Kitabı oku: «Els peus que calciguen la terra», sayfa 5
INDÍGENES MUSULMANS I COLONS CRISTIANS: ELS ORÍGENS D’UNA FRACTURA DECISIVA
Vassalls senyorials i veïns del reialenc, emfiteutes i –passem el mot–«propietaris», llauradors d’horta i del secà, gent del litoral i de l’interior, fins i tot d’origen i de llengua catalana i d’arrels i de parla aragonesa... però de totes les divisions que podrien considerar-se per caracteritzar les fractures del món camperol al País Valencià cap no era tan decisiva i persistent com la que oposava musulmans i cristians, o dit d’una altra manera, la que separava els descendents dels indígenes vençuts arran de la conquesta del segle XIII i els dels colons que s’hi assentaren al mateix temps o poc després de la irrupció de les hosts feudals de Jaume I, recordat amb tota raó com el «rei de bona memòria» pels uns i el «tirà de Barcelona» pels altres. D’aquesta fractura fundacional, en tenien plena consciència els mateixos habitants del regne. La commemoració centenària de la Conquesta de València ja tenia lloc des del 1338, en complir-se el primer segle, i arreu es trobaven referències al «temps de sarraïns», com una moment anterior a la instauració del regne cristià del rei en Jaume i, per tant, als orígens datables, històrics, del sotmetiment dels musulmans locals.17 Tota la normativa foral, progressivament endurida, marcava els perfils legals de la segregació i la subordinació d’una població nativa –de religió islàmica i llengua àrab– que ja havia esdevingut minoritària en algun moment del segle XIV. És cert que l’oposició entre musulmans i cristians no era un característica exclusiva del món camperol i que, evidentment, no se circumscrivia al cas valencià, sinó que s’inseria en un discurs universal elaborat per l’Església de barbarització de l’islam, i alhora es tractava d’un procés d’expansió de la societat feudal cap a les perifèries de la cristiandat llatina.18 Però tampoc és menys cert que la persistència de població musulmana al País Valencià tenia trets originals, que no passaven desapercebuts als habitants del regne ni, segurament, als viatgers d’altres terres europees. En si mateixa, la presència de musulmans en els medis urbans –servents, artesans, traginers, mercaders– no devia sorprendre a qui conegués la societat de les ciutats mediterrànies, on no eren estranys els esclaus islàmics o els comer- ciants nord-africans o orientals. Fins i tot l’existència, a terres valencianes, de moreries urbanes podia assimilar-se, fins a cert punt, a la presència d’altres comunitats infidels precàriament tolerades com eren les jueves. El que devia sorprendre als viatgers desperts era l’existència de poblacions rurals plenament musulmanes i, sobretot, la persistència d’amplis territoris a l’interior del país, especialment a les muntanyes, on la xarxa d’alqueries islàmiques es presentava extensa i compacta, com una veritable «terra de moros». Malgrat la seua subordinació al monarca o als magnats, s’hi mantenia la cohesió i l’autonomia d’unes comunitats indígenes on els únics cristians que s’hi aventuraven eren pràcticament els agents reials i senyorials.
La minorització progressiva a què va ser sotmesa la població musulmana no exclou que durant els segles XIV i XV constituís una part gens menyspreable en termes demogràfics i, encara més decisiva, en les seues implicacions socials i econòmiques. Amb tot, no és fins el cens de 1510 que disposem d’una base documental d’abast general per a tot el país. Val a dir que només s’hi detallen, casa per casa i amb la identitat ètnica dels censats, les poblacions dels braços reial i eclesiàstic, mentre que de les localitats del militar només consta el volum demogràfic local, sense que s’especifique si els vassalls eren musulmans o cristians. De tota manera, les fonts bibliogràfiques i especialment un clàssic com la Geografía de la España morisca de Henry Lapeyre,19 permeten identificar els llocs poblats per musulmans i, fins i tot, fer estimacions –a partir de les dades del segle XVI– del volum de les moreries urbanes o llogarrets islàmics inclosos de manera indiferenciada en conjunts senyorials més amplis. Amb les cauteles pertinents, hem pogut establir que la població musulmana del regne de València, segons les dades del cens de 1510, arribava a 17.800 cases, és a dir, el 32% d’un total de 55.700 focs. Aquesta xifra permet de confirmar sobre una base quantitativa relativament sòlida les aproximacions més intuïtives que s’havien fet partint d’altres tipus de documentació,20 i es trobaria molt a prop del pes –un terç de la població valenciana–que, cent anys després, en el moment de l’expulsió, encara representaven els musulmans esdevinguts llavors moriscos. Aquesta devia ser també la situació de les darreries del segle XV, i probablement podria fer-se extensiva a tota la centúria. S’ha parlat d’una tendència a un major creixement vegetatiu dels musulmans respecte als cristians i està ben documentat l’augment demogràfic de les moreries reials, però també és cert que aquestes es nodrien de la immigració de les senyories veïnes i que l’emigració –legal o il·legal– dels musulmans cap a fora del regne era una realitat preocupant per a corona que va generar una nova legislació repressiva. En qualsevol cas, pot pensar-se que, tot i restar ja minoritzada, durant els segles XIV i XV la població d’origen andalusí continuava sent una part fonamental de la societat valenciana, una societat dualitzada, en la mesura que aquesta fractura entre musulmans i cristians no era només religiosa –o millor ètnica– sinó que, d’entrada, remetia a pautes d’assentament i nivells de ruralització molt diferenciats per als descendents dels vencedors i dels vençuts.21
Els musulmans del regne vivien aclaparadorament en alqueries de menys d’un centenar focs, tot i que aquests llogarrets poguessen estar agrupats en unitats administratives més grans, les aljames, que solien prendre com a base una vall. Vora un 70% de la població islàmica, doncs, habitava en aquests nuclis menors, mentre que només ho feia un 20% de la cristiana.22 En els esglaons mitjans la distribució demogràfica de les dues comunitats estava pràcticament igualada,23 però les diferències tornaven a fer-se paleses en el nivell superior de la jerarquia del poblament, ja que no hi havia nuclis urbans –grans viles i ciutats de 400 focs o més– habitats per musulmans. Només devia acostar-se a aquest llindar la moreria d’Oliva, però ni la de València ni la de Xàtiva assolien en 1510 unes dimensions que poguessen equiparar-les als centres urbans. Tampoc les desenes de cases que formaven els barris o guetos musulmans en un grapat de viles reials no poden considerar-se de naturalesa urbana. De fet, fins i tot si les moreries enclavades dins de les ciutats cristianes haguessen assolit un volum demogràfic superior, difícilment podrien considerar-se nuclis urbans ja que es trobaven subordinades en el marc polític i econòmic dominant. Enfront d’aquesta absència de veritables centres urbans islàmics, les grans viles i ciutats agrupaven quasi la meitat –un 46%– de tota la població cristiana del regne. Una vegada més, la macrocefàlia de la capital, pràcticament sense habitants musulmans, condicionava l’enorme proporció de cristians que vivien en les ciutats, fins al punt que un de cada quatre habitava dins de les muralles de València. Però una part semblant es distribuïa en la resta de ciutats i grans viles del país, de manera que, en qualsevol cas, la població cristiana del regne tenia un perfil marcadament urbà en contrast amb la ruralització dels musulmans. Com a molt, existien un grapat de nuclis islàmics de caràcter semirural –amb dos centenars de cases– que només agrupaven un 9% de la població indígena,24 una proporció encara inferior a la dels cristians que vivien en nuclis del mateix rang. La diferència entre la població musulmana i la cristiana, doncs, no era només –cosa que ja és significativa–el caràcter minoritari a què havien estat reduïts els antics andalusins, sinó els trets radicalment oposats del seu model de poblament: la immensa majoria dels musulmans –un 70%– vivien en alqueries, llogarrets rurals que no arribaven al centenar de focs, mentre que quasi la meitat dels cristians habitaven dins de les muralles de grans viles i ciutats, sobretot en la mateixa capital del regne.
Aquesta distribució del poblament es corresponia amb un predomini aclaparador dels camperols entre la població musulmana. Pot estimar-se que més del 90% dels indígenes censats en 1510 serien llauradors,25 mentre que en el cas dels cristians aquesta proporció seria només del 60%, cosa que situaria els descendents dels colons catalans i aragonesos en una taxa d’ocupació agrària encara inferior a la de les regions europees més urbanitzades d’aquella època. Fins i tot eliminant del càlcul la ciutat de València, amb uns valors ja més semblants als de la mitjana europea, un 75% dels cristians serien llauradors, un percentatge que, tanmateix, continuava sent significativament inferior al de la població musulmana. A aquesta diferència s’afegia el caràcter eminentment rural de la pagesia islàmica: un 70% habitaria en les alqueries i llogarrets que no arribaven a al centenar de focs, mentre que només ho faria un 35% dels camperols cristians. És més, una part molt remarcable d’aquests –pràcticament un de cada cinc– vivia dins de les muralles de nuclis urbans o semiurbans de més de 400 focs.26 La pagesia cristiana, doncs, fins a cert punt, tenia un caràcter «desruralitzat», sobretot en contrast amb els camperols musulmans, dissemi- nats en alqueries atomitzades que pertanyien majoritàriment a senyors particulars. De fet, els dos cossos socials tampoc no es distribuïen homogèniament entre els diferents tipus de senyories. La població islàmica estava aclaparadorament sota domini nobiliari, ja que més del 85% dels 17.900 focs totals eren vassalls de la noblesa laica, mentre que, a l’inici del segle XVI, només un 8% habitaven al reialenc i un 6% a terres eclesiàstiques.
Les estimacions que poden fer-se per als més de 16.000 focs que devia tenir la pagesia islàmica confirmen també aquesta distribució entre els diferents sectors de la classe feudal. Els llauradors cristians, en canvi, eren sobretot vassalls directes de la corona. Dels 21.000 focs en què pot estimar-se el volum d’aquesta pagesia, prop del 45% habitaven al reialenc, un 35% en senyories laiques i un 20% en terres de l’Església.27 Així doncs, es dibuixava una nova «dualitat» que s’afegia a la definida per l’estructura del poblament: els camperols musulmans no sols eren majoritàriament «rurals», sinó que eren sobretot vassalls de l’aristocràcia laica. Els llauradors cristians, en canvi, a més de ser més «urbans», pertanyien, pràcticament a parts iguals, al domini reial, d’una banda, i a les senyories laiques i eclesiàstiques, de l’altra. Vist des de l’angle dels titu- lars dels dominis, els nobles eren sobretot senyors de musulmans, ja que un 60% dels seus vassalls eren indígenes i pràcticament el 65% dels qui eren cam-perols. Per contra, el rei era senyor directe de cristians: quasi el 95% de la població de reialenc n’eren, encara que la proporció descendia a un 85% en el cas del llauradors. El cas de les senyories eclesiàstiques, s’acostava al del reialenc, encara que la bossa de vassalls del monestir de la Valldigna elevava a una cinquena part els pobladors i els llauradors musulmans, però això no enterbolia una clara majoria –un 80%– dels cristians. Globalment, si la població islàmica representava vora un terç del volum demogràfic del regne en 1510, pot estimar-se que, amb uns 16.500 focs, dins de la pagesia la presència musulmana augmentava fins a un 43%.28 Si, a més, es considera que, en termes generals, els indígenes estaven sotmesos a unes càrregues senyorials que podien arribar a duplicar les dels cristians, no seria exagerat suposar que més de la meitat de la renda feudal agregada de tot el regne –el total dels ingressos de les batllies reials i de les senyories laiques i eclesiàstiques– s’obtenia dels camperols musulmans. Això voldria dir que, per bé que demogràficament minoritària, la pagesia indígena no sols constituïa la base de l’economia senyorial de la noblesa laica, sinó que condicionava la reproducció social del conjunt de la classe feudal valenciana.
Aquestes marcades divergències entre musulmans i cristians, que al capdavall remetien al caràcter colonial de la segregació i la sobreexplotació de la població nativa, minoritzada i ruralitzada arran de la conquista del segle XIII, es corresponien amb una distribució geogràfica ben diferenciada. En general, els camperols andalusius havien estat arraconats en les muntanyes de l’interior, des de la Serra d’Espadà fins a les valls de la Marina, passant per la vall de Cofrents, la zona confrontant de la Ribera Alta del Xúquer, la Foia de Bunyol i la Canal de Navarrés. Fora d’aquestes zones de difícil aprofitament agrari, densament poblades en relació amb els seus escassos recursos, excepcionalment hi havia població islàmica en zones d’horta com al terme de Xàtiva, en la comarca de la Safor –en les hortes de Gandia i d’Oliva, i en la vall d’Alfàndec, senyoria del monestir de Valldigna–, i en algunes moreries urbanes establertes per la corona, als segles XIV i XV, des de Castelló fins a Alacant i Oriola. A pesar del seu constrenyiment geogràfic i de les càrregues feudals a què es veien sotmeses, les aljames de les muntanyes conservaven part de la seua autonomia originària, ja que la pressió senyorial –originàriament havien estat sota domini reial o de l’alta noblesa– no havia esta tan invasiva com en el cas de les petites senyories de cavallers de les hortes. Aquestes aljames mantenien els seus drets sobre la terra i una forta cohesió comunitària, a diferència dels llogarrets de les planes irrigades, on els camperols indígenes tenien una posició més precària, sovint reduïts a la condició de mitgers i amb unes estructures comunitàries molt més febles i controlades estretament pels senyors.29 La situació podia millorar en les moreries reials, encara que anaven des d’una mena de guetos per a encabir jornalers i parcers, com sembla el cas de les aljames urbanes meridionals, fins a d’altres –com la de Castelló, Alzira o Corbera–, on els musulmans eren propietaris de terra, encara que amb patrimonis inferiors als de la mitjana dels cristians.30 En qualsevol cas, des del punt de vista demogràfic, cadascuna d’aquestes moreries reials només agrupava unes desenes de cases i, en conjunt, amb un miler llarg de focs representaven un sector minoritari d’una població musulmana que sobretot estava acantonada en les grans aljames de l’interior muntanyós. S’ha parlat amb encert d’aquests reductes com de veritables «reserves de població indígena»,31 de mà d’obra, ja que l’excés de població que no podia sobreviure en un medi tan pobre alimentava un flux d’emigració cap a les planes d’horta, on els joves camperols musulmans esdevenien mitgers en les petites alqueries senyorials dels termes de ciutats i viles cristianes.
La població cristiana ocupava tot el nord muntanyós del país i, sobretot, les planes més fèrtils, especialment les grans hortes del litoral. S’articulava en una densa xarxa urbana –amb nuclis d’origen islàmic i d’altres de nova fundació– que durant el procés de sotmetiment i de minorització dels indígenes, ja al segle XIII, havia exercit una clara funció de control estratègic del territori, encerclant i aïllant alhora les grans bosses de població indígena, cada vegada més arraconades a les muntanyes interiors.32 Aquesta distribució espacial de les dues comunitats, amb les millors terres i els nuclis urbans «netejats» de població indígena i «repoblats» per colons, ha recordat a molts autors les situacions colonials contemporànies, des de l’Algèria francesa a la Sud-Àfrica del apartheid.33 Més enllà de la retòrica impactant o de les analogies formals, les recerques més rigoroses remarquen continuïtats convincents entre el colonialisme medieval, el de l’Amèrica d’època moderna i el contemporani per la resta del món. Tornant a l’edat mitjana, el cas del País Valencià va tenir uns caràcters originals respecte a d’altres territoris conquerits a l’islam, fins i tot considerant l’expansió catalana en conjunt. En general, podia haver-hi dos models de conquesta: un suposava el manteniment de la població i, a grans trets, de l’organització social indígena, mentre que els conquistadors substituïen els antics grups dominants en la percepció de tributs, tot i que podien distorsionar el sistema fiscal incrementant-ne la pressió o introduint certes modificacions. El cas dels principats llatins de Palestina o de la València del Cid, tot i que menys conegut, s’acostaria, en un principi, a aquest model. L’avantatge per als conqueridors és que s’estalviaven els problemes de l’organització d’una colonització a gran escala, però la contrapartida era que el domini cristià sols es basava en la força militar i que la població indígena conservava uns efectius demogràfics i una cohesió interna que facilitaven la revolta, una eventualitat que podia comptar amb ajuda exterior. Així, aquest model de dominació sense substitució de població, com de fet va succeir tant a la València del Cid com als principats croats, era reversible. L’altra modalitat de conquesta implicava la desaparició de la població indígena, i la substitució no sols dels antics estrats dominants sinó de la pagesia mateixa per colons cristians, com va succeir a Portugal, a l’Andalusia occidental o a l’illa de Mallorca. Hi podien perviure durant cert temps indígenes esclavitzats o més o menys sotmesos als conquistadors, però no comunitats estables que poguessen reproduir-se socialment. L’hortitzó era l’«extinció» de la població nativa. Al País Valencià, el resultat de la conquesta de Jaume I va ser diferent d’aquests dos models. Ja al final del seu regnat, als anys setanta del segle XIII, després de l’esclafament de la darrera revolta andalusina, el model ja havia quedat configurat, encara que quantitativament els indígenes continuassen sent una majoria. El cas valencià va combinar de manera estable, fins a l’inici del segle XVII, la pervivència de comunitats indígenes més o menys autònomes, en una geografia ben delimitada, amb la colonització i l’eliminació dels musulmans de la major part del territori. De fet, l’assoliment d’una massa crítica de colons era la condició necessària per assegurar el control dels indígenes i contemplar la seua pervivència més com una font avantatjosa de rendes que no com un perill per al domini cristià. Aquest resultat original no fou conseqüència d’una planificació dels conqueridors, sinó del joc entre la resistència dels andalusins i la capacitat militar i demogràfica dels catalanoaragonesos. El decret d’expulsió de tots els musulmans el regne que Jaume I va fer proclamar solemnement el dia de Reis de 1248 a la catedral de València demostra que la «solució mallorquina», és a dir, l’eliminació total de la població indígena, estava latent, i que només es va frustrar per la resistència de les aljames que s’havien mantingut fortes en les zones muntanyoses, que no sols eren les terres menys productives –i menys atractives per als colons–, sinó també les més defensables militarment. De fet, la pervivència secular de la pagesia d’arrels andalusines sotmesa –segregada i freqüentment sobreexplotada–ha permès de qualificar el País Valencià com una societat colonial. La conquesta no sols va suposar la creació d’un regne cristià, d’una societat feudal i d’un poble d’origen català, sinó també –com s’ha dit–«el naixement d’una colònia» en la perifèria de la cristiandat llatina.34
EL PES DISCRIMINADOR DE LA SENYORIA
La fractura ètnica i social que esquinçava de dalt a baix el teixit de la pagesia del regne, a grans trets, es corresponia amb modalitats diferents de les senyories que enquadraven la població camperola i la convertien en font de renda. La progressiva senyorialització del país –entenent-la ara com la transferència a mans de l’aristocràcia laica de terres i vassalls originàriament reials–, un procés que s’inicià ja al mateix segle XIII i que continuaria al llarg del XV, va acabar per identificar el camperols musulmans com a vassalls de la noblesa.35 La gran massa de la població d’arrel andalusina, al llindar del segle XVI, vivia –com hem vist– sota el domini de cavallers i nobles laics. Tret de les terres de la Valldigna i de les moreries urbanes, ni els senyors eclesiàstics ni la corona tenien pràcticament vassalls musulmans. La població cristiana, en canvi, es trobava més distribuïda entre els diferents sectors de la classe feudal, amb predomini, però, del monarca: la meitat habitava al reialenc i la resta es repartia entre la noblesa i, en menor proporció, l’Església. La situació de la pagesia, doncs, estava lluny de ser uniforme, però sí que poden identificar-se certes correlacions entre les formes de renda a què estava sotmesa –tant en els conceptes com en nivell de l’exacció– i les característiques de la senyoria i la identitat dels seus titulars. Aquestes diferències, però, no alteraven l’existència d’uns trets comuns a tots els dominis, que, d’altra banda, eren habituals en el conjunt del món feudal occidental. D’entrada, es tractava de senyories orientades fonamentalment a la percepció de rendes –en diners i en espècie–, mentre que les prestacions en treball hi tenien un paper secundari. Això es corresponia amb l’opció que, ja des del segle XIII, van triar els senyors per posar en valor unes terres que, sovint, calia poblar amb colons nouvinguts. Les reserves senyorials –reduïdes sobretot a algun hort o vinya– no foren tan importants com en altres països feudals, com ara França i, no cal dir-ho, Anglaterrra. També allí on les senyories donades pel rei estaven habitades per camperols andalusins, la seua eventual despossessió no solia traduir-se en la constitució d’una empresa agrària senyorial d’unes dimensions remarcables. La majoria de la terra estava cedida als camperols, bé fossen emfiteutes o mitgers amb drets de possessió precaris o inexistents, però en qualsevol cas l’explotació directa dels senyors es limitava també a unes reserves d’escassa grandària. En segon lloc, hi predominaven les rendes sobre la terra –particions de fruits i censos–, seguides per les exaccions lligades als monopolis o «banalitats» que es concretaven en molins, forns, carnisseries, tavernes i altres instal·lacions semblants que pertanyien a la senyoria i que, a canvi de les corresponents taxes, havien d’usar els vassalls. Finalment, la renda senyorial incloïa l’exercici de la justícia i altres demandes de tipus jurisdiccional.36
Dins d’aquest marc general, les diferències dividien, una vegada més, la pagesia entre musulmans i cristians. Els senyors aprofitaren l’antiga fiscalitat andalusina –de base islàmica però augmentada amb noves càrregues durant l’època de les taifes–, que en bona mesura mantenia el seu caràcter públic, per a privatitzar-ne la percepció i distorsionar la seua lògica augmentant la pressió i l’abast de les exaccions tradicionals.37 El cas més significatiu és el de la sofra (sujra), que de ser una obligació de treball de caràcter públic, destinada sobretot al manteniment de les fortificacions, va esdevenir una forma de renda en treball, similar a les joves de la Catalunya Vella o a les corvées franceses. Els vassalls musulmans habitualment es veien obligats a fer alguns jornals en la reserva senyorial de franc, però també se’ls podia exigir a voluntat el treball a canvi d’uns salaris tarifats que estaven molt per sota dels preus de mercat. D’altres càrregues que només afectaven la pagesia musulmana, com la participació del senyor en les herències dels vassalls, el pagament de capitacions o l’obligació de realitzar diverses tasques productives –transformació de plantes industrials o filat–, l’abastament de llenya o el transport de collites i d’altres béns dels senyors, podien tenir també un origen en antigues pràctiques andalusines de naturalesa pública, però ara desvirtuades com a forma de renda privatitzada, lligada al predomini del pagament en espècie. Els llauradors cristians, tret d’alguna excepció molt comptada respecte a les prestacions de treball, estaven estalvis d’aquesta mena d’exigències que ben aviat adquiriren la connotació d’una màcula servil, pròpia «de moros». A més, malgrat el seu caràcter jurídicament lliure, els pagesos musulmans, en la pràctica, veien entrebancada la seua mobilitat, ja fos per la força o pel pes de l’endeutament, de manera que no podien abandonar un lloc sense haver passat comptes amb el seu senyor i creditor.
La principal renda agrària que havien de satisfer els camperols musulmans consistia en la partició de fruits. L’antic almagram (magram), una estimació pagada col·lectivament en diners per les aljames, només s’havia conservat –i encara de manera simplificada, sovint com una suma fixa–en les grans aljames reial de la vall d’Uixó i de la serra d’Eslida –que posteriorment serien senyorialitzades– i en grans estats senyorials, com la vall d’Alfàndec, pertanyent al monestir de Valldigna, el comtat de Dénia i la baronia d’Elx i Crevillent, antiga possessió reial on aquest tribut s’havia mantingut menys alterat. En general, s’imposaren les participacions de la collita, satisfetes en espècie, que solien situar-se en una cinquena part –o oscil·lar entre la sisena i el quart– al regadiu, sobretot en la zona central del regne –valls del Palància, Túria i Xúquer– mentre que es mantenia al voltant de la desena en les grans aljames, fortament cohesionades i d’una llarga tradició de resistència al poder feudal, de l’interior com ara la serra d’Eslida, la vall d’Uixó i la foia de Bunyol. Tot i això, en algunes zones com les hortes de Xàtiva i de Gandia i la comarca de Cocentaina, pujava al terç en les terres regades, a la meitat en els cultius arboris i al quart en el secà. A aquests pagaments en natura, molt superiors al delme corànic (usr) que en època andalusina només solia gravar el secà, podia afegir-se una càrrega més en moneda, l’alfarda (farda), que podia equivaler a un 15% del valor de les particions.38
La pagesia cristiana, presa en conjunt, no estava sotmesa a exaccions equivalents. D’entrada, el seu estatus lliure anava unit a l’absència de les càrregues de connotació servil que pesaven sobre els musulmans, mentre que les rendes agràries eren més lleugeres. Ací, ser vassall del rei o de senyors laics sí que tenia conseqüències. En general, els censos sobre la terra –i les escasses particions de fruits– que pesaven sobre els primers colons del reialenc havien anat desapareixent ja durant el segle XIII, compensats per un tribut en metàl·lic, la peita o quèstia, que les comunitats rurals i viles satisfeien de manera col·lectiva. L’única renda en espècie que pagaven els llauradors a les batllies reials era el «terç delme», és a dir, la part del delme eclesiàstic que el monarca s’havia reservat, que normalment ascendia, doncs, a una minsa trentena part de la collita. Això es corresponia, des del punt de vista jurídic, amb el fet que el rei havia cedit les terres als camperols de manera franca o alodial. En canvi, en les senyories laiques i eclesiàstiques, els pagesos cristians havien rebut les heretats en emfiteusi, i havien de pagar els cànons –censos en metàl·lic o parts de fruits–, a més dels lluïsmes que gravaven les transmissions. Les particions no eren infreqüents, però acostumaven a assolir un muntant inferior al de la pagesia musulmana –entre un vuitè a l’horta i un setzè al secà–, i quan arribaven a la cinquena, en les millors terres, no estaven agreujades amb càrregues addicionals. Ara bé, tenint en compte que la meitat dels llauradors cristians eren de reialenc –i no pagaven censos ni particions– i que a bona de les senyories sols satisfeien delmes i censos, pot dir-se que les particions de fruits només afectaven a una minoria, per bé que no insignificant, de la pagesia cristiana.39
Aquestes diferències en el pes de la senyoria expliquen que, en terme general, els pagesos musulmans pagassen als seus senyors més que els cristians, fins i tot el doble. Cap a 1270, els camperols musulmans de Beniopa o Pego satisfeien una renda mitjana que duplicava la dels colons cristians d’Ontinyent o Alcoi.40 Òbviament, el volum per foc de la renda depenia no sols de la taxa de les exaccions, sinó també dels rendiments de la terra. Per això, a l’hora de fer les comparacions, cal considerar comunitats musulmanes i cristianes situades en un espai agrari similar. Al comtat de Dénia, al final del segle XIV la població cristiana –que incloïa Gandia i Dénia– satisfeia, en termes mitjans, 35 sous per foc, mentre que els pagesos musulmans de les muntanyes de la Marina en lliuraven quasi 90.41 Ja en el segle XV, els llauradors cristians de la Pobla de Vallbona pagaven una renda mitjana de 44 sous per foc, mentre que al lloc veí de Benaguasil, poblat per musulmans, pujava a 107 sous, és a dir, més del doble.42 D’altres casos, encara que no permeten una comparació tan estricta entre comunitats rurals musulmanes i cristianes, sí que indiquen que, en general, els camperols d’origen andalusí pagaven més renda per foc que els descendents dels colons cristians. D’entrada, la lleugeresa de les càrregues agràries establertes al reialenc explica que els vassalls directes del rei fossen els que menys renda produïen. Durant el primer terç del segle XV, la mitjana anava des dels 15 i 20 sous per foc de Morella, Castelló, Alzira, Ontinyent, Bocairent i Biar, als 25-45 sous de Corbera, Xàtiva o Alcoi.43 A les senyories –en les casos documentats eclesiàstiques–, els camperols cristians solien pagar, per foc, entre 60 i 80 sous, com succeïa a Torrent i Sueca.44 Els vassalls musulmans, en canvi, satisfeien als senyors mitjanes més elevades, que normalment arribaven o fins i tot superaven el centenar de sous. Durant la segona meitat del segle XV, a Alberic eren 78 sous, a Xiva i Vilamarxant 87 sous, a Xiva 90 sous, i entre els 100 i 150 sous es trobaven poblacions importants del sud (Crevillent i Elx), llocs de l’Horta de València com Picassent, alguna població de la Ribera (Llombai) i llocs i alqueries de les hortes de Xàtiva (el Genovés) i Gandia (Vilallonga).45 Entre els 150 i 170 sous se situaven llocs de la Ribera (Llombai), una població de l’interior com Anna i una alqueria del terme de Xàtiva (Sallent), fins arribar als més de 190 sous de Faldeta, un minúscul llogarret de l’horta d’aquesta ciutat.46
