Kitabı oku: «I, de sobte, el paradís», sayfa 2
4. «VIENTENE MECO AL CIEL»
No m’ho puc creure. L’Elexa em demana que l’acompanyi a la clínica. Em quedo de pedra i busco una excusa. Deixar la feina, casa meva. No és l’única que té problemes. Em repenedeixo de l’Skype. Massa proximitat. Ara estic en mans d’una malalta que em fa xantatge. Per què no s’endú la seva mare? S’ha d’allunyar de la seva protecció, ho ha dit l’especialista. Doncs que se n’hi vagi sola: li convé espavilar-se. Està massa dèbil; no arribaria ni al taxi. No pot passar el mono sola, també ho ha dit la doctora; s’ha de recolzar en algú. Té el perfil de talladora de venes. I qui no? L’Elexa està sonada; reclama atenció contínua per no extingir-se. No puc abandonar-ho tot per ella i aïllar-me en unes muntanyes pel seu caprici. Treballo, soc més gran, tinc altres obligacions. Quin compromís!
La decebré. Pensarà que les falses amistats són com internet: que, quan més et calen, es tallen. Donaré la raó als retros que menyspreen les xarxes perquè aquí tot és mentida, incloses les amistats. No és cert. A internet sempre estàs acompanyada; a casa teva, un lloc «real», és on estàs sola. De tota manera, no conec gaire l’Elexa. Es pensa que som més del que som. M’escriu un munt de cops cada dia; és una pesada. Li he donat massa confiança. Això que, a part de quatre coses sense importància, me’n guardo prou de dir-li res de mi. Ni a ella ni a ningú. El que soc dins i fora de la xarxa és cosa meva. Que no té amics de debò? Per què ha de recórrer a mi, una estudiant de medicina en crisi? Som unes desconegudes i els desconeguts no són amics, ni al carrer ni a la xarxa.
De matinada, mentre em distrec amb Future Evil amb jugadors en línia americans, tinc remordiments. L’Elexa, que tampoc no dorm, s’alegra quan li apareix el meu missatge botant a la pantalla preguntant-li com està. Em respon immediatament amb un altre ple d’emoticones. Les odio.
«Mira que maco aquest tuit, Índia», m’escriu al xat. Ploing. Ja m’ha arribat. «Fixa’t en l’àlies: un que diu que li cal liti! Els bipolars som un munt!».
@INeedLithium A la vida real hi ha amics falsos que t’abandonen per no re i a internet hi ha amics que estan lluny però que mai no t’abandonen.
«Visc a dos mil quilòmetres, Elexa. Ho sento», li texto. Per escrit és més fàcil. Plorarà una mica però li passarà. Ploing: resposta.
«Però ets a prop meu i això és el que compta».
No me’n sé avenir! No se sent al·ludida. M’acabarà donant les gràcies com si hagués acceptat! És perillós parlar en línia amb forasters. Mira què em passa per haver acceptat l’amistat d’aquesta llunàtica. Només pel nom, l’hauria d’haver refusat. No hi ha manera de treure-se-la de sobre. No para d’enviar-me fotos i enllaços. I ara vol que visquem juntes una temporada. El que no faig per un home, ho he de fer per una nena malcriada. Ploing. Missatge. Demà mateix desactivo els sons de les notificacions. No els suporto.
«M’he mirat al mirall. Estic horrible! Què faig? Li truco?».
Tot i que és millor fer de consellera sentimental que no pas dur-la de la mà per un sanatori de tarades, per sort, no em veu la cara. Quin embolic, haver de reorganitzar-ho tot per un viatge que no vull fer. No m’agraden les incomoditats. Tinc empantanegada la carrera. Sobrevisc com puc amb una feina a distància; menys mal que no em cal sortir al carrer. Les cames em fan figa. Em costa molt caminar. L’únic que he de fer és enviar cada dimecres un nou capítol a la tele. I estar disponible pels canvis. No puc fer vacances quan em vingui de gust, i menys, vacances forçades. Qui m’assegura que tindré una bona connexió en aquell racó de món? I, damunt, és un viatge per temes mèdics, que és el meu fracàs. Tanmateix, potser hi estic obligada pel codi deontològic: «Omissió de deure de socors i denegació d’auxili». Esclar que me’n puc escapolir. Encara no soc metgessa. Potser no ho seré mai: només soc una mala estudiant. Però «l’obligació persisteix malgrat que no sigui el seu pacient o s’hagi d’absentar fora del seu espai físic de treball i encara que no tingui la formació mèdica específica per atendre el problema urgent de salut». Ploing. Missatge. És incansable.
«Índia..., estàs on? Com que no contestes... Et passa res?», Trigo a respondre:
«Tinc molta feina. Són les quatre de la matinada». Un altre ploing. La mato. Així que li llenço amb el mateix to tallant: «Soc quasi paralítica. No puc viatjar». Millor que ho sàpiga i que em deixi en pau.
«Ho sento... No me n’havia adonat. Per la pantalla, no se’t nota. Sisplau, vine amb mi. Et pagaré un acompanyant. O els que calguin. Tu estàs bé del cap i jo corro; fem un bon tàndem».
«Pagaràs una pila d’acompanyants per la teva acompanyant...». No té cap sentit. És grotesc.
«Sí, perquè tinguis un bon viatge. T’invito a tot. Assistents. Classe business. La clínica és de luxe. Estaràs com una reina. Tinc molts problemes, però, de diners, cap ni un. “Vientene meco al ciel”, Índia... T’ho demana Monteverdi. Quina òpera més maca. Te n’envio l’enllaç. Hi he de ser a principis de maig. T’aniria bé? Tens exàmens o feina que no puguis deixar? No sé què fer amb el meu nòvio, si deixar-lo o no. Ni amb moltes altres coses... No sé ni si tinc nòvio».
«T’explicaré una història: mira, paio, li vaig dir, el teu mòbil pot tenir càmera de 800 mp, TV, vint xips, GPS d’onze coordenades, wifi aeronàutic, però mai no tindrà el meu número».
Suposo que l’Elexa deu haver rigut en llegir-ho. Per uns instants, deixa de ser una noia sola dialogant amb una pantalla. L’edifici està en silenci, i el carrer, i el continent sencer. Només continuen navegant els insomnes, els perduts, els insatisfets. La noia texta temorosa: «I amb el meu, què en faràs?».
Ploing. Your turn, Índia. En lloc de fer el que em dicta la raó i fer-li entendre d’una manera amable que no puc acompanyar-la, encenc l’Skype. Estic impedida. No és una excusa. Se n’ha de fer càrrec. Li ensenyaré les cames mortes que no em sostenen. Mentre s’activa, l’Elexa es queda en suspens fitant el logo de la videoconferència, intueixo que molt neguitosa.
«Esborrar-lo», li clavo amb cara de son fent-me la cínica. Se la veu tan fràgil amb aquell pijama, l’Elexa; jo encara duc el vestit cenyit de pèl-roja d’abans-d’ahir; em sento rebotida; i la bombolla del zòrbing em molesta; fa tres dies que no dormo; costaria de dir qui està més esgotada de les dues. «Si quan tornem de la clínica continues fent el ruc, et liquidaré. Amb el poc que peses, no em costarà gaire. I després, com que ja no serem amigues...». M’incorporo amb esforços cap a la càmera i assenyalo la cambra de l’Elexa. «Em colaré a la teva nau i t’esborraré els mp15. Promet-me que no faràs l’idiota».
5. ELS BOJOS DE LA MUNTANYA
Com a L’idiota, també contemplo amb sorpresa els joves moderns i estranys. La raresa m’atreu. Als bancs, hi ha uns quants semiandroides dins les seves càpsules textant compulsivament. Escuren els últims minuts. No són idiotes. Els neuròlegs no podem ni pensar-les, aquestes paraules. Són la nova remesa: uns tarats virtuals, especials, que apartem dels que, ras i curt, ho estan del tot. La comunitat psiquiàtrica és reticent a tractar-los com a dements. Són com nosaltres; només que més paranoics. La nostra feina és apariar-ne les parts espatllades com si fossin ciborgs i reintegrar-los a les metròpolis.
Al seu davant hi ha muntanyes, cérvols i paratges escarpats. Ells, capcots, no s’han adonat ni de la cascada que hi ha a tocar. I això que, amb el desgel, fa soroll. Tindran temps de sobres per atipar-se de paisatge. En pujar per la carretera, de l’únic que estaven pendents era de la pèrdua progressiva de cobertura. No s’han fixat en els pobles pintorescos ni en les valls esplendoroses. En arribar, cap ni un no ha vist els cavalls salvatges que corren pel prat Llorens. Quan a algú el porten a degollar, no està per a alegries.
@Myrsky Si ja m’avorreixo al cotxe, imagineu-vos com m’avorriré a la muntanya.
Per la serra de la dreta, el Carles baixa xiulant, imitant el cant d’un pinsà, content d’haver escalat una altra paret dels Tammarians. Quan veu arribar els nous pacients, armats amb ginys, arrufa el nas. En aquell moment, sona un timbre discotequer. Més enllà, se sent una música de moda. Arribar aquí dalt amb mescles de màkina és una aberració. El Carles exclama:
—Collons de mòbils!
Un home de mitjana edat, vestit amb un xandall xaró, respon al telèfon i obliga tothom a sentir la conversa amb la seva dona sobre el temps que fa i els diners que porta. Després alça l’aparell com un trofeu, camina amb el braç aixecat i fa una panoràmica amb el vídeo. Per assegurar-se que el micròfon li recull la veu, li parla fort. Quan se li demana que no cridi, fa cara d’enze i continua gravant: «Adolescents amb milions de followers, velles glòries bavejant per retuits, calbs disfressats de James Dean: endavant, senyors, that’s Twitter!».
L’Elexa Østergärd aixeca el cap del Fullpad i se’l mira amb mala cara. Però potser hauria d’agrair la intromissió acústica d’un dels seus futurs companys de batalla. Gràcies a ell, escriu un post que tindrà milers de visites:
Hi ha persones que se’t claven al cap com bafles distorsionats. Tinc la ment perforada per uns sorolls que em barrinen el crani. Que no li han ensenyat què és l’educació, a aquest senyor? No pot tenir el mòbil en silenci? Cony de remix. Sabeu quin és el so d’un megàfon quan es trenca? Doncs millor que el tirurí de la BSO del Titanic del paio que m’està violant les neurones. Sisplau, cançonetes regalimoses, no! Confio que aquí (no us puc dir on soc) no hi hagi fil ambiental. Només suplico estar envoltada de música de qualitat. La que m’espera... Haver de conviure amb aquests subnormals sense poder-me’n escapar. Ho he dit massa ràpid. Potser sí que m’escaparé.
@Axeloin Gent que tria la melodia del mòbil a la sala d’espera d’un hospital. Senyor, no em donis paciència, dona’m una arma!
El senyor del xandall —que deu ser el Raül Fusquero—, en veure uns quants que l’observen, s’hi adreça des de lluny:
—Quin tuit més collonut! Els meus fans fliparan amb el vídeo sobre el Twitter. Abans que em prenguin el mòbil, el penjaré. Però no m’acomiadaré. Si dic adeu, perdré seguidors.
No requiso immediatament els mòbils ni els zòrbings. M’és útil per detectar el grau d’addicció dels pacients. Cada mes en tinc de nous, per bé que els símptomes s’assemblen. Mentre endreço els papers i els relaxants cervells d’origami, observo des del finestral els caps inclinats i els dits que teclegen frenèticament. Aboquen la seva vida a internet, tot i que pot ser utilitzada en contra seu. La xarxa és un món estrany. Double you. Double you. Double you. La web ens multiplica. Doble bé. Doble bé. Doble bé o triple malament?
L’Elexa es fa un selfie amb cara trista. Instagram no es carrega bé. Als bancs de fora, el 9G és molt lent. A peu de foto escriu: «He eliminat el seu número, bloquejat el seu mail, actualitzat el PC; el cor, però, no puc reformatar-lo».
El Raül fa fotos i les penja a l’instant: «Posa un tuitaire a la teva vida. Follar no ho sé, però et trencaràs de riure».
Asseguda vora l’Elexa, hi ha una jove vestida d’índia. Deu ser la seva acompanyant. No és minusvàlida, però gairebé. Si no sabés qui és la malalta, costaria de dir qui acompanya a qui. Som, però, davant un altre ordre de coses. En lloc d’un zòrbing, du unes crosses. La dona assimila el seu trasbals. No està acostumada a moure’s tant. Li fan mal els ulls i les cames. He sentit com l’Elexa li deia que no l’havia invitat perquè li fes d’infermera, sinó perquè són amigues. Que tant li fa si sap medicina com si no. La seva amiga —que s’anomena..., a veure..., no ho tinc a la fitxa— s’ha quedat callada.
—No sabia que eres tan coixa.
—Ni jo que fossis tan petita.
—Soc molt poca cosa.
—No, ets molt bufona. Millor que per Skype.
La pacient és hipersensible; l’altra se n’ha adonat. Hem de parar compte. No sabia que no es coneixien. Són ben estranyes aquestes malaltes; sempre se n’empesquen alguna. L’Elexa ha triat com a persona de confiança algú desconegut. Vaig puntualitzar a la seva mare que havia de ser una amiga íntima. Vaja. No serà gaire útil per a la teràpia.
El Raül és un home gras que el zòrbing encara fa més rodanxó. Aprofitant tota la grossària que li permet la càpsula portàtil, tuiteja als seus seguidors a milers de quilòmetres: «Això que du als pantalons és el mòbil o que s’alegra de veure’m?». «Senyora, no em toqui la pistola que l’estic robant!». No es pot ser més groller. A la clínica, però, estem obligats a saber què escriuen. Tenim els seus comptes localitzats. Així perden el temps, amb rucades. A continuació, el pacient alça el cap i s’atansa a les dones:
—Hola, noies, soc el Raül! A la vostra disposició. Haurem de sobreviure en aquest glaciar a pler de sexe, fins que algú ens vingui a salvar. Esteu tuitejant? Jo n’acabo de fer un amb molt de ganxo. Ha, ha...
Elles se’l miren sense cap interès per saber de què riu. S’adona que són unes noies fines. Es grata el cap i rumia un altre tuit. En uns minuts se li omplirà de favorits d’arreu del món. Aquest tuit el podrà ensenyar a la clínica i guanyar la tira de punts. El Raül fa cara de satisfacció; sap quan la clava: «Els dels comptes privats de Twitter es fan els misteriosos com si tuitegessin els plans secrets de la NASA».
—Per fer acudits sobre el gremi, se n’ha de saber un ou —els fa fent-se l’interessant—. M’hi he passat moltes hores; me’n sé tots els trucs.
La noia coixa es mossega les ungles. Bec una tassa de te i llegeixo a la revista Neuroscience and Behaviour: «Pacients nomofòbics. Més d’un tuit al dia és símptoma de solitud. Un addicte comprova cent-seixanta cops al dia si té missatges». Doblego els secs d’un cervell de paper. Usar un oasi per escapar-se és com l’alcohol i les drogues. Et fa oblidar els problemes però no te’ls resol.
El Raül Fusquero s’estranya que en un manicomi (ho diu així) hi hagi gimnasos i sales modernes. Ell s’imaginava un edifici rònec amb bojos amb pijames de ratlles, bruts, erràtics i fora de si. Malgrat l’estètica contemporània, a la clínica Lúbol també hi ha pacients amb lesions cerebrals greus i irreversibles. Els psicòtics greus els tenim a l’ala nord i al mòdul B separats per unes bardisses de saüc. Quan estan florides de blanc com ara són maques. Perquè el seu aïllament no sigui total, a migdia els fem passejar pels jardins: estirar les cames i veure gent des de dalt de la glorieta de música els distreu. Els malalts que acaben d’arribar aniran al mòdul A, on s’hi està per períodes breus, entre un i dotze mesos. L’enjòlit és desconèixer si l’estança serà curta o s’allargarà un any. Però això no ho sabem ni els metges. Tot depèn de com vagi la recuperació. Els desequilibrats són imprevisibles. La gent de l’A rarament reconeix que pateix una malaltia mental, ni que sigui transitòria. Tenen llibertat de moviments, per bé que se’ls prescriu unes obligacions diàries. Les primeres són la desconnexió i l’exercici físic. Es consideren clients de pas, sense cap falla cerebral; no es volen sentir estigmatitzats; el màxim que admeten és que estan una mica nerviosos o sobrepassats per circumstàncies; al seu parer, per trobar-se bé només els cal unes setmanes de calma al nostre balneari.
M’arriba el correu d’un pacient excusant-se pel retard. No s’incorporarà al grup fins d’aquí unes setmanes. En realitat, no m’escriu ell sinó la seva secretària. El conseller de Benestar Social, Gari Pifarré, ha hagut d’anar urgentment a Brussel·les. Encaixa. Un cas d’ansietat. Comencem bé. A la majoria, els fa por reconèixer la seva dependència i difereixen el tractament per no perdre «els seus amors», que poden ser el whisky, els amics virtuals, el pòquer, el porno o qualsevol vici del qual no es puguin estar. Confio que el polític s’adaptarà a la dinàmica del centre com un pacient més. En l’autoretrat que els vaig demanar, em diu que la seva feina és escoltar innombrables conflictes, però que, com que no en té prou, també comprova que els informes arribin al seu destí. Les recomprovacions de les gestions acostumen a tenir poc èxit. L’Estat no té diners i la burocràcia va lenta. En lloc de ser més eficients que mai, li responen que es relaxi. En conclusió: els problemes del país augmenten i se’n resolen molt pocs. El conseller manifesta que voldria enllestir alguna cosa fins al final. Les seves ordres es desvirtuen al llarg de la cadena funcionarial. L’equip de Govern li ha aconsellat que es limiti a les seves obligacions. A part de les reunions i dels comunicats de premsa, ara també ha de tenir Twitter, Friendglobe i blog. El que s’ha de fer pels votants i pel cony de popularitat, diu. El seu community manager no dona l’abast i a ell se’l menja el neguit.
A fora, el Raül prova de fer conversa amb les noies. Socialitzar-se és un pas important, malgrat que ell, entorpit per la bombolla, s’hi atansi amb passos maldestres. La noia esquelètica, però, no aixeca el cap del mòbil.
—Al meu ebook Memòries d’un perdedor triomfal explico el meu èxit a les xarxes. Us enyoraré, fans! Resistiu, tornaré! Podem fer-nos una foto, doctora? —em demana el Raül quan aparec per la porta principal—. És per penjar-la a... —M’hi nego i allargo la mà; ell besa el mòbil i me’l dona a contracor.— Ah, el vol apagat? Perdó, com que no l’apago mai... No sé ni com es fa. Confio que sabré tornar a encendre l’Estelaxy... Hòstia, quina contrasenya dec tenir? No el puc apagar! Se’m quedarà mort per sempre!
L’he de tranquil·litzar o tindrem la primera crisi.
—No pateixi. El deixarem encès fins que se’n recordi.
—Endollat, sisplau, doctora. O em quedaré sense bateria. —Es remena les butxaques del xandall i es treu un carregador.— El podré anar a veure? On el tindrà?
—Els dipositarem a secretaria. De moment, però, prengui’s unes vacances i oblidi-se’n.
—Però si a les vacances és quan més miro el Twitter!
—Tregui’s el zòrbing, sisplau.
—No m’acostumaré a anar sense. És la meva capa de Superman! Que no em coneix? Soc el de vora dos milions de seguidors. Un milió nou-cents trenta-quatre mil! Tant de bo pogués tenir una foto amb tots! Si fes una cadena humana amb els meus fans, podria independitzar el meu territori. A veure si perdré els meus superpoders —fa, sortint de la càpsula a contracor—. Soc La Rotlla! La tuitstar! —diu a tothom. Li estranya que no sapiguem qui és—. No, no soc un transvestit. Faig teatre. És conya.
—Tenir més followers no et fa ser millor tuitaire, de la mateixa manera que tenir més vots no et fa ser millor polític —deixa caure l’acompanyant de la noia prima. La displicència, en lloc de molestar-li, a ell li provoca un atac de riure.
—Això vol dir que en tens pocs. Perdona, no volia ofendre’t.
—No pateixis. Més m’ofenc jo mateixa. Fins a tal punt pateixo una crisi creativa que només puc fer retuits dels altres.
—El meu alter ego anònim té més seguidors que jo —completa l’Elexa en la mateixa sintonia. Tot seguit es fa un selfie rialler; només penjar-lo, torna a estar deprimida i texta:
Intento fer d’avui un desastre menor que el d’ahir. Els meus somnis d’ara són tan irreals com abans, però la realitat d’avui és més irreal que ahir. M’hauria de plantejar fer l’amor amb persones reals?
Quin mal que va fer Facebook a la carrera de psicologia. El mateix diríem de Friendglobe, un altre cefalòpode amb tentacles poderosos, al qual la gent s’arrapa per fer safareig i confessar les penes. El desig d’atenció i la solitud d’una persona es mesura pel seu nombre de xarxes i selfies. Els autoretrats són un indicador narcisista lligat amb deliris de grandesa, infantilisme i depressió.
El Carles s’atansa piulant com un rossinyol i em xiuxiueja assenyalant els nouvinguts: «Del ruc del poble al ruc global». Caldrà conscienciar-los que a internet quasi tot és de franc perquè el producte amb qui es mercadeja són ells.
@HblePifarré Twitter és el CO2 de la política: escalfa l’ecosistema i l’altera cap als extrems. El pitjor d’internet és que ens converteix a tots en tertulians. Visca l’olla barrejada de la democràcia!
—«Els odis a la xarxa són plens de teranyines». Guapo, aquest! —exclama el Raül—. L’apunto per quan em tornin l’Estelaxy. Però on? Si ho apunto tot al mòbil...
Li deixo un full i un llapis.
—Es diu paper.
Hi ha ressorts de luxe i centres de meditació on es paga perquè et requisin els aparells electrònics i puguis gaudir d’unes vacances de Digital Detox. Aquí els els requisem a la força. També han de pagar, però se suposa que en surten curats. Tot i que, per què cal pagar per canviar d’hàbits? En lloc de desplaçar-se fins a un hotel, un monestir o una clínica, podrien llençar l’objecte ingrat a les escombraries i s’hauria acabat el problema. Però deixar els vicis no és fàcil. Als addictes, els cal molta ajuda.
—Els bojos de la muntanya no fan pudor —canta el Fusquero a pesar de la meva mala cara—, encara que los remenis amb un bastó!
Li llanço una mirada assassina. El bromista calla. Com que mira tant cap avall, tant de bo busqui les neurones que li han caigut. Me’n recordo de la resposta del doctor Johnson a un insolent: «Es deu haver esforçat molt, senyor; ningú pot ser tan estúpid de manera natural». M’atanso a l’Elexa i li reclamo l’Skymòbil.
—Aquest serà el meu selfie més íntim.
Angoixada, prova d’empassar-se’l i s’escanya. Mon Dieu! No m’havia d’haver agafat desprevinguda. Un addicte és capaç de tot. La Karla, una infermera fantàstica, acut al seu auxili i l’ajuda a respirar.
—Abans de fer-te una foto, Elexa, has de saber qui ets.
—Com era allò? Coneix-te a tu mateix. Sí, però a quin tu? A quina de mi? —fa l’Elexa entre esbufecs.
Ja tenim la primera dissociació de personalitat. La noia em demana que li deixi l’aparell de música; em fa pena però l’hi he de prendre.
—L’Aerytod també? No ho resistiré... Em puc quedar amb els cascos encara que no soni res? Em sento nua si no en porto. I em moriré de fred sense la meva bombolla...
La Karla l’ajuda a treure-se-la; la compassió, però, em venç i li permeto que es quedi amb els auriculars malgrat que no estiguin connectats, la qual cosa crec que serà pitjor perquè n’accentuarà la buidor. En fi, només l’hi permetré els primers dies.
—Que ingènua que he estat pensant que, a la blogosfera, com que s’escriu, lluirien el talent i l’enginy per damunt de l’estupidesa —confessa la seva amiga—. Ens creiem intel·ligents perquè tenim un blog que és on ensenyem que som uns imbècils. —Es mossega les ungles i escup.
—Putos mòbils que han acabat amb la llibertat! —rebla el Carles sense parar compte si fereix sensibilitats. Encara no estan preparats per odiar allò que els ha fet tant mal. Ni tan sols tenen consciència que els aparells són els seus enemics. O potser sí. El següent comentari de l’Elexa m’emociona:
—Trenta-sis mil tuits. Què faig amb la meva vida?
La seva amiga li fa una festa a la cama. L’Elexa es nua els cabells. La coixa del vestit de pell també està neguitosa. L’he pescat mirant massa el mòbil. Esperant, esperant. Sempre pendent de missatges que no arriben. Aquest retir també l’ajudarà a fer creu i ratlla. Tothom porta la seva, de creu. El sol l’enlluerna. Malgrat anar disfressada de salvatge, té la pell molt blanca. Se li veuen rastres d’erupcions, grans i èczemes. «Jo també en tinc!», ha saltat l’Elexa com una ximple contenta de compartir al·lèrgies comunes.
L’acompanyant es treu el telèfon i unes mànegues esfèriques de la butxaca —celebro la seva honestedat; els zòrbings són fàcils d’ocultar— i, desplaçant-se amb prou feines amb les crosses, ho deixa caure a la caixa del logo del cervell de la clínica on hi ha els altres aparells requisats.
—Jo entro. No aguanto més aquí fora. A la merda, els telèfons!
El Carles ho aprova amb un somriure; ella, que du ulleres fosques, no s’hi fixa.
