Kitabı oku: «I, de sobte, el paradís», sayfa 3
6. SEXE NERVIÓS
Els psiquiatres de la Lúbol vam fixar que, per no crear animadversió a l’hospital, el primer dia faríem un passeig pels Tammarians amb els nous pacients. Tots duen ulleres de sol. A causa de la brillantor tan agressiva dels seus dispositius i del poc que surten de casa, aquí dalt arriben fotofòbics i agorafòbics. Tot i que ens costa espavilar-los perquè respirin aire pur, caminar els prova. A més, l’ambient relaxat ens serveix per observar-los abans del tractament i perquè es coneguin entre si. Després, quan prenen antidepressius, tenen reaccions condicionades que emmascaren els resultats. Acostumo a demanar al Carles, el nostre fisioterapeuta, que ens hi acompanyi. El Raül ha optat per un xandall llampant. Les noies, per fer palès el seu desinterès per la sortida, van més mudades que quan van arribar. Conec aquesta reacció. Prepares una excursió i apareixen pintades i amb talons. Aquestes, si més no, no han vingut vestides de festa. El Raül té el vici de caminar amb la mà a la butxaca per palpar-se. L’advertiré que no ho faci davant de les dones. Són gestos automàtics, però també sé que revelen mancances. Per adaptar-nos a les crosses de l’Índia —m’ha dit que l’anomeni així—, en aquesta ocasió hem desestimat el bosc perquè té massa pendent; el Carles s’ha encarregat de triar un passeig relativament planer. No ha estat fàcil perquè a la muntanya qualsevol indret és costerut i escarpat. Finalment, hem optat per dur-los amb els 4×4 fins a un prat que té unes vistes esbalaïdores a la carena dels Tammarians, prop de la cascada Meritxa. M’ha sorprès que l’amiga de l’Elexa no em volgués dir el nom; l’hi he permès perquè som al començament; de tota manera, he pres nota que usa un pseudònim, tal com ho fa l’Elexa, amagada, si no ho tinc mal entès, darrere la Llunàtica. Aquestes pràctiques d’ocultació poden ser indicis de trastorn de personalitat i, de l’una puc arribar a l’altra, que és la que m’interessa. No obstant això, he advertit a l’Índia que ens cal el seu nom per registrar-la oficialment com l’acompanyant d’Østergärd.
El Raül surt del cotxe amb mitja conversa encetada, rient i adreçant-se a l’Elexa amb la seva veu gutural. Abans de la caminada, repartim el dinar. La noia dels trenta-sis mil tuits el refusa.
—To eat or not to eat.
—Nena, per què no pares de retuitejar-lo, et menges això —es refereix a l’entrepà que ella ha deixat sobre unes pedres— i te’l folles?
—Avui pararé a la força. Si no tinc mòbil... Pensarà que me n’he oblidat.
—Com més inaccessible és una dona, més desitjable és.
—Ja que no ho fem, almenys ens fem follow. I tu?
—Jo no faig l’amor, sinó l’humor. Si tu no el vols, me’l halo jo! —Tot i que li faig que no perquè la dieta de l’Elexa és sagrada, ell l’hi agafa.— Ah, ho sento, doctora, ja l’he mossegat!
Per combatre una addicció són recomanables els treballs manuals i les activitats físiques. Si poden ser a l’exterior, millor. Així doncs, invitem els nostres pacients a recollir flors, llenya i bolets de primavera. Als Tammarians, tenim la sort de tenir bolets tot l’any. Com era d’esperar, protesten. Estan cansats, els costa ajupir-se, rondinen. Es troben ridículs i desfasats amb els cistells al braç.
—Això de considerar Twitter part de la teva idiosincràsia és per anar a la presó —comenta el Carles serrant el tronc que li ha portat el Raül, el més petit i proper que ha trobat—; tindria més sentit que el fessis anar per lligar.
—Sexe, tenint una superpantalla? Tanta vida sexual estava acabant amb la meva carrera de tuitstar. Si cal sacrificar-se per una carrera, es fa. M’he imprès els meus tuits famosos i els tinc emmarcats com si fossin títols universitaris. De tota manera, Twitter m’excita més que un polvo!
—Hauria apostat que t’agradava el porno. Prediques amb l’exemple.
—Per contradictòries, les ties: quan una dona diu que no, és que no, llevat que sigui que sí però digui que no per no dir sí perquè sigui sí.
El Raül encomana la seva hilaritat incontenible a la resta. Cap dels pacients no fa el mínim elogi de la panoràmica muntanyenca. Com si no la veiessin. Tot i estar fora d’internet, el seu cap continua dins. Lluny d’aquí, el pacient que em manca, el senyor Pifarré, continua fent ús de la tecnologia amb despreocupació.
Pifarré: Cardar està bé, però follar-te un enemic amb un somriure és jugar en una altra lliga.
—He de parlar amb ell i solucionar el problema —decideix l’Elexa. No em sembla malament, és més greu no decidir res. Parlant la gent s’entén. En lloc de collir flors, l’Elexa sembla com si busqués un mòbil desesmada; agafa una pedra negra i la llença decebuda. Després s’atansa al Carles i li palpeja les butxaques; ell li treu la mà amb compassió. El Raül s’ho mira divertit fent-se l’envejós.
—Com que, quan vols, ets molt atrevida..., li dius al Friendglobe, davant de tothom, que és un puta. Ha, ha, ha.
—No puc!
Confio que sigui perquè no pot ser tan grollera i no pas perquè ara no té connexió. «Parleu en passat», voldria dir-los. Heu de tancar el capítol i apartar-vos d’internet. Però callo. Vull saber com són.
—Tinc uns quants tuitaires amb qui hi ha força tensió textual. —El Fusquero s’escarranxa en un tronc i fa veure que tecleja ràpidament amb el so d’una metralladora.— Tac-tac-tac-tac-tac-ta-ta-ta-ta-ta-ta! La Rotlla lliga més que jo! —S’ha de reconèixer que és còmic, però també molt obscè.— Agnès, l’altre que ha de venir, qui és?
—No em digui pel nom, sisplau. Soc la seva doctora.
—Doncs, això, doctora, què és: un home o una dona?
—Un home.
—Guapo? —pregunta amanerant-se, cosa que fa que li caiguin els troncs.
—Ja pots carregar la pistola, aleshores —deixa caure l’Índia mordaç; tot seguit, es tapa mitja cara i protesta:— Massa sol, no?
L’Elexa hi està d’acord. Tot són queixes: el camí, el sol, l’avorriment, els bolets que fan mania...
Totes dues porten unes ulleres fosquíssimes que els accentuen la seva blancor cadavèrica.
—Us espero en aquesta pedra —ens comunica l’Índia—. Les meves cames tenen un límit.
—I les meves —afegeix l’Elexa, solidaritzant-s’hi—. Si tingués l’Aerytod...
—Mireu els cims dels Tammarians, nois. Són extraordinaris.
—Per a què em serveixen si no els puc fer una foto? —considera el Fusquero—. Si tinguéssim el mòbil...
—Abans es gaudia del paisatge sense fer-ne —diu el Carles.
—Tu ho has dit: abans —replica l’Índia—. Les coses han canviat. Tot i que hi ha gent que no se n’adona...
—I no miro ningú! —postil·la el Carles mentre serra un tronc rere l’altre amb la mirada burlesca.
—Vosaltres que sou tan correctes, com es menja això de destruir el paisatge?
El Carles es riu del sarcasme de l’Índia i li explica la necessitat de la tala per mantenir l’equilibri del bosc. Aquesta dona serà una influència negativa en la rehabilitació de l’Elexa. La veig massa favorable a la dependència electrònica.
—Com podien viure sense música fa segles? Només l’escoltaven de tant en tant. Als del XXI, ens cal contínuament, si no... —L’Elexa es porta les mans al cap desmenjada.
@Guilhas Necessito de música tal como necessito de oxigênio para respirar.
—La musicalitis actual no és bona —faig saber a la meva pacient amb sobredosi de sons fent-li una festa.
—Però ens inflama. La música no t’abraça però t’injecta energia, grandiosa o eròtica, sobretot quan estàs sola —gosa expressar la filla dels Østergärd com si no tingués ningú al món—. Vosaltres us ho munteu amb música?
Com que estic acostumada a preguntar i no pas a respondre, resto perplexa. Els altres diria que també. El primer que salta és el Raül.
—Prefereixo amb dones. O amb homes. Però han d’estar bons, això sí. Què li sembla, doctora?
—Que també teniu un gran interès pel sexe.
—A mi em fallen les pràctiques. —Capcineja mentre es posa el tronc com a fal·lus. — Els micos no tenen déus i catxen tot el dia. I dieu que els homes estem més evolucionats?
A través de les ulleres de sol, l’Índia mira amb un rictus despectiu l’home que viu en un atac de riure perpetu:
—Sense metàfores sí que seríem animals.
—La ironia crònica és l’artritis de l’esperit —li dic al Raül. Deu entendre el concepte d’artritis? I d’esperit?
@ElSrSmith «Maca, deixa el Twitter que estàs molt enganxada a les xarxes. Què has fet de dinar? No el trobo». «És a Instagram».
—Neixes. Creixes —modula l’Elexa amb parsimònia mentre es nua els cabells. N’he de prendre nota: té tricotil·lomania—. Obres cent comptes a internet. No et reprodueixes. No et toquen. I mors verge. Això sí, has xatejat amb quaranta mil...
—Subnormals —completa l’amiga—. Som esclaus de la moda. I ara toca ser virtual. M’hauria estimat més ser hippy.
M’agrada el comentari. Encara faré front comú amb aquesta dona. Però no m’he de precipitar amb la diagnosi. Em falten moltes dades.
—Mireu quina cascada més imponent i quins arbres tan esplendorosos. No us impressioneu per res.
—A internet també hi ha arbres, collons! —protesta el Raül.
—A Instagram, a Pinterest... I són maquíssims —li dona la raó la petita dels Østergärd.
—Tens raó, Elexa —s’hi solidaritza l’Índia—. No calia venir tan lluny per veure aquests avets que són tots iguals. Fins i tot a Wing, n’hi he vist de millors.
—Què és això? Un motí? Una foto no és la realitat. —No me’n puc avenir del que sento. El Carles, tan desconcertat com jo, em fa costat:
—A les pantalles no es pot tocar res, ni olorar. Ara som en un bosc. No noteu la diferència?
Les seves cares de desgrat fan que no.
—Els mòbils també tenen arbres —justifica el Raül—. Als meus fills, els he regalat una aplicació que els fa de policia si s’estan massa hores penjats. És un arbre que se’ls asseca si toquinyen massa el mòbil i deixen d’estudiar. A mi m’encanta que estiguin enamorats d’internet igual que jo!, però això no ho puc dir: la dona se m’emprenya. I com que les han suspès quasi totes, la Cesca, que és un corcó, em va dir que hi havia de posar ordre. Així que els vaig regalar un arbre de mòbil per controlar el mòbil.
—Un arbre de mòbil per controlar el mòbil... —repeteix el Carles, confós.
L’Elexa cull uns bolets i fa cara de fàstic. Es queixa de la viscositat i que els dits li han quedat apegalosos. El Raül se’n riu i n’elogia la lleterada, per la qual cosa, a l’Elexa, encara li fan més mania. Així que, abans que pugui impedir-l’hi, la noia buida el cistell de bolets i objecta que no se’n pensa menjar cap. L’Índia s’indigna per l’obscenitat del company i surt en defensa de la seva amiga: «Tot el que treu llet és verinós; això és aplicable a plantes, bolets i polles». Podria objectar que és una afirmació acientífica, però m’estimo més no immiscir-m’hi. Per fer-li mal on més li pot coure, l’Índia menysprea la potència sexual del Raül amb allò de gos bordador, poc mossegador. «Sempre estàs pensant en el mateix?», li etziba la delicada filla dels Østergärd amb aversió.
—No, dones. Jo, com la doctora sap molt rebé, penso tot el dia en el meu trasto... Ep, en el mòbil! Però com que aquí ens tenen despullats... Collons, quin paratge més solitari. El món està ple de llocs per cardar inutilitzats. —Primera apreciació sobre els magnífics voltants de la cascada Meritxa.— L’amor de la teva vida se n’està repassant una altra mentre tu puges... No, una muntanya, no, Carles, ha, ha, ha: oi que t’ho havies pensat? Mentre puges fotos! —L’Elexa li riu la gràcia.— Vull fer de tu una noia vulgar, princesa.
A la tarda, el Carles els encoratja perquè baixin pel bosc. Inesperadament, s’atansa a la noia coixa i l’agafa d’un sarpat. Això que fa un bon tomb. Ella s’hi resisteix, molesta i tot, diria. Com que du una faldilla més aviat curta, els serrells li pengen per les cuixes. La sorpresa li ha caigut com una gerra d’aigua freda. Se sent ultratjada o acomplexada, no puc precisar-ho. No reacciona rient o agraint al Carles el trasllat, com seria el normal. Aquí, de normal, no hi ha ningú. El Carles no para esment de les seves protestes i fa via baixant-la pel pendent. Quan arriben més avall, la deixa asseguda sobre un tronc amb molt de compte. El bosc és una simfonia d’ocells.
—Què sento? —exclama el Raül amb cara d’èxtasi—. I aquests sons celestials? Són whatsapps! D’un munt! On són? Quina sorpresa, Carles! Gràcies. Sisplau, deixeu-me un mòbil! Fa un dia que no tuitejo, pensaran que m’he mort! Perdré seguidors! Els deixo orfes...
—Deixeu-me’l a mi, sisplau! —demana l’Índia, provant d’aixecar-se—. He de fer una trucada urgent! El Twitter és una bajanada, jo sí que he de comunicar-me per un tema important!
—Un mòbil...! Please... Jo... Jo... —suplica l’Elexa.
El Carles i jo ens quedem atònits. Estan molt pitjor del que pensàvem. Malgrat que no ens creguin, no era cap prova acústica per avaluar la seva addicció. Tot i que hauria d’haver sospitat que el Carles no havia renunciat a ensenyar-los el bosc, mai no se’ns hauria acudit que confondrien els cants dels ocells amb sons electrònics. Els pacients deixen d’estirar els braços. Regna el desànim. L’amiga també s’ha lluït. El Carles xiula com una merla i els engresca, sense donar importància al ridícul que acaben de fer:
—Anem a moure l’esquelet?
—Però si estem a punt d’enterrar-lo! Ha, ha, ha —fa el Fusquero.
—Vinga, anem cap a la cascada. És preciosa. Caureu de cul. Veieu aquelles pedres? L’Índia ens esperarà a sota. Jo t’hi portaré. —Ella capcineja.
—Parlant de passar per la pedra... Perquè no em digueu que no faig exercici, si l’Elexa recolza el cul aquí a la punta, faria unes flexions. Això de no tenir internet m’està posant molt nerviós! I molt fogós!
A l’Elexa, les insinuacions no li fan ni fred ni calor. Està absent, com si no l’hagués sentit. En canvi, la seva amiga se sulfura.
—Porc!
—Dona, ens haurem d’entretenir. Qui sap si ella, tan figaflor, no ha follat més que tu i jo; ep, no em malentenguis, que tu i jo encara no hem catxat mai junts!
—Les dones de veritat fem por als homes de mentida. Cardar, per a un com tu, vol dir aixafar. Tenir-nos ben cardades, voleu. Ben trepitjades.
—Per acabar fent un polvo, la vida fa massa preliminars. Un fort aplaudiment per a les dones que s’indignen per un tuit masclista i el cap de setmana ballen reggaeton. Perdona, ballar o el que sigui. L’acabo de dir massa grossa —rectifica el Raül amb els ulls clavats en les crosses de l’Índia, tot i que no para de riure del seu propi acudit.
—Si només fos ara, rai —sentencia ella, desdenyosa.
—El Tinder és un giny collonut. Per follar va de puta mare —afegeix el Raül en un fals canvi de tema.
No els entra al cap que, per prescripció mèdica, no podran entrar a la xarxa. No tenen cap actitud d’esmena, ni són conscients que han vingut a patir, sobretot al començament. I menys el bromista del Fusquero, que ara entona la famosa melodia de Presley:
—Love me, Tinder...
—No podria connectar-me un segon només per veure si tinc notificacions? —m’implora l’Elexa.
Li faig que no. Ho sabia: si un fa plans per veure no sé què a internet, l’altre s’hi apunta de seguida.
—En aquesta vida monacal, els pecats estan prohibits. Al Tinder, no estan per brocs, hi ha una llista de ties del voltant; tries una tia bufona i te li menges la xona. Parlo pel que m’han dit. És molt fàcil. No cal ni dir: «Que maca que ets».
—Ja no cal parlar per lligar —diu l’amiga amb fredor.
—Adeu, música romàntica —fa l’Elexa enyorant el seu amor platònic.
—Als donjoans, ja no els cal la vèrbola. Amants muts i cossos opacs. —La nostra coixa és una persona crítica. Millor.
—Com anar de putes però sense pagar? —El Carles emet un grall de disgust.
—Pagues els likes a l’empresa. El capitalisme no es deixarà perdre un negoci tan gros i pudent. —Sí, l’Índia és molt crítica; ho celebro.— Milions de mascles amagats al vàter amb el mòbil associant ties i merda.
—Anar a cagar sense mòbil és com anar a la guerra desarmat.
—I el Grindr, l’has provat? —li pregunta l’Índia amb malícia.
—No soc gai —riu el Raül, incòmode. Aquesta Índia les tira a matar!—. Però tiarrons com el Carles... No sé què passarà a les sessions de rehabilitació amb un fisioterapeuta tan imponent! No pateixis —se li adreça—: no soc practicant. Paio, les ties del Tinder van calentes de debò. No són putes que fan teatre.
Fa pena. Sexe brossa, pur desfogament. No es pot caure més baix.
—Jo no, eh, doctora!
—La gent diu —estrafà l’Índia—: «El Tinder? No el faig anar». Però vol dir: «No li agrado a ningú. Ja no sé què fer per lligar».
El Raül, picat com si estiguessin en un duel, li replica morint-se de riure:
—Uns altres diuen: «El Tinder? Una merda». Però volen dir: «Vaig fer match, però l’altre va fugir cames ajudeu-me només de veure’m». Glups! He tornat a ficar la pota... I ara un altre cop... Hòstia, Índia, perdona, que ets coixa...
Es pot demanar perdó aguant-se el riure? No sé què en farem, del Fusquero.
—Em rellisques —fa l’índex despectiu de l’Índia com si rellisqués per una pantalla.
—Per ser que no t’agrada el Tinder, fas anar el dit molt bé. Jo et desaria a la dreta. —Ell flirteja amb una mímica com si el dit recollís aire en l’altre sentit.
—Jo, a l’esquerra, i a prendre pel cul. L’aplicació del Tinder és un programa de sexe per a ganduls.
—Un programa de la tele?
—Sembles d’una altra època, Carles —fa l’Índia, admirada.
Tant parlar de sexe és revelador. Per conèixer la ment d’algú, no cal bussejar sempre dins l’inconscient buscant el que oculta. Sovint només cal escoltar del que no es para de parlar. Quan arribem a la clínica, apunto que els pacients pateixen hipertròfia verbal genital (especialment el senyor Fusquero) i assenyalo la hipòtesi d’una disfunció sexual que caldrà concretar en cada cas.
El govern del Brasil empra falsos perfils de Tinder per conscienciar sobre la sida. Siguem optimistes. De tot, se’n pot treure suc. Mentrestant, el pacient que espero continua desaparegut. La seva secretària m’ha fet saber que està penjat al telèfon arreglant el país.
Pifarré: Com enyoro aquells temps en què confoníem la llibertat amb el llibertinatge! Però un polític no les pot dir, aquestes coses. Tota la vida reprimit.
L’Índia passa per davant de la meva tribuna, que és a tocar del jardí, entrebancant-se amb les crosses. El Raül apareix al cap d’una estona i l’atrapa. No s’adonen de la meva presència.
—Per què em persegueixes?
—Per ser coixa, déu-n’hi-do com corres!
—Ja t’he dit que t’he tret de la meva pantalla. Swipe! Mira com caus per l’esbalç: uaaaaaaauuuuu! —L’Índia fa lliscar el dit enlaire assenyalant el precipici del Cilindre.
—Uaauuuu! Però no em moro. Encara seràs meva —faroleja el Fusquero.
—Què més voldries, pocapena!
7. PSICÒTROPS
—Pena...
—Què dius?
—Que dec fer cara de pena...
—No gens. Estàs molt maca.
Vam ingressar a la clínica Lúbol fa sis dies. Sembla moltíssim més. L’Elexa ha passat moments de gran histèria i depressió. L’han mantingut aïllada i sedada. La veia a través de la finestra de la porta. Pobreta. Avui se la veu més desperta. Jo vaig tirant com puc, amb les cames i amb tot. No m’agrada queixar-me. I menys aquí, que està ple de malalts. Mentre la vetllo, llegeixo una revista de psiquiatria de la biblioteca. Em fixo en el testimoni d’un pacient: «Quan xatejo amb algú, ni que sigui amb un robot, no em sento tan sol i hikikomori; la nostra generació és així. Som ciborgs: humans amb una realitat augmentada en línia». L’Elexa, des del llit, barboteja drogada pels antidepressius.
—Hem fet bé de venir? Em curaran?
—És això o morir-se. Tot i que, què poden fer, si no et coneixen?
Tu tampoc no em coneixes de res, voldria dir-li. Només soc una seguidora del teu blog que et llegeix de tant en tant; un nom fals que escriu a una llunàtica; una consellera virtual a qui confesses els pecats. No saps res de mi: el que era, el que soc, els mals d’esquena, el meu dia a dia. L’Elexa tanca els ulls i cau de nou en la sopor. Fins a migdia, remuga i delira. De sobte, arrenca tímidament a parlar.
—Cal... calor...
—Tens calor? Et trec la bànua?
—Calor... calories... He de pesar... el menjar... Mira la compo... sició, Índia, sisplau..., jo no puc. De què deuen ser aquests sèrums? Espero que no m’estiguin ficant... patates fregides —diu, extenuada, amb un fil de veu; ens en riem a gust: és una bona xavala.
—Effexor, Nardil i Zoloft —dic llegint les etiquetes—. No et pots queixar: tres mosqueters al servei de la reina.
—El berenar d’ahir... va ser més bo.
—I tant, les benzodiazepines, el Xanax i l’Altivan són molt gustosos.
—Només em faltaven les dro... gues... de disseny —comenta amb ironia—. Què són?
—Ansiolítics, antidepressius...
—O sigui...: anti-jos... Sento... una impotència... con... tínua que m’ofega.
Passem molta estona en silenci fins que reprèn la conversa. M’han dit que la deixi reposar. Parla millor, més seguit.
—Vas néixer... coixa?
—Tinc problemes de locomoció.
—Culpa... d’un cotxe? Vas tenir una trompada?
—Més o menys. —Terreny vedat.
—A mi també em costa moure’m. Aviat em canso. Això que diuen que trenta-quatre quilos no són gaire. Doncs a mi em pesen com un mort. «Com que no menges, no tens forces» —estrafà—. Sempre la mateixa cançó.
Mitja hora després, es desperta de nou.
—Què et semblen els que ens han tocat, Elexa? Quins cardos.
—I que grans. Te n’agrada algun? El Raül? —Faig un ganyota de repulsió; riem.— El Carles no està malament. És tot múscul. —Convinc amb ella que sí. Un cop fet aquest esforç per parlar, decau un altre cop i s’adorm. Al vespre, passa molta estona desperta mirant el sostre. La vall que s’estén finestra enllà no li desperta cap interès.
—Com et sents sense internet, Llunàtica?
—Perduda, despullada. Internet no pesa. És tan eteri... Tu no el trobes a faltar?
—Jo no. Només hi entro quan treballo. No soc com tu, que et deixes la vida a la xarxa —afegeixo amb un retret suau—. Tu i les teves amigues del Tumblr...
—Sobrevisc... gràcies a... YouTube. Però només hi miro vídeos... de concerts... cap rucada...
M’ajupo com puc i inspecciono les parets. Hi ha endolls per cable cibernètic. Si t’hi apropes, es nota l’electricitat lambda. Ho faig per instint; em cal estar connectada per la feina. He de consultar mil coses a la xarxa per poder desenvolupar una trama, per comprovar que no hi hagi plagis, per comparar altres sèries amb la nostra; mil informacions clau per poder treballar en condicions. Tanmateix, com que soc aquí per donar suport, també m’afecten les restriccions. Ai! Em costa una barbaritat alçar-me de terra. Em deixaran enviar el capítol setmanal des de la sala d’infermeres i poca cosa més. Si ho arribo a saber, no vinc. Em sortiran uns guions infectes per culpa de les punyetes de l’Elexa. Encara m’acomiadaran..., m’estic jugant la tele per ella. Però, esclar, no l’hi puc dir. No en té ni puta idea, del meu sacrifici.
—Aquí hi havia ordinadors. Els han tret.
—Si se’ls han endut, han de ser en algun lloc. —S’entusiasma, febril.— La doctora en té. I les infermeres.
—Juguem net. Hem vingut a desintoxicar-te.
Merda, no li hauria d’haver esmentat el seu vici més gran. També m’acomiadaran de dama de companyia. Primera regla d’una teràpia: si un amic alcohòlic et demana ajuda, no li regalis una ampolla.
—No me’n sortiré. Tampoc és el dimoni, Google. Bé, sí, estic una mica posseïda. Igual que tothom, no?
—Estàs superenganxada. No dorms.
L’Elexa assenteix i somica:
—Gràcies per acompanyar-me, Índia. Sola no hauria vingut.
—Em calia desconnectar de la gent. —Dissimulo el nerviosisme mossegant-me les ungles.— No la suporto.
—No em suportes?
—A voltes, ni tu t’aguantes, Llunàtica.
—Jo m’odio. Com és que no hi ha mirall al lavabo? Tan lletja em deixaran? M’han agafat el mirallet de la bossa. No hi ha dret. És la meva intimitat. L’he de mirar tot sovint. No sé com soc si no em miro.
S’ha fet de nit. Me’n vaig a dormir sense sopar. Estic feta pols. Quan era adolescent, no volia ser jo; volia ser moltes persones diferents. L’Elexa també vol ser una altra. El que aspirem a ser ens millora, és el nostre repte; però també la nostra frustració, perquè mai no aconseguim ser el nostre ideal. La doctora m’ha dit que el tic de l’Elexa de mirar-se al mirall no és perquè sigui presumida, ni perquè estigui massa pagada de si mateixa, sinó tot al contrari. Així mateix, fer-se tantes fotos revela inseguretat, li cal que li diguin que és maca i que la tenim present perquè ella no s’ho creu.
He de corregir l’escena del trauma del marcià. A veure com ho faig, sense internet. Estic de molt mal humor. Prefereixo no menjar que sofrir una altra conversa de compromís amb el personal de la clínica. Estic prou grassa, em puc saltar un àpat. I què en direm de la resta d’acompanyants desvagats? Que se me’n fot el que els passa als seus familiars. N’estic tipa, dels seus planys. Jo també tinc molts maldecaps. I sobretot soc d’una altra espècie. No m’agraeixen que tingui la deferència d’escoltar-los, quan tot el que diuen és insuls. Són d’una vulgaritat que mata. Sento les meves crosses pel passadís. Plic, plac. Plic, plac. Plic, plac. Les odio. Després diuen de la xarxa. Allí sí que hi ha gent interessant i webs sorprenents. És pura màgia, no aquest ensopiment mortal dels prats i del silenci hospitalari. Hem evolucionat molt, senyors! El camp és la prehistòria. No em poden obligar a perdre mesos en un món pretecnològic. Fuck! Fuck! Shit! Més val que no pensi que no tinc línia o em posaré més nerviosa. Plic, plac. Plic, plac. Però on dimonis vaig? Si no vull anar a la cafeteria! Soc imbècil. Girem cua. Me’n torno a la nostra cambra. Espero que l’Elexa em deixi dormir. Estic atacada. És com si un malparit m’hagués lligat de mans i amb un somriure cabró em digués: «Escriu, nena, escriu...». La trampa que m’ha parat l’Elexa no té nom. La setmana vinent foto el camp, estigui ella com estigui. Estic perdent el temps, hòstia, no puc fer res meu. Ella no em necessita. Les muntanyes no m’interessen, i és l’únic que em proposa el Carles. M’he de guanyar la vida, coi. Esclar que em mereixo més que fotre d’ajudant de guionista —tan negra i mal pagada que no surto ni als títols de crèdit—, però el món és injust i no puc acabar la carrera que tinc entravessada. Encara no he fet res del que vull a la vida. Tothom em posa traves. Ni dormir no puc, aquí dalt. Visc en una cel·la d’un asil psiquiàtric. Ni ganes tinc de dutxar-me. Els mataria a tots, de debò.
La primera pregunta elevadíssima amb què la meva malalta em desitja bon dia l’endemà és:
—M’hauria de venjar del meu ex pel que m’ha fet?
Eeecs! Vomitaria. Contén-te, Índia. Aconsella-la.
—Els homes fan anar la psicologia inversa per subjugar-nos: «Nena, no t’estimo» (quan és que sí). I: «Et deixaré perquè ets una puta». Però no ens deixen; volen que els fem de mamàs.
—L’altre dia ell va escriure al Friendglobe que... Era una indirecta cap a nosaltres...
—No li miris més el compte. No es mereix que hi perdis més temps. La millor venjança és l’absoluta indiferència. Per sort, aquí no tenim internet. Venceràs les temptacions. Tornaràs nova.
—Em moro sense les meves webs. M’he de connectar, Índia. Desfes-me aquestes corretges. A més..., m’he de pesar.
—No t’aixequis, encara és aviat —li faig quan prova d’incorporar-se—; descansa.
—Soc com un Tamagotchi. Si no m’estimen i em cuiden, em moro. El meu Fafà...
—Dorm, Elexa, dorm.
En el seu desvari mormola que enyora els mòbils, el Fullpad, l’ebook i les pantalles que belluguen sens parar. Qui no, filla? Hauré de callar. Per a mi són eines normals, però a una addicta se la mengen. Recordo els ordinadors de casa seva. En un, apareixien joves ullerosos connectats. En un altre, parelles besant-se i follant, una mena de porno romàntic. En el tercer, s’alternaven obeses i anorèxiques. Veure les imatges de reüll, saber que eren allí observant-la, li excitaven el desig i la repugnància. La meva amigueta s’haurà de reinicialitzar.
—Un cop vaig perdre l’Aerytod, puf... —exclama entre deliris—. Va ser terrrrrrrrible, però em va quedar la música del cel... Del cel... lular. No sé com parlo, tinc un embolic de llengües... pastoses. Què m’han donat? Estic drogada? Me’l van robar, encara ploro, però vaig recuperar la llista amb el disc dur. Espero que, quan torni, ho trobi tot igual. Em tenen despullada: sense ni una màquina. Aquesta camisa tan lletja... On és la meva roba? Molt cel i pocs cel·lulars. Pel bé de les meves cèl·lules, diuen.
@CatalunyaMúsica Tens obert l’ordinador i no tens música? No et despertes amb la nostra emissora? Relaxa’t i deixa que soni sens parar tot el dia. No podràs viure sense ella.
Unes hores després, torna a desvetllar-se. Faig memòria dels meus apunts de classe i me n’interesso.
—Notes que es gira el llit o que es mouen les parets? —Fa que no.— Així no és un mono tan greu. Els ulls no et surten de les òrbites. Al·lucinacions?
—Veig mòbils i xarxes flotant. I, a tu, borrosa. Tinc fred. I basques. I molt mal de cap.
—Ja en som dues. No, perdona. Tu tremoles. —Sigues bona, Índia, anima-la.— Les vitamines fan efecte. Fas més bona cara.
—Perquè m’estan encebant com a un ànec. Em noto supergrassa. Em convertiran en foie-gras amb tanta benzo-no-sé-què.
Odio la meva debilitat. Soc insignificant. On tinc el cap? Quan escolto segons quina peça és com si em drogués. Em col·loca... en un espai astral. Fora de la música, res. Dins els sons, la solitud i l’èxtasi són reals; fora, la solitud és més sola; i, l’èxtasi, menys grandiós.
Em fa por imaginar com puc acabar. Down, down, you bring me down. Es nota que sobro. Aquí no trobareu històries de color rosa. Ni tafaneries sobre famosos com a Go Fug Yourself. Els meus ídols són filòsofs existencialistes. La meva contradicció és voler-ho tot sense desitjar res. Només una cosa: ella. I no em refereixo a la bleda de la Bree de Lonelygirl15. Ni als estúpids quinze milions que s’han descarregat els seus vídeos.