si mai no li hagués dit senyora Samarachs de bon començament i fins i tot després, davant dels altres. La tutejava perquè només hi havia entre ells el record d’unes relacions ambigües que excloïen tot rastre d’aquella subordinació implícita entre l’amo i el dependent. I ella també ho devia trobar bé, perquè ara, a més, ell era un home fet de trenta-sis anys, amb els mateixos anys que tenia ella quan pujaven aquelles escales, feixucs tots dos amb la gravetat d’un món de silenci que s’expressava a través dels ulls i de les mans.

—Seu...

Van instal·lar-se un a cada butaca, una cosa que abans no havien fet mai, i ella va allargar-li una cigarreta del paquet que hi havia sobre la taula.

—He passat tretze anys fora...

—Exiliat, és clar.

—Sí.

—No en sabia res, però ja ho suposava.

—Naturalment, com ho havies de saber!

Va encendre totes dues cigarretes i va deixar el llumí, apagat, al cendrer que hi havia a l’altre extrem i que feu córrer fins que quedà col·locat entre tots dos. Ella, sense cap mena de retret, perquè amb els anys que havien passat ja tenia temps d’haver paït el disgust, s’inclinà per dir:

—Te’n vas anar a la francesa...

Va somriure, sense excusar-se, gairebé divertit, i divertida ella també, ara, a la distància dels anys que li retornaven un home nou i vell a la vegada, un home que perllongava l’adolescent, però ara segur d’ell mateix, prou segur si més no per atrevir-se a visitar-la com si mai no hagués passat res.

—No hauria sabut com dir-te adeu. I després... una cosa es complica amb l’altra, passen els dies i, per acabar, et dius que ja és massa tard.

—I no t’han molestat? Vull dir ara, en tornar...

—No..., pot dir-se que no. Ja veus que em desplaço lliurement!

Ella es va inclinar una mica més i, amb el cap, rebutjà vagament el fum de les cigarretes que s’enfilava entre tots dos.

—Que potser busques feina?

Va riure.

—Em faràs el favor de creure que no he vingut per això! A més, veig que ara tens noies.

—Sí.

Sense comentaris, lacònicament, mentre el vigilava amb els ulls, molt atenta, d’una manera que el va sorprendre una mica. Va fer:

—He pensat que seria agradable de veure’t, res més.

—Com has canviat!

—Hem canviat tots. Tu no?

Va tornar a fitar-lo gairebé amb impertinència, una mica distant, però no manifestament hostil. A la fi, digué:

—Més que no et penses.

—Exteriorment, però, no. Ningú no et faria més de trenta-cinc anys, Josefina.

Va somriure sense ganes, afalagada a despit seu. Però aleshores ja giraven tots dos els ulls cap a la porta, on algú acabava de tustar delicadament; a l’altra banda es dibuixava la silueta juvenil d’una noia, amb el perfil tallat com el d’un ocell.

—Passa.

La porta es va obrir, però no era cap de les dues noies que despatxaven darrere el taulell, sinó una xicota que en Jesús no coneixia, alta i verament ocellívola.

—Oh, Maria!

Darrere d’ella, també alt, massís, va entrar un xicot.

—Hola, Jordi!

—Destorbem?

Però tots dos entraven ja, decidits i imposants, ella amb la seva figura agressiva, ell com una tossa que s’ho emporta tot al seu pas.

—Vosaltres no destorbeu mai.

Va mirar cap a en Jesús, assegut amb la cigarreta als dits, i durant uns segons vacil·là; aleshores, però, va allargar una mica el braç, separant-lo breument del cos per tal d’indicar físicament cap a la butaca i, després, amb la mateixa vaguetat, cap als arribats de nou.

—No us coneixeu, oi?

Polidament, al llindar de la presentació, en Jesús es va aixecar mentre els altres dos avançaven encara, mirant-lo, cap a la taula.

—Jesús Maristany... En Jordi i la Maria Orsil... El novel·lista.

—Com va, això?

—Hola...

—Encantat!

Van encaixar una mica confusament, i la dona, assenyalant altre cop en Jesús, va afegir:

—Acaba d’arribar de l’estranger.

—Ah!

—Tretze anys d’exili.

L’Orsil, que li havia premut la mà distretament, redreçà el cap i va fitar-lo amb els seus ulls blaus i profunds, alhora una mica infantils, que desentonaven amb la seva còrpora.

—Un exiliat? Quina sort!

En Jesús gairebé va somriure, estranyat.

—No tant...

—Ah, sí, sí, no ho sabeu pas! Tots hauríem hagut d’anar-nos-en!

Ell va denegar:

—No és pas veritat. Calia que es quedés algú, ni que només fos per fer acte de presència...

L’Orsil parpellejà, com impressionat.

—No sou pas escriptor, també?

—Oh, no!

—Millor.

I amb rudesa, mentre la seva muller i la Samarachs somreien, va afegir:

—Vós i jo haurem de parlar molt.

En Jesús no sabia pas què volia dir i ara el llambregava amb una expressió lleugerament esverada. La dona del novel·lista aclarí:

—Té ganes d’escriure una obra sobre els exiliats i li cal documentar-se...

—I només conec intel·lectuals, tots podrits..., podrits! No han vist res, no han paït res, en tot cas. Potser vós sereu diferent.

Va agafar-lo pel braç, com si ja es disposés a demanar-li la narració de la seva odissea, una descripció circumstanciada de les coses que havia vist i sentit, de les penalitats que havia sofert, de la gent amb qui havia estat en contacte, de les dones amb qui havia jagut, de les seves reflexions després de tretze anys d’allunyament, però la seva dona s’hi interposà:

—No tan de pressa, Jordi. Què pensarà, el senyor?

I a en Jesús, excusant-lo o excusant-se:

—Sempre és així. Només veu la seva obra.

—Sort que tu em distreus!

Ho havia dit amb certa rudesa, gairebé ofensivament, i en Jesús el va examinar més de prop, amb ganes de desxifrar la parella, físicament tan ben avinguda. Ella es va girar a la Samarachs:

—Això em recorda... Hem passat només a veure si ja t’havien enviat aquell diccionari d’argot...

—Ui, mai no envien res, tan de pressa!

En Jesús esclafà la punta de la cigarreta contra el cendrer, tal com s’havia acostumat a fer durant la seva estada a Amèrica, perquè abans sempre les deixava cremar fins al final i sovint les llençava a terra i tot.

—Bé. Jo us deixo. Ja ens veurem un altre dia.

L’Orsil va tornar a engrapar-lo amb la seva manassa.

—Res d’això. És a dir: us espera algú, teniu feina?

—Home...

La dona va riure i brandà el cap.

—No servirà de res que li digueu que sí. Quan se li fica una ceba al cap...

El novel·lista, sense ofendre’s, va estirar-lo cap a fora del reducte que formaven les butaques i la taula, però la muller s’interposà de nou, gairebé severa:

—No, Jordi, ara no pot ser. Encara hem de veure l’editor.

—Que es foti l’editor!

Ella es va tapar les orelles amb les mans.

—No les diguis, aquestes coses, Jordi!

El xicot picà de peus com una criatura.

—Sempre ordenant-ho tot, planejant-ho tot, sense deixar res a l’atzar, a l’espontaneïtat del moment! Ara aquí, ara allà, ara... Algun dia me’n cansaré, això és el que passarà!

Semblava que parlés seriosament, però la seva explosió no afectà gens ni mica la dona. En Jesús, cada cop més estranyat, va mirar-se la Samarachs i ella, amb el cap, va fer-li una indicació tranquil·litzadora i somrient que el feu arronsar-se d’espatlles sense dissimulació, sense preocupar-se del que podien pensar els altres dos. Però els altres dos no pensaven res, o pensaven només en ells, que era una altra manera de no pensar res, car devien haver-hi pensat tan sovint que ara ja no podien trobar res de nou, mentre les coses velles que seguien rumiant eren tan mancades de valor que no els afectaven gens ni mica, acostumats com estaven tots dos a una situació que ningú no comprenia ben bé ni ningú, en aquell moment, no hauria pogut explicar sense acudir a hipòtesis extravagants i totalment gratuïtes.

—Apa, home, no siguis així!

Li va passar pel cap que eren com l’os i el domador, és a dir, la domadora, la qual no acabava de prendre-se’l seriosament malgrat la seva còrpora amenaçadora i, en aquest cas, el seu talent —si és que en tenia, una cosa que en Jesús ignorava perquè mai no li havia llegit res i, fins aquell moment precís, àdhuc havia desconegut la seva existència.

El novel·lista es girà a la Samarachs:

—Què faries, tu? Obeir o torçar-li el coll?

I ella va contestar amb la mateixa entonació greu:

—No m’hi pensaria pas gens: li torçaria el coll.

El xicot esguardà la seva muller:

—Veus? Tothom opina el mateix.

I aleshores, gairebé sense cap pausa, a en Jesús:

—Vós també, oi?

Va pensar que més valia callar que, al seu veure, seria molt més raonable tallar-los-el a tots dos, però va excusar-se tan impertinentment com se li acudí:

—No puc opinar sobre els afers de dos desconeguts.

Ningú no es va molestar. Únicament que el novel·lista semblà una mica sorprès, potser de la franquesa, potser d’un punt de vista per a ell tan nou, potser perquè trobava tan intel·ligent aquella rèplica que ben mirat tampoc no ho era. Fos com fos, va tustar-li amicalment l’esquena mentre li explicava:

—Ja ens anirem coneixent. I aleshores en parlarem. Perquè ens hem de veure sovint, eh? No us penseu que us tinc quiti d’aquesta promesa...

En Jesús no n’havia fet cap, però no va creure necessari, ni prudent, d’aclarir-ho. Era la primera vegada que veia l’individu, però ja sabia que seria totalment inútil de contradir-lo. Només hi havia una manera de desfer-se’n: evitar-lo. Un projecte clarament difícil, atès que el novel·lista ja deia:

—Ara us donaré la meva adreça...

Es va treure una tarja de la cartera i la hi allargà.

—Podeu venir sempre que us vagi bé; és casa vostra.

—Molt agraït...

Tornava a mirar la dona, la qual semblava d’allò més divertida, si bé només ho mostrava per l’esclat maliciós dels seus ulls, gairebé parapetats darrere les pestanyes modestament caigudes. La garsa, va pensar indignat, car estava segur que l’altre acabaria per preguntar-li on vivia i que ell seria prou ruc per donar-li l’adreça veritable. I ho encertà.

—I a vós, on se us pot veure?

—Bé, de moment...

Va deixar la frase penjada, i qualsevol persona amb una mica de tacte hauria vist que no tenia ganes de fornir la informació sol·licitada, però el novel·lista era d’una altra pasta, indiscret, i aquest cop la seva muller no va intervenir per treure en Jesús del conflicte; ben a l’inrevés, esperava també i, com que ell continuava callat, fins i tot l’esperonà amb una mirada.

—Però en un lloc o altre deveu viure...

—Ara per ara estic amb un oncle... A la Vall d’Hebron, en una taverna.

El xicot gairebé botà; encara que no alcés els peus de terra, va fer-se més alt i més àgil, o si més no aquesta era la impressió que feia en aixecar els braços com per implorar amb una mena de moviment que, després, prolongat, el podia dur a inclinar el cos fins que, humiliat i amb les mans sempre al seu davant, s’agenollaria a frec de la divinitat o d’allò que fos que tenia la intenció d’implorar. Però no va humiliar-se ni el gest tingué una continuació precisa, sinó que fou interromput per adreçar-se a la seva dona, quan, meravellat, li deia: