Kitabı oku: «Cartografia, ideologia i poder», sayfa 4

1 LA BATALLA PERDUDA: EL TOURING CLUB ITALIANO NO VA PODER EDITAR EL PRIMER GRAN ATLES ITALIÀ

1. ELS GRANS ATLES ITALIANS DE L’EDAT CONTEMPORÀNIA: DE LA DEPENDÈNCIA A L’EXCEL·LÈNCIA TÈCNICA

Fetes les anteriors afirmacions, de caràcter bàsic, al voltant de les cruïlles entre les produccions cartogràfiques etnicolingüístiques i les posicions polítiques existents sobre les identitats col·lectives, cal acostar-se a l’objecte concret a què es dedica aquest treball, i començar dient que la cartografia italiana del segle xx va tenir el seu moment àlgid en el període d’entreguerres: durant el Ventennio, l’època del feixisme o dictadura mussoliniana emparada per la casa de Savoia entre 1922 i 1943. Edoardo Boria, en una obra imprescindible per a la qüestió que ens ocupa, Cartografia e potere. Segni e rappresentazioni negli atlanti italiani del Novecento, recordava que «Fino alla prima guerra mondiale prevale in Italia la circolazione di carte e atlanti di provenienza straniera (sopratutto tedeschi [alemanys]) o comunque fortemente ispirati dall’estero», però que, en el període entre les dues guerres, «la cartografia italiana raccoglie i frutti di quelle coraggiose iniziative avviate all’inizio del Novecento da alcuni lungimiranti intellettuali-imprenditori» (Boria, 2007: 8). Gràcies a aquests últims i als vigorosos ferments culturals que el país posseïa en concloure la Primera Guerra Mundial, «la cartografia italiana colma il ritardo rispetto alle più solide scuole tedesca, francese e inglese e si emancipa da esse». El mateix autor aclaria més avant (p. 107) que el conflicte havia transformat definitivament el mode d’apropiació dels mapes a Itàlia, que havien passat de ser instruments per a les classes cultes a productes de massa: «La società appariva pronta, anzi desiderosa, di nuovi prodotti geografici».

Del que s’ha dit es desprén que, des del punt de vista tècnic, durant unes dècades de la primera meitat del segle xx, fullejar segons quins atles italians devia ser tan aconsellable i gratificant –si més no– com consultar els millors atles alemanys, francesos o britànics: s’havia obert una breu però intensa etapa d’emancipació dels reculls cartogràfics italians respecte de l’estranger «in correspondenza degli slanci patriotici dell’Italia post bellica e delle percezioni collettive che ne derivano» (Boria, 2007: 8). El clímax, quant a la qualitat, s’assoliria el 1927, en veure la llum quasi al mateix temps «i tre più eccellenti atlanti prodotti dalla cartografia italiana del Novecento»: un dels quals, l’atles produït pel Touring Club Italiano, assoliria un enorme reconeixement del món acadèmic internacional. Juntament amb aquestes aportacions senyeres, el públic ja havia tingut i tindria a la seua disposició un ventall de possibilitats en el camp dels reculls cartogràfics escolars, paraescolars, de butxaca, històrics, etc.

Ara bé: analitzar la producció d’atles italians de la meitat dels anys vint del segle passat ens obliga a la consideració del context de consolidació del règim feixista, «un’atmosfera politica di cui gli atlanti portano inevitabilemente i segni, come si vedrà» (Boria, 2007: 6). Sense dubte, doncs, l’ombra de Benito Mussolini (1883-1945) era allargassada i arribava als despatxos dels decisors de les editorials cartogràfiques i a les taules de treball dels mapistes (que podien adequar-se voluntàriament –exemplarment, pionerament– a les noves coordenades del clima polític de la dictadura).¹ No debades, com va afirmar el pare de la cartografia crítica, John Brian Harley (1932-1991), «Whether a map is produced under the banner of cartographic science –as most official maps have been– or whether it is an overt propaganda exercise, it cannot escape involvement in the processes by which power is deployed» (Harley, 1988a: 279).²

2. EL REPTE D’ELABORAR, A ITÀLIA, UN GRAN ATLES

Però viatgem en el temps des d’aquell punt d’inflexió de 1927: primer ho farem al 1891, data de publicació d’un tiratge, amb cobertes en italià però tots els continguts en alemany, de l’Stieler, el principal atles del món en l’època (Espenhorst, 2003: 320b-321a). Aquesta iniciativa –només una maniobra comercial en tota regla– va ser seguida, però ja el 1908, per l’aparició de l’«edició italiana» de la novena edició del mateix atles, l’Stielers Hand-Atlas (Boria, 2007: 66-68, Espenhorst, 2003: 321a-321b); en aquesta ocasió, el Grande atlante geografico de Stieler lluïa en llengua italiana alguna cosa més que el títol a les cobertes:

Non è improprio parlare di edizione italiana, in quanto il frontespizio, gli indici e le spiegazioni sono nella nostra lingua, ma a parte questi adattamenti formali per il mercato italiano tutto il resto è invariato rispetto all’edizione tedesca: il piano generale dell’opera e la successione delle tavole sono essattamente gli stessi della nona edizione tedesca venduta in Germania dal 1905 al 1925 (Boria, 2007: 67).

La versió va ser distribuïda per H. O. Sperling (Sperling & Kupfer, «Librai di S. M. la Regina Madre»), amb radicació a Milà, i «l’exploit fu tale» que aquesta firma «ne propose al pubblico ben cinque edizioni in cinque anni»³ (fig. 1.1).

Fig. 1.1

Cartell (plegat) de propaganda del tiratge de 1912 del Grande atlante geografico Stieler, és a dir, la versió italiana de l’atles alemany Stielers Hand-Atlas. En el revers es parla d’una oferta especial dirigida «ai Sigg. Ufficiali del R[egio]. Esercito» (cinc lires al mes, durant tretze mesos), i s’hi aclareixen alguns extrems: «rifatto per l’Italia con spiegazione in 4 lingue / e prefazione del Prof. Giuseppe Bruzzo / Edizione 1912 / con le indicazioni delle nuove provincie italiane in Libia / Tutte le carte della splendida opera sono incise sul rame». En la part estrictament publicitària del pasquí es diu –als militars– que l’atles «rappresenta il “Non plus ultra” degli Atlanti, ci scrive un cliente; ed ha perfettamente ragione. Lo “Stieler” è il miglior Atlante del mondo, tanto per la sua richezza di carte, quanto per la meticolosa esecuzione delle incisioni, e l’eleganza della carta e della legatura: ogni altra lode sarebbe quindi inutile. Un simile atlante tenuto al corrente dei più recenti fatti geografici e storici, è indispensabile a ciascun Ufficiale».

Les edicions italianes de l’atles de Stieler «continued to be available until 1924/1925» (Espenhorst, 2003: 321a), però no van ser les úniques adaptacions de voluminosos –i internacionalment valorats– atles alemanys presents en el mercat italià: «Velhagen & Klasing’s first Italian partner was the publishing house of Treves in Milan. Italian titled versions of the fourth and the fifth basic German edition [de l’Andrees Allgemeiner Handatlas] were published in 1899 and 1906» (Espenhorst, 2003: 613b). Pocs anys més tard, entre 1914 i 1915, prenia forma una edició italiana de l’atles d’Andree (de la sisena edició, en concret), que Velhagen & Klasing va dur a terme en col·laboració amb el segell milanés Ulrico Hoepli: Andree, Grande Atlante Geografico Universale, sesta ed. Al nou Andree itàlic, «The German title page and table of contents for the atlas were replaced with equivalent pages in Italian at the front of the atlas» (Espenhorst, 2003: 613b). Aquesta iniciativa editorial germanoitaliana, esdevinguda en el context de la Gran Guerra, va ser possible perquè el govern de Roma no havia entrat encara en conflicte armat amb Alemanya (la declaració formal s’esdevindria l’agost de 1916): «Thus it was entirely legal for Velhagen & Klasing to continue to ship to Italy throught 1915» (p. 614a).

Tot el que s’acaba de referir sobre l’edició en terres itàliques dels atles de Stieler, i dels d’Andree, estava ben lluny d’allò que constituïa el gran desafiament de la cartografia italiana en la primera meitat del segle xx: elaborar, a Itàlia, en llengua italiana i des de plantejaments italians, un gran atles.⁴ A l’efecte d’endinsar-nos en la història d’aquest repte, primer que res hem de detenir-nos en l’any 1917. Seria llavors quan el Touring Club Italiano, TCI, faria seua la voluntat de publicar un atles que posara Itàlia a l’altura dels principals països d’Europa en aquest vessant cartogràfic. L’entitat, fundada el 1894 i radicada a Milà, tenia una nombrosa i compromesa base social, estesa per l’estat italià; el seu emblema consistia en tres lletres majúscules (una gran «T» flanquejada per una «C» i una «I» més menudes), disposades sobre la bandera tricolor italiana, i aquesta sobre un neumàtic: «Bello ed efficace ne è l’emblema: un’esile ruota che va e dentro la ruota il tricolore, piegato dal vento» (Bertacchi, 1913: 17) (fig. 1.2).

El 1921, quatre anys després de la decisió de dur endavant el gran atles del TCI, els treballs d’enllestiment de l’obra van ser confirmats en el vuité Congresso Geografico celebrat a Florència. Però l’Istituto Geografico De Agostini (IGDA), editorial fundada a Roma el 1901 per Giovanni De Agostini (1863-1941) i ubicada a la ciutat piemontesa de Novara des de 1908, va aconseguir avançar-se al Touring en el magne propòsit genèric: el 1922, un lustre abans que el TCI poguera traure el seu propi atles al carrer, els cartògrafs novaresos publicaren el Grande atlante geografico, una mena d’atles general i econòmic amb una primera edició de 10.000 exemplars. L’obra de l’IGDA –que reproduïa sense mala consciència el mateix títol que l’Stieler italià– apareixia vinculada a la responsabilitat de dos autors: Mario Baratta (1868-1935) i Luigi Visintin (1892-1958). Molt pocs anys més tard, cap al 1925, va eixirne a la llum la segona edició (riveduta e ampliata), i el 1927 la tercera, batejada com a nuovissima. El 1929, i en col·laboració amb la firma de Torí UTET (Unione Tipografico-Editrice Torinese), se’n publicava la reimpressió de la tercera edició, i el 1938 –arran de la quarta edició– l’obra modificava el títol per esdevenir el Grande atlante geografico storico-fisico-politico-economico (tornat a imprimir el 1940, el 1942 i el 1943).

Fig. 1.2

Part superior de la funda (custodia) que contenia el mapa plegat i l’índex del «foglio 22» de la Carta d’Italia en 58 fulls del Touring Club Italiano. Dedicat a l’àrea de Siena, el mapa consta publicat en l’any xiii de la fundació de l’entitat (el 1907, doncs) i va ser realitzat a escala 1: 250.000. En la custodia pot apreciar-se el senyal corporatiu i l’ús extensiu dels colors nacionals d’Itàlia: verd, blanc i vermell.

Retrocedim, però, al 1922; en ocasió de la presentació del nou atles editat a Novara al rei Víctor Manuel III (1869-1947), el diari milanés Corriere della Sera va escriure unes frases que els gestors de l’Istituto Geografico De Agostini encara hui recorden amb orgull, malgrat les dècades passades: «Finalmente dopo tanti anni di tributo ai grandi atlanti tedeschi, inglesi, francesi, siamo liberati da questa umiliante schiavitù» (Cicala, 2004: 22). Independentisme cartogràfic, i amb protecció reial.⁵

3. ELS PRIMERS MAPES ETNICOLINGÜÍSTICS D’EUROPA AL GRAN L’ATLES DE LA FIRMA DE AGOSTINI: DE LA PLURALITAT ARRACONADA A LA PLURALITAT RECUPERADA

Al marge de la retòrica oficial, els coneixedors de la trajectòria de l’editorial cartogràfica De Agostini haurien de qualificar com a decebedor, o com a molt decebedor, el mapa etnicolingüístic d’Europa incorporat en la primera edició del Grande atlante geografico. En efecte, si una de les característiques que allunyava, en positiu, el nou atles dels precedents italians era l’adopció d’escales més grans, «tali da consentire rappresentazioni più ricche e dettagliate» (Boria, 2007: 88), això no es donava de cap de les maneres en el mapa que ens ocupa. En efecte, aquell «Europa etnografica» –present en la part superior dreta de la p. 22, i de 146 × 150 mm– tenia una escala molt reduïda: 1: 40.000.000; això implicava oferir al públic un detallisme menor, o molt menor, al que s’havia fet servir en diverses publicacions del mateix IGDA immediatament anteriors al canvi de propietat del 1919 (moment en què l’editorial va passar a ser gestionada per Cesare Angelo Rossi e Marco Adolfo Boroli).⁶

A més, si es mirava el tros del mapa corresponent al vessant oriental de la península Ibèrica, no es tractava només d’una qüestió de grandària ni tampoc de la inexactitud que definia el dibuix dels contorns geogràfics; enfront de la que havia estat la visió tradicional de l’Istituto Geografico De Agostini sobre la composició ètnicolingüística de les terres ibèriques, el nou mapa la simplificava quasi al màxim: sobre el territori inclòs dins les fronteres espanyoles només es llegia l’etnònim dels espanyols –spagnuoli– i, com en la pràctica totalitat dels mapes europeus i nord-americans d’aquesta mena, el dels bascos –baschi– (fig. 1.3).

Convé saber, tanmateix, que representar «a la baixa» la pluralitat peninsular pel que feia a la meitat oriental i a l’arxipèlag balear, no havia sigut ni seria excepcional en la història de la cartografia etnicolingüística. Ja havia passat el mateix en el mapa «sobre els habitants d’Europa, i la gentada i població d’aquesta part de la Terra» («Tafel über die Bewohner von Europa, über Volksmenge und Bevölkerung dieses Erdtheils») inclòs en el «Carl Ritter’s [(1779-1859)] first thematic “atlas”» (Wallis i Robinson, 1987: 72): el Sechs Karten von Europa, de 1806, i el Sechs Karten Von Europa über Producte, physicalische Geographie und Bewohner dieses Erdtheils (Sis mapes d’Europa sobre productes, geografia física i habitants d’aquesta part del món), de 1820; en aquest mapa les terres dels catalans, valencians i baleàrics no mostraven cap gentilici, a diferència de les dels aragonesos o els castellans, per exemple.⁷ Però més decisiu va ser el fet que en el Völkerkarte von Europa de Franz August O’Etzel (1783-1850), el mapa «widely accepted in Europe in 1821» (Wilkinson, 1951: 14), s’hi instaurara la pràctica de considerar poblades per espanyols sense cap matís les latituds dels regnes de València i Mallorca i el Principat de Catalunya.⁸ El mateix s’esdevindria en la sofisticada adaptació francesa de l’obra d’O’Etzel: el mapa de pobles europeus inclòs en la primera edició (1829) de l’Atlas physique, politique et historique de l’Europe, obra de Maxime-Auguste Denaix (1777-1844). I així continuaria passant amb un cert nombre d’aportacions durant els segles xix i xx, fins a ultrapassar cronològicament la primera edició del Grande atlante geografico.

Fig. 1.3

Parquedat conceptual en la composició etnicolingüística dels països de llengua romànica de l’Europa occidental, i descurada realització tècnica de tot el mapa, en la representació etnogràfica de la nostra part del món inclosa en la primera edició (de 1922) del Grande atlante geografico de l’Istituto Geografico De Agostini (IGDA). Aquest «Europa etnografica», realitzat a escala 1: 40.000.000, mesurava 145 × 151 mm.

En la «Presentazione» de l’atles, datada el novembre de 1922 i, doncs, pocs dies després de l’arribada de Mussolini al poder (el 30 d’octubre del mateix any), s’hi fa el que sembla una referència laudatòria al govern acabat d’instaurar: «(e l’avrà sempre maggiore, se sarà ben diretta e sostenuta dall’azione politica di un governo forte e capace) nella valorizzazione delle richezze che possiedono».

¿Algunes mostres d’això últim? Doncs el mapa «Europa. A) Völkerkarte» del Minerva Atlas. Handatlas fuer das deutsche Volk d’Ernst Friedrich (1894-1967), obra apareguda entre 1926 i 1934; el Bos-Niemeyer Schoolatlas der Gehele Aarde, atles holandés («de tota la Terra») que incloïa el mapa «De Volkstammen van Europa», i on la nostra península es dibuixava poblada només per Portuguezen, Basken i Spaanjarden;⁹ o l’Atlas classique Vidal-Lablache. Histoire et Géographie, publicat inicialment el 1894 per l’influent geògraf occità Paul Vidal de La Blache (1845-1918), i que seguiria veient la llum –amb la mateixa informació etnogràfica– durant dècades (fig. 1.4).¹⁰

Fig. 1.4

Detall del mapa «Ethnographie», realitzat a escala 1: 55.000.000 (96 × 98 mm) i inserit en el d’«Europe» de l’Atlas classique Vidal-Lablache. La imatge procedeix d’un exemplar de l’atles datat el 1910 que es conserva a la Cartoteca de la Universitat de València; el mapa és coincident, absolutament, amb el de la primera edició (1894) i els tiratges posteriors a la Primera Guerra Mundial.

Com s’esdevindria més tard amb el mapa etnicolingüístic de la primera edició del Grande atlante geografico de l’Istituto Geografico De Agostini (1922), les lletres finals de la paraula Espagnols apareixen sobre terres valencianes, sense indicació –en les latituds orientals de la península– de cap realitat etnicolingüística diferent o complementària a l’hegemònica. Contràriament a la realització italiana, sobre el sud de França sí que apareix l’esment dels Provençaux, potser fins i tot entesos en un sentit ampli: incloent-hi llenguadocians, etc. Hi apareix com a molt remarcable la figuració del color dels pobles de llengua romànica sobre les costes d’Algèria, llavors en possessió de França.

Girem la mirada una altra vegada al primer mapa etnogràfic d’Europa inclòs en el Grande atlante geografico; i ho fem per dir que la seua presència va ser efímera en aquesta publicació: ja en la segona edició de l’obra (ca. 1925, com s’ha dit) havia sigut substituït per un que incorporava en la clau de lectura l’expressió «Nazionalità e popoli» –esdevinguda «Nazionalità e popoli (1912)» en la tercera edició, de 1927, i en la reimpressió d’aquesta, de 1929. L’escala del nou mapa –incorporat en la meitat superior de la p. 20 i que feia 170 × 228 mm– també era més gran: s’hi va passar de l’1: 40.000.000 a l’1: 25.000.000, i, a partir de la tercera edició, el disseny cartogràfic presentava un text explicatiu adjunt («Popoli e nazioni in Europa») dintre l’apartat «Europa: Note politiche e demografiche» (adjacent a la doble pàgina on es trobava el mapa polític d’Europa):

I popoli europei, pur frazionandosi in grande numero di nazioni, sono di unica razza, nonostante le frequenti invasioni di popoli asiatici di altri tempi, ed anche quei popoli mongoli che han potuto conquistare e mantenere sedi fisse in Europa, han perduto spesso le caratteristiche razziali del loro tipo, come magiari e finni, e talvolta anche la lingua, come i bulgari.

En un altre lloc de l’atles, en l’apartat «La Terra e l’Uomo: Note di geografia antropica», i en concret en el subapartat «Razze e popoli della Terra» (tot això adjacent a la doble pàgina on s’ubicava el mapa etnicolingüístic d’Europa), aquella proclamada unitat de raça dels europeus es veia completada –i en part contradita– per una reflexió com la següent: «Pur rassomigliandosi nell’insieme, gli uomini si differenziano tra di loro per molte particolarità d’ordine materiale (conformazione del cranio, capigliatura, colore della pelle) ed intellettuale (lingua) le quali permettono di dividerli in razze».¹¹

Més enllà d’aquesta mena d’inconsistències, en el mapa renovat que comentem, tant les latituds sud-gàl·liques com les hispàniques van adquirir més complexitat: a França s’esmentaven els provenzali i s’assenyalava l’espai de la Langue d’oc, i a l’est de la península Ibèrica van apareixien els catalani, que –representats separadament dels castigliani– pel sud arribaven a la ratlla de Múrcia; al nord-oest de Sardenya s’indicava la presència de catal.[ani], és a dir, dels algueresos reconeguts al marge dels italiani gràcies a la seua catalanitat. En el diagrama circular que completava el mapa, el terme spagnoli (paraula present en el dibuix del mapa de l’edició de 1922, però absent en el d’aquesta segona) encloïa, doncs, els etnònims castigliani, catalani i portoghesi (amb els galleghi) (figs. 1.5 i 1.6).

En la cartografia italiana contemporània no era tampoc excepcional aquest reconeixement, generós, de la pluralitat de pobles de l’Europa sud-occidental: per exemple, en el Piccolo atlante Marinelli de 1924 (i en l’edició de 1934), el mapa dedicat a l’«Europa etnicolinguistica» –a escala 1: 30.000.000 i amb unes dimensions de 93 × 152 mm– era coincident en bona part amb l’acabat de descriure, si bé hi tenia algunes divergències d’interés, com ara la presència dels etnònims corsi i sardi sobre les illes respectives, la fragmentació en tres apartats dels italiani de la península Itàlica i Sicília, i alguna diferència de tractament en l’àmbit ibèric d’expressió romànica (fig. 1.7).

Figs. 1.5 i 1.6

Detalls del mapa «Nazionalità e popoli» –a escala 1: 25.000.000– de la tercera edició de l’Atlante geografico universale (datada el 1938), idèntic al mapa homònim publicat en la segona edició del Grande atlante geografico (GAG, ca. 1925). Pot observar-s’hi el joc onomàstic ja anunciat: sobre el mapa no apareix l’etnònim spagnoli, a diferència del que s’esdevenia en la primera edició del GAG, però en el diagrama, el gentilici dels espanyols sembla que abraça tots els components –no bascos– de les terres de la península Ibèrica: entre els neollatins només s’hi esmenten italians, francesos, espanyols i valacs, és a dir, romanesos.

Atesa la figuració del naixement del riu Garona dins els límits dels catalani, s’ha de pensar que a l’IGDA es considerava la Vall d’Aran com a part d’aquest conjunt ètnic.

L’obra d’on s’ha tret la imatge, l’Atlante geografico universale –que rep de Boria (2007: 143) el qualificatiu de fazioso–, va ser publicada cinc vegades entre els anys 1935 i 1942 per Sperling & Kupfer, de Milà, firma satèl·lit de l’Istituto Geografico De Agostini (que hi fornia els materials cartogràfics): «sotto il marchio Sperling & Kupfer appariranno alcuni atlanti in realtà prodotti dalla De Agostini. Si tratta, dunque, di editori con scarse capacità e possibilità di agire in proprio» (p. 107).

Fig. 1.7

L’«Europa etnicolinguistica» del Piccolo atlante Marinelli, de 1924 (enllestit per Olinto Marinelli –1876-1926– i coeditat per la firma milanesa Antonio Vallardi i la bolonyesa Nicola Zanichelli), constitueix una apreciable contribució a la figuració dels pobles de llengua neollatina. Entre les divergències amb el mapa de De Agostini de la fig. 1.6 es troben les següents: en el de Marinelli, els castellans formen part dels espanyols; els catalans no disposen d’un tractament cromàtic específic; l’etnònim dels provençals abraça la totalitat de les terres sud-gàl·liques, llevat del País Basc Nord i de la Catalunya Nord; la ciutat de Niça no apareix com a italiana; la Vall d’Aosta (a l’extrem nord-occidental d’Itàlia) figura com a completament adscrita als francesos, i no com una zona mixta francesa i italiana; els parlants d’occità de les valls occidentals del Piemont no són considerats italians; els ladins s’estenen des de Suïssa fins al Friül, sense esment dels friülans; es fa referència explícita a l’existència de corsos i sards; Malta apareix poblada per «italoàrabs» i no per italians i, com en el cas dels alemanys, es distingeix entre tres subagrupacions d’italians: alti-, medi- i bassi- italians (en la imatge es pot contemplar, sobre Baviera i Àustria, la presència dels alti- alemanys).

4. EL MAPA EUROPEU DE LA CATALUNYA GRAN

La manera de representar «a l’alça» la complexitat etnicolingüística de la península Ibèrica, de l’estat d’Espanya en realitat, tenia bona cosa de precedents en els atles europeus i en els mapes solts de la mateixa procedència (vegeu les figs. 0.1 i 0.2, com a exemples presents en atles alemanys); en el marc de la cartografia italiana (deixant al marge el Piccolo de Marinelli i d’altres), ja s’ha dit que els antecessors podien trobar-se a la mateixa editorial del Grande atlante geografico i, en particular, en el millor mapa d’aquesta mena publicat en un atles –per bé que un atles molt original– durant la Primera Guerra Mundial: la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» a escala 1: 10.000.000, obra d’Achille Dardano (1870-1938) i un dels tres grans mapes –plegats diverses vegades– que aquest cartògraf va incloure a L’Europa Etnico-linguistica. Atlante descrittivo in tre Carte speciali con Testo demostrativo, obra datada el 1916 però publicada a Novara per l’IGDA a les darreries del 1917.¹² Dardano, a més d’incorporar en el mapa les paraules Gascogne i Langue d’oc al territori dels francesi, i de fer-hi referència a baschi, portoghesi (sobre les latituds de Galícia igualment), spagnuoli i catalani a l’interior de la clau de lectura (amb el mateix tractament espanyols que catalans, insistisc), estenia el topònim Catalunya –literalment– des de l’extrem meridional valencià fins al nord de Perpinyà, i representava l’Alguer entre les terres poblades pels catalans (per bé que sense indicar-hi el nom d’aquesta ciutat de la Sardenya nord-occidental) (figs. 1.8, 1.9, 1.10).

Fig. 1.8

Fragment de la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’atles L’Europa Etnico-linguistica de l’Istituto Geografico De Agostini, mapa enllestit per Achille Dardano i editat finalment el 1917, durant la primera conflagració mundial. Com s’hi pot apreciar, bona part del topònim Catalunya apareix sobre latituds valencianes, una característica en sintonia amb la posició d’una part del pancatalanisme de principis del segle xx, explícitament unitarista en el vessant onomàstic. També poden llegir-s’hi les tres lletres finals de la paraula España i el topònim d’Andorra, tot això incorporat al mapa juntament amb les fronteres polítiques respectives (figurades amb una grossa línia vermella).

Fig. 1.9

Part de la clau de lectura de la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’atles L’Europa Etnico-linguistica de l’IGDA. S’hi observen els colors (de vegades acompanyats d’altres elements gràfics) que identifiquen els italians, els francesos, els espanyols, els catalans, els portuguesos i els romanesos, tots ells de llengua romànica.

Fig. 1.10

El sud de l’estat francés i la Itàlia nord-occidental en la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» treta a la llum per De Agostini el 1917: com es desprén de la clau de lectura, que en cap moment esmenta occitans o provençals o gascons, les expressions Langue d’oc i Gascogne s’han d’entendre com a matisacions territorials d’una francesitat ètnica englobadora. De la mateixa manera, com a franceses han de ser vistes les poblacions de color rosa clar, que són perceptibles a la Vall d’Aosta (a la vora de la frontera italiana amb Suïssa, amb franges d’italians definits pel color rosa més fosc) i a l’oest i al sud-oest de Torí (valls occitanòfones piemonteses): «Circa 800 mila Francesi fanno parte della Confederazione svizzera ed hanno sede nella parte occidentale del paese; alcune migliaia abitano zone di confine sul vesante italiano delle Alpi occidentali (principalmente nella Val d’Aosta)» (IGDA, 1917: 10a).

Cal destacar particularment la divisòria entre Niça, francesa, i Mònaco, italià («Altri italiani vivono fuor del Regno, [...] nel Nizzardo (in minoranza)», p. 9a); l’atribució a la catalanitat de la totalitat del departament francés del Rosselló, incloent-hi la Fenolleda, de parla llenguadociana; i la consideració de la Vall d’Aran, la comarca de parla gascona del nord-oest de Catalunya, com a territori català des de la perspectiva etnicolingüística —opció criticada ben poc de temps després per Musoni (1918: 176 i nota 4).

En aquest atles de només tres mapes, l’apartat del text d’acompanyament dedicat a «I Francesi» (pp. 9a-10b) parla –sense autoria explícita– de les dues noves llengües romàniques que van nàixer del llatí popular a França: «due nuove lingue romanze, suddivise in parecchi dialetti ancor oggi vivi nell’uso domestico: la lingua d’oc, a mezzodì della Loira, e la lingua d’oïl a settetrione» (p. 9a), i s’hi afegeix que la supremacia assolida pel francés «ottene sanzione violenta con la cossiddetta crociata contro gli Albigesi, nei primi anni del xiii secolo, che precipitò i Francesi d’oltre Loira contro quelli meridionali, segnando la fine del luminoso risveglio letterario e civile dei popoli della Provenza e della Linguadoca» (p. 9b). Les consideracions sobre la qüestió nacional i lingüística a França no conclouen amb els textos anteriors:

Le guerre condotte oltre i confini del regno, in Italia e altrove, svilupparono meglio ancora nei Francesi il sentimento della loro nazionalità, portata poi a grado eminente dall’assolutismo de Luigi XIV, e più ancora dallo spirito di uniformità della Rivoluzione, fatto suo e applicato da Napoleone.

Ciò nonostante, come esistono ancora in tutta la Francia i dialetti (patois), così pure quella tendenza talvolta esagerata e dannosa di uniformità giacobina non è giunta a cancellare l’esistenza di lingue diverse nel territorio stesso della Francia. Nè questo può considerarsi davvero un male, come opinano alcuni Francesi, pervasi dalla mania dell’accentramento livellatore (IGDA, 1917: 9b).

De la mateixa manera que s’acaba de dir per a les latituds franceses, la representació cartogràfica dels catalans s’acompanyava d’un text sense autoria explícita, insert en l’apartat dedicat a «Gli Spagnoli» (pp. 10b-12a):

I Catalani si distingnono degli Spagnoli propriamente detti per il loro dialetto, che somiglia moltissimo al provenzale. Dialetto oggi, ma già lingua ch’ebbe una notevole letteratura, propio come in Francia la lingua d’oc di fronte a quella d’oïl [...].

I Catalani ebbero storia quasi sempre comune con quella degli altri Spagnoli; conservarono però, per lungo tempo, una spiccata tendenza a differenziarsi, e spesso si ribellarono alla sovranità del re di Spagna, del tempo di Filippo II [bé es refereix a la revolta aragonesa del segle xvi, bé s’equivoca en l’ordinal reial, posat cas que pretenga referir-se a Felip IV de Castella] fino all’ultimo moto rivoluzionario del 1823, che ebbe a capo il celebre Mina.¹³