Kitabı oku: «Cartografia, ideologia i poder», sayfa 3

AGRAÏMENTS

La redacció d’aquest llibre ha sigut possible gràcies a Josep Vicent Boira (Departament de Geografia de la Universitat de València), amic de molts lustres, còmplice absolut d’aquest llibre i atentíssim supervisor de les successives versions; a Claudio Cerreti (Dipartimento di Studi Umanistici de la Università degli Studi Roma Tre) i a Edoardo Boria (Dipartimento di Scienze Politiche de la Università di Roma «La Sapienza»), tots dos sempre disposats al suggeriment, a l’esperonament i a tenir paciència; i a Luciana Senna (Centro Documentazione del Touring Club Italiano, a Milà), col·laboradora constant i comprensiva a quasi un miler i mig de quilòmetres de distància.

També hi ha altres persones que han tingut un paper rellevant –moltes gràcies per la generositat– perquè el manuscrit prenguera forma: Pau Alegre (Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona); Ferran Archilés (Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València); Vicent Baydal (Faculty Member de la University of Oxford, History); Robert Cuenca (Lycée Français de Valence, a Paterna); Joaquim Cuevas (Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de València); Antoni Durà (Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona); Vicent Flor (Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València); Robert Martínez Canet (Museu Valencià d’Etnologia); Josep Monter (Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, MuVIM); Miquel Ruiz (Escola Cooperativa Valenciana Mestres de la Creu, a Mislata); i Antoni Martínez (Servei de Promoció i Normalització Lingüística de la Universitat Politècnica de València), que ha sigut l’acurat corrector del desgavell gramatical que empeltava la meua redacció original.

Igualment vull manifestar el meu agraïment més profund a un grapat de persones que, des de la coincidència o la discrepància ideològica, m’han matisat el text, m’han aportat arguments, o m’han fet costat en el projecte. Alguns d’aquests companys d’aventura pertanyen a les universitats de València, Politècnica de València, Alacant, Barcelona, Girona o Oxford (Ohio); d’altres, ensenyen a adolescents o adults en mig de les penúries i les hostilitats dels temps presents; altres amics treballen (o treballaven) a museus de la capital valenciana, farmàcies, petites o grans empreses, llibreries de vell, l’Ajuntament de València, les Corts Valencianes, les Aules de Tercera Edat, algun banc, alguna ràdio i algun diari digital; altres són autònoms amenaçats per la crisi, aturats que encara viuen al País Valencià o emigrants que es llauren un futur a Alemanya o a Xile. Heus-ne ací els noms: Vicent Ballester, Antoni Bartoll, Xavier Bendicho, Antoni Blázquez, Maria Jesús Bolta, Glòria Bonet, Carles Calatayud, Ana Canela, Manel Cárceles, María José Carrascosa, Rafael Castelló, Josep Cerdà, Nelo Cerdà, Rosa Chorro, Ana Crespo, Clara Ferrando, Francisco Gimeno Blay, Amador Grinyó, Esmeralda Hernando, Jesús Jiménez Martínez, Ramon Lapiedra, Sergi Linares de Terán, Ana Martínez, Vicent Martínez García, Joan F. Mateu, Josep-Lluís Melià Roger, Joan Carles Membrado, Jaime Millás, Isabel Morant, Ada Moya, Pere Palés, M. José Peralta, Pilar Pérez Pacheco, Vicent Partal, Manel Pérez Saldanya, Jordi Peris, Xavier Pons, David Prytherch, Esther Puntero, August Rafanell, Manuel Real, Ana Reig, Faust Ripoll, Rafael Solaz, Glòria Tello, Ramon Tormo, Enric Trilles, F. Xavier Vila Moreno i Sergio Vilata.

També he de posar de relleu l’ajut proporcionat per professionals de biblioteques i arxius –de vegades amics, de vegades quasi i d’altres només informadors– que, amb el seu bon treball, m’han facilitat les coses extraordinàriament (amb imatges, amb dades, amb amabilitats):

A EUROPA,

–al País Valencià i el Principat de Catalunya, José Rueda i Aitana Cháfer (Cartoteca de la Universitat de València); Maria Josepa Cortés i Fernanda Alcañiz (Servei de Biblioteques i Documentació de la Universitat de València); Benedicta Chilet (Biblioteca del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, MuVIM, a la ciutat de València); Carme Montaner Garcia (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, a Barcelona), Lourdes Martín (Servei d’Accés i Obtenció de Documents de la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona), Marta Gil (Cartoteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona, UAB), Isabel de Colmenares Brunet (Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona) i Sandra Esteban i Casado (Biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC, a Barcelona);

–a la Itàlia no retoromànica, Simone Sironi, Alberto Mosconi i Claudio Zedda (Biblioteca Comunale Centrale –Palazzo Sormani–, a Milà); Andrea De Pasquale i Simona Fumeo (Biblioteca Nazionale Braidense, a Milà); Cesare Ballardine (Biblioteca della Cineteca di Bologna); Angela Ammirati (Biblioteca Comunale Ariostea, a Ferrara); Silvia Tapparo (Biblioteca di Scienze Statistiche, a la Università degli Studi di Padova); Concetta Rociola (Biblioteca del Seminario Vescovile di Padova); Giuliano Sanseverinati (Biblioteca Comunale Mozzi Borgetti de Macerata); Adele Pizzullo (Biblioteca del Centro Alti Studi per la Difesa, CASD, del Ministero della Difesa, a Roma) i Lina Maria Vitale (Biblioteca della Società Geografica Italiana, a Roma);

– a les terres de llengua retoromànica, Mario Bosco (Biblioteca Civica «Vincenzo Joppi» di Udine, al Friül, Itàlia);

– a la França francoprovençal i Romandia (o Suïssa romana), Corinne Sieurac i Alexandra Flore (Bibliothèque Municipale de Lyon); Carla Bellota (Librairie de l’Organisation des Nations Unies à Genève · United Nations Office at Geneva Library, de Ginebra) i Jacques Oberson (dins l’última biblioteca, però específicament als United Nations and League of Nations Archives at Geneva);

– a la Bèlgica francòfona i la França d’oïl, Thomas Traina i Verónica Pérez García (Bibliothèque des Sciences Humaines, BSH, de la Université Libre de Bruxelles, ULB); Emmanuel Pavy, Christine Thomès i Claire Chemel (Bibliothèque nationale de France, BNF, a París); Rachel Creppy (Bibliothèque de géographie de la Bibliothèque interuniversitaire de la Sorbonne, a París); Céline Cornuault (Bibliothèque centrale du Muséum national d’histoire naturelle, a París); Pierre Grivaz, Birgit Hallerberg i Sylvaine Detchemendy (Sciences Po La bibliothèque, a París) i Charles De Carvalho (Bibliothèque Carnegie, a Reims);

– a Occitània, Loïc Ducasse (Service Informatique Documentaire, SICD, de la Université de Toulouse, a Tolosa de Llenguadoc); Florence Grellier (Service Commun de la Documentation, SCD, de la Université de Toulouse II-Le Mirail) i Nathalie Falgon-Defay (Système d’Information Documentaire de l’Université de Bordeaux, a Peçac, Gascunya);

– a Aragó, Álvaro Cabañuz Benedicto (IES Ramón y Cajal, a Osca);

– a Castella, María Teresa Ríos (Biblioteca Nacional de España, a Madrid); Isabel Carreira Delgado (Biblioteca de Geografía e Historia de la Universidad Complutense de Madrid); Ana Belén López i Pilar Díaz Asensio (Biblioteca Campus Sur de la Universidad Politécnica de Madrid) i Beatriz Díaz Rodríguez (Biblioteca Tomás Navarro Tomás del Centro de Ciencias Humanas y Sociales del CSIC, a Madrid);

– a Portugal, Ana Sabido i Luísa Vaz (Biblioteca Nacional de Portugal, a Lisboa);

– a Gal·les, Mark Antony Strong (Llyfrgell Genedlaethol Cymru · National Library of Wales, a Aberystwyth);

– a Escòcia, Louise Speller i Trevor Thomson (National Library of Scotland, a Edimburg) i Sonny Maley (Glasgow University Library);

– a Anglaterra, Alan Brown (Bodleian Library, de la University of Oxford); Jo Dansie i Carlos Garcia-Minguillan (British Library, a Londres); Andrew Alexander (Cambridge University Library); Sarah Hume (The London Library) i Hellen Sharman (Natural History Museum Library, a Londres);

– als Països Baixos i la Bèlgica neerlandòfona, Hendrik Sander (Universiteits Bibliotheek de la Vrije Universiteit, a Amsterdam); i Claude Sorgeloos (Koninklijke Bibliotheek van België · KBR · Bibliothèque royale de Belgique, a Brussel·les);

– a Alemanya, Steffi Wolf (Deutsche Nationalbibliothek, DNB, a Leipzig); Margit Heumüller i Karin Frammelsberger (Bayerische Staatsbibliothek, BSB, a Munic); Cornelia Pfordt (Niedersächsische Staats-und Universitätsbibliothek, a Göttingen) Holger Scheerschmidt (Staatsbibliothek zu Berlin - Preußischer Kulturbesitz, a la ciutat de Berlín); i Friederike Kühn (Universitaetsbibliothek de la Freie Universitaet Berlin);

– a Txèquia, Helena Bachmannova (Národní knihovna České republiky, a Praga);

A OCEANIA,

– a Austràlia, «Trove Support» (National Library of Australia, a Canberra);

– a Nova Zelanda, Sarah Rooney (Central Library/University of Otago · Te Whare Pukapuka Matua/Te Whare Wānanga o Otāgo, a Dunedin/Ōtepoti);

–a Hawaii, Vicky Lebbin (Library Reference Center de la University of Hawaiʻi at Mānoa, a Honolulu) i Jodie Mattos (a la mateixa universitat).

A L’AMÈRICA DEL SUD,

– a l’Argentina, «Departamento Sala Pública» i María Julia Rillo i Martha Lezcano del «Departamento Colecciones Especiales» (Biblioteca del Congreso de la Nación, a Buenos Aires).

I A L’AMÈRICA DEL NORD,

– a la Colúmbia Britànica (Canadà), Tim Ross (Walter C. Koerner Library, de la University of British Columbia, a Vancouver)

– a Califòrnia, Miki Goral (Powell Library de la UCLA, University of California, a Los Angeles); Michael Bartolic (California State Library, a Sacramento); Nicholas G. Meriwether i Ken Lions (University Library de la UCSC, University of California, a Santa Cruz) i Tonette Mendoza (Doe & Modditt Libraries de la UCB, University of California, a Berkeley);

– a Arizona, Jeanette M. Mueller-Alexander (Polytechnic campus Library, a Mesa, en l’Arizona State University de Phoenix);

– a Colorado, Erin Meyer i Christopher C. Brown (University of Denver Libraries) i M. Douglas Johnson (McDermott Library, USAF –United States Air Force– Academy);

– a Nou Mèxic, Joseph M. Lane (University of New Mexico Libraries, a Albuquerque);

– a Texas, Samantha Cavanaugh, i Cynthia Franco i Pamalla Anderson (respectivament, Fondren Library i DeGolyer Library de la Southern Methodist University, a Dallas); Katherine Strickland (PCL Map Collection de la University of Texas Libraries, a Austin) i Kathy Weimer (Sterling C. Evans Library, a la Texas A&M University, College Station);

– a la Lousiana, Kelly D. Bessinger i Jessica Hornbuckle (Louisiana State University Libraries, a Baton Rouge);

– a Arkansas, Norma Johnson (University of Arkansas Libraries, a Fayetteville);

– a Illinois, Melanie Joy Rusk (University of Illinois at Urbana-Champaign, a Urbana); Ann Aler (Northwestern University Library, a Evanston) i Matthew Borowicz (Morris Library de la Southern Illinois University, a Carbondale);

– a Iowa, John Elson (University of Iowa Libraries, a Iowa City);

– a Wisconsin, Jennifer Stibitz, i Simone Munson i Lee Grady (respectivament, Memorial Library i Wisconsin Historical Society, de la University of Wisconsin-Madison);

– a Michigan, Jason Glatz (Western Michigan University Libraries, a Kalamazoo);

– a Indiana, Sean Frew (Ruth Lilly Auxiliary Library Facility de la Indiana University, a Bloomington) i Robert S. Freeman (Purdue University Libraries - HSSE, a West Lafayette, Indiana);

– a Alabama, Mark Robinson (Amelia Gayle Gorgas Library, de la University of Alabama, a Tuscaloosa);

– a Florida, Burt Altman (Strozier Library, de la Florida State University, a Tallahassee);

– a Carolina del Sud, Arnold Taylor (Thomas Cooper Library, de la University of South Carolina, a Columbia);

– a Carolina del Nord, David Tully (North Carolina State University Libraries, a Raleigh); Kenny Jones i Elizabeth –Libby– Chenault (respectivament, School of Information & Library Science, SILS, i Global Resources and Area Studies de la University of North Carolina at Chapel Hill) i Hannah Rozear (William R. Perkins Library, a la Duke University de Durham);

– a Virgínia, Lisa Wehrmann i Sarah Huggins (Library of Virginia, a Richmond);

– a Pennsylvania, Berthalicia R. Harvey, Susan B. White, Tsering W. Sawa, Bobray Bordelon i Louise F. Deis (Princeton University Library); Ancil George (Van Pelt Library, University of Pennsylavania, a Filadèlfia); Clare Whiters (University of Pittsburgh Library Sistem, a Pittsburgh); Barbara Coopey, Shane David Burris i William Brockman (Pennsylvania State University Libraries, a State College); Marianne Hansen (Bryn Mawr College Library, a Bryn Mawr) i Michael p. Miller (American Philosophical Society Library, a Filadèlfia);

– a Nova York, Jeremiah Trinidad-Christensen, Junko Stuveras i Fadi Dagher (Columbia University Libraries, a la ciutat de Nova York –NYC–); Nancy Alzo (SUNY Postdam College · Crumb & Crane Libraries, a The State University of New York at Potsdam) i Kate Cordes, Nancy Kandoian i Artis Q. Wright (Lionel Pincus and Princess Firyal Map Division, New York Public Library, a NYC);

– a Vermont, William D. Gill (Bailey/Howe Library, a la University of Vermont, a Burlington);

– a Maine, Patrick Layne (Bangor Public Library) i Robert Spencer (Osher Map Library de la University of Southern Maine, a Portland);

– a Massachusetts, Odile Harter (Harvard College Library, a la Harvard University, a Cambridge), Lorrie A. McAllister (MIT Libraries · Massachusetts Institute of Technology, a Cambridge); Henry Steele i Chris Stauber (University Library de la Tufts University, a Medford); Dunstan McNutt (Robert Frost Library, a l’Amherst College, a Amherst) i Patricia Feely (Social Sciences and Government Information Department, Boston Public Library);

– a Connecticut, Mary Hughes, Brian Kiss, Christopher Fiorillo, Alan Solomon i Lucille Houde (Yale University Library, a New Haven);

– i a Washington DC, Laura Lalime-Mowry (Law Library, al Law Research Center del World Bank); Megan Sumner i Sue Borlo (Joint Bank-Fund Library, és a dir, la biblioteca conjunta del World Bank i de l’International Monetary Fund); Deborah Brown (Dumbarton Oaks Research Library de la Harvard University); Michael Scott (Lauinger Library, a la Georgetown University) i Cynthia Smith, Edward Redmond, Mike Klein i Anthony Paez Mullan (Library of Congress).

Last but not least, he d’agrair la professionalitat de Daniel Rubio, treballador al MuVIM i la persona que més mapes ha dipositat a les meues mans; igualment he d’esmentar Josep Miquel Bisbal i Marc Brell, amatents propietaris d’un negoci on Josep Vicent Boira i jo elucubràvem, prop de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, amb la conversió en llibre de les reflexions que segueixen; i, quasi per últim, he de traure a col·lació els noms dels membres del jurat del Premi Joan Coromines 2013 d’investigació filològica, històrica o cultural, patrocinat per la Societat Coral «El Micalet» de la ciutat de València: Josep Ferrer i Costa (Fundació Pere Coromines), Ferran Carbó (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana), Gustau Muñoz (Publicacions de la Universitat de València) i Josep Guia (Junta Directiva de la Societat Coral «El Micalet»); al veredicte d’aquestes quatre persones, així com al bon fer de l’equip de treball de Publicacions de la Universitat de València, dec que aquest volum arribe a les prestatgeries.

INTRODUCCIÓ La cartografia dels pobles

Quan hom parla de pobles,

immediatament desitja situar-los en el mapa.

Mikael Bodlore-Penlaez (2010)

...l’activitat pròpia dels cartògrafs o mapistes,

això és, la interpretació selectiva, abstracta i simbòlica

de paisatges i distribucions geogràfiques.

PAU ALEGRE (2010: xvii)

Si quiere realmente convencer y arrastrar,

todo gran proyecto, visión o esbozo de futuro

es también espacial.

KARL SCHLÖGEL (2007: 90)

I. ELS MAPES ETNICOLINGÜÍSTICS

La paraula grega ethnos ha tingut com una de les seues accepcions la de poble o nació;¹ la cartografia etnicolingüística seria, doncs, aquella que representaria els pobles i les seues fronteres en funció –majoritàriament– de les divisions en el terreny idiomàtic: «[...] those [mapes] showing ethnic structure based on language» (Wilkinson, s/d [1957]: 548a). En llengua anglesa, els mapes etnicolingüístics dedicats a tot Europa han pogut arribar a batejar-se amb fórmules com ara «Peoples of Europe based chiefly on language» (potser la nomenclatura més precisa de totes les existents), però aquests mapes són coneguts molt generalment com de pobles i llengües («Völker- und Sprachenkarten» en alemany) o amb l’apel·latiu d’etnogràfics.²

Independentment de les opcions onomàstiques ressenyades, i d’altres de possibles i utilitzades en el passat o en el present, s’hauria de recordar que «Inherent in the production of many of these maps is the presumption that the ethnic groups so identified have a right to a separate or independent cultural and political identity» (Wallis i Robinson, 1987: 105).

Per altra part s’ha de recordar que les fronteres de les llengües europees –tal com es van dibuixar entre l’alta edat mitjana i la fi de l’edat moderna, i tal com van ser sancionades pels filòlegs dels segles xix i xx– han sigut vistes en moltíssimes ocasions com les veritables fronteres nacionals, o de les nacionalitats que haurien de prendre carta de naturalesa, asseveració que ha constituït un argument ben difós del nacionalisme idealista, herderià, organicista, essencialista, o de tipus alemany, doctrina política originalment teoritzada per filòsofs alemanys com Johann Gottfried von Herder (1744-1803) i Johann Gottlieb Fichte (1762-1814), i assumida immediatament per generacions romàntiques de pensadors, activistes i governants.

El segon dels intel·lectuals esmentats, Fichte, va ser autor d’un llibre molt influent en el primer nacionalisme alemany: els Reden an die deutsche Nation, els catorze Discursos a la nació alemanya que, publicats el 1808, recollien sengles conferències impartides a Berlín l’any anterior. Però a l’hora d’aportar algun text dels conreadors d’aquest ideari he volgut exemplificar-lo en el geògraf vènet Adriano Balbi (1782-1848), autor d’un escrit recollit en el «Discours préliminaire» de l’Atlas ethnographique du globe, obra publicada en iniciar-se el segon quart del segle xix i que no incorpora cap mapa, sinó tableaux (quadres):

La langue est le véritable trait caractéristique qui distingue une nation d’une autre; quelquefois même elle en est le seul, puisque toutes les autres différences produites par la diversité de race, de gouvernement, des usages, des mœurs, de la religion et de la culture, ou n’existent pas ou bien offrent des nuances presque imperceptibles. Quelle différence essentielle présentent maintenant entr’elles les principales nations de l’Europe, si ce n’est celle de la langue? (Balbi, 1826: xviii).³

L’elecció d’un escrit com l’anterior, tan insistent en el protagonisme de l’idioma en la identificació de la nació, però degut a un autor itàlic i no a mans germàniques, no és innocent en absolut; amb aquesta tria –a més de fer els honors al país de concepció i de publicació de l’atles a què es dedica aquest llibre– he buscat refutar, amb fets, una certa generalització abusiva: aquella que consisteix a assegurar que els criminals nazis, o que altres extremistes de dreta, van ser pràcticament les úniques conclusions lògiques del determinisme organicista de Herder, de Fichte, etc., sobre la qüestió nacional. D’igual manera, s’ha de remarcar que els mapes etnicolingüístics –amb el cúmul de connotacions derivades– havien sigut conreats des de molt abans de l’embranzida hitleriana i per persones d’ideologia ben diversa a la del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei –el partit únic al III Reich– o a la d’agrupacions com ara l’Alldeutscher Verband:⁴

Sia sotto il nazismo che sotto il fascismo è difficilmente distinguibile l’elemento della cultura tradizionale da quello strumentale e connesso alle mire espansionistiche dei due regimi. [...]

Stesso discorso vale in Germania per l’enfasi sull’elemento etnico o lo spazio culturale mitteleuropeo, temi ricorrenti nelle carte e negli atlanti prima dell’avvento del nazismo al potere e non certo monopolio del pensiero dell’estrema destra (Boria, 2012d: 102).⁵

II. LLENGÜES I NACION(ALISME)S

Siga com siga, a l’efecte d’explicar l’expansió de l’axioma que ha identificat l’àrea de la llengua amb el territori de la nació, una moneda corrent entre bona part de la intel·lectualitat europea del xix i de temps posteriors (i això amb major o menor component idealista incorporat), vull remetre a Miroslav Hroch. Aquest autor ha recordat que, en el segle xix, «havia de ser possible» aconseguir el «desvetllament» de les nacions europees definides per la llengua i la cultura i declarar-les existents com a tals, més enllà del fet que pogueren invocar o no la condició d’estats a l’edat mitjana. Si l’estatalitat històrica «no era diriment per al reconeixement d’una nació, aleshores quins trets havia de “posseir” una comunitat per a ser reconeguda com a nació?». D’aquesta manera la qüestió de què era i què no era una nació «va passar a ser objecte de la ciència positivista, que pretenia respondre-hi segons criteris objectius. Tot plegat sota el signe del “realisme” escolàstic: hom creia que el concepte existia realment, que existeix la nació “vertadera”, i que allò que calia era definir-la científicament» (Hroch, 2011: 150-151) (figs. 0.1 i 0.2).⁶

Tal com asseveren diversos analistes, no convé establir una dicotomia fèrria entre el nacionalisme de tipus alemany («llengua = nació») i el de tipus francés, tradicionalment considerat com antitètic i partícip teòricament –amb poderoses estructures administratives al darrere– «de la descripció subjectivista de la nació a través de la consciència nacional dels seus membres» (Hroch, 2011: 151). Aquesta última visió de la qüestió nacional, exemplificada en Ernest Renan (1823-1892), ha tingut com a postulat més difós aquell que defineix la nació com un plebiscit quotidià.⁷ Tanmateix s’ha de posar de relleu que:

Més enllà de la suposada neutralitat que l’Estat liberal diu que manté, sempre comporta una definició cultural normativa que es converteix en requisit per a la identificació de la pertinença a la nació. [...] Per exemple, el cas francès mostra la importància de la llengua i d’una determinada versió del passat en la fixació d’un model cultural normatiu que estableix els límits reals de l’adopció de la ciutadania. [...] Diversos estudis han mostrat, al capdavall, que la base de la contraposició entre aquests rígids models, la diferència entre els models francès i alemany, és difícil de mantenir. A més, a mesura que ens acostem a la fi de segle, ambdós models tendeixen a convergir i confondre’s (Archilés i Martí, 2004: 278-280).⁸

1. «La notion ethnie qui a été empruntée aux Grecs (ethnos) désignait chez eux les peuples qui n’étaient pas organisés en cités-États (polis) et de façon générale des groupes animaux ou des groupes humains vivant ensemble et partageant la même culture bien que appartenant pas forcément au même clan ou la même tribu» (Amselle, 1987: 465).

2. El títol anglés citat prové d’un mapa mural concebut als Estats Units, publicat a Chicago per Denoyer-Geppert: Peoples of Europe based chiefly on language. Political boundaries and language areas as of January 1938. Malgrat aquesta nomenclatura plural, els mapes etnicolingüístics constitueixen un grup particular –ben recognoscible– de la coneguda com a cartografia temàtica antròpica. En una aportació clàssica –Early Thematic Mapping in the History of Cartography– es xifrava el contrast entre el mapa general i el temàtic en què aquest últim es concentra a mostrar l’existència geogràfica i la variació d’un sol fenomen o, com a molt, d’uns pocs (Robinson, 1982: 16). Per la seua part, «L’Associació Cartogràfica Internacional defineix el mapa temàtic com “un mapa preparat per a demostrar conceptes o trets particulars” de manera que, en general, això exclou els mapes topogràfics. [...] Naturalment, molt sovint els mapes combinen diverses funcions i es pot parlar de mapes que parcialment són temàtics i parcialment són generals» (Campbell, 2008: 1b).

3. «La llengua és el veritable tret característic que distingeix una nació d’una altra; de vegades fins i tot és l’únic, atés que totes les altres diferències produïdes per la diversitat de raça, de govern, dels usos, dels costums, de la religió i de la cultura, o no existeixen o bé ofereixen uns matisos quasi imperceptibles. ¿Quina diferència essencial presenten ara entre elles les principals nacions d’Europa, si no n’és la de la llengua?» (traducció pròpia).

4. Literalment, Lliga de tots els alemanys (o panalemanya), activa entre el 1891 i el 1939.

5. Boria es deté encara més en la qüestió, i n’enllesteix uns paràgrafs ben aclaridors: «Non c’è nulla di nuovo in questa considerazione circa la continuità con il passato: è noto, infatti, che l’ascesa dei movimenti di estrema destra ha fatto leva su sentimenti ampliamente diffusi presso larghi strati della popolazione. / La produzione cartografica conferma queste conclusioni e smentisce quindi l’idea che sia stato esclusivamente l’avvento di questi due regimi a enfatizzare alcuni temi politicamente sensibili. Il nazionalismo, l’irredentismo, l’espansionismo erano infatti inclinazioni già evidenti nella cartografia del periodo precedente che i movimenti di estrema destra hanno avuto solamente cavalcare. / Dunque, se si inquadra la produzione cartografica del periodo fascista e nazista in un contesto storico più ampio emergono forti elementi di continuità con la produzione precedente, lasciando l’impressione che sia più corretto parlare di un sapere cartografico strumentalizzato piuttosto che di un sapare imposto» (Boria, 2012d: 102). Malgrat que Edoardo Boria no ha dedicat massa pàgines a la cartografia etnicolingüística al llibre Cartografia e potere (2007), ni tampoc al volum Carte come armi (v. particularment 2012b i 2012c, «Italia irredenta» i «Irredentismi altrui»), les reflexions d’aquest estudiós al voltant de la qüestió mereixen tanta atenció com la resta de les seues aportacions sobre l’univers cartogràfic.

6. Les il·lustracions que acompanyen aquest llibre procedeixen bé de llocs web, bé de llibres o d’altres objectes conservats en col·leccions de titularitat privada o pública: quan en el comentari de les imatges no es fa cap referència al lloc d’origen de la il·lustració, s’ha d’entendre que prové d’una col·lecció particular.

7. «L’existence d’une nation est (pardonnez-moi cette métaphore) un plébiscite de tous les jours [...]», frase extreta d’una conferència pronunciada per Renan a París, el 1882, que seria convertida en un llibre cèlebre: Qu’est-ce qu’une Nation? (¿Què és una nació?).

8. Igualment, no té cap sentit «un differenziamento pregiudiziale fra nazionalismo “buono” e nazionalismo “cattivo”, o fra nazionalismo e pattriotismo» (Gentile, 2011: xiv).

Figs. 0.1 i 0.2

Fragments de sengles mapes etnicolingüístics publicats per l’editorial alemanya Velhagen & Klasing, on els cartògrafs es feien ressò indirectament del debat existent a la darreria del segle xix i l’inici del segle xx, sobre l’adscripció filològica dels parlars estesos des del centre de França fins al riu Segura i, també, sobre l’adscripció nacional en potència o en acte dels corresponents parlants: com es sabut, les esmentades latituds podien ser conceptuades –dins i fora dels autors de la filologia romànica– bé com a constitutives d’una sola llengua neollatina (dita provençal o llengua d’oc), bé com a migpartides entre dues llengües, la llengua d’oc i la batejada com a catalana (posició que s’imposaria finalment en el si de la comunitat de lingüistes).

En el mapa de l’esquerra (a escala 1: 20.000.000, 229 × 274 mm), els territoris catalans, valencians, provençals, etc., hi apareixen adscrits sota la paraula Langued’oc (sic), domini delimitat per una frontera ombrejada amb un to lleugerament morat; tanmateix, el tractament cromàtic de les latituds terrestres, i la clau de lectura, indicarien l’existència d’una adscripció francesa o espanyola atesa la ubicació a una banda o a l’altra de la frontera estatal. La imatge prové de la «Völkerkarte von Europa» («Mapa dels pobles d’Europa») datada el 1880 i inclosa en la primera edició del Richard Andree’s Allgemeiner Handatlas de 1881 (la segona edició de l’atles, de 1887, va conservar la mateixa representació unitària de l’espai occitanoromànic).

En el mapa de la dreta (a escala 1: 25.000.000, 189 × 249 mm), l’àmbit batejat com a Langue d’oc (ara ja amb la forma escrita usual), i l’espai específic dels Catalanen (on s’inclouen les terres valencianes i les illes Balears), hi apareixen ben perceptiblement separats; però de la mateixa manera que en el mapa anterior, la frontera francoespanyola determinaria la distinció entre Franzosen i Spanier (únics etnònims de tots aquests àmbits incorporats en la clau de lectura). La representació explícita dels catalans en l’Andrees Allgemeiner Handatlas va començar en la quarta edició, el 1899, si bé sense incloure-hi l’Alguer: serà a partir de la cinquena edició, iniciada el 1906, que aquest mapa, situat en el quadrant superior esquerre de la doble pàgina «Europa. Völker und Religionen», adquiriria l’aparença definitiva pel que fa a la Mediterrània nord-occidental (la imatge s’ha tret del mapa del quart tiratge de l’esmentada cinquena edició, datat el 1909 però publicat el 1910).