Kitabı oku: «Els peus que calciguen la terra», sayfa 6

Aquestes diferències que poden observar-se entre els musulmans suggereixen que els pagesos de les alqueries petites, sobretot les situades dins dels termes de ciutats i viles i sotmeses al domini de cavallers, amb una possessió precària de les heretats, eren els que pagaven més, fins arribar vora dos centenars de sous, mentre que els camperols de les grans aljames que s’havien mantingut més cohesionades, amb unes dimensions superiors al centenar de focs, tendien a estar menys gravats pels senyors, que normalment eren de major jerarquia dins de la noblesa. De qualsevol manera, els casos de l’horta de Gandia, a més, permeten fer comparacions. Ací, la població de la vila, majoritàriament cristiana, pagava una mitjana de 24 sous, mentre que els musulmans de Xeresa i Alcodar arribaven a 64 sous i els de Bellreguard a 106 sous, molt a prop dels 98 sous que satisfeien els vassalls de la Valldigna.⁴⁷ Certament, aquestes mitjanes no representaven amb exactitud les càrregues totals que sofria la pagesia, ja que el pes de la fiscalitat municipal, sobretot a les viles reials, era molt superior al de les rendes senyorials, en aquest cas de la corona. Per continuar a la zona de Gandia, una antiga població de reialenc, el pes de l’impost municipal ascendia a 68 sous per foc, és a dir, que pràcticament triplicava la mitjana que es pagava a la senyoria, de manera que, en conjunt, les exaccions fiscals s’acostarien al centenar de sous, com la renda feudal de les alqueries musulmanes. Ara bé, darrere d’aquesta càrrega municipal hi havia l’endeutament censalista de la vila, en bona mesura provocat per les demandes dels seus senyors.⁴⁸ I encara que les aljames no tenien una fiscalitat comunal semblant a la dels municipis cristians, no hi ha dubte que es trobaven tant o més endeutades, normalment per servir els seus senyors, que les viles i llocs cristians.⁴⁹ No és aventurat suposar, doncs, que d’una manera o altra, els representats de l’aljama havien de repartir el pagament de les pensions censalistes entre tota la comunitat, de manera que aquesta càrrega s’afegiria amb un pes, com a mínim, semblant al de la fiscalitat municipal cristiana. Això justificaria la comparació entre cristians i musulmans en el terreny de la renda senyorial, i confirmaria el que ja sabien els contemporanis, que un vassall musulmà era més valuós per al seu senyor que un de cristià. Això ho deia al segle XIII el mateix Jaume I –«la renda vos en baixarà, que no us valdrà tant per crestians com per sarraïns»–i ho repetia encara, al final del XV, la noble Beatriu de Cardona: «més renda e més profit donen los vasalls moros que no fan los cristians vasalls».⁵⁰ I, segurament, aquesta gent sabien de què parlaven. Però per si encara calia un testimoniatge més, heus ací la paraula d’un sant, sant Vicent Ferrer, que en els seus sermons denunciava que els nobles i cavallers, moguts per l’avarícia, entrebancaven la conversió dels seus camperols musulmans. «Los senyors de vassalls moros –deia el loquaç dominic–los desplau que es facen cristians, perquè no n’haurien tanta renda: així empatxen-ho.»⁵¹

QUÈ EN QUEDA, DEL DUALISME?

La fractura que dividia la població valenciana, i més concretament el món camperol, entre musulmans i cristians permet considerar el País Valencià posterior a la Conquesta com una societat dualitzada. Però reduir aquesta diferenciació a una mera pluralitat cultural –és a dir, religiosa o lingüística–no és suficient per fer intel·ligible l’estructura social del nou país i les tensions que subjeien sota la seua evolució històrica. El problema no és que hi hagués uns «valencians» que resaven a un déu o a un altre,⁵² sinó que una bona part de la població del regne, precisament per ser descendents dels andalusins vençuts, no sols es veia dominada pels seus senyors feudals, sinó que també restava col·lectivament subordinada al conjunt de la societat dominant, la dels cristians vencedors, d’arrel catalana i aragonesa.⁵³ I això es traduïa, respecte a la pagesia cristiana, en la seua major ruralització, la segregació de les zones on habitaven, la limitació de la seua mobilitat i unes càrregues senyorials molt més elevades i de trets servils. Tenint en compte, a més, que l’assentament de la població musulmana, tret de les escasses moreries urbanes, presentava una remarcable continuïtat espacial, pot dir-se que la dualitat entre el món musulmà i el cristià no era només social, sinó també territorial. Tradicionalment, almenys des de la historiografia liberal del segle XIX, s’havia vist definit el contrast entre una zona litoral de repoblació catalana, urbana i burgesa, favorable a l’autoritat reial, i un interior, repoblat per aragonesos, sotmès al «dogal del feudalisme» i oposat a la llibertat i el progrés que, suposadament, representaven les ciutats i viles reials. La renovació historiogràfica iniciada als anys seixanta faria, d’aquest «dualisme valencià», la clau interpretativa de la història medieval i moderna.⁵⁴ No cal dir que la recerca posterior va invalidar aquesta visió massa esquemàtica, en remarcar que, de senyories nobiliàries, també n’hi havia en la zona de colonització catalana, i que, en un sentit socioeconòmic, també era una senyoria el domini reial, incloent-hi la mateixa ciutat de València. Tot el país era «terra de feudals».⁵⁵ D’altra banda, la suposada duresa del fur d’Aragó tenia poca relació amb els nivells de renda que els nobles d’ascendència aragonesa exigien als seus vassalls.⁵⁶ En realitat, la polèmica foral del segle XIII tenia més a veure amb la dimensió política de l’afirmació del poder reial en el conjunt del regne que no amb la pressió socioeconòmica de la noblesa feudal sobre la pagesia.

Ara bé, sí la dualitat fonamental no era la que separava la població d’origen català respecte a la d’origen aragonès, ni la que oposava les senyories nobiliàries al domini reial, sí que és cert que existia –com hem vist– una dualitat que diferenciava el món musulmà del cristià i, sobretot, la situació de les dues pagesies. D’altra banda, el fet que aquests dos mons tinguessen una plasmació territorial que coincidia amb la que, suposadament, havia oposat les comarques de colonització catalana de les d’assentament aragonès, permet de contemplar el dualisme tradicional sota una nova llum. Hi havia unes terres on, en realitat, el «feudalisme» era més dur, on els pagesos estaven més sotmesos a la noblesa, però això no succeïa perquè els senyors fossen aragonesos i estigués en vigència el fur d’Aragó, sinó perquè els vassalls eren musulmans. Ací estava la clau: la immensa majoria dels pagesos d’arrel andalusina, a grans trets, habitaven en les zones de l’interior, menys urbanitzades, menys burgeses per tant, i pertanyents sobretot a l’aristocràcia laica. Sense caure en la visió tremendista de l’«opressió feudal» del liberalisme romàntic, la recerca actual permet establir, doncs, que hi havia una àmplia minoria pagesa, la musulmana, sotmesa a condicions més dures que l’altra, la cristiana majoritària, fins al punt que el seu estatut social s’acostava al de la servitud. Una pagesia que, a més, es concentrava en un territori ben delimitat i estava sota el domini pràcticament exclusiu de la noblesa laica. Les implicacions historiogràfiques d’aquest «nou dualisme», d’origen colonial, tot just han començat a ser explorades,⁵⁷ però hi ha pocs dubtes que degué de tenir un pes molt important en la configuració del poder de l’aristocràcia valen-ciana, en les relacions generals entre senyors i camperols i, per això mateix, en la dinàmica històrica del conjunt del país.

1. Aquest important registre ha estat publicat per Rafael Valldecabres (ed.), Els cens de 1510. Relació de focs valencians ordenada per les corts de Montsó, València, PUV, 2002. A partir d’aquestes dades hem efectuat els càlculs que es resumeixen en les taules de l’Apèndix. L’estimació del nombre de focs camperols s’ha fet aplicant un mòdul a cada nivell de poblament, diferenciant entre la població cristiana i la musulmana, amb uns percentatges superiors de focs pagesos. Aquests criteris i la seua justificació es detallen en l’esmentat apèndix.

2. Vegeu la síntesi de Norman J. G. Pounds, Historia económica de la Europa medieval, Barcelona, Crítica, 1981 (ed. or. 1974), pp. 192-193.

3. Al cens de 1510, dins del nucli urbà de València, s’identifiquen només 132 llauradors, que representaven un 1,3% dels seus 9.900 focs. Cal dir que són una minoria els homes que no hi apareixen associats a una determinada categoria socioprofessional, de manera que la baixíssima presència de llauradors no pot ser un miratge de la font. Si atenem els homes aveïnats dins de les muralles –i no tots els assentats dins del terme de la ciutat– en la primera meitat del segle XV, els llauradors també haurien estat clarament minoritaris: els 167 que hem comptabilitzat haurien representat un 12% del total de 1.327 aveïnaments, segons les dades brutes que aporta Leopold Piles Ros, La población de Valencia a través de los «Llibres de Avehinament, 1400-1449, València, Ajuntament de València, 1978. En qualsevol cas, si la proporció de veïns de 1510 pogués fer-se extensiva a la primera meitat del Quatrecents, les diferències dels percentatges suggeririen una dificultat major dels llauradors nouvinguts per arrelar-se en el medi urbà de la capital, o bé la seua mobilitat laboral, que implicaria l’abandó de la seua activitat originària.

4. Per a una descripció detallada aquest poblament periurbà i de la resta de l’Horta, vegeu Fernando Arroyo Ilera, «Población y poblamiento de la Huerta de Valencia a fines de la Edad Media», Cuadernos de Geografía, 39-40 (1986), pp. 125-155.

5. En el cens mateix es diu que tenia «la dita ciutat dins los murs VIIII^mDCCCLXXVIII cases e los lochs e alqueries de sa contribució MDCLXXXI cases», vegeu R. Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., p. 40.

6. Les mateixes dades del cens de 1510 permeten quantificar que, pel cap baix, els veïns de professió no agrària superaven el 40% en els nuclis urbans de Xàtiva –sense comptar la moreria– i Morella, mentre que Alzira baixaven al 20%, tot i que en realitat el percentatge devia ser sensiblement superior, ja que la majoria dels veïns de nivell socioprofessional no agrari que s’hi especificaven en la capital de la Ribera eren notables com cavallers, preveres i notaris, mentre que els mercaders, petits comerciants i artesans, sens dubte presents en aquesta societat urbana, no es veien registrats com a tals. De fet, a l’inici del segle XV, els padrons de la peita d’Alzira permeten calcular que només els artesans –sens comptar altres oficis o categories socials no agràries– suposaven més del 25% dels veïns de la vila estricta, però no arribaven al 2% en les alqueries rurals del seu terme, segons Ivan Martínez Araque, En els orígens de la indústria rural. L’artesanat d’Alzira i la Ribera en els segles XIII-XIV, València, PUV, 2012, p. 130. Així les coses, seria raonable estimar que els llauradors representarien, com a molt, la meitat de la població que habitava dins de les muralles de les ciutats i principals viles valencianes a la darreria del segle XV, i que la seua presència disminuïa en els nivells superiors d’aquesta xarxa urbana.

7. El cas més documentat és el de Castelló, on durant la segona meitat del segle XV els llauradors representaven, efectivament, entre el 60 i el 70% de la seua població. Vegeu Pau Viciano, Regir la cosa pública. Prohoms i poder local a la vila de Castelló (segles XIV-XV), València, PUV, 2008, pp. 20-21. No sembla versemblant pensar que en les altres viles menors de la Plana el pes dels llauradors hagués estat inferior al de la principal vila de la comarca.

8. Segons les estimacions recollides en el quadre 2 de l’Apèndix.

9. La primacia de Florència, és a dir la ratio de la seua població respecte al total de les deu majors ciutats de la Toscana, va situar-se entre 0,44 i 0,56 durant el segle XV, segons Robert S. Epstein, Libertad y crecimiento. El desarrollo de los Estados y de los mercados en Europa, 1300-1750, València, PUV, 2009 (ed. or. 2000), p. 134. Vers 1510, la ciutat de València –respecte a les deu poblacions més grans del regne– assolia també l’elevat valor de 0,56, segons Pau Viciano, «Marché du crèdit et structuration de l’espace rural. Le Pays Valencien au XV^e siècle», Historie et Societés Rurales, 21 (2004), pp. 11-38 (recollit dins Senyors, camperols i mercaders. El món rural valencià al segle XV, Catarroja-Barcelona, Afers, 2007, pp. 81-117, esp. p. 115).

10. Els tots els percentatges que segueixen i els dels paràgrafs posteriors s’han calculat a partir de les dades reunides en els quadres de l’Apèndix.

11. Pel que fa al territori, les senyories laiques ocupaven, en el pas del segle XV al XVI, més de la meitat del regne (un 54,7%), les eclesiàstiques quasi un cinquè (18,3%) i el reialenc poc més d’una quarta part (26,9%), amb una distribució demogràfica semblant a la que hem calculat, segons Enric Guinot, «Senyoriu i reialenc al País Valencià a les darreries de l’època medieval», dins Lluís de Santàngel i el seu temps, València, Ajuntament de València, 1992, pp. 185-204.

12. Sobre el procés de «senyorialització» d’antigues terres –i vassalls– del domini reial, vegeu les síntesis d’Enric Guinot, «La creació de les senyories en una societat feudal de frontera: el regne de València (segles XIII-XIV), Revista d’Història Medieval, 8 (1997), pp. 79-108, i d’Antoni Furió, «Senyors i senyories al País Valencià al final de l’Edat Mitjana», ibid., pp. 109-151.

13. Segons estima A. Furió, «Senyors i senyories...», cit., p. 114.

14. L’esglaó situat entre els 100 i els 199 focs agrupava un 28% de la població senyorial i el següent –de 200 a 399 focs– es reduïa ja a un 11%.

15. Els dos estrats intermedis, de 100-199 focs i de 200-399 focs, a penes agrupaven, cadascun d’ells, un 10% dels vassalls del domini reial.

16. Aquest dualisme –un litoral urbà, reial i poblat per catalans, en contrast amb un interior rural, dominat per nobles aragonesos que senyorejaven els camperols musulmans– té arrels en la historiografia romàntica i es va configurar com una interpretació hegemònica de la història medieval valenciana a partir de la Renaixença, fins arribar a les tesis de Joan Reglà, que inspiraven també la interpretació de Joan Fuster en Nosaltres els valencians. Vegeu la panoràmica historiogràfica general que en fan Antoni Furió, «La història medieval valenciana: un itinerari historiogràfic», Millars, XIII (1990), pp. 67-80 i Ferran Garcia-Oliver, Terra de feudals. El País Valencià en la tardor de l’Edat Mitjana, València, IVEI, 1991, pp. 15-41. Aquesta tradició historiogràfica ha estat abordada amb major detall en els llibres de Pau Viciano, La temptació de la memòria, València, Tres i Quatre, 1995, i El regne perdut. Quatre historiadors a la recerca de la identitat valenciana, Catarroja-Barcelona-Palma, Afers, 2005.

17. Sobre la figura del rei Conqueridor, vegeu la reedició de l’estudi ja clàssic d’Ernest Be-lenguer, Jaume I a través de la història, València, PUV, 2008 (ed. or. 1984) i la biografia d’Antoni Furió, El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda, Alzira, Bromera, 2007. Pel que fa a les commemoracions de la Conquesta, Rafael Narbona, El Nou d’Octubre. Ressenya històrica d’una festa valenciana (segles XIV-XX), València, Consell Valencià de Cultura, 1997.

18. Sobre la situació dels musulmans, les millors visions de conjunt, en les quals ens basarem, són els treballs de Josep Torró, «La herencia de la conquista. Inmigración colonial, ocupación del espacio y reparto de la población en el reino de Valencia», dins La población valenciana. Pasado, presente y futuro. Actas de las II Jornadas de Estudios sobre la Población Valenciana (Orihuela, 23-25 de septiembre de 1996), Alacant, Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, 1998, pp. 321-344; «Pour en finir avec la “Reconquête”. L’ocupation chrétienne d’al-Andalus, la soumission et la dis-parition des populations musulmanes (XII^e-XIII^e siècle)», Cahiers d’Histoire, 78 (2000), pp. 79-97, i «Jérusalem ou Valence: la première colonie d’Occident», Annales HSS, 5 (2000), pp. 983-1008.

19. Henry Lapeyre, Geografía de la España morisca, 2a ed., València, PUV, 2008 (ed. or. 1959). També ha estat d’utilitat la consulta de les llistes de poblacions, amb la identificació de si eren morisques o cristianes velles, que va publicar Joan Reglà, Estudios sobre los moriscos, Barcelona, Ariel, 1974 (ed. or. 1964), pp. 153-170.

20. Mark Meyerson proposava uns 17.000 focs, que representarien un 30% de la població del regne en 1510, pràcticament calculant la mitjana aritmètica entre els 13.000 focs que havia estimat Carme Barceló a partir del mateix cens (Minorías islámicas en el País Valenciano: historia y dialecto, València, Universitat de València, 1984, pp. 64-70), i els 22.000 focs en què l’estament militar havia situat la població musulmana en 1502 (ARV, Reial Cancelleria, 650, f. 242v). Vegeu els detalls en Mark D. Meyerson, Els musulmans de València en l’època de Ferran i Isabel. Entre la coexistència i la croada, València IVEI, 1994 (ed. or. 1991), p. 43, n. 7.

21. Sobre el caràcter colonial de la societat feudal construïda arran de la conquesta, pot veure’s el balanç historiogràfic de Pau Viciano, «La recerca sobre el feudalisme català medieval. Un assaig des de la perifèria», Afers, 50 (2005), pp. 43-71, esp. pp. 53-56. Val a dir que el terme «colonial» aplicat a la conquesta valenciana es deu a Robert I. Burns, que va titular precisament un dels seus llibres Medieval colonialism (1975), traduït al català com Colonialisme medieval. Explotació postcroada de la València islàmica, València, Tres i Quatre, 1987. Ara bé, el colonialisme de l’il·lustre jesuïta es quedava en una «terminologia». Com a concepte fructífer per a la recerca, seria desenvolupat per Pierre Guichard en diversos treballs, entre els quals destaca la seua tesi doctoral, publicada en versió castellana com Al-Andalus frente a la conquista cristiana. Los musulmanes de Valencia (siglos XI-XIII), València-Madrid, Universitat de València-Biblioteca Nueva, 2001 (ed. or. 1990-1991). Partint de les aportacions de P. Guichard i de l’escola d’arqueologia hidràulica de Miquel Barceló, Josep Torró ha dut a terme una àmplia recerca basant-se la noció de colònia, de fet, la seua tesi s’ha publicat amb el títol d’El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), 2a ed., València, PUV, 2006 (ed. or. 1999).

22. Aquests percentatges i els que segueixen s’han calculat a partir de les dades recollides al quadre 1 de l’Apèndix.

23. En el nivell de 100-199 focs es trobava el 19% de la població cristiana i el 22% de la musulmana, mentre que en el de 200-399 focs els percentatges eren, respectivament, el 12% i el 9%.

24. El cens de 1510 (R. Valldecabres, ed., op. cit.) permet comptar els focs de Tavernes (224) i de la moreria de Xàtiva (260), i dóna una xifra global per als llocs de Benaguasil (255) i Novelda (230). La població musulmana de Sogorb (200) i d’Oliva (vora 400) l’hem estimada a partir de la població total que indica el cens –710 i 621 focs, respectivament– comparant-la a les dades conegudes per a aquestes moreries als segles XVI i XVII.

25. Tots els percentatges sobre la població camperola s’han calculat a partir de les dades del quadre 2 de l’Apèndix.

26. En els rangs mitjans, també es feia notar el caràcter més rural de la pagesia islàmica. En el nivell de 100-199 focs, s’aplegava el 29% dels camperols cristians i el 22% dels musulmans, i en el de 200-399 focs els percentatges eren el 16% i el 8%, respectivament.

27. Si en lloc de l’estimació de la població camperola es consideren els focs en general, el pes del reialenc es feia més gran –en incloure un important sector de població no pagesa–, de manera que, dels 37.800 focs cristians que tenia tot el regne, el 60% eren vassalls directes del rei, mentre que un 25% pertanyien a la senyoria laica i només un 15% a l’eclesiàstica.

28. De manera més intuïtiva, considerant que la població islàmica seria un terç del total i tenint en compte les altes taxes de ruralització que se li atribueix, Josep Torró havia estimat en un 40% el pes dels camperols musulmans dins del conjunt de la pagesia valenciana. Vegeu Josep Torró, «Formes de poblament i urbanisme. Com s’organitzaren els llocs d’habitació dels musulmans del regne de València (segles XIII-XVI)», dins Entre terra i fe. Els musulmans al regne cristià de València (1238-1609), València, Universitat de València, 2009, pp. 201-217.

29. Sobre les pautes de distribució de la població musulmana i la seua situació de dependència, J. Torró, «La herencia de la conquista...», cit. A banda dels altres articles del mateix autor ja citats, vegeu també el seu llibre El naixement d’una colònia..., op. cit.

30. La necessitat de mitgers –denominats «llauradors»– per a treballar les propietats dels veïns cristians es feia explícita en les peticions per fundar moreries urbanes com les de Planes (1403) o Oriola (1431), segons els documents publicats per Manuel V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes en el segle XV, València, PUV, 2006, pp. 20 i 204. Tanmateix, la creació de la moreria de Castelló era justificava per les autoritats municipals per la necessitat d’atraure població davant la crisi demogràfica: «qualsevol persones vulla’s, sien christians, moros o jueus, los quals tots fan poble», segons José Sánchez Adell, «Repoblación de Castellón de la Plana con moros de Borriol en el siglo XV», dins IX Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1984, vol. IV, pp. 173-187, esp. 179. A Corbera, la iniciativa va ser reial: «per ço que lo terme de aquella [moreria] fos conreat e cultorat», és a dir, per a produir rendes a la batllia, no treball mitger als veïns cristians. Vegeu Salvador Vercher, «La moreria de Corbera al segle XV», Al-Gezira, 10 (1997), pp. 77-96, esp. p. 79. Sobre els patrimonis dels camperols musulmans de Castelló, vegeu Carmen Díaz de Rábago, «La propiedad de tierras en la morería de Castelló de la Plana: 1462-1527», Sharq Al-Andalus, 9 (1992), pp. 157-164.

31. L’expressió és de J. Torró, «La herencia de la conquista...», cit., així com l’anàlisi del flux de mà d’obra cap a les planes.

32. Sobre el procés colonitzador i el seu impacte sobre el territori, són útils encara les recerques pioneres recollides a Pierre Guichard, Estudios sobre historia medieval, València, IVEI, 1987, i els treballs ja citats de J. Torró, a partir dels quals hem pogut realitzar la síntesi que tanca aquest apartat.

33. J. Torró, «La herencia de la conquista...», cit., pp. 321-322. La realitat medieval del País Valencià evoca també els trets colonials de l’actual ocupació israeliana de Palestina, com suggereix J. Torró, «Jérusalem ou Valence...», cit., p. 985.

34. Aquest és precisament el títol del llibre de J. Torró, El naixement d’una colònia, op. cit.

35. Sobre aquest procés, vegeu l’article d’Enric Guinot, «La creació de les senyories...», cit., pp. 79-108. Ja era significatiu que, a l’inici del segle XIV, tret de l’orde de Montesa, els grans estats senyorials –la baronia de Xèrica i les possessions de Roger de Llúria i de Bernat de Sarrià–, eren majoritàriament de vassalls musulmans (pp. 103-104).

36. Pot trobar-se una síntesi sobre l’estructura de la renda feudal en els articles d’E. Guinot, «La creació de les senyories...» cit., i d’A. Furió, «Senyors i senyories...», cit.

37. Sobre les rendes de la pagesia musulmana als segles XIII i XIV, hi ha el treball pioner d’Enric Guinot, «Los mudéjares de la Valencia medieval: renta y señorío», Áreas, 14 (1992), pp. 29-47. Per a una visió fins a l’època dels moriscos, seguim l’article de Josep Torró, «Vivir como cristianos y pagar como moros. Genealogía medieval de la servidumbre morisca en el reino de Valencia», Revista de Historia Moderna, 27 (2009), pp. 11-40.

38. Vegeu Josep Torró, «Del almagram a las particiones de frutos. Las cargas agrarias en las aljames musulmanes del reino de Valencia», dins Rafael Vallejo (ed.), Los tributos de la tierra. Fiscalidad y agricultura en España (siglos XII-XX), València, PUV, 2008, pp. 185-222, i, del mateix autor, «Vivir como cristianos...», cit.

39. Sobre les rendes dels camperols cristians, vegeu l’estudi introductori d’Enric Guinot, Cartes de poblament medievals valencianes, València, Generalitat Valenciana, 1991, a més dels articles citats en la nota 36.

40. Vegeu J. Torró, El naixement..., op. cit., pp. 226-227.

41. Càlculs propis segons les dades, corresponents a les rendes de 1376 i el fogatge de 1381, de Bernardo Tomás Botella, El condado de Dénia en tiempos de Alfonso el Viejo: rentas y poder señorial, València, PUV, en premsa (apèndix). Val a dir que l’estructura de les rendes d’aquestes viles cristianes, tot i que havien passat a mans senyorials, era semblant a la de les batllies reials, més lleugeres que les habituals en les senyories laiques. Però, en qualsevol cas, es confirma que la renda mitjana per als pagesos musulmans se situava al voltant del centenar de sous.

42. J. Torró, «Vivir como cristianos...», cit., p. 18.

43. Vegeu les dades reunides per Antoni Furió, «Estructures fiscals, pressió tributària i re-producció econòmica al País Valencià en la baixa Edat Mitjana, en Manuel Sánchez i Antoni Furió (eds.), Corona, municipis i fiscalitat a la baixa Edat Mitjana, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1997, pp. 495-525, esp. p. 512, quadre 1. Per a una visió de conjunt de les rendes de les batllies reials al Quatre-cents, vegeu el detallat estudi d’Enric Guinot, «El patrimoni reial al País Valencià a inicis del segle XV», Anuario de Estudios Medievales, 22 (1992), pp. 581-639.

44. E. Guinot, ibid., p. 517, quadre 2. A Gandia, però, només es pagaven 24 sous, perquè l’estructura de la renda s’havia fixat quan la vila pertanyia a la Corona, de manera que, tot i ha-ver-se alienat, mantenia característiques similars a les de les batllies reials. El mateix succeïa a Llíria (25 sous) i Xèrica (13 sous), poblacions incloses a la fi del segle XV en el ducat de Sogorb, vegeu les xifres en Carlos López, Nobleza y poder político en el reino de Valencia (1416-1446), València, PUV, 2005, p. 112.

45. Ara bé, a la vall del Vinalopó, en llocs com Asp i Elda, la renda mitjana per casa era molt més baixa, al voltant dels 40 sous, encara que aquesta no era la situació comuna dels musulmans. Les dades provenen de C. Lopez, Nobleza y poder político, op. cit., pp. 97 (Alberic) i 112 (Asp, Elda, Crevillent i Elx) i la referència de Llombai d’A. Furió, «Estructures fiscals...», ibid. La resta de mitjanes s’han calculat partint de les dades dels arrendaments publicats per M. V. Febrer, Les aljames mudèjars valencianes..., op. cit., pp. 215 (Xiva i Vilamarxant), 254 (Picassent), 266 (Vilallonga), 271 (Xiva) i 286 (el Genovés). El muntant de les rendes, corresponents a la segona meitat del segle XV, s’ha dividit pel nombre de focs del registre de 1488, el més proper, publicat per R. Valldecabres (ed.), El cens de 1510..., op. cit., pp. 548-558.

46. Càlculs efectuats, com en els casos de la nota anterior, a partir de les dades de M. V. Febrer, ibid., pp. 205 (Faldeta, amb indicació dels pobladors), 250 (Anna) i 284 (Sallent). Sobre Llombai, A. Furió, ibid., p. 517, quadre 2.

47. Les rendes de Gandia corresponen a l’any 1421, A. Furió, ibid., p. 517. Les de Xeresa i Alcodar (6.636 sous) al 1524, les de Bellreguard (7.117 sous) al 1509 i les de la Valldigna o vall d’Alfàndec (65.000 sous) al 1478, unes sumes que s’han dividit pel nombre de focs registrats al cens de 1510 (103, 67 i 660, respectivament), segons R. Valldecabres (ed.), ibid. Les referències dels arrendaments provenen de José L. Pastor, Gandia en la Baixa Edat Mitjana: la vila i el senyoriu dels Borja, Gandia, CEIC Alfons el Vell, 1992, pp. 262 (Bellreguard) i 266 (Xeresa i Alcodar), així com de M. V. Febrer, ibid., p. 296 (vall d’Alfàndec).

48. La incidència del deute censalista ha estat tractada per Antoni Furió, «Crédito y endeudamiento: el censal en la sociedad rural valenciana (siglos XIV-XV)», dins Esteban Sarasa i Eliseo Serrano (eds.), Señorío y feudalismo en la Península Ibérica (siglos XII-XIX), Saragossa, Gobierno de Aragón, 1993, vol. I, pp. 501-534. Sobre la fiscalitat municipal, vegeu Antonio J. Mira, Las finanzas del municipio. Gestión económica y poder local. Sueca (s. XV-XVI), València, Diputació de València, 1997, i P. Viciano, Regir la cosa pública..., op. cit.

49. Sobre l’endeutament de les alqueries musulmanes de l’horta de Gandia, vegeu José L. Pastor, «Censales y propiedad feudal. El Real de Gandía: 1407-1550», En la España Medieval, IV (1984), pp. 737-766.

50. Citacions recollides per J. Torró, «Vivir como cristianos...», cit., p. 18.

51. Ara bé, sant Vicent tracta també de guanyar la bona disposició dels senyors argumentant que, de la mateixa manera que els esclaus no són alliberats pel baptisme, que sols suposa un alliberament espiritual, els vassalls musulmans batejats tampoc haurien de deixar de pagar les rendes acostumades: «lo senyor dels esclaus o vassalls moros qui es facen cristians, no perdran res. Lo sant baptisme fa franca l’ànima, mas no lo cos. Així, si es bateja, l’ànima és franca, mas lo cos catiu, e vendre’ls podeu. (...) E així, los senyors dels llocs no perdran res, e los vassalls moros no en són tenguts de demanar-los llicència.» I, efectivament, així va succeir al segle XVI: els cristians nous continuaren pagant com a moros. Vegeu sant Vicent Ferrer, Sermons de Quaresma, introducció de Manuel Sanchis Guarner, València, Albatros, 1973, vol. II, p. 43, citat per Maria Teresa Mallol i Ferrer, «Frontera, convivencia y proselitismo entre cristianos y moros en los textos de Francesc Eiximenis y de san Vicente Ferrer», dins J. M. Soto Rábanos (coord.), Pensamiento medieval hispano. Homenaje a Horacio Santiago-Otero, Madrid, CSIC, 1998, pp. 1594-1595.