Kitabı oku: «La terra prohibida (volum 2)», sayfa 7

Va allargar la mà al seu interlocutor i, burlant-se d’ell mateix, afegí:

—Ara, en aquest instant, o en qualsevol altre moment del dia, hi ha dotzenes de persones que discuteixen aquestes qüestions. Però només les discuteixen. Totes esperen que la feina la facin els altres.

L’Albert va concloure:

—Que és la manera de no fer-la ningú.

—Exacte.

Va somriure.

—Bé, fins demà... més ben dit: fins demà passat.

L’Albert el va mirar allunyant-se cap a la ronda. Era un dels pocs castellans que li agradaven. És clar, va pensar, perquè hi està contra. Em són simpàtics tots els qui estan en contra. Devia haver-n’hi molts, és clar, però no els coneixia. De tota manera, va reflexionar, aquest mateix, si es plantejava realment el problema català... Perquè era curiós: només es començava a parlar de separació o simplement d’autonomia, tots feien causa comuna.

Mentre es dirigia cap al carrer de Pelayo va reconèixer que entre els catalans mai no hi havia aquella unanimitat de criteri. No tothom va votar per l’estatut, recordà, tot i que la votació favorable fos tan alta. No tothom estava convençut de la conveniència de fer vida a part. Ben al contrari...

Molts se sorprenien que algú pogués creure en l’eventualitat d’una independència. I això no solament ara, sinó abans, quan el terreny era tan magníficament preparat després dels darrers cinc o sis anys de mans deslligades. I eren gent liberal, de sentiments catalanistes. És a dir, catalanistes..., va reflexionar amargament. Recordà una conversa amb el sogre, quan encara no ho era, perquè ell i la Cecília tot just s’havien promès. Va dir-li:

—Ets molt jove, tu. Quan tinguis els meus anys ho veuràs amb més ponderació. Jo tota la vida que ho he estat, de catalanista. En Primo es va encarregar de fer-me’n...

I va somriure. Ell no, car si en Primo de Rivera l’havia convertit al catalanisme, senyal que no ho havia estat, com afirmava, tota la vida. Aleshores, durant la dictadura, ja era un home madur.

—... però el separatisme no l’he vist mai clar. Reconec que som diferents o, com es diu, que hi ha un fet diferencial. Però no cal exagerar-ho. Ens lliguen més coses que no ens pensem, amb els castellans. Fa massa segles que els nostres destins van units.

—Els nostres interessos no hi han anat mai. I no em direu pas que ha estat per culpa nostra. Per exemple, no van ser els catalans que decidiren renunciar a Amèrica, sinó els anomenats Reis Catòlics que els privaren d’anar-hi.

El funcionari potser ignorava aquest fet, tan conegut i encara mal escatit, perquè va semblar una mica sorprès. La mateixa inseguretat en què es trobava, però, no li va permetre de discutir-ho, cosa que ell, l’Albert, hauria desitjat. Aleshores era més combatiu que ara, es va dir.

El sogre s’havia limitat a fer:

—Bé... fins i tot així. Són fets que no justifiquen una actitud separatista i...

Ell el va interrompre.

—En aquest cas, què vol dir, ser catalanista? Per a mi totes dues coses van plegades; són la mateixa.

—No, no! No és el mateix fer una política catalana, de cara a Catalunya, s’entén, que fer separatisme.

—Què és el catalanisme, doncs?

A l’home li costava una mica de trobar-ho.

—Per començament, una disposició de caràcter espiritual. Sobretot una fidelitat a la pròpia tradició.

Feia pena sentir-li-ho dir.

—El reduïu potser a una qüestió folklòrica?

—Folklòrica?

—Sí. Que ens reconeguin el dret de ballar sardanes, d’exhibir la bandera, de parlar la nostra llengua entre nosaltres...

Havia confessat ingènuament...:

—També això.

Però aleshores ja se li havia acudit un altre aspecte de l’assumpte, perquè va afegir:

—A més hi ha la cosa estrictament política... i econòmica. Hem de preconitzar una política espanyola que tingui en compte les necessitats i el caràcter de Catalunya. Per dir-ho en un mot: una política espanyola catalanista.

—Sí, ja ho veig, una cosa així com un tracte de favor. Com si diguéssim l’aspiració de l’alcalde i dels regidors de qualsevol municipi que el governador de la província declari d’interès nacional la construcció d’una carretera local... Jo sempre he pensat que, com que en tenim els mitjans, més valia que la carretera ens la construíssim nosaltres.

—Ets molt jove, ja t’ho dic. Amb el temps ho veuràs tot d’una altra manera.

Bé. Ja no era tan jove, ara. I tot ho continuava veient si fa no fa. El vell, en canvi... Ara ja no aspirava que els del centre ens construïssin la carretera. Es donava per satisfet si conservaven les que teníem... Totes intransitables.

I la Cecília, ben mirat, era com el seu pare. És clar que les dones, en política... I la Neus? Mai no se li havia acudit de preguntar-s’ho. La Neus no devia tenir cap opinió formada. Ella sí que era molt jove i, a més, sempre havia viscut en aquell ambient enrarit, conformista... Caldrà que la formi a la meva manera, va dir-se.

Un moment després es retractava de tot. Per què havia de formar-la a la seva manera, si havia tingut el propòsit de trencar aquelles relacions tot just iniciades? No li havia dit que no podia ser? I no era sincer? Però ella... És clar, sempre acabava de la mateixa manera: els seus disset anys li feien goig.

Rememorà l’escena del bar, tan recent encara, i va sentir que el cor li flaquejava. Com podia menysprear aquells béns? Era la seva darrera oportunitat de viure, la darrera. I era com un miracle. Mai més, n’estava segur, cap noia no es fixaria en ell; mai més no tindria l’avinentesa de tocar una pell tan dolça i tan tendra... I tampoc no és això, reflexionà. Hi havia altres coses. Havia dit la veritat quan afirmà que l’estimava. No sabia com era possible, com ella podia desvetllar-li aquell sentiment, però ara tampoc no li interessava d’esbrinar-ho, de discutir-ho. Era un fet que li calia acceptar per força. L’estimava... Recordà els seus ulls càlids, les dues llàgrimes...

I aleshores, tot d’una, va pensar en les novel·les femenines que corregia. Pensà, més precisament, en aquelles escenes que tantes vegades l’havien fet riure. Acusava els autors de crear situacions inexactes, de bastir diàlegs ridículs que no tenien cap punt de contacte amb la realitat. Doncs bé... No eren una situació i un diàleg de novel·la sentimental els que havia protagonitzats aquella tarda? Ell, el professor madur i de sentiments nobles, desinteressats... Ella, la col·legiala ingènua i apassionada que, sense saber ben bé què es fa, s’ofereix... Ell, que refusa com un cavaller... Ella, que insisteix, encisada pels cabells grisos... Ell que l’amoixa tendrament per fer-li comprendre...

Però és veritat, va dir-se; tot és veritat. No m’ho ha contat ningú, no ho he llegit enlloc. Som ella i jo, tots dos de carn i ossos, tots dos desgraciats.

La política i la pàtria s’havien quedat lluny. En el seu horitzó ja només hi havia lloc per a la noia. Tots dos desgraciats. I n’hi hauria prou que jo digués que sí... Però, com ho podia dir, si era un home casat, afillat, amb vint-i-tres anys més que ella? En un altre país s’hauria pogut divorciar i casar-se amb la Neus. Ací, era un camí vedat. Però li semblava que tampoc no ho faria. No pas per la Cecília, sinó pels fills. És cert que no el necessitaven, o que gairebé ja no el necessitaven. Aviat podrien defensar-se tots sols. I la Cecília, per la seva banda, havia sabut com defensar-los durant aquells onze anys de la seva absència. Tanmateix...

És una criatura, va repetir-se. Era exactament igual com si s’hagués enamorat de la seva filla. Setze, disset anys, quina diferència hi havia? Criatures...

Havia arribat a la parada del tramvia i s’aturà. Va llambregar al seu entorn. No, no hi era. Havia obeït de debò. Però no obeiria quan li repetís que no s’havien de tornar a veure. Ell ja sabia que tot allò no podia acabar bé. No havia previst, fins aleshores, tot el que havia de passar? Va pressentir, amb dies d’anticipació, aquesta declaració amorosa d’avui. Podia veure també, com si fos actual, el dia de demà, quan ella acabaria per descobrir que, malgrat tot, hi havia aquell abisme dels anys entre ells.

Però què espera, què vol?, va preguntar-se. No li havia demanat que abandonés la seva llar, que se n’anés amb ella, que se l’endugués... És clar que tot just es trobaven al principi. Ja vindrien, també, aquestes exigències. Va recordar: només que et pugui veure... parlar amb tu... sentir-te a prop meu...

Es va veure al seu costat, recorrent inacabablement els carrers de la ciutat, fent bracet, dient-se paraules dolces, però tots dos tristos, infinitament malenconiosos, conscients que llur amor era condemnat per endavant. Perquè ella també ho devia saber, això. No seria com amb la Cecília...

Va tancar els ulls, com si això pogués foragitar la presència de la seva dona. Però no va poder, car aleshores eren dos promesos com qualssevol altres. No era el mateix, va repetir-se. Ells tenien un futur, res no els privava de casar-se, sabien precisament que acabarien per casar-se. D’altra banda, però... No, va haver de reconèixer, mai no havia estat com això. Potser era que no se’n recordava prou bé, però ara li semblava que mai no havia sentit per la Cecília aquesta qualitat de sentiment que experimentava per la Neus. Per començar, la seva muller mai no havia estat tan bonica, ni havia tingut aquesta dolcesa de caràcter que endevinava en la Neus; mai, sobretot, no l’havia mirat d’aquella manera. La Cecília era únicament cobejosa... carnalment cobejosa.

I en aquell temps em semblava meravellós, va dir-se amb una certa pena. Hi havia aquella primera vegada, a casa seva. Aleshores vivien a la torreta del Clot, en un carrer on abundaven més els solars que les cases.

Ella mateixa va obrir-li la porta:

—Ah, hola! Entra.

Fins després, quan ja era dins, no va dir:

—No hi ha ningú.

Va observar que no anava mudada, tot i que havien quedat que sortirien. Va menar-lo al salonet, perquè a casa seva sempre havien tingut salonet, i el va fer seure.

—Oi que t’és igual que ens quedem?

S’assegué al seu costat i es va inclinar endavant. Ell, com altres vegades, la va besar. Ella se li repenjà immediatament, maniobrant de tal manera que, quan se n’adonà, les seves mans reposaven sobre els pits que el desig enduria. Perquè tot s’ho va fer ella, es digué ara.

La sang el fuetejà a la cara i al sexe mentre ella s’inclinava endarrere amb la boca entreoberta i els ulls mig closos, com si anés a desmaiar-se. Va tocar-li les cuixes per sota de la roba.

—Cecília...

Ella se li va abraçar molt fort. Mai no se li havia abraçat tan fort, tot i que no era pas el primer cop que l’acariciava. Cap de les altres vegades, però, no havien estat sols. Ella va dir:

—Espera...

Es va desenllaçar per descordar-se la bata. Gairebé no hauria calgut, car no duia sostenidors i els pits ja se n’havien escapat. Un moment, va venir-li a la memòria el record d’aquella noia que, quan només tenia setze anys, li mostrava les sines i les cuixes des de la finestra de casa seva, somrient i ruborosa, però descarada, provocativa. Era estrany; sempre havia sentit dir que d’exhibicionistes només ho eren els homes. Devia haver-hi de tot. El record, però, va ser fugaç, perquè ja s’havia abocat de nou cap a la Cecília, sense preguntar-se què feien, com acabaria allò, ni si els podien sorprendre. Va besar-la des dels ulls fins als genolls, sobretot al ventre i als mugrons, i ella acabà per preguntar:

—I aquí, no?

No ho havia fet mai, però ella era jove, anava neta i ningú, s’imaginava, no l’havia tocada. La seva repugnància teòrica va desaparèixer en veure l’engrescament de la noia, que ja es badava. S’inclinà cap al sexe rosat i els llavis entraren en contacte amb uns altres llavis, humits i olorosos, que el van acabar d’enfollir. Hi endinsà la llengua i ella s’obrí més mentre s’estremia violentament i exclamava:

—Ai, no sé què em passa.

Però quan ell va arrossegar-la cap a terra, encara, en ple orgasme femení, i enfonsà la seva erecció en la carn tendra, va queixar-se:

—No, Albert, no!

Ell va tenir una vacil·lació i retrocedí lleugerament. La noia l’abraçà més fort i li enfilà les cames a l’esquena per lligar-lo contra seu.

—No, no!

No ho va saber interpretar i xiuxiuejà:

—No ho vols?

—Sí, sí! No sabia que fes tant de mal...

I avançà tot el cos, gemegant sota la penetració sobtada. Ell, potser sense motiu, es va sentir triomfant. Cada renill d’ella era una estranya victòria que aconseguia.

Havia de passar molt de temps abans no es digués: gairebé parlava com les noies de les novel·les pornogràfiques...

Novel·les pornogràfiques, novel·les sentimentals, es digué ara amb disgust. Va comprendre que no havia d’haver pensat en la desfloració de la Cecília. Un cop més, sense excitar-lo del tot, aquelles evocacions el feien posar neguitós. Encara pitjor. Perquè la imatge de la Cecília entre els seus braços, quan només tenien vint anys, donava pas a una altra imatge. La Neus és diferent, va assegurar-se.

Però no ho seria tant. Era una dona, subjecta a les mateixes cobejances. No puc fer-li això, va dir-se encara. Però li ho acabaria fent si l’afer continuava, si ell no es preocupava d’allunyar-la com fos. Encara que li hagués de donar algun miquel en públic... Sí, calia fer alguna cosa, lliurar-se a algun acte ofensiu que l’obligués a odiar-lo. L’estranya resistència que sentia dintre seu, però, li provava que no seria senzill. L’estimava massa per ferir-la.

Es veia a l’aula, davant els alumnes, en un moment que ella es mostrés distreta o poc interessada en els estudis, dient:

—No creu, senyoreta, que en lloc de perseguir els professors li seria més útil preparar degudament les lliçons?

No podia ser. Seria injustificat. I massa dur. No podia fer-li passar aquesta vergonya. I més si tenia en compte que ella, al capdavall, s’havia mostrat tan discreta com li ho permetien les circumstàncies. A classe, és clar, li deia de vostè. Encara més: procurava no haver de dir-li res. Els encontres sempre els havia buscat fora de l’ambient escolar. Estava segur que, a l’acadèmia, ni professors ni alumnes no estaven al corrent de llur relació. Les poques converses que temps enrere, abans d’inscriure’s ella a la seva classe, havien tingut al passadís, no podien haver cridat l’atenció de ningú. I si l’havien cridada, ara, en veure que no es repetien, tothom se’n devia haver oblidat. Sí, s’havia mostrat discreta. S’hi havien mostrat tots dos. Llevat d’avui, va dir-se. Avui havia comès la primera imprudència. Potser en seguirien d’altres...

Sobre això sí que l’he d’advertir, es digué amb fermesa. No vull que anem per les boques dels altres. I aleshores va adonar-se de la forma del seu pensament. En plural. Tots dos. Se solidaritzava amb ella, doncs. Si més no, en això. Era simptomàtic.

Hi penso massa, va concloure. Però, què podia fer? Confiava que, un cop dins l’ambient familiar, aconseguiria de foragitar-la. Fins aleshores bé ho havia fet durant hores senceres. Però no era el mateix, és clar. Fins aleshores tot havia estat imaginació més o menys autoritzada pels fets. Ara, en canvi, havia tingut lloc una entrevista en el curs de la qual s’havien dit coses que no podien oblidar, que obligaven a una continuació, de la mena que fos.

Si la Cecília ho sabia!, va pensar. Ella ja no l’estimava, era inútil repetir-s’ho. Ja feia molt de temps que tot allò havia passat. Ara només restava la carn. Però aquesta, la carnal, era precisament la pitjor de totes les gelosies; la més incomprensiva. I si s’assabentava que una criatura de disset anys... I els fills, com el mirarien si arribava a llur coneixement que el pare havia relliscat?

Era un afer perfectament insensat. D’una manera o altra, hi havia de posar punt final. Començant per les seves il·lusions. I això era el més difícil de tot. Com no ho havia de ser si ara mateix, en contradicció amb tots els seus pensaments, encara es deia: podríem viure uns anys perfectes...?

Tot li feia mal, el cos i l’ànima. Més enllà del seu dolor, però, no podia desfer-se d’un sentiment d’exaltació. Digués el que digués, era meravellós haver aconseguit l’amor d’aquella criatura. Una noia intacta... Va sentir, físicament, la seva presència al seu costat. I la sensació fou tan intensa que fins i tot es va girar, convençut que ella era darrere, somrient i disposada a seguir-lo on fos. Però només hi havia persones indiferents.

Se’n va sentir desil·lusionat i tot ell udolà, ferit per aquell desencís. La necessitava, la necessitava. Ella li faria oblidar les humiliacions de l’existència, els fracassos, les insatisfaccions del viure familiar, professional... Començaria de nou. Començarien tots dos. Com si mai no hagués passat res, com si el món fos acabat de crear.

Era una follia. I, per si fos poc, ara la sang el fuetejava. Darrere la dolcesa d’aquells llavis hi havia quelcom més. Un món. El seu món. Va pensar: ensenyar-la a estimar, a ser dona... Però, i després? La veuria fugir dels seus braços per caure en els d’un altre home, més jove. No ho podria suportar. Era preferible renunciar-hi des d’ara. D’altra banda, justificaven uns quants anys de felicitat que ho llencés tot per la borda, sense escrúpols? Però, què és el que he de llençar?, va preguntar-se. La dona, els fills, la llar... I ella és una menor, va acudir-se-li aleshores. El podien perseguir en justícia.

És clar que no calia arribar a aquests extrems. D’altres homes tenien una amigueta. Jo mateix l’he tinguda, es va dir. Però les circumstàncies eren unes altres i la dona en qüestió havia viscut. A la Neus no li ho podia fer, allò. Una amiga que hom té d’amagat... L’estimo massa, va dir-se.

Per força hauria de fer un acte de voluntat, posar-la en evidència, i fins i tot avisar el seu pare perquè l’allunyés de l’acadèmia. Ben mirat, puc fer moltes coses, va tranquil·litzar-se.

Al cap d’un moment, però, quan ja pujava al tramvia, estava gairebé segur que no en faria cap. No podria.

Tot just entrat al pis, les primeres paraules de la seva dona foren:

—Què, ja has vist el teu germà?

Va arronsar-se d’espatlles, sobtadament malhumorat. Des de la seva entrevista amb la Neus que no hi havia tornat a pensar. Breument, digué:

—Sí.

Ella es va esperar, per veure si explicava com havia anat la cosa, però, en veure que l’Albert no semblava tenir la intenció de continuar, insistí:

—I què?

—Res. No sabia que t’interessés tant...

—És que em sembla que avui el diari parla del teu patruller...

—No és el meu patruller.

—Oi que es diu Jesús Maristany?

—Sí...

El diari era sobre al taula i va agafar-lo. Tombà fulls, a la recerca de les informacions locals.

—I que no l’han detingut a ell sol...

La Rosa va fer:

—Jo també ho he llegit.

Vagament, va pensar: per què se’n preocupen tant, les dones, dels fets diversos? La majoria no llegien res més. La muller parlà de nou:

—Suposo que t’ha donat una negativa...

—Qui?

—El teu germà.

—Ja el coneixes, aquell.

—I tu encara més. Per això encara no entenc...

Ell no la deixà acabar.

—Està bé, està bé! Tenies raó.

I va abocar-se sobre la notícia, molt breu. Amb poques paraules, informava de la detenció de dos patrullers, els anomenats Jesús Maristany i Mateu Estarell, els quals, convictes i confessos, havien passat a disposició de l’autoritat competent. Estarell?, va pensar immediatament. Mateu Estarell? Va alçar els ulls del diari i, sense proposar-s’ho, va dir:

—També el conec, aquest...

—Qui? L’altre?

—Sí, l’Estarell. És a dir, suposo que és ell.

—Mira que bé!

Explicà:

—Ens vam fugar plegats d’un camp de concentració...

En Jordi, que recollia els objectes escampats damunt la taula perquè la seva mare la pogués parar, demanà a l’acte:

—Vas fugar-te d’un camp de concentració, papà?

—Sí.

—Aquí? Durant la guerra?

Afirmà amb el cap.

—I era com els dels alemanys?

—Què vols dir?

—Si també mataven la gent... com tots aquests jueus que van gasejar.

Ell va fitar-lo.

—D’on ho has tret, això?

—Ho sap tothom... Que no és veritat?

Ell assentí lentament.

—Sí. Aquí, però, era diferent. I tampoc no era ben bé un camp de concentració, sinó més aviat de triatge. Un indret d’on destinaven els homes a altres camps o, si tenien avals, els deixaven tornar a casa.

La Rosa preguntà:

—Què són, avals?

—Doncs, mira: si coneixes algú important, podies demanar-li que respongués de tu. Hi havia moltes maneres. Un militar, un capellà, un feixista que fins aleshores ho havia dissimulat...

—I tu no coneixies ningú?

—No.

En Jordi va voler saber.

—I com és que et van agafar? No ens ho havies dit mai!

—Ves... Em van fer presoner durant una retirada dels nostres. Uns quants ens vam perdre per uns boscos i vam tenir la mala sort d’anar a caure a mans d’una patrulla enemiga.

—I què us van fer?

Com totes les criatures, no en tenia mai prou; volia saber tots els detalls.

La mare va dir:

—Treu això d’una vegada, que hem de sopar.

El noi va obeir i deixà els seus instruments de dibuix damunt una cadira. La dona protestà immediatament:

—Et sembla que és lloc, aquí? Quantes vegades vols que et digui...

—Està bé, ja ho vaig a desar...

La Rosa va repetir la pregunta que havia fet el seu germà.

—I què us van fer?

—Com a fer-nos, no ens van fer res. Ens van dur...

El fill el va interrompre.

—Espera’t! No ho contis fins que torni.

—Però si gairebé no hi ha res per contar!

Així i tot va callar mentre el fill abandonava el menjador i se n’anava a desar tot el seu material. Estarell, es repetí, i de nou va donar un cop d’ull al diari. No li havia pas dit, aleshores, que era patruller. És a dir, que ho havia estat. Però no tenia res d’estrany. Gairebé no havien tingut ocasió de parlar, sobretot per la presència d’aquell soldat, el gallec, a qui obligaren a seguir-los. En recordar-ho, va tornar a somriure.

La Cecília, que era a l’altre extrem de taula, posant les estovalles, va sorprendre la seva expressió.

—Deu ser una cosa molt divertida...

—No, divertida no...

D’altra banda, ella ja coneixia l’episodi.

—Pensava en aquell soldat que ens en vam endur.

—Ja ho veig...

Indiferent, sense impressionar-se. Tampoc no s’havia impressionat quan li ho contà. No hi donava cap importància. Potser no la tenia. Però estava segur que, si ho contava a la Neus, ella l’admiraria. La Neus, es repetí. Deixem-la... Però encara no la va deixar. Ella ja l’admirava una mica pel sol fet d’existir. Exactament com fan tots els enamorats: com si assistissin a un misteri en la persona de l’ésser estimat. Nosaltres, va reflexionar, mai no hem estat ben bé així. I tot d’una va sentir-se defraudat, gairebé estafat, com si li haguessin pres una cosa a la qual tenia dret, a la qual tothom té dret ni que només sigui una vegada a la vida...

En Jordi tornava a entrar al menjador.

—Ja pots contar, ara.

Però ell ja no tenia ganes de fer aquella relació. Va estar a punt de dir que no valia la pena, i ja obria la boca quan l’expressió interessada, atenta, dels seus dos fills, va fer-li comprendre que no tenia dret a negar-se. Inconscient, arribà a un compromís amb ell mateix i, amb poques paraules, va dir:

—Doncs bé, ens van agafar i ens van tancar en un camp de triatge, un dels molts que hi havia, perquè estàvem en plena ofensiva i els presoners abundaven. Molts, també, es passaven.

En Jordi preguntà:

—Es passaven?

—Sí.

—A ells? A aquests?

I va fer un gest com si els al·ludits fossin a tocar o els envoltessin.

—Sí, aquests.

Va sentir-se satisfet que ho hagués dit d’aquella manera. Era curiós el que passava amb els seus fills. Exiliat a França com estava, no havia pogut dirigir llur educació, però ells, instintivament, s’havien anat orientant en un sentit determinat, amb la mateixa seguretat amb què la planta s’orienta cap a la llum. Moltes coses els deixaven indiferents, d’altres les creien naturals i alguns problemes no els acabaven de comprendre perquè eren massa joves, però el fet d’haver tingut el pare exiliat els diferenciava una mica dels nois i noies de llur edat. Una estranya intuïció els havia dut a considerar anormal, enemic, un ordre de coses que retingué tant de temps el pare a l’altra banda de la frontera. Potser també era que la Cecília, sense adonar-se’n, havia dit a llur davant un seguit de coses que els van fer obrir els ulls. I en darrer terme també pensava, i molt, aquest any i escaig darrer, des que tornà. No havia desaprofitat cap avinentesa per explicar-los, sense que ho semblés, què havia estat la guerra civil, per què ell havia hagut de marxar, per què tanta gent encara estava fora de la península, què significava ser català, quins eren els seus drets i per quins motius ara se’ls negaven. Havia mirat de posar tot això a l’abast de llur intel·ligència, evitant conferències i lliçons, però aprofitant els fets diaris, els episodis de la vida corrent, les converses de sobretaula.

A cops la Cecília es molestava, com aleshores que ell cercà una manera gràfica de fer-los comprendre les condicions actuals de l’existència catalana. Va dir-los:

—Mireu, això és com si els veïns del costat ens entressin a casa per la força i pretenguessin manar-nos. Imagineu-vos que els Beltran, que són més colla que nosaltres...

I comptà:

—El senyor Beltran i la seva dona, els dos fills que tenen, la filla i el seu marit i el nen d’aquests darrers... Són set, mentre que nosaltres només som quatre. Oi que si ens baralléssim segurament ens guanyarien?