Kitabı oku: «La terra prohibida (volum 2)», sayfa 5
Per sort, parlar de l’afer amb en Roure no l’anguniejava gens. Amb ell no li caldria dissimular la veritat. Se’n faria càrrec i si, fet i debatut, acabava per dir que no, tan amics com abans. Amb ell, encara que es molestés, no se sentiria ressentit. No era com el seu germà. I, naturalment, va dir-se, quan la Cecília ho sàpiga encara em donarà la culpa a mi. És clar que la tenia, en aquell cas concret, però és que ella no sabia tot el restant. O, més ben dit, sí que ho sabia; quan festejaven li’n va parlar una vegada, però de segur que ella ja feia temps que ho havia oblidat.
La porta es va obrir i un parell de jovenets, un noi i una noia, en van sortir silenciosament. Tots dos tenien la cara vermella i la noieta semblava que hagués plorat. Ben just si els mirà, però. En Roure, que treia el nas darrere d’ells, va fer:
—Ah, ets tu!
I, faceciosament, afegí:
—Que potser fas vaga, avui?
L’Albert va somriure.
—No; és que et volia parlar...
I aleshores, per primer cop, se li va acudir que no corria tanta pressa, que també hauria pogut esperar la sortida de classe. L’altre, però, havia parlat per parlar, i la prova és que ara deia:
—T’has fixat en aquest parell?
—Com?
—Ja veig que no!
—Vols dir aquests jovenets?
—Sí. I bons jovenets, a fe! Comencen d’hora. Els he sorprès al guarda-roba.
—Ah!
La noieta no devia tenir pas més de dotze anys, i potser tretze el xicot.
—No és que hagi passat res... Es miraven!
No semblava indignat, sinó divertit, potser perquè l’episodi, fins on sabia l’Albert, era nou.
—Suposo que no hi tornaran, després de la vergonya que els he fet passar.
Es va instal·lar darrere la taula.
—Però dius que em volies parlar... Seu.
—És un moment.
—No hi fa res. Apa, home, apa!
Es va asseure.
—Veuràs...
Es va interrompre i pensà: sí, més val ser franc; comencem pel començament. Repetí:
—Veuràs. Han detingut un amic meu, un tal Jesús Maristany, i la seva... bé, digues-li com vulguis...!, la seva amiga... m’ha demanat si podia trobar-li algú que l’ajudés. És un patruller. Vull dir que ho era.
—Tu sempre una mica Quixot, eh?
—Què vols dir?
—No, res...
—Sí, tens raó. El fet és que m’he compromès, ja m’entens...
Per què se servia d’aquella expressió tan estúpida, el tic d’en Roure anys enrere?
—Li he dit que faria tots els possibles, però el fet és que no conec ningú. Suposo que el que caldria seria una persona amb influència, o un bon advocat. I he pensat que potser tu que coneixes tanta gent...
—Bé... Advocats sí, un grapat. Però... però... Un patruller encara és una cosa greu, no sé si ho saps...
—Sí, ja m’ho penso.
Aleshores en Roure va recordar.
—Però, no tens un germà al Palau de Justícia?
—És agent judicial, sí. Però el meu germà i jo... Ni per mi no faria un pas.
—Ja ho entenc.
Va reflexionar.
—De moment, no sé què dir-te...
Tornà a reflexionar, amb el cap inclinat, com si li pesés massa.
—És clar que hi ha el meu sogre...
A l’Albert li va saber grat d’haver-ho dit tan espontàniament. Ell, tot i que aquell fos el motiu que l’havia induït a parlar-li de l’afer, no s’atrevia a recordar-li-ho. En Roure va afegir:
—Precisament aquests dies és aquí, a Barcelona... És cert que ell, personalment...
—Deu estar ben relacionat.
—Relacionat, relacionat... Ho estava, sí. Ara els de la seva promoció ja gairebé són tots morts. Després, les seves simpaties tampoc no han estat mai pel règim. Si més no d’una manera declarada. I aquestes coses, encara que ell no se signifiqués, fan mal.
—Sí, ja ho sé.
En Roure va dir:
—De tota manera, llops amb llops no es mosseguen! Van a tornajornals.
Va fer una pausa, i l’Albert esperà. Després, com si tornés a reflexionar-hi, exclamà:
—Però mira que tens unes amistats, tu!
Va explicar-li:
—És un xicot veí. Jo ni ho sabia, que havia estat patruller. Fins ara, quan l’han detingut.
—El deu haver denunciat algú...
—No ho sé. I als seus familiars, un oncle i para de comptar, més val no preguntar-los-ho. El bon home es veu que tampoc no ho sabia i diu que se’n renta les mans.
—I per això tu... És el que et dic, ets un Quixot.
L’Albert va tornar a somriure, sense contestar.
—En fi, no em costa gens de parlar amb el sogre.
—Gràcies.
—Ja ho sabies que ho faria.
—És clar. Per això te n’he parlat.
Però no era cert. No ho sabia. Fins i tot ara se sorprenia de la facilitat amb què havia aconseguit la seva col·laboració. Perquè allò, fins a cert punt, era comprometre’s. Fet i fet, en Roure potser no era tan burgès com s’havia imaginat. Resultava una mica difícil d’entendre.
—A veure si aquesta nit l’ensopego de bon humor. Perquè amb ell tot és qüestió d’encertar-la. Què hi vols fer, és vell!
L’Albert es va aixecar.
—Gràcies, ja sé que faràs tot el que puguis.
—Apa, ves, que ja deus tenir la classe damunt davall...
Quan va entrar a l’aula, però, tots tres alumnes escrivien tranquil·lament.
Havia tingut la intenció d’abandonar la classe a l’hora en punt, mentre els seus alumnes encara recollien les coses; així evitaria la Neus. Cap al final, però, la voluntat li començà a flaquejar; vulguis o no, i s’ho confessava entre trist i esperançat, entre ells dos ja existien uns lligams. Uns lligams que mai no hauria hagut de permetre que es forgessin. Però, com rebutjar la sol·licitud d’una cara bonica i d’un somrís gentil en uns llavis vagament malenconiosos de disset anys?
Durant aquells tres quarts havia oblidat del tot l’afer Maristany, perquè ara tenia la consciència tranquil·la. Havia fet tot el que havia promès, i més i tot, car en trobar tancada una porta, trucà en una altra. Tenia, doncs, el pensament i el cor lliures per turmentar-se a propòsit de la noia. La qüestió era turmentar-se sempre, no conèixer ni remotament aquella pau a la qual aspirava tan sovint, feta de menudes satisfaccions i de petits contratemps que no pertorben el ritme de la vida. Però potser ni existia, això. Era massa fàcil de pensar que els altres, o molts dels altres si més no, assolien aquest ideal mediocre. En definitiva, era fins i tot possible que fos una aspiració inoportuna. De tota manera, per a ell, tristors i alegries es convertien sempre en quelcom d’absorbent que potenciava desmesuradament aquells estats d’ànim.
Sempre perdut entre tensions, es deia. I així era. Ara mateix, aquell voler i no voler accentuava la importància de la seva aventura. Perquè era una veritable aventura. I podia menar-la, ho pressentia, pel camí que li plagués. Això era el més terrible de tot, que en aquell afer comptés únicament la seva voluntat. Ella prou disposada que estava a seguir-lo. Comprenia que, en certa manera, ja era com si la noia s’hagués lliurat. I ho havia fet amb l’impudor dels pocs anys, quan les barreres convencionals encara no han estat dreçades en llur totalitat. Després d’això, del que fos que acabés per haver-hi entre ells, la noia ja no tornaria a ser la mateixa. Mai més no retrobaria aquella disponibilitat, aquella espontaneïtat d’ara. Per això era tan trist saber que, d’acord amb una moral que reconeixia com a pròpia, li calia rebutjar-la.
No s’hi decidia del tot, però. La seva vida havia estat massa miserable per no desitjar amb la mateixa ardència d’ella, o amb més fervor encara, perquè hi aportava els dons preciosos de l’experiència, un acompliment que, a més d’afalagar-lo, omplia un buit que, a la seva edat, ja no podia esperar, raonablement, de curullar per aquells mitjans.
Ella li somreia des de darrere el pupitre, com li havia anat somrient ara i adés en el transcurs de la classe. I ell li retornava el somrís, una mica contingut potser, com feia sempre per culpa d’aquell mateix voler i no gosar que posava tot el seu ésser en tensió. I mentrestant l’examinava una vegada més per dir-se com era de dolça i d’encisera amb el seu rostre fi i acollidor, tot bolcat en els ulls i en la corba dels llavis entreoberts ara que recollia els llibres i quaderns amb les mans distretes, perquè l’únic que importava era l’home que tenia davant.
Hauria volgut penetrar dins d’aquell ésser per saber exactament de què era fet el seu amor. Hi endevinava tot d’elements tèrbols que encara no havien aflorat a la superfície i que ella, probablement, ignorava. Però aquests elements, conscients o no, formaven part de l’encís. Perquè ella, no calia enganyar-s’hi, no era res sense el cos, sense la seva intimitat carnal. Era prou vell per adonar-se’n. No creia en amors desencarnats, i aquell reducte d’ell que restava adolescent, disposat, doncs, a satisfer-se amb una relació tota platònica, havia crescut també, s’havia modificat per convertir les seves exigències en una mena de dolor urgent que sobrepassava el propi objectiu. Per tant, només podia enfocar aquell amor d’una manera concreta, no exempta de puresa, si la puresa resideix en la intenció, però que potser no coincidia del tot amb la idea que la noia, si hi reflexionava, se’n feia en aquell estadi de la seva jovenesa. Era cert, com pensava, que ell menaria l’aventura al seu grat i que ella no faria més que seguir, però això no volia pas dir que en aquell moment hagués previst totes les eventualitats d’aquesta aventura. I tampoc no desvirtuava l’encert darrer del seu pensament el fet que, en el passat recent, la iniciativa partís de la Neus. Ella potser no ho sabia, però ara ja l’havia perduda. Podia perseguir-lo si ell intentava defugir-la, però la iniciativa ja no tornaria a canviar de mans.
Ho sabia molt bé, car havia examinat llargament l’afer, potser no amb tant de rigor com calia, però sí que prou de prop per veure-hi relativament clar a despit de la passió que el pertorbava. De tota manera, res d’això no servia en aquell moment, quan eren l’un enfront de l’altra, cadascú amb el seu somrís.
Els altres dos alumnes ja se n’havien anat, amb aquella impaciència de tots els estudiants que obeeixen a tocs de campana, ni que siguin inoïbles, i ara ells disposaven, si volien, de deu minuts, els deu minuts de soledat que separaven una classe de l’altra sempre que per atzar no entrés algun professor, cosa ben poc provable. Deu minuts, però, que, tot i ser tants, tampoc no eren res, car els malversaven en aquell somrís inacabable, darrere del qual amagaven una timidesa no totalment provocada per l’ambient. Al capdavall, era la mateixa que havien experimentat setmanes enrere, a la plataforma del tramvia que els reuní.
Ell, de primer, va creure en un encontre casual, però després va saber que la noia ho havia combinat tot. Era, doncs, un gest deliberat. Així i tot, en trobar-se sols entre la gentada, la Neus no havia sabut què dir, com si l’avergonyís allò que devia semblar-li una audàcia i que, de fet, ho era; també a ell, però, li era difícil de trobar les paraules davant aquella criatura que no parava de mirar-lo amb les galtes tant aviat pàl·lides com enceses. D’altra banda, no ignorava el seu interès; l’havia palesat sovint a classe, i abans i tot, quan encara no estudiava francès. Ell havia dit: Ah, hola! Que també vius cap a Gràcia? No podia evitar el tuteig. No solament perquè l’hi forçava una època en la qual una familiaritat de forma dissimulava com som de profundament estranys els uns als altres, sinó perquè no es podia imaginar tractant de vós o de vostè una noieta de disset anys.
—Sí, prop de Lesseps. Vós..., vostè..., també?
Per a ella l’afer de tractament havia estat més difícil. Per això mostrava curioses indecisions en adreçar-se-li i, en la mesura del possible, evitava haver de fer-ho directament. Ho va resoldre ell:
—Per què no em dius de tu?
Ho havia demanat espontàniament, una mica anguniejat pels seus esforços a sortir-se d’un tractament de respecte sense aconseguir-ho, atès que no hi havia una tercera solució. D’altra banda, era innegable que veure’s tutejat per una noieta que podia ser la seva filla, però que no ho era, l’afalagava fora mesura. Com anà descobrint, l’afalagaven moltes altres petites coses. Però aquell dia, un cop va haver-li fet aquella proposició, se’n va sentir una mica contrariat, no pas pel que podia significar a la llarga, sinó per la manera com podia ser interpretada ara, i no tan sols per ella, que prou que veia que no desitjava res més, ans per qualsevol tercera persona que s’escaigués a recollir les seves paraules. Fins a cert punt, era com fer-li proposicions indecoroses. El vell i l’adolescent, va pensar. No era exacte, perquè vell encara no ho era. La diferència d’edat, però, resultava sensible. No podia evitar, doncs, de sentir-se una mica com el senyor que s’insinua amb intencions inconfessables. I podia ben assegurar que aleshores no en tenia de cap mena. Ni ara, gairebé.
—Potser t’aniria més bé el metro...
No tenia sentit, era una observació massa banal, i va quedar-se espiant-li la cara per veure si ella somreia amb burla, però no, la noia va acollir el comentari amb naturalitat i digué:
—Sí, de vegades també l’agafo. Va com va...
I tots dos emmudiren, com si no hi hagués res de comú entre ells. Quin tema de conversa pot interessar una noieta de disset anys?, va preguntar-se. I encara ella l’hagués ajudat... Però no ho va fer, ni ho faria després, a la segona entrevista. Era curiós. Tenia el valor d’imposar la seva presència com si fos un acte desesperat en el qual s’ho jugava tot. I aleshores es resignava a perdre, perquè callava i esperava, sense prou audàcia per dir el que volia dir i que diria un dia o altre, però no en aquell moment, és clar, perquè era massa aviat.
Resultava desagradable trobar-se tan absolutament mancat de paraules, i per això, a la fi, va resignar-se a fer esment dels seus estudis. Ella, però, es mostrà poc receptiva. Potser estava massa atabalada per recollir degudament el cap salvador, o potser, com li semblà endevinar, era massa pudorosa per exposar res que tingués una relació amb ella, per superficial que fos, davant una colla de gent desconeguda que per força havien de seguir llur conversa. El tramvia anava de gom a gom.
Llavors ja fou diferent. Perquè aquell cop van pujar en un 21 i van poder anar fins al capdavall del vehicle, on, drets i tot, quedaven més aïllats. De moment, a la parada, mentre esperaven, el nerviosisme de l’un i de l’altra havia estat encara pitjor que uns dies enrere, o més visible —o potser era que l’altre cop no hi havia hagut veritable nerviosisme per part de l’Albert, mentre avui resultava innegable. Després, però, es va arranjar tot, d’una manera un xic misteriosa, car mai no va ser capaç d’aclarir-s’ho bo i que aquells encontres eren l’aspecte de llur relació que considerava més sovint, potser, precisament, perquè d’allí partia un lligam de caràcter personal, íntim.
La conversa, d’antuvi, semblava calcar-se sobre la de l’altre dia, atès que també s’inicià amb el tema dels estudis. Aleshores, però, va tenir lloc el canvi. O, més que un canvi, un perllongament que, repetint tot allò que van dir la primera tarda, hi afegia quelcom. En contestar una pregunta d’ell, la Neus va explicar:
—El curs vinent acabaré la teneduria i aleshores ja em podré col·locar.
Què vaig preguntar-li?, s’interessà fugaçment ara, mentre la tenia davant, recollint les coses, i ell s’ocupava també a desar els seus llibres a la cartera. Perquè estava segur que la resposta havia dit més que no demanava la pregunta. Potser havia fet: Quines assignatures estudies? O bé: Estàs molt avançada? O encara: Què penses fer? Però això darrer no era possible. Les altres preguntes semblaven més versemblants. Per això tenia la impressió que la resposta les sobrepassava. La noia intentava de comunicar quelcom, però ell no se’n va adonar fins més endavant, en prosseguir:
—Però, i el francès? Amb un curs no n’hi ha prou.
—Ja ho sé que és poc. Però això...
No es va arronsar d’espatlles; va interrompre simplement la resposta amb la intenció prou clara de deixar-li treure les seves pròpies conclusions sense coaccionar-lo. I ell va deduir, es pensava que correctament:
—Vols dir que no és tan indispensable, oi?
—Sí, també, però...
Ell la mirava des dels vuit o deu centímetres d’avantatge que li duia físicament. Semblava una mica més alt ara que tenia el braç estirat cap a la corretja que penjava del sostre, mentre que ella potser semblava un xic més baixa per la lleugera inclinació del cos repenjat contra el seient on se subjectava la mà. El vaivé del tramvia els unia i els separava, però sempre, per poc que fos, hi havia una mena o altra de contacte entre ells a través de les parts vestides del cos.
És bonica, va pensar, i no feia més que repetir uns mots que s’havia dit sovint durant els darrers dies. En aquella posició, abocada endavant, la brusa dissimulava l’impuls del pit, sense amagar-lo del tot, car era un impuls poderós, de creixença, quan les sines es drecen ferotgement independents, encara no viciades pel pes de la gravetat.
—Ja veig que no t’interessa prou...
Ho deia sense despit, perquè l’amor propi de professor no entrava en el joc. Ella va alçar la vista, el mirà, acalà seguidament els ulls i, a la fi, adreçà l’esguard cap a l’altra banda del vidre.
—Mai no havia tingut la intenció d’estudiar-lo.
Aleshores ho va comprendre, és clar, i era com si ho hagués entès des de sempre, però ara amb una seguretat que abans li mancava. Ella li deia tot el que li calia saber. Era el moment de la revelació i els lligams, ja preparats, començaven a junyir-los l’un a l’altra.
—Doncs, per què...?
Ella el va mirar de nou i somrigué llargament, com una dona madura. Sí, com una dona madura, perquè no era ella sola qui somreia; amb els seus llavis s’expressaven totes les dones del món que saben què volen i com obtenir-ho. Només va repetir:
—Per què?
—Sí, per què?
No hauria hagut d’insistir? Fos com fos, ella sempre hauria trobat el camí; de fet, ja l’havia trobat abans de provocar la pregunta, abans i tot de veure’s sola amb ell. El descobriment datava d’aquell dia que es fixà en la seva persona i s’hi interessà prou per oblidar-se que els separaven vint-i-tres anys.
—Doncs, ves, perquè vós, vostè...
Fou aleshores que va proposar-li, novament, amb aquella espontaneïtat:
—Digues-me de tu.
No li venia de nou, car no manifestà cap mena de sorpresa ni d’astorament. D’altra banda, fou prou discreta per no aprofitar-se a l’acte de l’oferiment. Va dir:
—Jo... Bé...
Ell va raonar:
—Oi que jo t’hi tracto?
I es va adonar que era un error; ella hauria pogut contestar-li amb tota naturalitat: No és el mateix; vostè és més gran... Però no ho va dir; ni devia acudir-se-li. Sense alterar la seva expressió, digué:
—Sí, però...
Ell es va voler castigar per haver-li posat amb safata una resposta desagradable, ni que ella no l’hagués aprofitada, i s’interessà:
—Et faig respecte, potser?
—No és això. No pas d’aquesta manera...
—Doncs?
La provocava. No es podia pas interpretar d’altra manera. Per què s’havia dit, en aquest cas, que al principi la iniciativa fou d’ella? Hipocresia? El cert és que en cadascun d’aquells mots la buscava... Però no és això, va dir-se ara; em somreia per fer remarcar la seva presència, va matricular-se a la meva classe a mig curs, em va seguir al tramvia. Si no hagués fet res de tot això... Evidentment, aleshores no s’hi hauria fixat mai. O només com podia fixar-se en qualsevol xicota més o menys agradable de mirar. Ella havia cercat les avinenteses, doncs, i instintivament, un cop creades, confià en la seva experiència de mascle que devia conèixer el camí, la manera...
I la conec?, es va somriure. Mai no hi havia pensat, perquè era un home senzill i considerava les coses amb senzillesa. Però era veritat, la coneixia. És clar que m’hauria pogut negar a entrar en el joc!, va dir-se seguidament. Es consolava d’haver-hi cedit amb el pensament que, d’una faisó o altra, ella també hauria acabat per descobrir què li calia fer. Probablement algun disbarat, és a dir, alguna ximpleria, com, per exemple, escriure-li, o declarar-se-li amb paraules exaltades, tota vermella i alhora apassionada i desvergonyida com només ho pot ser una dona. Ell li havia evitat tot això, i s’ho havia evitat, ja que tampoc no li hauria estat agradable.
—Doncs?
Ella callava, no perquè no veiés que l’Albert li posava els dits a la boca, sinó perquè no s’atrevia encara a mossegar. Adoptava el capteniment melindrós d’una veritable dona. No devia saber ben bé què volia, o com ho volia. O, més possiblement, la torbació que li produïa haver atès els seus propòsits no li permetia de donar una resposta raonable. No hi havia cap resposta raonable.
Al cap d’una estona, va dir:
—Ja ho faré.
—Què faràs?
—Dir-li... dir-te de tu.
Ell va somriure.
—Ja ho has fet.
El tramvia s’aturà en sec i la noia fou projectada contra seu mentre assentia:
—Sí.
No es va moure, però va riure una mica, tota nerviosa.
Aleshores ell s’adonà d’aquella senyora que els observava amb tanta atenció, com si sospesés quina mena de relacions podien unir-los. Les ulleres que duia accentuaven la seva impertinència. Va separar-se una mica de la Neus i, novament, va tenir aquella sensació estranya d’haver-se dedicat a fer proposicions deshonestes a una criatura. Fou en aquell moment que pensà per primer cop amb tota consciència: podria ser el seu pare... I es va espantar una mica per totes les implicacions que se’n seguien. Quines il·lusions es feia, què desitjava, què esperava d’ella? La resposta era unes ganes vehements d’abraçar-la, d’endur-se-la lluny del tramvia, en algun indret on la pogués besar. Tenia els llavis plens i vermells, ben dibuixats. Encara no deu haver-la besada ningú, se li acudí entre un remolí d’emocions contra el qual lluità mentre se separava una mica més de la noia i tornava a mirar la vella encuriosida. Però entre ells dos hi havia un silenci còmplice, sobretot perquè la Neus no li treia els ulls de damunt.
No està bé, va dir-se, no està bé; és una col·legiala. Va cercar quelcom d’impersonal que permetés una conversa menys perillosa, però només va trobar aquesta pregunta:
—I quan acabis... Vull dir si ja tens alguna col·locació en perspectiva...
—No. Però això serà fàcil.
—Vols dir?
—Al diari cada dia hi ha molts anuncis que demanen noies, mecanògrafes, secretàries... El meu pare voldria que entrés on treballa ell, però jo...
El pare! Allò introduïa un element nou. No sabia res de la seva família, ni li havia passat pel cap que tenia pare i mare i potser germans. I què?, va dir-se. No els he de conèixer mai. A ella mateixa la perdré aviat de vista. A desgrat d’això, va continuar preguntant-se quina mena de gent devien ser. Probablement, petits empleats, persones modestes. Ella anava ben vestida, sí, però com hi van tantes noies. La roba que duia, escaient i tot, era senzilla. Va fer:
—A tu no t’agrada, ja ho veig.
—No. És una casa de productes químics, La Química del Llobregat. Sempre fa mala olor, perquè el despatx és a la fàbrica mateix. I després...
Es va interrompre, i ell repetí:
—I després...
—No ho sé. M’agradaria una mica més d’independència.
No deia exactament el que havia volgut dir, però al capdavall aquelles paraules no s’allunyaven gaire del seu pensament. L’Albert s’interessà:
—Ets tu sola?
No el va entendre.
—Com vols dir?
—Si tens germans...
—Una germana, només. És més gran.
—Treballa?
—No. Des que es va morir la mare porta la casa.
—Ah!
Ella, sense necessitat, va comentar:
—Quan et vaig conèixer m’acabava de treure el dol.
El cor li va fer un salt. Per què les deia, aquelles coses? Quan et vaig conèixer... No era d’aquesta manera que parlen els enamorats?
Mentre festejaven, i fins i tot durant els primers temps de casats, la Cecília ho referia tot al moment, a l’època de llur coneixença. Recordava: Sí, home, potser feia dues setmanes que sortíem plegats... O bé: Era poc abans de conèixer-te... I ell ho trobava natural. Natural i afalagador. Tot començava en aquella data determinada, precisa, entorn de la qual els esdeveniments giraven com si es tractés d’una nova naixença de Crist. Després...
Però això era diferent. Ell i la Neus no festejaven, no podien festejar ni enamorar-se l’un de l’altra. Res no privava, de tota manera, que l’espontaneïtat amb què foren pronunciats aquells mots li llevés quinze o vint anys de sobre per encarar-lo amb la seva joventut, quan ella encara no existia. Tot just devia tenir uns mesos quan jo em vaig casar, se li acudí. I una tristesa fonda va escombrar sense contemplacions aquell sentiment de benestar que li havien proporcionat les seves paraules. Ell era un adult quan ella encara no tenia consciència del món que l’envoltava. Feia la guerra quan ella tenia dos o tres anys, sense saber, sense intuir ni remotament que potser... No, es va interrompre. Perquè no podia estar-li destinada. No la volia, ni ella no el podia voler a ell; tot plegat era un error, un error greu que calia desfer tot seguit, allí mateix, d’una manera o altra, com fos...
Però no va desfer res. No podia. La noia era al seu davant, el mirava, li parlava de tu amb la seva veu tendra d’infant que fretura per convertir-se en dona. Més enllà dels llavis que parlaven i dels ulls que el fitaven hi havia tota la seva feminitat ardent i preciosa...
Ara explicava:
—Encara no m’havia acostumat a veure’m de color...
Què volia dir? Havia perdut el fil de la conversa? No. La noia es limitava a prosseguir l’oració on l’havia deixada, la continuava:
—... i em trobava tota estranya.
Va contestar-li:
—Estic segur que mai no et pots trobar estranya.
Era una ximpleria, però ella va riure.
—Sí, sí! No vull dir que els altres se n’adonessin, és clar...
I ell, sense que tingués res a veure amb la conversa, va pensar: ja ho sap, que soc casat? De sobte, li semblava que allò tenia la seva importància. Potser no s’havia adonat de l’aliança que duia a la mà, potser... Però, sí que corro!, es va renyar. Ella probablement no havia pensat en res de res. S’havia sentit atreta i, com una criatura que era, havia seguit la inclinació del seu cor. Massa senzill, va dir-se. I aleshores va enretirar la mà de l’agafador que penjava del sostre i la reposà en el respatller del seient, al costat mateix de la seva, fent per manera que l’anell quedés ben visible.
La noia va seguir distretament el seu gest, però res, en el seu capteniment, no va indicar que aquell detall la impressionava. O potser no ho sap interpretar... Era impossible. Totes les noies, des de la primera infància, sabien identificar una aliança matrimonial. Tant li fa, doncs, va concloure.
Sentia, però, la necessitat urgent d’aclarir-ho, ni que fos per un camí esbiaixat, i comentà:
—De manera que vius amb el teu pare i la germana...
—Sí.
No va fer-li cap pregunta. És clar, va dir-se; per què m’havia de preguntar amb qui visc jo? Probablement no li interessava en el més mínim. O potser ja ho sabia. Podia haver-se dedicat a investigar dissimuladament la seva vida. Potser sabia moltes més coses que... Sí! No li havia preguntat, una tarda, quan tot just feia uns quants dies que assistia a la seva classe, si va passar gaire temps a França? O més ben dit, no ho preguntà; a propòsit d’algun comentari suscitat per la lliçó, va dir-li:
—És clar, com que ha viscut tants anys a França!
Aleshores no hi va donar importància, però en tenia. La noia no devia haver parat de fer preguntes a tort i a dret...
El tramvia s’havia aturat i tothom s’aixecava dels seients. Ella, precedint-lo, va desplaçar-se cap a la porta, on va esperar que baixessin dues velles i una dona amb una criatura mentre ell es quedava al seu darrere, i aleshores va saltar àgilment, prescindint del marxapeus. A baix, es girà a esperar-lo.
—Bé...
Somreia. Com ara, exactament com ara, a l’aula. Però els quaderns i els llibres ja eren a la cartera i no podien entretenir-se més; res no justificava aquell silenci. Per dir alguna cosa, va preguntar-li:
—Quina classe tens, ara?
—Cap. Per avui ja he acabat.
L’Albert va penjar-se la cartera als dits i es redreçà. La Neus digué:
—Fa una tarda molt bonica per passejar.
Ell va mirar cap a la finestra, com si encara no hagués tingut ocasió de fixar-se en el temps que feia. Assentí:
—Sí...
I va començar a caminar al llarg dels pupitres. La noia el va seguir. Vol que li proposi que anem a passejar, es va dir. Però no ho faré. Se’n moria de ganes, ho reconeixia, però... Estúpidament, com si donés una explicació, l’assabentà:
—Jo encara tinc la classe superior...
Però entre una classe i l’altra hi havia una hora. Es mirà la cartera i va alçar-la una mica, sospesant el seu contingut, com si allò tingués algun sentit. Però només en tenia la temptació que guanyava terreny. Sempre li passava el mateix. Es feia els grans propòsits i... Apressà el pas cap a la porta, amb la noia sempre al seu darrere.
En arribar a l’altre extrem se li va acudir que, si ella havia acabat, res no era tan natural com que sortissin junts. Les circumstàncies els empenyien l’un cap a l’altra, els obligaven a fer-se companyia... No és culpa meva, va dir-se, i s’estremí, anguniejat. Però una noia que entrava va precipitar-se cap a la Neus:
—Oh, tu! Precisament et volia veure...
El món es va esfondrar, però l’Albert saludà polidament mentre ella, amb la mirada desencisada, es quedava amb l’amiga. Obrí la porta, gairebé sense sentir el timbre que es disparava, i va trobar-se sol, escales avall.
El taulell, de proporcions reduïdes, era a l’esquerra; les taules s’arrengleraven a la dreta i cap al fons del local, on hi havia un entrant que, de banda de vespre, es devia omplir de parelles. Ara, quan l’Albert hi penetrà, la clientela era escassa: tres homes a la barra i una taula ocupada. Però allí, la gent es renovava molt de pressa, com en un orinador.
