Kitabı oku: «I, de sobte, el paradís», sayfa 4

8. TERÀPIA EXISTENCIAL

Mentre espero la senyoreta Østergärd penso en les cèl·lules. No n’hi ha ni una que sàpiga qui som. Si ens escoltéssim el cos, tan mecànic i impersonal, ens rebaixaríem l’arrogància de l’ego. Es creu tan important, l’Elexa, malgrat la seva feblesa. Avui passo consulta amb ella després de la seva cura de son. Si tira endavant, d’aquí un mes li reduirem els fàrmacs. Les seves respostes són lacòniques i abatudes. Continua tocant-se els cabells neguitosa. El tic tricotilomaníac és una ansa neuròtica de suport.

@Tovàritx A una cèl·lula, li pot tocar ser neurona o pèl de cul. Si ets pèl de cul, ho acceptes i punt.

—Deprimida?

—Sí.

—Trencada.

—Sí.

—Inútil.

—Sí.

—Menyspreada.

—Sí.

—Esgotada.

—Només veig terres cremades, il·lusions malgastades, incoherències. Falsedat. Hauria d’estar estudiant. Però no puc. Em sento buida. Soc una fracció.

—Tens l’anatomia del gris.

—És tot tan cansat, trist, lleig. Un dia amunt, dos dies avall. Fotent-me els bons moments.

—És la sénia de la vida: a vegades a dalt, a vegades a baix.

—Tots som dos? Som jo i el meu avatar?

—L’ordre és mantenir l’equilibri sobre l’abisme —li plantejo mirant els cims dels Tammarians. La muntanya del Maruni, la més alta de la carena, despunta a l’horitzó.

Pocs aconsegueixen crear el seu jo. La majoria actua de manera mecànica, seguint patrons socials o animals. Tenir personalitat és bo intel·lectualment i artísticament. Però també pot ser perjudicial. L’Elexa té tant de caràcter que es fa mal.

—Les persones pensen i després actuen. Jo actuo, la cago i després penso.

«Hi ha gent subnormal que es creu la millor; i gent genial que es creu una merda», em va comentar ahir l’Índia. Vaig entreveure-li un punt de narcisisme, però també una angoixa que és plausible que comparteixi amb la seva amiga. És evident, però, que l’Índia està més ben alimentada. Com tothom hauria de saber, l’alimentació és la base del caràcter. Tanmateix, les anorèxiques separen l’esperit del cos, al qual mortifiquen com si fossin místiques de l’edat mitjana.

—Sabies que el teu cervell està format per un seixanta per cent de greix?

—Un seixanta per cent de greix! —exclama l’Elexa amb fàstic.

—És l’aliment de la mielina. Els axions envien instruccions al cos, patinant amb les lipoproteïnes. Si els senyals no flueixen, caput...

—Doncs, caput! Lipo... succió! —em talla amb cara de mania—. Prefereixo que m’internin per anorèxica que per obesa. No vull ser una massa de carn deforme.

—Pots ser una noia normal.

—Voldria ser més. Ser única. Si, per curar-me, m’he de convertir en una fleuma normal i corrent, m’estimo més morir-me.

Li ofereixo una tassa de te. La refusa. No sé si hem fet bé d’admetre-la com a pacient. Li vaig dir al director que recomanés als seus pares que la ingressessin en una clínica de nutrició. No ho va trobar necessari. «A la Lúbol, tractem tota mena de trastorns mentals. I l’anorèxia n’és un; que, en el cas de la senyoreta Østergärd, està barrejat amb una addicció electrònica i musical. A la nostra clínica, la rehabilitarem en tota l’extensió i complexitat que requereix». Continuo dubtant-ne. Al director, el mouen els principis mèdics però també els pecuniaris. Els Østergärd es poden permetre el luxe de pagar el que calgui per refer la filla.

—No pertanys a cap grup? No t’assembles a les teves amigues?

—L’Índia i jo som molt diferents.

—Diria que sí. I, a les amigues secretes d’internet, no hi tens una retirada?

—Física o psíquica?

—La teva malaltia és una moda. Per ser tan original com vols ser, no l’hauries de seguir. —Deixo caure buscant tota mena d’estratègies per convèncer-la; gràcies a Déu, per la cara de disgust que posa, veig que té un cert efecte.

—Vol dir que soc la típica anorèxica?

—Fas esforços per ser-ho. No et cal una dieta alimentària, sinó digital.

—No tinc mesura. Soc radical i bulímica. Si començo a menjar, no paro. Alcohol zero, se’ls diu als alcohòlics. Doncs, igual per a mi: menjar zero.

—Hi ha addiccions com les drogues i el tabac que s’han d’eliminar del tot. Però el menjar no és una droga!

—Per mi, sí. Mataria per tenir la boca plena de xocolata.

—També és la meva debilitat. Te la pots permetre. Vols uns bombons? —dic oferint-li una capsa abellidora. No l’hauria d’haver incitat a pecar. L’Elexa s’aixeca horroritzada del divan com si hagués vist el dimoni.

—No m’ho faci, això, doctora... No s’aprofiti de la meva debilitat... Vostè, no...

—Perdona, Elexa. Gita’t tranquil·la. Esperaré que tu m’ho demanis. Ho faig pel teu bé. Si no tens greixos essencials, els impulsos nerviosos baixen entretallats per la medul·la i la comunicació cel·lular no funciona.

M’he precipitat. He d’anar a poc a poc. Per moltes ganes de curar-la que tingui, he de vigilar. L’Elexa és hipersensible i, davant d’un obstacle, reacciona deprimint-se perquè se sent incapaç de superar-lo.

—Només sentir «greix» i «lipo»... em venen ganes de vomitar.

—Dis-li omega tres, si et sembla més futurista. Si no ho vols fer pel teu cos, fes-ho pel teu cap. Ets intel·ligent. Per què vols tornar-te idiota i crear-te una esclerosi? Per això es diu anorèxia nerviosa, perquè afecta el cap.

La meva estratègia per espantar-la no l’espanta. La seva obsessió alimentària és molt gran.

—Prefereixo no tenir cervell i morir-me abans d’empassar-me res fregit.

—Estàs boja! Perdona, no ho volia dir.

—La degeneració mental ja deu haver començat. Aviat seré una borderline. Millor que desaparegui abans de caure tan baix.

—Pren una mica de te. No engreixa. Has de prendre líquids.

—No me’n refio. Pot tenir sucre.

Quan li asseguro que no en té, en fa un glop.

@Vodkas Prefereixo ser a casa ajaguda i a Twitter en lloc de sortir amb les amigues. Per què? Soc gorda i antisocial.

—La meva mare pensa que em vull suïcidar perquè les cançons que escolto parlen de la mort. No ho entén.

Com que conec el seu elitisme, li dic que l’anorèxia la tornarà ruca; en lloc de respondre: «Que fatal, doncs ho deixo; no vull ser com les altres; m’he de mantenir al dessus la mêlée», pensa: «Ni això no faig bé, he sucumbit a una passa vulgar». Pobreta, no n’hi ha prou amb estar malalta, sinó que li presento com si en fos la causant. M’estic equivocant de mig a mig. No la puc fer sentir culpable.

L’Elexa es nua els cabells i em demana un mirall. No en tinc cap a mà. Es toca la cara ossuda. Mentalment se n’ha anat de la meva consulta. Amb les informacions que en tinc i les gravacions de la seva webcam, puc reconstruir el seu món. És a casa seva, ara. S’aixeca la brusa i es pessiga. No veu les costelles marcades ni la panxa convexa que té. Índex de massa corporal per sota del quinze per cent. Els ulls la deformen. Ningú no veu el que ella veu. Té la percepció distorsionada. Els romàntics també creien que el món era com se l’inventaven. Els que l’idealitzaven, eren feliços; però no pas els que n’exageraven els horrors, com l’Elexa. Les seves visions són pitjors que la realitat. I, com aquells, s’enfronta a la societat. I com més se l’estimen, pitjor. Li menteixen. Li diuen que és maca (fals) i que, com més s’afarti, més ho serà (falsíssim). Té cabells de rata i el cos escanyolit com una biafrenya; les dents fetes pols, les genives llagades i el morro d’un gos xacrós. Els plats li fan basca. Tot n’hi fa. La seva boca es nega a empassar res. Carn, nata, fal·lus, ous. Tot li fa venir basques. Serra els llavis. No els obrirà més. Per ningú. Ni sexe, ni dinars, ni porqueries. Així no veuran la seva boca llardosa. Tampoc no parlarà més. Per què ho hauria de fer? Ningú no l’entén. Fa l’immens esforç de comunicar-se debades. No estaria malament tornar-se muda. Ho apunta a la llista de propòsits: no menjar, no mamar-la, no parlar. Té al·lèrgia a la gent: no suporta que la toquin ni que la taquin. No vol que l’embrutin: ni per dins, ni per fora. Només fa una excepció. Adora la seva mare. Les uneix la música. Si no l’obligués a engreixar-se, no seria la seva enemiga. La mania dels àpats i d’haver de créixer: com si no fos prou alta! Per què la força a atipar-se? Que no ho veu que li repugnen les neveres i els supermercats? «Som uns Østergärd, sheesh! No em facis entrar a la cuina, mare, se m’entravessa l’esmorzar. No et puc acompanyar a comprar amb un carro rebotit de menjusses; és un calvari. I és tan vulgar. Vols que torni a caure plana als passadissos d’un atroç hipermercat? M’estimaria més desmaiar-me per amor. Una família refinada no pot barrejar-se amb la massa ni fer cues en un polígon industrial. No, mare, tampoc no m’agrada el dolç. Ni que sigui de la Grand Pâtisserie Royale. Per què insisteixes a oferir-me quilos de nata que em regiren l’estómac?». L’Elexa s’estira les parpelles inferiors fins que aconsegueix veure’s deforme.

Compra en línia dues o tres talles de cada model, per si s’engreixa o per si s’aprima. No sempre li va bé la del mig. A voltes se sent millor si la brusa li va folgada i no ha de donar explicacions de com n’està, de seca. També acostuma a comprar-ne de dos o tres colors, perquè és difícil saber quin color del vestit l’afavorirà. Surt car quintuplicar les comandes, però a casa seva els diners no els fan patir. De tota manera, quan ja s’ho ha emprovat, a voltes retorna la roba que no li escau. Normalment li fa mandra, així que es queda la roba repetida, la qual cosa l’angunieja; és com tenir clons de vestits, un munt de bessons i trigèmins amargant-li la vida i mirant-la quan obre un calaix. Però és tan insegura. Tot és tan insegur. Potser s’aprimarà una mica o s’engreixarà un munt.

S’equivoquen. El problema no és halar, sinó el que cavil·la. La família creu que està obsessionada amb el menjar. Just al contrari. Si alguna cosa no vol tenir al cap, és precisament allò. Odia el tema. Tanmateix, és de l’únic de què li parlen. Els seus pensaments van molt més enllà. I són pitjors del que s’imaginen. La seva ment discorre pel dolor existencial.

L’Elexa està capficada amb la pilositat. «Que peluda que estic», mormola tot sovint, «sisplau, m’he de depilar…». El lanugen és un efecte de l’anorèxia nerviosa. Els cabells es tornen raquítics però apareixen per tot el cos. Li dic que no se li nota; que és un borrissol; que, com que és rossa, es dissimula. No la reconforto; em demana insistentment un mirall. Al despatx, no en tinc cap. No para fins que aconsegueix que la Karla n’hi dugui un. Ens estem saltant les normes; els miralls estan prohibits per a moltes patologies, a la clínica. Temo, però, que si m’hi nego tindrà una crisi. No soc tan severa com creuen. He de semblar autoritària perquè és el meu paper, però no ho soc gens. Me’ls estimo molt, els meus pacients, i em fan molta pena, però he de ser forta perquè ells també ho siguin. L’Elexa m’assegura que es troba bé; que només té una mica d’anèmia; que si no fos pels pèls mutants que li creixen, estaria més maca. Que el pèl masculí detestable delata el seu petit trastorn alimentari. La meva pacient ullerosa afirma que es coneix millor que els metges. Em demana pastilles de ferro perquè li pugin els glòbuls vermells i se’n pugui tornar a casa. Es fa la llesta. La inversió de papers és tan tendra i tan grotesca que m’arrenca un somriure. Si la deixés, s’escriuria ella mateixa les receptes. La solució no és tan fàcil. No li fallen només els hematies. Quan la Karla li dona l’espill, s’hi aboca desesmada. No para de tocar-se, sobretot la panxa, que considera greixosa. Asseguda, hi veu un munt de plecs i sacsons inexistents. Em fa molta llàstima, perquè l’Elexa està gairebé cadavèrica.

@Llunàtica No sé si vull començar un altre dia. Em sento com si fos en un film mal fet amb un sol actor i un sol espectador. No paga la pena rodar tant. Sobra pel·lícula.

—La música m’ajuda a no morir. Les melodies alegres només et fan feliç uns minuts, però les fondes ajuden sempre perquè et comprenen i fan que no et sentis sola.

—Ningú vol estar sol; tothom cerca un lloc acollidor per viure —declaro mirant l’estesa de boscos que m’encercla.

—Jo l’he trobat. A internet hi ha un xat que és casa meva.

—On et renten el cervell?

—No! És el meu refugi. Són les meves amigues...

—Anorèxiques. Estàs posseïda per elles. Voleu estar malaltes per continuar juntes. Algunes són… No t’ho prenguis malament: envejoses. Com que elles no poden curar-se, no volen que ho facis tu. Volen que t’uneixis al seu desvari i que lluiteu contra els pares, contra el món i contra la raó. Has de sortir de la secta. Tens massa personalitat per ser com elles, Elexa. Als xats compartiu secrets sobre laxants, trucs per enganyar i pellucar en lloc de menjar i continuar essent «especials». I com fanàtiques, moriu per la vostra causa. No cal ser una màrtir de l’anorèxia; qualsevol altra vida seria millor. Vius en una presó digital. Vull ajudar-te a sortir-ne.

El proper dia li preguntaré per l’Índia. Vull saber què en pensa. La seva amiga també em preocupa.

—Per què sap tantes coses de mi? M’ha estat espiant? Doncs aleshores ja deu saber que no són només amigues, que són família; més que els meus pares. Ni tan sols m’ha deixat la meva càpsula. I, mentrestant, vostè m’espia a internet… Em sento nua sense el zòrbing. Em trencaré. Deixi’m una estona l’ordinador, sisplau...

L’Elexa s’aboca al meu teclat com si estigués posseïda. S’hi aferra. Em costa calmar-la i treure-l’hi de les mans. No és una bona idea tenir un ordinador al despatx i rebre-hi els pacients. Ens hem de reunir en una sala més neutra. Ha estat culpa meva. No els puc demanar que renunciïn a un objecte que els domina, si els entra pels ulls. Me l’enduc al jardí. L’Elexa té fred. Li demano a una infermera que ens dugui unes flassades a la glorieta.

L’Elexa lamenta que no s’interpreti música al quiosc. «És com jo», afegeix. «Un lloc que, podent ser bonic, està buit». Faig veure que no l’he sentit. Quant a la construcció rodona, té raó; s’ha tornat merament decorativa i ha perdut la funció original. La posaré en contacte amb els pacients i el personal de la Lúbol que toquen instruments. L’esgarrifo. L’animo a preparar un petit concert. S’acovardeix. Em confessa que és una violinista mediocre. Que no suporta escoltar-se. Aleshores, li proposo que muntem una coral i que la dirigeixi. Odia les veus apegaloses sonant totes a una. I un grup de cambra? Se li fa costa amunt. Em diu que parli amb la seva mare. Tot i que dubta que pugui fer-se’n càrrec. «Està molt ocupada amb les seves gires». Detecto el símptoma d’abandó filial. «Aviat me n’aniré; no crec que tinguem temps per preparar-ho», considera. No li dic ni que sí ni que no. Millor que canviem de tema. A la seva fitxa també em consta que li interessa la robòtica. L’hi pregunto. L’expressió del rostre se li suavitza. M’explica que té tres robots que tenen la sort de poder viure sense haver d’empassar-se coses per la boca; qui pogués ser només intel·ligència matemàtica! Se’ls estima molt. Es diuen Eco, Tritó i Fafà. Els pensaments de l’Elexa tenen una part sentimental. Aquesta és la seva grandesa. «Aquest és el problema. Que en lloc d’un jo, d’un I —m’ha dit en anglès—, el meu cap és ple d’ais».