Kitabı oku: «La terra prohibida (volum 2)», sayfa 6

Es va poder asseure en una de les taules de primer terme, al costat mateix del carrer, només separat del trànsit pels vidres, i va deixar la cartera a la cadira de l’esquerra.

De primer va encendre la pipa, lentament, rumiant la seva sortida de l’acadèmia, recordant la cara amoïnada de la Neus en veure’s interceptada per l’amiga... Sacsejà el cap.

En Justí va acostar-se-li i el saludà amb la cordialitat que es mereix un vell client. Sabia que es deia Justí perquè l’altre individu, de més edat, que no es movia mai de darrere el taulell, l’anomenava així. Possiblement eren pare i fill, no ho havia pogut esbrinar, ja que no tenia cap contacte amb els altres clients del bar i el xicot sempre tractava el vell de vós, sense precisar.

—Porteu-me una cervesa...

Tornà a agafar la cartera, l’obrí i en va treure el text mecanografiat. Confiava enllestir-lo aquella mateixa tarda. No tenia ganes de corregir, no n’havia tingudes mai, però era una feina que calia fer. Tampoc no li agradava gaire de treballar a l’acadèmia, si més no en aquella, on nois i noies anaven i venien, es matriculaven, assistien o no assistien a classe i acabaven per desaparèixer sense donar explicacions. Eren pocs els qui tenien constància. La majoria feien festes repetides, sobretot ara, a l’estiu. I no se’ls podia dir res, allò no era un col·legi on es porta una llista de faltes. Hom considerava que tots eren prou grans per fer el que més els convenia.

Va obrir el quadern i es va treure la ploma de la butxaca. En Justí retornava amb la cervesa i va deixar-la en un costat sense dir-li res, respectant la seva feina. En va beure un glop i, absent, llambregà els altres clients. No n’hi havia cap d’interessant. Gent jove, un vell, una parella... Com sempre. La mena de gent que s’acostuma a veure als bars.

Va posar-se a la tasca i pensà: em cal fer tres pàgines per pagar la cervesa. Hauria pogut estalviar-se aquella despesa si s’hagués quedat a la sala de professors, com feia el vell Flema. Però l’ambient era mesquí i la presència del professor de matemàtiques no el millorava pas.

Llegí el primer paràgraf del capítol i, una darrere l’altra, va haver d’esmenar tres construccions defectuoses. Aquestes entrades el posaven nerviós. Va beure’s un altre glop de cervesa i recordà que, abans d’acceptar aquella feina de corrector d’estil, havia vacil·lat una mica. Per dos motius. De primer perquè no estava gaire segur de sortir-se’n bé, cosa que demostrava que era massa modest. L’altre, perquè era una feina mal pagada. En dir-li el preu, l’Artigues va observar el seu moviment de sorpresa i explicà: En tenim que encara treballen més barat, a pesseta. En aquestes condicions, és clar, no veia per què a ell l’havien d’afavorir amb un suplement de quaranta cèntims, però l’altre va puntualitzar: Són gent en la qual no podem confiar gaire. Vull dir que ho fan a hores perdudes, i mai no saps quan acabaran.

Era una mica espès. També ell ho faria a hores perdudes. És clar que en tenia moltes... En comunicar els seus dubtes a la Cecília, va resultar que ella, com sempre, no en tenia cap. No siguis ruc. Sempre és això de més. Sí, però és una feina tan explotada... Si no pots escollir... I no, no podia escollir. Ja comprenia que a partir d’aquell instant s’hauria de resignar a moltes coses que abans no hauria tolerat de cap de les maneres. El més curiós era que tanta gent se sentís atreta per aquella mena de feina; si és que l’Artigues no havia mentit en assegurar-li: Cada dia ve algú o altre a proposar-me els seus serveis. Tothom es pensa que la sap fer, aquesta feina. Tothom llevat dels escriptors, naturalment, perquè si no fos així ja no els caldrien correctors. Ara, que dir-los escriptors potser era fer-ne un gra massa... De primer es pensava que els devien pagar una misèria per aquell tipus d’obretes, però més endavant, amb gran sorpresa, va assabentar-se que cobraven de dues mil a dues mil cinc-centes pessetes, segons el nombre d’obres que escrivien i l’acollida que tenien per part del públic. L’Artigues va dir-li tot rient: Si us hi veieu amb cor... I ell: No, gràcies.

No era el seu ofici. Quan ho va contar a casa, la Rosa va exclamar: I per què no, papà? Perquè no en sabria, digué ell. Si no ho has provat mai... En això tens raó. La Cecília també opinava que podia fer-ho, si s’ho proposava. Però ell sabia que ni podia ni en tenia ganes. En aquell moment ja començava a estar fastiguejat de novel·les sentimentals i d’aventures. Ah, doncs, són força interessants!

És clar, la Rosa tenia setze anys; era natural que les hi trobés, sobretot quan ara el tipus de novel·la sentimental que s’escrivia era tan diferent de la novel·la rosa d’abans de la guerra. Hi abundaven les escenes atrevides, els protagonistes solien abraçar-se i besar-se sovint i els autors no paraven de fer referències a les perfeccions corporals dels herois. Per això mateix, de primer, havia mostrat una certa repugnància a deixar-les-hi llegir, però a la fi va pensar que, si no ho feia a casa, també ho faria a fora. I al capdavall, reflexionà, tot això respon a la realitat. Perquè l’estúpid d’aquelles narracions no eren les escenes amoroses en elles mateixes, sinó la manera que els autors tenien de presentar-les, la prosa que usaven i els diàlegs que anaven a treure Déu sabia d’on, car ell no n’havia sentit mai cap de semblant —no era possible que l’haguessin sentit ells. Tanta cursileria tampoc no existia!

Va continuar corregint, una mica distret. Ara s’havia acostumat tant a aquella feina que sovint la feia gairebé automàticament. A vegades, fins i tot es deixava anar tant a aquest automatisme que, després, li calia repassar un seguit de pàgines. Això s’esdevenia quan tot d’una s’adonava que feia molta estona que no feia cap esmena. Començava a mirar els fulls, sorprès que l’autor ho hagués fet tan bé, i els rellegia amb la seguretat que no tardaria a descobrir que, simplement, havia badat. Gairebé amb satisfacció, exclamava: Ja deia jo...!

No experimentava la més petita simpatia per tots aquells embrutapapers. En Jordi tenia raó de no voler llegir cap d’aquelles ximpleries. Un dia va començar-ne una, de les d’aventures, és clar, però en va tenir prou abans d’arribar al tercer capítol. Ell hi va voler veure una prova de maduresa que l’afalagà. Però de fet no era això, perquè massa i tot que li agradaven les bestieses del cine! La veritat era que, a en Jordi, el molestava la lletra impresa. No li agradava d’estudiar, si bé s’hi havia resignat, sobretot per no disgustar la mare. Ell, el que volia, era dibuixar. Naturalment que això agrada a molts noiets. També a l’Albert... No estava convençut el seu pare que seria un artista? En Josep, sempre que li trobava un dibuix l’hi esquinçava. Em tenia enveja, es va dir. El seu pare, en canvi, els col·leccionava. Havia resultat, però, una falsa vocació, com també ho era l’ensenyança. Aquesta feblesa de destinar-se a una activitat determinada perquè abans l’han seguida els pares... Li havia dit: Sempre tindràs el pa assegurat. Devia voler dir el pa sec, que era el que havia menjat tota la vida. I ni aquest pa no era tan segur com l’home es pensava, perquè no havia comptat amb la guerra.

Algú s’havia aturat al seu davant i, maquinalment, va alçar el cap. Va tenir un petit sobresalt en veure que era la noia.

—Neus!

Tots els seus pensaments i divagacions es precipitaren com a través d’un embut, fins que restà net i disponible al moment actual. Ella va dir:

—Sí...

—Com sabies que era aquí?

I mentre feia la pregunta s’aixecava i li indicava la cadira de l’altra banda de taula, una mica atabalat a despit dels seus quaranta anys, o potser precisament per això. S’havia desacostumat de sortir amb noies.

Ella replicà:

—Que no hi vens sempre?

L’havia espiat. No tan sols devia haver preguntat a tort i a dret, com s’havia dit, sinó que després es dedicà a espiar-lo per tal de conèixer els seus costums, les seves preferències...

—Seu, seu!

—No et molesto?

—Molestar-me? I ara, què dius!

Va envermellir, penedit d’aquella espontaneïtat de jovencell. Per amagar el seu atabalament, se li acudí de dir:

—Però no volies anar a passeig?

Però la pregunta potser encara ho empitjorava tot. Ella va somriure, acalà els ulls i digué:

—Tota sola...

En Justí s’havia atansat.

—Volen alguna cosa?

—Sí, sí...

S’inclina endavant, cap a ella.

—Què vols beure?

Ella s’ho va pensar una mica i, a la fi, en adonar-se del got que hi havia sobre la taula, decidí:

—Cervesa, també.

En Justí s’allunyà.

—T’agrada, la cervesa?

—Sí. Per què?

—No ho sé. A les noies em sembla que no els agrada tant...

—A mi, sí.

Va callar, i ell reflexionà: ara podria preguntar-li per què ha vingut. Només que m’ho proposés... Però no s’ho proposava. Ja ho sabia, que l’estimava. I també ell a ella. L’he d’estimar per força, tan jove i tan bonica... Però això no el va confortar gens, ben a l’inrevés; l’angoixava.

Ella va preguntar amb tota naturalitat:

—Què feies?

—Corregia un text. Una novel·la.

La noieta s’admirà:

—Que potser escrius?

—No, no! Faig correccions per a una editorial.

—O sigui que he vingut a destorbar-te...

—Tu no destorbes mai.

S’ho podia haver estalviat, també. N’hi hauria hagut ben bé prou amb un desmentiment polit. Però havia dit la veritat. Com podia fer-li nosa, ella, una criatura tan... Rebutjà la paraula adorable, car la trobava massa sovint sota la ploma d’aquells embrutapapers.

—Per això te n’has anat tan de pressa...

Era un retret! La va mirar, vagament embadalit, i va continuar contemplant-la en descobrir que no sabia què contestar-li. Li va semblar que es trobaven en un moment decisiu, i pensà: he de fer alguna cosa per desenganyar-la...

Va sentir que ella preguntava:

—Per què em mires així?

—Jo?

Desvià l’esguard.

—No ho sé.

Va tancar el text i el deixà sobre la cartera que continuava a l’altra cadira. Cargolà la ploma, però en lloc de ficar-se-la a la butxaca la conservà entre els dits, joguinejant-hi.

En Justí va atansar-se amb la cervesa.

—Si és servida...

—Gràcies.

Era imaginació seva o se’ls havia mirat amb una insistència particular? De segur que es pensa que és la meva filla, va dir-se. La llambregà de nou mentre ella agafava el got i se l’atansava a la boca. Quan va deixar-lo, li digué:

—Em mires molt...

El provocava. Probablement havia acudit al bar amb la intenció de precipitar les coses. Però entre nosaltres no pot haver-hi res de definitiu, va pensar. D’altra banda, aquella pregunta d’ella, repetida, el desagradava. I també la veia massa segura d’ella mateixa. És a dir... Observà que els pits li pujaven i li baixaven, com sota l’impuls d’una gran emoció. Ni sap el que es fa, va dir-se aleshores. I se n’entendrí d’una manera estranya.

Inconscientment, allargà la mà per apoderar-se de la seva, que reposava sobre la taula, al costat del got. Però el contacte fou breu, car en adonar-se del seu gest va apartar-la precipitadament.

I aleshores va tenir lloc una cosa curiosa. La mà d’ella avançà taula endins, seguint la que retrocedia, però sense apoderar-se’n, únicament apropant-se-li com qui sol·licita una almoina. I després es va quedar allí, en plena taula, sola i desvalguda.

Ell brandà el cap, com si li hagués fet una pregunta, i digué:

—No...

I la noia, baixet:

—Per què?

L’Albert es va sorprendre pensant que vivia un dels moments més bells de la seva vida. No m’ho puc deixar perdre, va dir-se. Després d’això... Després d’allò ja no hi hauria res. Per què la rebutjava, doncs? Va haver de resistir un impuls gairebé ferotge que el comminava a separar la taula que s’interposava entre tots dos. El mateix impuls de l’altre dia, al tramvia, quan li hauria agradat d’endur-se-la per besar-la, però ara més fort, més difícil de dominar. Fins i tot empal·lidí.

Una mica roncament, feu:

—No havies d’haver vingut...

No sabia quina mena de resposta esperava, però la que va obtenir el sorprengué, car ella només mormolà:

—Sí...

Era un sí immens, que ho deia tot. Un sí després del qual ja no li quedava altre remei que acceptar-la. Però va sentir que deia:

—No pot ser.

Es van mirar d’una banda a l’altra de la taula i, de cua d’ull, va adonar-se que a la noia li tremolava la mà. També tremola la meva, va dir-se.

Ella repetí:

—Per què?

Potser hauria valgut més que no fos tan intel·ligent. Ho comprenia tot amb mitja paraula. Però no té res a veure amb la intel·ligència, reflexionà. La situació era clara, i ella no tenia res més al pensament. Deu pensar en mi de nit i de dia, es digué. Això va emocionar-lo i les seves defenses s’afluixaren encara. Sabia que l’avidesa li sobreeixia pels ulls i que ella se n’adonava. Era un tresor, un tresor que li posaven a les mans, que li pregaven d’acceptar sense condicions... Però, sense condicions? Abaixà els ulls fins a la pròpia mà i va quedar-se mirant l’aliança. Després la fità a ella. Va veure que tenia la vista clavada en l’anell. Però després, quan al seu torn l’alçà i tots dos es miraren de nou, no tan sols no va fer cap comentari, sinó que ni podia llegir-se en els seus ulls cap sentiment que no hi hagués hagut abans.

Era inútil que li digués que era un home casat. Ho sabia, ho havia sabut des del principi, i allò no era cap obstacle. Per tal de dominar-se, agafà el got de cervesa i en va beure un glop. En acabar, tan naturalment com pogué va explicar-li:

—Tinc una filla tan gran com tu...

També ho sabia? No va donar cap indicació de sorpresa i la veu ben just si revelava curiositat en preguntar:

—Quants anys té?

—Setze.

—Jo en tinc gairebé divuit.

Abaixà la vista, tornà a alçar-la i digué:

—Puc seure aquí?

Indicava la cadira del seu costat, on hi havia la cartera. Ell se n’estranyà massa per contestar de seguida. Perquè allò no tenia res a veure amb la conversa. És a dir... Va negar-se:

—No.

Però ella semblava tan desolada que va acabar per treure la cartera i el text i deixar-los en una cadira de la taula veïna. La Neus en va tenir prou amb aquell gest i, immediatament, es traslladà de lloc.

L’Albert, com si s’ho mormolés a ell mateix, va dir:

—No havies d’haver-te matriculat a la meva classe...

Es va agafar una mà amb l’altra i se les va prémer amb força fins que li petaren els artells. Estava nerviosíssim.

—Per què?

—No em preguntis més per què!

La noia es va mossegar els llavis, ferida, i ell s’apressà a corregir-se.

—Perdona. No tinc cap dret de renyar-te. Però...

Va clavar-li la vista als ulls.

—Escolta, Neus...

No s’atrevia a dir-ho i va callar. Ella interrogà molt baixet:

—Què?

—Tinc quaranta anys...

Es va sentir despitat amb ell mateix i li semblà veure tota una renglera d’homes madurs asseguts al costat de noies com la Neus, pronunciant la mateixa frase en un to idènticament commiseratiu. Perquè allò devia haver passat altres vegades. Hi ha moltes noies que s’enamoren d’homes madurs i molts nois, també, que cobegen i es pensen que estimen dones que podrien ser llurs mares.

Ella va arronsar imperceptiblement les espatlles.

—No et fa res?

Va denegar amb el cap, amb els ulls brillants, amb el gest obstinat de la boca.

—Vint-i-tres més que tu...

No ho podia oblidar, no ho podria oblidar mai. Per què havia d’haver-hi aquella diferència? Quin atzar dissortat havia fet que ella naixés amb vint-i-tres anys de retard, o ell vint-i-tres anys massa d’hora? No era just!

La Neus, però, no es va impressionar. Hi devia haver pensat, també. Es veia que no li venia de nou. D’una manera que li semblà impròpia de la seva edat, va contestar:

—Les noies envelleixen més de pressa.

—Però no tant!

Nerviosament, colpejà la pipa contra un costat de taula, va manejar-la sense saber què feia i acabà per deixar-la al seu davant. Sense mirar-la, va explicar:

—No et puc donar res...

Alçà de nou la mà on duia l’aliança i afegí:

—Ja saps que soc casat.

Ella tancà els llavis i va fer que sí amb el cap. I aleshores ell es va sorprendre d’aquella escena. No s’havien dit res, ni un mot d’amor, cap confessió... Ni cal, va reconèixer. Era com si ho haguessin sabut sempre, que les coses acabarien així. L’únic que calia discutir eren les condicions de llur existència futura. Es va revoltar, perquè no podia haver-hi cap existència futura, compartida.

Feixugament, va fer:

—Ara, més val que te’n vagis.

Però ella no es va moure. Amb els llavis molt tancats, com si lluités contra el plor, va continuar asseguda allí, mirant-lo.

—No?

La noia denegà amb la testa. Una mica més vençut, ell mormolà:

—No sé què vols, doncs... Digues, què vols?

Aleshores, sense dir paraula, la Neus va allargar la mà, s’apoderà de la seva i entrellaçà els seus dits.

—Potser vols que et digui que t’estimo?

Ella va fer que sí, sempre mudament, però amb els ulls il·luminats. L’Albert va cobrir les dues mans unides amb la que tenia lliure i sospirà:

—Sí... em sembla que sí que t’estimo...

A la Neus se li van escapar dues llàgrimes dels ulls. Ell, emocionat, va pensar que allò era meravellós i, a mitja veu, exclamà:

—Déu meu!

Durant uns segons tot fou escombrat per aquell sentiment invasor. Mai, mai no havia estat tan feliç. I ho era encara més perquè veia la seva felicitat. La mà fou arrossegada lluny de la taula i, quan se’n va adonar, ella la hi havia oberta i, amb el palmell, s’acariciava la galta. Sota els seus dits va sentir la pell fina i tibant i s’estremí violentament.

—Neus...

En Justí els mirava amb els ulls molt oberts. Devia estar acostumat a veure’n de tots colors, aquell, però potser encara no havia vist mai una parella tan desigual i tan tendrament enllaçada.

Va alliberar la mà amb un gest brusc, matusser, i ella es va quedar inclinada, amb la pròpia mà oberta, sorpresa, desemparada.

—Cridem l’atenció...

Va agafar la pipa, es va treure el tabac i començà a entatxonar-la. Era el gran recurs. A poc a poc, anà recobrant el domini de les seves accions, de les seves paraules. Com si prosseguissin la conversa anterior, va dir:

—Però no serveix de res que t’estimi, ben a l’inrevés...

Ella xiuxiuejà:

—Sí...

—Sí, què?

—Sí que serveix. Ens... ens estimem tots dos.

—Veus? Gairebé ni t’atreveixes a dir-ho!

La noia protestà.

—Sí, sí que m’hi atreveixo. Si no penso en res més! T’estimo tant, Albert!

De bon grat li ho hauria fet repetir, però va negar-se a cedir a la seva emoció. Esperà una mica i digué:

—Això no canvia els fets.

—No, ja ho sé.

—Doncs?

La Neus va tornar a agafar-li la mà, oblidada d’on eren, de les persones que els envoltaven, i ell no es va atrevir a rebutjar-la.

—Jo ja en tinc prou de veure’t de tant en tant... Parlar amb tu... sentir-te prop meu... saber que m’estimes i que...

Va callar i ell va mirar-la en silenci fins que va estar segur que ja no prosseguiria. Aleshores, honestament, va dir:

—Però jo soc un home, Neus. Et podria fer tant de mal!

—Mal?

—Sí. Perquè pot arribar un moment que no en tingui prou de veure’t i parlar-te... Ni tu, no en tindràs prou. Ara mateix...

Va indicar vagament els dits, assenyalant cap a la seva cara.

—Ja veus què ha passat. Has volgut que t’acariciés... No té importància, ja ho sé, és la galta...

Semblava una mica ebri, però ella també devia estar-hi.

—Després voldries que et besés, i jo també voldria besar-te... i ens rebregaríem l’un contra l’altre, et tocaria i...

Va fer una pausa llarga, la fità i afegí:

—Oi que ho saps, què passaria?

Ella s’humitejà la boca abans de contestar.

—No sé res...

—Sí que ho saps. Si et volia besar... m’ho deixaries fer?

Molt baix, mormolà:

—Sí...

—Veus?

I com que ella no contestava, tornà:

—Ja veus que no pot ser.

Ella li va prémer la mà amb més força.

—Sí, Albert, sí que pot ser. Jo...

Molt de pressa, acabà:

—... a mi no m’importa.

La va entendre molt bé i aquells mots, encara que ell havia de ser el beneficiari dels seus actes, el van entristir.

—Sí que t’importa, Neus. Importa a totes les noies.

Ella es va arronsar d’espatlles, tossuda com una criatura que era. L’Albert s’adonà que la busca llarga del rellotge de darrere el taulell havia corregut fins a les onze. D’aquí a cinc minuts tenia una altra classe. Precipitadament, amoïnat, perquè no tenia ni idea que el temps hagués passat tan de pressa, va deseixir-se dels dits de la Neus. La noia el mirà, sobtada per la brusquedat del gest.

—Gairebé són les vuit. Me n’he d’anar...

Tot d’una, era com si sortís d’una terra de meravelles, com si s’acabés de desembriagar. Perquè tot allò havia tingut lloc en una atmosfera ideal que la busca del rellotge havia esventat. Qui sap si per sempre.

Va cridar en Justí i va pagar-li les cerveses. Ella s’havia deixat la meitat de la seva. Potser no li agradava tant com deia i l’havia comanada en obediència a una estranya solidaritat de dona enamorada.

Repetí:

—Me n’he d’anar, Neus...

Ella es va aixecar amb recança.

—Et veuré, després?

—Després? No surto fins a les nou. Aleshores ja seràs a casa teva.

—Si vols, t’esperaré...

—No, Neus. No veus que més val...

La noia tornava a denegar amb el cap. Continuava embriagada. Fins quan?, es preguntà. I com seria el despertar?

—No vull que m’esperis.

Ella no replicà.

—Ho sents?

—Sí...

Van abandonar el bar i, de costat, van fer els pocs metres que els separaven de l’acadèmia. Ell va pensar: si ens veu algú, se n’estranyarà...

Abans d’arribar a la porta, va aturar-se i repetí:

—Ves-te’n a casa, ara, Neus...

Ella feu que sí amb el cap, però va quedar-se prop seu com si esperés alguna cosa. Ell, que tampoc no acabava de saber com acomiadar-se, va dir vagament:

—Ja ens veurem...

I es va precipitar entrada endins, cap a les escales, potser encara més dissortat que una hora abans.

A tres quarts de nou en punt es va aixecar. Mai no feia com altres professors que, d’entrada, ja es posaven el rellotge davant, però tenia una noció força acurada del temps o, més que això, un cert instint, el mateix que l’havia fet alçar els ulls cap al rellotge del bar mentre parlava amb la Neus, i gairebé sempre, quan en el transcurs de la classe es decidia a consultar el cronòmetre polsera, les busques assenyalaven aproximadament els tres quarts. És clar que, en aquest cas, l’ajudava el ritme de la mateixa classe. I si un dia es distreia, prou que el tornaven a la realitat horària els moviments inquiets dels alumnes, car ells també tenien rellotge, i alguns fins i tot el consultaven repetidament. I, si no era allò, era l’avalot que tot d’una es desencadenava fora, quan un altre professor deixava els seus en llibertat.

Avui, però, els precedí tots. Només quan travessava la porta de l’aula va comprendre el motiu de la seva impaciència. Estava segur, i fins ara no se n’adonava, que la Neus no l’hauria obeït i l’esperaria al carrer, potser no al costat mateix de l’acadèmia, sinó en algun altre indret del seu trajecte, que ella coneixia tan bé.

Per això va contrariar-lo una mica que en Ramírez, el professor de llengua castellana, redacció i correspondència, l’agafés amicalment pel braç. També duia la cartera a la mà i es disposava a abandonar l’acadèmia. En la seva parla, va fer:

—Què tal, Cros?

Era un home cordial i, en general, discret. Tot i pertànyer al poble que ell considerava tradicionalment subjugador, li era simpàtic. Potser perquè en Ramírez era decididament hostil al règim franquista i, a la seva manera, semblava que comprengués el problema català. Continuava parlant en el seu idioma, això sí, però en moltes coses s’havia adaptat a la terra on vivia. Va contestar:

—Anar fent.

L’altre li va enretirar la mà del braç i rigué:

—Ja és molt!

Van franquejar tots dos la porta i baixaren les escales. L’Albert va mirar de reprimir el seu moviment d’irritació. Ell no en sap res, va dir-se, referint-se a l’assumpte que el preocupava. I no tan sols no en sabia res, sinó que els seus pensaments corrien per marges ben llunyans. S’interessà, sempre en castellà:

—Què es conta de nou?

—Res... Sabeu alguna cosa, potser?

Perquè en Ramírez era d’aquelles persones que sempre pesquen una notícia o altra. La majoria de vegades no es tractava pas de fets, car el temps no els justificava, sinó de simples rumors, cosa que l’home no ignorava. Com ell deia, però, això ajudava a viure, a esperar.

—No. No es mou res. És a dir, el partit comunista continua amb les seves comunicacions. Programa darrere programa.

Algun cop havia sospitat que ho era, de comunista, sobretot aleshores que va confessar-li que sovint rebia fullets del partit. Però després va veure que aquest detall era insuficient. En rebia molta gent, d’opuscles d’aquesta mena.

—El mateix de sempre, doncs.

—Sí, el mateix de sempre. Ara, no us penseu... hi ha indicis. La cosa sembla madura per a qualsevol acció. Diu que tots els partits antifeixistes malden per trobar una fórmula de compromís. És possible que d’aquí a uns mesos, potser aquesta mateixa tardor, vegem coses grans.

En el fons, en Ramírez era un optimista. Li interessava de creure-s’ho tot. Ell, en canvi, es mostrava poc convençut.

—Costa de creure. Quan un règim ha durat tants anys a despit de totes les dificultats i de la poca simpatia que ha sabut desvetllar...

L’altre va alçar la mà. Havien arribat al carrer i es posava al seu costat. De la Neus, de moment, no se’n veia ni rastre.

—Sí, sí, ja ho sé. Teniu raó. Però tot té un final. Tampoc els alemanys antihitlerians no veien la sortida del nazisme. Ni els enemics de Mussolini, la del feixisme a Itàlia. I ja veieu com va acabar tot!

—No voldreu pas dir que hem d’esperar una altra guerra mundial per resoldre la nostra situació!...

—No, no, res d’això. Ni una guerra civil tampoc. Si us he de ser franc, la meva opinió és que això ha de caure no pas per l’acció de tots aquests partits que, certament, fan tot el que poden, sinó pel propi pes. No veieu que està tot podrit?

L’Albert l’escoltava només amb una part de la seva atenció, perquè continuava examinant el carrer. No, la Neus no l’havia esperat. Tot i haver-li manat que se n’anés a casa, ara el contrariava una mica la seva obediència. És absurd, va dir-se. Però és que aquella mateixa submissió no presagiava res de bo.

En Ramírez prosseguia:

—Fins i tot dins del partit hi ha dissensions. No m’estranyaria que assistíssim a una purga. Que no seria pas la primera, com ja sabeu...

L’Albert es mostrava més aviat escèptic, en aquest afer. Purgues... Sí, altres cops se n’havia parlat. L’assumpte Serrano Suñer fou una purga. I, abans, hi havia hagut la d’altres falangistes, alguns d’ells camises velles, com Hedilla, el silenciat. A fora es feia soroll, a propòsit d’aquests fets. Però no era del tot convincent. I tampoc no era espectacular. És natural que els governs es reorganitzin de tant en tant. Els homes es gasten, cometen errors i cal substituir-los. És precisament hàbil substituir-los quan han donat tot el rendiment que se n’esperava, quan han fet el paper que en aquell moment convenia i que ja ha deixat de ser polític, és a dir, oportú. Comentà:

—Tot això té poca importància. En el fons, és anècdota. Si ho mirem bé, també als països democràtics hi ha purgues d’aquestes...

—Oh, no, no és el mateix! Un partit substitueix l’altre perquè així ho decideixen els electors, però els homes no desapareixen sense explicacions. Més ben dit, no solen desaparèixer de cap manera. Continuen al peu del canó, governant o a l’oposició. No és el cas de l’Espanya franquista.

L’Albert, que ja havia renunciat a veure la Neus, va ficar-li els dits a la boca:

—Ni el de Rússia.

—Ni el de Rússia, si ho voleu. Confesso que aquí no fem córrer tanta sang, cosa que si bé es mira fins i tot resulta curiosa, perquè amb la fama de caps calents que tenim els meridionals...

Va mig riure i afegí:

—En el fons, devem ser la gent més pacífica del món. Lluitem contra allò que ens molesta amb l’humor, amb la ironia, amb el sarcasme, un tret tan espanyol, segons diuen, però tot això són armes inofensives contra les quals disposem de defenses naturals. Sí, hi estem immunitzats, però encara ens en servim.

—Potser perquè no n’hi ha d’altres.

—Sí que hi són. Però ara, parlant seriosament, us diré que al meu veure ningú no les usarà; vull dir ningú de les velles generacions. Cal que en maduri una altra...

Ell el va interrompre.

—I no us heu dit mai que és possible que aquesta generació nova vegi les coses d’una altra manera? Al capdavall, és una generació educada a la seva manera, a la del règim. Li han dit tot el que han volgut sense que cap contradictor els hagi esguerrat la feina; han pogut donar-li una versió tergiversada de la història i...

—No n’hi ha prou, Cros. La joventut no es forma tan sols a les escoles i als campaments. Hi ha la família, l’ambient...I l’ambient també el constituïm nosaltres, els vençuts. D’altra banda, la joventut no se la pot bridar. Per això és joventut. I encara us diré més: els joves no tenen por.

Havien arribat a la plaça de la Universitat, on l’Albert sabia que se separarien; en Ramírez vivia en un indret o altre del Paral·lel i, segons es rumorejava, amb una dona que no era la seva. Van travessar la calçada i s’aturaren al costat de la boca del metro. Ell va fer:

—En això sí que us segueixo. No coneixen les represàlies.

—Exactament. Per a ells un policia és un funcionari corrent; per a nosaltres s’ha convertit en una mena d’home del sac... De fet, des dels trenta-cinc anys per amunt, tots tenim una por immensa. Por de les bastonades, sobretot...